Carmanyoles, el forat negre de la sostenibilitat

Cataluña Radio.

Avui aquest programa és fortíssim, amigues. Si veníem de dues reines, les del Cerrelui, ara estic amb una altra reina. És un no parar aquesta nit. Marta Armengol, com estàs?

Estic molt bé. Avui vinc a parlar de joieria. Joieria. M'agrada molt aquest tema. M'agrada molt aquest tema, m'interessa molt a mi. A mi també m'agrada que si a algú li sobren uns diamants i ens els vol regalar. Ahir demanàvem cartes d'amor, avui demanem diamants. Hem canviat. Però també és de bé, allò de les cartes d'amor. Sí, també és bonic. Jo vaig trobar, quan vaig anar a viure al meu pis, que ens va deixar l'antic propietari, un munt de coses, vam trobar una carta marrana que li havia escrit una nòvia als anys 90. Mare meva! Va ser una cosa. Carta marrana, o sigui. He hagut de decodificar-ho en el primer moment, dic, no sé si ho he entès. Bueno. Anem a les joies. És que tinc una pregunta molt transcendental per fer-te avui. Tu has tingut mai un culleret fet amb càpsules Nespresso? Utilitzades, esclar.

No. No. No, soc una dona amb bon gust. Però coneixes. El concepte de joieria Nespresso I també he vist arracades. Arracades, anells. He vist cortines de perruqueria

amb càpsules d'espresso. Això és una d'això de producte. És que jo no sé per què, però fa poc em van venir al cap, perquè ara se'm veuen poc, però hi va haver una època que tothom, les tietes de tothom, estaven allà fent joieria. I tinc un moment imperirromà i no paro de donar-hi voltes. Penso, això devia voler dir alguna cosa, però no sé el què. Tinc una teoria. A veure, no sé, m'estranyava tant preguntar quina teoria. Mira, o sigui, la qüestió és que penso, de sobte, les càpsules Nespresso, jo, quan van començar a arribar a les cases, jo m'imagino que, em sembla que tots, devíem estar com quan van començar a rodar els primers automòbils pels carrers. Sí, o com van arribar les primeres Tupperwares, els primers. Amb aquesta cosa de guau, el futur, no? Allà el George Clooney, aquells colors joia, no? Aquelles capsuletes tan mones. Com l'arribada del plàstic a les nostres vides als 80. Correcte, efectivament. I aleshores, jo en aquest sentiment penso, el fet d'agafar un residu i dir, ai, això em sembla molt maco, anem a fer guarniments, anem a fer-ho servir, no? Jo saps què hi veig? Què hi veus aquí? Jo hi veig l'emoció del primer mandat de Barack Obama. Jo crec que està molt relacionat. Aquesta línia directa que m'ha sorgit aquí. Jo crec que se m'entendrà al final. O sigui, quan Barack Obama arriba al poder el 2008, 2009, perdó, o sigui, el 2008 va sortir electa, el 2009 va començar la seva presidència, aquí estàvem ja en un huracà d'una crisi econòmica que semblava que el futur s'havia acabat. I estàvem allà que no sabíem d'on ens donava l'aire i de sobte diem, ostres, un president negre i mira que guapo. El món canviarà. Racisme, superat. Sexisme, superat. Tot superat. Clos i violes, ja està, tot superat. I en aquesta idea. Ja no cal fer les donacions. Ja no cal. La gent i la vida, en direm. I en aquesta cosa de dir, vale, i ara agafarem a més aquestes càpsules aixafades tan boniques de colors i ens guarnirem amb elles. Té un sentit o no té sentit això que estic dient?

Ho veig complicat. Sembles molt poc convençuda, eh? No, no, segur, perquè ets una dona intel·ligent, sé que rimarem a fons. Jo crec que sí, que hi ha aquesta idea de. Podem fer una cosa millor. Aquesta idea de la permissivitat. És a dir, ara ja hem arribat a dalt de tot del món. Sí. L'espècie humana s'ha superat ella mateixa i, per tant, podem anar amb recades en espresso. No, ben bé.

Jo crec que és la idea de lavar el residu. Tenim aquest residu que se'ns ha venut d'una manera molt sofisticada. És una cosa elegant, són de colors, tenen unes línies així, molt aerodinàmiques. Ens les estava anant el George Clooney. I diu, d'això, això és més que un residu. Doncs jo crec que va ser la cosa d'això és més que un president. I després, no. I per què no van fer recades de Barack Obama? Home, segur que n'hi ha. Tu vas a l'ETSI i veuràs tu la darrerada de Barack Obama que hi ha. Home! Però vaja, el cas és que és un tema, i em va fer pensar això de les càpsules. Em va fer pensar en els residus, perquè en general els residus són una cosa lletja. I el fet de voler-los transformar, en el fons, és una cosa que està bé, que és bonica, no? Vull dir, hi ha aquesta cosa de reduir, reutilitzar, reciclar, que ens estan donant sempre per la pista per tenir una vida sostenible. El que passa és que A veure com t'ho explico. Posem un moment musical mentre jo poso en ordre els meus pensaments, sisplau. No, no, és que ara parà comava les recades de. Anem a seure amb aquesta informació un moment. Anem a seure.

