Veus des de l'Iran: entre fugir a la desesperada, quedar-se contra tot i subsistir o morir

La República Islàmica de l'Iran acaba de fer 47 anys. L'edat mitjana dels iranians és de 35.

El país devastat i saquejat per la cleptomonarquia del xa té ara més del 70% de la població vivint a les ciutats, amb una esperança de vida 20 anys per sobre de la que hi havia quan governava el pare de l'actual aspirant a recuperar el tron dels Pahlevi, l'home que des de Washington intenta aprofitar l'agressió israeliana i nord-americana iniciada el 28 de febrer per tornar al poder.

En l'àmbit educatiu, la República Islàmica ha erradicat l'analfabetisme a l'Iran i més del 50% dels iranians tenen estudis superiors, amb una població universitària majoritàriament femenina, el 60%.

Aquesta és la realitat creada per un règim teocràtic, amb hegemonia del clergat, que va veure clara la necessitat de formar el país, modernitzar-lo en coneixement per donar-li talla de potència regional. Però el resultat inevitable és que aquestes dues generacions carregades d'expectatives s'han girat en contra dels rigors morals, socials i polítics que els impedeixen continuar creixent en llibertats.

Els iranians de les 3 K

Són la major part del país, la immensa majoria dels quals ni pot recordar el retorn de Ruhollah Khomeini de l'exili ni l'adveniment de la República Islàmica. Eren massa petits, o directament ni havien nascut. La gent que ja va per la tercera K, de Khomeini als dos Khameneis i que ja volen girar full dels mites fundacionals cap a les llibertats d'elecció personal, des de la vestimenta, sobretot les dones, a les de viatjar, comunicar-se lliurement i treballar sense censures que afecten sense distinció de gènere.

Van parlar massivament, per primera vegada, en la campanya electoral de les presidencials del 2009. El mateix traductor que ha estat amb nosaltres aquests dies a Teheran, l'Abbas, de 34 anys, hi va participar. Formava part dels milions de joves que van gaudir d'una curta primavera fent campanya molt activa a favor del candidat reformista Mir Hossein Mussavi, que s'enfrontava a Mahmud Ahmadineyad, el candidat del líder Suprem, Ali Khamenei.

Érem a Teheran aquella nit de juny. Els primers resultats oficials que se'ls devien escapar van donar la victòria a Mussavi per un 60%  per sobre d'Ahmadinejad, un 40%. En una hora es van capgirar com un mitjó. 

Nosaltres érem a la seu electoral de Mussavi. Al cap d'una hora, els temuts antiavalots motoritzats de la policia hi van calar foc, ens van detenir perquè no vam voler donar la cinta i finalment ens van convidar a sortir del país en començar les protestes massives que van acabar amb prop de 2.000 morts.

El miratge del canvi

Abbas, el nostre traductor d'aquest últim viatge, ho explica prou gràficament. Ell tenia 17 anys: "Allà se'ns va ensorrar el món. Vam fer una campanya imaginativa. Crèiem que realment Mussavi podia guanyar, i va guanyar, però el règim ens va tancar totes les portes. Es va fer irreformable".

Des d'aleshores han guanyat les presidencials dos reformistes més, inclòs l'actual president Pezeshkian, però a l'Iran ha quedat demostrat per activa i per passiva que la línia electa del poder està completament sotmesa a la clerical i teocràtica encapçalada pel líder suprem del país.

El règim iranià ha tingut successives onades de protestes massives exigint canvis socials i polítics, l'última abans de la guerra, el desembre i gener passats, amb almenys 7.000 morts. 

Els crits majoritaris ja eren no de canvi reformista, sinó de ruptura amb el sistema. En aquest context, van aparèixer els avions i els míssils d'Israel i els Estats Units. Al cap de tres setmanes, ja molt pocs a l'Iran creuen que això debiliti el poder, sinó que més aviat el pot refermar i endurir encara més. Són els desesperats. Una minoria encara vol somiar en una evolució interna: els possibilistes. Altres creuen que es pot ensorrar l'estat fins a portar el país al caos: els apocalíptics. 

Fugir a la desesperada

Vaig advertir repetidament la Nassim Farooki dels perills que comportaria per a ella parlar davant la càmera de la manera que m'ho feia en persona. I, malgrat tot, per "desesperació", va decidir fer-ho.

En ple carrer, sense mocador al cap i una cigarreta a les mans, aquesta escultora de 34 anys va qualificar la República Islàmica d'"estat que només entén el poder, la coacció, la dictadura i la tirania". Havia participat activament en les protestes del gener. No creia en absolut que el règim fos reformable, però tampoc que els bombardejos estrangers tinguessin com a objectiu, ni remotament, portar la llibertat a l'Iran.

