Biel Mesquida: "En una altra vida m'agradaria ser una barreja entre Rodoreda i Caterina Albert"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri. Amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a l'Altre Barri, un lloc amb superpoblació. De fet, aquí hi trobareu més de 100.000 milions de persones de vacances indefinides. Ni cel ni infern. L'Altre Barri. O també li podem dir un buit indeterminat de l'Espai Temps, on hi abunden les preguntes sense resposta. La nostra preferida. Hi ha música després de la mort. Us acompanyem Blai Mercè, porter DJ i caserbé de l'Altre Barri, avui amb Víctor Villar, els Sons Celestials. Llega la puerta del cielo.

¡Coño el Espíritu Santo de los cojones! Llama. ¡Ding dong!

Vivo en un mundo feliz en donde todos los días sale el sol. En los coles no estudian inglés y el tabaco no crea adicción. Los porteros de les discoteques traten te con mucha educación. Los ricos no van al espacio y todo el mundo es maricón.

Gobiernan las señoras jugando al parchís. Toman decisiones borrachas de anís. Hordas de travestis se organizan por la ciudad. A todos nos sobra el tiempo, les salimos a ayudar. La gente habla en asturiano, es la lengua oficial. Al que no le guste este mundo es un animal.

Avui a l'Altre Barri ens visita tot un premi d'honor de les lletres catalanes, una persona a qui escoltaríem durant hores i hores i dies i dies. I per això avui ens hem proposat parlar poc i deixar que ho faci ell. L'home a qui ara saludarem es reconeix a si mateix com a algú molt vitalista i fins i tot ha dit en alguna entrevista que li agradaria ser un assassí de la mort, matar la mort i poder viure com si fos desmorir. Imagineu-vos doncs quin peu calça el nostre convidat, i encara podem dir més, és un escriptor, entre moltes altres coses, que fuig de qualsevol etiqueta que li vulguis adjudicar. L'única que accepta és la que digui literatura, i en nom de la literatura ha escrit durant més de cinc dècades de trajectòria obres celebrades com l'Adolescent de Sal, Premi Prudenci Bertrana de Nobel a l'any 73, o El vell país on els homes desitgen els homes, un títol que ens recorda aquesta cançó, Un mundo feliz, que canten Rodrigo Cuevas i Maciel. Avui ens visita Biel Masquida a l'altre barri.

Atòmic, coquemolla, que envies sempre de colla. T'inventes una història del passat que no has viscut i ja vençut i eixut, l'escut del teu vestit es veu tan brut i put.

Biel Masqueda, benvingut, com estàs?

Jo ja us diré, estic molt content d'estar aquí a l'altre barri. Que bé, què és això que sentim de fons? Sentim un. Un versos que vaig gravar per Salvatge Cor, pel grup Salvatge Cor, fa molt de temps. M'encanta sentir-los, són com que venen d'un altre món.

Sí, sí. Salvatge Cor, un grup inspirat en un poema de Carles Riba, eh? Sí. I que recomanem des d'aquí, perquè jo crec que potser mai se li ha fet el cas que mereixeria aquest projecte, eh?

No, és un grup ultralocal que són els grups més bons, són aquests que no que no tenen darrere grans multinacionals ni marketing ni publicitat i que són una gent, a més, molt poètica, molt sensible, molt bona gent, bona gent.

A tu et proposen sovint això de participar en cançons o de recitar?

Sí, sí, sí, m'agrada molt, sempre m'ha agradat molt. Jo sempre he estat com una espècie de persona oberta a col·laboracions. Ara estic fent una col·laboració amb una pintora i m'ha donat uns gofres seus i m'ha dit, fes el que vulguis, són teus, i posa el que vulguis, i escriu el que vulguis, i pinta el que vulguis, i això m'agrada molt. I al Salvatge Co. també m'ha dit això, volen. Volen que col·laboris amb nosaltres i que recitis, cantis, cridis, xisclis, lo que vulguis.

És bonic, no?, quan hi ha aquest diàleg entre disciplines diferents, no? Abans deia que a tu no t'agraden les etiquetes, no?, però precisament això també, de no etiquetar una cosa com la literatura com la literatura, o la música com la música, la pintura com la pintura, no? En canvi, quan veus que tot dialoga,

no?, és molt especial. Sí, sí, sí. Això, no sé, passava molt a la meva joventut, als anys 70. Als anys 70 tot fèiem de tot. Tot fèiem performance, tots escrivíem, tots cantàvem, tots fèiem percussions, tots pintàvem. I després, a poc a poc, s'acabava. Aquest esperit de col·laboració s'ha anat perdent i tothom s'ha tancat dins el seu món. Jo això no m'agrada gens. Ja saben tothom que som un home obert de pintar ample i que si me proposen una. Una cosa ara m'han proposat, un dia d'aquest, dia 3 d'octubre, a les 20.45, a la piscina de l'Hotel Melià Magaluf, dins el Festival Literari Flem. M'han proposat una mescla de performance amb una DJ, Gui, que s'escriu. Lo coneixes? Gui, Gui, Gui, Gui, en diarés, sí. M'apareix que s'escriu així. Que és una meravella de DJ, és una gran bèstia DJ, m'ha encantat. I jo no la coneixia. I després una. Una gran cantant i poeta, la Clara Fialdols, que me col·locaran enmig d'una plataforma, a la piscina. Dic, per favor, no vull caure a la piscina, o si caic me posaré en pilotes, no, no, no, no vull caure vestit. I faran coses, tocaran música, recitaran i. I em faran recitar jo, suposo. Això és el darrer xou que m'han muntat. Quina bona pinta.

