Abans de la represa: 10 títols imperdibles del 2026

Sant Setembre, el mes de les retrobades, dels inicis i en el món editorial, com he sabut, el mes d'això que anomenem des de fa anys la represa, és a dir, centenars de títols que demanen pas des de l'aparador de novetats amb un risc evident que puguin eclipsar molts altres llibres publicats abans de l'estiu. Avui, per tant, en aquest primer programa de la temporada, comencem amb una selecció de 10 títols recents que mereixen visibilitat abans de l'allau de novetats d'aquest setembre.

I per què 10? Perquè a Ciutat Maragda arrenquem el curs amb esperit celebratori. Som a la desena temporada i, entre altres especials, cada mes farem un programa al voltant de la desena. Avui tornem, com sempre, amb moltes ganes de seguir compartint literatura, en companyia d'en Jordi Puntí, la Xènia Diaconova, l'Anna Vallbona i en Borja Bagunyà.

Reobrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Som-hi! Obrim saludant i retrobant, sobretot la família Maragda. Jordi, punti, com estàs? Molt bé. Senya Diaconova. Com va? Com ha anat l'estiu? Anna Vallbona. Hola, què tal? Borja Bagunyà. Hola, hola. I avui amb en Pol Regàs, que també ens acompanya. Què tal? Si expliquéssim com ha anat l'estiu, ja no faríem cap altre programa. Per tant, ens dediquem a una altra cosa, com dèiem. Molt contents perquè és una temporada especial, la dezena, per tant ens deixarem alluernar per la màgia del Déu, com fa Dante a la Divina Comedia, que el Déu té una presència també notable, i amb diferents celebracions que anirem explicant al llarg del curs, entre les quals, com dèiem, un cop al mes, i avui serà la primera vegada, farem un programa al voltant d'aquest guarisme del Déu, i per tant, de càlix temàtics, diguem-ho així, i avui amb una voluntat, ara ho expliquem, una voluntat de repesca.

Ciutat Maragda. 10 anys compartint literatura.

7, 8, 9, 10, I love you.

Som-hi, repesca per què? Perquè una de les paraules que aquests dies escoltem i llegim més vegades és represa. Què és la represa? Com sabem, per fortuna vam acabar catalanitzant aquest nom de rentrer francesa, és el moment en què totes les editorials presenten les novetats del curs que. Des de fa uns quants anys tenen un pes específic a la Setmana del Llibre en Català, també hi serem a la Setmana del Llibre en Català, per tant, també en coneixerem algunes, però passa que al setembre aquest allau, aquest volum de novetats, a vegades fa passades apercebudes, fa gairebé invisibles, algunes recomanacions, algunes lectures que s'han publicat al llarg del curs a la primavera, a la tardor, fins i tot a l'hivern, i que avui és el dia de fer aquesta repesca. Per tant, són 10 títols, 10 llibres, en aquest primer programa del curs, que mirarem que no passin desapercebuts i que els tingueu també en compte si passegeu, sigui a la Setmana del Llibre, sigui a qualsevol llibreria del país. Per tant, és una mica la idea d'agafar llibres, que de vegades sempre passa, que en algun moment o altre estem tots una mica despistats, Arriba el setembre i el que és nou ens enlloerna el nou, ens il·lumina i ens enamora. I el que és de fa quatre dies, amb els ritmes de la indústria editorial, passa més de puntetes. De manera que, Jordi, comença tu, per qualsevol raó que

tingui a l'esquerra. Molt bé, molt bé. Mira, jo parlaré de dos llibres. El primer, en tot cas, publicats en aquesta mena de terra de ningú, que és. El període que va de Sant Jordi a l'estiu o a setembre fins i tot que ara mateix sembla que la gent ja no llegeixi ni a la platja només fan aquesta cosa que se'n diuen mordocos que no he volgut ni obrir diguem-ne. I, en canvi, sí que hi ha hagut llibres que han sortit que estan molt i molt bé, no? I un d'aquests és el. Veig que la Xènia no sap ni de què parlo, potser.

Jo he pensat que tenia a veure amb Iris Mollock, però he pensat que no.

Tant de bo, tant de bo, llegíssim. Com que jo porto una

cosa paral·lelament semblant, però molt diferent, després farem una esmenta

d'aquest tema. Molt bé, molt bé. Doncs mira, el meu primer llibre es diu gairebé tot. És del Matthew Tree, escriptor que ha escrit, té una obra àmplia en català tant de ficció com de no ficció, I aquest llibre, que són unes memòries o un llibre de record personal, l'ha escrit en anglès, l'ha traduït en Jordi Dausà i l'ha publicat Columna. Té per subtítol La història desconeguda del pare. I jo crec que l'ha escrit en anglès precisament pel material que tenia entre mans. La història és així. En Matthew Tree. Quan va morir la seva mare i va buidar el pis de Londres i va descobrir uns dietaris que ell desconeixia del seu pare publicats escrits als 18 anys fins que es va casar amb la seva mare. Resulta que aquest pare era un pare complicat, enigmàtic, era novelista, havia publicat tres noveles i el Matthew sempre s'havia negat a llegir-les. La relació que tenia amb el seu pare era difícil i finalment de cop descobreix aquests dietaris i deu anys després, deixa passar un temps prudent, deu anys després decideix que els llegirà per intentar entendre. Qui era aquest pare, que era un pare no ben bé déspota, però sí que era un pare contradictori. Era algú que dintre d'una família de conservadors votava laboristes, però alhora era profundament religiós, amb moltes crisis d'identitat i religioses en aquella joventut. Tot això ho va descobrint a mesura que llegeix els dietaris i ens escriu. I alhora.

El Matthew el que fa és, d'alguna manera, posar-se dintre d'aquesta història, o sigui, entendre com era ell en aquells moments. No em para, a més a més, que escriu just després de la Segona Guerra Mundial, que comença a publicar amb editorials prou reconegudes, com Jonathan Cape, per exemple, i que té un cert renom, però que no arriba a tenir èxit, i on hi reverbera sempre. Una frase que el Matthew de 15 anys va haver d'escoltar, o 15 o 16 anys, que és que quan feia les seves primeres probatures com a escriptor, el seu pare li va dir, no sé per què escrius, tu no seràs mai un geni, més val que ho deixis córrer. Per tant, aquest moment emblemàtic, duríssim, iniciàtic, és el que fa, d'alguna manera, que el Matthew, primer, trigui molts i molts anys a voler-ne saber res, i després, finalment, quan el pare ja fa molts anys que és mort i a la troballa d'aquests dietaris, Doncs el portia aquest exercici, que jo crec que és un exercici també d'introspecció important d'ell. Els que hagin llegit un llibre anterior seu que es deia Memories, amb signe d'admiració al final, potser hauríem dit Memories, on ell ja es despullava molt, parlava de la. De les seus problemes també a vegades amb addiccions, doncs aquí trobarà una continuació i alhora una reflexió al voltant de tot allò que ja havia escrit.

