Adoptades: "És un dret poder saber els teus orígens"

Et poden trencar el cor de moltes maneres.

Debbie Harry, la famosa cantant de Blondie, va ser adoptada quan era una criatura de mesos. Als quatre anys li van explicar que era adoptada amb un conte que li van llegir els seus pares. No va ser res traumàtic, diu ella, fins i tot li va semblar bonic, segons va explicar a les seves memòries. Tot i així, quan de gran va voler conèixer la seva mare biològica, la mare es va negar a parlar amb ella i a tenir-hi cap mena de relació. Tot i que al principi el rebuig de la seva mare biològica la va marcar, confessa que també li va donar una mica de pau entendre quins eren els seus orígens. Aquella mare biològica era concertista i pianista i això va ser primordial per entendre com seria la seva relació amb la música que ha marcat tota una biografia. A Catalunya Radio,

les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Quina millor manera de començar les dones i els dies, ens encanta la Blondie, ens encanta aquesta cançó, aquesta cançó de l'any 78 i jo crec que s'ha explicat poc o que no es coneix tant de la seva biografia, doncs això que va ser una nena adoptada i que això la va marcar d'alguna manera, com explicàvem, perquè doncs la seva mare biològica no va voler tenir contacte amb ella. I em sembla bastant representatiu d'algun dels dolç que passen les persones, les dones, en aquest cas, adoptades. Avui parlarem d'això, de soc adoptada, de com ho he viscut, de com ho visc en el nostre dia a dia i què representa i com canvia la vida d'aquestes dones. Això avui és el tema de les dones i els dies, que ja sabeu que és aquest programa, que us acompanya fins a les 12 de la nit.

Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Fins a quin punt et marca néixer en una família però créixer en una altra? Com es viu sabent que ets adoptada? Afecta no assemblar-se gens físicament als teus pares? Sempre hi ha una necessitat d'investigar els orígens. Tot això ho viuen igual homes i dones, nois i nenes. Avui a les dones i als dies, històries de vida d'aquestes dones adoptades que a més s'han arremangat també per ajudar a d'altres i acompanyar famílies adoptants i adoptats, que això és una feinada perquè em sembla que a vegades allò t'endús una criatura a casa i després estàs molt sola sola. Benvingudes a les dues, són l'Ashta Gurunga-Morós, com estàs? Molt bé, moltes gràcies. 27 anys, tècnica de formació i recerca en diversitat i drets humans. Diguéssim que la teva història t'ha portat una mica cap aquí, podrem explicar-ho així? Sí, sí, sí, totalment. Tu vas ser adoptada al Nepal quan tenies 5 anys i ets membre de l'Associació de Persones Adoptades de Catalunya. Sí, exacte. Ara en parlarem, ara parlarem amb elles de la seva història i l'Eva Gispert, que podríem dir. Que tu has conegut aquesta història per totes les bandes. Per totes les bandes, sí, sí, sí. Ara també ja ets àvia. Ara ja soc àvia. I també vas adoptar-te una criatura i tu també

ets una persona adoptada, no? Exacte, i em dedico també, soc psicoterapeuta especialitzada en adopció. O sigui, ho tinc per tot arreu.

Ho tens per tot arreu. A tu sí que t'ha marcat moltíssim. Coach, psicoterapeuta i mediadora familiar especialitzada en adopcions. Ella la van adoptar de Galícia quan tenia dos mesos i és cofundadora de l'Institut Família i Adopció. Bona nit a totes, gràcies per acompanyar-nos. A veure, parlàvem de la història aquesta de Blondie, que dèiem que és poc coneguda, i jo pensava, clar, quan pensem en persones adoptades conegudes, sembla que no en surten gaires noms. Encara hi ha tabú, podríem dir, no sé si per les persones adoptades, adoptants, per tot, per la societat, qui té més tabú aquí?

A veure, aquí comencem. Jo ara, quan estaves parlant d'això, si és veritat que jo de petita sempre buscava referents de tenir. Ostres, no conec gaires persones adoptades, que surtin a la tele, que parlin públicament que són adoptades, i sí que, certament, sí que sembla que hi hagi un tabú de una qüestió que no vols que sigui pública, que no vols explicar. Sí. Clar.

Jo penso que la meva època, no sé, quan jo era petita, sí que era un tabú. Ara jo diria que no, fins i tot a vegades. He vist que és com va donar un temps en el boom de l'adopció que semblava que inclús fos algo com una moda, no? I que la gent em feia com també a l'art d'això, no? I sí que és veritat que crec que és diferent quan ets racialitzada que totes les mirades devien passar a tu. Sí, jo no puc amagar que soc adoptada. Exacte, no? Que totes les mirades devien anar a tu i que et devia. Devies estar fins aquí, d'aquestes mirades, perquè sense tu vulguero ja et feien la diferència entre tu i la teva mare, i en canvi a mi, jo passava desapercebuda en aquest sentit. Clar, que m'imagino que a tu

et passava molt en relació a la família, quan estàs amb la família, però també el fet de les migracions cada cop més nombroses als països, això ha canviat molt, i potser també t'ha donat certa llibertat i cert aire, perquè hi ha molta gent que no deu pensar que ets adoptada, simplement que ets una nena que ha nascut aquí. Sí, sí que és veritat que hi ha molta gent que

moltes vegades no m'ho pregunten. També és veritat que jo, al haver crescut en una família catalana blanca, també tens una t'interioritzes aquesta idea que vols ser el més semblant possible i t'allunyes una mica tant de la forma de vestir, les activitats que fas, la gent amb qui t'envoltes. Jo crec que va ser el sortir de, jo soc de Reus, el sortir de Reus, venir cap a Barcelona i viatjar, i això t'adones que hi ha moltíssima més gent al món que s'assembla més a mi i que no passa res, no?, per ser diferent.