Katy Perry, que també fa una música per mi una mica reciclable, cantant sobre. Si et sents com una bossa de plàstic.

És que també m'ho donaria per fer una teoria, això. Però el que volia dir, bàsicament, és que dins de nosaltres hi ha dos llops, el llop que vol protegir i vol salvar el món i el llop del turbó capitalista i del dispendi i normalment el llop turbó capitalista

s'acaba menjant a l'altre i a més hi ha aquesta cosa també a vegades quan reciclem que és com. Com que ja vaig reciclar allò fa tres setmanes,

això no passa res. Això no passa res. La bola papal del reciclatge. Però clar, o sigui, el tema és, a mi em sembla molt interessant com d'aquest lema, que sembla tan senzill, el reutilitzar, reciclar, ja m'he oblidat de quin era l'altre, reduir, que sembla molt fàcil, és com allò, com el lema aquell del natural, pensa localment, actua, no, al revés, pensa globalment, actua globalment, que sembla com. Ah, quina idea, boníssim, fem-ho. I llavors això és molt fàcil d'apropiar-se'n i de posar-li que guanyi el llop turbó capitalista. Perquè els americans, que se la saben totes, això de reduir el consum, de consumir menys, li han posat un nom. Que es diu Low Sumarism, i jo l'he adaptat. Low Sumarism. Low Sumarism. I com ho traduiríem en català? Jo ho he traduït, estic bastant satisfeta amb aquesta adaptació, és Consumis Menys. Consumis Menys. Què et sembla? I què vindria a explicar-nos? La idea del Consumis Menys és consumir menys i consumir millor. És a dir, allò de, ai, em compro un jersei d'una botiga del carrer Portal de l'Àngel que farà boletes d'aquí tres dies, doncs no. Potser, en lloc de comprar-me tres jerseis, me'n compro un que em durarà més temps, perquè és de llana bona. O també segona mà, perquè hi ha països on la segona mà ja comença a ser. La segona mà és una porta molt assequible a un estàndard de qualitat superior al que trobem a molts llocs,

Però al mateix temps, al mateix preu, diguéssim. El que passa és que això ens torna una mica xalades, perquè amb la roba molt bé. La roba, jo crec que està bastant superat l'estigma de la roba de segona mà. Però ara que estem totes bogíssimes amb que els microplàstics ens donaran molts càncers, que és una cosa que s'està estudiant, és real, però de sobte hi va haver aquesta cosa de, els nostres tàpers, les nostres carmanyoles ens estan matant, no? Vinga, pues tirem. L'encem les totes. Llancem-les totes i comprem-ne moltes, no? I amb això què estem fent? Doncs generar més residus. Hi ha una botiga aquí a Barcelona de productes reutilitzables que es diu Usar i Reusar, i Usar i Reusar és també el compte d'Instagram de la dona que la regenta, la Magui Cabilla, que ella diu una cosa que a mi em sembla molt interessant. Tot i que ella ven carmanyoles sense plàstics ella diu, a veure, ànima de càntir de què? Has d'anar a tirar totes les carmanyoles i comprar-te'n una super fantàstica si pots agafar el pot de cogombrets amb vinagrats que anaves a tirar al verd i posar-te'l al dinar és el mateix, no? Clar, què passa? Que això a les dones ens afecta especialment perquè hi ha estudis de grans consultores com Deloitte que afirmen que les dones prenem entre el 80 i el 90% de les decisions de consum

que es prenen en una llar. Sí, és que tot és culpa nostra. Tot és culpa nostra. I si a més hi ha criatures, doncs ja ni t'ho explico, perquè clar, ara el paper de plata és l'enemic. Ara la criatura d'anar a l'escola amb la carmanyoleta i l'ampolleta d'aigua. I clar, ja és la cosa d'ostres, estic enverinant el meu fill si li poso la carmanyola d'estitx que s'ha encapritzat perquè l'ha vist a la ferreteria. Compreu locals sempre,

això també us ho dic vaja, també m'imagino la competició per veure qui té la carmanyola de bambú més xula, menys microplàstics això tot és una feina, els pares plorant per les cantonades i a part que tot això, ara jo que tinc una carmanyola d'aquestes de seriu inoxidable no són barates tampoc

i es ratllen aquí volia arribar jo també aquí volia arribar anem a escoltar una mica de música i us explico una cosa.

Marta Armengol, menys carmanyoles, anem amb el pot d'estigrons a la feina. Com ho fem això?

