"Viure amb ansietat és com viure en una muntanya russa"

Tot va començar quan era més petita, tota la vida he sigut una noia que ha patit excessivament per tot, que sempre he volgut ser perfecta i estar al màxim.

A partir d'allà, no sé ni com ni per què, cada vegada se'm va anar desenvolupant més el tema de l'ansietat. Durant l'ESO, vaig passar males èpoques amb amics i companys de classe i per moments bastants difícils com ara l'adolescència.

 

 

A l'estiu de 3r d'ESO, quan ja estava a punt de començar 4t, vaig agafar gastroenteritis i vaig vomitar. A partir d'aquell dia, alguna cosa va canviar en mi. No sabria ben bé com explicar-ho, però jo ja sabia que no estava bé interiorment. Vaig començar a tenir atacs d'ansietat molt més forts dels que ja tenia, em costava menjar per por de vomitar... Quan va arribar el moment de tornar de vacances d'estiu, la meva vida va canviar totalment, vaig arribar al meu poble, em vaig retrobar amb tots els meus amics però no em sentia bé, sentia que estava com en un món paral·lel. Llavors li vaig dir a la meva mare que em vingués a buscar, que volia anar a casa. Quan vaig arribar a casa en vaig parlar amb els meus pares, i me'n vaig adonar que ja no podia fer una vida normal.

A partir d'aquell dia se'm van desenvolupar una sèrie de manies, com per exemple que no podia suportar el so de la televisió en números parells, les sabates les havia de tenir davant de la porta del jardí, la roba no la podia guardar a l'armari, no em podia dutxar si era de nit, no podia dormir en cap llit (únicament em sentia a gust dormint en un sofà), etc. Vaig començar a fer rituals per treure'm les manies, però cada vegada anaven a més. També va arribar un moment en què ja no podia menjar perquè pensava que si menjava, tindria la possibilitat de vomitar-ho tot.

Mentre em passava tot això, anava a una psicòloga del meu poble. Em va ajudar molt, però ens vam adonar que no podia seguir la teràpia si no era amb ajuda de medicació. Així que em va derivar a un psiquiatre. El psiquiatre em va diagnosticar trastorn obsessiu compulsiu (TOC) i trastorn d'ansietat generalitzada.

 

     

Les setmanes anaven passant i cada vegada estava perdent més pes, em vaig quedar sense forces, i a més a més em van començar a aparèixer atacs de ràbia, de pànic i d'espasmes.

En aquell moment van veure que necessitava una ajuda més intensa, ja que el meu estat a nivell físic estava en perill, i em van derivar a Sant Joan de Déu Terres de Lleida.

Vaig fer una visita de valoració i em van proposar ingressar a l'hospital de dia. Jo sense pensar-m'ho dues vegades vaig dir que sí. Jo tenia clar que em volia curar i lluitar per seguir endavant amb la meva vida.

Aquell mateix desembre em van ingressar a l'hospital de dia, on vaig estar ingressada  fins al juny de l'any següent. Durant aquells 6 mesos vaig fer un canvi impressionant, vaig començar que em costava molt deixar-me ajudar i expressar el que sentia, sobretot en les teràpies de grup. Però a poc a poc em vaig anar deixant ajudar més i vaig entendre que aquell era un lloc segur, on em volien ajudar i havia d'aprofitar l'oportunitat.

Vaig anar seguint les teràpies i a poc a poc les coses van començar a millorar, em vaig exposar a totes les manies que tenia. Perquè m'entengueu millor, cada vegada que em venia un pensament de fer una mania, doncs li deia al meu cap que era una irracionalitat, que no passava res si no la feia, va costar molt aconseguir això, però a base d'anar-m'ho repetint les vaig anar superant.

Igual va passar amb el menjar, me'n vaig adonar que no tenia per què vomitar cada vegada que menjava alguna cosa, així que em vaig anar forçant a menjar… Crec que és de les coses més dures que em va tocar fer, ja que estava en perill la meva salut física.

Arribant ja al final del meu ingrés només em quedava donar les gràcies a tots els professionals i companys que havia tingut durant aquell temps, ja que, com els vaig dir en el seu moment, em van salvar la vida.

 

 

Una vegada ja tenia l'alta, em vaig graduar de l'ESO i no podia ser més feliç en aquell moment.

Des de llavors em continuo tractant amb psicòleg i psiquiatre, ja que segueixo sent una persona amb tendència a tenir ansietat i a pensar excessivament les coses. Sempre hi ha èpoques més bones i més dolentes… és com viure en una muntanya russa.

El novembre passat (2020) des de Sant Joan de Déu em van proposar de participar en el documental "Desfent nusos": jo al moment vaig dir que sí, ja que penso que és una oportunitat molt bona per treure estigmes a la salut mental, per normalitzar-ho més i per ajudar la gent que està passant per alguna malaltia mental.

L'experiència del documental "Desfent nusos" ha estat increïble, el meu pare i jo hem estat molt contents, ens ha unit més, aquesta experiència, i ens ha ajudat a entendre com ens sentíem mútuament en aquells moments.

 

 

 

La idea d'aquest documental penso que és molt important. Les directores, els càmeres… tot l'equip de producció ha sigut genial, i ha estat un plaer formar part d'aquesta experiència.

Espero que pugui ajudar molta gent, que també trenqui estigmes i que la gent que està passant per un mal moment que vegin que no estan sols, que sempre es pot tirar endavant, que hi ha una sortida, que som més forts dels que ens pensem i que no passa res per demanar ajuda.