50 anys del Teatre Lliure: peus freds i cor calent!

Dos minuts, un minut i mig concretament, i arribarem a dos quarts d'onze de la nit, i el que volem fer ara al Catalunya Nit és dedicar uns minuts al teatre.

Atenció, comencem l'espectacle.

Entrem al teatre lliure, que celebra 50 anys.

Tot fent, la vella Helena de Jacob Fenbach és una de les moltes obres que s'han representat al lliure. En aquest cas es va estrenar l'any 79 i ara se n'ha fet una relectura. Doncs bé, coincidint amb aquest mig segle del teatre lliure, en Magí Camps, la Marta Uriols i la Marta Vives s'han colat a les bambolines del teatre i amb l'editorial Coma Negra han publicat un llibre que es diu Cor Calent. I no és un llibre qualsevol, perquè el que han fet és escriure una pista clàssica teatral i els protagonistes d'aquesta obra són tots els que treballen el llibre, però darrere dels focus, els que habitualment no es pugen dalt de l'escenari. Tenim a l'estudi la nostra companya Marta Vives, que és una de les autores d'aquest llibre i que, en fi, és una veu molt, molt coneguda dels nostres oients del Catalunya Nit, de Catalunya Ràdio, perquè justament ella parla de teatre amb nosaltres. Què tal, Marta? Bona nit, com estàs? Bona nit, molt bé. I un dels altres tres autors que podem saludar-lo, i ja el tenim en connexió telefònica, és en Magí Camps, filòleg i periodista a l'avantguàrdia, també, de temes de cultura, de teatre. Bona nit, Magí, com estàs? Bona nit, molt bé. Vosaltres? Bé, bé, bé. Estem una mica més ben acompanyats que tu. Em sap greu saludar-te a la distància perquè, a més a més, la Marta ha vingut acompanyada d'una de les protagonistes d'aquesta història que recull a cor calent. Ella és la Noemí Alessant, és ara a les relacions públiques del teatre, ja des de fa molts, molts anys. I és un teatre on ella va començar com a taquillera. Per tant, ella té una història molt, molt singular, també, per explicar-nos que és la teva, que és la teva. Noé, com estàs? Bona nit. Bona nit. Aviam, anirem a Pants, perquè Cort Calent, Històries de Lliure, té aquesta idea original de parlar del teatre des d'un altre punt de vista, que és d'aquestes persones que fan el teatre, que són imprescindibles per fer un teatre com a lliure, però que no les coneixem, no. No les coneixem, estan fora de focus, no són les que surten

a saludar quan hi ha els aplaudiments quan s'acaba una obra, i en canvi són imprescindibles, són necessàries perquè aquella obra s'esdevingui, perquè el fet teatral sigui complet. No són els que són els més coneguts, normalment parlem sovint amb els directors, o vosaltres també entrevisteu directors i actors, però en canvi aquestes persones són imprescindibles. Llavors en aquest aniversari, en aquesta celebració dels 50 anys, el Teatre Lliure el que volia era reivindicar aquestes figures, que són el Teatre Lliure, però en canvi mai no tenen aquesta visibilitat que poden tenir d'altres personatges. I ens van demanar a en Magí, a la Marta i a mi mateixa, si podíem escriure un llibre, que és aquest Cor Calent, on d'alguna manera poguéssim parlar d'ells. Ells ens van demanar una ficció, eh, Magí? O sigui, la coordenada que ens van dir és que sigui una ficció, però basada en històries reals de tots aquests personatges que configuren el teatre lliure a l'ombra, per dir-ho d'alguna manera. I vaig bé, eh, Magí? Sí, és una ficció basada en fets reals. En fets reals, correcte.

És a dir, si algú té un amic que conegui algú que allò. Jo conec algú que treballa al lliure, no el reconeixerà perquè potser els noms estan canviats.

