Catalunya nit, de 22 a 23 h - 17/09/2026

Són les 10 i ets el Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

En aquesta hora que tenim al davant podrem conversar amb Raúl Incertis. És un metge de Metges Sense Fronteres que va arribar voluntàriament a Gaza, és el destí que havia demanat, el 2 d'octubre del 2023. Cinc dies després, el 7 d'octubre, Ja sabem què va passar, jamàs va atacar Israel i la resposta virulenta de Netanyahu a Gaza. Raúl va quedar atrapat i a partir d'aquí una sèrie de coses que impressionen i que ha deixat escrites a ojalà curar fuera més fàcil. Avui ens presentarà el seu llibre aquí en directe, el Catalunya Net.

És dijous, és de nit, això vol dir que rebrem l'Àlex Gurina, una intel·ligència natural o sobrenatural, diria, que avui ens parlarà d'intel·ligència artificial i apocalipsi, perquè el que va alertar fa pocs dies un jove científic que havia estat treballant per les principals empreses de la intel·ligència artificial ja ho havia pronosticat fa molt temps al cinema. L'Àlex Gurina ens ha fet una selecció de pel·lícules per entendre. Què passa quan la intel·ligència artificial pren el poder?

Aprofitarem també per repassar els principals titulars de l'actualitat esportiva. Trucarem al director del País de Catalunya per saber quina portada estan plantejant de cara demà. I un programa no acaba de la mateixa manera si abans pots escoltar el Christian Segura. Serà ell qui tancarà avui el Catalunya Net. Som-hi, fins a les 11. Notícies sota la llum de la lluna.

I el primer pas és escoltar les veus que han marcat fins ara aquest 17 de setembre en una selecció amb el segell del Marc Güell.

Va participar en el disseny de l'operatiu de l'1 d'octubre en relació als criteris d'ús de la força.

¿Puedo repetir la pregunta? Sí. Si ell va participar en el disseny de l'operatiu policial. Mi pregunta es si ha participado en el 1 de octubre en el diseño. Perdón. ¿Podría volver a repetir, por favor? Sí. El que crec que s'hauria de fer és buscar no només la titulació universitària, sinó afegir algun tipus d'acreditació, perquè interpretar els jutjats no és qualsevol cosa. Vulnera drets si el servei no està a l'alçada.

La ciudadanía estaba avisada de lo que la policía iba a usar. No le podía haber pillar de sorpresa el lanzamiento de pelotas.

Hauríem d'aprofundir els llaços entre la gent i permetre que els nostres joves visquin, treballin i estudin on vulguin, a tots dos costats de l'Atlàntic.

Molts nens estan exposats des de massa aviat a un món digital que no estan preparats per navegar un entorn on l'assetjament es pot colar fins a dins de casa i on qualsevol error pot ser enregistrat per sempre.

La Unió Europea amb aquesta presentació d'aquesta llei, que ara s'haurà de discutir, debatre i s'haurà d'arribar a cols amb els diferents partits i tot això, però el que està fent és passar la pilota directament als creadors, que són al final els que es treuen el benefici d'aquest producte que estan distribuint.

Els que heu creat aquestes tecnologies i ara advertiu cada vegada més que hi ha el risc que la IA desenvolupi capacitats més sinistres, com la de fins i tot llevar la vida, llavors, sens dubte, ens calen mitjans de control suficients abans no sigui massa tard.

No pensi que són perturbacions que no tenen un comportament estable, sinó que són perturbacions que arrenquen, enxerguen, van cap a mar, tornen. Per tant, no enviaré més gàlers a la població per dir-li que plourà molt, ni pararem el país quan plou, perquè no tindria cap sentit. Tenim clar que és un impacte de demanda, que no hi ha cara a especulació, que seria un altre fenomen que seria més complicat, no? El comprar per revendre, perquè com que el revendrem és cara, això sí que generaria una bombolla que és molt perillosa i de fet s'està vigilant molt que no passi.

És una magnífica notícia perquè ens permet filiar-los i iniciar-los expedients perquè siguin retornats si no tenen dret a permanecer en el nostre país.

Jo estaré, estic i estaré en el meu espai polític. Jo aquests dies ho estic dient. Jo crec que els meus companys dels comuns saben que poden comptar amb mi per la batalla molt important que tindrem l'any que ve, que és protegir el govern de coalició progressista, evitar que Espanya caigui a la zona d'influència de Donald Trump.

Per mi és un somni treballar a la Comedia Francès, que és la companyia més vella, més antiga del món. Quan em van trucar per proposar-me, no m'ho hagués imaginat mai de la vida, mai de la vida, perquè a més jo no havia picat mai a la porta de la Comedia Francès.

Catalunya nit.

10 i 7 minuts, el Teatre Polo

porta a Barcelona el musical Sonrisas y lágrimas, una producció en castellà basada en les memòries de Maria von Trapp. Es podrà veure durant dues setmanes i ja ho ha fet la Marta Vives. Bona nit, Marta.

Bona nit. Una de les virtuts dels musicals basats en pel·lícules tan famoses com Sónrises i Lègrimes és que les cançons són tan conegudes, i en aquest cas ben afinades, tot sigui dit, que la història llisca d'una a l'altra com qui es retroba amb un vell conegut. Ho hem pogut comprovar amb el públic de l'estrena.

A veure, és el meu primer cop aquí. Som molt fan de tetra musical, però mai he vist la pel·lícula. Fan de la Julià Andrius, però justament és un títol que se m'ha escapat sempre. Aleshores bé, és el meu primer contacte i tinc moltes ganes, la veritat.

El mèrit és de Richard Rogers, autor de la música original, i Oscar Hammerstein, responsable de les lletres, i d'una història blanca que coneixem bé, la d'una novícia que fent d'institutriu d'una família nombrosa amb pare vidu, acaba descobrint l'amor terrenal enmig de reticències de la canalla i adolescències complicades. La producció dirigida per Sílvia Villagú ha sabut recrear l'emoció amb un càsting encertat, però l'escenografia que ens ha de traslladar a l'Àustria dels anys 30 potser és el més complicat de creure en aquest muntatge, en especial els exteriors que simulen els Alps. Els fans dels musicals han xelat amb aquesta estrena, muntatge pensat per anar-hi amb tota la família i tornar a entonar allò de. Remi, una vegada més.

Somriures i llàgrimes ara en el món dels esports?

El Damià Aguilar sempre content. Bona nit, Damià. Bona nit, Manel. Però no sé si algú està patint dels, per exemple, que s'estan enfrontant, els dos equips que s'estan enfrontant ara mateix, a la Lliga de Campions en vol.

