Quant de temps i quants diners ens roben els "lladres de temps"?

Dues lletres i 22 números seguits, sense cap separació ni guió, i sense cap seqüència lògica en els últims deu dígits. Això és un IBAN, el número del nostre compte corrent bancari que segueix les normes internacionals. I és el número indispensable, per exemple, per fer una transferència bancària. Els empleats de banca estaven acostumats a teclejar aquests números amb tota seguretat i rapidesa, quan el client li demanava fer aquesta gestió.

Fa uns anys, molts clients, sobretot els més joves, es van passar a la banca en línia, i moltes d'aquestes gestions es van començar a fer des de casa. Però el sistema coexistia amb les oficines tradicionals, en què sempre es podia demanar als empleats que fessin les gestions; o sigui, la seva feina.

Parlem en passat perquè ara mateix s'està estenent en la majoria d'entitats bancàries l'obligació per al client de fer moltes de les gestions que abans feien els empleats: no només treure o ingressar diners, sinó també fer la famosa transferència de dues lletres i 22 dígits, pagar un impost, pagar una multa, o fins i tot fer operacions amb l'estranger. Si, tot i així, es demana que la transferència la faci l'empleat, s'ha de pagar una comissió que pot arribar fins als cinc o set euros.

D'acord, per a molta gent -jove i no tan jove-, fer una transferència no té més complicació que "copiar-enganxar" el número, sense necessitat d'estar-lo repassant dos i tres cops per la por de no deixar-se cap dígit o enviar la transferència a una altra persona. Però molta altra gent, jove i no tan jove, no es refia de la seguretat d'aquesta simple operació, sobretot quan no és un pagament periòdic, que ja es pot tenir prefixat a l'ordinador de casa.

 

 

I tot és molt ràpid fins que falla alguna cosa que l'ordinador o el telèfon mòbil no ens sap detectar exactament... i hem d'acabar trucant o anant al banc perquè ens ajudi un empleat. Un empleat que, per no cobrar-nos comissió, ens va ajudant a repetir per nosaltres mateixos la gestió...

No hi ha una fórmula científica per saber quin temps exacte li costa fer una transferència al client. Per a uns serà un moment, per a uns altres força minuts i, sobretot, una responsabilitat i un estrès per als que fins fa quatre dies no hi estaven habituats. Es tracta d'una feina que, més lenta o més ràpida, s'ha "subcontractat" als consumidors -amb evidents avantatges, per descomptat-. Com, per exemple, estalviar temps a traslladar-se a una oficina o fer cua a la taquilla. Però és una feina. I les feines, fins fa poc, es pagaven.

 

Una tendència que es va estenent més i més

El dels bancs és el cas més actual d'una tendència que cada cop es va estenent més i més. Tot va començar amb les gasolineres, que ens van obligar a fer servir mànegues i fer cua davant del caixer a canvi de res, perquè la benzina no va baixar de preu.

I va continuar amb els tiquets de cinema o teatre, molt pràctic per guanyar temps potser, però a canvi de pagar una comissió per la feina que has fet. I amb els supermercats, on es va estenent el pesatge i l'etiquetatge per un mateix (algunes empreses s'estan fent enrere per culpa del frau) i el pagament sense caixers: tot va molt de pressa fins que falla alguna cosa. Un codi de barres que no es llegeix, per exemple, i la nostra mitjana de rapidesa se'n va en orris...

 

 

Un altre clàssic, és clar, és agafar bitllets d'avió o tren per internet (els bitllets de l'AVE no ens ho posen gaire fàcil...), buscar hotel o llogar un cotxe. Un exercici a mig camí entre la feina i la diversió, perquè preparar un viatge sempre és bonic. Però tothom ha passat per experiències bones i dolentes, ràpides i molt lentes. I a mig camí també entre oci i feina tenim la visita a una coneguda marca de mobles sueca.

Encara que només sigui per comprar una prestatgeria que ja coneixem, invertim temps extra a arribar a lloc, a passejar-nos per tot el centre fins a trobar el model exacte de prestatge, a trobar-la i agafar-la al magatzem, a fer cua per pagar... per després arribar a casa i invertir entre 15 minuts i una hora (o més...) per muntar bé la lleixa a la paret.

Tot això està teoritzat des de fa anys. Com passa habitualment, van ser estudiosos nord-americans els que ho van definir com "ús dels consumidors com a empleats parcials de les companyies". Això és el que opina Marie-Anne Dujarier, sociòloga de la Universitat París-Sorbona, en el documental "Lladres de temps" que emet "Sense ficció": 

"Es fan servir els consumidors com si fossin treballadors, sense els drets dels assalariats: no cobren, no depenen de la legislació laboral. Tampoc se'ls paga cap sou, ni s'és responsable dels seus accidents, ni se'ls dona formació ni vacances... És el somni de qualsevol empresari."

A "Valor afegit", darrere de "Sense ficció", hem entrevistat la directora del documental, Cosima Dannoritzer, i hem volgut fer un joc, ja que no pot ser una anàlisi científica, sobre quant temps i, per tant, quants diners ens roben els "lladres de temps" al llarg d'un dia qualsevol, en què fem gestions o compres i ens anem trobant robots, algoritmes i pàgines web:

 

 

 

Per fer-ne el càlcul, necessitem també saber quant valen les nostres hores. Dannoritzer ens recomana la web de l'especialista nord-americà Spencer Greenberg, clearthinking.org. Allà, entre altres coses, hi ha un apartat que es diu "Value of your time calculator", i podem treure, més o menys, el valor en euros de la nostra hora, en què es té en compte tant el que ens paga la nostra empresa (el que guanyem per hora) com el valor que nosaltres donem a les nostres hores lliures. És a dir, que, segons si cobrem més o menys, o si treballem moltes o poques hores, tendim a valorar més o menys la nostra hora lliure.

En tot cas, com que l'hora personal és molt relativa, molt individual, en el nostre joc amb Dannoritzer hem optat per fer servir una mitjana oficial (simplement) del salari a Catalunya. Segons l'Idescat, el salari per hora mitjà (brut, i prorratejat amb les pagues) és de 16 euros. I, per tant, de cara a calcular bé el temps que gastem amb els "lladres de temps", necessitem saber el nostre salari per minut: 27 cèntims d'euro.

En el nostre joc-entrevista, ens hem centrat en cinc casos: la gasolinera, el banc, el súper, la recerca de bitllets, hotel i lloguer de cotxe, i les entrades de cinema o teatre (també volíem fer la visita als mobles suecs, però ja no teníem temps...). Com hem calculat el temps? Doncs fent una mitjana intuitiva, d'entre aquells més hàbils amb les tecnologies i els que ho són menys. Però, hi insistim, sense cap base científica...

Facin ara vostès el càlcul del que poden trigar en aquests cinc apartats, i multipliquin els minuts que els surten per 27 cèntims el minut (o per la quantitat que els surti si han calculat el valor del seu propi temps). Nosaltres no els expliquem el nostre resultat per no fer un avançament del programa. A veure fins a quin punt coincidim.