Jo crec que al final tots s'acaben reconeixent d'alguna manera o altra. Nosaltres el que vam fer, i això ha estat per les persones que ens agrada el teatre, hem xelat molt, realment, perquè durant molt de temps hem pogut, com tu deies, entrar a les bambalines, entrar en els llocs on no entres mai com a espectador, des del taller de vestuari on es cosen els vestits, fins a la sala tècnica, fins a la fusteria, fins a. Hem anat a tots els racons fins a la sala de miralls, que és on s'estan els actors abans de sortir a l'obra. O sigui, hem pogut visitar tots aquests racons i hem pogut parlar amb les persones que els eviten aquests racons. Llavors ens vam presentar una sèrie de personatges que estan en el lliure des dels principis. Són sis o set persones, entre elles la Noé, perquè la Noé és un mite allà, o és una institució, allà en el teatre lliure. Ells mateixos es diuen, digueu, Noé, com us dieu vosaltres mateixos a vosaltres mateixos? Dinosaures. Sí, els diplodocus ens van dir. I aquestes persones, aquestes persones amarades d'experiència, són les que ens van ajudant a Magí, a la Marta i a mi a configurar aquestes històries.

Que bé, us ho deveu haver passat. M'ho imagino, Magí.

Ens ho hem passat molt bé perquè hem pogut entrar allà on només hi entren ells, és a dir, els que hi treballen, fins i tot, fins a baix de tota la sala Fabià Puigabé, la més grossa, la de Montjuïc, hi ha uns mòduls per pujar i baixar tota la platea de quadrats i allà hi ha tot un sistema, unes. Com uns ascensors, com un muntacares, però n'hi ha un munt. I arribes fins allà baix i dius, mare de Déu, tot el que hi ha aquí sota. I com t'ho expliquen? Perquè el que és bonic de tota aquesta experiència que hem tingut és com ens ho expliquen els que hi treballen o els que hi han treballat. Si hi ha una passió, hi ha un amor, hi ha un orgull de formar part d'aquesta aventura que s'anomena Teatre Lliure. Que nosaltres l'hem intentat reflectir en aquest llibre, sí.

Noemi, em sembla que tu has estat una part fonamental, clau, per documentar també aquest llibre, la història del llibre. Amb els anys que tu hi portes vas entrar com a relacions públiques. Ara ho dèiem abans. Com a taquillera, com a taquillera. No, com a relacions públiques, amb la primera direcció d'Èlex Rigola, però abans ja venies d'uns anys en què havies fet aquesta altra feina de taquillera, oi?

Jo entro el 99, el setembre del 99, si no m'equivoco, com a taquillera, No recordo ara si faig una o dues temporades com a taquillera. Després passo a ser cap de sala de Lliure de Gràcia fins que es tanca. Llavors m'han de recol·locar mentre es fan les obres. I llavors me'n vaig al Palau de l'Agricultura a fer de secretària de l'Àlex Rigola, de secretària de direcció, durant una temporada fins que em quedo embarassada. Allò típic que ens passa quan ens quedem embarassades, que no sabem què farem, si farem jornades reduïdes, si I llavors, quan torno, passo a ser secretària del Departament de Comunicació. I d'aquí em proposen, en l'època de l'Àlex, ser de Relacions Públiques, i des del 2004 fins aquí. I com és la teva feina com a relacions públiques? Amb què has de bregar cada dia? Uau, jo sempre dic que jo tinc una feina molt agraïda, perquè sempre dic que soc la que dono les entrades, per tant tothom és molt amable amb mi. Llavors, jo he de gestionar les invitacions de les estrenes, he de fer el setting de les estrenes, decidir qui s'asseu on, com i quan. Rebre les institucions o els polítics que venen al teatre. Tots els equilibris, no? També, suposo. Tots els equilibris, no seguis aquest amb aquest perquè no s'entenen. Hi ha gent, però, que m'ha dit que s'ha enamorat gràcies a mi perquè els he segut junts, vull dir que tot té la seva part bonica. Bueno, sóc una mica la cara del teatre de cara en fora, o sigui, hi ha molta gent que quan no sap a qui trucar és Noé, em pots passar aquest telèfon? Noé, aquí truco per demanar no sé què. Vull dir que és una feina molt agraïda, la veritat. Molt intensa, però molt agraïda.

Deia que has estat una part fonamental en la documentació, perquè aquí porteu una cosa, ha portat avui la Marta Vives entre les mans, una cosa que és una relíquia. És una meravella.