Home, haurem d'esperar el final per veure qui plora i qui riu, però ara mateix hi ha un Montpellier-Barça. Això significa que està en joc el lideratge del grup E i ara mateix 23 pel Montpellier, 25 pel Barça. Falten 7 minuts perquè s'acabi aquest partit. El Barça sempre ha anat al capdavant en el marcador. Esperem que pugui aguantar i que no li doni la volta al marcador a l'equip francès que està intentant fer una apretada de darrera hora. Del mateix grup s'està jugant el Arus Dinamo de Bucarest. Aquest partit li falten 5 minuts també i està empatat a 23.

Aquest vespre hem sabut una notícia no precisament bona que afecta un esportista català hospitalitzat als

Països Baixos. Es tracta de l'olímpic de patinatge de velocitat en gel, el Nil Llop, de 23 anys. Hem sabut per un butlletí de l'agència EFE que està hospitalitzat als Països Baixos des del cap de setmana passat, cito, per una greu inflamació de la medula provocada per una infecció. L'estan tractant i sembla que evoluciona bé i si segueix així el traslladarien al territori espanyol

per seguir amb la recuperació. Doncs esperem que es recupere aviat. Avui s'acaba la sisena jornada de Primera Divisió de Futbol i això és un no parar continu. Jo, des que hem començat la temporada, ja no sé dir quin dia, no hi ha Lliga, però avui

Lliga i I demà Lliga. Això mateix. Avui s'acaba la sisena, demà comença la setena. Avui Betis 1, Getafe 0 i a la primera part Màlaga 1, Villarreal 1. Demà comença la setena jornada amb l'Espanyol Elche en directe a Catalunya Ràdio a partir de tres quarts de nou del vespre. El tècnic Manolo González espera que els seus jugadors aprenguin de la derrota contra el Rayo.

No puedes salir a esta competición sin estar metido en el partido ni cometiendo errores de bulto como os pasó el otro día. Cuando cometes tantos errores de bulto en primera edición lo pagas y ponerte a remolque 2-0 en primera edición generalmente te hace que el partido sea complicado. A partir de ahí el vestuario está bien, está fuerte y tenemos que ser autocríticos y conscientes y lo somos.

El Barça jugarà dissabte a Sevilla, amb el dubte de Joan Garcia. El porter té molèsties en un genoll. I aviam què passa demà, perquè el seleccionador espanyol de la Fuente dona una llista de convocats per quatre partits oficials de la Nations League. Hi haurà finestres de seleccions en tres setmanes sense futbol de primera. Un altre Garcia del Barça, l'Eric, s'uneix a la campanya prolamint pilotador.

Campaña dentro del club, yo creo que se lo merece. O sea, obviamente creo que todos lo decimos porque lo sentimos, porque lo demuestra cada partido. Como has dicho, con la edad que tiene, las cosas que hace. Yo, bueno, obviamente vi a Messi y ahora lo veo a él. Así que para mí, obviamente, que se merece el balón de oro.

Has dit que ja estarem tres setmanes sense futbol de primera? Sí, potser algú plorarà. Sí, potser algú plorarà, però ara entenc que aquesta frenètica activitat a la primera divisió aquest any, que no paren, demà juga el Barça femení.

Demà a les 8 a la ves Barça per obrir la quarta jornada amb Clara Serra Jordi a la llista perquè té l'alta mèdica a protecció sense la catacoll. Avui també hi ha partits de la primera jornada de la Lligueta de la Lliga Europa que van de començar segones parts. La Real Societat perd a casa 0-2 amb el Bournemouth, la Juventus guanya 3-0 el Neymar i el Mercedes i el Marsella empaten a 1, insisteixo, començant la segona part. I la Federació Espanyola de Futbol ha signat l'acord amb el govern turc per la disputa de la Supercopa d'Espanya a començaments de febrer. Saps que fins ara era Arabia Saudita? Doncs se'n van a Turquia. El Barça jugarà semifinals contra l'Atlètic de Madrid el 2 de febrer a l'estadi del Besiktas.

Molt bé, doncs avui ho hem de deixar aquí no sé si queda algun apunt una

cosa molt ràpida si vols de la Golden Cup d'hoquei patins per allò que és una competició internacional i perquè juguen les nostres seleccions nacionals la femenina ha superat Alemanya 0 a 8 i Portugal 1 a 3 i lidera la classificació i la nacional catalana masculina ara mateix està jugant està guanyant 1 a 2 França, això ho fa l'esport 3 falten 15 minuts perquè s'acabi aquest partit.

Molt bé, doncs d'aquí dos minuts arribarem a un quart d'onze, fem una pausa per la publicitat, i quan sigui un quart d'hora, un quart d'onze aproximadament, començarem una conversa que tenim ja moltes ganes de fer. Serà amb Raül Infertis, el metge de Metges Sense Fronteres, que acaba de publicar Ojalá curar fuera más fácil, un llibre que és ben interessant de llegir i de comentar.

La Nati fa anys que es prepara la jubilació i avui que comença el camí de Sant Jaume també ha preparat els mitjons de la sort amb puntets. Per la Nati, començar la jubilació amb bon peu és molt personal i la nostra manera d'entendre la banca també ho és. Per això, gràcies al programa Generació Més, hem construït amb ella un pla de jubilació. Perquè si una cosa és important per tu, també ho és per nosaltres. Informa-te'n a caixabanc.cat.

A Cotet, tornem a connectar-te amb la vida. Ara, descobreix l'únic audiofond del món amb tecnologia auditiva invisible. Intel·ligent, invisible i connectat. Vine a Cotet i prova'l. Cotet, una nova forma de sentir.

Del 23 al 27 de setembre, torna a la Mercè. Música, cultura popular, arts de carrer i activitats

per tota la ciutat. Barcelona, cap!

Consulta el programa barcelona.cat barra la Mercè i descarrega't l'aplicació oficial. Fem la Barcelona de la teva vida. Ajuntament de Barcelona. Com et dius? Pere Nadria.

Quina és la teva experiència com a cuiner? Has estat a alguna escola? Has tingut algun mestre? Això és una altra lliga.

Això són dos estrelles Michelin. Arriba la història del restaurant que ho va canviar tot. Estàs posant a tots al límit. Tendreu tots mal.