Jo crec que és un llibre molt interessant. Si vols llegeixo el començament. Sí, i tant. Diu, aquest llibre no serà com la carta que Kafka va escriure al seu pare. No tinc ganes de saldar comptes amb el meu perquè acabo d'encetar el que serà el meu últim acte i la vida ja és massa curta. Tampoc serà una autobiografia amb un pare com a actor secundari, ni un homenatge. El pare era una persona remarcable de la mateixa manera que ho som tots. Hauria pogut ser qualsevol, però va resultar que era ell. Però sí que vull resoldre un enigma, perquè això és el que era el meu pare. Potser perquè, com quasi tothom, era capaç de demostrar un gran efecte cap a tots aquells que estimava, i a vegades podia ser divertit i desagradable d'una manera intencionada i gruller sense voler. De fet, podia ser insultant fins a punts increïbles, sobretot amb els qui estimava. És el punt de partida d'aquest llibre, que el recomano molt en el sentit que ens porta també a entendre una època, que és aquesta Anglaterra. De la postguerra, on la gent va com perduda, ha de decidir, saber què vol ser, Churchill es mort, hi ha tota una època que està molt ben reflectida.

Gairebé tot. Màcio Turí, a l'editorial Columna. Molt bé, ben rescatat i repescat.

Xènia. Doncs jo us porto un llibre de l'editorial mallorquina, que es diu "Aplec de rondalles xipriotes". Amb traducció i selecció i notes de Toni Góngora. És un llibre divertidíssim. Jo he de dir que a vegades, quan necessito llegir poesia, però estic cansada de llegir poesia, aquestes paradoxes que a vegades passen, doncs me'n vaig a llegir contes populars.

Has pensat que vas a llegir contes cipriotes? Sí.

Poden ser de qualsevol lloc. Vull dir, hem tingut la sort que a Mallorca hi ha un senyor que tradueix el grec molt bé i que ha tingut aquesta, suposo, que m'imagino que deu ser un projecte del traductor. De fer un aplec de rondalles xipriotes, però podrien ser d'un altre lloc, i si estan ben seleccionades i ben traduïdes, com és el cas, doncs són interessants, perquè qualsevol, ja ho sabem, qualsevol poble té les seves rondalles. La gràcia és que moltes són les que tots coneixem, una ventafocs, per exemple, la tenen tots els pobles, però la gràcia és veure les diferències entre totes les ventafocs del món. A mi em sembla molt divertit agafar una rondella d'aquestes molt conegudes i veure quines variants hi ha segons el poble que tracta la rondella. Aquí la ventafocs xipriota comença d'una manera que no diries mai que és el conte que coneixem. Ho llegiré, això, els primers paràgrafs. Clar, hem de tenir en compte que com que el traductor és mallorquí, tradueix també el català mallorquí, un mallorquí molt ric. A vegades rústica, a vegades més culta, però ben equilibrada pel que fa als registres. Doncs bé, la ventafocs xipriota comença així. Això era, senyora, una dona vella que tenia tres filles. Idò, les dues majors, com que la mare estimava més la petita que les altres, se'n posaren geloses i cercaven la manera de matar la mare. Convingueren de pujar a un terrat ben alt amb la mare, cadascuna amb un fús, i de menjar-se aquella a que se li trenqués el fil. Com que la mare era vella i dèbil, sens dubte el fil se li trencaria a ella. Van agafar els fusos i pujaren al terrat. Aquella pobra vella, amb les mans dèbils, se li va trencar el fil una primera vegada. Ah, mu mareta, li diuen, t'hem de menjar. Ai, filles meves, els diu llavors ella, perdoneu-me ara, i si se'm torna a trencar, em mengeu. Caram. És increïble aquest punt de partida en què la mare ja accepta, dona per fet que se la menjaran, però només vol demorar aquest moment. I després la rondalla deriva més cap a la línia argumental que coneixem de la ventafocs, que per cert és un nom en català que sempre m'ha. M'ha creat problemes. Venta Foc sempre m'ha semblat com si fos un electrodomèstic, com si fos un rentaplats, una cosa així. Però no és com és en rus? Bueno, en rus, igual que en italià, per exemple, ve de la cendra. Xerèntola. Sí, sí, exacte. Zogos, que ve de zelar, que és cendra. O sigui que, per exemple, la traducció que fa arriba, que és la cendrosa, en català, a mi em sembla més bonica. Bueno, em fa somiar més que ventafocs, no sé, són manies meves, però no puc evitar compartir-les.

Per cert, una altra, una relectura recent que he vist de la mateixa història, no sé si l'heu vist, és una pel·lícula que es diu La Germana Estrelletge, noruega, la podeu trobar ja està a HBO Max, a la plataforma, i és d'una foscor, és una d'aquestes que ara em diuen també body horror, però és una lectura noruega de ventafocs molt interessant,

vaja, ho deixo aquí. I aquí, una curiositat, el traductor comenta si s'ha inspirat també en les rondalles mallorquines, perquè el que llegies sonava totalment.

Totalment, sí, sí, és la gràcia també. Part de la gràcia del llibre és això, que són unes rondalles xipriotes i mallorquines alhora. Sí, sí, de fet, també una part important i molt curiosa i divertida del llibre són les notes. Sense les notes el llibre no seria el mateix però en les notes fa tota l'estona picades d'ullet a les rondelles marorquines posa correspondències detecta aquests motius recurrents que sempre són els mateixos i alhora sempre són diferents i sí, sí, les notes es poden llegir gairebé com un llibre més es poden llegir per separat doncs sí, sí, és molt recomanable recordem, Senia, el títol a pleg de rondalles xipriotes amb traducció i selecció i notes de Toni Góngora de l'editorial Cuit Procó. Magnífic.

Som a Ciutat Marac de Catalunya Ràdio. Recordem que el que estem fent avui, primer programa de temporada, és recollir 10 títols, 10 llibres que ens han semblat prou interessants per repescar-los, que no passin desapercebuts ara que comença la lleu editorial del setembre. I a més, sense pretendre-ho, Hem anat pujant el nombre de pàgines, és el Matthew Tridon Jordi, la Xani en aquests contes, i l'Anna diu, espera't, que jo triplico l'aposta i porto un llibre de què, 800 pàgines? 600 i pico.

Molt bé. No me l'he acabat encara. No passa res, és normal. Però m'ha acompanyat tot l'estiu. Doncs és una gran cosa.

És. Espero que la bossa fos prou gran,

perquè. Sí, sí, sí, sí, sí. Era lectura de llit, diguéssim, perquè ha anat bé. El que porto són els retrats de Josep Maria Castellet, que en realitat aplega tres llibres, que són Els escenaris de la memòria, Seductors il·lustrats i visionaris i Tres escriptors amics. I ara, això s'aplega per primer cop en un bé, no és el primer cop, va sortir el 2018 i ara és una edició ampliada perquè som a l'any castellet, centenari del seu naixement. Curiosament va ser un regal d'aniversari meu que m'ha acompanyat d'una manera absolutament sorpresiva i és un llibre que recomano molt per moltes raons. Primera, perquè castellet escriu molt bé. Jo no l'havia llegit mai, primera cosa. Castellet, gran editor, crític literari, activista intel·lectual, antifranquista, un dels pares del realisme social. Culpable als novíssimos d'aquella antologia. Exacte. Això ho sabia, però aquí descobreixes a través de la seva mirada un altre Castellet. Perquè és algú amb una capacitat de profunditat psicològica, és a dir, d'ensenyar-te la contracara de tot de personatges, sovint escriptors, però també hi ha altres intel·lectuals, crítics, i amb una capacitat de trobar el petit peu coix existencial que tothom pot arrossegar, però clar, quan aquest tothom és, no ho sé, Pier Paolo Pasolini o Rafael Alberti, l'efecte és absolutament increïble, o Rodoreda o Montserrat Roig. Clar, quan em van regalar aquest llibre vaig pensar, ai, comencem malament, només hi ha tres dones. I vaig començar per les dones.

