Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 28/09/2026

Fins ara al Catalunya Migdia us hem explicat sobretot les negociacions entre els partits de la majoria de la investidura per tal que el govern espanyol pugui tirar endavant el decret d'habitatge que estaria previst aprovar demà i després hauria de passar també al tràmit de la votació al Congrés dels Diputats. També hem connectat amb Brussel·les, on aquest matí s'ha fet un Consell de Ministres de Defensa dels 27 per analitzar l'amenaça d'atacs híbrids de Rússia. I ens hem fixat també en els canvis que el Ministeri de Sanitat vol introduir en els protocols per tal que els CAPs, els centres d'atenció primària, puguin donar directament el tractament per fer un avortament farmacològic sense que calgui una derivació a un centre de salut sexual i reproductiva. Tot això ho hem explicat a la primera hora del Catalunya Mitjà. Ara, què més podem afegir? I Joan Bota?

Doncs que el president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde Pompidó, carrega contra el Tribunal Suprem en el seu escrit de defensa de l'amnistia i defensa aplicar-la l'expresident Carles Puigdemont, l'exvicepresident Oriol Junqueras i la resta dels consellers del govern de l'1 d'octubre. A l'esborrany de la sentència, que s'aprovarà la setmana vinent, ja que ha tingut accés a aquesta emissora, Conde Pompidó assegura que el Suprem ha fet una interpretació extensiva i contrària a l'esperit i finalitat de la norma. També defensa que l'aplicació de l'amnistia pels delictes de malversació és l'única lògica i hem sentit com, per cert, encara sobre amnistia, l'Audiència Nacional també mou fitxa per aplicar-la a la dotzena de CDRs acusats per terrorisme dos mesos i mig després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea favorable a aplicar-la i que responia directament als dubtes de l'Audiència Nacional. Els magistrats donen ara 10 dies a les parts perquè es posicionin sobre l'oblit judicial. Mentrestant, el País Valencià, Juan Fran Pérez Llorca, afronta el seu primer discurs com a president de la Generalitat en el debat de política general amb un PP que es resisteix a confirmar si serà el cap de llista a les pròximes eleccions autonòmiques. Anem a València, Marta García.

L'oposició també ho interpreta més o menys així, perquè Diana Morán diu que avui no hem sentit el president perquè Pere Diorca no mana i Joan Baldoví l'ha qualificat d'ànec coix. Discurs de dues hores del president començant i acabant en valencià, però on ha prevalgut el castellà. Pere Diorca s'ha recordat de Pedro Sánchez en temes com la vivenda i en el que considera ell un greuge comparatiu del govern central amb el país valencià. I ha carregat contracompromís, diu que està més preocupat de contentar Catalunya que defensaran els valencians i en ixe sentit diu mai serem, ha dit Pere Llorca, una filial dels Països Catalans. Agraïments al suport de Vox i parlar també de la llengua.

Per descomptat que defenderem el valencià, que no pertany a cap partit, pertany al poble que el parla i per lo tant hem de defensar el valencià. No van a poder reduir-ho, no van a poder manipular-ho.

Ara a les 4 se reprèn el debat amb la intervenció dels grups de l'oposició.

Protecció Civil, mentrestant, ha activat l'alerta del pla Inuncat per perill de pluja intensa i inundacions a les comarques del litoral i el prelitoral. De moment es descarta l'aplicació de mesures que restringeixin la mobilitat. Anem ara al centre de comunicació d'emergències, a Barcelona, Miquel Jarqué.

Alerta del pla Inuncat se situa en un nivell 4 sobre 6 fins la matinada de dimecres i de nord a sud del Principat es preveuen pluges locals amb alta intensitat. Protecció Civil descarta els missatges. És alerta, tot i que es poden registrar crescudes ràpides en les conques que habitualment porten poc cabal i també s'espera temps violent. Inma Soler, subdirectora de Protecció Civil.

Aquesta intensitat elevada està en tota la zona litoral i prelitoral. Tenim aquesta possibilitat de pluges. No plourà a tot arreu, ni a totes les comarques que estan avisades, ni a tota la comarca. El que ens està dient el Servei Meteorològic és que hi haurà enxàfecs locals. Des de la matinada, la nit, Tot demà, també entrada la matinada de demà passat. I un apunt més.

Continua sense data la posada en marxa de la toneladora que treballa a la L9 dels ferrocarrils de la Generalitat, que és la del Putxet. La consellera del territori, Silvia Paneque, ha dit que es posarà en marxa només quan es tingui l'absoluta certesa que les obres es poden reprendre en escura.

Bon dia, Sílvia Panequi ha dit que es produirà l'inici de les obres quan es tingui l'absoluta certesa que es pot fer amb la màxima seguretat i que durant les primeres setmanes i mesos la prioritat del Govern ha estat l'atenció als veïns.

Les primeres setmanes i mesos hem estat molt centrats en els veïns i veïnes, en els reallotjaments que s'han pogut produir, en l'atenció econòmica i personal a les famílies. Crec que en aquests moments encara s'estan al pàrquing procedint algunes injeccions i quan tinguem tota la seguretat d'aquesta, doncs tots els assentaments fets, serà el moment de reiniciar.

Tot això ho ha dit en una visita d'obra al punt d'atac de la Gran Via de les obres de la L8 dels Ferrocarrils. I aquí sí que tenim dades de posada en marxa. La toneladora començarà a perforar el tram que ha d'arribar fins a Gràcia a principis del 2027. La consellera ha explicat que durant el mes d'octubre s'acabarà de perforar el túnel que va des del carrer Llança fins a Vilamarí. Si tot va com està previst, la toneladora arribarà a Gràcia durant el primer trimestre del 2028 i la intenció és que la nova línia, que permetrà unir les estacions de ferrocarrils de la plaça Espanya i de la Gala Placídia, entri en funcionament a principis del 2032. El tram inclourà dues estacions noves, Francesc Macià i Hospital Clínic.

Quan veiem totes aquestes obres, finalment hem de pensar que al darrere l'objectiu que hi ha és la millora del transport públic i de la mobilitat de les persones, i en aquest cas, més enllà de Barcelona, que també hi ha aquesta millora, aquestes tres noves estacions, la connectivitat i, per tant, en termes d'equilibri territorial, tant amb els vellesos com amb el Llobregat, Anoia i Bages.

Com dèiem, durant el mes d'octubre, la toneladora acabarà de perforar el tram que va des del carrer Llança fins al carrer Vilamarí.

Passen 6 minuts de les 3.

I amb la Júlia Reguer,

cap de política del periòdico, bona tarda. Què tal, bona tarda. L'advocat i escriptor Jordi Cabré, bona tarda. Bona tarda. I la psicòloga i divulgadora Alba Alfagembe, bona tarda. Hola, bona tarda. Molt aplicada i amb el subratllador. Què et sembla? Tot equipada. Molt bé, escolta'm. Quan jo era petit, de nena, aquestes coses són de nena. Sí, sí, les deia així. La tenia tot allò. Jo era petit, dic, sí, sí. Jo sempre, jo sempre. No, però tenim poc temps. Florecent de colors, depèn del tema, un és rosa, l'altre verd, l'altre groc, bé, bé. I així quan teniu oportunitat, pap, directe. Perfecte, perfecte, molt bé. El primer tema, ja sabeu, ens el proposen des de fora.

I els dilluns qui ho fa és l'Elisenda Pineda, bona tarda, que té gelosia. No, no, és que tinc una teoria. Tens gelosia perquè ha estat que jo he inventat això i llavors has fet. No, no, no, no. Oh, Déu-n'hi-do, eh? Un, dos, tres, quatre, cinc fluorescents d'aquests, eh? De controladors fluorescents. Tinc plumier aquí, rosa.

Tinc plumier, sí senyor, i tinc una teoria i és que no és només una cosa molt femenina portar el subratallador, sinó que, a més, és d'Empollona. Les que hem estat les empollones de la classe.

Et diré una cosa. Qui tenia els apunts ben escrits i amb rotuladors, aquí és on havies de demanar els apunts. Ah, veus? Veus? Jo t'ho dic ara. No, jo noia, era igual, però aquí havies de demanar els apunts, perquè si prenia tanta molestia això, probablement fossin uns bons apunts.

