Stieg Larsson i la tempesta perfecta

Tot plegat comença a Suècia, a finals del 2001. El periodista Larsson treballa per a Expo15, publicació fundada per ell mateix i dedicada al desencobriment i investigació de grups d'extrema dreta arreu del planeta i a la defensa de moviments feministes i en defensa d'immigrants. Una feina que fa per conviccions ideològiques però que li costa durant uns quants anys ser la persona a Suècia amb més amenaces de mort.

Un dia diu als seus col·laboradors que ja va sent hora de pensar en la pensió, i que ell pensa fer un raconet amb la venda d'una sèrie de 10 llibres, els seus primers. El gènere, si el que es vol és vendre i el lloc es diu Suècia, no es pot ni discutir: ha de ser policíac; Henning Mankell i el seu comissari Wallander són només els noms més coneguts d'un país que devora novel·la negra. La tria de personatges té el seu segell: dolents masclistes (i feixistes en el quart llibre) i bons incompresos, oprimits, lluny de l'estereotip del gènere, indefectiblement amb uniforme i gorra. Larsson segurament sabia el que es feia a l'hora de triar els seus bons: encaixarien amb la mentalitat sueca de simpatia i/o comprensió cap al que és marginal, cap a l'oprimit (algú recorda que la Pippi Calcesllargues es feia amb lladres i alcohòlics i estovava els policies?). Els suecs amb qui parlo coincideixen a dir que el que els enganxa de Larsson és la immediatesa i força amb la qual s'involucren en la lluita dels protagonistes que, com més cops reben de la seva situació social, més es guanyen la simpatia del lector suec.

El cor, però, se li atura a Larsson amb els tres primers llibres enllestits, el primer acabat de publicar i les primeres 200 pàgines del quart llibre escrites. Una mort que, per inesperada, desperta l'interès de premsa i policia i encara avui desperta dubtes. Una mort que dóna inici a una llarga batalla pública entre la seva parella i la seva família per la seva herència i la validesa o no de la seva voluntat (escrita, però no davant de notaris, en els quals no creia) de deixar-ho tot a la secció local del partit comunista a què estava afiliat. Una mort que l'atura just quan els seus llibres publicats formen una trilogia, aquest format tan mediàtic. Una mort que, com gairebé arreu, desperta una sobtada simpatia pel difunt.

Stieg Larsson es converteix ja sota terra en un heroi antifeixista i feminista i brillant periodista i escriptor mai prou apreciat en vida. Sumem-hi els dos tabloides d'estil sensacionalista "Aftonbladet" i "Expressen", que passen per ser la premsa més venuda del país, que no deixen passar l'oportunitat de furgar en tot plegat: la mort en si, les disputes per l'herència, el llibre a mig escriure, la vida de l'heroi que mai vam reconèixer en vida... En qüestió de setmanes, Larsson passa de ser un autèntic desconegut a ser tema de habitual de conversa. Al cap de mesos, qui no sap de les desventures de Lisbeth Sallander és vist com una "rara avis".

Quan pregunto com s'ha arribat aquí, la resposta és unívoca i té forma de pregunta: amb tot el que ha passat i el que s'ha escrit arran de la seva mort, i amb una bona trilogia de novel·la policíaca, com podria no haver-se arribat aquí? Stieg Larsson s'ha trobat, com volia, una tempesta perfecta pels seus llibres; una tempesta en què la seva destresa era un dels convidats més imprescindibles per l'atzar, però la seva mort un altre.

David Pallarès