Ser atleta paralímpic a Catalunya, després de rebre una bala a Síria: el somni de l'Adnan

L'Adnan Almousa Alfermli tenia 14 anys quan tornava de comprar el pa a la seva ciutat natal, Homs, a Síria. No s'imaginava que aquell trajecte curt que feia cada dia li canviaria la vida per sempre. Una bala perduda el va tocar a l'esquena i des d'aleshores va en cadira de rodes.

En plena adolescència, paralitzat de cintura cap avall i enmig d'una guerra, res no feia presagiar que el futur de l'Adnan hagués de ser fàcil. I no ho va ser. Per si la guerra no fos prou, l'Adnan i la seva família (pare, mare i 6 germanes) van haver de fugir de casa i convertir-se en refugiats, al Líban. Però ell mai va defallir i es va fixar objectius molt clars:

"De seguida em vaig esforçar per ser autònom. Havia de ser independent i poder fer la meva sense dependre dels altres. Vaig decidir que la vida no s'havia acabat."

Un gir inesperat gràcies a Catalunya Ràdio i TV3

La seva vida va fer un gir inesperat als 19 anys, el dia que el va visitar l'aleshores corresponsal al Líban de Catalunya Ràdio i TV3, Txell Feixas, al camp de refugiats on vivia. En un reportatge al "Catalunya Migdia" i al "Telenotícies", la Txell va explicar la història de l'Adnan: un jove que, tot i viure refugiat fugint d'una guerra i amb cadira de rodes, continuava fent curses i entrenant-se per competir, amb el somni d'acabar una marató algun dia. 

Quan va sentir allò, l'Empar Moliner va tenir la idea esbojarrada de mirar de portar l'Adnan a Catalunya a fer la marató de Barcelona.

"Si aquest noi corre maratons, ara el que estaria bé que passés és que els de la Marató de Barcelona s'enrotllessin i portessin l'Adnan a fer-la."

L'equip del programa, el de la popular cursa barcelonina i el departament d'Afers Exteriors de la Generalitat es van posar a treballar. Amb l'ajuda de l'ONG Inara, que dona suport a nois i noies refugiats amb problemes de mobilitat arreu del món, tres setmanes després d'aquell reportatge l'Adnan va acabar la marató a Barcelona gràcies a la gent de Corre amb mi.

Després d'aquella aventura va haver de tornar al Líban, però aquell mateix any, i gràcies a aquell primer visat que l'havia portat a Catalunya, va poder tornar a casa nostra amb el seu pare.

Es va instal·lar a Manresa i mai ha deixat d'entrenar-se. Ara el seu pare ha pogut obrir una perruqueria i ja viuen a Catalunya amb la seva mare i les seves germanes.

Pròxim repte: el Kilimanjaro i la competició amb handbike

En tot aquest temps, l'Adnan ha mantingut viu el seu somni: ser un atleta de competició. Amb això al cap, tant al camp de refugiats del Líban on va anar a parar, com a la seva Manresa d'acollida, mai ha deixat d'entrenar-se. Al gimnàs, al carrer, a la pista, pujant i baixant els carrers costeruts de la capital del Bages. Com sigui, ell no s'atura. 

Ara, la cadira li ha quedat petita i el seu nou objectiu és entrenar-se per competir amb handbike, una bicicleta adaptada que es mou amb la força dels braços. Gràcies a la Fundació Àrea Adaptada, s'està entrenant amb un d'aquests aparells.

L'Adnan s'ha fixat com a referent el Sergio Garrote, campió olímpic català d'aquesta modalitat. El seu somni és anar a uns Jocs Olímpics i això se li ha ficat entre cella i cella. A tothom que li diu que potser és un somni massa esbojarrat se'l mira, es mira a si mateix i diu:

"Jo era un nen de 14 anys amb una bala a l'esquena i enmig d'una guerra. Ara sóc a Catalunya, tinc una vida nova i estic entrenant per complir el meu somni. Si ho intentes, no hi ha res impossible."

Aquest mes de juliol l'ONG Inara s'emporta l'Adnan a Tanzània a pujar el Kilimanjaro. Des de dalt de tot volen visibilitzar la tragèdia dels nens i nenes que les guerres deixen discapacitats i les seves necessitats especials en els entorns més hostils imaginables.