Anar a viure al Senegal, un país on les dones són poderoses

Torna a la rutina, però encara tenim el so de les vacances ben endins.

I potser perquè tenim el so de les vacances ben endins, avui volem anar simbòlicament una mica lluny. Marxem al Senegal per conèixer la història de la Mar, una dona de Llorona, un poble del Vallès, mare de dos fills, que fa anys que viu en una illa al sud del Senegal i que regenta un hotel molt especial, que funciona amb energia solar i on l'aigua s'ha d'anar a buscar amb cavall perquè no hi ha cotxes. Us ho imagineu? Segur que quan va deixar Catalunya i va arribar al poble, li van demanar allò de la cançó que fa una noia com tu en un lloc com aquest. Sempre sona la mateixa cançó, però nosaltres som de les que creuen en la seva pròpia música. A Catalunya Radio,

les dones i els dies. Amb Montse Virgil.

Que vuelvan los tiempos dorados, los dulces futuros que tanto soñamos. Que vuelva el misterio y el aburrimiento, el no saber nada, el no saber nada. Que vuelva el amor lastimero, eléctrico intenso, que nunca se olvida, pero es pasajero, te deja una huella que nunca se irá, nunca se irá.

D'aquesta petjada ens parla Julita Venegas i segurament que la Marc ara parlarà i que ve molt ben acompanyada també de la Noemí Morral, ens explicaran què és aquesta petjada que li va quedar del Senegal, que encara la té dins. Però avui comencem amb la Julita Venegas perquè aquesta cantant mexicana aquesta tarda ha vingut a Barcelona a presentar la seva primera novel·la. On fa un recorregut per la memòria des de Tijuana, la ciutat on va néixer, els seus inicis musicals, i que demà tocarà a Barcelona, al poble espanyol. Així que em sembla fantàstic començar amb aquesta dona, que també se n'ha fet un fart de viatjar.

Que vuelvan los viajes sin rumbo, las hojas en blanco, las flores del mar. Tú dime a qué mundos irías si todo algún día volviera a empezar.

¿A quins mons aniríem? Doncs mira, hi ha gent que se'n va al Senegal de vacances i hi ha qui s'estima més a Nagranollers. Sí o no, Mar Barbany, com ho tenim això? Molt bé. Escolta'm, tu ets d'aquestes que quan tens vacances t'ames a Granollers. Exacte. No et diuen que ets una mica rareta?

Sí, perquè jo crec que no hi ha gaire gent que hagi de tornar de vacances a Granollers. Què vols dir? Bueno, perquè no és un destí turístic gaire comú. No és un destí turístic, exacte. En canvi, Senegal potser ho és una mica més, però allà és casa meva.

Clar, tu vius tot l'any a Senegal, i ara ens explicaràs on, en quin lloc concret, i de fet coneixem la teva història, i ens encanta la teva història, que a més té moltes imbricacions, i ara explicarem quines, que fa vuit anys que te'n vas anar a viure allà, que vius en aquest poblet petit del Senegal, i vens acompanyada, com dèiem, d'una altra dona, la Noemi Morral, que la vam conèixer pràcticament a final de la temporada passada, Benvinguda, com estàs? Moltes gràcies, molt bé, contenta de tornar a ser aquí. Escolta, vam fer un viatge amb tu també, vam fer un programa especial de dones que viatjaven soles. I ens vas parlar que hi havia un viatge que t'havia transformat i que era, justament, anar a l'hotel que té la Mar Barbany al Senegal. Per si algú es va perdre aquell programa, fes-nos cinc cèntims de tu, com a hosta, diguéssim, d'aquell hotel del Senegal, què és el que vas sentir i com hi vas arribar?

A veure, les emocions van ser moltes i variades, Montse. Des del primer dia pensar, què faig aquí, eh, mar? Fa molta calor i no hi ha res, perquè la mare em va dir, no, amic, no hi ha res, eh? Però el res nostre no és el res de Mar Lodge. Passar d'aquestes primeres sensacions, que ens fan una mica la punyeta, viure un dels moments més feliços, no sé si de la meva vida o dels últims anys de la meva vida, per poder sentir aquests moments d'estar amb tu, aquesta solitud feliç.

Solitud feliç, tot i que m'imagino que la Mar Barbany quan va arribar allà de solitud no gaire, més aviat et vas trobar molta gent i moltes coses a fer.

Sí, l'arribada a Senegal normalment és bastant densa. A l'aeroport hi ha moltíssima gent, tothom et vol vendre la targeta de telèfon, després entres a la carretera i baixes cap al delta de Salom i la carretera també està plena de tot, borrets, cotxes, autobusos, gent que camina. I pujar la pirogue pública, perquè és així com vam arribar fins a l'illa de Marloig. També era ple de persones, animals, equipatge. Però sí que un cop ja en el poble sí que tens aquest temps de trobar la teva solitud. Però sí que quan vaig arribar justament a casa. Em vaig trobar que hi havia tots els paletes que estaven encara construint el que havia de ser casa nostra i ells crec que quan van veure que jo arribava amb els meus dos nens així mig espantada van dir buidem la casa que em sembla que la mare necessita parlar amb la seva parella de l'Abdul, el pare dels nens i situar-se.

Ara expliquem-ho tot, perquè clar, estan dient, com? Una casa? Què va passar aquí? La cosa és que tu tenies una parella, que de fet era un home que va venir justament a Catalunya, en Pastera, i el vas conèixer donant-li classes de català. O sigui, la història comença, sí que comença a Granollers. Exacte. Expliques la història d'amor, perquè és bastant maca, i a nosaltres ens encanten en aquest programa. Som unes xafarots.