A veure si el portes per Catalunya, també. A veure si funciona, no?

Sí, m'agrada perquè jo som verge, aquí som un pur objecte en mans de. De dues dones artistes, sàvies. M'agrada molt fer feina. Les dones són més creatives que els homes. Saps que jo he fet feina. Els homes sempre estan com un poc avergonyits, empaquiats i tal. I les dones se llancen a qualsevol brutalitat. I jo també me llancs. Venga, mos tiram. Venga, idò, venga. Per avall, s'ha dit. A la piscina, millor dit.

Que bé, que bé, ens hem de tirar més a la piscina, a vegades no ens hi tirem prou, no?

No, no, jo crec que vivim un món molt reprimit, que tothom està collonit, que jo som el primer que tinc, jo no dic tot això, però jo també tinc por dels fracassos, fracassos ara. El fracàs és com un fantasma que domina tothom, té por de fracassar i fracassar. I fracassar és la major victòria, això ho han dit tots els grans savis, no, no? I en Rui d'Arquíplen que mos deia, si saps trobar l'èxit i el fracàs i tractar de la mateixa manera aquests dos impostors, seràs un home, fill meu. És vera, l'èxit és un impostor i el fracàs és un altre impostor. I no, no, mos creen que l'èxit és. És allò que tothom vol, set, set, set, si sorti influencer. He sentit un influencer que ara fan en el Museu Marítim de Barcelona un dia que es fan una travessa a Serra de la Montana amb artistes i influencers. No ho sé, trobo que és com una espècie de. De societat molt que no que no s'aguanta més que per fots artificials que no deixen res i que, a més, no són meravellosos, perquè jo soc un gran amant de fots artificials literaris, musicals, verbals. Els d'ara són com a. Com a marketiners, són de marketing, de publicitat, d'influencers, d'aquesta digitalitat que corromp, que prodida, anònima, moltes vegades falsa, insultant. Aquesta correntia no m'interessa gens, gens, gens ni mica.

Quina bona reflexió Biel, ara si et sembla donaré pas a una cançó que ens marca la porta d'entrada a un joc que fem amb tots els convidats que es diu Espècies d'Espais i que consisteix en dir llocs d'espais des del més gran fins al més petit i aniran sonant algunes cançons relacionades Som-hi Espècies d'Espais.

I comencem per l'espai més gran que ens podem imaginar, que és l'univers.

I si et pregunto per tu què és l'univers, a part d'una festa, com canten els Antoni a Font, tu què ens diries?

És un lloc on viatjar en solitud.

Un lloc en viatge amb solitud, eh? M'agrada, m'agrada aquesta. Acotem una mica de l'univers al món.

El mundo gira en el espacio sin fin con los amores apenas nacidos con los amores ya terminados con la alegría y el dolor de la gente como yo. Oh, el mundo solo ahora yo te conozco.

Ara fa uns instants ja ens parlaves de la teva visió del món. No sé si vols afegir alguna cosa més. Penses sovint amb el món cada dia quan et lleves allò. El món, que malalt que està el món. O hi ha algun raconet per l'optimisme, també? Sí,

jo quan m'aixec don bon dia al món, bon dia en el meu petit món, és a dir, obro la finestra i veig el cementer ara un poc verd perquè hi ha hagut pluges, veig arbres, veig animals, veig el poble de Santa Maria llunyà, vaig a la Serra de Tramuntana, al Puig Major, al Puig de Massanella, i vaig donant, vaig, a vegades cant i tot, jo jo es dia, jo jo es dia, jo jo es dia, jo jo es dia Palmeres, jo jo es dia Paons, jo jo es dia Massanella, I m'aixeco així sempre amb un joiós dia, perquè crec que hem de començar així, hem de començar amb molta de hem de començar. Jo somio molt, pas dels mons dels somnis, els mons dels somnis, els meravellers, llàstima que darrerament no n'escric. Tinc època que escric un quadernet de vora escomodi i escric tot d'una, perquè si no desapareix, no escric unes paraules. El pas d'aquest món de somnis al món aquest que li diríem real, per dir-li qualque cosa. I procuro això, procuro començar amb aquesta intensitat de jo i els dies, de pensar que mos vendrà un jo i els dies, encara que evidentment en els dies aquests hi ha tota aquesta d'històries, d'alegries, de dolors, de sofriments, de plers, de cada dia.

Fantástico consell. Passem a Europa.

Qui s'enfui déjà. Olvidé le temps des malentendus et le temps perdu à savoir comment oublier ces heures qui tuaient parfois à coups de pourquoi le

coeur des bonheurs ne me quitte pas. No me quites. No me quites. No me quites.

Te ofriré des perles de pluie Venu de pays où il ne pleut pas.