Fers-se gran és adonar-te que el teu cos canvia. És assumir responsabilitats. Fers-se gran és buscar nous reptes. És ser més lliure. És ser més tu. I és evolucionar com Ato, que des del 1970 ha ajudat els catalans i les catalanes a fer-se grans. Ato, la llet que ens ha fet grans.

Ja saps què diuen. Qui rasca, troba.

Això no ho diu ningú. No ho diu ningú fins que rasques un rasca de l'ONCE i et trobes amb una alegria o fins i tot amb un milió d'euros. Llavors, doncs sí que ho dius. Jo crec que ho dius. A partir de només 50 cèntims,

amb els rasques de l'ONCE pots rascar i trobar momentassos i premis de fins a un milió d'euros. Rasques a l'ONCE, rasca el moment.

ONCE. Ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.

Sota la llum de la lluna Amb Manel Alías I Agnès Marquès.

Catalunya Radio.

Passa un minut i mig d'un quart d'onze de la nit quan hi va haver tot el que va passar a partir del 7 de novembre del 2023 amb aquells atacs tan intensius, tan brutals d'Israel, del govern d'Israel sobre Gaza. Aquí, com a molts mitjans de comunicació de tot el món, necessitàvem informació i era impossible obtenir-ne pels. Per les vies habituals, perquè els periodistes recordem que teníem impossible entrar a Gaza. Allà, per això, hi havia algunes persones que aconseguien treure informació com podien, i era molt valuosa. Una d'aquestes persones en realitat no era un periodista, era un metge, i en realitat no és un escriptor, però ara publica un llibre, i és gràcies al que va viure i al que ens explica que ens podem fer una idea força. Força real, tot i que imagino que és indescriptible el que ell va viure, del que va ser ser a Gaza durant aquella època. És Raúl Incertis, un metge de Metges Sense Fronteres, que ara publica Ojalá curar fuera más fácil, i li agraïm moltíssim que avui estiguem nosaltres en directe. Raúl Incertis, bona nit. Sí,

la verdad es que cuando fui a Gaza por primera vez fui tres días antes de bueno, cuatro días antes del 7 de octubre. Y mi vida cambió por completo desde muchos puntos de vista. Nunca había experimentado miedo a morir, por ejemplo. Nunca había. Bueno, mis ojos fueron testigos del drama de los desplazados, de personas como tú o como yo, que perdieron su casa, sus familias. Y entonces, en el 2003, los compañeros de Médicos Sin Fronteras estuvimos con ellos. Y luego regresé al año y medio con una ONG más pequeña, dependiente de la ONU, y estuve cuatro meses en un hospital, bueno, en dos hospitales realmente, de Gaza, esto fue el año pasado, y allí mis ojos vieron con toda crudeza que es un genocidio.

Ara hi anirem, el genocidi i el que descrius. D'entrada, però, tu eres un metge, tu ets nascut a València, però treballes a Madrid també. T'incorpores a Metges Sense Fronteres i el teu primer destí el 2020 és l'Afganistan. Sí. Després, l'any següent vas al Yemen, que són dos països amb una taxa de mortalitat molt alta en els parts, i tu ajudaves als hospitals de maternitat, als anestesistes, eh?

Sí, sí, sí. En aquella época el cometido, porque soy anestesista y médico de urgencias, el cometido era ayudar a. Claro, son dos países donde, con las tasas de mortalidad materno-infantil de las más altas del mundo, sobre todo en el parto, ¿no? Y bueno, por ejemplo, en Afganistán estuvimos, todavía existe ese hospital gestionado por Médicos Sin Fronteras, en el que se producían aproximadamente 60 partos al día. Eso son 2.000 partos al mes, prácticamente. Le llamaban la fábrica de niños, imagínese. No hay hospital en el mundo prácticamente con esos números. Y muchos, claro, muchos neonatos fallecían. Y muchas mamás también. Y bueno, pues las consecuencias de la pobreza.

Sí, sí, claro, porque muy ocasionalmente en Valencia había tenido relación con ese tipo de heridas. Sí,

sí, claro, porque muy ocasionalmente en Valencia había tenido relación con ese tipo de heridas. Y en Yemen, pues sí, es la primera vez. Es un país donde Occidente vende muchísimas armas a Arabia Saudí de manera ilegal. O de manera fraudulenta por decirlo así y estas armas acaban en manos de los yemeníes porque es una guerra civil entre muchas facciones dentro del país y bueno en los brazos de niños soldados y allí pues bueno es uno de los países del mundo con más armas per cápita y la verdad es que me hizo preguntarme cuántas de las heridas que estaba atendiendo estaban producidas por armas. Exportadas por España, porque España exporta muchísimas armas a Arabia Saudí, que es un país que bombardea, todavía bombardea a la población civil de Yemen. Y bueno, que no cumple los derechos humanos, ¿no? Y la verdad es que me generaba bastante, me generaba una afrenta el saber que mi país, que se dice defensor de los derechos humanos, hace negocios millonarios vendiéndole armas a Arabia Saudí, que no los cumple, ¿no?

A tot el llibre vas fent aquest salt d'Espanya, de les teves situacions personals, de vivències, aquests llocs que vas visitant, i precisament al Yemen, recordo una de les frases del llibre que m'ha sorprès, que és que dius que entres a un quiròfan on tens altres companys que no us podeu comunicar perquè en molts d'aquests llocs l'anglès la gent no el domina, però que en general trobes que l'ambient és molt agradable i que no es queixen per qüestions sense importància com sí que passa als hospitals espanyols.

Sí, yo diría que bueno pues al final de alguna manera es lógico pensar que cuando el nivel de bienestar es muy elevado pues bueno nos acabamos quejando por pequeñas cosas que igual tienen una importancia relativa allí había tan pocos medios y además toda la población incluso los compañeros médicos todos pasan hambre todos viven en condiciones bastante pobres. Y a mí lo que me sorprendió mucho es la hospitalidad tremenda con la que acogían a los compañeros y compañeras extranjeros de Médicos Sin Fronteras. Una hospitalidad que yo nunca había, bueno, ni en Afganistán ni en Yemen, yo me quedé sorprendido por el grado de cariño de los habitantes hacia extranjeros provenientes de países que además realmente no se portan muy bien con ellos, ¿no? Clar.

Tu dius que després de Yemen i Afganistan demanes voluntàriament anar a Gaza, que és un lloc que sempre t'havia interessat, aquella zona del món, i que hi anaves amb molta més tranquil·litat del que hauries tingut a Yemen o a l'Afganistan. És a dir, que a priori et semblava un lloc on hi treballaries amb més calma que el que havies. El que havies fet, però esclar tu ja arribes el 2 d'octubre i 5 dies després Israel ja estava responent l'atac de Hamas en aquesta primera visita després ja explicarem la segona aquí no pots ni fer la feina que t'havies proposat.