Evidentment, Castellet és un home del seu temps i en el retrat que fa dels personatges al mig de tots els saraus culturals és un món molt masculí. Però és molt interessant, per exemple, el retrat que fa de Rodoreda, el retrat que fa de Montserrat Roig, molt generós alhora, Rodoreda dona algunes claus que són molt interessants i que segurament evitarien certes voltes i alucinacions que es fan, que és, Rodoreda tenia per costum mantenir tot un seguit de secrets i alimentar tot un seguit de secrets sobre la seva vida i determinats passatges de la seva vida personal. I com va utilitzar aquests secrets és una de les claus també de Rodoreda, no? I crec que Castellet, amb concrecions, amb viatges a Ginebra, amb sopars, amb dinars, ho explica molt bé. És un llibre molt ben escrit, que em vaig trobar, això, començant pel final, potser, i viatjant. Clar, pots estar permet, no?, llegir. Exacte, estic a la part del mig, diguem-ne, però. Dels seductors, aquest és el que jo vaig llegir fa anys, quan va sortir. Sí, doncs, estic a la part del mig, però ja he passat per Ungaretti, Rodoreda, Alberti, Josep Pla, Pasolini, Octavio Paz, Aranguri, Mari McCarthy, Pere Gimferrer, Roig, Espriu.

Clar, t'ofereix la contracara d'aquests personatges. Alguns són amics, alguns són mestres, alguns són personatges que he admirat. I alhora t'ofereix també una època, que és què va ser per molts escriptors intel·lectuals, gent de cultura, i per què va ser pel país patir la guerra i néixer i créixer, tenir una educació sentimental enmig d'una dictadura. Com això s'infiltra a la vida de les persones és una de les coses que més m'ha al·lucinat, perquè està present en la manera totalment en la manera de mirar de castellet tota l'estona, no? I llavors, clar, és I a més està ple d'anecdotes boníssimes. Per exemple, en rescato dues i prou. El capítol de Josep Pla al costat de Salvador Espriu en un premi lletre i Josep Pla bevent-se les copes de vi que Espriu no toca i que quan el cambrer ve i diu no, no, no, sisplau, a mi no, doncs el Pla diu sí, sí, sí, posi'm, posi'm, posi'm, I acaba patòfic, malgrat que tenia algú que intentava que la cosa no s'anés de mare. Però en aquell mateix dinar, una conversa acalorada, encara que costi d'imaginar, entre Pla i Espriu, un Espriu contingut, però que finalment l'Espriu li fa un petit comentari a Pla, que el descoloca, que és alguna cosa així com "Però vostè, senyor Pla, quan s'ha mort algú que era un conegut seu, un familiar, que no era un gos o un gat no ha sentit, diguem-ne, una punyida o algun sentiment

diferent i de cop Pla, que ja devia haver begut 10 copes de vi com a mínim, es desmunta i es posa a plorar. Bé, això. És a dir, hi ha moments molt increïbles o Espriu, en el capítol d'Espriu, fent broma i enfotant-se de tota la bueno, del mort i del qui el vetlla. I acabo moltes històries també al voltant de com van ser. Una història interessant també és com ell mateix es posa en dubte com a teòric del realisme social. Per tant, aquí veus algú que constantment està mirant i pensant, i és molt interessant, Rafael Alberti, o el viatge a la Ursa amb Rafael Alberti, i com Alberti és algú atrapat en el paper de comunista. En fi, interessantíssim, molt ben escrit i llavors això, és un viatge per una època i et permet entendre també com molts projectes i moltes relacions es van gestar des dels catalans als camps nazis de la Roig. En fi, interessantíssim. I una mirada molt potent cap a què és també ser un intel·lectual. Un intel·lectual,

un editor importantíssim, algú que va tenir la sort, i nosaltres, com a lectors, que ho portés el paper de conèixer i tractar un munt de figures que són canon, també literari del segle XX, aquí i enllà, i per tant, a més, ben portat i ben commemorat, perquè certament aquest 26 és un any important per recordar i retre sempre homenatge a Castellet.

Now won't you have a double with me I'm sorry I'm a little late I got your message by the way I'm calling in sick today So let's go around for old time's sake I'll never forget you.

Som-hi, seguim cantant. Avui a Ciutat Marrakesh, ja ho sabeu, estem repescant 10 títols d'aquest 20, d'aquest curs últim, que no s'envagin, que no s'oblidin abans que comencin a sumar-se altres novetats, ja ho hem fet, i bé, després a Castellet, Borja, amb què comences a. Què vols repescar, tu, aviam?

Abans de repescar tinc una pregunta, que més que una pregunta és una reflexió. No, horror. No, però us ho. Red flag. No, però sí que em preguntava si justament aquest art del retrat no creieu que s'ha perdut una mica, perquè ara estaves parlant dels retrats del castellet i pensaves en els homenots del Pla i en tantes altres tradicions anglosaxones del perfil, que això els nord-americans, per exemple, ho porten molt. I en canvi tinc la sensació que ara no sé qui de nosaltres o quin escriptor de la nostra generació gosaria fer uns retrats. Doncs ara parlaré 25 pàgines de la Xènia. No sé si.

No, no, jo justament mentre escoltava l'Anna pensava, ostres, m'encantaria poder fer retrats dels meus contemporanis amb la gràcia amb què ho fa ell. Sí, potser s'ha perdut l'art del retrat perquè som cada vegada més antirromàntics, els crítics romàntics eren els que buscaven l'home, l'herència de la crítica romàntica en part, que buscaven l'home al darrere de l'obra, i això cada vegada s'estila menys. Sí, i també estem en un moment

molt de crítica sociològica, no? Sociohistòrica, no? Que llegim ara els llibres ja no com a llibres, sinó anem a buscar la societat que hi ha al darrere o les lluites internes o polítiques o històriques. A mi em sembla que anem a lo general però ens oblidem de la persona, no? Bueno, no sé, pregunta. No, no, està molt bé, és veritat. Pregunta barra crida, vull dir que si algú

està preparant el seu retrat del 21. Sí que el primer dels llibres el fa el 88 els altres ja són de gran que també la perspectiva del temps ajuda segur però sí que no deixa de ser curiós em fas pensar que Alte o un dels teòrics del realisme social llavors va a buscar les persones és molt curiós i també crec que per fer el que ell fa hi ha d'haver una part de generositat de generositat de dir em poso a entretenir-me a mirar l'altre i això demana temps. De mirar l'altre i de ser capaç de passar-li certes coses a l'altre. Perquè en pla Sant Pip, amb alguns dels personatges, arriben a certs diventors. Hi ha generositat, no sé.

I trobar-hi també la forma d'explicar-ho. És a dir, el retrat pot pecar a vegades de ser un gènere avasat al lloc comú. I això no és fàcil de trobar. Jo recordo un dels. Potser els primers títols així interessants del Joan Barril en aquest àmbit és l'àlbum de Cromos a la campana a finals dels 80 i era un gran retratista. Tenia l'habilitat també d'ampliar els seus homenats. No és un gènere fàcil de practicar sense caure en determinades O l'elogi o la invectiva.