Creceré la tierra hasta la próxima muerte para cubrir tu cuerpo de luz. Haré un domenio donde el amor será rey, donde el amor será ley, donde serás reina. No me quite pa' No me quite pa' No me quite pa'.

Wow. Quin duet aquí. Melbrel. Melbrel y miel.

Te hablaré de ces amants-là, comme dit deux fois, leur cœur s'embrasser. Je te raconterai l'histoire de ce roi mort de n'avoir pas pu te rencontrer. No me quitte pas On a vu

Souvent Rejaillir le feu De l'ancien volcan Qu'on croyait trop vieux Et paraît-il De terre brilée. Un pli de plaie, un meilleur avril, convient le soir pour qu'un ciel flamboie, le rouge et le noir ne s'y posent pas.

No me quites pas No me quites pas No me quites pas No me quites pas No me quites pas.

Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, Biel. ¿Cuántas vegades has cantat aquesta cançó?

No ho sé, tota sa vida, des que tinc gust de rom, me vaig enamorar d'Abrel i me sé totes ses seves cançons, m'entusiasma. I el Namakitpa és un cim, és el gran cim brelia, una meravella. M'agrada molt. Quan vaig a caminar, camin, mire de caminar cada dia per boscos, per camps, això és una altra meravella que crec que haurien de fer més. I mentre camin, de vegades escolt música, de vegades escolt només música. La música del paisatge, però de vegades canto, i canto jo tot sol, si em sento que algú per aquí, pensar aquí és aquell boig que canta, i sí, sí, pas molt degut de cantar també tot sol.

Quines imatges tan boniques que ens estàs donant i ens estàs suggerint i que el nostre cervell té la capacitat de fer-nos imaginar-les, no? I estàvem a Europa fent aquest joc, doncs ara acotarem una mica més i anirem fins a Espanya.

En un cama feo Reliquia de imperio andaluz Espero el instante Nesta tierra gigante Me hace llenar un destello.

I t'he posat aquesta cançó perquè és la cançó de la pel·lícula La bola negra. No sé si n'has sentit a parlar o has tingut ocasió de veure-la ja.

No, vaig anar l'altre dia per veure-la i m'havien dit que havia d'estar a dalt de tot d'un cinema immens i a un racó en el final. Vaig dir, no, no, ja vendré. Estava tot petat, tot petat. Vaig pensar que no. No, no, me fa moltes. Aquests dos Javis crec que són un. Una gran força cinematogràfica. He vist algunes coses seves, La Macías, un documental que vàrem fer en Almodóvar, sobre Almodóvar, i trobo que són uns uns aldobs ben deixondits i ben savis, ben. Ben actuals, crec que tindran molt d'èxit. Se saben vendre, tenen un marketing extraordinari entre s'un toc. I hi ha la bola negra i en els diaris i en mitjans de comunicació els controlen, controlen, controlen s'èxit aquest de canes de millor director, de millor direcció, et seco amb un altre director que també no el cona però em van dir que era molt bo. Són molt, és una gran, higiene cultural que representen, toquen temes d'aquesta encara LGTBIQI+, que ho deim així, però que vull dir que cada dia hi ha atacs d'homofòbia, cada dia hi ha atacs contra. Contra assassinats de dones. Cada dia hi ha una societat que més sexualment feixista que ataca qualsevol. Desorientació sexual que no sigui la que emana el conservadurisme patriarcal. Vull dir, vivim un temps de lluita. Jo crec que quan fos així, quan fos un home gran i provecte i amb una gran experiència, hi hauria hagut canvis.

Sí, hi ha hagut canvis. No vull dir que he lluitat molt, allò de que tenen cursa de raó crec que lluit, i hem vist canvis i hem vist canvi social, però són canvis que mos creen que durarien sempre. No, no, no. Aquesta societat líquida, aquesta societat. Aquesta societat amb aquest nou paradigma, amb les noves, ara ja no se poden dir noves tecnologies, abans de noves tecnologies, abans de tecnologies digitals, amb aquesta IA que mos apareix com a un món desconegut que pot ser meravellós, jo som un gran, sempre he estat un gran. Un gran amant de la ciència i de la tecnologia i de la divulgació de la ciència però sabem que la ciència si no té uns certs controls i la tecnologia pot ser destructiva. I tot això venia per la bola negra, que està molt bé que la figura d'en García Lorca surti en totes les seves dimensions. En García Lorca tenia, jo crec que és. Que té aquesta força perquè era un home pluridimensional i un gran poeta que mos ha deixat una obra forta. Jo m'he estudiat ja de petit, és un dels meus poetes que he memoritzat, m'agrada molt també. A vegades en aquest passeig, els meus també recit, comencen a recitar i. La luna se fue a la fragua con su polisón de nardos. El niño la mira, mira, el niño la está mirando.