És empollona, empollona, però aquí li demanaven els apunts. Jo he de dir-te que fins a 8a de JV vaig ser empollona

i després em vaig descantillar. Et vas perdre pel camí. Van entrar altres interessos a la teva vida i llavors

ja vas perdre el focus. Sí, interessos de senyors que es feitaven. Bé, és igual. Som-hi, venga. Això ens ha agradat al cas. Hem tingut bastanta tirada amb aquest tema, però us ho explicaré un altre moment. Bé, escolteu, sembla que arriba el canvi de temps. Diuen que aquesta tarda comencen les pluges.

Es veu que ara ja s'hi valen. Però no, no acaba de.

Sí, sí, ha fregat el pal, però es veu que aquesta tarda ja marcarem gol, en aquest sentit. Entrarà per l'escaire, això sí, però a mi que a mi que ens haurem d'anar adaptant al nou temps, haurem de fer un canvi d'armari. Això està claríssim. Ha arribat el moment de canviar els banyadors per les rebaquetes? Començar a posar mitjons? Quina ràbia fan els mitjons? Sobretot quan has de posar rentadores i els has d'estendre. A l'estiu penses, oh, quin goig de rentador, amb una regulada la tinc estesa. Què ha passat? No hi ha mitjons, ha passat. Bé. Ha arribat el moment, els que sou més dropos que el que va inventar el botó de posposar l'alarma, que aneu a la bugaderia a buscar els abrics i el nòrdic, que els teniu allà des de Sant Joan, us hauria de caure la cara de vergonya. Cabré tots aquests. Has deixat el nòrdic a la bugaderia. Segur que ho estic dient i hi ha algú a casa que de cop i volta hi pensa. I hi ha gent que potser encara no li han importat. Sí, sí, també és molt probable, hi ha gent cochinota.

També et diré una cosa, i aprofito, faig un incís, sisplau, el canvi d'armari progressivament. No cal que avui vagis amb sandàlies i bermudes i demà llavors ja vagis amb un polar. És mig-mig. En vaig veure un la setmana passada, senyor. No, és que a la que refresca una mica hi ha gent que, escolta'm, ja està, bufanda i som-hi. Petrarca en Fabri Puig.

Per si es vol donar per el dit, des d'aquí es devia treure aquella dessuadora al Bany Maria perquè amb la calor que fa. Us he de traslladar una pregunta a la taula abans de començar a exposar aquest tema. Ja veiem si me la podeu respondre i si la voleu respondre. Quant temps fa que no us compreu roba? Dues setmanes. Dues setmanes la júria? Sí, jo por ahí. Sí, també. Òscar, molt bé. Pensava que eres d'aquests de.

Comprar roba, què vol dir comprar roba? Jo vaig, compro una peça i avall, eh? Ah, ja està, allò que necessites, eh? Però dissabte vaig haver d'anar de compres, no per mi. Ah! Últimament va molt de compres l'Òscar, només fa que parla de compres de les filles. Els que tenim fills o filles que van creixent, a la que s'intueix el canvi de temps, s'ha d'anar.

A més, fan una febrada i de seguida creixen centímetres. No val res de l'any passat. Doncs jo, divendres. Sí, divendres, l'alba. Un mes. Un mes, eh? D'acord. I de la roba que no feu servir, aquella que dieu que ja està al fons de l'armari i realment oblidada, i que podem donar-li un segon ús, què en feu, d'aquesta roba?

Jo li passo la meva germana, primer filtre, que li agrada molt això de reutilitzar tot el que no vull, jo li porto tot i ja ho gestiona, o ara m'he aficionat també a vendre-la per internet. Això és una novetat. Compte, eh? D'acord, molt bé, Júlia.

Alba? Jo no, jo la porto allà, aquells bidons d'humana o de no sé què. I la dels nens sí que la passo a altres mares o pares si ho necessiten.

Altres nens necessiten. La meva filla està venent, però jo. Fons de l'armari vol dir que està al fons de l'armari.

Exacte. Allà s'ha quedat. Exacte, o sigui que l'has oblidada completament aquella pesta de roba. No, eh? Ni que sigui per netejar l'armari per dins algun dia. Que bé, fes un esforç, has d'anar a buscar el nordic a la bugaderia i treure aquella bola de camises que tens al fons de l'armari. Bé, la meva dèdia d'avui va precisament d'això, ja fa algunes dècades que la moda canvia cada any per obligar el populatxo que no es pot comprar un pis, ja que no ens podem comprar un pis, almenys anirem a la moda, oi? Per això tenim les marques de rebola o cost, que en català correcte en direm a preu saquible. Són aquestes marques pensades per la classe treballadora, pels que sabem el que costa un cafè amb llet. Vaja, què passa amb aquestes marques? Doncs que els dissenys altament actualitzats és el que les defineixen i la qualitat és una miqueta baixa. Llavors, què passa? Que et convida que cada any diguis, ai, ara m'ha sortit aquella bola, la samarreta amb el frec de la bossa de mà, etcètera, etcètera, me'n compro un altre. Zero consciència mediambiental. D'acord? Què ha passat els últims anys? Doncs que la roba de preus assequibles ha deixat de ser de preus assequibles. Perquè ara te'n vas a una d'aquestes grans botigues, digue-li al tiet Amancio o aquesta gent, i el que abans et costava 5 euros una samarreta bàsica, ara te'n costa 20.

Les de 5 euros són les de la pila del greix, aquelles que tenen pols. És que ni les es posen, les deixen allà, que dius, home, una planxeta, alguna cosa. No. Per tant, ja ens rumiem una mica més comprar roba cada temporada, a no ser que ho necessitis, però ja t'ho rumies dues vegades, perquè dius, ei, un pantaló i un jerseiet, 100 euros. 100 euros que puc fer servir per fer la compra de la setmana, per exemple, eh? A més, hem perdut el acostum de les nostres mares i àvies, que era d'arreglar tota aquella roba que quedava una miqueta malmesa, aquell mitjó amb el tomàquet, per exemple, quina expressió tan maca el tomàquet, que és aquell forat al mitjó, ja no es fa servir perquè ja es llença el mitjó d'allò. Ah, ja no s'argeix, ja no es posen pegats en els genolls, Genolleres, o colzeres fins i tot I tant, que havia amaretat tots els. Jo soc la petita de sis cosins I clar, quan m'arribava tota la roba, fill meu Allò estava arrossegat per tot arreu I rodones I tant, llavors ma mare m'hi posava apagats que semblava Hamilton Saps el que vull dir? Però no cobraves No, exacte Ja no pugem les vores, ja no canviem les cremalleres Quan se'ns trenca alguna cosa, o a la bassa, és igual Totes aquestes peces que només necessiten

una rapassadeta Queden com la bola del cabrer Al fons de l'armari. Què fem ara a la classe treballadora quan volem fer un canvi d'armari però no podem ni volem gastar-nos 100 euros en uns pantalons i un jersei de petroli que intenten vendre't com si fos llana? Doncs, de cap a la roba de segona mà, llavors hi ha dues opcions. Una, la Júlia que diu, mira, he començat a vendre-la per aquestes plataformes. Dues, les portem a aquests contenidors grans, de la humana, etcètera, etcètera. Bé, la primera fórmula, que és la de vendre tota aquesta roba, té el seu paper a l'hora de fomentar la reutilització i allargar el cicle de la vida de la roba. Dius, mira, escolta, me la poso jo, també se la porta una altra persona i així no la llancem, eh? Però hi ha una coseta que se'n diu lletra petita. Que fa un grinyola una mica, eh? Per què? Doncs perquè estem convertint aquestes plataformes en una extensió del capitalisme de plataformes i del consumisme ràpid. Llavors és com pam, pam, i hi ha gent que està enganxadíssima a aquestes plataformes. No només amb roba, també amb estris, amb, bueno, això, una bicicleta, de cop i volta un inflador de rodes, de cop i volta un nen, saps? Aquesta criatura. Mira, et vendré per vintet. Que maco, aquesta amenaça, no? O a la pop que vas, saps? Maco. Bé.

