Trencar aigües al cotxe a tota velocitat o parir davant l'ascensor: "El meu cos va prendre el control"

Els relats de part de la Ivet Anoro i de la Sandra Triginer són històries trepidants que semblen més pròpies d'una pel·lícula d'acció que d'un naixement. "Vaig trencar aigües a 140 quilòmetres per hora a l'autopista", "acabada de parir em vaig sentir 'la puta ama', i la nena va pesar quatre quilos". 

Com s'encarrega de recordar la llevadora Irene Llorente, són casos molt excepcionals, però que passen.

"De vegades la natura pren les regnes i llavors va bastant ràpid", assegura, "i són casos impossibles de predir". Les tres han explicat les seva experiència a "El suplement" de Catalunya Ràdio.

Parir una nena de 4 quilos al replà de l'ascensor

La Ivet i en Josep Maria ja tenien un fill, l'Octavi, de quatre anys, i esperaven l'arribada de l'Èlia. El primer part havia estat normal i a terme, amb puntualitat suïssa. L'arribada de l'Èlia, que ara té tres mesos, però, seria ben diferent. 

Superada la setmana 40, en una de les revisions la ginecòloga va detectar que la Ivet havia dilatat 3 o 4 centímetres. "Jo no havia notat res". Tot i això van anar a dinar a fora, van recollir el nen a l'escola i van anar cap a casa. 

"Vaig anar a dormir a les nou pensant que, si m'havia de posar de part, almenys valia més haver dormit". Quan feia poca estona que era al llit "vaig notar tres contraccions superfortes i vaig dir que havíem de marxar, que això anava molt ràpid". 

Van avisar l'àvia perquè vingués mentre ella es dutxava, però "no m'aguantava dreta". "Vaig tacar la tovallola de sang i enlloc d'espantar-me vaig tenir clar que era perquè estava dilatant molt ràpid". 

Havien d'anar fins a Sant Joan de Déu, a 50 quilòmetres d'on viuen. Tapada amb qualsevol cosa i mig descalça, van pujar al cotxe. "Ell conduïa molt concentrat, i jo li cridava que no fes sotracs, però no em feia cas perquè veia que no arribàvem". 

Un error en la tria de l'entrada a l'hospital va ser decisiu pel desenllaç: en lloc d'entrar per urgències van entrar pel pàrquing d'urgències pediàtriques: "Em va caure el món a sobre, jo ja tenia moltes ganes d'empènyer".

Van haver de pujar en ascensor i van sortir al replà. "Ell va anar a mirar on havíem d'anar i jo em vaig ajupir de genolls a terra, vaig posar la mà i vaig notar el cap. Vaig sentir com li deien que havíem d'agafar l'ascensor i pujar just a dalt. Vaig veure clar que no hi pujaríem, en aquell ascensor. No em podia moure". 

El meu cos era el que manava, i volia empènyer. Amb una contracció va sortir tot el cap, i a la següent va sortir tota. No recordo ni com la vam pescar, va ser una mil·lèsima de segon. 

"La vam agafar i recordo que vaig voler comprovar que plorés i respirés. Quan ho va fer, ja va estar, i recordo que em vaig sentir 'la puta ama', com una heroïna. Llavors va començar a arribar tothom, i anaven dient 'ostres, és gran eh!'. L'Èlia va pesar quatre quilos". 

Trencar aigües a 140 km/hora

La Sandra és mare de tres criatures. El part de la segona ja havia estat força ràpid, així que per la tercera pensaven que estaven preparats. Portaven la canastreta al cotxe, però a l'hospital els van dir que "estava verda" i que no pariria "fins l'endemà al migdia". 

Van tornar a casa, eren les 3:30 h de la matinada, però la Sandra no se'n va anar a dormir. En comptes d'això va tenir un pressentiment: "Vaig pensar que em tocaria parir a mi sola. Vaig connectar amb el meu cos i realment tot va anar molt ràpid". 

Estava asseguda a la pilota d'embaràs quan a les 4:15 h va notar una contracció molt forta i un gran dolor. En aixecar-se es va adonar que "no podia tancar les cames" i van marxar cap a l'hospital, que estava a 15 minuts.

"Al cotxe ja em vaig posar a la gatzoneta al seient del copilot, d'esquena a la carretera. Vaig deixar de sentir dolor per passar a sentir pressió. Vaig trencar aigües dins del cotxe, a 140 quilòmetres per hora a l'autopista."

Noto l'anell de foc, com m'esquinço i que el nen corona. Para, que està sortint! Va parar, em va abaixar els pantalons i va dir, 'aquí no hi ha cap nen', i va tornar a arrencar.

"Al cap d'un moment li vaig dir: 'ara sí!' Va tornar a parar i el nen va sortir d'una sola contracció". 

En el moment de néixer, l'Àlex no va plorar. "Això és normal", ens aclareix la llevadora Irene Llorente, "però cal comprovar que tot estigui bé, és important veure el color i que tingui un bon to". 

La Sandra recorda que l'Àlex va néixer vermell, "però la meva tranquil·litat es trenca quan es va començar a posar blau. Estàvem amb trucada amb el 112, i el vam començar a estimular com ens van dir, i ja va reaccionar i vam arribar a l'hospital". 

Quan l'oxitocina baixa 

Després d'una experiència així, cal un temps per pair tot el que ha passat. La llevadora Irene Llorente ho explica dient que "és important saber quin és el teu lloc segur, on vols anar a parir", i, quan no hi arribes, "és important treballar-ho i poder endreçar tot el que ha passat en el teu cap". 

La Ivet ho té recent, fa només tres mesos, i ho recorda com un triomf. "Quan ho explico a gent gran em diuen 'oi, que bé!' En canvi la gent jove em diu 'ostres, quina putada'". "Jo el que volia era no patir hores de dolor, i amb una hora ho vaig tenir fet, així que ja signo", conclou.

La Sandra, en canvi, fa més temps i ha necessitat fer un tot un procés: "Ho he viscut de molts colors. Primer vaig passar un mes dutxant-me amb l'aigua de la culpabilitat. Si alguna cosa hagués sortit malament hauria estat culpa meva, perquè vaig decidir no quedar-me als jardins de l'hospital a esperar".

Explica que ha necessitat fer teràpia amb un psicòleg, i l'experiència també va passar factura amb la parella, però amb el temps i treballant-ho, ha aconseguit veure "l'altra cara de la moneda".

"No podia anar d'una altra manera. És el part més bonic que he tingut. És amb el que més he connectat amb mi mateixa, m'ha empoderat i m'ha aportat molts valors que jo mateixa potser no em creia i que els tenia amagats".