"Vola amb mi", la lluita de les hostesses de vol contra la discriminació, a "Sense ficció"

Amb la seva determinació, aquestes dones pioneres van aconseguir canviar el món mentre el sobrevolaven. El documental "Vola amb mi", que "Sense ficció" estrena el 14 de juliol, explica la història d'aquestes joves que, a mitjans del segle XX, es van convertir en assistents de vol en una època en què les dones solteres no podien demanar una beguda, ni menjar soles en un restaurant, ni tenir una targeta de crèdit ni obtenir una recepta per a anticonceptius. 

Convertir-se en "hostesses de vol", com se les anomenava, oferia oportunitats inèdites de viatjar, glamur, aventura i independència. Tot i que sovint eren menystingudes i acusades de feministes venudes, aquestes dones van estar a la primera línia de la batalla per lluitar per la igualtat de gènere i transformar el lloc de treball. 

Amb relats de primera mà, històries personals i un ric material d'arxiu, el documental explica la història viva i important, però oblidada, de les dones que van canviar el món mentre volaven.

La incursió de la dona en el món de l'aviació

Al començament de l'era de l'aviació comercial, la feina d'auxiliar de vol va passar de ser una feina d'homes a ser una feina de dones. Moltes d'elles hi van trobar una feina que els proporcionava independència, però a un cost molt elevat: s'havien de sotmetre a un control molt estricte per part de les aerolínies.

Una de les pioneres va ser Ellen Church, una infermera diplomada que es va treure la llicència de pilot. Les companyies, però, es negaven a admetre dones com a pilots, així que ella va tenir la idea de convertir-se en auxiliar de vol i aprofitar la seva experiència com a infermera. 

Crec que si als avions hi hagués infermeres, volaria més gent. Una infermera calmaria els passatgers i en podria tenir cura.

Ellen Church estava convençuda que les dones voldrien fer aquella feina, i tenia tota la raó del món: hi va haver un munt de candidates.

Les línies aèries es van començar a adonar que contractar únicament dones com a assistents de vol tenia molts avantatges, ja que els passatgers preferien que fos una dona qui fes aquella feina, per l'encant que hi aportaven i per l'atractiu que afegien a l'experiència de volar.

Requeriments estrictes i manteniment de l'estereotip femení

Les línies aèries volien donar una imatge de luxe i confort domèstic. Les auxiliars de vol, en fer la funció d'hostesses, es van convertir en la peça clau d'aquest model.

Quan una dona demanava feina per fer d'hostessa, el primer que avaluaven era el seu aspecte físic, com recorda l'hostessa de vol Ann Hood. 

Hi havia una taula, i si mesuraves o pesaves més del que hi deia a la taula, ni t'entrevistaven.

Ningú més de l'aerolínia, només les dones havien de complir aquesta norma. "Per mig quilo et podien deixar de pagar el sou", explica l'hostessa de vol Casey Grant.

Prenia diürètics, pastilles per aprimar-me, no menjava. Eren alguns dels trucs que fèiem servir totes. Totes els fèiem servir.

Les companyies volien dones molt atractives, però amb una bellesa convencional, i van crear un estàndard visual de com havia de ser una hostessa. 

Se suposava que totes havíem de tenir el mateix aspecte, tant pel que fa als cabells com al maquillatge. Llavis vermells, obligatoris.

Discriminació pel color de pell

L'any 1956, Patricia Banks-Edmiston va obtenir una plaça a l'escola professional d'aviació Grace Downs de Manhattan. Ella era l'única dona negra del centre. Un cop graduada, cap companyia aèria li va oferir feina, així que va portar el seu cas a la Comissió contra la Discriminació de l'estat de Nova York.

Estava decidida a fer que algú d'ascendència afroamericana aconseguís aquella feina.

Finalment, a finals de febrer del 1960, va arribar la resolució del cas de la Pat: el tribunal va ordenar a la companyia Capital Airlines contractar-la. 

Discriminació per edat i matrimoni

Des del principi, la majoria d'aerolínies van vetar explícitament la contractació de dones casades. I l'any 1953, American Airlines va implantar una norma nova: les hostesses havien de deixar la feina quan feien 32 anys. Al cap d'un temps, altres aerolínies també la van començar a aplicar.

Ens volien contractar, que féssim la nostra feina un parell d'anys i que ens en anéssim",es queixa l'hostessa de volCeleste Lansdale Brodigan. 

L'hostessa de vol Dusty Roads va decidir lluitar contra la norma de la jubilació als 32 anys. Va aprofitar els seus vols per fer contactes entre els congressistes i va organitzar una conferència de premsa per fer pública aquesta discriminació. 

No lluitàvem per nosaltres. Això és el que ho feia tan meravellós. No lluitava per mi. Lluitava per la noia que tenia al costat.

La lluita per la igualtat laboral i salarial

Les hostesses també reclamaven ocupar llocs de responsabilitat, rebre el mateix sou que els homes i eliminar totes les discriminacions. Un pas que va ser possible gràcies a l'aprovació de la llei de drets civils del 1964.

A banda d'abordar les desigualtats racials, la llei de drets civils també incloïa mesures de protecció als treballadors per evitar la discriminació, també per sexe. 

La Dusty va aprofitar aquesta circumstància per presentar una queixa contra la jubilació anticipada de les hostesses a la Comissió per la Igualtat d'Oportunitats Laborals. 

Tot seguit, la comissió va rebre un munt de queixes presentades per hostesses que qüestionaven les restriccions per edat, la possibilitat de casar-se o el fet que no poguessin estar embarassades i ser auxiliars de vol.

Els primers dos anys, els jutges que jutjaven aquests casos de discriminació per sexe es van posar a favor de les aerolínies de manera gairebé unànime, però després van començar a pronunciar-se a favor de les auxiliars de vol. 

Tot i això, continuaven altres tipus de discriminació, com la de sou per fer la mateixa feina; la d'haver de compartir habitació d'hotel –a diferència dels homes– o la sexualització de les hostesses per part de les companyies a través dels uniformes o de campanyes publicitàries. Aleshores van sorgir grups com Hostesses pels Drets de les Dones, que va culminar amb la demanda col·lectiva liderada per Mary Pat Laffey. Una demanda que va aconseguir remodelar les proteccions laborals i la igualtat salarial.

Les dones podrien dur ulleres. Ja no les despatxarien pel seu pes. I podrien tenir habitacions individuals.