En el aire conmovido mueve la luna sus brazos y enseña, lúbrica y pura, sus senos de duro estaño. Corre, luna, luna, luna, cuando vengan los gitanos, harán con tu corazón collares y anillos blancos. ¡Cállate, niño! No pises mi blancor almidonado. Por el cielo o a la luna, con un niño de la mano. Aquest dies que hay una plena la recitada en aquesta. Això és un García Lorca d'aquests que m'agraden, que són aquests que són com a populars, com a versos populars, són els que més m'agraden. Si te'l trobessis per l'altre barri, al García Lorca, què li diries? Sí, jo crec que mos faríem amics, teníem. Tenien grans interseccions, ell i jo. Sí, sí, sí, jo crec que seria. Li diria que no havia d'anar mai a Garrosal, que no havia d'anar mai a Granada, que se quedàs a Madrid, que Madrid l'estimaven i Madrid era república, i que anàs molt viu, perquè hi havia molt d'homes dolents i molt d'homes assassins. I ells se van a ficar. Jo l'entenc, perquè jo a vegades me fic sempre dins. Dins la trampa. És a dir, m'aduen a la trampa i no m'enten esperany, caic allà, de quatre potes i de cervell dins esperany. I ell va caure de quatre potes dins el cervell perquè els Rosales no. Els Rosales eren falangistes, estaven molt bé amb els que havien fet el cot d'estat,

tenien molta influència a Granada, però no van poder salvar-lo. Van anar a casa seva, aquells el van agafar de mala manera i vinga. En el barranc aquell de Vidnar i el van assassinar. Quina pena. I el van assassinar tan fia de puta ment que no han pogut trobar el seu cos, perquè vull dir-vos sobre què van fer, no, no, era. Estem aquest de. Jo ara estic, fa 23 anys que estic fent un test novel·lesc, que és el de Carnatge Hall, i ara em pareix que s'acabarà dient Carnatge, I per què fa tant d'anys que el faig? Perquè m'acosta molt. Perquè quan vaig començar no hi havia molt poc de tema de Guerra Civil. Llavors hi havia aquesta pujada de Guerra Civil i tothom va començar a fer llibres de Guerra Civil i la Guerra Civil. I jo vaig pensar, no, no, quan un tema se posa com a de moda jo m'abloqueig. I llavors, i perquè és molt difícil també. I ara he decidit que aquest 2027 he d'acabar ja aquell llibre. I és un llibre dur, perquè m'ha anat molt bé el meu darrer llibre de poemes trast, que és com un pròleg ja en aquell llibre, perquè ja hi ha guerra civil, ja he tret els meus assassinats més importants i els he. I els he donat tota la dignitat que he pogut. Crec que no és un tema de moda, la guerra civil.

Aquests javis han tingut una. Han tingut una força extraordinària d'agafar aquest tema, perquè jo crec que és un tema que en aquest moment encara els escriptors haurien d'escriure molt del segle XX, haurien d'escriure molt de la mega mort, dels milions de jueus, haurien d'escriure de la guerra civil, haurien d'escriure de tanta gent que aquest segle XX de la mega mort va va fer desaparèixer. Hauríem d'escriure de les lluites que hi va haver, de les grans generositats que hi va haver. No ho sé, és un tema no. Els temes del segle XX són els temes del segle XXI. I el segle XXI necessita molt mirar en el segle XX per orientar-se, per orientar-se.

Si et sembla, avui envia el Masquí d'aquí a l'altre barri. Acabem aquest viatge per les espècies d'espais a Mallorca.

¡Vada! ¡Vada! Aipers, això no va enlloc.

Si no

m'entens en català, mon cheri.

Mon Cheri, Go Home, de Fades i Maria Jaume. L'havies escoltat, aquesta cançó, Biel?

Sí, sí, sí, m'agraden a Maria Jaume, m'agraden totes aquestes valentes dones que canten. A Maria Jaume canto un poema en el diss aquell de Salvatge Cor, que heu posat aquest fragment meu. Sí, sí, sí. Un poema meu que canten a Maria Jaume, que m'agrada molt, també. M'agraden molt les joves sanes i la Clara Fial, Dols, també és extraordinari. No són. Júlia Colom, totes aquestes veus d'aquestes dones, em trobo que són un planter extraordinari.

I tant. Ara, si et sembla, farem tres o quatre preguntes una mica filosòfiques, d'aquestes que t'agraden. Som-hi.

Preguntes metafísiques.

Sempre fem un parell de preguntes a tothom

Sempre fem un parell de preguntes a tothom que passa per l'altre barri, que sempre hi són aquestes, que no les podem estalviar. La primera és, si ara tornessis l'oportunitat de tornar a començar la teva vida des de zero, voldries repetir el mateix guió? O sigui, si el via el masquida, néixer a Castelló de la Plana, després anar a Mallorca, ser escriptor, tot. O voldries provar de ser algú totalment diferent?

Potser m'agradaria ser una dona. Bastant diferent, és a dir, faria un canvi de gènere. I per què volia ser una dona? Perquè estic molt enamorat de. Jo crec que escric perquè. Homer era una dona, no saben qui era Homer. Jo dic que Homer era una dona. És a dir, els grans escritors escriuen en músiques de dones. I les dones tenen una cosa que els homes no podran tenir mai, que és això de ser un i després de ser dos. Això és una altra cosa que sempre m'ha fascinat, és a dir, la maternitat, però que és una. És una pèrdua, és una manca, és un fracàs dels homes. Els homes no, no, no tenim aquest gran privilegi. Sí, m'agradaria tenir una altra vida i ser una dona.

