Què hi ha darrere dels "vigilants" de la despesa pública: entre la fiscalització i la demagògia
Ja fa dies que circulen captures de pantalla a X/Twitter on apareix el nom d'una persona o empresa seguit de la xifra de diners públics que ha cobrat via contractes públics i subvencions.
Es tractava, inicialment, dels webs Contractes.cat i Subvencions.cat: dos agregadors de diverses bases de dades obertes que faciliten l'accés a una informació que, tot i que ja era pública, requeria uns coneixements més o menys avançats d'informàtica per poder-hi accedir i encara més avançats per poder-los interpretar correctament.
Tots dos portals, creats per l'enginyer Gerard Giménez, conformen una finestreta única on, a partir del nom d'una persona física o jurídica, es poden consultar tots els contractes públics o subvencions rebuts, ordenats per concepte, data i administració atorgant.
Webs similars, com Open the Books als Estats Units o Regards Citoyens a França també han sorgit d'iniciatives ciutadanes i no directament de les administracions, per bé que tota la informació que mostren prové de la transparència de les mateixes administracions, obligatòria a Catalunya per llei des del 2014.
La popularitat dels webs de Giménez va anar creixent, alimentada també per la decisió del govern de tallar durant més de 24 hores l'accés a la base de dades sobre subvencions i sense que, a dia d'avui, hi hagi hagut una explicació oficial de per què quan les van tornar a penjar faltaven prop d'un milió de dades.
Però el que un enginyer en defensa del dret a la transparència va crear amb bona fe, va obrir les portes a la instrumentalització demagoga i populista de les dades obertes. Una oportunitat perduda per tenir un debat serè sobre en què es gasten els diners públics.
Fiscalització a la carta i populisme
Aquesta mena de cercadors excel·leixen a l'hora de fer més accessible la informació pública, però fallen quan toca contextualitzar les dades. Segons el marc ideològic triat, s'acaba adobant el terreny per a l'antipolítica i el discurs d'odi.
Per exemple, que una entitat rebi un milió d'euros en cinc anys per a projectes educatius pot ser molt o poc en funció del nombre de beneficiaris –informació que no es publica– però no es pot inferir res sense auditar la memòria justificativa de cada subvenció, on cal detallar les activitats, els resultats, les despeses –amb factures– i justificar qualsevol desviació pressupostària.
En el cas de les subvencions, el debat no ha virat sobre l'impacte real dels ajuts ni l'optimització dels recursos públics, ni s'ha destapat cap trama que hagi acabat als jutjats en forma de denúncies per prevaricació o malversació.
El soroll, les publicacions més virals d'X –recordem-ho, la xarxa propietat d'Elon Musk, que volia fer retallades en subvencions de 2 bilions de dòlars– són, precisament, crítiques ferotges cap a col·lectius i minories concretes que reben ajuts públics per fer les seves activitats.
En altres paraules, no s'ha auditat en què ni com es gasten els diners públics –que sí que seria un exercici de transparència constructiu–, sinó que s'ha esbombat quants diners es gasten, sense explicar en què es gasten realment aquests diners o qui i quants són els beneficiaris últims dels ajuts.
La batalla és contra els de sempre: entitats del tercer sector, fundacions benèfiques, mitjans de comunicació públics i privats alineats amb els drets humans i entitats de tota mena que emparen els col·lectius que pateixen discriminació.
Fins al punt que Gerard Giménez, el pare de dos d'aquests cercadors, ha hagut de sortir al pas per explicar que no li agrada "gens" l'ús que s'ha fet de Subvencions.cat.
Qui hi ha darrere de Menjòmetre, "el cercador de menjadores"
El cas de Menjòmetre.cat és diferent en fons i forma. El seu creador, que es manté en l'anonimat darrere el pseudònim Segell Fosc, ha escollit un nom gens neutral per publicar un cercador que aglutina les funcions dels dos webs de Giménez però, en aquest cas, amb una agenda ideològica molt transparent:
Volem dinamitar la narrativa oficial de la «Catalunya d'aparador», el cosmopolitisme de cartró pedra i l'aliança del wokisme amb l'establishment.
La retòrica trumpista del seu manifest –amb amenaces incloses als mitjans de comunicació– s'ha anat rebaixant després, arran de les crítiques rebudes, amb un comunicat on neguen formar part de "cap etiqueta".
En qualsevol cas, l'ús majoritari que s'ha fet del cercador i que esperona el seu creador a X ha sigut atacar els beneficiaris d'ajuts contraris als valors que propugna la ideologia d'extrema dreta –que per definició no es reconeix com a tal– i que impregna tot el relat sota la falsa aparença de neutralitat.
El missatger no és neutral –la visualització de les dades no ho és gens–, com tampoc ho és l'algoritme utilitzat, la voluntat de decidir, segons un criteri premeditadament indefinit, què és una menjadora i què no o destacar al perfil d'X del Menjòmetre que el cercador serveix per saber on van els impostos si "perquè tu cobris 1.000 € nets, la teva empresa n'ha de pagar 1.700".