Potser ara no sabem transitar aquest espai. El Mercè va fer una sèrie de retrats al Dominical del País. No recordo que els va publicar després en un llibret a Tusquets, que eren retrats sense cap mena de compassió, molt sovint, perquè a més el caràcter també imana en la manera d'escriure.

Sí, perquè quan retrates t'autorretrates.

És que jo crec que aquesta és la gràcia i en això, com tu deies, Borja, la tradició nord-americana és molt potent. El profile continua sent una cosa molt viva. I no sempre ha de ser a favor. Fins i tot pot ser, i això la Janet Malcolm ho ha explicat molt bé. Tu vas allà a parlar amb aquella persona, però no has d'esperar que aquella O sigui, esperaràs que aquella persona. Voldrà que parlis bé d'ella, però en realitat potser no tens cap intenció de parlar bé d'ella. La Montserrat Roig era una gran retratista. També, sí, sí, és veritat. Aquest llibre que es va reeditar fa uns quants anys. Sí, sí, sí. Va, Borja,

tot això era un pròleg per explicar.

Ja ha estat el meu temps de repesca. Repesca-ho ràpid. Repesco ràpid, repesca ràpid. Mira, jo us portava això, La Pedra, de l'Albert Balàs, que es va publicar el gener del 26, gener ara que mencionaves abans Jordi, molt mala època també per publicar, si no entres, diguem-ne, en el camí carrusel, diguem-ne, que et porta a la glòria de Sant Jordi. Hi ha molts llibres que normalment es publiquen en aquesta època, que després cauen fora d'aquest circuit i que s'obliden. I això, La Pedra, de l'Albert Balàs. Dua el subtítol de Últim quadern del frau. Si coneixeu una miqueta l'obra de l'Albert Balàs sabreu que ell en aquest Últim quadern del frau fa menció a un anterior quadern del frau on havia compilat tota la poesia que havia publicat fins al moment. Aquest quadern del Frau va ser adaptat, si no recordo malament, 2015-2016 per l'Alberta Ribas en una obra de teatre d'aquestes immenses faraòniques de set hores, titulada Frau, com a sigles, F.R.A.1, que una miqueta va posar, crec, en una certa òrbita, en un cert circuit, tant l'obra d'en Balàs com la de l'Alberta Ribas. La colaboraçió entre ells dos està sent prou fructífera, no és tan intensa com la de Béla Tart i Krasná Horkai, per entendre'ns, però de tot aquest treball de l'Albert Balàs també em va resultar el 2022 una adaptació titulada Bawarra, que podeu trobar també publicada a Titós, que fa servir o que jugava una miqueta amb materials

inèdits d'en Balàs que en part es troben en això, la pedra, d'aquí tota la prèvia. Albert Palasch, això ho firma com a poesia, tot i que, a banda del treball poètic, col·loca al mig del volum el que ell anomena un tropari, una llista de trops, un inventari de trops, que bàsicament funcionen com aforismes, petits textos en prosa, a mi sempre em semblen particularment interessants no només per si us ha agradat l'Albert com a poeta o com a pensador sinó perquè em sembla que la idea de frau és una de les idees més interessants crec del panorama literari català. Can Balàs tampoc la treballa, diguem-ne, amb una certa pretensió filosòfica o una certa pretensió, crec, sistemàtica, i en canvi trobo que és una idea molt fructífera. Ell descriu el frau en aquest trupari, us ho llegeixo, diu, el frau és tant la impossibilitat d'estar viu, de ser a dins, com la ficció necessària per abordar aquesta impossibilitat que et fa sempre estar en fals. Aquí em sembla que hi ha dues idees absolutament fenomenals, que almenys a mi em sembla que el converteixen immediatament en un dels escritius més interessants del moment, que és partir d'aquesta impossibilitat d'estar viu. Dic això perquè, ara que parlaves del realisme social, o històric del castellà. Crec que ara estem, sense que tinguem un programa, estem en una època en la qual la separació entre el llenguatge i

la vida no és un problema. És a dir, hi ha molt poc escriptor, n'hi ha, però hi ha molt poc escriptor, molt poc text, que estigui treballant justament sobre, o a partir d'aquesta dissociació, d'aquest problema d'hòstia, jo tinc una sèrie de paraules, tots tenim una sèrie de llenguatges, hi ha una cosa que és la vida, però fins a quin punt es toquen? Fins a quin punt un pot penetrar l'altre? Fins a quin punt el llenguatge captura la vida o la vida es deixa capturar pel llenguatge? I això, que és un dels temes que crec que històricament ha travessat tota la història de la literatura, ara, no sé per què, està en una mena de suspensió estranya, en la qual la gent ens asseguem a parlar de la nostra vida com si no hi hagués cap mena de problema, i ens asseguem a parlar de les nostres memòries com si poguéssim fer sense cap mena de problema, no? Com si Proust no hagués existit, o Tristan Shandy no s'hagués escrit, etc. I aquí em sembla que la idea de Frau, d'en Velàs, que la posa al centre, és la idea que regull tota la tradició literària, com a mínim tot el segle XX, i la porta al segle XXI. És molt difícil estar dins de la vida, i crec que això, enllà de les teories que vulgueu posar-hi, és una experiència molt quotidiana. Ara venim de l'estiu. Crec que l'estiu és un

d'aquests moments en què tots arribem, en el moment en què ens toquen les vacances, dient, ara sí, ara viuré, ara tornaré a estar dins de la vida, que no és la feina, que no són les angoixes, que no són els. Dietes que has de fer per baixar els nivells de cortisol i aquestes tonteries que ens expliquen i que ens comparteixen d'un darrere a l'altre. Això sí que és un frau. O si has de menjar més pipes de carbassa per pujar els nivells de cortisol. Exacte, necessites més broca i menys mandangues. Estem bombardejats per això, i tota l'estona sentim, i fixeu-vos, hi ha una indústria molt gran de dir, tranquil, si fas aquesta dieta, o tens aquests rituals, tot això, tornaràs a estar dins de la vida. Per tant, crec que hi ha alguna cosa que captura tota l'obra d'en Balàs, que és molt veritat, que és aquesta experiència de com de difícil és ser a dins, m'encanta la seva expressió, ser a dins del moment. Sempre estem dissociats, estem dins i fora, dins i fora. Diu, però per l'altra banda, la idea del frau és aquesta ficció que ens fem per tal de poder-hi ser, i que en el moment en què sabem que és una ficció, ja ens delata, no? Crec que aquesta tensió, l'Albert Balàs ho treballa en tota la seva escriptura. Només volia fer com a la petita introducció la idea central del quadern del Frau, perquè em sembla una idea molt,

molt, molt lúcida, molt, molt necessària i molt valenta, cosa que fa que també la seva obra circuli per circuits sovint desconeguts o reivindicats, que quan has de reivindicar un autor sempre fa una mica de ràbia. Jo el reivindico, aprofito aquesta estona per repascar-lo i reivindicar-lo, i sobretot per. Establir aquesta continuïtat d'una sèrie de problemes que molt sovint ens obliguem a tractar.

Però diries que el frau és una impostura? És la impostura, podem dir? Necessària?