Voldries ser una dona mallorquina, catalana o d'un altre país?

Sí, no, no, m'agradaria ser una dona catalana, m'agradaria ser una. Una dona que seguís a dir de ses meves mestres, m'agradaria ser com Caterina Albert na Víctor Català, m'agradaria ser un poc com la Rodorada, m'agradaria ser com aquestes gran dones que han tingut escritores a sa cultura catalana. Una dona així. Sí, una màscara podria ser una màscara de. De Vítor Català i de Mercè Rodó.

Aquesta m'ha agradat. I si tinguessis de reencarnar en un animal? Quin animal et veus? Un ocell, potser?

Sí, m'he vist a vegades amb ocells. Ara, darrerament, darrera vegada que ho vaig, me varen dir, vaig dir una gavina, però ara ja no, perquè sol dir, vaig veure una gavina, no, vaig veure una gavina i no me va agradar gens, perquè la vaig veure molt. Molt carnissera. No, m'agradaria ser més aviat, més aviat, una abella, una abella que fes de les abelles aquestes que fan mel. Una abella, una humil abella de rusc, que anàs a cercar a polinizar, anàs a ensumar flors, se passejars molt, llavors anàs allà, deixàs es polen, i fes feines a dins el rus de com se va l'alquímia de sa mel, m'agrada molt tota sa alquímia, i llavors sí, una vella, una vella, una modesta vella. Una modesta vella, ens ho apuntem.

I ara una pregunta que et fa la veu de l'altre barri.

Quina ha estat l'experiència més mística que has viscut?

Alguna de les que més.

Intentar fer un miracle. Vaig intentar fer un miracle. Tenia un amic meu que era sord i jo no podia consentir, no podia consentir que aquell amic meu fos sord. I llavors li vaig posar ses mans damunt ses orelles. I li vaig dir que estéssim una estona així, que això li aniria bé. I vaig desitjant tota, tota, tota la meva energia, tota la meva força, tota la meva ànima, tots els meus sentits, tot el meu cervell, que hi hagués qualque cosa, que pogués sentir qualque cosa. Estava segur que podria sentir qualque cosa. I. Aquest moment va ser el més de creure en aquesta possibilitat que jo crec que existeix desmirable. Ell em va dir que havia sentit les meves mans i que això ja li havia bastat. Sé que vaig plorar molt. Uf, pell de gallina, eh? Jo m'he posat quasi a plorar.

Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Doncs, amb aquesta confessió, obrirem una màquina que tenim per aquí, que és la Jukebox, que li posarem la teva data de naixement. A veure què surt. A veure si no m'equivoco, és el 9 de gener de l'any 47.

És això? 9 de gener de 1947, sí. Som-hi, doncs. La Jukebox.

El vino en un barco de nombre extranjero lo encontré en el puerto

un atardecer cuando el blanco faro sobre los luceros su velo de plata. Dejaba caer.

Era hermoso y rubio como la cerveza,

Era hermoso y rubio como la cerveza, el pecho tatuado con un corazón. Y en su voz amarga leía la tinteza, ardiente y cansada,

el bando león.

Entre dos copas de aguardiente, manchado mostrador, fui contándome entre dientes la vieja historia de un amor. Ni un abrazo tatuado, Con este nombre de mujer, es el recuerdo del pasado, que nunca más ha de volver. Ella me quiso y me ha olvidado, en cambio yo. No la olvidé y para siempre voy marcado con este nombre de mujer.

Déu-n'hi-do, el tatuaje, la Concha Piquer. Això era la teva infància. M'encanta.

Doña Concha m'ha agradat molt sempre, m'agrada molt. La copla, eh? La copla m'agrada, sí, la copla m'agrada. Sí, sí, aquesta cançó és fantàstica. És una història, m'agraden les coples quan compten històries.

I ara digue'm aquest so, a veure què et recorda.

Esquelles, esquelles d'ovelles. Això, on et porta això? Això em porta a ca meva, a casa. Això és ca nostra. Les ovelles, les esquelles, el cementer, aquesta loda de camp, de. De profunditat ultralocal, de fortó, de fortó, d'allò que ja quasi no existeix. Sentir això ja ara és com un dutxe, ja no. Ja no n'hi ha d'UBS amb esquelles, ja mos han robat tot, i mos volen robar tot encara més.

Quina pena, eh? Quina tristesa, tot plegat. Però bé, som al 2026, gairebé el 2027, però hem fet un viatge a l'any 47, que he descobert, Biel, que és un any en què va néixer moltíssima gent important. Passa una bona coïta, no m'aprecio. Sí, i porto proves. O sigui, ara aniré posant peus de gent. I comentarem els personatges, que són companys teus de collita. Alguns potser més propers, altres més llunyans, alguns desgraciadament ja viuen per aquí a l'altre barri, altres segueixen amb la seva esplendor al món dels vius, però bé, el primer d'aquests personatges

és aquest. En un momento dado ganaremos, pero. Ahora me toca hablar. Es el problema.

Estos ataques son como mosquitas. Y también. No he trabajado en mayo. ¿Tú al futbol t'interessa d'alguna manera o no?