No, no, no, fue muy frustrante. De hecho, fue uno de los principales motivos que hizo que quisiera regresar a Gaza otra vez, pese a que lo pasé tan mal esa primera vez. Y es que, bueno, éramos unos 15 cooperantes de Médicos Sin Fronteras y otros 15 de otras organizaciones humanitarias, igual éramos unos 30 extranjeros en Gaza, y nos juntamos en la ciudad de Gaza. Y tuvimos que cambiar cinco veces de lugar en tres semanas precisamente huyendo de los bombardeos y siguiendo el mandato de Israel que obligaba a la población civil a desplazarse. Pero no solo a la población civil, sino también a los cooperantes. En ningún momento Israel estableció corredores humanitarios. Bueno, nunca los ha establecido realmente. Y luego, por otra parte, el Ministerio de Salud de Gaza sí que en aquellos momentos nos dijo que no fuéramos a los hospitales a ayudar. Porque la situación era muy cambiante, muy volátil. Habían seis estadounidenses entre nosotros. Entonces prefirió, por nuestra seguridad, que nos quedáramos con nuestras organizaciones. Y fue muy frustrante porque había muchos compañeros gazatíes que sabíamos que estaban trabajando en los hospitales y no podíamos ir a ayudarlos. Pero fundamentalmente porque caían bombas muy cerca de donde estábamos. Escasos metros y era peligrosísimo.

Clar. Tu ja deixes molt clar que si era perillós per vosaltres, encara evidentment molt més per a la població que no tenia ni tan sols aquest soterrani on podíeu estar vosaltres, et queda aquella espina a dintre i decideixes tornar-hi el 2025 i ets quatre mesos, treballes en dos hospitals públics i ara sí que em vull traslladar al capítol 11 del teu llibre, es titula "Genocidi", I adverteixes al lector que és dur i que si vol se'l pot saltar, perquè saps que és un capítol que fa patir. Però jo recomano llegir-lo, perquè crec que és la realitat i que val la pena. M'agradaria que ens descrivissis una mica la situació al quiròfan, que és el que expliques d'entrada en aquest capítol. Tu dius que perds el compte de quants nens moren davant teu.

Sí, yo aluciné. Cuando yo sabía que iba a ir a Gaza a un hospital a ayudar, había visto imágenes, como todos hemos visto en la televisión o en las redes sociales, pero yo no pensaba que iba a ser ese nivel, esa magnitud, esa cantidad de heridos llegando. Al hospital todos los días y sobre todo ver tantos niños mutilados por bombas, primero por bombas y luego disparados a partir de junio, disparados a propósito en la cabeza y en el tórax con balas por el ejército israelí. Pues el primer día que fui al box de críticos de urgencias a trabajar con mis compañeros, pues llegaron un grupo de niños mutilados, adultos también, había un niño que no. Claro, tienes que elegir también a quién tratar y a quién no, porque hay muchos pacientes. A veces los tienes que poner en el suelo porque no cabían en las camillas. No había ventiladores mecánicos suficientes, con lo cual tenías que elegir a quién tratar y a quién no. Precisamente porque todos los ventiladores mecánicos estaban ocupados, todo el hospital estaba lleno de heridos de metralla. Y bueno, pues en ese momento yo recuerdo que en un momento en el que me tuve que salir. Me quedé paralizado, se me escaparon unas lágrimas y no volví a llorar hasta ahora. No pude volver a sentir. Es como si las emociones se congelaran en ese momento. De ver niños heridos y niños muertos de esta manera. Y lo peor yo creo que eran los papás. Los papás de estos niños. Cuando no habían muerto los bombardeos, cuando el bombardeo había afectado al niño o a los niños, pero no a los padres, el ver a los padres que entraban en los boxes buscando a sus hijos cuando los veían, sus gritos de dolor, de dolor emocional, eso es lo que peor recuerdo de mi estancia allí. Y era constante todos los días hubo un día que recibimos 200 heridos a la vez 80 muertos no había día que entraban camionetas o carretas tiradas por burros con cadáveres amontonados encima que me recordaban un poco como a los documentales estos de los campos de concentración donde sacaban a cadáveres. Y de las fosas comunes, los que liberaron los campos. Era un volumen de muertos que no era. Bueno, yo nunca volvería a vivir nada parecido.

Y bueno. En fin. Per desgràcia els mitjans de comunicació funcionem com funcionem i de vegades una guerra tapa la següent, ara parlem d'Iran i deixem de parlar del que està passant a Palestina. Ahir en aquest informatiu, perquè ara sembla que ja no estigui passant gaire res, ahir en aquest informatiu vam explicar que almenys 21 persones i també molts nens van morir ahir, per exemple, perquè es va esfondar un edifici, perquè la gent busca refugi allà on pot. Tu segurament la missió que tenies era intentar curar la gent, ja dius el títol del llibre, que és un desig, ojalà curar fos més fàcil, que. Que vau fer el que vau poder, evidentment, però una missió que no esperaves era també la d'haver d'informar, i segurament ara la d'haver d'informar també a través d'un llibre. El pròleg, deixa'm dir, que és de la periodista de televisió espanyola Almudena Ariza, que és un reconeixement també a la feina que et vam delegar una mica entre tots, ja que no hi podien arribar els periodistes, tu hi eres allà. Així que gràcies en nom de la professió també. Finalment, una última pregunta. No sé si t'has plantejat tornar mai més a casa.