Clar, és que és molt interessant, perquè aquí ressonen coses de simulacre i ressonen, bàsicament, qüestions de quin és el paper mateix de la ficció. Quan nosaltres diem, per exemple, i tu treballes, per exemple, el confeti, de dir, hosti, sí, tots quan ens expliquem la nostra vida hi ha una part que és ficcionada, hi ha una part que és inventada, oblidada, distorsionada. Però tampoc vol a fer falsa. I jo crec que aquest espai entre la ficció, el relat o la impostura i la falsedat, aquesta diferència és on vivim la majoria de nosaltres, no? O una part de la nostra vida transcorre per aquí. I crec que la seva reflexió sobre el frau és dir, ostres, el frau és bàsicament una condició gairebé existencial, no? I la pregunta és què fem, com hi negociem, com es manifesten les coses més banals, no? A Baurra tenies tot un passatge sobre no sé quin gol històric del Barça amb. I bueno, però tot el món del futbol, vosaltres en sabeu molt més que jo, però juga molt amb aquest espai del simulacre, la performança, el gol que no entra, però es fa veure que entra i llavors passa a existir.

Aquell gol ha existit. La Mare de Déu. I crec que ell hi juga molt sense.

Ara ho he fet sonar com molt dens, però en realitat ell està parlant d'aquest tipus de coses, d'aquell gol que vas convertir en gol perquè vas actuar com si hagués entrat. Allò que és, no? Simulacre, és un frau, és una ficció que necessitem i que genera una sèrie de realitats incuestionables.

El fora de joc, bé, el bar i el fora de joc com el límit entre la realitat i l'afició.

Això mateix, el bar, parlant de fraus, no? Exacte, exacte. O sigui que si podeu, agafeu això, La Pedra, un llibre repascat i infinitament inesgotable.

Fantàstic. Doncs mira, jo recullo la pilota del frau, també que em passes, per començar destacant un fenomen d'aquesta temporada que em feia. Vaja temporada, primavera-estiu, que em feia menció en Jordi, que són, aviam. Recordeu, fa molts anys va començar, diria que van ser els primers black ebooks a fer, amb molt mèrit, els quadrants d'activitats per adults, culturals de tota mena, amb un punt recreatiu, això fa la pila d'anys que es fa. I, evidentment, quan un fenomen funciona, altres editorials, segells i companyia el repliquen. I fa també uns quants anys que cada estiu hi ha diferents alternatives a quadrants d'activitats que tothom en fa un. Una cosa que no s'havia passat fins ara, amb aquest volum massiu com a mínim, és que, a més a més de quadernes d'activitats en format revista, hi hagi llibres d'activitats o llibres passatemps que tenen un punt. Si des del punt de vista del llibre de Frau em fa pensar en aquella frase de Gianarturo Ferrari durant molts anys al capdavant de la Mondadori, quan parlava d'aquelles coses que semblen un llibre perquè físicament tenen tot l'esperit del llibre, però no ho són, i l'en deia "libroide", que és una paraula que m'agrada molt, un libroide. S'han omplert les llibreries des de la primera era de coses com, efectivament, Murdoku, que és una barreja de Murder i Sudoku, són lògica i crims. Un altre que es diu Murder resuelve el crimen, O un que em va semblar,

aquest sí, un frau en tota regla, des del punt de vista d'un llibre que ha hagut de passar per una fase física d'impremta i, per tant, allò dels, no, per què tallem els arbres i tal, que es diu, des del punt de vista ecològic fins i tot, El asesino no és Alice, que és un llibre per caure de cul, literalment, perquè jo el vaig agafar, dic, aviam, començo a mirar les primeres pàgines i era tot de noms, noms, de tota mena, noms anglesos. Segueixo endavant, noms, noms, noms, és un llibre només fet de noms. I tens unes instruccions a la primera pàgina de dir, per saber qui és l'assassí. L'assassí no té tres sílabes menys que Jeffrey. Però Jeffrey, si li treus la E, llavors t'has de passar 200 pàgines veient noms que tornes l'E. Realment no són llibres. Element en comú de tota aquesta gamma de llibres que hem dit que no són gens literaris. Llavors, com que avui no, sempre en aquest programa ens ocupem de literatura, porto un llibre que és l'excepció a la regla, que és Stefano Bertazzaghi, no sé si el teniu present, en un llibre es diu Proves sense Corregir. Stefano Bertazzaghi és un enigmista, semiòleg italià de l'escola Umberto Eco, que ha fet un llibre que es diu així, Proves sense Corregir, molt ben traduït, després en parlarem pel Pau Vidal, també eminent escriptor i traductor italianòfil. El subtítol diu "Aquesta novela conté un assassinat

i deu errors a cada capítol". Efectivament, és un llibre que conté mil errors. I, de fet, la faixa ja en té dos. La faixa diu "Resolva el misteri de l'estiu". Troba tots els errors d'aquest llibre. Aquesta faixa també en conté un. De fet, dos. Mentre en Jordi mira quins són els dos errors de la faixa, jo us explico que és un llibre fet de mil errors, deu per capítol. Els errors et porten a una pista per resoldre la mort d'un escriptor, una llegenda d'aquestes ocultes, un escriptor que es diu Nicolò Errante. La gràcia del Nicolò Errante, que és que té un diàleg amb el mateix Estefano Bertazzaghi, i el seu cognom et dona pistes, no? Errante, algú que ha comet errors. En tot cas, és un homenatge a tot el llibre, no únicament als correctors, de debò, sinó a tot tipus, és molt metaliterari, a tot tipus de gèneres i a paròdies de la novela, perquè són llibres i textos que ell ha de corregir de novela romàntica, romàntica, novela eròtica, novela històrica, novela policíaca, ciència-ficció, i tot això. Amb una cosa que t'agafa com a lector en aquest llibre, que és una veritable paranoia gramatical. És a dir, tu, com que saps que a cada pàgina hi ha 10 errors, estàs fiscalitzant paranoicament cada frase i hi ha un moment d'absurditat que comences a veure errors allà on no hi són. I és molt divertit. Hi ha errors molt literaris,

perquè no són només gramaticals, també ortogràfics, hi ha tota mena de concordança. Surt citat, per exemple, un tal Italo Corvino, Tu has de saber que en realitat es diucalvino. O hi ha, per exemple, en Pavese, en poemes com Vindrà la mort i tindrà els teus fulls. Però clar, i això és mèrit, tornem-hi, de Pau Vidal, en aquest cas, que ha fet una feinada i no m'he pogut estar de preguntar-li a en Pau Vidal, escolta'm, com ha estat aquest repte de corregir, no de corregir, de traduir aquestes proves d'aquest repte literari tan misteriós d'Estefano Bertetsagui.

Traduir un llibre tan especial, tan peculiar, tan insòlit com aquest, a part de l'honor de traduir un geni com en Bertetsagui, m'ha plantat a la banda una disjunctiva que gairebé seria rodariana, perquè he viscut, he experimentat més que mai la seva asseveració que l'error és creatiu. L'error m'ha resultat molt creatiu i alhora haig de dir que també frustrant, perquè una cosa que hem descobert, clar, evidentment jo crec que és el llibre que ha estat més corregit, revisat i recontrarrevisat de la història de la literatura italocatalana, perquè clar, és que hi hem hagut d'anar, és a dir, parlo moral, perquè clar, en principi jo, el redactor de Talba, l'editor, un corrector, una altra revisió, o sigui, amb mil ulls perquè sobretot no ens passés cap error involuntari, perquè els mil que hi ha han de ser voluntaris, perquè un sol error, és veritat que no et pots agarrar llibre, però sí que et pot distreure molt del resultat. Jo crec que aquesta és la gràcia principal del llibre, és a dir, qui l'agafi i que ho provi, insisteixo, ho adverteixo, és un repte difícil. És un llibre difícil de resoldre i, de fet, a Itàlia ha acabat passant que la gent s'ha acabat ajuntant i fent grups per resoldre-la en grup. Hi ha qui troba més fàcil unes coses, qui en troba més unes altres i han acabat competint entre grups per resoldre. Total, és un llibre difícil. Jo us recomano que, quan ho proveu, sigueu desconfiats. Com a lectors desconfiats, en el sentit d'alerta a les falses facilitats. Has de fer de corrector editorial per poder resoldre aquest misteri. I com que és una cosa que la gent no estem acostumats a fer i ens pensem que el corrector editorial és un senyor que va corregint faltes d'autografia, clar, aquí ens sorprendrem perquè va molt més enllà la feina del corrector editorial i sobretot la del bon corrector editorial.