Indirectament, perquè tinc molts amics penjats en el futbol i jo ho segueix per tenir converses amb ell, per tenir també per tenir un pot de diàleg i saber. I s'ha fet esferit, però tot d'una sortirà, perquè és un cabronarro i tal d'igual.

Et veig al dia, et veig al dia. Una altra veu de l'acollida del 47.

La Maciel, l'hem sentit al principi amb el Rodrigo Cuevas fent un duet, la primera cançó que hem escoltat avui. Un personatge interessant, si més no, Maciel.

No, Maciel és un personatge que jo crec que ha estat molt. Molt desaprofitada. Jo la trobo una gran cantant teatrera. Recordo una cosa que va fer amb en Mario Gas, que feia un paparazzo. Es dir, la pobra teatrera, filla d'un senyor de sa música comercial, la varen ficar en sa lia, i jo, per cert, vaig estudiar. Biològiques un any o dos anys amb en Manel, amb en Joan Mel Serrat, que també és curiós, que després ella ho va deixar, va deixar sa carrera, jo vaig acabar sempre amb sa carrera de biològiques. I. I Namasiel és això, Namasiel és un gran personatge i és una gran cantant així, no sé, li podrien dir lírica, teatral, i jo la trobo molt bona jocada. Jo cantava de jovenet també aquella Roses en el mar. Roses en el mar. Tu no te deus imaginar Roses en el mar. Ja ho preguntaré als meus pares. Roses en el mar. Roses en el mar. Sí, aquesta m'agradava. Aquesta de l'any 70. M'ha semblat l'any 71, aquesta cançó. Sí, sí, jo la trobo una bona cantant i que ha fet molta de cosa, vull dir, per viure ha hagut de fer molta de cosa comercial, començant per aquest terrible la-la-la del duodinámico. Jo també cantava el duodinámico de jovenet. 15, 15 años, años, tiene mi amor, 15, 15. La niña bonita.

Passem a un altre cantant.

Paquita, la del barrio, també del 47. Li has cantat mai a algú aquesta cançó, Villalmasquida?

Sí, sí, m'encanta, m'encanta aquesta cançó. També me la vaig aprendre per dir a certes persones que no m'agraden gens la mollada d'aquesta cançó. És molt bona, aquesta dona. M'encanta.

Culebra ponzoñosa, desecho de la vida, te odio y te desprecio. Rata de dos patas. Porque un bicho rastrero, aún siendo el más maldito, comparado contigo se queda muy chiquito.

De unido, de unido. Mal, mal, mal jo sortosament no l'he de cantar molt el moment en què et toca cantar aquesta cançó és que te l'han fet grossa sí, sí, sí. Passem de Pequita la del Barrio a un pioner del punk.

Iggy Pop, també del Club de l'any 47. Molt bo, l'Iggy Pop, molt bo. Un senyor que encara es passeja pels escenaris sense samarreta, fent-se sang, saltant, ballant.

Sí, sí, sí, és un. Aquesta gent me dona vida. Quan veig això dic buf, i doncs ara me'ls queda corda, me'ls queda corda per estona.

I tant que sí. Un altre que encara té corda.

And you can tell everybody.

Elton John.

També està molt bé, Elton John. M'agrada, m'agrada. Ara me'n recordo aquella cançó que li va dedicar Lady Di, que m'encantava i trobava que era que era un això de fer una tenir una amiga, aquesta amiga s'ha mort en un accident terrible i que li feies una amiga mega famosa i que li fas una cançota que està molt bé al trop i això d'aquelles oerets cebes, aquesta té vaig llegir l'altre dia que quan vas a certs viatges s'endú. Part de la seva grandiosa col·lecció d'ulleres i agafa la seva habitació i després una habitació per les ulleres perquè les ulleres han d'estar a 16 graus el transaccional

el transaccional quines coses aquests artistes vinga seguim una altra. Aquesta la coneixes, eh?

Sí. La France-Gal. De France-Gal. Va guanyar una Eurovisió, no?

Crec que sí, sí, sí. No sé si va ser abans o després de la Maciel, ara no me'n recordo, però em sona que sí que va guanyar una Eurovisió. França t'agrada, eh? París és una de les teves ciutats.

Sí, m'agradaria tenir d'això un mini apartament d'aquests de 50 metres o de 20 metres a París. Sí, París jo crec que és la ciutat més europea i mundial que tenim, i ara mateix encara, perquè també diuen, no, és que això era una època, no, no, jo crec que ara mateix París és un far, és un far mundial.

Ens queden quatre membres d'aquest fantàstic club del 47, que, vaja, jo crec que és el millor club. Això sí que és més que un club. Vinga, un escriptor.

És Paul Auster, que va marxar a l'altre barri, no fa gaire, pobre. I un altre escriptor que crec que aquest el vas conèixer, i molt bé, i que va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 2023.

Ara que ja no ets amor,

ets més que mai.

És Miguel Poveda cantant Ara, un poema del Josep Piera, que comparteix premi amb tu i també any de naixement.