No, doncs això, jo estava treballant de mestra de català a una associació que es deia Amics de l'Àfrica, a Granollers, i l'Abdú, que ja portava uns mesos que havia aparcat, no com se diu, havia arribat amb la barca a Terres Espanyoles, va arribar primer al Guerro i després es va moure cap a Madrid i després cap a Barcelona, doncs bé, ja treballava a Granollers i treballava amb un senyor que es deia Ramon que parlava català. I clar, el Ramon, quan li demanava el martell, l'Abdú li portava el covell i li va dir, escolta, amb això així no. No farem res. Diu, apunta't a català o perds la feina. I així va arribar l'Abdú motivat per aprendre català i conservar la feina. I jo, quan el vaig veure arribar, és que em volia desfer. Era tan guapo. I anava tan perfumat, amb una samarreta sense mànigues així tan fort, vaig pensar, ai, mare meva, a veure si no podré fer classes.

En aquell moment tu eres joveneta, tenies 23 anys. Ara fa 20 anys que esteu junts. Encara te'l mires amb aquesta passió? Sí. Ha fet cara de que sí. M'encanta. I llavors, ell venia això, com dèiem, tot perfumat i tal. Tinc entès que tu a les classes per això deies que tu ja tenies marit perquè no t'empaïtissin.

Clar, em trobava en una classe que hi havia, doncs, homes i dones, però també hi havia molts homes sols, que, clar, al veure una professora de 23 anys, devíem pensar a veure, jo què sé, provem. És bufona, aquesta, és bufona. Per no tenir embolics vaig dir jo ja estic casada i l'Abdú s'ho va creure i clar, ell ni mirar-me perquè és una persona molt recta i molt seria fins que al final li vaig haver de fer molts senyals per dir-li.

Allò que li dic a tothom que estic casada no és així.

I sí que després jo vaig fer-me una B perquè anéssim a sopar, jo em vaig posar guapa i tot perquè volia anar a sopar i em va convidar en un kebab. Encara ens en riem perquè era una cita una mica desastrosa. Però bueno, això a l'inici no va marcar el camí perquè he fixat fins a dia d'avui.

Fins a dia d'avui, 20 anys i dos fills, i ara explicarem la vostra història, perquè clar, quan dius que te'n vas al Senegal, és que vosaltres al principi vau intentar tenir vida a Catalunya, i treballar a Catalunya, i muntar una botiga. Tinc entès que ell va muntar una botiga.

Sí, ell primer treballava com a empleat d'una empresa, Després va dir quan va tenir la primera filla jo vull ser el meu propi jefe i va obrir una botiga d'importació d'aliments i de productes del Senegal i tot anava bé però clar era autònom i els autònoms treballen de dilluns a diumenge fins a les 11 de la nit. I en algun momentet d'aquests que devíem tenir de pausa vam pensar això és el que volem pels nostres fills, estar pagant a algú que els cuidi o volem decidir i canviar el rumb de la nostra vida i començar de nou diferent.

Tu em sembla que ho dius amb la qüestió aquesta de com la roda, no? Aquesta roda de hamster del pagar, comprar, gastar. Acabem tots entrant en aquesta roda.

I nosaltres hi estàvem posats de peus i cansats. Jo treballant la meva jornada, ell també. Me'n recordo que ens trobàvem a la nit quan ell tornava molt tard plegant mitjons i parlant de com havia anat el dia, perquè, bueno, com s'hi passa a moltíssimes famílies d'aquí. I això, en un moment donat, vam decidir que això no és el que volíem i vam començar a imaginar altres plans cap on podíem caminar. I se'ns van acudir moltes idees, donar la volta al món, comprar-nos una furgoneta i anar a viure, a fer una volta per la muntanya, uns quants anys, tal. I al final l'Abdo va dir, home, doncs per què no anem a Senegal, que jo he nascut allà i he viscut molts anys allà i així els nens coneixeran les nostres arrels, les meves arrels, les de la seva família. I al principi, tu què? Quina cara se't va acabar? Bueno, jo ja hi havia anat a Senegal. Jo és que m'ha agradat sempre moltíssim l'Àfrica. I el Senegal, ser un dels països més propers aquí, doncs ja hi havia anat bastant. I amb l'Abdú també hi havia anat un parell de vegades a presentar els dos nens quan havien nascut. Amb la qual cosa, jo em mirava Senegal amb bons ulls.

Sí, sí, però clar, quan hi ha uns fills pel mig,

suposo que fa certa por encara. En aquest moment encara estava molt embalada. Jo, amb el meu imaginari de, clar, que sí, anem a Senegal. El susto va ser quan vaig trepitjar l'illa on. Havia de ser casa nostra i motiu pel qual havia desmuntat tota la meva vida a Granollers, perquè, clar, havia deixat la feina, havia deixat el cotxe, el pis. Tot, eh? Valenta, valenta, ella.

I vam arribar I al principi sense cap pla, encara no estava al cap, això de l'hotel. No.

Vam dir, anem a passar allà dos anys i a veure què. Però una cosa va portar a l'altra, passava gent, que es quedava l'altra habitació que teníem. Després vam guanyar uns dinerets i vam fer una altra habitació, ja teníem dues habitacions, i de cop i volta no sé què ha passat, que després de vuit anys tenim un campament i vivim d'això.

Doncs ara ens ho explicarà, és molt fort això. No sé si és per anar de vacances, per anar de vacances amb ell sí, però vull dir, el que us expliquem en el fons és el vostre dia a dia, no són unes vacances. Tu estàs ara aquí, com que és època de pluges allà, et tenim aquí a l'estudi de Catalunya Ràdio.

Home, suposo que la Mar, amb els anys ja que vius a Senegal, fins i tot en pots traduir aquesta cançó, eh? De què va, una mica, aquesta cançó? Que em dius, és molt xula, és molt xula,

em deies a micro tancat. No, a mi m'agrada aquesta cançó. Entenc que diu Madame Bonner, que vol dir la dona de la felicitat, la senyora Felicitat. No entenc molt bé què diu, perquè crec que està cantada en la llengua Wolof, i allà on t'he vist jo és Serer. Però bé, deu parlar d'una dona que desprèn felicitat. Desprèn felicitat. Jo crec que m'agrada molt perquè, de veritat, jo em sento tan afortunada que crec que podria ser la que cantés aquesta cançó.