La noia, jo quan vaig entrevistar-la, jo vaig fer l'escena que parla de les taquilles, de les taquilleres, perquè eren dones, eminentment, al principi, I vam estar parlant molt la noia i jo i li vaig explicar, explica'm com anava això, perquè clar, el 99 no hi havia internet com el que sabem ara, ni programes d'internet per comprar les entrades, ni tot això. I ell em va, diu, no et moguis d'aquí, i em va baixar, que és com una espècie de dossier, expliquem-ho, en aquest cas del Titus Androni, que és una obra de l'Alec Rigola del 2001, i a pàgina a pàgina, tota la quadrícula dels seients del Teatre de Gràcia, de Llura de Gràcia, i pintat amb retolador, amb diferents colors, Veiem groc, vermell, els seients que ja estan ocupats. És a dir, quan venien les entrades, pintaven la butaca fila 6, butaca 3. Tot això es feia manual. Tot el que ara això està en programes que està mecanitzat, i fins i tot la compra d'entrades la fem per internet. Totalment. Abans, tot això es feia manual. Això feia que la figura de la taquillera, en aquest cas, fos importantíssim, perquè era el que ara deia la Noé, que com a relacions públiques, la cara visible del teatre, de cara cap on fora. Al principi del teatre lliure, qui era la primera cara que tu veies quan entraves al teatre per adquirir una entrada, per comprar una entrada, era la taquillera, era l'entrada, era el somriure primer, la que et feia el comentari de l'obra, que et deia, ostres, la que mirava, justament també el que feia això, no seure aquest al costat d'aquest, perquè són veïns tots d'aquí, de Gràcia, i pot haver-hi un problema, aquest el col·locarem aquí, li direm que és el millor lloc que té, i aquest. I clar, per mi això, a l'hora de documentar-me, és un tresor tenir la persona que feia això. I que t'ho explica amb tants anys de perspectiva, és meravellós. Sí, la veritat és que sí. I em deia que de cada obra de teatre hi havia un dossier d'aquests. I els guardes tots, Noemí?

No, no sé per què, només tinc aquest, la veritat. El devia salvar en algun moment. El vaig salvar perquè abans d'entrar aquí, ho comentàvem amb la Marta, a mi aquesta obra, no sé si té a veure això, però em va impactar molt el Titus Andrònic del Rigola i potser per això em vaig guardar aquesta. No ho recordo.

Deia molt vermella, bastanta plena ocupació. Sí, està gairebé tot. I quines altres feines us han cridat l'atenció, Magí? Perquè us heu repartit una mica els sectors, no?

Sí, mira, nosaltres una cosa que hem fet, que dèiem abans que ho hem estructurat com una obra de teatre clàssic, amb tres actes, amb tres escenes, perquè cadascuna de nosaltres poguéssim expressar-nos amb el nostre estil, perquè evidentment la Marta Vives té un estil, la Marta Orioles en té un altre, i jo evidentment en tinc un altre, i si havíem de fondre els tres estils, hauria quedat un xurro. Llavors ens vam estimar més fer una cosa on surt la veu de cadascun, però cadascun té el seu espai, i fem aquesta aproximació. Doncs mira, ara parlava la Marta de la taquilla, del vestíbul, parlem dels fotògrafs, els històrics, els actuals, parlem del bar, el bar de Gràcia, En els anys 70, 80, 90 va ser un lloc molt curiós on s'hi van fer moltes coses. A més a més hi actuava l'orquestra de Cambra, que també en parlem. Parlem dels orígens de quan tot això era una cooperativa. Surt al vestuari, evidentment, cosia mà que demanava Puigcerver. Havia Puigcerver que va sortir per tot arreu. El vam haver de treure molt del llibre perquè no en fos el protagonista absolut, perquè és. És una mica el factòtum, que el teatre lliure al cap de 50 anys sigui com és, jo crec que molta responsabilitat o molta culpa la té, una culpa evidentment en positiu, amb admiració i amb peus aplaudint, la té el Puigcerver. Ja hi ha el vestuari, la regidoria, la il·luminació, les productores. La escenografia, tota la maquinària i fins i tot la neteja, el personal de neteja també hi surt en aquest llibre. És a dir, tothom que hi ha al darrere perquè quan sortia l'Anna Lizarant per esmentar un altre personatge a mig que ja no hi és, entre nosaltres, quan sortia l'Anna Lizarant brillés amb tota la seva potència, no?

Sí, sí, sí, sí. Feu un bon repàs, és veritat, amb els tres estils diferents de cada un dels autors. Per cert, m'agrada molt la història darrere el títol del llibre. És molt bonica.