No, no, és fantàstic. El Pol Òster era com un. Me sentia molt agermanat amb ell, tant en sa seva escritura com en sa seva curiositat. Era molt amic d'en Vilamates i en Vilamates me contava moltes de coses d'ell. I el meu darrer viatge llunyaníssim a Nova York. I no vam poder, sempre passa això, quan vols quedar amb qualcú, estava ell molt ocupat i jo també estava molt ocupat, perquè jo hi anava molt pocs dies i tot, tenia moltes de. De feines aquells dies i no m'ho varen poder trobar. I me vaig veidu, veidu dalt per por l'òster perquè no hi ha dret, no hi ha dret que se morís tan jove. I i pové de el trap això, el trap un un cantant que ara ha tingut un mal dia amb un. Vaig veure l'altre dia que va trobar en un llibre que va trobar de García Lorca un poema inèdit i bé, se l'ha encarregat i hi ha hagut una batalla i tal i qual però crec que és una de ses de ses veus de ses veus aquestes de des flamenc de Badalona més extraordinaris que hi ha i jo m'agradaria molt que em musicàs un poema meu li vaig donar un ell me va dir, vam sopar un dia junts. I em va dir que sí, que li agradava molt el meu poema i tal. Li vaig dir, tens aquest llibre? Si tens, dic que jo em faria molta il·lusió que cantessis qualque poema meu. I estic molt content. No sabia que fos del 47. No, el Poveda no.

El Poveda no, el 47. El Josep Piera.

Ah, el Josep Piera. El Pobeda és més jove. El Pobeda és bastant més jove. No pot ser mai, perquè està d'opren de qualque cosa.

Per parlar del Josep Piera he volgut posar un poema cantat, en aquest cas.

El Piera també l'estimava molt i també és un home que no sabia de mort. Tant el Pol d'Oster com el Piera veidu molt d'adult. El Piera també veidu molt perquè el coneixia. El coneixia de fa anys i sempre era un amic de bon de veres i l'estimava molt i vaig estar amb ell els darrers anys que mos van convidar a Sitges a un festival. I va estar molt bé perquè quan vas a un festival d'aquell, el millor és trobar-te amb amics i poder estar amb ells moltes hores i això, i vaig poder parlar molt, molt amb ell. Tenia una malaltia molt difícil, tenia una malaltia d'aquestes molt doloroses.

I si et dic, una amiga mallorquina també, nascuda el mateix any que tu,

Ja sé qui és, la bona et. La bona et, no? Sí.

L'he deixat al final.

Aquest matí m'ha trucat. M'ha trucat aquest matí a les 9 de matí, m'ha trucat. I m'ha contat aquesta aventura de Sol Límpia, que jo també m'agradaria haver-hi pogut anar el dia 11 d'octubre, aquest recital de Sol Límpia. I m'ha dit que estava molt. Que estava molt enfeinada perquè evidentment vol fer un gran recital. I ha descobert una cosa que m'ha agradat molt, que és que en el seu darrer disc hi ha un poema que es diu "Dormen". Els recordes? Dormen. Diu, dorm la muntanya, dorm l'ocell d'amples ales, dorm el bosc. M'agrada molt aquest poema. Aquest poema ha descobert que Ahmed, que és un poeta grec de. Com a dos mil anys abans de Crist i això ella no ho sabia i ara a través d'unes antologies de lírics grecs n'hi ha una que està molt bé que era d'un germà del Gabriel Ferreter del Joan Ferreter aquesta antologia de lírics grecs ha trobat aquesta informació i ha pensat que guapo perquè jo aquest poema m'agrada molt això de que canti i a més pensar que quan veig això penso en la força que té la poesia que un senyor. Que fa dos mil anys abans de Crist ja va escriure això que s'ha conservat. I que mos ha arribat ara tres mil anys després, demostra que sa poesia perdura, perdura. I se va trobar, de més m'ha contat, que això també m'ha flipat, que això a ella li ha donat molta importància, se va trobar per un arqueòleg, el 1800, dins una tomba egípcia del Museu del Louvre. Quina altra història més novel·lesca. Sí, sí, sí, m'he quedat flipat.

Doncs dit això, arribem ja al final d'aquest programa i sempre acabem sortint de festa amb els difunts. Som-hi, va!

La festa morts.

I simplement aquí ens has de contestar dues preguntes. La primera, tu has tingut mai una banda musical, el Biel? No. Doncs aquí a l'altre barri, si tinguessis oportunitat de fer una banda, a qui aniries a buscar? Jo sé que t'agrada molt el jazz. No sé si faries un trio amb dos monstres del jazz.

Jo crec que faria el Coltrane i el Thelonious Monk. I pot ser també que mos acompanyàs amb el Miles Davis.

Ui, això són paraules majors, eh? John Coltrane, que no fa gaire es va commemorar el centenari del seu naixement, només. Sí, sí, sí. Per una banda el Coltrane, després el Thelonious Monk, has dit, també?

Sí, Thelonious Monk i I el Miles Davis. I el Miles Davis i que també cantant la Billie Holiday. Oh.

Tanco els ulls, m'imagino això, i em venen ganes de quedar-me aquí a l'altre barri, no només una hora a la setmana, com fem, sinó d'estar-me ja tranquil·lament. I si pregunto per una sobretaula, a qui convidaries?

Aida, convidaria la Mercè Rodorada, convidaria el Marcel Proust, l'Omer, la Safo, i qui podria acomiadar més, el d'Usías Marc.