Llavors, hi ha alguns sectors de la societat que, evidentment, han apuntat quina és la lletra petita d'aquestes plataformes. Per exemple, funcionen com a corporacions transnacionals que s'apropien de dades. Des del 2025, els drets d'imatge i les dades que tu penges a plataformes com Vinted pertanyen a aquestes plataformes i a aquestes empreses. Tu deixes de ser-ne amb un senyor. Converteixer l'usuari també en un autònom, que ha de fer tota la feina. Jo faig la fotografia, jo la penjo, jo ho cobro. Clar, aquesta gent no fa res, tota la feina se l'emporta aquesta gent. I llavors, lluny de frenar el consum, molts cops incentiven l'acumulació i la ràpida revenda de productes de la mateixa fast fashion, que en diem com el tiet Ortega, etcètera, etcètera. Bé, actuant com un canal més de comerç massiu. I a banda d'això també hi ha l'impacte fiscal. Si vens fins a 2.000 euros encara, te'n salves de pagar IVA i impostos, però a partir de 2.000 euros ja et demanen que paguis impostos. Com a resposta a aquesta lògica, hi ha moltíssima gent que no veu bé aquesta manera d'intercanviar roba per diners i el que fa, doncs, proposen mercats d'aquests, doncs, de cara a cara, físics, que tu puguis acudir-hi, que sàpigues d'on ha sortit aquella roba, etcètera, etcètera. I, per una altra banda, hi ha les botigues de segona mà. Que a mi això em té el corrobant.

Sabeu que hi ha botigues que pots comprar a pes, fins i tot. Vull dir que et compres dues calces de setí i et surt per pèl en deu. Perquè, evidentment, allò no pesa res. Però si vols un abric, una miqueta, allò que dius, oi, mira, l'abric ha de pesar. Un abric que no pesa no obriga ni res. L'abric ha de pesar. Tu has de sortir de casa pensant, Déu del cel, si porto una persona al damunt. Ara sí que surto bé. 6 de febrer. Perfecte. Una meravella. Doncs bé, aquestes botigues. El que agafen és que agafen aquesta roba que posem en els contenidors, que evidentment els hi surt gratuïta, els fan un baldello, que diu ma mare, una copa d'olta la passen per la rentadora, la deixen penjar en dos dies, pam, i te la venen. Fins al punt que he arribat a veure botigues de segona mà amb etiquetes posades de gent que llença roba amb l'etiqueta posada. Clar, fa 40 anys enrere ma mare ens feia portar la roba a la parròquia i aquella roba anava per gent que ho necessitava i ningú pagava ni un duro i tampoc ningú en feia negoci amb aquella roba. Llavors ella ens feia sentir molt bé, mil pessetes pel dòmon i anar a la parròquia a deixar la roba que no fèiem servir. Clar. Després de tot això, tu penses.

Entenc que, clar, el tema de donar la roba a qui la necessita hauria de ser una opció. Jo pensava que quan la deixàvem en els contenidors anava gent que la necessitava. Jo també. Jo sé que van a unes botigues de segona mà i penso. Depèn. Hi ha algun contenidor que en principi hauria de ser així, però després han creat ja les seves pròpies botigues. Aquí està, aquí està. I aleshores dius, home, jo fa potser 5 o 10 anys sí que depositava aquestes robes contenides pensant que no em feien cap ús a nivell de negoci, no em traien cap rendiment, però clar, quan de cop i volta, tant, jo me'n recordo quan era petita que anava pel carrer i vaig veure una nena del meu barri que portava un vestit que ma mare havia donat a la parroc i la vaig odiar molt, aquella nena particular. Aquell vestit m'agradava moltíssim i a més li es queia més que a mi. Vull que em torni a passar això. Anar pel carrer i pensar, mira aquella, li queden millor els meus pantalons que a mi, saps? Podria estar bé. I llavors, clar, estem pensant, com ho hem de fer això? És a dir, estem tan precaritzats i tan subjugats al capitalisme que només entenem la solidaritat en el cas que hi hagi un mínim d'intercanvi monetari, que hi ha gent que fins i tot ven aquelles sabates

que ha portat 10 anys, que tenen la forma del teu peu amb els teus galindons. I li has d'anar a vendre a una pobra senyora que li calen unes sabates. Doncs dóna-li, si li van bé, bé, i si no, doncs mira, una altra història. Com ho veieu, això? Què hem de fer amb aquesta roba?

M'ha agradat molt perquè primer has destrossat l'opció de la Júlia i després la meva.

No hi ha res bo, res va bé, res és bo. Jo en el meu cas, en la meva defensa, he de dir que també per un tema de fiscalitat i tot això, el que faig és acabar comprant, és a dir, el cercle del capitalisme continua. És a dir, tots els ingressos que tu reps a l'aplicació acabes dient, bueno, compro alguna cosa. Es pot gastar dins la mateixa aplicació. Ah, sí, i a més et dona l'opció aquesta de reinverteix aquí mateix. És a dir, mai acaben convertint-se, entre cometes, en diners, si hi ha valor, però no en un diner monetari directament, sinó que tornes a comprar una altra cosa d'algú altre que és de segona mà. I tot queda allà també, eh?

Són diners que no surten de l'aplicació. Totes estan sempre al seu poder. Caramba, escarambita i carambirolí. Sí, sí. Clar, i a més, que puc entendre que es pugui vendre una bicicleta, per exemple. Dius, mira, una bicicleta, que és una cosa que pots tenir o no. Pots triar o no tenir una bicicleta. Però clar, un jacet que t'hagi fet boles. No sé si. No, i és clar.

Sí, i a mi l'altre dia em va passar una cosa curiosa amb el meu fill, el gran, que és petit, encara té 10 nenets, però hi havia una cosa que no li anava bé, i em va dir, mama, això en lloc de donar-ho, vull obrir un compte del vintet aquest, i vaig dir, com? I diu, sí, perquè clar, això està bé, i va ser com pensar, ostres, per què donem allò que està rebentat, l'altre ho volem. Vull dir que. I vam haver, ens vam asseure, vam estar parlant i vaig dir, no, vull dir, realment intentem donar roba que estigui en bones condicions, però jo em pensava que era perquè hi havia gent que la reutilitzava, no perquè després la tornaven a vendre. Però aquí en el fons també jo crec que en el centre hi ha aquesta hiperconsumisme de tantíssima roba que arribem a tenir, que Mari Kondo en el seu moment ens va intentar ajudar, però que no. No, i ella mateixa després se'n va desdir. Sí, sí. Acabar de tenir criatures va dir, escolta'm. Però vull dir que jo crec que és com una bogeria, no? I també ara quan anaves explicant tot això també em sentia malament perquè pensava, bueno, i com ho pots fer bé al final, les coses, no? Aquí està. Com fem bé això? Clar, com ho fem bé? Perquè et penses que ho estàs fent bé però no ho estàs fent bé. Llavors és com, Dios, no? És complicat. O sigui, el millor era el.

La millor situació era la de les parròquies. El problema és que, per exemple, la de Martorell va haver-hi un moment que van dir això ja està, que és aquí. Al final també estaven gestionant certes coses que potser tampoc.

És com les biblioteques, no? Que hi ha gent que va a les biblioteques a entregar llibres que tenen a casa que ja no llegiran mai més o que no els volen perquè els hi fan nosa. Aleshores la biblioteca diu, això no és un lloc per venir a deixar llibres. Vull dir, clar, què en fem de tot això? Drab, que en fem. El que ha guardat el

Jordi està allà guardant no va a fer la paraula

m'ha sorprès molt i no el conec prou i em sembla que has il·lustrat a molta gent que no sabia que això existia. Però si alguna cosa veig que ha canviat és que potser sí que s'està perdent el costum de donar. És a dir, ara qualsevol cosa petita que tinguem per casa que no fem servir s'ha d'intercanviar econòmicament. I el costum de donar-ho simplement, escoltar-hi i que sigui el que Déu vulgui, això sí que ho estem perdent. És l'única cosa que veig que. Que abans sí que passava, que, escolta, confio que això ho agafi algú que pugui necessitar gratuïtament i només perquè a mi ja no em fa cap servei, i ara, no, no, a veure què replego.