Abbiamo parole per vendere. Palabras para comprar, palabras para decir palabras.

Parles per jugar, eh? En aquest cas, paraules per jugar. Jo el recomano molt, Estefano Bertetsagui, un llibre que és un repte, però que a més a més és molt literari i està tot ple de picades d'ullet.

Quan has trobat els errors, pregunta, eh? Quan has trobat els errors, els has apuntat. Com si fossis el corrector del llibre.

Jo no ho he fet aquí, ho tinc en una llibreta, però hi ha una pàgina, en les pàgines finals, on et convida a apuntar cada capítol els 10 errors que hi ha. Per què? Perquè aquí condueix a una paraula que condueix després a un misteri que de fet no s'acaba aquí, has d'anar també a la pàgina de l'editorial per saber com amb aquesta mort de Nicolo de Rante com va anar en realitat. I no faig més xafades de guitarra, en tot cas prova sense corregir. Un llibre també, que aquest és literari, com els mordocos aquests que dèiem. Cap problema, per passar-ho bé és un passatemps, com les revistes de passatemps, com un sudoku.

Hi ha gent que passa la vida fent sopa de lletres.

O com els crucigrames, que en Pau Hidalgo és crucigramista. Està molt bé tot, però, si voleu una cosa més literària, Bartetsagui és una opció molt recomanable. Jordi, tornem a fer una roda, som-hi. Va, som-hi.

Sisè llibre, si no vaig errat. Sisè llibre és una novel·la que també ha sortit en aquest interstici del maig a l'estiu i és una novel·la de la Isabel Olesti que es diu Les dones i les ombres, publicada per Proa. És una novel·la sobre la guerra civil o de la guerra civil i per tant hi haurà gent que dirà, una altra novel·la sobre la guerra civil? Però sobretot perquè jo crec que ara venim d'un moment de cansament, que és el David Oclés i la seva Península de les Casas Vacies, però en aquest cas és una novel·la que jo crec que té una gran virtut, que és la proximitat, i que per tant la Isabel Olesti s'ha centrat molt a explicar una història. Que és ficció, però que parteix d'un episodi real que va viure la seva mare, quan era petita, durant la Guerra Civil, i que, a més a més, està molt circunscrita a un lloc i a una zona que és el camp de Tarragona, i sobretot la gent d'arreus, que com és el cas de la novel·la, van marxar de la ciutat per por i se'n van anar, es van refugiar en els masos de la zona. Aquesta és una novel·la coral on efectivament hi ha una família que decideix marxar i gràcies a un acord amb una senyora diguem-ne. Alta burguesia també d'arreus doncs se'n van tots i s'instal·len en un mas i de cop allà

en aquell mas hi conviuen gent molt diferent, hi ha un capellà hi ha uns masovers que són malfriats de la gent que ha arribat i d'alguna manera els hi ha trencat la tranquil·litat i alhora doncs hi ha aquesta convivència quotidiana amb la guerra i amb el fet que de cop hi passen soldats republicans i d'alguna manera ja s'espera que arribin els nacionals. I alhora, tot aquest món i aquest drama té un contrapunt que és la vida dels nens. I com els nens, això ho explicava molt bé també el Hildebrandt, me'n recordo, en un poema, que era allò que es deia "Intento formular mi experiencia de la guerra", volent dir que els nens. Davant d'una guerra molt sovint ho viuen com un espai de llibertat, de jugar, de no haver-se de preocupar. I amb això la Isabel Olesti construeix una novela que va avançant, que hi ha molta reflexió. Ella diu, al començament del llibre, això no és ni una novela històrica ni unes memòries. Tot i que en alguns moments la sensació d'estar llegint unes memòries del que havia sigut la seva mare en la infantesa, doncs hi pot ser. Però sobretot el que crec que. Que funciona d'aquest llibre és la proximitat dels personatges, que els veus, els entens, viuen. Hi ha un senyor que té morenes des de la primera a l'última pàgina, i per tant ha de conviure que és. Si tenir morenes ja és un problema, tenir morenes durant

la guerra és molt pitjor. I això està ple d'escenes, de detalls, de situacions així que són. Que són divertides, són entretingudes i al mateix temps hi ha tota una reflexió sobre la guerra. I destaco un moment molt bonic que s'inspira en un cas real, en la realitat, que és que crec que era el gener del 38 i va haver-hi una aurora boreal. Molt important en el camp de Tarragona, que tothom va quedar molt sorprès, inesperadament, i que la van confondre amb bombes. Es pensaven que s'estava. De cop el cel s'il·luminava i s'estava bombardejant l'exèrcit nacional. Els italians corrien per allà amb els seus avions i llavors hi ha aquesta fascinació entre por i admiració pel que està passant. Llegiré només. Un fragment, perquè us feu una idea, diu "I el cel incendiat va durar fins a la matinada, i la gent va sortir morta de por per veure-ho. Els que vivien als pobles, o es refugiaven als masos, anaven al camp a guaitar l'horitzó. Els de la ciutat sortien als balcons, o baixaven al mig del carrer, desafiant els avions de Mussolini. Els que tenien fe s'assenyaven mirant el prodigi, i després acotxaven el cap amb la por d'un càstig de Déu". I molts haurien volgut el consol d'un capellà, la paraula justa i el perdó per dormir en pau. I maleien els milicians que els havien tancat les esglésies i ningú sabia on eren els capellans,

si és que encara en quedava algun de viu. Les famílies preparaven fardells i maletes per marxar abans que entressin els feixistes i ho cremessin tot, perquè molts. Van tenir el mateix pensament que l'àvia i creien que aquell cel tan vermell era cosa de la guerra, un reflex del foc que s'acostava, de la fúria de l'exèrcit franquista que havien sentit dir que rapava les dones i les violava abans de matar-les.

A mi mare m'has fet recordar que la meva àvia sempre va parlar de, i crec que és un episodi que es va veure a tot arreu, com que venim de Catalunya i d'Espanya, d'aquesta aurora boreal. I ara que venim d'això de l'estiu eclipsat, doncs em sembla curiós perquè sempre, i després la frase que acompanyava aquesta escena que descriu la Isabel Oleasti, la frase de la meva àvia era senyals al cel, treballs a la terra, que era això, aquesta mirada de pagès cap al cel.

Molt bé, Xani, ha estat lliure, som-hi.

