Reinundar el mar d'Aral evitaria l'alliberament de milions de tones de CO₂

El mar d'Aral, a l'Àsia central, és el símbol d'un dels desastres ambientals més grans provocats per l'activitat humana. El que havia estat el quart llac més gran del món és avui un immens desert de sal després que, als anys seixanta, els principals rius que l'alimentaven fossin desviats per regar grans zones de cultiu. 

Ara, un nou estudi publicat a Science i liderat per investigadors del Centre d'Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) afegeix una nova conseqüència: l'assecament del llac no només ha transformat el paisatge, sinó també el seu paper en el cicle del carboni.

Els investigadors que van fer una expedició de camp el 2022 calculen que des del 1960 els sediments exposats del mar d'Aral han alliberat prop de 748 milions de tones de CO₂ a l'atmosfera. Però també han descobert que sota el fons dessecat encara hi queda una enorme reserva de carboni, una mica més de 605 megatones addicionals de CO₂ que es podrien conservar si es recuperés part del llac. 

De magatzem de carboni a font d'emissions

Segons explica Rafael Marcé, investigador del CEAB-CSIC i autor principal de l'estudi, tots els llacs acumulen durant segles matèria orgànica als sediments. Mentre estan coberts d'aigua, aquest carboni queda enterrat, però quan desapareix l'aigua, tot canvia i comença a emetre's diòxid de carboni cap a l'atmosfera. 

L'equip ja havia observat aquest fenomen en petits aiguamolls i embassaments de Catalunya i Espanya, però desconeixia fins a quin punt podia multiplicar-se en un sistema de les dimensions del mar d'Aral. La magnitud els ha sorprès.

És prou gran per modificar el balanç de carboni d'una regió sencera com l'Àsia central.

Els autors expliquen que, fins ara, tots els inventaris consideraven que els canvis d'ús del sòl a la conca del mar d'Aral havien convertit la regió en un embornal net de carboni. Però en incorporar el carboni que s'escapa del mar assecat, el balanç canvia completament.

Un altre fet que ha sorprès els investigadors és que la nova vegetació que ha aparegut en les parts assecades, principalment arbustos, només absorbeixen una petitíssima part de CO₂. Els autors calculen que tota la vegetació que ha crescut només compensa entre el 0,5 i l'1% del carboni perdut, una xifra pràcticament irrellevant. 

Recuperar l'aigua evitaria noves emissions

L'estudi calcula que si es pogués reinundar una part important del mar d'Aral s'evitaria l'emissió d'uns 605 milions de tones de CO₂, una quantitat equivalent a gairebé tres anys de totes les emissions d'origen humà d'Espanya.

Per als investigadors, el problema no és una qüestió tècnica sinó social i política. L'aigua que abans arribava al mar es destina sobretot al regadiu de sis països de l'Àsia central. Recuperar part del llac exigiria modernitzar els sistemes de reg i millorar la cooperació internacional sobre la gestió dels rius compartits.

I és que el problema continuarà durant dècades encara que el llac ja no s'assequi més. De fet, els investigadors calculen que els sediments continuaran degradant-se durant dècades, com a mínim, fins a finals de segle.  

El carboni també pot tenir valor econòmic

Els investigadors plantegen convertir aquesta restauració en una inversió climàtica. Posen sobre la taula que se certifiquin com a crèdits de carboni els milions de tones que encara estan enterrats al mar d'Aral. Els crèdits de carboni són certificats que acrediten emissions de CO₂ evitades i que poden comprar empreses o institucions per compensar part de la seva petjada climàtica. Els científics calculen que el seu valor podria arribar fins als 15.000 milions d'euros.

Marcé considera que aquest mecanisme podria ajudar a finançar part de la recuperació del mar.

Hi ha tot un reservori de carboni encara enterrat al mar d'Aral que podem protegir, i això vol dir que podríem certificar crèdits de carboni. Mitjançant aquests crèdits es podria finançar part de les actuacions necessàries per recuperar l'aigua.

Una lliçó també per a Catalunya

Els investigadors asseguren que el mar d'Aral és un cas extrem, però no únic. Altres llacs i zones humides que s'estan assecant arreu del món poden experimentar processos semblants, inclosa la mar Càspia, que els científics consideren el pròxim gran sistema en risc. 

També recorden que a Catalunya i a Espanya hi ha aiguamolls, embassaments i altres ecosistemes aquàtics que han patit un retrocés. Segons Marcé, els resultats obren una nova via per protegir aquests espais: conservar-los no només per preservar la biodiversitat, sinó que també evita que el carboni acumulat als sediments acabi convertint-se en noves emissions de CO₂.