Suposo que respon a unes estructures mentals, no?, que fa 20, 30, 40 anys enrere teníem molta consciència de classe i de societat i sabíem que el veí, si necessitava ajuda o una mica de sal, doncs estàvem allà per ajudar-nos, i poso aquest exemple, ho redueixo aquí, però. Jo li cobro la sal, la veia. Jo depen d'aquí. Depèn de qui ve, tinc algun veí que penses ah i diu, n'hi ha un que es perfuma molt i entres a l'ascensor i penses ah i veig el Sant del Roser amb aquest no n'hi ha aigua, saps el que vull dir? es deu dir Ramon jo pensava en aquestes plataformes

que fan negoci aquest de setmana per exemple, tinc un fill que ara està obsessionat que necessita diners, necessita diners i necessita diners llavors la manera que ell ha pensat de treure més diners és vendre els llibres que ja no llegeix, perquè ja li han quedat per als petits llavors hi ha aplicacions que et compren els llibres de segona mà 25 cèntims, 33 cèntims, 44, depenent del títol. I clar, em deia, 40 cèntims, i ja jo pensava, algú fa negoci amb això, perquè aquest llibre que compren a 40 cèntims, potser el revenen després. No et dic que el revenguin a 20 euros, que és el que ven un llibre, però. Clar, només que demanin 7 o 8 euros, estan rascant moltíssims diners a compte de la gent que, perquè ja no li caben els llibres, perquè ja no se'ls llegirà el que sigui, diguem-ne que els ven, però clar, a uns preus. Clar, quan em van ensenyar els preus em van dir, on hi ha? És que no et surt a compte, a més els has de dur a algun lloc, etc. O sigui, et demanen una feina. Però et faig una pregunta,

no és el mateix que quan anàvem a caldre paira? Aportar les coses també, li veníem a pes, i també hi ha les motives dels encants, les parades dels encants, que dius, home, també han estat venent moltes coses de segona mà durant molts anys i també els hem validat.

Què és la diferència? Jo amb això que deia en Jordi, per mi, i quan parlàvem amb el meu fill l'altre dia, també li deia la reflexió important de dir per què allò que està en un bon estat i li tens com un vincle, estàs disposat a. O sigui, desempallegar-te, però a través d'un intercanvi econòmic, perquè això té valor, i en canvi allò que està ja una mica rebentat, això sí que ho dono. Quan realment, jo crec que l'important és si dius, ostres, el que deia aquest cercle al final, que al final són aquests cercles també d'ajuda. Escolta, doncs això està bé, això està en bon estat, ho dono. El que està en mal estat, ho llenço. Ara no. Ara dono allò que està en mal estat i el que està bé, ho venc. Que, per altra part, també els nanos joves o les noies joves diuen, no, així em trec uns calerons, que també ho puc entendre, però a mi sí que em va petar bastant el cap quan vaig veure que ells feien una mica aquesta distinció, de dir, allò que està bé, ho veng. I el que està malament, igual que amb els jocs, el que està malament, no, no, no, és que has de donar, sobretot, el que està bé, perquè potser és per gent que no poden comprar-se aquest joc que està en molt bon estat. Llavors, aquí hi ha un tema de valors molt profund que crec que estem com perdent, no?, en aquests intercanvis, al final. Correcte, és un tema de valors. Jo crec que també està vinculat a l'arrelament.

És a dir, la barraca no cal. Ara ja no ens deixen clar com ho fem, això, ara. Com ho fem? No, és que la barraca tampoc. No, però sobretot en tema, més enllà de la roba, també en tema de mobles i així, és cert que, bueno, jo m'ho conec al cas de Barcelona, però hi ha xarxes comunitàries també de veïns o de pares d'escoles i, per tant, això també té la seva tirada i també funciona. Hem d'explorar-ho més, segurament, però és que en el moment en què entra un aplicatiu jo crec que ja és on perdem el control sobre tot això. I l'altra banda és potser no consumir tant, no comprar tant, perquè segurament, i soc la primera que m'agrada comprar, però penso que la majoria

de coses no les necessitem. El pecat és d'origen. El problema no és com te l'has de desfer,

sinó per què han entrat a casa. Tanta roba, tants llibres. Hauríem de pensar també. Les sabates és un exemple claríssim. Abans es tenia unes sabates del dia a dia i les de diumenge. Punt. No n'hi havia més. Quants parells de sabates tenim ara a casa? L'excés és. Clar, bambes per fer esport, bambes per anar al carrer, sabates una miqueta per arreglar si has de sortir, no sé què, unes altres sabates pel dia a dia, un mocassí que està de moda, el mocassí, com no tindràs un mocassí cabrer, que tu en tens. Avui porto xancleta. Avui porto xancleta. Sí, i tant. Les senyores se'ns permet. Les senyores se'ns permet, sí, sí.

Jo això no ho faré, no? Bé, doncs l'Elisenda Pineda que ha posat en dubte molts dels convenciments de la gent que estava reciclant la roba d'una manera o d'una altra. Ara, exacte.

I ara anem al desert de Takama, que hi ha aquella muntanya de roba, també, amb etiquetes posades, que és meravellosa, també.

Sí, sí. Elisenda, gràcies. Gràcies a vosaltres. D'aquí a cinc minuts seran dos quarts. Una pausa i entrem en matèria.

9, 3, 2, 40, 38. Et saps de memòria el fix on truques un cop cada 5 anys. Però saps també que en determinades situacions econòmiques o familiars pots beneficiar-te del bo social que ofereix un descompte en la factura de la llum? A l'Agència Catalana del Consum t'ajudem a conèixer els teus drets perquè te'ls sàpigues tan bé com el primer telèfon que et vas a prendre. Troba més informació a consum.gencat.cat Els teus drets de memòria. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom.

Hola, volia comprar un taigo amb sostre panoràmic, càmera de visió posterior, ajuda d'aparcament, llums LED, vidres tintats i keiles.

Aquí el tens. Ja? Volkswagen Taigo amb entrega immediata des de 19.900 euros. He de ter recomanat a Península i Balears finançant amb Volkswagen Bank fins al 31 d'octubre. Més informació a la xarxa de concessionaris Volkswagen de Catalunya i a Volkswagen Bonés.

Ser bomber o bombera és molt més que una feina. És posar força, vocació i compromís en un projecte col·lectiu al servei de tothom. Si vols contribuir a una Catalunya més segura, aquest és el teu lloc. Nova convocatòria d'accés al cos de bombers de la Generalitat. Fins al 29 de setembre, el 40% de les places estan reservades per a dones. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom.

Grans batutes, grans emocions.

Ludovic Morlot, Jordi Saball, Gustavo Dudamel,

Adam Fisher, Klaus Maquela, Teodor Correncis i molts més.

T'esperen grans referents internacionals de la Direcció d'Orquestra a l'Auditori.

Entradesauditori.cat. Demà tens taula reservada al millor restaurant del món.

Una cuina és el lloc on nosaltres podem ser lliures. Hem de treballar al màxim nivell perquè els nostres comensals tinguin la millor experiència de les seves vides.

I que es deixin els quartos, eh? Que tornem a ser un dos estrelles Michelin, eh? La història del restaurant que ho va canviar tot. És el moment de donar el màxim. Així que els vull a tots al 1.000%. Val o no? Adiós.

Sengai, la sensación es que es una ciudad que funciona.

Que crece la cultura del via aquí a la Xina.

Som Trescat.