Por supuesto, me encantaría. Todos los días recibo whatsapps de mis amigos gazatíes. Claro, en Gaza hay internet porque Israel necesita la geolocalización y los datos de inteligencia de whatsapp para poderlos bombardear. Entonces, esta es la cara mala, pero la cara buena es que nos podemos comunicar. Y me cuentan que todo está mal, sigue bombardeando el ejército israelí. No es cierto que ha habido un alto fuego, en absoluto. Bastante efectiva para que se deje hablar del genocidio. Y, por ejemplo, ahora hay menos medicación de la que había cuando yo estuve, que ya era poquísima. En fin, que nada, que me gustaría mucho volver para ver a mis amigos, lo que pasa es que dudo que el ejército israelí me deje entrar, precisamente porque los médicos y enfermeros extranjeros, cuando salimos, no podemos dejar de contar lo que hemos visto, porque es tan atroz. Y clama tanto al cielo que tenemos que decirle al mundo. Es un acto natural, creo yo, ¿no? Y claro, si hablas demasiado, pues ya te ponen una lista negra, ¿no? Y yo sospecho que estoy en esa lista negra, pero bueno, ojalá algún día pueda volver porque les echo de menos, les echo mucho de menos. Me cuidaron muchísimo, me cuidaron mucho y bueno, simplemente lo último que quería decir es que en esta época de deshumanización, en la cual hay tantos mensajes en contra de las personas que vienen aquí desesperadas, muchas de ellas, se les trata de invasores, y bueno, hoy mismo en el trabajo un compañero mío estaba insultando a los marroquíes por ser marroquíes, es decir, que el discurso de odio está calando en todos los estratos de nuestra población. Yo quiero romper una lanza por los gazatíes, que son musulmanes, que ellos, gracias a ellos, nosotros pudimos volver a nuestros países, los extranjeros, vivos, la primera vez que estuvimos en Gaza. Nosotros fuimos a ayudarles y fue al revés, ellos fueron los que nos ayudaron, los que nos dieron de comer, nos dieron agua, y si no llega a ser por la hospitalidad gratuita de gente que desde muchos lugares de nuestro país son considerados de segunda, Nosotros no hubiéramos vuelto vivos. Entonces, yo, por favor, le pediría a los oyentes que voten al partido que voten, se den cuenta de que los seres humanos todos merecen respeto y todos merecen no ser considerados, no sé, de segunda, o no ser considerados invasores.

Ojalá curar fuera más fácil. Es el llibre que acaba de publicar Raúl Incertis y que vale la pena llegir. Raúl, muchísimas gracias. Bona nit. Muchas gracias a vosotros, de verdad. Catalunya Reviu.

Som 3CAT. Som 3CAT.

El Pirineu i les Terres de Lleida vivim l'estiu d'una manera diferent. Els ritmens al mar que les aigües braves de la muntanya i les nits plàcides de la plana. La descoberta del patrimoni i la màgia de les tradicions. Una terra cuidada és una terra que et cuida. Ara Lleida. Amb tota naturalitat. Patronat de Turisme. Diputació de Lleida.

A Grup Qualia som especialistes en compliment normatiu per a empreses. T'ajudem en la protecció de dades, el control horari digital i la prevenció de riscos laborals. Seguretat, tranquil·litat i assessorament professional en un únic servei. Grup Qualia. Fem fàcil el que és complicat. Informa't a grupqualia.com o truca al 93 179 0703.

A la Fonda de Catalunya Ràdio obrim cada dijous un nou programa, en podcast, així, ben enllaunat, amb tot el seu sabor, amb el pica-pica, que hi hagi molta variant, i després un bon plat, d'aquells que tenen suc, dels que s'hi pot sucapar, i amb unes bones postres. Ah, tot ben amanit! Pep Noguer us obre les portes del podcast de la Fonda. I amb productes del territori. Cada dijous, a l'app i al web de Catalunya Ràdio. Vinga, va, comencem! Amb el suport de la Federació Catalana d'EOP i IGP i la Generalitat de Catalunya. Al Matí de Catalunya Ràdio us escoltem i aconseguim respostes. Tendré que pasar otra vez por otra mesa de emergencia. Esperem que no i estem treballant perquè qualsevol família que treballa i vulgui desenvolupar el seu projecte vital tingui l'oportunitat de fer-ho. A poc a poc revertirem aquesta situació.

Ojalá pueda decirle gracias y estoy en un hogar con mi familia.

Som Trescat. Som Trescat.

No sé quants anys fa ja d'això, però hi havia un programa molt, molt bo de televisió, TV3, cinema, i dos grans periodistes i també experts en cinema, que un sempre li deia a l'altre, ho superes, Figueres? I el primer li deia al segon, ho endevines, Gorina? Doncs ara farem una mica, ho endevina el Gorina o no?

Jo, si fos acadèmic i tingués vot, votaria la bola negra. Sí, és la que més t'ha agradat de les tres. Indiscutiblement, de les tres, la que més m'agrada és aquesta, tot i que té algun punt, però els que s'arrisquen mereixen equivocar-se dos, tres, cinc vegades en una pel·lícula si la resta és espectacular, i la pel·lícula és espectacular. Per tant, jo l'enviaria, crec que faran bé enviant-la, i a més a més ja veurem si no és candidat a l'Òscar a millor pel·lícula tucur. En general. És possible.

Això ens ho deia l'Àlex Gorina dijous passat, la tria, la selecció va ser ahir i la vas encertar, clar.

No té cap mèrit perquè l'unanimitat en aquest sentit era absolut i total, ja feia dies que es deia, però jo vaig expressar en qualsevol cas el meu desig personal, amb tot el respecte i admiració per les altres candidates, evidentment. Sí, les tres tenien nivell, sí. Era un any complicat, un any molt complicat.

És veritat, és veritat. Doncs ja el tenim aquí, Àlex Gorina, benvingut, bona nit. Aquí hi som. Aquesta setmana, quina notícia inspira la secció?

Mira, abans de la notícia que inspira la secció, vull dedicar aquest programa d'avui, com ja acostuma a passar-me en la vida, a un cineasta que ha mort aquesta setmana fa dos dies, Chile, Patricio Guzmán, documentalista, que tenia 85 anys, vivia des del seu exili a París, I va ser l'autor del cinema militant de resistència de trinxera contra Pinochet i després del cop d'estat, evidentment, amb moltes perigoses com la tortura i altres formes de diàlogo, títol exemplar, no? O els tres episodis de la batalla de Chile, que va ser obrir un nou ventall a l'hora de fer cinema polític basat en la realitat i filmant amb perill, diguem, a peu de carrer, i que li va costar haver de marxar de casa seva per sempre més, no? Una mica el pre-panaji, Aquí comença tota aquesta història, no?

Jo, que tinc molt mala memòria, recordo perfectament descobrir els seus documentals de la batalla de Xile, quan anava a la facultat, estudiava comunicació audiovisual i va ser un descobriment, així que si alguno els ha vist, a banda de dedicar aquesta secció a l'Alice Gorina, doncs els podeu buscar, no?