Jo sempre estava en casa de los vecinos a mirar les flores de los jardines, perquè les del meu ja les coneixia, ja sabia com eren. I un dia fui a casa de la senyora Borràs, tenien un jardín immenso, lleno de violetes, al tiempo de les violetes, y me quedé asombradísima porque no había visto nunca en su casa un crisantemo, pero era un crisantemo amarillo y rizado.

Podría ser una sobretaula així, però en català. Segurament parlaríeu en català amb la Rodoreda.

Sí, d'aquelles entrevistes que li va fer el Serrano, Joaquín Soler Serrano. Sí, que són boníssimes, aquelles entrevistes.

Sonen unes campanes. Això vol dir que ja hem arribat al final i el que farem és et donarem tres opcions. I tu triaràs quina opció prefereixes. Opció A és quedar-te a l'altre barri i el que faràs serà intercanviar-te per la Mercè Rodoreda. La Mercè Rodoreda tornarà al món dels vius i tu et quedaràs a l'altre barri. Fareu un canvi. Opció B. Et reencarnes en una abella i pots fer realitat qualsevol desig que sigui per un bé col·lectiu. I opció C, tornes al món dels vius, però has d'agafar el teu Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i entregar-lo a algú que creguis que el mereix més que tu. Amb què et quedes, Biel Masqueda?

No ho sé, m'agraden molt les tres opcions.

No ens havia passat mai amb un convidat que digués, no, no, és que vull les tres. Normalment és, no en vull cap, però n'he de triar alguna per eliminació. Ningú diu l'estrès, no. No, normalment acaben triant la que més gràcia els fa, perquè.

No, jo me fan gràcia l'estrès, de ver l'estrès. I pot ser triar-hi la primera.

La primera, eh? Sí. I la Mercè Rodoreda potser podria acabar la mort i la primavera, no? No. Sí, sí, sí, i escriure molt més llibres.

Escriure més llibres. Perquè, sí, jo no me cans mai de llegir-la, de rellegir-la i de reescriure-la. Jo he reescrit, Mercè Rodorea, jo he reescrit part de La mort de la primavera, que és el meu llibre, que sortirà, és un llibre que m'agraden fer una edició, se va esgotar i el que passa, aquesta cosa que no. No ens reediten els escritors catalans bons. I ara me reeditaran. L'Excelció, ara el tens escrit, sortirà l'estiu del 2027 a l'hebreu. I estic molt content, perquè aquest llibre està format per tres homenatges, una a la Rodorada, en La Mort i la Primavera, una al Llorenc Villalonga, en Desatllàs a Molló, i una al Josep Pla, en Volcó d'en Gris. I en aquest de La Mort i la Primavera, això és una reescritura. Jo me converteixc en Rodorada i vaig allargant La Mort i la Primavera.

Doncs és una notícia fantàstica tenint en compte que crec que també l'any que ve, si no m'equivoco, o el següent, no ho tinc clar, s'estrenarà l'adaptació cinematogràfica que havia de fer l'Agustí Villaronga. I finalment crec que ha agafat el projecte del Carlos Márquez Marcet i veurem. 2027 serà un any especial i espero que hi hagi més bones que males notícies hem de confiar-hi Biel, ha estat d'un plaer aquesta conversa amb tu i voldria acabar el programa demanant-te que escollis una cançó. Però només et posaré aquesta cançó ha de complir un requisit i és que la cantant s'ha de dir Bárbara o Bárbara no sé si saps per on vaig o sigui en tinc dues de preparades una és de Bárbara i l'altra és de Barbra Streisand.

Jo m'agrada molt. Com que Bárbara és més coneguda, i aquesta cançó de Bárbara Streisand, no gent coneguda, és Free Again, Free Again, aquesta m'agrada molt. La publicitarem. Són dues grans, grans, grans, grandioses, la Bárbara i la Bárbara. I també m'acompanyen molt. I aquest Free Again m'ha acompanyat molt. Quan he tingut. Quan he tingut, de jove sobretot, ara ja no, desenganys amorosos, me posava a cantar com un boig, free again, lliure un altre pic, un altre cop, lliure un altre cop.

Fantàstic. Biel Masquida, moltíssimes gràcies. També volem donar les gràcies al Víctor Villar, al Sons Celestials, al Nil via la producció i també gràcies a tot l'equip d'IB3 que ha fet possible aquesta conversa, aquesta connexió, que tot i estar a quilòmetres de distància hem pogut parlar com si estiguéssim a un metre. Biel, que tinguis molta sort i gràcies.

Gràcies a vosotros, i ha durat molt poc, m'ho pensava que era més llarg.

Mira, el deixem per un altre dia i tornem. Tornes a venir i parlem de tot el que ens hem deixat. Besades a tots, besades. Un petó, adeu.

Lucky me Take a look at lucky me Take a look and you can see How much I love my freedom My precious, precious freedom. Simple me Complicated Simple me Back to where I used to be Before I ever knew him

Before I ever knew him.

Time to have a party.

Lucky me Take a look at lucky, lucky me Back to where I used to be

Back to where I used to be Free again. Free again. Free.