D'aquí a dos minuts seran dos quarts de quatre de la tarda, som al Catalunya Mitjà amb l'Alfa Gm, amb la Júlia Regué i amb el Jordi Cabré, el dia en què el govern espanyol negocia amb els partits que van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez del decret d'habitatge que vol aprovar demà en Consell de Ministres. Fins ara es plantegen mesures per prohibir la compra especulativa i bonificacions fiscals a llogaters i a propietaris. El Partit Socialista mira de fer la quadratura del cercle, perquè intenta contentar els seus socis de govern, sumar, però també Junts per Catalunya i el PNB. I no perdre, tampoc, partits d'esquerra com Esquerra Republicana, com Compromís, com el BNG, etcètera, etcètera. I tots ells pretenen coses diferents. I tot això amb milers de persones al carrer explicitant el descontentament ciutadà que totes les enquestes han pronosticat els últims anys. El problema de l'habitatge és i ha estat la principal preocupació ciutadana els últims anys. Hi ha hagut converses tot el cap de setmana pel que sabem es limitarà la compra especulativa d'edificis sencers als fons d'inversió. Hi haurà rebaixes fiscals pels llogaters i pels propietaris que lloguin a un preu assequible. Hi haurà ajudes per la compra d'un primer pis i mesures per blindar el parc públic d'habitatges. On sembla que falta acord és en la pròrroga dels contractes de lloguer i amb els desnonaments, que en definitiva ha estat la gota que ha fet vessar el got. Ara per ara, el plantejament és prohibir el desnonament de persones vulnerables. Pedro Sánchez, que avui és a Barcelona, té doncs un problema gros sobre la taula del Consell de Ministres. Sembla, però, que Junts i el PNB, sabent anar a negociar el decret, volen incloure incentius fiscals per a petits propietaris i llogaters i suspendre els desnonaments en els fons d'inversió. I a l'altre costat, com dèiem, Podem, Sumà, Esquerra, Bildu, BNG, que demanen als socialistes una pròrroga automàtica dels contractes de lloguer. De seguida sento la vostra opinió, però deixeu-me saludar al Sergio Nassarra, que és catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili, expert en polítiques d'habitatge i que ha estat director de la càtedra UNESCO d'habitatge. Professor Nassarra, bona tarda. Que ara mateix sembla difícil acontentar totes les opinions i tots els interessos dels diferents sensibilitats polítiques però és evident que el problema de l'habitatge que ja fa anys que està sortint a totes les enquestes com el principal problema que més amoïna no només a Catalunya sinó a tot Espanya ara amb la gent al carrer una acampada a la Puerta del Sol a Madrid avui manifestacions al matí a Barcelona i se n'espera una altra aquesta tarda. Ara mateix és possible trobar una solució que contenti a tothom o el problema és tan gros que difícilment es trobarà una solució que contenti a tots?

Doncs, com bé diu, realment és un problema, podríem dir, estructural. El problema de l'habitatge ens ve, com a mínim, des del 2007. Per tant, ja portem quasi 20 anys. Intentar buscar solucions, diguem, ràpides, en moments, diguem, socialment, amb certa càrrega, diguem, moral, etcètera, això pot ser fins i tot contraproduent. És a dir, depèn de quines mesures es prenguin, doncs pot anar inclús a pitjor.

S'ha arribat a un punt de no retorn? És a dir, ara ja la situació és insostenible?

No, no, és a dir, com li deia, portem 20 anys amb un progressiu deteriorament de l'accés a l'habitatge precisament per les normes, per les lleis que s'han anat aprovant tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. De fet, si mirem les xifres de com està Espanya en relació als països europeus, tots els països de l'Europa Nòrdica estan pitjor que nosaltres, tots. Per tant, Noruega, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, Països Baixos, tots tenen. Nivells de sobreendeutament familiar a causa de l'habitatge més alts que els nostres. Els danesos, per exemple, són el triple. El triple de les famílies daneses estan sobreendeutades a causa de l'habitatge. Això ens ha de contentar? No, està clar. Però sí que hem de dir que moltes polítiques que s'han pres, i agafo com a referència, però n'hi ha més. La llei d'habitatge, la llei 12-2023, ha estat una llei clarament contraproduent. És a dir, el 2023 estàvem malament, però estàvem tan malament com ara. Per tant, una de les mesures que es podria fer perfectament és la derogació de la pròpia norma, cosa que no està dins de l'agenda, clar.

Clar, el problema també, quan intentem fer entrevistes sobre el tema de l'habitatge, és que hi ha posicions molt de part. Hi ha qui diu, el que s'ha de fer és regular el preu del lloguer. Hi ha qui diu, no, no, si regules el preu del lloguer, treus pisos o habitatges del mercat, perquè hi haurà gent que no el posarà en lloguer. Hi ha d'altres que diuen, no, s'ha d'actuar contra els grans tenidors. D'altres diuen, no, no, és que si vas contra els grans tenidors, tenen un percentatge molt petit del parc de vivendes que s'estan llogant. La majoria són de petits tenidors. ¿hi ha una posició que sigui més o menys homologable per a tothom i que tothom la pugui acceptar? ¿O tothom està tant a les trinxeres, entre cometes, que és difícil trobar un punt mig?

Això és una gran pregunta. Des de la universitat ho portem dient des de fa molt de temps. Sí que hi ha solucions, podríem dir, provades acadèmicament, és a dir, avalades científicament per experiències d'altres països, per resultats d'unes polítiques o d'unes altres, i per tant, des de la universitat, jo crec que tenim una idea bastant aproximada del que pot funcionar i del que no pot funcionar. I què funcionaria? Què és el que s'hauria de fer? En els dos exemples que vostè ha posat, el tema del control de renda, és claríssim que no ha funcionat mai. No ha funcionat mai a cap país amb qualsevol tipus de bé, sigui el menjar, sigui l'habitatge, qualsevol tipus de bé i en qualsevol moment de la història. El que ha passat sempre ha estat en un primer moment el que estem veient a Catalunya des que es van introduir al març de 2024, per tant una baixada molt considerable de l'oferta, Catalunya és un 20%, Una millora petitíssima, diguem, amb l'estabilitat dels preus, però en contra està que en les zones no tensionades ha pujat molt més. A Catalunya, clarament, els tres municipis amb cert número d'habitants, de més de 20.000 persones en aquest període ha pujat fins a un 12%, com per exemple en ciutats com Vilaseca. Llavors, i el que passa ulteriorment és mercat negre, deteriorament de l'estoc immobiliari, els pisos que es lloguen són més petits, això no és cap novetat, des de la universitat

ja ho sabíem tot això. Perquè ha passat a tots els països. Hi ha un estudi, el professor Kolodinin, de fa un parell d'anys, que estudia 200 treballs acadèmics sobre aquesta matèria en 5 continents, i les conclusions són les mateixes a tot arreu. Per tant, quan ens diuen el control de renta, això ja sabem que no funciona, que és totalment al revés. I en relació a l'altre, sobre els grans tenidors, vostè també té raó. Els grans tenidors controlen un parc d'habitatge molt petit, però els grans tenidors, el que ningú explica, és que són conseqüència de les polítiques d'habitatge tant de Catalunya com de la resta de l'Estat durant els darrers anys. Abans no existien. I no existien. Perquè la propietat de l'habitatge estava molt distribuïda entre les famílies. És a dir, tothom podia, estalviant, esforçant-se, intentar comprar un petit piset, alguna cosa, més o menys lluny de la ciutat on s'ha de treballar, on es vol viure, però tothom hi podia accedir. Això, per exemple, estem parlant clarament fins al 2007, amb molt d'esforç i tal. Però què ha passat? Que tenim una sèrie de normes, en concret la llei 1-2013, la llei 5-2019, que són, per exemple, dues normes, també serien candidates a la seva revisió, que han impedit i han dificultat que les famílies puguin comprar. Per tant, els han abocat a tots a llogar en un mercat escàs,

un mercat cada vegada més car, i per tant ha estat un complet desastre. Per tant, els fons, els estrangers, els que siguin, han dit, bueno, escolta, si no compro vosaltres i no us deixen, ja els compro jo. I és el que han fet, han anat acumulant habitatges. Per tant, no totes les lleis donen igual, dius, clar, fem això i aquestes mesures i segur que funcionen. Això és fer volar coloms, això és fer un brindis al sol, moltes vegades. El que cal és més rigor acadèmic i més estudiar, clar.

Per tant, quines mesures han funcionat en altres països? Què és el que s'hauria de fer?

Per exemple, hi ha una cosa en què fallem al màxim, que és una política coherent i constant d'habitatge. Una política coherent tan verticalment, és a dir, des de Brussel·les fins a Madrid, Barcelona i la ciutat que correspongui, per tant, des de nivell europeu fins a nivell municipal, s'ha d'arribar a una política coherent. Això, per exemple, perquè l'audiència ho pugui comprendre, estem parlant d'un problema tan greu com pot ser el de l'educació, per exemple, que ja sabem quin quins desastres de resultats tenim. Si no fas una política coherent i constant d'educació, passa el que passa. Doncs en habitatge passa exactament el mateix. I constant vol dir que es mantingui el temps, el que vol dir també que s'ha d'obrir un gran pacte per aquest tema, per un pacte en real, no, com deia vostè molt bé, en trinxeres, de dir, no, no, jo no em penso moure d'aquí, sinó que partint de l'evidència científica, acadèmica, doncs intentar trobar punts de connexió perquè aquestes polítiques puguin durar en el temps. O sigui, per tant, permetin que tingui certa recança amb aquestes polítiques, diguem, apriorístiques, ràpides i tal, nascudes d'una voluntat popular, bla, bla, etcètera, que això probablement no es portarà enlloc.