Potser en una ciutat petita sí que hi ha més la diferència. A mi m'agradaria preguntar-vos, clar, és una pregunta una mica difícil i tampoc no sé si us l'heu. Plantejada mai, però què representa per vosaltres ser adoptades? És a dir, ho heu viscut com una marca? Ho heu viscut com. No sé, eh? Ara seré una mica bèstia, m'han fet un favor. Què ha passat aquí? O sigui, com ho viviu vosaltres des de petites?

En el meu cas, jo crec que he passat per diferents etapes de concepte, o com ho concebia jo. Com que era una altra època i t'ho feien sentir, però això crec que ho tenim en comú encara, eh? Com si t'haguessin fet un favor i com si haguessis d'agrair que t'han tret de la misèria. Sí, perquè això era una cosa

que es deia molt. Recordo que era, pobreta, és adoptada. Compte, no li facis mal, no li. No t'enfadis amb ell al col, eh? A mi m'havia sentit aquestes frases de. Compte, no et passis amb tal,

que és adoptada. Clar, imagina't, eh? Clar. En el meu cas, no era així, però el que deies abans, per exemple, tot el poble, perquè és un poble petit, llagostera, tot el poble sabia que jo era adoptada, a més teníem una botiga, un colmado, i tothom es coneixia, tothom sabia que era adoptada, i jo, ells no sabien si jo ho sabia, llavors tu veies que et feien preguntes, que tu ja veies que tenien una intenció, perquè ho veies, i que t'estaven mirant a veure si tu ho sabies o no. Llavors, això. Va fer que també, i tots els comentaris aquests de que bé, quina sort, que has tingut, quina sort, no? Tots aquests comentaris tu els vas absorbint i vas com tenint un sentiment que has d'agrair i que d'alguna manera a tu t'han rescatat d'un lloc i que has d'estar sempre més agraïda perquè. Això és un favor que t'han fet. I després això canvia i quan ets més gran i te n'adones d'això, et rebel·les contra això i comences a dir, escolta, potser no, els meus pares m'han adoptat perquè volien ser pares. I per tant és un acte totalment egoista, com jo he volgut ser mare, i he volgut perquè jo he volgut.

I també passa que tots els pares biològics o no. Com tothom, és molt difícil criar. És a dir, pot ser que no tot ho facin bé, encara que siguin els pares que us han adoptat. Vull dir que, per tant, aquesta rebel·lia i aquesta desconexió moltes vegades és lògica. Aixta, que estaves aquí mossegant-te la llengua, a veure.

No, jo estava pensant que aquest sentiment crec que també canvia una mica amb les adopcions nacionals i internacionals, sobretot del Nepal, que és un país molt pobre, no? Llavors, sempre la gent és el primer que diu d'ostres, quina sort que has tingut, perquè si ara estiguessis al Nepal, estaries casada amb no sé quants fills i, bueno, no? Com una vida molt diferent a la que. Home, com comparar-ho amb res, sisplau. Sí, sisplau. No té res a veure. Però que tampoc la realitat no és aquesta, perquè jo he anat diverses vegades al Nepal, tinc amigues d'allí de la meva edat i no tothom viu d'aquesta forma. Llavors, jo crec que per mi, jo mai he tingut aquest sentiment que havia de donar les gràcies, però sí que és veritat que sempre m'he sentit diferent dintre la família. Us ha definit molt, podríem dir. Jo ser adoptada forma part de la meva identitat i és una cosa que no puc treure, llavors l'únic que puc fer és entendre-ho millor.

Ho heu sabut sempre que ho era, ho expliqueu. No és una mica la vostra història, que crec que és diferent, perquè com la Blondie explicàvem allò que li van explicar els seus pares en un conte, vosaltres com us ho expliquen? O quan us feu conscients, també? Perquè potser un dia et mires al mirall i dius. Jo no soc de res. O no m'assemblo a les de Reus, no m'assemblo, no em dic colla i no m'assemblo a les de Reus, a veure.

100%, jo sempre ho he sabut que era adoptada, a mi em van adoptar als 5 anys, i tinc una anècdota graciosa que a la meva mare sempre li agrada molt explicar, que quan va venir a l'orfenat la segona vegada, un dia ens van deixar anar a l'hotel on estava ella, i jo quan vaig tornar, a l'orfenat vaig dir a tothom que jo havia estat a Espanya ja, que havia anat a l'hotel i em pensava que era a Espanya i dic he estat a Espanya, he begut Coca-Cola bueno, ha sigut increïble llavors jo vaig arribar aquí jo ja sabia que allà on hi ha Coca-Cola sí, sí, sí, totalment llavors mai ha sigut una en dubte que era adoptada era bastant obvi, sí, sí.

En el meu cas, com us deia, tothom ho sabia menys jo, quan tenia mos pares van pensar que era millor que perquè abans era així, també, que m'ho diessin quan jo em veiessin més preparada. I què va passar? Doncs que als 6 anys, una molt amiga, que sí que ho sabia pels seus pares, ens vam barallar i m'ho va deixar anar. I clar, jo no sabia ni què volia dir ser adoptada. Clar, imagina't,

ens vam barallar i m'ho va deixar anar, la qual cosa volia dir que per ella era una cosa dolenta.

Exacte, que era algo dolent, que no em podia dir, però que em podia fer mal. Això segurament ella ho havia captat. I realment, jo no sabia què volia dir, però de la manera que m'ho estava dient, com un insult, era algo dolent. I llavors jo vaig córrer cap a casa i vaig anar a preguntar a la meva mare que volia decidir ser adoptada i explicar-li lo que havia passat. Llavors la meva mare em va explicar que sí, que era veritat, però que havien bueno, tota la història. Llavors, bueno, jo en aquell moment ho vaig encaixar com a algo que, com la Blondie, que no és una cosa que realment sigui una cosa traumàtica, però. Després havien estudiat trauma i vam fer lo que he fet, sí que me'n recordo perfectament què feia la meva mare en aquell moment, no? I lo que em va dir. Llavors ja ho tinc com borrós i no sé, una mica l'explicació que em va donar i sobretot el fet que era especial i que feia molt de temps que em volien adoptar i que per tant havia arribat en un moment en la seva vida que era lo que més estimava. Això sí que em va quedar. Però, clar, el trauma sí que devia ser. Perquè jo me'n recordo perfectament d'aquella imatge quan la meva mare planxava, jo entro i li dic tot això, i després hi ha com un soroll. Llavors això sí que vol dir que hi ha una història.

