Pilar Eyre obre el meló de la bossa de mà: "símbol de submissió" o accessori imprescindible?

Al programa "Tot es mou", Pilar Eyre va llançar una afirmació que, com a mínim, convida a reflexionar: "La bossa de mà és un element de submissió de la dona." Una frase contundent que va molt més enllà del simple accessori i convida a reflexionar sobre com les dones han normalitzat aquesta càrrega diària. 

Per què necessitem portar una bossa de mà? És realment funcional o hem convertit aquest objecte en un símbol que les dones arrosseguen per inèrcia?

Bossa de mà: un luxe que pesa (i molt) 

Segons la periodista, si ens aturem a pensar-ho, la bossa de mà ha evolucionat fins a esdevenir un símbol de sofisticació. Els dissenyadors l'han elevat al nivell de peça icònica, un objecte de luxe que defineix estils i estatus. Però, al mateix temps, s'ha normalitzat portar-hi una quantitat absurda d'objectes.  

En aquest sentit, apunta que aquest luxe aparent no és tan glamurós com sembla:

"Hem convertit la bossa de mà en un objecte bonic, quan és una tortura. Només cal que ens fixem en la quantitat d'objectes innecessaris que portem les dones a sobre, o fer l'exercici d'observar els homes pel carrer: amb les mans a les butxaques, alegres, lliures. Nosaltres, en canvi, anem amb la bossa de mà penjada, com si fos una part del nostre uniforme." 

La solució? Simplificar i apostar per les butxaques

Pilar Eyre proposa una solució tan senzilla com revolucionària: deixar la bossa a casa. Les targetes, les claus i el mòbil són l'essencial per sortir. La resta? Prescindible.  

Fins i tot, segons ella, els dissenyadors en tenen part de la responsabilitat: per què no apostar per roba que permeti viure sense haver de fer servir accessoris extres? Jaquetes amb butxaques útils o pantalons que no siguin només decoratius podrien ser una alternativa real per viure més lleuger.

La bossa de mà és part de la nostra rutina, però realment la necessitem? O simplement l'arrosseguem perquè sempre ha estat així? Potser és moment de preguntar-nos fins a quin punt estem condicionades per aquest "necessari" que potser no ho és tant. I tu, què en penses? Et podries atrevir a viure sense ella?