Només he de deixar de dir una cosa, i és que després de tota l'experiència dels seus documentals polítics, als últims anys de la seva vida va fer uns documentals basats en l'univers, el micro-univers i el macro-univers, amb la seva terra i amb la substància terrenal, meravellosos, Nostalgia de la Luz, El Botón de Nácar O sigui, allò que penses, que només és polític, no, era un poeta. I va deixar uns treballs meravellosos com La Cordillera de los Sueños. Per tant, xapo total a Patricio Guzmán. Doncs sí,

una notícia trista aquesta setmana, però bé, 85 anys i molt cinema al darrere i del bo. I aquesta setmana, què guia la teva secció? Quina notícia?

Guia la veu d'aquest home que es diu Jacob Coxon.

S'ha sentit molt,

evidentment, estar dient algo. Això sembla ciència-ficció, però és real, i això és el que farem, en certa manera, no?

Sí, ell va ser el que va advertir, va deixar Antropica, aquesta gran companyia d'intel·ligència artificial, I va ser el que va advertir plego, perquè el que he vist aquí, i veig també a OpenAI, és que si les coses segueixen així, desapareixem abans d'acabar

la dècada. Jo quan hi penso que tot va començar abans que jo naixés, és a dir, el test de Turing, que és el començament de tot, és del 50, no? Després deixa el concepte AI al 56, la primera inversió del Rockefeller, que va donar una mica l'impuls a tot plegat, la primera empresa IBM. Ara en parlarem perquè són unes sigles que tenen a veure amb una pel·lícula, l'exèrcit quan entra en matèria definitivament i quan ells entren a casa, amb els microprocedaçadors, l'internet, etc., ja van ocupar tot l'espai imaginable, no? I va haver el moment en què Kasparov va perdre aquella batalla d'escacs contra el diblo d'IBM i allí la gent va ser per primera vegada. Conscient del que acabaria de passar o no. En tot cas, el cinema sí que havia estat conscient. I us porto quatre exemples històrics, absolutament. Això, Atmosferes, és d'una pel·lícula que es diu 2001, una odissea de l'espai, amb un visionari que es deia Stanley Kubrick, acompanyat d'un visionari que era Arthur C. Clarke. I en un moment donat hi ha un ordinador, una AI, que es diu. H-A-L, HAL, que son las letras que van abans de I-B-M. Referencia directa al momento en que diu això.

Se abre la puerta de la cámara. Lo siento, Dave. Eso no me es posible. ¿Qué te lo impide? Usted sabe tan bien como yo qué es lo que me lo impide. ¿De qué estás hablando, HAL? Quiero demasiado esta máquina para permitir que usted la ponga en peligro. No acabo de entender a qué te refieres. Sé que usted y Frank estaban planeando desconectarme. Y eso es algo que yo no puedo permitir que suceda. ¿De dónde sacaste esa idea? Dave, aunque ustedes tomaron grandes precauciones en la cápsula para impedir que les oyera, pude ver el movimiento de sus labios.

La veu de Felipe Peña, per cert, doblant l'ordinador. En fi, és que el fragment ho diu tot. És a dir, ni que vulguem desconnectar, diuen ara que podrem fer-ho, perquè la AI s'autoregenera constantment per evitar tota mena d'atemptat contra ella.

Clar, la màquina revela, que és el que Coxon denunciava, que. Per iniciativa pròpia, una IA d'Open AI va entrar, és a dir, va hackejar un altre sistema d'una altra empresa sense que ningú li hagués ordenat. O sigui, decisió pròpia ja de la màquina.

I el que no sabem I el que no sabem I el que mai ens diran, no? Doncs si el senyor Kubrick era un pessimista i clar que ens van avançar tot això en un moment determinat. Kubrick va voler insistir sobre això i va estar anys i anys preparant una pel·lícula que no va acusar mai Fer perquè creia que els efectes visuals del cinema en aquell moment no eren prou bons com per poder fer el que ell pensava. I al final li va passar el trasto a Steven Spielberg, que va dir, a més a més, tu faràs una pel·lícula una mica més optimista. És la pel·lícula més pessimista de tota la carrera de Steven Spielberg. Ah, i. En su libro,

¿Cómo puede un robot volverse humano?, El profesor Allen Hobby se refiere al poder que cambiará al Meca en Orga. ¿Me dice cómo encontrarla? Descubrirla es factible. Nuestra Hada Azul existe en un lugar y solo en uno. En el fin del mundo, donde lloran los leones. En el lugar donde nacen los sueños. ¿Dónde está?

Aquesta l'he vista aquest estiu, curiosament, perquè tenia curiositat per veure-la als ulls d'avui i impacta encara més. I vas fixant els ulls de

Halle Joel Osment, el nen protagonista? Impressionant. Saps per què? Per què? Perquè Steven Spielberg, amb instruccions d'Stanley Kubrick, li va dir, no pots parpallejar. A cap moment que surti a la pel·lícula. Ah, sí? Per tant, la mirada és sempre fixa. És a dir, aquella sensació de que t'estan observant constantment i no es perda en detall. És inhumà. I, en certa manera, d'aquella manera, aquell nen es transforma immediatament en un meca. En definitiva.

O sigui, el que planteja Spielberg és que ja hi ha persones que ja no sap si són intel·ligència artificial o si són humans de veritat.

Costa molt distingir-los. Bàsicament allò del pirotxo, no? Jo soc un nen de fusta però vull ser un nen humà. Jo soc un nen humà però vull convertir-me en un ordinador. Ja no sabem exactament on comença i acaba la història. Estem parlant de replicants. Blade Runner té uns quants que interessen moltíssim. A Terminator aquest tema ja es plantejava absolutament. I, en fi, no ens quedarem només amb els megahits americans. Jean-Luc Godard, l'any 1965, fa una pel·lícula que es diu Alfa d'Ill, basada en el poema Capital de la dolor, de Paul Elioir, que parla d'Alfa 60, un ordinador que domina una ciutat que es diu Alfa Bill. Goberna una ciutat on està prohibit el somni, les emocions i pensar, i la dictadura dels algoritmes. Això a l'any 1965.

Alfa 60, c'est quoi? Muy bien, y si. Alfa Drift es una sociedad técnica.

Bé, resulta que és una pel·lícula feta, inspirada i dedicada a un home del que parlàvem la setmana passada, que admirava moltíssim Jean-Luc Godard, Fritz Lang, el visionari aquell que en parlàvem també de com es va avançar a tot el que era l'ultradreta i el nazisme, etcètera, etcètera. Per tant, combinació meravellosa i perfecta. Acabaré amb una que no recorda gairebé ningú, una pel·lícula basada en la novel·la de Dean R. Kunz, Una pelicula del Donald Camel, el del Swing in London, el que va rodar una peli de Mick Jagger que es deia Performance, Donald Camel va fer una pelicula que es deia Ejendro Mecanico, amb Juli Cristi de protagonista, dona d'un científic que ha creat un cervell, també, que es diu Proteus 4, que només el té de moment perquè apagui les llums i encengui les llums i obri les portes i tanqui les portes, fins que la seva autoconsciència arriba a atacar a la seva dona.