Doncs bé, el Jordi m'ho ha posat fàcil perquè ha parlat d'una aurora boreal al camp de Tarragona, oi? Doncs jo volia començar parlant de Tarragona i concretament d'un premi de traducció que existeix a Tarragona, que està molt bé, perquè són 12.000 euros, que són uns euros que un traductor normalment no veu mai junts. I bé, és un premi peculiar perquè de fet per mi es dona a un projecte de traducció i no a una traducció publicada, la qual cosa també està molt bé perquè així el traductor té un estímul per fer una traducció que vol fer i per cobrar-la, cosa que no passaria en cap altra circumstància. Doncs bé, dit això, Al curs 2019-2020, el Premi de Traducció Vidal Alcubé li va tocar a Pau Sabater. I al cap de 6 anys, el 2026, es va publicar el llibre premiat. No comentarem aquests sis anys, però jo crec que una cosa que passa amb el Premi de l'Alcobé és que en el moment en què es lliura, sí que es fa una mica de propaganda, apareix una mica als mitjans, però després quan ja apareix el llibre, que és el fruit d'aquell projecte, estimulat per la visió dels 12.000 euros, doncs aquest llibre acostuma a passar desapercebut. Fins que arribes tu per pescar-lo, per això hi som. Bueno, en aquest cas, també una altra cosa que ha passat al Pau Sabater és que com que ha traduït l'Odissea, que s'ha celebrat moltíssim, que nosaltres mateixos

també l'hem celebrat, i ha sortit també el mateix any, el 26, doncs la traducció de l'Odissea ha acabat eclipsant aquesta altra traducció dels bucòlics grecs, Teòcrit, Moscos, Bio. Que són els que Pau em va traduir per aquest llibre. El llibre es diu simplement poemes perquè, bueno, Teòcrit tampoc necessita un nom més, vaja, un nom més rimbombant. Sí que ens dona una idea, sobretot de la poesia Teòcrit, que és important, perquè sabem que s'hi va inspirar Virgili també, i ens dona una idea de qui són els altres bucòlics dels quals la majoria de mortals, no en sabíem res, com Moscos i Bió, amb una traducció com sempre molt exigent i molt rica verbalment i rítmicament molt dúctil del Pau Sabater i a més a més al final. Hi ha una mena de propina meravellosa, que has d'arribar al final del llibre perquè a la coberta no diu res, que a més a més hi ha un afegit que es diu "jocs d'art". I aquí parla, per exemple, d'una mena d'epigrames, protoepigrames, que feien els poetes grecs, que es deien "carmina figurata", en llatí. Els vam posar aquest nom, que és com se sol anomenar epigrames pensats per a suports que exigien una mètrica irregular si es volia que els versos es corresponguessin amb la forma de l'objecte. És a dir, eren poemes que s'havien d'inscriure sobre un objecte. I això ho trobo divertidíssim.

En Pau ens tradueix tres d'aquests poemes del Símies de Rodes, que és un poeta actiu una mica abans de l'any 300 abans de Crist, o sigui que això que no hi ha res de nou sota el sol ja era així. És quasi així. O sigui, els epigrames, molt abans d'Apollinaire i companyia, ja els feien els grecs. Llavors en Pau ens tradueix tres d'aquests epigrames, ales, destral i ou. El tercer, ou, és que ja és una delícia quan diu "poema pensat per ser escrit damunt d'un ou de rossinyol". No sé exactament com és un ol de rossinyol, no sé si algú l'ha vist mai. Bueno, algú sí, però jo no. Llavors, hi ha les exigències mètriques també del poema que dibuixa la fulla de la destral de peu, és el poema d'estral, dibuixa la fulla de la destral de peu que segons declara la inscripció consagra l'eina amb què va construir el cavall de Troia. Bueno, o sigui que fins i tot tenim notícies de l'eina amb què va ser construït el cavall de Troia i del poema que parla amb aquesta d'estral. Bueno, per mi ha sigut un regal tot el llibre i aquest afegit, aquesta sorpresa final, especialment, perquè jo havia vist els dibuixos, o sigui, estan representats realment la d'estral, les ales, en forma de, com si diguéssim, caligrama, jo els havia vist en grec,

i per mi eren un dibuix i prou, i ara ja sabem, a més a més, què diuen, sí.

Fantàstic, els bucòlics amb la traducció, una altra gran traducció, que no passi tampoc desapercebuda, en pau sabatem.

Ben Hansard, una altra gran veu que aquest estiu també ha marxat i que el volíem recuperar, com estem avui també recuperant 10 títols aquesta temporada d'aquest curs, que no us passin per alt abans no comenci també tota la matraca de bones, en molts casos lectures que ens arriben també aquest setembre. Ana Vallbona, et toca a tu el que serà el vuitè.

El 8è. Jo porto un diari, un diari d'una recerca que té el subtítol que es diu Exilis i Escriptures a Buenos Aires. És un llibre de la investigadora i traductora i professora de traducció Montserrat Bacardí en què recupera el diari que va fer l'any 2008 quan va anar a Buenos Aires per investigar sobre els exilis. En plural, catalans a Buenos Aires, a l'Argentina i a l'Uruguay, i és un llibre que per mi ha estat una sorpresa absoluta, potser perquè m'interessa bastant aquestes petjades d'exili i de passat català deixant rastres pel món, però és que a més hi fa una mirada molt interessant. Aquí dins veiem molts viatges, des del propi, en què ella fa una mirada cap a la ciutat de Buenos Aires i a altres llocs on va de l'Argentina i també l'Uruguay, A través d'una forma d'un dietari molt concisa, molt precisa, en què ella mateixa es pregunta, ostres, no hi ha formes, o no recordo, diu, dietaris escrits per dones catalanes, gaires, i això, quan ho diu, et fa pensar en la mena de mirada que llança ella sobre aquest dietari. Que és sobre aquest dietari i sobre aquests exilis, que és diferent, perquè recull no només l'exili republicà del 39, sinó també altres menes d'exilis a Buenos Aires i a l'Argentina que creuen tot el segle XX, i fa una mirada que defuig. L'enyor, diguem-ne, i és més aviat una mirada en què també explica què n'ha quedat de tot allò, i l'herència de tot allò de vegades és descoratjadora, no? Hi ha algun moment que diu alguna cosa així com tens la sensació d'esforços esmerçats per no res, no? I és molt interessant perquè també fa com petites troballes, és a dir, les descripcions dels llocs on va, la biblioteca del Casal Català i tot això, hi ha estones que trenca una mica el cor de dir, ostres, tot això està bastant desballestat, malgrat que sovint s'ha mitificat, i llavors també llibres que va trobant a les biblioteques fa troballes molt curioses, per exemple, no sé, de llibres, per exemple, parla d'un llibre que no havia sentit mai, el llibre del cor de Sara Llorenç, publicat el 1959, que diu, es podria, algun editor a la sala el podria recuperar, és a dir, està ple de troballes, però sense una mirada mitificadora. I llavors més aviat permet reseguir aquest rastre que és sovint d'històries de vida i és realment molt interessant.

Fantàstic, doncs un altre títol sumat en aquesta repesca, Borja. Repesco ràpidament. Molt bé, teatre, home.