A veure. Efectivament. I hi ha una cosa del tema de reduir que és que no és una cosa a l'abast de tothom. Perquè a vegades comprar-te la carmanyola d'alumini suposa una despesa més gran que anar amb la carmanyola que ja tenies o la del bazar, si t'has de comprar una de nova. Aleshores, a mi una cosa, l'última vegada que vaig venir us vaig recomanar Terry Pratchett. Ho tornarem a dir, Terry Pratchett, que ens agrada molt, editorial mai més. Efectivament. Jo m'ho vaig apuntar tot. I hi ha una teoria a Terry Pratchett, que és molt famosa, de fet, que és la teoria de la injustícia socioeconòmica de les botes de Vimes. I us llegeixo aquest fragment traduït per Ernest Riera. La raó per la qual els rics eren tan rics era perquè se les manegaven per gastar menys diners que els pobres. Fixem-nos en unes botes, per exemple, ell guanyava, el personatge Sam Vimes, guanyava 38 dòlars al mes més dietes. Un bon parell de botes de cuiro costaven 50 dòlars. Però un parell assequible de botes que aguantaven més o menys bé una temporada o dues i llavors començava a entrar aigua sense parar quan el cartró es feia malbé costaven 10 dòlars. Aquesta era la mena de botes que Baims sempre comprava i les duia fins que les soles eren tan fines que podia passar bé perfectament a quin lloc era Dankmorpork. La ciutat en una nit de boira espessa, únicament pel contacte de les plantes dels peus amb l'empedrat. Però el cas era que unes bones botes duraven anys i anys. Un home que es podia permetre gastar-s'hi 50 dòlars tenia un parell de botes que encara li mantindrien els peus secs d'aquí a 10 anys, mentre que un home pobre que només es podia permetre botes barates s'hauria gastat 100 dòlars en botes durant el mateix període de temps i tindria els peus humits de tota manera.

Claríssim. És a dir, compreu-vos unes botes bones, encara que us hagi de deixar el coll, però no sempre podreu deixar-vos el coll,

perquè potser no teniu coll. Exacte. Aleshores, què fem? A mi hi ha una senyora que m'agrada molt, que es diu Anne Marie Bonneau, que és californiana i té un compte d'Instagram molt xulo que es diu Zero Waste Chef, la xef de Zero Residus. Un moment, un moment, que ho dius tot molt ràpid. Zero Waste Chef. Master Chef. Com Master Chef, però sense Master. Chef Ras. I ella fa molts anys es va comprometre a fer. Que ara tinc totes les oients allà buscant-ho, saps? Zero Residus. Busqueu-ho, perquè és molt guai. Zero Waste Chef. I es va comprometre a fer zero residus a casa seva. I ho ha aconseguit tenint en compte que a casa seva potser no se'n generen, però el que ella compra potser en genera en un altre lloc. I ella és molt conscient que això no és una cosa a l'abast de tothom, però diu una cosa que a mi m'agrada molt, que diu la sostenibilitat no va de quatre gats fent-ho tot perfecte, sinó de molta, molta gent que ho fem una mica millor, que fem el que podem. I a mi m'agrada molt perquè això és assequible. I en aquest moment de les nostres vides necessitem

coses assequibles. Escolta, ens queden dos minutets o un i mig per arribar a les 12 de la nit. Què més m'hauries d'explicar abans de marxar amb aquesta delicada veu que tens?

Amb aquesta delicada veu que tinc? Què t'explico? Doncs. Ah, bueno. Vaig anar a veure la setmana passada. Wicker, és que ara que parlem de sostenibilitat m'agradaria reivindicar el bímet com a material. El bímet de les cadires i dels cabassos. Perquè wicker, que vol dir bímet en anglès, ara ja heu après una paraula nova, la Olivia Colman, que és una actriu que ens agrada molt, va i demana que li facin un marit de bímet. Doncs ja sabeu. Aquest és el titular. Està molt bé, perquè després el pots reciclar. Montse, a mi m'agradaria acomiadar-te amb un aplaudiment, amb una ovació d'en Peus, perquè a nosaltres no ens acomiada mai ningú de la feina com a les noies del Reluí, o sigui que me vaig aixecar i et vaig aplaudir.

Molt bé, doncs, escolta, amb aquests aplaudiments que em dedica aquí l'amiga Marta Armengol, nosaltres ho deixem aquí, Roser Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse i Virgili. Demà tocarem les tecles amb la Marina Herlop, aquesta cantant que es recomana a Vior, que se n'ha enamorat, que parlen d'ella a tot arreu, que diuen que és un dels millors 100 discos de l'any, i com és que no la coneixem més, si és de Piera? Això serà demà a les 11 de la nit a Catalunya Radio. Com sempre, bona nit.

Bona nit. I'm counting on you, Lord Please don't let me down Prove that you love me And by the next round Oh Lord, won't you buy me A night on the town Everybody, oh Lord. Won't you buy me a mercedes benz my friends all drive porsches i must make amens worked hard all my lifetime no help from my friends so lord won't you buy me a mercedes benz. I'm counting on you, Lord Please don't let me down Prove that you love me And by the next round Oh, Lord Won't you buy me A night on the town Everybody, oh, Lord.