Viure sota el "virus de la fal·locràcia"

L'any 2003 va ser l'últim de José María Aznar al govern. L'Audiència Nacional va ordenar el tancament d'Egunkaria, Lula da Silva va fer història arribant al poder al Brasil i Pedro Almodóvar va guanyar l'Oscar per "Hable con ella".

L'any 2003 va ser també l'últim cop que una dona va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la: Carme Riera, amb "La meitat de l'ànima". Han hagut de passar 19 anys fins que una altra dona, Gemma Ruiz Palà, s'ha tornat a coronar en la nit literària de Santa Llúcia, amb "Les nostres mares".

Uns premis que fa 63 anys que es donen i que només tenen 9 dones al palmarès. 9 contra 54. Només cal anar a les dades per demostrar amb cruesa la discriminació de gènere històrica que hi ha hagut també en el món de l'art i de la cultura. Dades com aquesta, que és actualitat avui, o com les que parlen de la infrarepresentació de la dona als museus o als llibres d'història.

Que les dones no hagin guanyat més premis literaris o no exposin la seva obra a més museus no vol dir que no escriguin i que no creïn. Som la meitat de la població, amb tant o tan poc talent com l'altra meitat.

Amb la diferència de viure sota l'opressió estructural i cultural de la mirada masclista i --com deia ahir la Gemma Ruiz amb el Sant Jordi a la mà-- del "virus de la fal·locràcia". Són poques, encara, les dones que es presenten a concursos com el Sant Jordi.

Potser perquè tenen tan pocs referents de dones que l'hagin guanyat que ni es plantegen que puguin aspirar-hi. De fet, tots els premis que es van repartir ahir a la Nit de Santa Llúcia van ser per a homes menys dos: el Sant Jordi i el de traducció, per a la nord-americana Mara Faye Lethem.

Escolteu el discurs de la Gemma Ruiz, si teniu un minut. Escolteu quan recorda que ella no ve del no-res, sinó que és aquí perquè abans hi ha hagut Català, Rodoreda, Capmany, Roig i Marçal.

I que no està sola, perquè camina al costat d'altres que són mirall i esperó, com Cadenes, El Hachmi, Rojals, Solà, Orriols, Pujadas, Kremser, Bendicho, Piqué, Baltasar, Barbal, Ramis, Olid o Gurt.

Un discurs generós i conscient, alineat en el fons i en la forma, perquè el Sant Jordi de Gemma Ruiz és --segons diu ella mateixa-- "una victòria col·lectiva, no pas individual". També ho va dir Annie Ernaux fa unes setmanes quan va recollir el Nobel de Literatura. En aquest cas el balanç és de 17 a 106.