Tot i que a peu de pàgina es matisa que "la majoria de subvencions són legítimes i necessàries", al "cercador de menjadores" hi apareixen totes les persones i entitats que han rebut diners públics, amb independència de si són una colla castellera, un hospital per a infants o un centre dedicat a la resolució pacífica de conflictes. L'ombra de la sospita s'estén a tothom per igual.
Ara bé, si Contractes.cat i Subvencions.cat tenen darrere un responsable visible, qui hi ha rere de Menjomètre.cat és, irònicament i volgudament, poc transparent. El responsable d'aquest cercador va crear els seus perfils a les xarxes el mes passat i el d'un "portaveu" de Menjòmetre –Guillem dels Comptesclars– fa pocs dies.
El que sí que és públic és que la persona que actua amb el pseudònim Segell Fosc ha coescrit una novel·la publicada a finals de febrer pel Grup Planeta, a les portes de Sant Jordi.
No és cert que les subvencions s'hagin triplicat des del 2020
Entre les piulades més recurrents hi trobem les que posen el crit al cel amb el gràfic de sota. El destaca Menjòmetre al seu web i indueix fàcilment a l'error. Tot i que no és cert, sembla que el govern d'Aragonès primer i el d'Illa després hagin disparat l'entrega de subvencions i contractes públics respecte al 2020 i els anys anteriors.
La realitat és una altra: la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern (article 15.c) obliga les administracions a facilitar la informació actualitzada de les subvencions dels darrers cinc anys, no més. En el cas dels contractes públics, l'article 13.d també els limita en el temps:
La informació dels contractes subscrits (...) ha d'estar actualitzada i fer referència, com a mínim, als darrers cinc anys.
És per aquest motiu que algunes administracions despubliquen la informació que ja no estan obligades a publicitar i només són comparables les dades dels últims cinc anys –entre 2021 i 2025–.
Per què el sector públic català contracta empreses no catalanes?
Un altre dels missatges que circula amb força és que les entitats públiques catalanes atorguen contractes a empreses de fora de Catalunya.
El cert és que la UE obliga a garantir la lliure concurrència i prohibeix discriminar per origen territorial. La normativa, basada en la llei de contractes del sector públic i en directives europees, no permet afavorir una empresa pel fet de tenir la seu social a un lloc o a un altre.
La llei s'aplica a tot el mercat europeu, i això és el que també permet a les grans empreses catalanes participar en licitacions fora de Catalunya. Per exemple, Grífols proveeix de medicaments els hospitals públics de Madrid i Copisa executa obra pública per a tot Espanya, però també a Portugal i Romania.
Més enllà del marc legal, en sectors com els residus, l'energia o la construcció, els grans contractes acostumen a recaure en multinacionals o grans grups estatals que poden assumir licitacions de gran volum i oferir un preu més competitiu, especialment en concursos on el cost és un factor determinant.
En canvi, les empreses locals, també a Catalunya, solen tenir preferència en els contractes menors, els contractes "urgents" de fins a 15.000 euros. La situació d'excepcionalitat, prevista per llei, permet que l'empresa o administració pública pugui escollir a dit el proveïdor d'un subministrament o servei, en aquest cas, sense gaire transparència ni retiment de comptes.
On falla la transparència de les administracions?
Amb la llei del 2014 es va crear un portal de transparència que s'ha anat millorant fins a oferir un conjunt de dades homologable als europeus, tot i les crítiques generalitzades al format en què sovint es penja la informació, amb escanejats matussers o amb informació imprecisa, errònia o descontextualitzada.
També va sorgir un registre de grups d'interès i es va instaurar el dret d'accés a la informació pública, que permet a qualsevol ciutadà sol·licitar informació a un ens públic. Aquest ha de resoldre la petició en un mes i la resposta es pot impugnar davant la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública (GAIP), que sovint acaba fent d'àrbitre entre les dues parts.
Molts dels usuaris d'aquesta llei són periodistes –3CatInfo va registrar l'any passat almenys 87 sol·licituds d'accés a la informació pública– que obtenen i publiquen informació que l'administració no ha fet pública pel motiu que sigui.
De fet, la GAIP publica al seu portal quines administracions es neguen a obeir les seves resolucions a favor de la transparència, malgrat que són d'obligat compliment.
Entre els principals incomplidors hi ha 45 ajuntaments –inclosos els de Barcelona, Lleida i Tarragona–, Mercats de Tarragona (EPIMSA) amb 37 expedients oberts i el Departament d'Educació, amb 19.
El règim sancionador preveu multes de fins a 12.000 euros i la destitució d'alts càrrecs per infraccions molt greus. Una dècada després no consta cap multa ni cap destitució per ocultar informació que hauria de ser pública.