Però quan demana un pacte, per exemple, construir més pisos de protecció oficial, per exemple.

No necessàriament. Per exemple, una de les qüestions estructurals en què s'hauria de passar aquest pacte seria la seguretat jurídica, article 9.3 de la Constitució, i el que diu és que tothom ha d'entendre quines són les regles del joc i que se li aplicaran sense cap dubte. I això va bé per tothom, va bé pels rentadors, pels rentataris, pels constructors, pels usuaris finals, pels bancs, pels deutors hipotecaris. Entendre les regles del joc. Bé, doncs, portem 20 anys desturotant totes aquestes regles del joc. Ara és molt difícil saber, i Catalunya és un gran exemple amb això, és molt difícil saber com es compra i ven una casa correctament a Catalunya. És superdifícil. Quan això fa. Abans del 2015, això no passava. Llogar, doncs no saps ben bé si podràs fer fora el llogater o no, si es quedarà més temps, si t'entra una persona, un ocupa casa teva quan el pots fer fora. Tota aquesta inseguretat jurídica comporta que molts pisos que no cal que es construeixin, que ja existeixen a les nostres ciutats, no surtin al mercat. I llavors ha estat quan el legislador, especialment el català, copiat després amb altres comunitats autònomes, doncs comença a amenaçar. Doncs si no voleu llogar, doncs us multarem, us posarem recarres tributaris, us expropiarem els habitatges. Bueno, clar, això encara crea més inseguretat jurídica per tot el sistema en general. És a dir, construir un habitatge, construir un bloc, com dèieu abans en el resum, això pot trigar 7, 8, 10 anys. Però hi ha estoc immobiliari disponible. Molts d'ells només necessiten un acompanyament en renovació energètica, en accessibilitat, una posada al dia, i no tots els propietaris tenen 25.000 o 30.000 euros per posar-los en marxa. Per tant, polítiques més incentivadores i d'acompanyament triguen més amb els efectes, però sí que podem tenir una sensació de més tranquil·litat, d'oferir habitatge a les altres persones que no en tenen. Un dels riscos que podem veure amb aquestes mesures. Preveuen per a demà i que s'han anat filtrant, és que ja definitivament l'oferta d'habitatge baixi encara més.

Ara, per exemple, els moviments, sobretot a través del sindicat de llogaderes, demanen contractes indefinits. És una bona mesura, contractes indefinits, o és contraproduent?

Els contractes indefinits jo sempre els he defensat que siguin opcionals. És cert que ara la normativa d'arradaments no permet contractar un lloguer indefinidament. S'ha de fixar un termini. Normalment es fixa d'un any, però la llei et força fins a cinc o set anys. A mi no em sembla malament que això fos optatiu i per incentivar-ho es donessin tot tipus de facilitats. Per exemple, una major corresponsabilitat en l'habitatge. Amb el llogater, o com per exemple, una capacitat per al propietari de poder-ho recuperar quan tingui una necessitat econòmica molt greu. I de fet, això era una proposta que va presentar la Generalitat de Catalunya i que la va presentar la consellera en el seu moment. El 2017, que era una conseqüència d'un grup de treball amb 15 experts de tota Catalunya i de tots els colors que vam arribar a aquestes conclusions i no s'ha fet res més. Per tant, que sigui opcional, és a dir, que hi hagi un contracte temporal d'aquests 5 o 7 anys i un altre alternatiu incentivat indefinit, a mi no em sembla malament. Tot el que sigui forçar, és a dir, obligar, això no ens porta enlloc. Si, per exemple, un agafa, l'exemple més clar és el d'Espanya, és a dir, quan l'any 64 es van introduir els lloguers indefinits, a Espanya llogava un 65% de la població. Al boom immobiliari llogava un 12%. Per tant, hi havia una desaparició total del mercat de lloguer. I si un agafa models com Alemanya o Suïssa o Àustria, que sí que tenen lloguers indefinits, com li he dit al començament, aquests països, les seves polítiques d'habitatge no són massa comparables perquè els seus resultats de sobreendeutament familiar a causa de l'habitatge és molt més alt que a Espanya. És a dir, tot el que han fet durant aquestes dècades amb aquestes mesures els ha resultat pitjor que tot el que hem fet nosaltres.

Tinc aquí a la taula l'Alba Alfagem, el Jordi Cabrera i la Júlia Reguer. L'Alba li volia fer una pregunta. Insistim, estem parlant amb Sergio Nassarre, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili, expert en polítiques d'habitatge i va ser director de la catedral UNESCO d'habitatge.

Bon dia. Una pregunta. Aquest dia està sorgint alguns models, per exemple, crec que és el Canadà, que ha prohibit la compra a estrangers i fins i tot a grans tenidors, i que, bueno, posaven sobre la taula, crec que també hi havia algun altre país, que per poder comprar, adquirir un habitatge, havies com de demostrar arrelament en el territori. Què en pensa vostè? Aquestes polítiques són efectives, no? Són aquelles polítiques una mica que. Que netegen la cara al final de l'estratègia i sembla que fas alguna cosa però no té ni impacte, això realment es podria aplicar aquí?

Bueno, o sigui, discriminar els ciutadans europeus per poder comprar a Espanya si no es renegocien els tractats, això no es pot fer. Això ho poden fer països com Malta, que en el seu moment, quan van pactar la seva entrada a la UE, ja ho van. Ja ho van introduir, són unes illes petites, etc. i per tant estava justificat una excepció amb controls, etc. Això, per una banda, pel que fa a estrangers, pel que fa a compra de grans tenidors, sí que tenim un exemple en algunes ciutats dels Països Baixos, jo només conec un article científic en aquest sentit, I el que conclou aquest article científic és que efectivament, com no se'ls va deixar, van baixar les adquisicions d'habitatges per fons i ja està, missió complida. No exactament. Què va passar llavors? Que l'oferta de lloguer va baixar, van començar les compres, per tant el que va passar va ser una gentrificació en el barri. No sé si aquesta terminologia és coneguda per l'audiència, però bàsicament el que estem parlant és que hi havia una substitució de la població d'aquell barri. O d'aquells barris afectats, perquè fins aquell moment eren llogaters d'aquests fons, que tenien un preu i una renda, però a mesura que aquests pisos van sortint al mercat de venda, els van comprar gent amb un alt poder adquisitiu, perquè els Països Baixos són dos països amb més tensió habitacional de tot Europa, i per tant això, la gent més humil que vivia allà va quedar tots expulsats del barri. I, per tant, una pujada de preus impressionant, com passa en qualsevol barri gentrificat, i, bueno, total, un complet desastre, no? Clar.

El Jordi, que avui també m'ha aixecat la mà, i la Júlia també. Una pregunta cada un i acomiadem el Sergio Nassarri. Sí, bona tarda.

Vostè ha dit que detectava l'inici de l'alçada aquesta tan espectacular de preus el 2007, i la pregunta és per què. És a dir. ¿Habría algun canvi, un xoc econòmic, legislatiu, demogràfic, que pugui detectar com allò de, potser va ser la globalització, allò que des del 2007 no es deixa dormir en termes de preus dels habitatges?