Doncs la dona felicitat la tenim aquí, es diu Mar Barbany, està al Senegal, ho dèiem al principi, ho dieu així ràpid, l'illa del Mar Lodge, i a mi em sembla, la veritat, que sembla gairebé una illa inventada, que té un nom de compte, i de fet, ho dic això també perquè la Noemí Morral, que ens acompanya, ella quan hi va anar, i venia més d'una situació, tu venies, Noemí, d'una situació molt difícil personal, atrevesaves un moment complicat quan vas arribar al seu hotel.

Bueno, no, complicat, complicat, era el moment que feia 10 anys, el primer viatge que vaig fer a l'Àfrica, que sí que jo estava en un moment de dol, per la mort del meu company, i anar a l'Àfrica, doncs, per mi va ser un revulsiu molt gran de connectar amb el que a mi m'agradava fer de petita, començar a dibuixar, començar a escriure poesia. Clar, perquè ho hem d'explicar,

perquè potser hi ha algú que no se'n recorda, però la Noemi és economista d'ofici, de professió, sí, sí. Però hi va haver un moment que aquell dol et va fer tornar a trobar aquelles coses que perdem tot amb l'adultesa, que no sé si sempre ens va bé. I vas començar a tornar a dibuixar, que és aquella cosa que anem perdent quan ens fem grans, i hauríem de tornar a dibuixar sempre, i també escriure. I de fet, d'aquesta experiència has escrit un llibre, que ara ja és a les llibreries. Sí. Que és un poemari que es diu Quader de Mar Lodge i que està escrit en aquest hotel i editat per Boliana Edicions, que també justament és un viatge, és el teu viatge que vas viure allò, l'entrada en aquest món.

Exacte. Bueno, de fet, és un viatge que jo vaig fer a motiu dels 10 anys del meu primer llibre, de quan vaig començar a escriure i dibuixar. Jo volia tornar a l'Àfrica, feia just 10 anys que havia anat a la ciutat de Sawira, i havia passat 8 mesos escrivint i dibuixant, i arrel d'això vaig publicar el meu primer poemari, i alguna cosa dins meu em va cridar per tornar a l'Àfrica, però a un altre lloc, que no fos al Marroc. I l'atzar de la vida em va portar a contactar amb la Mar, jo ja coneixia el seu pare. M'havia sentit a parlar d'ella, havia seguit el seu Instagram, havia vist fins i tot algun vídeo que havies publicat alguna vegada i alguna cosa em deia, ostres, algun dia aniré allà, anar pensant, algun dia aniré allà a casa de la Mar Barbany.

El pare de la Mar Barbany és tot un personatge. És allò és una persona de granollers de tota la vida, quarta generació de botiguers, una persona com Déu mana suposo que es va impressionar bastant quan vas començar a explicar-li la teva història.

No sé, és que el meu pare, a més a més, el meu pare i la meva mare, de petits ens portaven de viatge a l'Àfrica.

Vull dir que una mica és culpa seva, també. I vas acabar anant a parar.

I hi ha encara una història interessant, que és que diuen que jo vaig estar concebuda a l'Àfrica. Mare meva. I que em vaig dir durant tot l'embaràs, Àfrica. I què va passar? Va passar que jo vaig néixer molt petitona i molt russeta, i les àvies, que ja en tenien prou de. D'exotismes? Sí, de viatges estranys que fessin els meus pares, van fer campanya perquè no em digués Àfrica. I mi mare i el meu pare van decidir que em digués Mar. I ara encara fa riure més, perquè em dic Mar i visc a Marlotx a l'Àfrica. Vull dir, a l'illa de Mar. Ho portaves escrit? És molt fort, és molt fort. I això, doncs el meu pare i la meva mare, jo crec que quan els vam plantejar que marxàvem al Senegal a viure a Mar Lodge, devien més o menys dir, bueno, una altra d'aquestes que diu la Mar, però com que al final veuen que sempre me'n surto, van deixar-me marxar. I no sé, tinc records, per exemple, que quan era el corona jo vaig dubtar de si tornar cap aquí perquè no sabíem què passaria a l'illa, que no hi ha metges i tot això. Els meus pares em deien "Marc, queda't, queda't, esteu bé". I a vegades la gent em pregunta "Què diuen els teus pares?". I els meus pares em diuen que estan molt tranquils i que estic en el millor lloc del món per com soc jo després. Bueno, suposo que devien pensar al principi, buf, una altra bogeria de la mar, però com que ja n'havia fet alguna altra i m'havia sortit bé, doncs van confiar. Ara, el moment de fer-nos l'abraçada final, abans que jo pujés a l'avió amb en Quim i la Cira per viatjar per sempre a Senegal, aquell dia sí que va ser una mica, bueno més emotiu i van sortir una mica més les pors de dir-me, bueno, si vols torna, que no cal que t'hi quedis per sempre, però mira, tot ha anat bé i encara hi som. Tot ha anat bé i encara hi som,

tot i que no feia bona pinta el primer dia que vas arribar. Perquè havíeu d'anar a viure en una casa, però tu arribes i, com explicaves fa una estona, et trobes encara tots els paletes allà. Sí.