Explica-la, explica-la, aquest cor calent. Hi ha una d'aquestes escenes que és la regidoria. La regidoria és la persona, diríem que és com el director a l'ombra, tot i que no se li dona aquest càrrec, però és la persona que té tota l'obra, tots els moviments. Tots els tècnics el que han de fer, la il·luminació, tot en el cap, i quan el taló s'aixeca, és qui dirigeix l'escena, perquè diu, ara surt aquest, ara surt aquest, ara l'actor, a més a més té cura dels actors, i és el regidor, és el regidor del teatre. I una de les coses boniques que ens vam trobar és que anar parlant amb tots ells sempre sortia el nom d'una persona, Manolo. Tothom parlava de Manolo. Manolo aquí, Manolo allà, Manolo, Manolo I Manolo era com un ens que ho sobrevolava tot. Saps? Manolo, Manolo. Tothom parlava de Manolo. I Manolo era un regidor, el regidor mític que va tenir el Teatre Lliure. Va morir ara fa deu anys. Però era una persona que tothom en parlava i en parlava amb molt de carinyo. Llavors, jo que vaig haver d'enfrontar-me a la regidoria, vaig pensar, ostres, aquest Manolo, he de saber-ho tot, d'aquest Manolo, no? I llavors, el Manolo era una persona que era d'Andalusa, que era de Granada, li agradava molt en l'orca, era molt ordenat, era molt. Molt carinyosa amb tothom, era molt divertit, va marcar molt de petja amb tots els treballadors del Teatre Lliure. De fet, encara ara, a les seves taules, molts d'ells tenen fotos de Manolo damunt de la taula, i la bata que portava, imagineu-vos una bata de color blau marí, com si fos de mecànic, però així. Amb pintades de pintura que ara tenen a la sala tècnica allí, com. Sí, la tenim allà. Està allí penjada tal com la va deixar ell. Vull dir que és una persona A més, era un senyor molt supersticiós i es veu que anava repartint platerets d'argila vermell amb sal. Per tot el teatre lliure, perquè deia que així espantava els fantasmes i els mals esperits. Per tant, el teatre lliure estava net de mals esperits. I ell, en els actors, abans de sortir a escena, ens hi deia "Pies fríos, corazón caliente". I aquest corazón caliente, encara ara, com que a més a més és una persona que les generacions han anat passant com la seva essència, es manté. De fet, ells fan que Barbacoas, dic ells, i estic assenyalant a la Noé, fan Barbacoas i canten cançons que cantaven amb ell, encara ara, eh, Noé? Sobretot quan fem el vermut de Nadal, cantem Los Pastores,

que ho cantava el Manolo, i cada any, cada vermut de Nadal, li fem un homenatge.

Sí, sí. És com segueix allà, o sigui, és una d'aquestes persones que segueix allà i d'alguna manera constata aquesta idea que dèiem, no?, de. Que ens va marcar molt a la Magí, a la Marta i a mi, que la gent que treballa al Lliure és una gent que porta la samarreta del Lliure i que són una família. I sí que és cert que les direccions canvien cada X temps, perquè hi ha un tema també polític darrere i tal, però la gent, l'essència del Teatre Lliure, es manté amb "jo soc treballadora del Teatre Lliure". I això és una cosa que a nosaltres ens va com cridar molt l'atenció. Parlaves amb qui parlaves, eh? Amb qualsevol dels que parlaven. Aquest orgull, no? La paraula era orgull. Orgull de treballar al Teatre Lliure. I això és molt xulo i això nosaltres hem intentat que traspués d'alguna manera en aquestes històries, que són les seves històries.

Sí, sí, sí. Ja ho he dit, que la història darrere el títol era fantàstica, aquest cor calent, pies fríos, corazón caliente, aquest cor calent d'aquest regidor que deia a tots els actors abans de sortir a escena. Ens hem quedat sense temps, però en fi, fem una invitació aquí a tots els oients a llegir aquestes altres històries del llibre que han escrit la Marta Oriols, Marta Vives i també en Magí Camps, històries com la de la Noemi Alessant, que és les relacions públiques del teatre, però que, ja ho hem explicat, va començar fa molts anys com a com a taquillera, i la seva història també s'amaga entre totes les que queden cosides en aquesta obra de teatre clàssic que heu fet. Gràcies a tots tres per venir, al Magí per connectar-se també en directe. Que vagi molt bé, molta sort. Moltes gràcies.