Doncs bé, el 2007 va començar la crisi financera mundial, que clar, els més joves potser no l'han viscut, estaven potser al pati del col·legi o potser no havien nascut, però els que ja tenim certa edat, aquella crisi financera mundial que encara patim, és a dir, potser els més joves pensen que viure és una cosa semblant a això, però els que van viure l'època del boom immobiliari, doncs viure pot ser una altra cosa. En aquell moment es va prendre una decisió, una decisió purament política, que després es va concentrar en una directiva europea, la 2014-2017, en la qual es va decidir que les persones més humils, la classe mitjana, mitjana baixa i la gent de classe baixa, no puguin comprar, no puguin finançar la compra d'un habitatge. Va ser una decisió política. Essencialment, a més, instigada des d'Espanya, etc. La conseqüència d'això per als països on no tenim una tradició de lloguer, com per exemple Portugal, Itàlia, Espanya, Malta, Grècia, etc., va ser un copet caos, el que hem vivit ara. Aquestes persones van quedar expulsades. És que es limitava l'accés a les hipoteques dels bancs, no? Correcte. Van quedar expulsades del mercat d'habitatge en propietat i han quedat expulsades després de l'habitatge de lloguer. Per tant, estan en un laberint. És a dir, aquest deteriorament que hem vist a Catalunya del lloguer d'habitacions o el lloguer negre, això és la conseqüència d'això. Per tant, aquesta decisió es pot revocar, a pesar que ningú està per la labor. I això és un dels grans temes que s'haurien de tractar. Però més enllà d'això, vostè té raó. És a dir, el 2000. Les famílies espanyoles que estaven més sobreendeutades a causa de l'habitatge, per tant, que superaven el 40% dels seus ingressos dedicats a l'habitatge, era quasi el doble de les que hi havia en plena bombolla immobiliària el 2004. És a dir, 20 anys després de la bombolla, amb polítiques d'habitatge multinivell, moltíssimes, a centenars, tant a nivell local, a nivell autonòmic, a nivell nacional, a nivell europeu, etcètera, Totes elles el que han provocat és que les famílies, el 2024, estaven al doble de sobredeutas, les famílies espanyoles, que estaven en plena bombolla immobiliària, que ja sabeu que té una mala premsa, o la gent allà pagava molts diners i s'hipotecava molt. Bé, les xifres quan es comparen estan molt pitjor, al doble de pitjor, que el que estàvem en plena bombolla immobiliària. Per tant, el que s'ha de fer és repensar tot el que s'està fent a Catalunya des del 2015 i a la resta de l'estat des del 2021. Júlia? Sobre el que comentava

abans la pregunta de l'Alba, jo crec que aquí el que es planteja no és tant la compra en si, perquè crec que és un veto molt difícil de col·locar, sinó quin ús se'n fa un cop que tu l'has comprat. És a dir, lligar una cosa amb l'altra. Jo crec que aquí, com a mínim, els informes que tenia el govern i que van fer experts en habitatge sí que hi veien recorregut. No sé si vostè opina el mateix o creu que no. O sigui, és una via. Només basar-se en per què fa servir això, ho dic perquè alguna escletxa hi ha de poder ser. No sé si dient només dins de la Unió Europea poc podem fer, sinó llavors el que estem dient és que no només no tenim competències a Catalunya, sinó que el propi estat davant del mercat ja no pot intervenir més i em costa de veure-ho.

Entenc el seu neguit. Bàsicament això ens dona la resposta a l'article 33 de la Constitució. L'article 33 de la Constitució, a l'apartat primer, reconeix la propietat privada. Reconeix vol dir que ni l'autorga, ni la constitueix, ni res de res, sinó que reconeix que ja existeix i que per tant la Constitució l'empara com un dret subjectiu. Per tant això vol dir que el pots protegir. Com per exemple tota la normativa en compte dels ocupes o dels robatoris, doncs deriva d'això, de la protecció de la propietat privada, tant mòbil com immòbil, quan roben el mòbil, etc. és exactament el mateix. Ara bé, es pot posar l'Estat o alguna comunitat autònoma a exigir un sol ús per a l'habitatge, és a dir, que certs immobles urbans només es puguin destinar a viure-hi, Jo crec que no. Això no ho resisteix la Constitució. Això ho hem de vincular amb l'article 348 del Codi Civil, quan diu que la propietat és el dret a abusar i disfrutar de les coses. I no es pot, amb les limitacions de les lleis, però aquestes lleis no poden buidar el contingut essencial. De l'article 33 de la Constitució i, per tant, no pot eliminar tots els usos, per tant, el 99,9% dels usos, i només deixar-ne un. Això, diguem-ne, seria inconstitucional, no ho resisteix. Per tant, tota aquesta línia que, efectivament, com vostè diu, està reconeguda a l'article 7, a l'article 10 i 11 de la Llei d'Habitatge, la de Llei 2 de 2023, doncs això no ens porta enlloc. És a dir, això és essencialment inconstitucional, sí, sí.

És Sergio Nassarre, és catedràtic de la Rovira i Virgili, expert en polítiques d'habitatge i va ser director de la catedral UNESCO d'habitatge. Gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Gràcies, bona tarda. Queden 11 minuts per arribar a les 4. Tinc encara pendent una publicitat. Fem una cosa, tenim la publicitat i després comentem tot el que ha dit Sergio Nassarre, perquè moltes solucions no se'n veuen a l'horitzó.

205 cavalls i només 4,3 litres? Sona impossible. Fins que proves el Nissan Qashqai amb 9 i Power. 205 cavalls de potència i un consum de 4,3 litres als 100 km soneixen perquè gaudeixis més i t'aturis menys. Emporta-te'l aquest setembre al teu concessionari Nissan o a Nissan.es. Xarxa de concessionaris Nissan de Catalunya.

Notícies, vídeos, podcasts, jocs i passatemps, alertes en temps real. Tu tries la manera d'estar al dia. Descarrega ara l'app de 20 Minutos i accedeix gratis a tots els seus continguts. 20 Minutos, més a prop que mai.

La Fundació Metalquímia i la Fundació Lluita contra les Infeccions presenten Mare Mundi,

un concert solidari en favor de la recerca contra l'Alzheimer i l'envelliment.

Amb la Sinfònica de Copla i Corda de Catalunya, Bet, Joan Garrido, Mariona Escoda, Samantha, Arjau i la Polifònica de Porreig.

Dimarts 13 d'octubre a l'Auditori de Barcelona.

Buena entrada en la Champions de los Seminuevos, David. Gran ambientazo, Marcos. Una pasada, todo listo para un gran encuentro en Locación Plus. Primer acercamiento, estudia la jugada. Entra en el área, se la ha quitado sobre la línea. Qué barbaridad. Increíble, la asistencia ahora tiene que ser clave. Buena venta. Buena venta, buena venta. ¡Oye, Marcos! ¡Marcha el Seminuevo para casa! Venga por más. Venga. Locación Plus.

Benvinguts al nou Club del Gourmet, a la cinquena planta del Corte Inglés de la Diagonal. Amb una barra de gourmet com a protagonista, amb plats freds i calents, peix, marís, carn, una terrassa de 600 metres quadrats amb unes vistes excepcionals i, a més, gaudeix dels millors espais especialitzats dedicats a charcuteria, prèmium i celler. Nou Club del Gourmet

a la cinquena planta del Corte Inglés de la Diagonal. La teva nova destinació gastronòmica a Barcelona.

Cada setmana, Blay Mercè rep des de l'Altre Barri un personatge de l'escena musical i cultural catalana. Un món on tothom està de vacances. I sempre hi sonen les teves cançons preferides. Les matinades de divendres a dissabte, viatgem a l'Altre Barri amb Blay Mercè.

Catalunya Ràdio. Som Trescat. Som Trescat.

Es dona percebut que entén del que parla, però de l'entrevista, molt esperançadora i molt encoratjadora no ho ha pas sigut, perquè, per lo que he dit, la majoria de les mesures que estan sobre la taula o en altres pisos no han funcionat, o no han funcionat amb la rapidesa que necessitem, que aquí és on em sembla que és una de de les claus del problema i és que calen solucions urgents perquè quan et diuen no cal ampliar el parc de vivenda pública sí, però és que això no es fa d'avui per demà això necessites uns quants anys per aconseguir els permisos per engegar les construccions, etc. per tant, a la gent que té ara un problema per llogar un pis. Aquesta gent, aquesta solució no li serveix, perquè haurà d'esperar un munt d'anys que hi hagi un parc públic de vivenda, si és que s'aconsegueix, perquè clar, ningú no et garanteix que si vagin canviant els colors polítics dels diferents partits no es canviï la política.