L'Abdu i jo ens vam organitzar que ell va marxar a Senegal a construir aquesta casa en un terreny que havíem comprat per xiripa mentre jo donava el pit a un nen i una altra nena que em queia del carro. Vull dir que no estava gens concentrada d'on havíem estat comprant un terreny. Ho va gestionar bàsicament l'Abdu. Aleshores, ell se'n va en aquest terreny. Amb la meva cosina, que és arquitecta, comencen a construir la casa i quatre mesos més tard l'abdomen diu mar. Això ja sembla una casa. Ja ho tenim, ja ho tenim. Ja pots venir. Jo, bueno, faig 30.000 festes de despedida, els nens carregats de capsetes de cartró, amb tot de cartetes dels nens de l'escola. Bueno, tu pots imaginar. Sí. Arribem, això, a Senegal. Sí, me'n recordo que tenia un herpes, amb els nervis i tot. I arribem a Senegal i això, jo desembarco amb arloig, pujo totes les coses a sobre un carro, camino darrere el carro sense saber on és casa meva, que l'havia vist en fotos però no la situava mentalment, i arribo i dic, buah, és això, i això no és una casa, això és una obra, és un corral. No hi havia balla, no hi havia aigua, no hi havia, com si diguéssim, estructura de llits, no hi havia mosquiteres, només hi havia una sola habitació, més o menys, habitable, amb tots els nostres trastos. I a l'Abdú també te l'estimaves, eh, en aquell moment? Sí, jo crec que en aquell moment ell va dir, ostres, potser m'he precipitat, i no me'n recordava que venies amb dos nens petits, i que això no és unes vacances d'una setmana. Perdona, eren seus, no, també, els nens? Sí, però jo crec que en aquell moment va ser com conscient de, ops. Perquè, clar, ell ho havia vist des del principi i havia avançat molt la casa, clar que sí, però no era potser un indret encara per ficar-s'hi. Però I després,

clar, m'imagino que també l'arribada. Una cosa és anar de vacances, i això també ens ho podrà explicar la Noemi, i l'altra és viure allà. I ser una dona blanca i anar a viure allà amb els teus nens allà. Com va ser també la rebuda de la gent? Com us tractaven i sobretot com et tractaven? Com es veu la dona blanca allà?

Jo crec que hi ha hagut diverses fases. Al principi sí que la gent em veia com una dona blanca, amb tots els estereotips i prejudicis que pengen del color de pell que tinc. Quins parajudicis tenen? Quins estereotips? He sentit que ells consideren que les dones blanques són dones riques, que treballen poc, que més aviat contracten gent del país per treballar. I clar, això no els hi quadrava gaire, perquè jo des del primer dia vaig estar escombrant, posant tot maons a les parets, construint. I alguna sí que passava per allà i ens deia, per què no ens contracteu? I nosaltres, doncs, perquè ho podem fer. I, a més a més, clar, anàvem molt justos. Teníem moltíssimes coses a pagar. Després, quan els nens ja van entrar a l'escola, potser vaig passar a ser més la mare d'en Quimi de la Cira. Alguna experiència així dolenta de gent que em cobrés més per el color de pell que tenia, també la vaig haver de superar. Allò anar al mercat i cobrar-te més per l'enciam, perquè segur que tu te'l pots pagar, oi? Clar, i jo he d'explicar-los, però és que jo ja no soc una turista, que no ho veus que els nostres fills van junts a l'escola, i tot això va com canviar moltíssim durant el corona, perquè ells ja van veure que jo m'havia quedat i que no n'hi havia cap altre, i que això, efectivament, doncs, col·laborava i participava de tota. La vida comunitària com, no qualsevol altra, però quasi, quasi, que feia moltíssims esforços. I a dia d'avui puc dir que hi ha molta gent que ja no em veu blanca, sinó que sap que sóc la mar, que sóc la mare de. Ets negra,

però estàs una mica descolorida.

És així, no? Jo a vegades dic, allà són la cultura serer, no? Jo dic que sóc una serer. De pell clara i petit cul, de cul petit, perquè, bueno, això sí que també és diferent. Pues sí, sí, i això, ja he trobat un lloc, sí, i tothom em coneix.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Aprofitem per sentir música africana, també, que ens agrada, però la Fatumata, diu-ho ara, que no sé si ho estic dient ben bé, és més aviat de Mali, però ens agrada anar sentint aquesta música que no sé tan bé si és la que se sent als carrers. Quina música se sent als carrers del Senegal? O la gent fa música?

Clar, el Senegal és un país, després, tot canvia entre les ciutats, els pobles, dintre del mateix país hi ha moltíssimes cultures, cada cultura té la seva música. El que sí que a Mar Lodge, i això la Noemi ja ho ha pogut experimentar, hi ha moltíssima festa, moltíssima música en directe, sobretot són les dones que animen, amb les seves carbasses, els seus bidons d'oli buits i les culleres, i fan molta música i molta festa. Després també tenim la música en directe de la coral, que la Noemí també va formar-ne part, que no només canten a la coral sinó que també es belluguen i després a totes les cases també hi ha un mòbil amb un petit altaveu i hi ha música més moderna, però molt música. Serer i Wolof, potser, i Sanagalesa.

En aquest llibre del quadern de Mar Lodge, en aquest poemari escrit per la Noemi Morral, deixa anar alguns sentiments i algunes idees que suposo que tenies quan vas arribar. Coses com, per exemple, jo soc la meva companyia de viatge, la meva motxilla, soc jo. O també les primeres parades, no? Per exemple, m'he apuntat algunes coses de les que deies en el poemari. Tres ovelles marquen el pas, tiferades de vaca, un gos amb la cua entre les cames, un carro tirat per un cavall que avança fent tantines i un ramat de gallines esbalotades són al comitè de recepció. Aquesta també pot ser una música, no? Quan arriba algú en un lloc com el Mar Lodge. És que, clar,

els carrers estan plens de vida, però de vida natural, eh, Mar? No sé si ho diria així. Clar, a Mar Lodge no hi ha cotxes. Això és fort, eh? Això m'ha impressionat. Això quan heu buscat l'aigua amb cavall, ho trobo fortet. Això impressiona molt i això fa que hi hagi un ambient sonor tan diferent al de la vida que tenim aquí, perquè, clar, se senten això, els carros, les gallines. El vent, la gent que parla, les campanes, però clar, tanques els ulls i ostres, és com tota la natura que es barreja amb la fresa dels humans, però els humans no fem un soroll invasiu allà, no sé si m'explico. Després és això, és com jo dic, és com una granja on tothom que viu, no? Vaig dir-me aquest poema perquè. Realment tens la sensació que els carrers estan plens de vida i que animals es barregen amb la gent, que no hi ha unes fronteres tan establertes entre les persones, animals, coses, carros.