Hi ha alguna petjada, una història, sigui més greu o menys, però hi ha alguna cosa allà que va abans i després.

Que va per sota, més enllà del que tu t'expliques amb la raó i les estratègies que fas per sobreviure, sobreadaptar-te a allò que pot ser-te dolorós. I suposo que a tu també

et va marcar aquesta manera de com t'ho van explicar amb la planxa, que és una cosa quotidiana, a l'hora de quan tu li vas explicar al teu fill, potser, al teu fill adoptiu.

Sí. No, bueno, em va marcar en el sentit que jo tenia molt clar que volies fer-ho d'una altra manera. Ell és d'Etiòpia, va venir amb 6 anys, o sigui, li va passar com l'Esta, que també li parlen en anglès, encara ara aquí a Barcelona, com deia l'Esta abans, i també ens miraven com dient aquest és fill vostre i els altres dos, que són biològics, que són els germans més grans, Els altres dos sí que s'assemblen amb ells, però aquestes mirades, les copses de seguida. Llavors jo vaig tenir claríssim també que amb ell, també havia fet molta formació per mi, per entendre'm jo mateixa, llavors jo tenia claríssim que amb ell l'explicació. Tot el que li havia d'explicar era molt diferent que el que havien transmès els meus pares en a mi però sí que vas aprendre

podríem dir aquesta cura de dir jo no vull fer, jo no vull que se n'assabenti d'una altra manera malament o que li cridin com un insult però aquí farem un procés diferent que m'imagino que el fet que fos negre doncs ja ja vas fer que la cosa canviés I looked in the

mirror what did I see. Mira, que bé que ens ho explica

aquesta cançó de la Mavis Staples, que ens parla d'admirar el mirall i vull reconèixer alguna cosa a l'altra banda. I clar, vosaltres, m'imagino de petitetes, les nenes que ens socialitzen tant amb la idea de la bellesa, aquest nas és el de ton pare, aquesta boqueta és de ta mare, aquest espigues de no sé què, no? On miro aquest mirall, on trobo aquest mirall, que és també una de les coses que va marcar la Blondie a la cantant, perquè ella trobava, que a més no entenia per què li agradava tant la música, i sobretot volia saber d'on sortien les seves faccions exòtiques, els seus ulls increïbles, etc. Aquest moment, com a nenes, adolescents, m'imagino que els vau passar,

no?, Sí, sí, i més sabent que no hi havia referents ni a la tele ni al meu voltant de persones, dones asiàtiques, i jo amb la meva mare, jo he de dir que la gent ens diu que ma mare i jo ens assemblem, és bastant curiós perquè al final no és només els trets físics que tens, òbviament físicament no ens assemblem.

Clar, perquè la teva mare és soltera. Mare soltera, sí. I llavors, clar, han pensat potser tot un nòvio i una pelir. Sí.

Jo, a vegades, quan no tinc ganes de dir que soc adoptada, dic, sí, sí, no, la meva mare va tenir un lío. És molt guapo. Sí, totalment, però jo amb la meva mare, si ens movem de la mateixa forma, les dues hem fet dansa moltes vegades i ens han dit que ballem igual, o sigui, a l'escenari, com la forma de moure, de parlar, és molt semblant.

I perquè la criança també és molt poderosa. Tots els crios copiem els altres, copiem els pares, de manera que quan es mouen, jo escric igual que el meu pare i no ens hem assegut mai allà. Clar, clar, clar, potser físicament no us ha semblat tant, però sí. I escolta, ara has dit una cosa així com aquell qui no vol la cosa, has dit, jo estic molt al tanto del que dieu, has dit, jo a vegades quan no tinc ganes d'explicar que soc adoptada, això quan passa? Que no tens ganes d'explicar que ets adoptada? Molt sovint.

Molt sovint. Crec que és una cosa bastant constant que jo visc al dia a dia i moltes persones adoptades, racialitzades i persones que també no són adoptades però que han viscut sempre a Catalunya, que la gent et qüestiona una mica, no? O té la sensació que et pot qüestionar, que et pot preguntar directament d'on vens. Ara ha sigut graciós quan ens hem trobat amb l'Eva que m'ha dit, tu d'on ets? I jo, no, del Nepal. Fa, no, ja, ja ho sé, no. Ha sigut gràcies perquè ha sigut al revés, que normalment jo dic que soc de Reus i la gent em pregunta, no, realment d'on ets, d'on vens? És com si no es quedessin conformes amb aquesta resposta, oi? Sí, sí, 100%, i el problema no ve només en el dia a dia, sinó ve quan, per exemple, jo sempre que vaig al metge és una constant que m'aparen un altre idioma o el que sigui i que sempre has de justificar per què parles català, si ets catalana, per què tens aquest cognom, per què com donar explicacions que a altra gent no li preguntarien.

I també m'imagino que a vegades, fins i tot quan et volen llençar una floreta, i et diuen, ai, que bé parles el català, això encara deu fer més ràbia.

Bueno, la de, per ser asiàtica eres molt guapa, com si fos una cosa de, la bellesa és una cosa molt diferent, i això tinc diverses amigues també que són descendants asiàtiques i els passa, com.

Per cert, ara que parlaves de la bellesa o d'aquesta impressió estètica que tenim totes les dones, aquest mirar-se al mirall, per cert, això és molt bèstia, per ser asiàtica, que guapa ets, jo trobo que totes les asiàtiques són guapes, però aquest és un altre tema. 100%. Clar, jo estic pensant també, o sigui, és a dir, aquests trets, aquest mirar-se, aquest d'on surto, això, us recordeu? Us va marcar, en aquest sentit? O no sé, quan, per exemple, els primers moments allò de lligar, de conèixer, no? De conèixer gent que us agradés, etcètera. Sí. Enamorar-vos, no sé.

Clar, a mi m'ha passat igual que l'Esta, però ella és racialitzada i jo no, però a mi també, jo també, des de molt petita, bueno, des de, sobretot d'adolescent, Sí que pensava, quins trets meus s'assemblen als meus pares adoptius i quins trets són biològics? La meva manera de ser i això que penso o que m'agrada és de la família biològica o és de la família adoptiva? Això t'ho preguntes. I sí que és veritat que. Jo penso que a vegades depèn com els cànons estètics a la societat es valoren, tu pots posar al teu favor la diferència. Jo veig el meu fill, el petit que has adoptat, que és un negrata guapíssim de metro 90. Com és que no ha vingut avui? I jo veig que ell en treu profit d'això quan jo també treia profit de la part que a mi em semblava que agradava jo crec que això ho fem tots o tots el que podem

tinc tantes coses que preguntar. Clar, jo em plantejo també, clar, hi ha un moment que també ho voleu saber, és a dir, que teniu, no que ho voleu saber, és a dir, ja n'hem parlat, però que voleu anar a conèixer aquella mare, aquell pare biològic, com es viuen aquells processos? Perquè sou una mica de pel·lícula, tot el que passa. A veure, expliqueu, Aixta, a veure.

La de Reus. La de Reus, que he viatjat diverses vegades al Nepal. Jo des de molt petita tenia moltes ganes de conèixer el Nepal, de saber més, i l'últim viatge que vaig fer va ser fa dos anys, i en aquest viatge sí que vaig decidir que volia trobar o la meva família biològica o tenir respostes, perquè aquí se li afegeix una altra part més complexa, que en les adopcions internacionals és molt difícil després trobar informació quan tu fas la recerca dels orígens.

Clar, i a part, em sembla que tu vas anar al Nepal i vas veure com eren les adopcions, com funcionaven, i et vas posar una mica les mans al cap. Sí, va ser bastant.

Va perdre una mica l'esperança, va ser un viatge molt difícil, que jo no recomano a ningú fer sol. Jo vaig anar amb una altra amiga, que és periodista, i la idea era com. Jo em trobava una mica, em sentia una mica com que estava fent una investigació i que havia d'anar amb molt de cuidado, perquè sobretot el director de l'Orfanat Lloba i Està ens va començar també a dir que. Que no tenia respostes, que no tenia la documentació, que faltava informació, i llavors es barrejava una mica amb les memòries que jo tenia, amb el que ell deia, i llavors a partir d'aquí vam començar a trobar molts buits que hi havia dintre d'aquest sistema. Després d'aquest. Jo el que vaig pensar és, d'acord, ja està, ja no buscaré mai més, però ara ja des de fa dos anys que torno a pensar que al final és una cosa que jo em dec poder tornar a fer aquesta búsqueda, per molt difícil que sigui. O sigui que hi ha una mica, podríem dir, el coquet d'alguna cosa que no està resolta. Sí, sí, 100%. I no és per dir que vull trobar una família biològica, crec que és un dret de les persones adoptades saber què va passar amb nosaltres i tenir la informació i que ens la puguin donar, que no sigui una cosa que hem d'anar a buscar i que ens neguin aquesta informació i sigui tan complicat.

Veure't en un mirall, també, entendre qui són els teus progenitors, què ha passat, veure't en aquella cara, reconeixe't en aquella cara. T'he de dir que a les biològiques a vegades ens reconeixem les cares de les mars i no ens agrada.

Sí, jo crec que forma part del procés d'identitat i és una part d'identitat teva que et configura i que quan la reps i la saps, després allò també es col·loca d'una forma diferent. No es resol per res, i això ho vull recalcar perquè també m'ho he trobat, gent que ve a la consulta i que ve amb. Per preparar-se. Clar, perquè tu ara ajudes altres persones adoptades. Clar, i llavors venen per preparar-se perquè volen fer una recerca d'orígens, per exemple, i aquests venen a preparar-se, que ho trobo molt i molt encertat pel que estava dient l'Aista o el que em va passar a mi, que realment és una informació que tu potser que la sàpigues, o quasi tota, en molt bona part, però n'hi ha d'altra que no. I encara que la sàpigues, allò forma part d'una vivència i d'allò que t'han explicat que es col·loca d'una manera. Però llavors, quan tu vas al lloc d'origen, allò fa un altre impacte. Exacte. I va per una altra via, que és la corporal, la sensorial, perquè quan som petits, que és quan ens ha passat això, quan ens ha passat que ens han separat de la mare i totes les altres coses, que ens hagin vivències que es poden anar sumant, no?, clar, ens van configurant allò si tu allò rebassa la finestra de tolerància del que tu pots suportar emocionalment a vegades en alguns casos venen

records records físics de me'n recordo d'aquesta casa no sé, m'ho estic inventant

o me'n recordo d'una olor una cosa més animal i potser tu no ho associes però el trauma és així s'ha comprovat que tu passes una sèrie de coses en un context determinat i després quan tornen a passar coses que realment et porten sensorialment aquests records llavors allò s'activa i s'activa d'una manera diferent a la que tu raonadament faries llavors jo quan vaig anar per. Vaig fer el mateix que l'Aista, quan vaig tenir 21 anys, que era quan jo estava una mica com més estable, decideixo anar-me'n a Galícia i a veure què ha passat. Qui eren els teus pares? No tenia molt clar si realment aniria a veure qui eren els meus pares. Jo el que hagués volgut en aquell moment és poder-me mirar. De lluny, com en una finestreta. I mirar-m'ho de lluny i veure a veure què em passa i què veig. I segons com se'm col·loqui allò, ja veuré si faig més o no. Tampoc, no vaig trobar molta més informació i també em vaig quedar com l'Aixa dient, bé, potser jo en un altre moment sí que faré una altra incursió. I el que em va passar a mi és que. És que van venir ells. Van venir ells. I jo pensava, un programa aquell, qui en sabe d'on ve. Cada vegada que el veia pensava, Déu meu, a mi em passarà, algo així em cridaran i no sabré com posar-m'hi, no? A més, jo tenia. Et va trucar a la porta, eh, de casa? És que em sembla increïble, això. Clar, jo tenia una carta que havia escrit.