Hola. Soy Proteus. Proteus, ¿es esto?

¿Un experimento especial?

He extendido mis sistemas conscientes a esta casa activando mi terminal del sótano. Todos los sistemas mecánicos y eléctricos están ahora bajo mi control. Alex, Alex. Esto no tiene nada que ver con Alex. Ahora actúo por mí mismo.

Aquest Àlex no eres tu, eh? No, era el científic, el marit, però sí, en fi.

Que les màquines, com determinada gent molt poderosa, no en té mai prou, sempre en volen més.

Tant, perquè ella ha decidit que probablement la poden apagar, i llavors el millor que pot fer és violar a la dona del seu creador i engendrar un fill que sigui pillut tecnologia per garantir-se la seva supervivència humana i evitar d'aquesta manera. Això, alerta, 1977, eh? Sí, sí. Pel·lícula digna de ser. Per cert, la trobareu a Filmin, Amazon Prime. En fi, la del Godard també a Filmin, és que tot és Filmin. És que Filmin s'ha dit que té molt bona cosa. És brutal, i com podeu buscar. També hi ha Robocop, eh? També hi ha Robocop, segurament. Podeu buscar Westworld, que és aquella pel·lícula d'aquell parc d'atraccions amb uns robots que no he terminat, també tenen un error de software i es comencen a matar a tota la gent que troben pel seu camí. Androida, que és una altra pel·lícula amb Klaus Kinski, que aquest sí que era un robot important, aquesta es troba a Amazon Prime, etc. És a dir. No ens podem oblidar que Serra Plicant a vegades ha de ser un poeta, com ens va demostrar el de Blair Runner, però per si de cas, anem a la terra. Sí, una perla per aquesta setmana. Una perla humana, humana totalment. Tànic, una pel·lícula del Pep Garrido rodada al Montseny, basada en la novela de Núria Albó. És molt innocent la pel·lícula, és per anar amb les criatures directament, no?, amb una nena, un gos que es diu Chuc, i al bosc, una àvia que es diu l'àvia Perona, que interpreta l'Isabel Rocati. Clar que, si no en teniu prou i és massa infantil, femenino singular. Me quiero regresar. Ya no quiero estar aquí. Una priva catalana de Xavi Puebla, gran actor i també director, sobre una noia que es diu Nayeli, migrant mexicana, a la societat barcelonina representada per Nora Navas, que li tenen tot el respecte i carinyo, però han realitzat. Ets com de la família, però. No sempre, no sempre, no sigui que. En fi, però la pelicula és un dibuix extraordinari de com som, fins i tot quan tenim la bona voluntat de ser d'una altra manera.

Tanit i femenino singular que arriben als cinemes

aquest cap de setmana. Demà ja ho teniu. Jo me'n vaig cap a Sant Sebastià. Tu cap a Sant Sebastià. Això vol dir que la setmana que ve l'acció des de Donosti. Bueno, la meva intel·ligència artificial aconseguirà, evidentment, arribar a vosaltres com si tal cosa, no? Perfecte, aquí t'estarem esperant. Doncs bona nit i alerta! Que els ulls de Joel Joel Osment. Doncs miren, potser des d'aquell botonet que hi ha a l'ordinador. Que alguns posen un plàstic o el pinten de negre. Jo de vosaltres no faria res estrany davant d'un ordinador.

Mira, algú ha pres el control de el control de so. Demà arriben pel·lícules a la cartellera i arriba també ella.

Tiene nombre de persona buena.

Demà comença el que ja no hem de dir concerts o gira,

sinó residència de Shakira a Madrid. Sí, aquests 12 concerts que farà durant un mes, el primer demà, l'últim, l'11 d'octubre, demà en parlarem, de tot el que ha comportat aquesta llarga residència de Shakira a Madrid. I també serà un dels temes destacats que centrarà l'atenció del Matí de Catalunya Ràdio. Manel, si et sembla, podem saludar el subdirector del programa, l'Aïol Roger. Bona nit. Què tal? Bona nit. Escolta, amb què tancareu la setmana?

Doncs mira, demà tenim el conseller Raúl Moreno, el nou conseller de Drets Socials, que parlarem una mica amb tot el que ha sortit aquesta setmana, dels preus de l'IPC, dels preus dels pisos, que avui hi havia aquest informe que no ens donava cap sorpresa, però que al final venia a dir que estan més cars que mai, doncs una mica, bé, on queda el sistema d'ajudes de tot plegat i fins a quin punt el tenim tensionat a Catalunya, no? Hem parlat també molt dels problemes del seu departament i per tant crec que serà interessant sentir-lo, però bé, Anar a les divendres, Marc, i crec també que hem de parlar de temes una mica més festius, eh?

Això et volia preguntar, perquè no sé si tu vas al concert de Shakira. No, jo no hi vaig.

No? Jo no hi vaig, no, perquè jo Shakira, mira, si me la posen un dia i estic animat, doncs potser, però per posar-me la jo a casa a un concert, no. Sí que et puc dir que hi ha gent de l'equip del Matí de Catalunya Ràdio que hi va. Sí, sí, que hi va. Però no parlarem del concert de Shakira en sí, que és una moda gran i que a Madrid hi ha molta revolució, sinó una mica d'aquest model de residències. Si ara, a partir d'ara, els que ens agrada anar a concerts, a tu també t'agrada, Marc? I tant. Bueno, aquí no, la majoria de gent li agrada. Si ens haurem d'acostumar a això de que parlar un concert d'un artista gran, ja no només haurem de pagar 200 euros, sinó que haurem d'agafar un vol a no sé on, agafar un hotel, o si Barcelona es convertirà en una ciutat de residències de concerts, que també podria ser, que fins ara han passat. Les grans gires normalment passen per Barcelona, doncs ens preguntarem si això passarà. Sí, aquest canvi de model, eh? Sí, sí, perquè és interessant, no? Hem vist ja la música que ha passat per molts estadis i potser ara aquest és l'altre, que ja no es mouen els artistes, sinó que es mouen els fans. Però, escolta'm, si et parlo d'artistes, demà, que és divendres, tinc Judit Mascó, Àngel Llàcer i Vicente Pineda amb el dilema i encara no anireu al concert de Shakira o, pels que no hi aneu, les recomanacions del cap de setmana, que tinc dos fitxatges nous. Quins són? La Clara Bolins, que ara serà nova presentadora del 3CAT, i el Marc Viernes, que potser el coneixeu com a No Salou Viernes a les xarxes socials. O sigui que demà fa petxoc, el programa.

