Ceuta i el destí dels menors

I

si paréssim un moment per respirar

profundament.

Poder comptar fins a 10 per pensar si això és el que voleu. La vida és ara. La vida és ara.

Solidaris. Tothom té una història.

¿Estás solo aquí?

Ana Surinyac,

fotoperiodista i editora gràfica de la revista 5W. Benvinguda de nou al programa. Com estàs? Molt bé. Qui és aquest nen que plora?

Doncs aquest nen que plora és un nen que vam trobar just a la frontera del Tarajal, a Ceuta. És un nen de 12 anys de Castillejos. I plorava abraçant-se a un legionari espanyol, rogant-li que no el deportessin. Estava plorant, estava dient que no volia anar a Marroc, que volia anar al centre, i era un nen sense cap referent adult que estava deportant sol. I per què l'estaven deportant? Això és il·legal, no? És il·legal de portar nens sense cap referent adult sols al Marroc i més contra la seva voluntat, però s'ha estat fent a Ceuta, sobretot la primera setmana. De fet, jo ho vaig veure, ho vaig fotografiar, i no només jo, sinó molts dels fotògrafs i fotògrafes que estàvem allà vam poder-ho fotografiar. És absolutament il·legal el que passa que ha estat passant. Ja va passar el 2021 i ha tornat a passar ara el 2026.

És una imatge que vas poder fer en aquesta cobertura per l'entrada de milers de persones el 30 i 31 de juliol d'aquest any a la ciutat autònoma. És una imatge que va donar la volta al món, no? És una imatge que es va fer viral, aquesta.

És una imatge que es va fer viral. No acostuma a passar, no? S'han fet deportacions de menors. Sense que sortissin els mitjans de comunicació. Aquesta imatge jo crec que va funcionar perquè el nen estava desesperat, el nen plorava, el nen manifestava obertament que no volia anar al Marroc i jo crec que va ser tot això que va fer que la imatge funcionés i també una cosa molt afegida és que estàvem els periodistes allà i un dels periodistes que estava amb nosaltres era el Bernat Armenguer que és fotògraf de Societet Press, i aquesta imatge, al pujar-se a Societet Press, va estar publicada reiteradament als mitjans de comunicació.

Què va fer que aquest nen no fos retornat al Marroc? Quin va ser el punt d'inflexió? Perquè el legionari, els nostres oients poden buscar aquesta imatge d'aquest nen petit de 12 anys, abraçat amb aquesta figura del legionari, vestit amb el vestit verd, diguem-ne, i el barret. Què va fer que el legionari canviés d'opinió?

De fet, no va ser ell qui va canviar d'opinió, perquè jo crec que el noi que apareix a la imatge estava també molt commogut pel que estava passant, però ell complia ordres sense saber que era il·legal deportar un nen. Qui va frenar aquesta deportació va ser el CAP, un superior d'aquest grup de nois, perquè no només n'hi havia un, que quan va veure el nen va veure que també nosaltres vam. Però si aquest nen està sol, no el podeu deportar. Diuen moltes vegades que els feridistes no han d'interferir en una escena, però abans hi ha els drets humans. Nosaltres vam començar a preguntar, també amb ajuda de gent local, que podien ajudar-nos amb la traducció, perquè el nen només parlava àrab. Vam com amb una senyora que estava allà i la noia va començar a preguntar-li al nen, però quants anys tens? Però estàs sol, no? Per corroborar que el que estàvem fent no es podia fer i quan el superior ho va veure va ser ell que va frenar i de fet va dir, però li va dir als seus legionaris, què esteu fent? No es pot fer això. Llavors el que va passar amb aquest nen és que en comptes de deportar-lo el van portar a comissaria, el van registrar. De fet, devia ser un dels primers menors d'aquesta entrada que es registraven perquè l'últim que hem sabut d'aquest nen és que va anar a parar en un centre, allà a Ceuta, i ja no n'hem sabut res més.

Arranquem una nova temporada dels solidaris amb la mirada posada en Ceuta. L'Anna, com bé sentiu, ha estat seguint sobre el terreny tota aquesta crisi migratòria des de l'entrada irregular de gairebé 80.000 persones a la ciutat autònoma entre el 30 i el 31 de juliol. Davant la passivitat de les autoritats marroquines, alguns van fer-ho a peu, per l'explicó a Frontera del Tarajal, o bé nedant això, els que van poder arribar.

Anna, tu vas ser a Ceuta a l'inici de la crisi i has tornat de nou. Amb què et vas trobar els primers dies?

Jo hi vaig arribar el dia 1, de fet no vaig veure aquesta entrada d'aquestes 80.000 o 70.000, perquè han anat variant molt les xifres, són xifres molt volàtils. No vaig veure aquesta entrada, però vaig arribar en el moment on hi havia milers i milers i milers de persones per tota Ceuta. Ceuta és un lloc petit, va entrar quasi el mateix nombre de població que hi ha a la ciutat, que són uns 83.000. I hi havia gent, nois i noies, per tot arreu, acumulades a la platja, a imatges que ara hem vist tant i que portem un mes veient, que és la platja del Trampolin, les naus del Tarajal, o sigui, hi havia moltíssima gent en situació de carrer. Pot ser que en aquell 1 d'agost fos una situació que s'havia desbordat i que era normal, normal dins del que està passant, però que es desbordés el sistema, que estigués tothom en situació de carrer i que s'haguessin de. De començar a engegar solucions, però és que hi vaig tornar el 21 d'agost, o sigui, 20 dies després, i la situació era pràcticament la mateixa. Seguia estant la platja del trampolín amb moltíssima gent, seguia estant gent abandonada, menors abandonats a les naus del Tarajal, i això ja no, dins del meu parer, no era ja una cosa normal, sinó el govern ha anat molt tard, estan reaccionant ara i s'ha permès que hi hagi durant un mes gent en situació de carrer i no només gent migrant majors d'edat i famílies sinó molts, moltíssims nens i nenes menors d'edat sense cap acompanyament, sense cap referent adult porten més d'un mes dormint al carrer.

Aquest és el problema important, no? Aquests menors, nens i nenes. Per mi és un dels problemes

principals perquè són nens molt, molt petits. