Anar a un restaurant sol: pros i contres

Aquest estiu vaig marxar 14 dies a fer el Camino de Santiago, que sí que és veritat que potser convida més a la socialització, que és una cosa que a mi em va saturar molt. I jo prèviament miro els restaurants on a mi em fa gràcia anar-hi. Quatre restaurants que portava reservats, dos d'ells em va passar que al final no hi vaig anar sola. I jo us explicaré concretament el que va passar, que això és gravíssim.

Posa una música d'atenció, Víctor, que això li està preocupant a la Marina. A veure. Un restaurant. Hòstia, potser no tant d'atenció, on vas?

Una pulperia. Una pulperia, que portava un mes reservada per una persona que també parlem-ne del tema, arrossos per un, amb el pop, a priori, cap problema.

Et faig un incís, en vam trobar un, perquè vam fer el mapa d'arrossos de Catalunya, i ens van dir al Frank, que és com una biblioteca, tindràs el nom, perquè ens van dir, aquí fan arrossos per un.

El restaurant Les Barques, de Cambrils.

Això és molt important, perquè això la gent que fem coses sola és una llosa. Arribo al restaurant, tenia reserva per una persona, sóc aquesta una persona, una, no ve ningú més. T'abraça el senyor que et rep. Aquí té la taula que fa un mes que espera. M'asseca la taula i entra un home darrere meu que també feia el camí, no ens havíem creuat un parell de vegades. Jo ja veia que ell també anava caminant sol, però ell buscava aquesta socialització que jo evitava. M'asseca la meva taula. La gent tampoc no llegeix entre línies. No, la gent, i al final li has de dir les coses, allò, entra darrere. Jo també voldria dinar. I li diuen, és que sense reserva no es pot. I em mira el senyor i em diu, ah, doncs com que la taula és per dos, però tu només tens reserva per una persona, perquè ets una, perquè ho fas sola, t'importa si dino amb tu? I abans de poder dir-li que no, l'home s'asseu. Abans de poder dir que no, no vaig tenir marge per reaccionar. És a dir, era una pregunta que no esperava una resposta. No, no era una pregunta. Aquell home feia el camí i no només això, sinó que agafa la cadira, la retira, s'asseu i em diu, és que aquí al camino la gent socialitza molt.

Bravo, un aplaudiment per aquest senyor. Un moment, un moment. Aquí hi ha moltes coses.

Això només és barra. Això és tenir barra i mala educació.

Clar, perquè a veure, tot el llenguatge corporal de la Marina estava dient, fuig d'aquí, senyor. Després, no esperar una resposta. També, mira, abans de no esperar una resposta, una reflexió que em va fer una persona que tinc molt a prop a la vida, el meu marit, em va dir, de vegades la gent diu, bueno, jo pregunto. No, és que de vegades preguntar sense llegir tots els altres senyals ja és incòmode, perquè estàs posant la pilota al terrat de l'altre, fent sentir l'altre incòmode perquè li obliga a donar una resposta, quan tot el teu llenguatge t'està dient que no.

Hem de fer l'aprenentatge social de que l'educació és un constructe social. El que és mal educat és seure a la taula d'algú i no és mal educat demanar-li que s'aixequi i dir-li, escolti, no, no el conec, aquesta taula és per mi i no l'he reservat per vostè i per mi. Ja ens veurem demà al camí i si volem socialitzar, socialitzarem i si no, no, perquè no tinc l'obligació de ser social. Sí,

també llegeixo una mica el context. Llegir el context estava molt clar que no convidava la situació.

Juga molt l'ésser humà en general amb les dificultats que tenen les persones per atrevir-se a dir que no.

Ara que parlàvem de restaurants, doncs mireu, hi ha algú que, com sempre, ve a sumar la solució i té la solució. Es veu que hi ha països que estan més acostumats a acceptar reserves per una sola persona. Miquel, bon dia. Hola, bon dia. Miquel, de Manresa, tens una informació que vols compartir amb nosaltres.

Sí, a França hi ha els lupiers, que són comàries de servei en les que pots aparcar el camió i tens allà un restaurant. I allà, quan tu vas sol. Doncs primer vas sol i demanes taula al cambrer, com fas aquí, com fas en qualsevol lloc, i et donen una taula. Però quan hi ha 4 o 5 persones que estan soles en una taula, llavors les reagrupen i les fiquen juntes en una taula per estalviar el lloc. És com els casaments,

els que anem solters, saps allò, quan ets amic de la feina d'algú així remot i et foten una taula amb gent que no tens res a veure, o sigui que agrupen els solters per, suposo que és maximitzar l'espai,

no, Miquel? Sí. Ai, perdona. Perdona, que no ho saps. Jo, quan vaig començar a anar per França, doncs no en tenia ni idea, papa. Ah, ja has après l'idioma? Ara no és que. Mira, no està malament. Algú aprens, algú aprens.

Mira, si et foten el dinar en l'aire, almenys ho converteixes en una classe d'intercanvi lingüístic. Anar a restaurants sols. Nosaltres hem preguntat a persones autoritzades en la matèria. Per exemple, hem parlat amb en Raül Balam, el nostre xef de referència i col·laborador de La Solució. Què en pensa la resposta definitiva? Anar a restaurants sols, sí o no? Jo crec que anar a un restaurant,

a dinar o a sopar a un individu sense que ningú l'acompanyi, el que se'n denomina sol, és un exercici molt interessant que tots hauríem de fer de tant en tant. Primer, perquè estàs molt més atent a tot el teu entorn. El menjar que t'estàs cruzpint. Segón, que estàs amb tu mateix, o sigui, que sol no estàs. No m'agrada la paraula sol, perquè t'acompanyes a tu mateix. I per últim, el més important, perquè anant a dinar tu mateix saps si et caus bé o no et caus bé. I jo em callo molt bé.

M'encanta aquesta última reflexió d'en Balam, eh? És boníssima. Cristina, t'ha deixat morta, eh?

M'ha deixat morta això de que si saps si et caus bé o no et caus bé. Clar, és com la prova de foc, eh?

No, i de vegades et caus bé i de vegades malament, perquè clar I ja són els per tot, eh? Jo a vegades he arribat a pensar com malament que m'estic dient avui. Hi ha moments que dius, hòstia, em caic fatal, tio, ets un idiota.