No hi ha tanta jerarquia, podríem dir. Mar, tu també ho sents així? Perquè clar, aquí estem a les dones i els dies i jo sempre faig preguntes sobre el lloc que ocupen les dones. També en una cultura tan diferent com la nostra, quin és el paper de les dones? També quin és el capital social que és molt diferent que el nostre? Potser no són els diners, potser és quantes persones lleven una família, oi?

Ah, sí. El rol de les dones és molt diferent del rol de les dones d'aquí. Però això no vol dir que siguin ni més ni menys poderoses que nosaltres. O sigui, les dones sempre són poderoses, allà on sigui. I crec que aquí estaria bé que expliqués això, que els rols de gènere allà estan molt separats, molt dividits, els homes i les dones fan vides molt paral·leles, Els homes es cuiden de portar els diners a la família i les dones d'administrar aquests diners i de fer les tasques de cures i tot això. Però a mi m'agrada sempre explicar que jo crec. Perdona, això no és tan diferent com aquí. Ja.

Vull dir, ens pensem que ha canviat, però no ha canviat tant. Les dones encara fan la feina molt de les.

El que sí que és diferent és que allà aquestes tasques estan molt valorades. I una dona, en tant que mare, en tant que responsable d'una família, té molt poder. I això és el que penso que en les societats capitalistes qui té diners té poder. I en una societat comunitària qui té la gent té poder. Per tant, malgrat les dones, tradicionalment, no siguin les que tenen el rol d'anar a buscar els diners i de guanyar-se'ls, tenen molt poder perquè són les guardianes de la comunitat i estan educades per això i tenen una gran saviesa de resolució de conflictes, de psicologia, de medicina, de primers auxilis, saben moltíssim cohesionar, que la família estigui bé,

Moltes coses que potser aquí no apreciem tant. Jo m'imagino també que quan vas portar els teus xiquets, els teus dos fills a l'escola, suposo que amb la mirada occidental tenies certa por de dir, a veure què aprendran, a veure si no tindran prou nivell després, no? Totes aquestes pors. Si aquí, segons qui, doncs diu, porto els nens al col·le concertat, imagina't, no? El Senegal.

Jo i l'Abtú havíem decidit que al principi no els portaríem a l'escola, però què va passar? Que els nens criden als nens i com que els altres nens del poble anaven a l'escola. Vols dir que els educaries tu a casa. Exacte, que faríem educació a casa. Però com que els nens del poble els van estirar i ja eren amics i tot, al final els van portar a l'escola quasi, quasi, amb els ulls tancats de que sigui el que sigui. I jo al principi intentava participar com ho feia a l'escola on havien anat abans els nens, que era una comunitat d'aprenentatge, a més a més, i tenia jo allà el meu lloc. Però ja ràpid vaig veure que no, que no, que els pares es quedaven a la porta de l'escola i que confiança absoluta amb el mestre i que el mestre més era una autoritat, ell sap, els nens aprenen, el mestre mana, els nens ho veeixen, arriba el mestre i tothom s'aixeca i saluden i qui no es porti bé, pues bufetada i totes aquestes coses. Bufetada, eh?

O sigui, estem una mica als anys 50 en aquest sentit.

És il·legal fer això al Senegal, vull dir, la llei no ho permet, però passa. En algunes escoles, i a la de Marloig alguna vegada també passava. Clar, imagina't, jo com m'havia de gestionar això. Estava superinquieta, però fins que vaig aprendre que perquè els meus nens anessin tranquils a l'escola jo havia de confiar en aquella persona adulta. I els vam. Donàvem totes les nostres pistes de com volíem que fos l'escola, però vam haver de també passar pel tubo amb algunes coses.

De cedir, m'imagino. Clar, tu tens un nen i una nena. I amb la nena, suposo que una dona com tu vol que també estigui criada o ensenyada amb una igualtat, amb els nois, etc. Perquè la societat és diferent. Com tu fas tot això?

Mira, quan els nens eren més petits això no hi posava tant el foc perquè em semblava que tots plegats eren molt feliços i que tot anava bé. Ara que tinc una nena adolescent és quan hi començo a posar més l'energia de veure com ho farem. Després jo estic tranquil·la perquè ella tindrà els referents de dones de Senegal perquè són les seves cosines, les seves amigues, les seves veïnes. Però també té el referent de les dones d'aquí, cada any venim, i ella sap que podrà triar, i segurament no serà ni una cosa ni l'altra, serà una barreja fantàstica de dona, fantàstica també.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

¡Muchas gracias!

Avui a les dones i als dies, en aquest dia especial, perquè ens hem fet unes vacances, allò com aquella cançó de Mecano, me hago las vacaciones en mi piso, no sé com deia la frase, però ens hem muntat una mica unes vacances en aquesta temporada de pluges que ara. Passa aquests dies pel Senegal, doncs hem acompanyat, hem portat a la Mar Barbany, catalana resident al Senegal, propietària d'un allotjament de turisme sostenible, aquí al Mar Roig, i la Noemí Morral, que va escriure un poemari mentre estava allà, i clar, t'he de dir, llegeix-nos algo, no? D'acord, i tant, i tant. Ho estava esperant. Ho estava esperant, jo també.

Sí, clar, el poemari és una barreja d'acostumari que retrata la vida d'aquest lloc

i també de les vivències pròpies, de les emocions i tot el que passa. Perquè suposo que tu també, tot i que no t'hi vas quedar viure, t'hi vas quedar una temporada, però has tornat, diguéssim, a Catalunya. Sí, sí. Però també va ser un xoc per tu en molts nivells. I tant, i tant, i tant.

Sí, sí, perquè esclar, arribes en un lloc on la vida és molt diferent de la vida d'aquí, començant pel que hem comentat, que no hi ha cotxes, que no hi ha aigua corrent

I també com a dona, com et vas sentir, com et vas veure en un lloc, perquè. Clar, el que dèiem, aquesta idea de la dona blanca que va de turisme.