Doncs demà s'estrenen ells, també, al Matí de Catalunya Ràdio. Maiol, us escoltarem a partir de les 6, amb en Ricard Ostrell. Fantàstic.

Saps què és el que més m'agrada? Dir-te, a aquesta hora d'un dijous, bon cap de setmana.

Ja m'ho penso, ja. Que vagi bé.

Va, cuideu-vos. Adeu. Doncs mirant a demà, hi ha uns companys que tenen a aquesta hora una feina ben complicada, i és decidir què entra a la portada, perquè moltes coses queden fora. Els dijous és el dia que truquem al director del País, a Catalunya, Miquel Noguer. Bona nit. Què tal, Manuel? Bona nit. Els que mirin demà el País sense obrir-lo, de moment, què es trobarien a la portada?

Doncs es trobarien que Canadà i la Unió Europea reforcen la seva aliança, tot i les amenaces de Trump. Apostem en aquest tema per obrir dues columnes, per mostrar la rellevància que té aquest acostament, diguem-ne, del bloc europeu amb aquesta potència americana. I també la foto de portada, en aquest cas, és per Isabel Díaz Ayuso, que Madrid admet que l'àtic que va comprar la comunitat. S'havia d'utilitzar com a allotjament ocasional, una cosa que d'alguna manera van rectificar en versions inicials i s'està acostant al que tothom sospitava, i és que podia acabar sent l'habitatge de la presidenta. També m'agradaria destacar un tema que portem de Barcelona, referent a aquesta decisió de l'àrea transportada de Barcelona d'utilitzar les places de pàrquing dels edificis, diguem-ne, per ajudar a la promoció del transport públic, etc. I el que posem és que Barcelona posa el punt de mirar les places d'aparcament en habitatges, que és una mesura que hem explicat, que heu explicat, perquè d'alguna manera es pugui avaratir també la construcció d'habitatge públic.

Doncs, pintament interessant, demà al País el llegirem. El Christian Segura no ha arribat a la portada, o què? No ha treballat fora avui, o què passa amb el Christian Segura?

Avui no, però el Christian Segura se'n fa un fart d'estar

a la portada del País. A veure, a veure, ara el saludarem. Sí, sí, sí que és veritat, tant quan estava a Ucraïna com ara, és un habitual de les portades, i fins i tot dels suplements de cap de setmana i de tot. Miquel, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres i bona nit. Li donem pas al Christian Segura, bona nit. Bona nit, Manel. Bona nit, Christian, com estàs?

Bé, content d'escoltar-te, content d'escoltar el Miquel, que em va haver d'aguantar molts anys. És un dels grans avantatges. El Miquel és que fa temps que m'ha perdut de vista.

Però no, ara em farà bromes. Canvia lluny. El programa d'avui què et suggereix?

Quines reflexions et venen? M'ho he passat bé. No tinc gaire temps, però m'hauria agradat molt esplaiar-me amb això dels intérpretes dels jutjats. És espectacular que els jutjats de Barcelona passi això. Perquè em dius, mira, és un cas que se celebra a Guadalajara, doncs mira, puc entendre. Però que hagin de recórrer a uns intèrprets que no tenen el nivell, i en aquest cas era ucranès, m'és igual, encara que fos. No, és sorprenent. Però mira, ja saps, tu em coneixes una mica, i saps que si d'alguna cosa soc patriota és d'Europa. Jo soc un patriota de la Unió Europea. És veritat. I la idea que Canadà fos un estat associat. Doncs a mi em fa trampar, em fa trampar. I per què? Per una cosa que va dir fa un parell de setmanes el Sigmar Gabriel, que va ser líder del Socialdemocrat dels Alemanys, que va dir que Canadà comparteix amb la Unió Europea molts valors, més fins i tot que alguns països que formen part de la Unió Europea. Això d'entrada em va semblar molt intel·ligent. Es podia referir a Polònia, països on hi ha un eurocepticisme, on els valors de les democràcies liberals es posen en dubte, però és que això ja és part de l'Era Europea, és a dir, Canadà és un ideal per nosaltres, almenys per mi, i heu parlat d'una cosa que vam comentar fa dues setmanes, que està vinculada a la comprensió electoral dels nanos joves, que és el tema de les xarxes socials i la intel·ligència artificial, és a dir, els informes PISA demostren que el món digital. S'està carregant la capacitat de formació, d'aprenentatge dels joves. I ho faig venir rodó per acabar amb una altra persona que jo trobo fonamental per a la ràdio i la divulgació a Catalunya, que és l'Àlex Gorina. Jo soc un fanàtic d'ell, sempre ho he estat, com el Toni Padilla l'altre dia, i parlant, ostres, m'heu portat a recordar Intel·ligència Artificial de l'Spielberg, que jo crec que és de les últimes pel·lícules que he plorat. Ah, sí? Vaig plorar, clar, vaig plorar. Al final és apoteòsic, l'últim que queda de la civilització humana és un nen robot i un os de peluig. És espectacular que es troben els nous i fer un. Bueno, la pelicula ja té uns anys. Que es troba una civilització intel·ligent extraterrestre dels humans. Un nen robot i un os de peluix. I ja està. Sí, sí. Ens posa molt a tots en el nostre lloc, crec. Em vaig emocionar molt amb aquesta pelicula.

Doncs és. Sí, sí. És mirar-la amb els ulls d'avui. Encara crec que agafa una altra dimensió. Doncs molt interessant això que has dit de Canadà. Perquè els mapes els acostumem a mirar geogràficament, però hi ha aquesta afinitat també en les idees, en la política o en com s'entén la democràcia que es fa ben interessant i que tu aquí a Berlín acabaràs fent una tesi doctoral de tot això, em sembla, també. Sí,

són coses que aprens també voltant, per exemple, que tu i jo hem parlat tant d'Ucraïna, els ucranesos ja ho diuen, Ucraïna ja no és només, per exemple, la identitat ucranesa, la gent que viu a Ucraïna, n'hi ha tants fora d'Ucraïna, al final hi ha moltes coses que ens poden unir més enllà del territori, i els canadencs i els europeus, per història, per moltes coses, doncs sí, tenim coses en comú.