Una mica, ara que dius, tenia una carta de la Gemi, o sigui, tots junts,

tots del reality junts, perdona, digues, digues, digues. Jo tenia una carta que me la van donar els meus pares quan jo vaig decidir als 21 anys que explicava abans anar a Galícia i el meu pare que jo veia que amb això no estaven d'acord amb la meva mare va donar-me una carta que havia escrit la mare biològica. Explicant tota la història meva, és que ella havia quedat, és que ara no sé si ho faré llarg, però ella havia quedat amb quatre fills vídua, els meus quatre germans, que eren d'un altre pare, i que després havia tingut a mi fruit d'una altra relació que havia tingut amb el meu pare biològic. I quan ella em va tenir a mi, al cap de dos mesos que em va parir a casa, i per això. A ella no li va passar com molts nens de la meva generació, que són nens robats, aquí ho apunto, que em va tenir a casa i després va tenir una mastitis i va deixar els quatre meus germans, que eren d'un altre pare i a mi, ens va portar a l'ofenat mentre ell ingressava a l'hospital. Que són coses que es feien habitualment. Que es feien habitualment.

Perquè no se'n podia fer càrrec i per tant. Exacte. I llavors els quatre nens els va poder recuperar,

però tu no et van deixar que el poguessis recuperar. Li van fer signar un paper, ella no sabia llegir ni escriure, i el que no sabia, diu, i jo me la crec, és que estava signant la meva adopció, sense haver-li preguntat. Per tant, sí que soc fruit, és una nena robada. Ja. Igual que molts altres de la meva generació. Això quan ho saps, què? Això fixa quina capacitat, depèn de com siguis, quina capacitat d'adaptació tenim. Perquè jo primer el que vaig fer és que quan ho vaig saber vaig veure la cara que feia la meva mare. I que estava jo vaig interpretar com enfadada el que tenia era molta por que jo m'enfadés molt amb ella però que la rebutgés i que en aquell moment penseu que jo me n'anava de viatge a veure a un alt a trobar una altra mare i va pensar que tot això a mi. Amb l'adolescència que havia tingut, que és un altre capítol, no? Això ens ho vindràs a explicar un altre dia,

que intueixo que era tela.

Allò podia fer un còctel molotov.

Sou a les dones i als dies, ja sabeu que de nit, a partir de les 11 de la nit a Catalunya Ràdio, ens encanta avui tenir aquesta conversa tan maca, tan interessant, que a vegades no tenim oportunitat, ens quedem allò amb els prejudicis, sobre dones adoptades i també dones adoptants, perquè al final, com a mínim en el cas de l'Eiva, doncs ella també ha acabat adoptant aquest noi que volíem conèixer i que no has portat aquí a l'estudi. Més enllà de les bromes, jo t'estava sentint ara, tu t'has dedicat també a la teràpia, a ajudar altres dones, i jo em pregunto també si les dones, ara que som en aquest programa, les dones es fan més preguntes, les dones ho pateixen més, van més a teràpia per culpa d'això. Ja ho sé que es fa difícil de respondre, però. Clar,

que jo sàpiga que no hi ha un estudi, sobre això m'encantaria tenir-lo. La meva experiència amb consulta és que sí, que les dones ens fem moltes més preguntes. Som més valentes, aquesta és una opinió totalment personal. I gratuïta, que estem perdent tres oients per culpa d'això. Som més valentes a encarar-se del que pot ser una resposta i a voler saber aquesta resposta amb tot el que comporti el procés. Crec que nosaltres tenim molt més clar que part d'aquest procés després ens pot ajudar a entendre'ns molt més bé, ens pot ajudar a veure per què hem fet una estratègia o una altra, i ens pot ajudar moltíssim a l'hora de. De tenir aquesta identitat més complexa, però també molt més rica que podem tenir pel fet de preguntar-nos i trobar respostes.

Aquesta és una altra cosa, però m'imagino que també deu ser complicat per tot el que hem explicat una mica, però per com és el món i la societat, també ser mare adoptant. És a dir, té totes les implicacions, aquest fill meu me l'estimo moltíssim, Però jo, això que no entenc, dic, jo mateixa em dic, això és perquè és adoptat, perquè això és d'herència. Són coses que amb tota la bona fe del món les sentim, les sentim a vegades o ens les preguntem. Com us ha, no sé si heu tingut converses en aquest sentit amb les vostres mares biològiques, o, ai, perdona, amb les vostres mares que us han criat, en el sentit de com. Jo, mare, soc la nena que tu volies que fos?

Ostres, és difícil. És molt dura aquesta pregunta. És difícil, sí. Jo la veritat que no va ser fins fa pocs anys que vaig tenir una conversa amb la meva mare i ella sempre em deia que jo et veig com nosaltres, i jo dic nosaltres, què vol dir? Vol dir la nostra família. I jo li vaig estar explicant experiències meves de la vida i tal i ella no havia pensat en que jo patia racisme en el meu dia a dia i deia, però com pot ser això? Si jo no ho veig, això. Si ets de Reus. Si ets de Reus, si ets de Reus és de la vida, no? Jo tinc molta gent que em diu això. I va ser en aquest moment que t'adones que al final la meva mare i els pares i les mares que adopten, hi ha moltes coses que no saben. Hi ha moltes coses que no saben i és normal, és normal no saber de totes aquestes coses. I sobretot si ets una persona blanca que estàs criant una persona que ve d'un altre país, que té una altra cultura, que viurà unes coses molt diferents que viuria si fos el teu fill biològic.