Sí, doncs la veritat és que jo també, és el que comenta la Marc, que la ciutat segurament és diferent del poble, i aquí a Mar Lodge vaig sentir sempre un respecte molt gran, perquè era un dels temes que, entre cometes, em preocupava una mica a l'hora de marxar. I mai, en els dos mesos i mig que vaig estar allà, em vaig sentir ni acusada, ni. No vaig viure cap situació que em fes sentir incòmoda. Diries que en vivim més aquí que allà. Segurament, segurament. Però és que ni una, eh? No en podria recordar cap. És una societat superacollidora. La gent és superamable. Més aviat hi ha curiositat per saber qui ets, d'on vens, compartir.

I encara que siguis una dona sola, això s'entén, per exemple? Clar, perquè en el cas de la Mar, ella venia com a família, no? Sí. Però jo també em pregunto si com a dona sola, clar, s'entén que les dones, doncs, que no vagin amb la família a viatjar.

Sí, sí que a mi em demanaven molt, eh?, si tenia marit, si tenia fills, jo de seguida deia que sí, que tenia parella, i perquè això també. Sembla que sí, com una mica com el que deia la mare en els cursos de català, no? Eh, que tinc marit, no? Sí, perquè si no creus que te n'hauríem buscat algun, eh? Home, segurament, segurament, i poder, mira, seria un molt bon marit. Vés a saber, potser vas perdre una oportunitat. A veure què està passant aquí. Però sí, sí, és una societat molt acollidora, que té moltes ganes de compartir, que et fa sentir molt bé, que no ho sé, és que jo només tinc paraules.

Bones paraules. Doncs escolta, paraules és justament el que té aquest quadern de Mar Lodge de la Noemi Morral.

A veure, llegeix-nos-ho un fragment, va. Sí, us llegeixo el poema que vaig fer sobre les dones, perquè és un dels temes que també em va impactar, que fos una societat matriarcal, on, això també vaig trobar molt curiós, Mar, que la família és la família de la mare. O sigui, els cosins només són els cosins que venen per part de mare. Sí, no existeixen. Ho dic bé, això? Acosta't el micro.

Sí, els serers són matrilineals. Matrilineals, exacte. I això què vol dir? Vol dir que la descendència és propietat, diguéssim, de la família de la mare. Però això vol dir que el primer cognom és el de la dona o no funcionen així? No, tenen el cognom del pare, però en realitat són de la família de la mare. Jo crec que l'exemple que és més fàcil per entendre, això de la matrilinealitat serer, és que quan jo, per exemple, jo i la Duns vam voler casar, L'Abdú no va haver de demanar permís per res del món al seu pare. Va haver-lo de demanar al germà de la seva mare. Uau! Caram. Aleshores, a veure, jo, per exemple, quan estic a Marlots, ràpidament em van dir, però tu de quina família formes part? No podia formar part de la família del meu marit, havia de trobar la família de la meva mare. Clar, la teva mare estava a Granollers. Però la meva mare va fer una mena de moviments que li va dir a una senyora, estic molt contenta que tu estiguis aquí, podries ser la mare de la meva filla, i després hi va haver-hi una altra que tenia una filla realment. I va haver-hi com una mena de battle de dues mares que deien serem nosaltres la mare de la mare i al final, bueno.

Sí, que t'han buscat una mare postissa al Senegal perquè tot estigui tranquil.

I jo ara, com que soc família d'aquesta mare, els meus fills també ho són. Si el meu fill, per exemple, entra al bosc per fer el ritual de pas cap a la vida adulta, qui l'acompanyarà serà el meu germà de Senegal, no el seu pare. Vull dir, és com que també les propietats, la terra, passen per via de la mare.

O sigui, les pubilles de Coixafort amenant. Això és el que ens interessa en aquest programa. Va, no ho allarguem més.

Noemí Morral, balles. És un tros de poema. Vaig dedicar aquest poema a les dones de Mar Lodge. Neixen juntes i creixen juntes. Juntes aprenen i es fan dones a l'endut, al bosc sagrat. S'enamoren i es casen juntes. Juntes pareixen, cuiden i eduquen. Riuen i ploren juntes, discuteixen i enfilen confidències. D'una cassola i dues carabasses en fan tres tam-tams, i vestides amb colors llampants, en rotllana canten i ballen la seva història i la dels avantpassats. A les mans d'elles, l'amistat es torna llar, i la llar es torna poble, que es manté viu i creix.

Es va enamorar, que ho veieu, que es va enamorar, que no ens ho ha dit. S'ha deixat aquest tros en l'entrevista.

Les dones i els dies, la ràdio pública que et fa aixecar les orelles.

A veure, per acabar, perquè hi ha gent que. Quan s'acaba la temporada de pluges al Senegal? Quan torneu a poder tenir hostes?

Aquest any tornarem a obrir el campament el 20 de setembre. El 20 de setembre. I després, fins a finals de juliol, estarem oberts non-stop.

I m'has dit que a vegades fa fred al Senegal. Sí. Però no gaire. No gaire, no gaire. No, no. O sigui, una miqueta, una frescureta. Sí. Una cosa allò perquè et tapis amb una mica de. Algun dia estem a 16 graus. Sí. I ja està. Doncs, escolta, si la gent té ganes de venir al teu hotel, que ha sentit aquesta història i li fa curiositat, i té ganes d'estar allà o de venir-vos a veure, com ho ha de fer? Com es posa en contacte amb vosaltres?

Jo crec que la millor manera és. Per l'Instagram, que és on estem més actives, i doncs és engelsalum, N-G-U-E-L. Engelsalum. Engelsalum, sí. A veure, de letreja molt. N-G-U-E-L-S-A-L-O-U-M. Engel vol dir la casa de la paraula en els poblats érers i el Salum és el riu que passa per allà davant de l'illa. Així que Engel, Salum i allà veureu bastantes historietes que n'hem tingut temps d'explicar aquí. I informació sobre les instal·lacions i les activitats que es poden fer a

Mar Lodge. I, escolta, l'aigua, encara que la porteu en cavalls, jo em podré fer una dutxa o no? Amb un covell i una tasseta, però sí. D'acord, va ser interessant, això. Doncs, Mar Barbany, Noemí Morral, moltíssimes gràcies a les dues. Si teniu ganes, també, de llegir aquest viatge de la Noemí Morral, quadern de Mar Lodge. Aquest llibre fantàstic que està ja a les llibreries, que el podeu comprar, el podeu llegir, potser pot ser una entrada per anar un dia en aquest hotel. Tu com l'hi dius? Tu l'hi dius campament. Una cosa més discreta, eh? És que hotel se'n fa gros. És fortet, però està bé. Engel Salom, oi que sí? Saloum. Saloum. Ai, bé, ja sabeu què passa amb aquestes paraules, que costen una mica. Moltíssimes gràcies a les dues. Gràcies.

