Un casament que trenca prejudicis: els nuvis són una parella amb paràlisi cerebral

La història que els expliquem ara trenca molts prejudicis sobre les persones amb discapacitats.

Víctor García i M. Luisa Garrido, amb paràlisi cerebral des que van néixer, amb un grau 3 de dependència, han decidit casar-se.

 

 

Viuen en una residència i són parella des de fa més de 4 anys. Al centre els ho han facilitat tot perquè puguin conviure: han comprovat que, sent parella, tots dos han millorat molt, estan més feliços i han guanyat autonomia.

Luisa: "Jo al començament li deia: 'Víctor, no t'estimo'."

Víctor: "Tota l'estona em deia: 'No t'estimo, no t'estimo', i jo vinga darrere d'ella."

Luisa: "Perquè jo he tingut uns quants amors, i tots m'han sortit malament. I aquest és únic."

Víctor: "I jo em vaig dir: 'Aquesta no se m'escapa'."

Luisa: "Tu ets el meu príncep blau, i no m'ho creia. Mai em vaig imaginar que aquí seria tan feliç."

 

 

La insistència del Víctor --o Tito, com tothom el coneix--, la paciència de la Luisa i el treball que es fa a la residència Esclat Marina sobre la sexoafectivitat, han estat clau per poder celebrar aquest casament tan especial.

L'equip de psicòlegs i educadors han estat molt pendents de l'evolució de la parella i els han acompanyat en cada un dels passos que anaven fent. Com quan fa any i mig van començar a viure junts compartint una habitació doble a la residència.

 

 

Luisa: "Quan vam decidir dormir junts, ell no parava: 'Vull dormir amb tu, vull dormir amb tu."

Víctor: "Jo estava decidit."

Luisa: "Jo li deia: 'Espera't una mica, paciència, prudència..' I un dia vaig pensar: 'Per què no?'"

El director general d'Esclat, Jordi González, hi va veure una oportunitat de treballar l'envelliment saludable. A la residència Esclat Marina, creuen fermament que sentir-se estimats i tenir relacions sexuals ajuda les persones; també les que tenen un alt grau de discapacitat.

"Un punt més era tocar i treballar el tema de la sexoafectivitat. El fet d'estar sexualment actius veiem que funciona, es complementen molt bé, s'ajuden... el Tito va entrar a la residència amb vertigen, i té problemes per estar dret i caminar, sempre va en cadira de rodes. A partir de tenir la parella, vulguis o no la vol impressionar, i comença a treballar més seriosament la fisioteràpia. I a dia d'avui pot deixar la cadira de rodes aparcada i va caminant."

Finalment, arriba el dia esperat. Les seves germanes els ajuden amb els últims detalls.

 

 

La cerimònia, simbòlica, està oficiada pel director i el psicòleg de la residència. El Víctor i la Luisa no són persones incapacitades, i es podrien haver casat legalment, però d'acord amb les famílies han decidit fer una cerimònia simbòlica i estalviar-se tots els tràmits burocràtics que suposaria canviar la seva situació de solters a casats.

 

 

Un casament on no hi ha faltat ni viatge, en aquest cas abans i per sorpresa.

Luisa: "Vaig veure París i se'm va il·luminar el cel i la terra. Vaig dir: 'La ciutat de l'amor'."