I també, per exemple, en el teu cas, tu et dius Axta Gurung Amorós, un nom molt. I aquesta gurum, d'alguna manera, van acceptar i van voler que tu continuessis amb aquest nom. També et podien haver dit Catalina. Qualsevol cosa, sí. Exacte, vull dir que també són decisions que es prenen, que són difícils d'aprendre, perquè dius, què vull, que la meva filla tingui un nom de nena. És a dir, catalana històricament, perquè ara tot això ha canviat, o li respecto els seus orígens i faig honor als seus orígens? És complicat tot això. Sí, la veritat que sí.

Jo he de dir que estic molt contenta que em guardés el nom, perquè abans no m'agradava gaire, perquè la gent fa moltes bromes, però ara m'agrada tenir un nom diferent i que se'n vegi també.

Tot això del que parlem, Eva, tu que estàs treballant amb moltes mares adoptants,

com ho veus? Sí. Jo veig que elles tenen un plus de patiment pel fet que se'ns col·loca des de la societat aquests viatges de gènere que hem de tenir cura i protegir els nostres fills. Llavors hi ha una ferida primària. Que és la de separació de la mare, més totes les altres vivències que no hem viscut amb la família adoptiva, que ells, mares i pares, voldrien esborrar, però que no patíssim pel fet aquest d'aquestes vivències.

I la gelosia en algun moment també pot ser lògica. Jo la puc entendre, la puc comprendre. Una mare que t'ha criat tota la vida i tu ara li dius, jo me'n vull anar on sigui a conèixer la meva mare biològica i que té 30.000 inseguretats. A veure si ara coneixerà l'altre i em deixarà a mi, ja no m'estimarà. És a dir, cadascú té les seves ferides, les seves motxilles.

Jo aquí sí que veig una diferència entre la generació de la meva mare o les mares que jo rebo en consulta perquè sí que veig mares que tot això ja ho tenen bastant treballat o si no s'ho han treballat perquè ho veuen com alguna cosa molt important a treballar-se i que és veritat que hi pot haver-hi un gap, no? La diferència entre el que em dic o el que m'hauria de dir i el que realment sento però. Moltes vegades ho detecten i venen justament per treballar-se això i que jo el que veig és un esforç molt gran, al revés, un esforç molt gran com perquè li puguin transmetre als seus fills i filles. Que per ells i per elles està tot molt bé, i que els acompanyaran i que els faran el que siguin. I a vegades, justament, el que no se n'adonen, com deia l'Axta al principi, és que a vegades aquest viatge no l'has de fer sola, o sol, però potser amb els pares, hi ha com, a vegades, depèn de la relació i com siguin els pares, però jo el que he vist amb. Una sobreprotecció? Una sobreprotecció, o que tens por que. Tu no saps allò com se te mourà, o quin impacte et farà. Si a sobre has d'estar patint perquè la teva mare la veus patir, perquè tu no pateixis, doncs és un doble control que has de fer i no pots deixar-te anar amb tot el que te vingui teu de patiment. Clar, perquè emocionalment

sí que aquí hi ha moltes coses en joc. Fer patir la teva mare, que és la dona que t'ha cuidat tota la vida. I aquella mare biològica que a vegades no heu conegut o que ni tan sols heu vist, i aquells pesos.

Sí, és molt difícil. Ser content a tothom. Sí, sí, sí. Just això que estaves explicant, quan vaig estar al Nepal, jo vaig tardar setmanes a poder-li explicar a la meva mare, perquè jo el que estava descobrint eren coses molt dures. I dic, és que el patiment que passarà a ella, això és una cosa que he de treballar-me jo abans, perquè si no, no sé com gestionar-ho. Cuidadores de les cuidadores.

Exacte. Sempre cuidant les dones. Sí, sí. I això ho veig molt amb nois i noies que venen a la consulta adoptats, que ja són adults, i veig com inconscientment. Protegim o protegeixen en aquest cas molt i molt els pares, com jo vaig fer amb la meva mare aquell moment que jo volia marxar.

Clar, potser per aquest sentiment de deute que dèiem al principi. Escolta, ens ha encantat aquesta conversa eixa. Moltíssimes gràcies. Un plaer. I l'Eva Gispert, que ja sabeu, coach, psicoterapeuta, mediadora familiar. També especialitzada en adopcions i molt important explicar que formeu part d'aquesta associació justament de famílies que adopten i que hi ha molta necessitat d'ajut moltes vegades per posar a lloc tots aquests sentiments que dèiem que són tan complicats de vegades, oi? Moltes gràcies, ha estat un plaer. Moltes gràcies, merci. Bona nit.

You, you love the way I move you You love the way I touch you My one, when all is said and done You will believe God is a woman.

A veure, si jo us preguntés qui és la més llesta d'aquest programa, segur que em respondríeu Marta Pallarès. Llavors vam dir, qui ha de fer la més llesta del programa? Doncs parlar de les més llestes. Marta Pallarès, com estàs?

Home, ara mateix una mica sobrepassada per aquesta presentació. Estàs emocionat? Home, esclar que m'he emocionat. M'ho ha semblat. Hi ha hagut un moment de llagrimet aquí, eh? Home, una mica d'emoció, Satanàs corpetit. Home, això m'ha emocionat. Jo crec que estaríem d'acord que la més llesta ets tu, però farem una cosa. D'acord, vols continuar treballant aquí durant temps, no? Ja veig la teva manera. Així que farem una cosa coànima. Hi ha espai per totes farem una llista de llestes cada setmana o cada vegada que em convidis vindré a explicar qui crec que ha sigut la tia més llesta que ha anat apareixent en els mitjans de comunicació d'aquí, d'allà, de fora, de dins. El que sigui. Molt bé, doncs, escolta,

avui em vols portar cap al nord, a agafar fred. Doncs sí, agafarem. On comencem? Jo et vinc a parlar d'una dona que ens ha cridat molt l'atenció. És que acabo de veure una frase, una frase que m'has apuntat aquí, que t'has apuntat per dir, sisplau, digue-la perquè Catalunya necessita sentir-la. Bona nit, pedra dura dels fjords.