Cataluña Radio.

Avui, primer programa de setembre, i clar, tenim molt poques ganes, com veieu, de deixar les vacances, per això continuem parlant de l'estiu. I ens acompanya per fer-ho Berta Prieto, una senyora que ve morena, com ella sola, sembla de l'Empordà, i és que potser ho és, Berta Prieto, com estàs?

Efectivament, què tal? Com estàs? Molt contenta d'estar aquí.

Berta Prieto, ets de. No m'ho he inventat, no?

No, no, No, no t'ho has inventat. Jo soc de Salrà, d'un poble del Baix Empordà, i suposo que t'hauràs enterat que aquest estiu ha sigut molt mogut pel Baix Empordà per totes les protestes i totes les mobilitzacions que hi han hagut.

Doncs no m'he enterat, però no m'estranya, perquè sempre us esteu queixant, eh? Nosaltres? Sí, sí, sí.

Bueno, si no t'has enterat, t'ho explico. A veure, què ha passat? Quina desgràcia us ha passat, els empordanesos? O sigui, resulta que aquest estiu s'ha creat una nova associació, que no és SOS Costa Brava, és una altra, una nova, que s'ha creat aquest agost, que es diu l'Empordà pels de sempre. L'Empordà pels de sempre. L'Empordà pels de sempre, sí. És una associació que l'han començat unes influencers catalanes que estiuegen a la Costa Brava, I què els passa, pobretes? Que ho estaven passant fatal perquè de cop van col·lapsar perquè havien d'esborrar tots els turistes que hi havia amb intel·ligència artificial del fons de les seves fotos. I clar, elles deien, per un post, tal, he de fer massa feina, no sé què. Llavors. Quina pena. Llavors van decidir. Sí, van decidir començar aquesta associació que es diu L'Empordà Pels de Sempre, que és una associació en contra del turisme estranger. I llavors, per primera vegada a la història, per primera vegada a la història de la humanitat, aquestes influencers han agafat tots els seus seguidors i s'han organitzat per protestar en contra del turisme estranger.

Que són molts, perquè tenen algunes influencers. Jo ara estic pensant en aquella lana que allí és, la Calui, la Caliu.

Aquesta en té uns quants. Sí, aquesta en té uns quants. Però tu em pensaràs, mira, que bé, no? En plan, com que facin això, que es manifestin, que facin servir les xarxes per alguna cosa positiva. El problema, i el que ha sigut molt controversial d'aquesta associació, és que únicament hi participa gent que té una segona residència a l'Empordà.

O sigui, no són gent de raça ària, com tu, empordanesa, sinó que són barcelonins enfadats pel que passa.

Barcelonins que tenen una segona residència a l'Empordà i que estan molt enfadats amb l'augment de francesos, d'anglesos. Mare meva.

Escolta, qui capitaneja aquesta perquè hi ha president

en aquesta associació? Sí, l'associació EPS, que li diuen l'associació EPS, que és l'Empordà pels de sempre. La presidenta és la Núria Sagarra, i jo aquest estiu, com que ja sabia que havia de fer la secció, vaig anar allà i la vaig anar entrevistant en una de les manifestacions que van fer. Això és insuportable.

No, de veritat, això és insuportable. Nosaltres portem tot l'any treballant a Barcelona per venir aquí a descansar i a desconnectar. Com hem fet sempre, la veritat és que ho hem fet sempre. I és que ara no pots ni baixar ni a fer-te un gelat a la plaça sense creuar-te amb riuades i riuades de turistes estrangers. Mira, la meva filla l'altre dia no va poder ni aparcar al Mas Sorrer perquè el pàrquing estava ple de cotxes amb matrícules franceses. Ens estan arruïnant les vacances. Tu pensa que jo vinc cada any des de que era petita. El meu rebesavi va comprar una petita cabaña de pescadors aquí a Bagú i després el meu pare va comprar tres o quatre cases més i tota la meva família va acabar comprant totes les cases que quedaven al poble. I després jo m'hi vaig construir casa meva amb piscina i vistes. Vull dir que quan nosaltres vam començar a venir a estiuejar a Bagú no hi havia res, res, res. I ara? Ara això és insostenible i s'ha de dir prou. L'Empordà passa sempre.

Perdona, Berta Prieto, la nostra dramaturga, actriu, meravellosa persona vanportanesa, de raça ària, morena, que ha vingut. I ara també em pots dir reportera, perquè veig una primera línia de la manifestació. Exacte, he sentit això, una petita cabana de pescadors a contra de la seva família. Sí, així va començar. I tot, i ara han de veure la seva vida restringida, els seus moviments, per culpa de tot aquest guirillam que ve. De fet, aquesta gent. Escolta, unes protestes brutals, no?

Estava sentint un soroll de manifestació. No, unes protestes brutals. Pensa que no estan gens morenos, perquè no han anat a la platja, només s'han manifestat. De fet, una de les protestes més sonades que vam fer aquest any va ser un desplegament d'una pancarta gegant al camp de golf de l'hotel Golf L'Empordà que ficava Make L'Empordà Great Again. I llavors, aquestes influencers van fer merch, van fer samarretes, van fer pales per la platja, molts famosos van portar aquesta samarreta amb suport del moviment. De fet, el Quim Carandell, el cantant de la Ludwig Band, a l'Acústica de Figueres va portar la samarreta. La samarreta d'en Meik l'han portada greitagent perquè estan fartes, perquè ja n'hi ha prou. Tu en tens una de samarreta d'aquestes o no? No, perquè jo no sé ben bé on posicionar-me davant d'això. Però què en pensa Gerard Quintana, per exemple, o la Raola? La Raola segur que també vol una samarreta. També porta una samarreta. També vaig seguir investigant i vaig seguir parlant amb més personatges d'aquest moviment i vaig anar en un xiringuito a parlar amb una d'aquestes influencers que va començar aquest moviment.

