Viure amb ansietat: "És com si hagués despertat un monstre dins meu i l'he de tenir domat"

El primer atac d'ansietat de la Tina, com a mínim el primer que va reconèixer com a tal, el va tenir a l'oficina. La causa no va ser un pic de feina sense precedents ni una esbroncada del seu cap, sinó una taca d'oli. "Duia la carmanyola en una bossa que m'agradava molt i vaig veure que s'havia tacat. Jo sabia que l'oli taca molt, que és molt difícil de treure i em va superar", explica.

"Em vaig sentir molt perduda, indefensa. No podia controlar el meu cos, no sabia com calmar-me, no podia respirar, tenia palpitacions, la sensació era que em moria", recorda. 

Tenia 23 anys i en aquell moment era sola a la feina, de manera que va trucar a la seva mare, que la va ajudar a calmar-se. De fet, va ser ella qui va identificar el que li passava com un atac d'ansietat.

"Òbviament, la taca no era el més important, simplement va ser la gota que va fer vessar el got. Va coincidir que era un període en què havia començat a reflexionar sobre coses de la meva vida i que a la feina em van començar a demanar més responsabilitats", detalla. A partir d'aquí, va patir diversos atacs d'ansietat fins que es va decidir a agafar la baixa.

Per en Joan, en canvi, la sensació va ser diferent. A ell se li va ajuntar una ruptura, el fet de deixar de fumar i un pic de feina.

En el seu cas, estava al final de la trentena i no es va quedar sense respiració ni va tenir taquicàrdia, però, de cop, no va saber com continuar funcionant. "Em vaig quedar clavat davant la pantalla de l'ordinador, no era capaç de processar res. Va ser com si el meu cervell col·lapsés", diu.

Ni en el cas de la Tina, ni en el cas d'en Joan, però, aquells van ser els primers símptomes que alguna cosa no rutllava. Simplement, va ser el moment que es van adonar que els passava alguna cosa, que van tenir plena consciència que aquelles sensacions desagradables no les havien experimentat mai.

"Em costava molt ordenar idees. Era com si el meu cap estigués ennuvolat permanentment i em sentia bloquejat", relata en Joan. En el cas de la Tina, les primeres mostres que alguna cosa no rutllava va ser un estat de nervis constant, la impossibilitat de descansar i el fet que li costava fer plans. 

Malgrat ser molt diferents, totes dues reaccions entren dins la normalitat del que identifiquem com a ansietat, diu el psicòleg i divulgador Joan Soler. 

"L'ansietat no és imminent, sinó progressiva. Vas notant com es va aproximant. Un perill difús que et va drenant. Si no és molt aguda, no notaràs palpitacions, però sí una fatiga que va augmentant, insomni, que et costa menjar… Aquests també són signes a tenir en compte", assegura.

Una resposta adaptativa

Abans de ser diagnosticat per primera vegada i haver d'agafar la baixa, en Joan simplement pensava que tenia molt d'estrès. "A casa m'han ensenyat que la feina és el primer. Tu ets algú en la mesura que produeixes", explica.

De fet, hi ha membres de la seva família que encara no saben que va haver de passar diversos mesos sense treballar: "Em van salvar les amistats."

Per la seva banda, la Tina és conscient que una part de la seva ansietat deriva del fet que és una persona molt exigent amb si mateixa, però també remarca que gran part de les coses que l'angoixen no depenen d'ella:

La precarietat ens travessa a tots, és una cosa sistèmica, al meu voltant la majoria té algun problema de salut mental.

En aquest sentit, Soler explica que el que els va passar tant a en Joan com a la Tina va ser una resposta "adaptativa" al que el seu cos va percebre com una "situació de perill". "És una cosa supersana de sentir en aquests casos, l'ansietat no deixa de ser un derivat de la por, una sensació de malestar que creix progressivament", precisa l'expert.

El problema, però, és quan la sensació de perill és tan persistent que passa a ocupar tot el teu pensament. "L'ansietat és com una alarma dins d'una cuina. Si hi ha un foc, aquesta alarma ha de sonar. Però imagina que s'encenen focs contínuament. A l'alarma se li acabaran gastant les piles. El problema no estarà en l'alarma, sinó en les flames", assenyala.

Per l'expert, ens hem de demanar si estem construint una societat que ens porta massa al límit com a individus. "Si cada dia veus 20 persones que t'expliquen històries amb problemes molt similars, no pots pensar que són 20 problemes diferents", assegura. 

Des del seu punt de vista, hem de deixar de concebre aquesta situació com un problema individual, sinó col·lectiu i com a tal les solucions han de ser col·lectives:

Tothom pot aprendre a respirar i a meditar, però davant una situació tan persistent ens calen solucions des de dalt: a escala política, d'estructuració, d'organització.

Aprenentatge a partir de l'ansietat

En Joan explica que, després del primer episodi, la seva alarma salta amb més facilitat. "És com si hagués despertat un monstre dins meu i l'he de tenir controlat i domat. Noto quan treu el cap", explica.

Prendre consciència de les seves necessitats és vital en aquests moments: "Fer esport, passejar, fer el que necessiti per estar bé." Tot i això, descriu el procés com un "aprenentatge":

M'ha permès adonar-me de patrons que no funcionaven. Una caiguda als inferns per tornar a construir coses més funcionals.

Per la Tina també ha estat un procés d'aprendre a escoltar-se: "Com que és una cosa progressiva, ja noto els primers símptomes". 

Una de les estratègies que ha desenvolupat per entendre com estar és fer-se preguntes sobre les coses que omplen el seu dia. "Hi ha més 'he de fer…'o 'vull fer…'", relata.

Tot això són tàctiques que ha après després d'anys de teràpia, "evidentment amb psicòlegs i psiquiatres privats", aclareix. "Quan vaig tenir la primera crisi el metge de la pública em va dir que hi havia un any d'espera perquè em veiés un psiquiatre i que fins aleshores no em podrien derivar a un psicòleg", diu la Tina.

Per Soler, l'ansietat no és una cosa que passi de manera aïllada en el teu cap, sinó que està dins les nostres vides. "Hi ha tants factors ambientals que són aliens a les nostres decisions. En molts casos, si transportéssim aquestes persones a un altre escenari on aquests estressors no hi fossin, aquesta ansietat desapareixeria", explica.

Podríem imaginar l'ansietat com un rusc de vespes molt violentes en una habitació. Ens podem posar un vestit d'apicultor per protegir-nos, però potser el que hauríem de fer és cremar el rusc.