I a més, perdó, els interessos electorals són tan contraposats, electorals, perquè si l'objectiu és bastant compartit, em sembla que. Podem fins i tot estar a prop d'un acord que pot ser bastant positiu, si realment la gent té l'objectiu compartit, que és que la gent pugui tenir una casa. A nivell electoral és molt més difícil, perquè jo és que defenso els pobres, és que jo defenso els rics, etc., i tothom tira cap a casa, però ara mateix la cosa s'ha vingut tan greu que jo tinc un punt d'esperança, és a dir, a mi sempre m'ha semblat que l'interès del petit propietari i del llogater no està tan lluny l'un de l'altre. Partits polítics a banda, però aquests interessos, només que s'aliessin, que poguessin, i estic sent molt teòric, només que fessin una aliança, cadascú a casa seva, però una aliança mínima contra els grans tenidors, contra la gent que realment distorsiona el mercat. Tant el gran tenidor com la regulació excessiva, si realment trobessin el punt d'ols mig, la quadratura del cercle, que em sembla que és el que s'està intentant ara mateix, perquè si es crea una majoria per aquest decret serà partits més o menys defensors del petit tenidor i partits més o menys defensors del llogater, amb totes les excepcions que vulgueu, em sembla que això podria intentar trobar-se un principi de sentit comú.

Jo és que crec que no hem de confondre coses. És a dir, pot ser que els seus interessos no siguin tan diferents, però és que avui en dia és la principal escletxa de desigualtat. És a dir, el petit propietari és el que cobra pràcticament la meitat del sou del llogater. Això què fa? Que enquista la situació del propi llogater, que mai podrà ser un petit propietari, perquè la meitat del seu sou no la podrà estalviar, sinó que l'haurà de dedicar a la renda d'una altra persona, que en aquest cas podrà acumular-la per comprar un altre immoble. És a dir, jo crec que estem aquí. Aquest és el problema. I és cert que Espanya és un país. Però necessiten un altre.

Sí, clar, que es necessiten. El llogater no pot llogar si no hi ha un propietari.

I tant. Però el que dic és que els seus interessos, ara mateix. Per com has devingut al mercat, i crec que això també és una decisió política. És a dir, sempre es diu això, que Espanya és un país de petits propietaris. O és perquè hi havia normes que afavorien això. És a dir, la gent, si tu ara li preguntes, tu estàs bé de lloguer? Et diran, no, jo em vull comprar un pis. O no et diu això la gent?

O la gent prefereix viure de lloguer i dependre d'un altre? També és cultural, perquè a Alemanya això no passa.

Pot ser. Pot ser, però ara mateix la situació està tan malament que jo no vull confondre el que estem parlant de grans tenidors, el que estem parlant de fons voltor, amb el que és una persona que entenc que pot tenir un pis on viure i un altre. És a dir, són coses diferents, i crec que la magnitud de les lleis també ha

de ser diferent. És cultural? Fruit de la tradició i del context, perquè clar, la gent que ara està de lloguer i veu que de sobte poden venir i apujar-te el lloguer un no sé quant percent i que de sobte et poden prendre el pis perquè el necessiten pel seu fill, que vés a saber si és veritat o és mentida, potser sí o potser no. No, però llavors la gent diu, escolta'm, aquesta incertesa que hi ha aquí en aquest mercat de lloguer, doncs me'n vaig a la compra. En canvi, en altres països en què no hi ha aquesta incertesa, la gent pot estar de lloguer amb tota la tranquil·litat del món perquè sap que no li vindrà el propietari a augmentar-li el preu d'una barbaritat o a

prendre-li un pis per un altre. I aquest és el punt que hem de trobar, perquè tant el propietari està interessat en tenir lloguer, com el lloguer està interessat en tenir un propietari que no sigui un animal. Sí, però és que el lloguete és el que se'n va al carrer. És que aquesta és la diferència. Que un se'n va al carrer i l'altre no. L'altre pot buscar una altra persona que li segueixi pagant. Per això passa tota la vida.

Llavors el que dic és que s'ha de trobar un punt. No ens podem posar en igualtat de condicions. No, però és que mai ho estaran. Per això es diuen diferent.

Un es diu propietari i l'altre és un llogueter. El que passa és que han de trobar la manera que el propietari no sigui un animal i el llogueter tampoc intenti quedar-se per tota la vida a un preu molt rebaixat, a un preu impossible a nivell de mercat. A aquest punt jo diria que no pot ser tan difícil de trobar. És a dir, si eliminem de l'equació tota la gent que simplement vol fer negoci i posem al mig simplement la gent que té un pis que el vol llogar, purament, i la gent que simplement vol llogar un pis a un preu asseguible, em sembla que això ha de ser perfectament possible. És que si no, si tothom va tirant de, és que jo no puc ser propietari, tu sí que ho ets, si, escolta, si això és així, jo sóc propietari, tu no ho ets, què fem? Ens entenem o no? Però si no hi ha un mediador,

que en aquest cas ha de ser l'Estat, posant certs topalls de preu, em sembla impossible això. Per què? Perquè el que té el pis dirà, no, no, jo en vull més. I si me'l pot llogar una persona de fora que cobra més, però està aquí fent teletreball i em pot pagar més diners, jo aquí triaré. Com ha anat això, els topalls? Això funciona així. De moment, el que no sabem és com hauria anat si no hi fóssim. Però com ha anat?

De moment a Barcelona bé. A Barcelona ha funcionat. Sí? Com? És a dir, el mercat totlloguer ha incrementat.

El problema és que tu has de fer una regulació que sigui coherent, i per mi crec que ha de ser a nivell català. Si no, el que passa és que acabes expulsant la gent de Barcelona per portar-la a ciutats de la perifèria, que és el que ara s'estan trobant molta gent del voltant que veu que ja

no pot viure al seu propi poble. Deixa'm dir que des del 2022 al 2024, segons dades de l'Incasol, que és on queden registrats tots els contractes de lloguer, és veritat que a la ciutat de Barcelona el preu de lloguer ha baixat un 8%, però que ha baixat un 22% el nombre de contractes. No sabem si perquè hi ha menys pisos al mercat o perquè la gent que en altres condicions haguessin intentat llogar un contracte en un pis millor ha preferit no moure. Jo no em moc perquè tal com estan les coses em quedo amb aquest que tinc. Però en tot cas hi ha un 22% menys de contractes a un 8% menys de preu. Això també.

I als voltants ha pujat de preu. Per nosaltres banyoles, per exemple, s'han disparat. Vull dir que al final també és com una expulsió. A veure, jo crec que aquí, en essència, el fet de. La llar, al final, hauria de ser un dret i no només un actiu financer, que una mica és el greu problema que hi ha. I abans. Ho parlava l'expert, la necessitat de regular, i el que diu en Jordi al final, suposo que si realment volen aprovar demà el decret Mari Carmen, o hi ha un cert equilibri entre, d'alguna forma, que els petits propietaris rebin algun tipus d'incentiu, o serà molt difícil que es pugui arribar. El llogater per suposat, però el que no podem permetre és en un país com el nostre, on l'habitatge és un dret fonamental, una persona amb un nivell de vulnerabilitat tan extrema, tu la puguis deixar al carrer, saps què vull dir? Sense cap tipus d'alternativa. Llavors hi ha com uns bàsics, bàsics, bàsics, que ara mateix estan permetent i que jo crec que han de ser com allò que deia ell, com aquest pacte estructural, si no, no ens en sortirem.

Un minut, i seran les 4, comença a sonar la sintonia, vol dir que estem a punt de saludar el Francesc Garriga. Garriga, bona tarda. Bona tarda. Avui t'he deixat poc temps, eh, per vendre el peix. Estava trist. No, home, no, però no me n'oblido mai de tu. No, ho sé, sé que sempre et tens present. Sempre tinc els meus pensaments.

Saps qui és, i tens, clar, doncs, Urguita Rica de la Fuente? Sé qui és, no tinc tan clar d'on surt. Té vinculacions majors de les que ens pensem en casa nostra, en Catalunya. Ah, molt bé, molt bé, i ho explicaré avui a la tarda. Sí, l'última vegada és que et dic, no, no ho hem trobat.

Busca-ho tu a través d'internet. Ho hem trobat, ho hem trobat. És un dels ingredients de la bola negra, per exemple.

Sí, sí, és un dels protagonistes. I després avui estrenem secció Els Omnis, objectes musicals no

identificats amb l'Edipo. No t'ho perdis. Ah, molt bé. Doncs escolta, no m'ho perdo. La Tarda de Catalunya arrodida de seguida amb el Francesc Garriga, els blocs informatius del 3CAT Info, catalananya informació, de partir d'ara. Júlia Reguer, Jordi Cabré i Alba Alfageme, gràcies a tots tres. Fins la pròxima. Gràcies, bona tarda. Nosaltres tornem demà a partir de les dues. Fins llavors, bona tarda de dilluns a tothom.