En tots aquests mesos he perdut molts seguidors francesos i anglesos, però és que a mi és igual. És que a mi és igual. Penso que cal posicionar-se perquè estan ocupant casa nostra. I ja ho hem deixat clar. Des de l'associació defensem que el problema no és el turisme. Entenem que Espanya és un país turístic i que la gent de la costa viu d'això, ok. Però és que aquest tipus de turisme hauria de ser redirigit a llocs com. No sé, platja d'Aro, Lloret de Mar. L'Empordà sempre ha sigut molt més familiar, és que de tota la vida. Aquí ens coneixem tots i ara és que. Tots són de fora, tots són de fora. Quan vienes i metges el teu te pensava, mira, mira, és que com aquí, com aquí, és que com aquí. El meu pare diu que vendrem la casa i que invertirem al Bania, que allò està verge com quan el meu avi va venir aquí. Que allà l'hora del paleta val com, no sé, 5 euros i que aquí la mà d'obra costa 35 i que amb dos euros et fas una casa, però és que. No sé, és que jo no vull estiuejar a Albanya, saps? És que no vull estiuejar a Albanya.

Pobreta, pobreta, influencer, no vol estiuejar a Albanya. Sí, hi ha molta tensió, hi ha hagut baralles, també. Puguem pagar 5 euros al paleta, eh? Clar, puguem pagar-li 5 euros

perquè li pagaràs més. No s'entén. Escolta, també m'imagino que tu ets una reportera, però també t'agraden els bars. Jo et veig que tu vas anar a algun bar, perquè crec que els bars són els que expliquen la vida.

Allà on es veu el teixit. Sí, i allà, clar, hi havia molta tensió, perquè convivien tota l'estona els guiris i els empordanins, que és com volen que els diguin. Un empordanins? Sí, és una conjunció entre barceloní i empordanès. No empordaninis, eh? Perquè ja m'ha sonat una mica empordaninis. Bueno. Bé, potser algú també és empordanini, però de moment ells estan esperant que el dia que els accepti lo d'empordanins, ells ja s'ho diuen. Però sí, sí, molta tensió. I, de fet, jo vaig veure una baralla en un restaurant, al Far Nomo. Això existeix, eh, real, eh? Sí, un restaurant de sushi, d'allà franc. Que una parella d'empordanins, com diuen ells, van començar a cridar-los en uns francesos que sopaven al seu costat, li va rebentar l'ampolla al cap. Tenim un àudio de A mi m'imagino que ha sortit a A les notícies. Sí, se n'ha parlat, és que no soneres tu. Has desconnectat moltíssim. Tenim un àudio d'un dels cambrers que estaven allà aquella nit. Tu també allà posant el micro. A mi em semblava actualitat. La carxofa, la carxofa.

Lo de aquest estiu ha set una bogeria. El meu jefe diu que l'any que ve farà dos menjadors separats. I el tio aquell que va acabar urgències, pobre. Al xaval li van rebentar l'ampolla de vi al cap. Li van cridar colonitzador i no sé què. I li van rebentar l'ampolla de vi al cap. I les nenes allà plorant en francès i els altres que les cridaven diguent que ploressin en català. Un desastre. Va venir l'ambulància i els mossos van endur el pixapí aquell al quartalillo mentre anava cridant. Vosaltres no sabeu que és el meu pare, vosaltres no sabeu que

és el meu pare. Drames, drames, drames d'estiu.

Drames total. Drames d'estiu. El que més m'ha agradat és plorar en francès.

Això m'ha agradat molt, plorar en francès. Sí, que ploressin en català. De fet, aquest vídeo s'ha fet molt virada, el vídeo de la baralla, i l'han penjat a les xarxes d'Apps, de l'Empordà Pels de Sempre, perquè, clar, totes les influencers van cedir els seus seguidors al moviment. Llavors, ara té més seguidors que el sindicat de llogateres o que tot manta, vull dir, és l'associació amb més seguidors. I llavors, ja, clar, en aquest vídeo hi havia molts comentaris de l'estil. Ja han aconseguit el que volien, que l'ella sembla salou. Saps? Que és una mica el que es queixa aquesta gent, els aportanents. No vas bé per aquí. No ho dic jo, Montse, ho diuen ells. D'acord.

Berta Prieto, has anat molt forta per ser el primer dia estrenant-te les dones i els dies.

Jo no he dit res, jo només he explicat el que ha passat aquest estiu i t'he explicat l'actualitat. Alguna cosa que m'hagis de dir abans que tanqui el micro? A mi m'agradaria dir que per no quedar-nos només amb el discurs dels empordanins i de les seves reivindicacions m'agradaria recomanar-te un llibre de la Marc Camps que és una autora. I periodista de Salrà, també, que es diu No vingueu al poble a reposar i que, precisament, reflexiona sobre totes aquestes qüestions amb una mica més de rigorositat. Molt bé, editat per la Geminada, m'ho apunto.

Menys mal que hem entrat una mica en raó al final, perquè, a ver, t'aprieto, no sé jo. Com ha anat el teu estiu, però jo em sembla que he estat molt feliç sense amb pur de ninis, d'aquests. Nosaltres ho deixem aquí. Berta Prieto, moltes gràcies. Roser Pereira Moragas, Montse Comellas, Mireia Isard, Albert Castellví, Josep Maria Campillo, aquí us ha parlat Montse Virgili. I tornem demà, puntualment, a les 11 de la nit.

Bona nit. Bona nit.

¡Vamos!