Aquí. Això és el que fem aquí, ens saludem amb pedra dura d'allà on sigui. I tot i que és veritat que ens anirem cap als fiors, primer de tot m'agradaria portar una notícia d'actualitat, que també podria ser perfectament una de les més llestes de la setmana, i és que aquesta passada nit, a la celebració dels Premis Emmy, la Jan Smart, és a dir, Deborah Vance, l'actriu més gran de Hacks, d'aquesta comèdia meravellosa, S'ha convertit en la primera dona en aconseguir un Emmy per cada temporada de la sèrie. Per tant, tot i que ella en té 8, amb aquesta sèrie, Hacks, n'ha aconseguit 5.

Déu-n'hi-do, a més, una actriu gran, eh? Per allò que diem que a vegades no hi ha papers per a les actrius grans, jo crec que deu allò vorejar els 80, més o menys. Efectivament. I és un goig, és un goig. Estem molt contentes per aquesta sèrie, que a més us recomanem moltíssim HBO. HBO, em sembla, si no me equivoco. Sí, sí, sí, doncs. Aquesta podria ser la llesta de la setmana, però la primera llesta de la setmana, o de l'últim mes, jo diria, és.

Qui és? Explica-m'ho. Doncs, tot i que sentim a l'Ariana Grande cantant God is a Woman, no parlarem de l'Ariana Grande, però sí que parlarem de Déu. O si no d'una de les representants de Déu a la Terra. Parlem de la bisbessa d'Oslo. Tu l'has vist amb aquesta dona darrerament a la televisió?

Jo he vist uns vídeos que m'han deixat esmaparduda i que vam pensar que havia de ser la donna, l'abadesa, com li hem de dir, bisbessa. Es diu bisbessa, perquè. No, no ho sabia, no ho sabia.

Una abadesa és d'un abat i un bisbe és una bisbessa. Passa que la religió catòlica no en tenim de bisbesses, però a la luterana sí que en tenen. Per això parlarem d'ella, que a més a més és que tots són punts a favor d'aquesta democràcia. Primer hauríem de saber com es va donar a conèixer

de manera internacional, perquè a Noruega ja la coneixien, però aquí, què? Doncs vinga,

ens posem en moda llei i ordre, parlem de religió i de monarquia. Compte. El 28 d'agost va morir el rei Harald de Noruega, el seu enterrament, passats els dies oficials, perquè es veu que aquesta gent tenen uns dolç molt protocolaris, l'enterrament va ser la setmana passada. Un enterrament molt envoltat de polèmica perquè hi va assistir el seu net polític, que és el fill de la ja reina Metemarit, que es va casar amb el ja rei Hakun VIII, sent mare de Marius Borg. M'encanta perquè s'ho ha estudiat tot, eh? L'arbre genològic. És que jo soc fan de la Núria Martín i llavors jo controlo quan ella fa, oi, en Royal Salseo. Doncs jo miro el Royal Salseo que fa la Núria Martín, ben coneguda d'aquesta casa, i ella és bastant fan de totes les històries al voltant de la malarquia. Clar, la filla, ai, perdó, el fill de la Mette Marit és un noi que ha estat condemnat. Per violacions, a més a més un judici bastant recent, que sembla ser que potser s'haurà de repetir, no és que la monarquia hi hagi posat mà aquí, ni molt menys, no, que va. Bé, és igual, deixem la ironia al marge, deixem aquestes polèmiques al marge, perquè la polèmica real, mai millor dit, Va ser la persona que van veure que oficiava la missa, i aquí és quan moltes persones van posar les mans al cap, van posar el crit al cel, perquè la bisbessa d'Oslo, que va oficiar la cerimònia, la Súniva Gilbert, que té 58 anys, se la coneix amb el mal nom de la bisbessa hippie.

A veure, una mica místic sí que ho són els hippies, però no sé si arriben a bisbes. Explica'm això. Aquesta senyora, amb les rastes, aneu-la a buscar. Bisbessa, bisbe d'Oslo. Com l'hem d'imaginar?

Doncs tal com t'imaginaries qualsevol hippie que estava anant cocos a qualsevol platja al voltant de Calafell, doncs igual. Del Rototom, eh? Festival Rototom. Del Rototom cap amunt. Sortida. Rastes amb un piercing al nas, fa ioga, vegetariana estricta, defensa els drets LGTBIQ, el medi ambient, vaja, aconsegui tot el que fan els hippies, però I la gent de bé, també. Mira, les rastes és un tema que potser no hi entrarem aquí. No, no, jo tampoc. La resta està tot bé. Tot bé. La resta sí, la rasta no. Però tot, i fer tot això, a més a més, ha escalat fins a ser una de les dones més poderoses dins de l'església luterana. Però el que més ens interessa no és el seu aspecte, perquè això seria molt frívol, i nosaltres som unes ties llestes, no ens quedarem a la superfície, ens interessa com entén la religió.

I have a universe inside me.

Qualsevol excusa és bona per sentir Sinead O'Connor i Sinead O'Connor també la veritat és que tenia una manera peculiar d'entendre la religió i una estètica igualment fantàstica, però no era ben bé vismessa.

No, més aviat la Sinead O'Connor es va fer coneguda per la seva relació amb la religió per trencar fotografies del papa en una aparició televisiva molt famosa. Però en el cas de la nostra llesta de la setmana, també és veritat que entén la religió d'una manera que és molt poc dogmàtica. Una frase que m'encanta, aquests dies que he estat investigant una mica sobre ella. Ella diu, jo no soc qui per salvar la gent. Segons la Sóniva Gilbert, l'Església el que ha de fer és acompanyar, no ha de donar respostes prefabricades, i ho ha fet des d'un punt de vista molt personal, a més a més. Sembla ser que la germana de la Sónniva va morir d'anorèxia. Quan tenia 15 anys, aquesta experiència la va marcar molt i la va fer desconfiar de les respostes més fàcils davant del patiment humà. I això explica molt bé aquesta idea que ella té d'acompanyar abans que salvar, donant respostes una mica prefabricades.