"M'estimava molt el meu país --deia-- i creia que seria vergonyós si m'emportava el meu art, el meu talent, a un altre país. Però quan et sents menyspreada, menystinguda, ja només queda fugir d'aquí". Són molts els joves que pensen el mateix. La repressió del gener, sumada a la guerra en un país ja de lluny castigat pels rigors del règim i l'empobriment i l'aïllament generalitzats, deixen poques sortides i creen més angoixa com més vida que es té per endavant.

Quedar-se contra tot

Un segon personatge ens va obrir els ulls a una realitat iraniana poc explicada. Perquè és minoritària, i sobretot a Occident no encaixa perquè és massa rica en matisos i escapa a les simplificacions amb què es vol tractar la complexitat iraniana.

Said Leylas és un dels economistes brillants del país. I ve a representar la resistència del reformisme. Ferm partidari de la República Islàmica, no es va estar de dir que la revolució iraniana del 1979 és la tercera més important després de la francesa i la russa. Molts comparteixen aquesta opinió.

Els problemes de Leylas van començar quan des de la seva càtedra de la Universitat de Teheran va declarar el mateix que ens va dir davant de càmera: "Corrupció i mala gestió. Aquests són els problemes de l'economia iraniana. Oblidi's de les sancions internacionals". Almenys la primera part de la sentència la comparteixen tots els iranians, excepte potser els que se n'enriqueixen, bàsicament el clergat i una part de la jerarquia militar. L'economia està en les seves mans.

Aquesta opinió va costar a Leylas una temporada de presó i l'expulsió total de la universitat. I malgrat tot, la setmana passada ens deia: "La Revolució segueix viva. Aquest país només es pot canviar des de dins. L'alternativa, sobretot la que apunta a l'enemic, és la destrucció, el desmembrament de l'Iran".

Resistir o morir

La falta creixent i accelerada de suports socials des de les protestes del gener porta el règim iranià a intentar recuperar al seu costat aquests sectors del reformisme supervivents, a l'ombra de l'agressió externa.

El mateix Leylas em va assegurar fora de càmera que el nou líder suprem, Mojtaba Khamenei, hi havia contactat per part interposada demanant-li un programa de reformes econòmiques per a després de la guerra.

Un missatge molt semblant i voluntarista em va traslladar el portaveu del Ministeri d'Afers Estrangers, Esmail Baghaeí, en una llarga entrevista dedicada sobretot als aspectes internacionals i legals de la guerra. Hi va haver temps també per tractar els aspectes interns. 

La versió oficial és que les protestes del gener van ser legítimes fins que "agents estrangers", els dies 8, 9 i 10 de gener, van començar a matar policies per generar el caos. Va assegurar que havien mort uns 200 policies i accepta que la resposta va fer 3.170 morts. La xifra mínima contrastada internacionalment és de més del doble.

A partir d'aquí, Baghaeí continua amb la versió oficial i diu que aquesta va ser la palanca per començar la guerra i que "la veu cantant la porta Benjamin Netanyahu, que ha arrossegat Trump" i que l'objectiu de Netanyahu "no té res a veure amb el poble iranià, sinó amb la destrucció del país econòmicament i territorialment".

Aire, per favor

Lluny de fugir, quedar-se, resistir. Potser la veu del que pensen la majoria dels iranians, especialment els més joves, me la va donar una jove dissenyadora gràfica de 22 anys, obligada a treballar com a dependenta d'una botiga d'artesania per a turistes que no hi eren, exportacions que s'han tallat i clients iranians rics que no tenen temps de pensar en art. La Kania; el cognom se'l va guardar.

El seu problema d'ara mateix és que s'havia presentat en un concurs de disseny a Barcelona, que s'havia donat el premi el 8 de març i que, per incomunicació total del país, encara no sabia 10 dies després qui era el guanyador.

"Ens falta aire", diu la Kania. I ni tan sols parlava de la repressió, de la guerra, de les dificultats econòmiques. Parlava d'internet. Literalment. 

Com més joves, més els asfixia la incomunicació total a què estan sotmesos. No poden contactar amb amics, sol·licitar les preuades beques a l'estranger, consultar cap xarxa social. L'apagada imposada pel règim és total.

Sens dubte una mostra de preocupació... i de debilitat és, probablement, que el règim aguanti el repte de la guerra a força d'augmentar la inflexibilitat. És probable que pugui cantar victòria de cara a la galeria. Però aquesta mateixa inflexibilitat creixent el fa creixentment trencadís des de dins.