Sí, sí, perquè ja el teatre en general necessita ser repescat, no el teatre en si, representat, sinó sobretot la literatura teatral. Aquí n'hem parlat diverses vegades que el teatre publicat és literatura i de vegades s'oblida. Jo no us porto literalment teatre en aquest cas, sinó un recull de gairebé, o més de 20 anys, perdó, de textos que has escrit les teves miralles sobre teatre o en relació al teatre o pensant a partir del teatre, titulat "Ansietats teatrals reunides". Crec que el text més antic és del 2003 i el text més recent, doncs, diria que del 25. I una miqueta és, no gauzo dir aquesta paraula espantosa de la miscel·lània, perquè no és ben bé una miscel·lània, és a dir, aquí el que s'hi veu, i part de la meva rapesca té a veure amb el fet de no trobar, no és la mena de llibre, diguem-ne, d'algú que tenia uns quants articles per aquí per allà i els reuneix, sinó veure això a gairebé 25 anys d'una reflexió constant sobre el teatre, l'escriptura dramatúrgica catalana. L'ús de llengua i les polítiques de llengua que es vehiculen a través del teatre, que això és una pregunta absolutament axial, des de sempre. El teatre ha estat un dels grans gèneres, diguem-ne, que ha fet més feina a l'hora de mobilitzar una llengua des de la seva versió més popular i més, si voleu, rica o estripada o antinormativa, fins a la que demana uns estàndards, com ja sabeu, en les representacions, diguem-ne, de les corporacions, la representació audiovisual, etcètera. O fins i tot un assaig, i ho dic molt ràpid, però en el qual les tres miralles intenta traçar una miqueta el que són aquelles retòriques dominants del teatre del segle XXI. Que ell resumeix, i d'aquí la paraula ansietats teatrals, no és que ell estigui ansiós, que també, entenc, hi ha coses que preocupen, sinó el fet que diu la retòrica principal del teatre contemporani és una doble retòrica de l'ansietat i la pietat. És a dir, hi ha alguna cosa d'aquesta manera de ser del segle XXI. Que es pot pensar des d'aquesta dialèctica. O ve d'una certa idea de pietat o de compassió, o ve des de l'expressió o del treball, des d'una realitat del que després Fisher i tots aquests han pensat com un malestar cultural. L'ansietat no és sincerament un problema psicològic, és un indicador d'alguna cosa de la nostra realitat social o socioeconòmica que hem de pensar. El llibre és molt intens, és molt brillant, no només pensa molt bé, sinó que escriu molt bé. Insisteixo, ara no tenim gaire estona, És un volum molt ric perquè va des d'aquestes observacions més generals, de retòriques i subretòriques dominants, fins a casos concrets, d'obres concretes, dramaturgues concretes, de Barret i Jornet, de parla, òbviament, de. De Shakespeare, de Lluís Esconillers, de Josep Maria Esmirós i de tants altres, diguem-ne, sospitosos habituals. Fantàstic. Molt recomanat, és de finals del 25, entra en el curs i el trobareu, insisteixo, a Aurola Editors.

Aurola Editors, sempre amb el teatre i un antítol també i un gran assaig per pensar, ara que Catalunya aixeca el taló, com diu la gala teatral, el curs també teatral comença, doncs també amb les teves miralles. Va, jo acabo amb un títol de gener, aquest més maleït, en el sentit d'aquest editorial, que a vegades també passen desapercebuts, un llibre que és del 24, l'original, però que es va publicar aquí al gener, Miss Italia, de Claudia Durastanti, amb la traducció gloriosa de Mercè Ubach, a l'altre editorial, també Mercè Ubach va traduir la que potser és la novel·la més coneguda de Durastanti, que es diu L'estrangera, que va ser un èxit internacional, a partir de la seva història familiar, la surdesa també dels pares, la seva vida itinerant entre. A Nova York, Londres i Lucania, i en aquest cas és el cinquè llibre Miss Italia, és un títol ambiciós, molt ben escrit, com és costum, diguem-ne, en ella 200 anys d'història recorren aquesta tríptic, per dir-ho així, des de la primera part, en un llibre que enllaça terra, paisatge, màgia, tecnologia, la primera part està ambientada. Històricament la regió es diolocània, ara la coneixem com a Basilicata, per tant el sud. El sud és un personatge empès específic també a Miss Itàlia. Tres zones diferents, cadascuna en una part. La primera, l'Amalia, encapçada a tota una sèrie de revolucionaris en una època molt complicada i en els que són els anys de la unificació italiana. Estem parlant del 1860 i escats. La segona part està ambientada a la postguerra, ja som al segle XX, amb una protagonista que des de Roma ha d'anar a Basilicata, en aquest cas antropòloga, en una època on la Basilicata era, amb l'extracció de petroli també i les noves fàbriques, allà tenia també un moviment important. I la tercera part, la més breu, I més curiosa, si voleu, està ambientada al 2050, on la Lucania és la regió des d'on surten expedicions a la Lluna. Hem colonitzat la Lluna, en un cert sentit, i passen coses que no us puc revelar, haureu de llegir. Miss Italia. Miss Italia, per cert, tots junts, no té res a veure amb cap concurs de bellesa. Ella dura estant i juga amb el sentit anglès de Miss, és a dir, de la mancança. La mancança té molt de pes en aquest llibre. Com també, com deia, la terra, el paisatge, no és gratuït que estigui ambientat en aquest sud i en aquests moments, per descomptat de recursos escassos, i per tant, un llibre molt interessant que es va publicar al gener i que seria bo amb una de les escriptores, al meu entendre, italianes més interessants de l'actualitat, Claudio Rastanti, que no passés. Desapercebut, avui hem inaugurat així el curs, són 10 títols, però vaja, en trobareu molts més al llarg de molts altres programes.

Vedi cara, è difficile spiegare, è difficile parlare dei fantasmi di una mente.

Francesco Buccini, que també ens ha deixat, un dels últims grans cantautors que ens quedaven a Itàlia, Buccini, que se n'ha anat aquest estiu amb aquest fet i que ara també el volíem d'alguna forma recordar i homenatjar. Per tant, 10 títols per repescar el primer dels 10 programes sobre el 10 que farem aquesta temporada, ja ho sabeu, a Ciutat Marec d'Estem. De enhorabona celebrant la desena temporada i, com sempre, mirant de compartir la bona literatura que és la idea des del principi. Jordi, gràcies, que vagi molt bé, fins ben aviat. Adeu, adeus. Fins aviat. Anna, Borja, avui amb en Pol Regàs, i aquesta temporada que torna l'Helena Miquel, estem molt contents. Endavant, Guccini.

Vedi cara certi giorni sono un anno certe frasi sono niente che non serve piu sentire vedi cara le stagioni ed i sorrisi son denari che van spesi con dovuta proprietà. Vedi cara, è difficile spiegare, è difficile capire, se non hai capito già. Non capisci quando cerco in una sera un mistero d'atmosfera che è difficile capire. Que no será verdad. Es difícil explicar, es difícil entender, si ya no lo has entendido. No rimpiango tutto quello che mi hai dato Che son io che l'ho creato E potrei rifarlo ora Anche se tutto il mio tempo con te Non dimentico perché questo tempo dura ancora. No buscar en un rostro la razón, en un nombre la pasión, que es lejos ahora me hace ver de cara. Es difícil explicar, es difícil entender, si no has entendido ya.

Tú eres mucho, aunque no seas suficiente, y no ves la distancia, que entre mis pensamientos y los tuyos, tú eres todo, pero ese todo es aún poco, tú eres paga de tu juego, y has ya. Que a la culpa no se sabe busca adentro para entender lo que siento para sentir que lo que busco no es la nueva libertad ve de cara es difícil explicar es difícil entender si no lo has entendido ya.