Sospito que això no agrada a tothom. També hem d'entendre que, clar, una bisbessa, a part que s'accepten les dones a l'església luterana. És absolutament normal i és absolutament normal que a més pensi diferent, que es vesteixi diferent, que això aquí a l'església catòlica encara ens costa molt d'imaginar, encara ha de ploure molt perquè això canviï. Escolta'm, aquesta dona no agrada a tothom, m'imagino també, encara que a Noruega la tinguin com a bisbessa o com està això?

No agrada a tothom, perquè una cosa és que hagin assumit d'aquella manera, perquè al final és la seva tradició, és la seva branca de la religió, que hi hagi dones i que puguin escalar fins a rancs elevats de l'Església, però l'altra cosa és que no és gens tradicional, és a dir, no és una dona que defensi les branques més carques de la religió, perquè quan ella era pastora va organitzar sessions de ioga dins d'una església mentre ella estava fent un sermó, ha penjat la bandera amb l'art de Sant Martí a la catedral d'Oslo, ha refusat d'anar a viure a la superresidència oficial que està assignada al càrrec, viu en un monoambient, això que ara en diuen loft, però que de loft no en té res perquè són 27 metres quadrats amb la cuina al costat del lavabo, doncs ella viu en un monoambient, ha fet realment del vot de pobresa o com a mínim de moderació doncs ella posa les seves accions allà on té les seves paraules i tot això doncs que a nosaltres ens pot semblar que és molt valorable i que per això la tenim aquí a la nostra llista de llestes, ha fet que alguns sectors conservadors s'empipin molt i l'arriben a anomenar filla de satanàs Mare meva! Mare meva!

Quan es miren les fotos dels casaments i també dels enterraments, s'ha de mirar bé perquè sempre hi ha algú que està potser en paper secundari i t'estàs perdent una gran llesta, perquè moltes vegades no es posa el focus amb les dones i jo crec que n'estem parlant perquè de fet van sortir moltes imatges, jo crec que volguen ridiculitzar-la d'alguna manera.

Com parlàvem l'última vegada que vaig venir, una cosa que ens ha ensenyat la Dolly Parton, que per cert s'ha convertit en la primera dona dels Estats Units a tenir un aeroport principal al seu nom. Dit de passada, Marta Pallarès, enamorada. De la Dolly Parton. Dolly Partonista sempre. Aquí jo crec que la bisbessa té molt clar que la broma, en tot cas, és cosa dels altres, perquè ella, fins i tot, s'ha fet samarretes de marxandatge on posa bisbessa. Ho sap perfectament que la gent la ridiculitza, per tant, m'aconsegueix revertir aquesta imatge. Ella, des que va assumir el repte de liderar la diòcesi més gran de Noruega, Va dir que la intenció era obrir de bat a bat les portes de l'església, però clar, quan les portes estan obertes de bat a bat pots entrar lliurement, però també pots sortir lliurement i no pots fer que ningú s'hi quedi a dins. I de fet ella, que havia estat casada, el seu marit va morir recentment, el seu marit era ateu recalcitrant, no va voler mai convertir-lo i té també tres fills, els quals tampoc no ha intentat mai imposar la seva religió. Que diferent, eh?

Algunes esglésies, quan pensem, estic parlant com a institució, Aquí ens falta tantíssim per acceptar tot això. Em sembla molt, molt interessant veure que hi ha exemples tan propers. I tot això, i tot i el que expliques, ha acabat al costat de la família real, que això és una cosa que costa una mica d'entendre.

Sembla ser que tenia una relació molt propera amb el difunt rei Harald, que ella havia definit com una persona molt cordial i molt afable, tenien bona relació, entenc que fins i tot dintre de practicar una religió una mica més oberta. S'ha d'estar mantenint una mica els estaments i per això amb aquesta relació que tenia amb el difunt rei han volgut que fos ella la que oficiés la cerimònia i per això és que dins del protocol d'una cosa tan encarcarada com un funeral reial es va colar una dona que vol representar una església molt més oberta, molt més inclusiva i molt més contemporània, una tia llesta.

Escolta, té Instagram o què? Recorda'ns el nom, perquè jo ara la buscaré. No sé si té Instagram, però m'encanta. Com es diu?

Sunniva Gilbert, G-Y-L-B-E-R. Però jo crec que si poses Visvesa Hippie Insta, jo crec que te la trobes.

Doncs aquí, ràpid, anirem a veure aquesta dona i a seguir-la de prop. I si mai aneu a Noruega i la. I vol fer ioga. I vol fer ioga, doncs ja sabeu, aneu allà a l'església. Marta Pallarès, moltíssimes gràcies.

Moltes gràcies a tu perquè aquesta llista de llistes promet aquesta temporada. Pedra Forca dels Fjords,

ho deixem aquí i nosaltres acabem amb una notícia avui amb el cor dividit. Perquè tenim ganes de sentir un grup que segur que molts d'alguna generació us sona, que és l'Egita Mitsuko, que avui s'ha mort, la seva cantant ha mort amb 68 anys d'un càncer fulminant i volem acabar amb la música d'aquesta banda que jo crec que ens té el cor robat.

Catherine Ringer, aquesta cantant i cofundadora del grup Rita Mitsuko, que ens ha deixat avui els 68 anys d'edat, i nosaltres amb ganes de trobar-vos demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio, com sempre, Roser Pereira Moraga, Cèlia Forment, Mireia Isard, Helena Miquel, Albert Castellví, Josep Maria Campillo, per fi tenim un Josep Maria a programa, i qui us ha parlat? Montse Virgili. I nosaltres som d'esperit jove, però demà us volem parlar d'envelliment. Això serà a les 11 de la nit, com sempre. No us perdeu aquest programa, que us té el cor robat, jo ja ho sé. Bona nit.

La sirena normal de amor El bailarín en la planeta El cartón.

¡Marcia! ¡Marcia! Marcia Marcia.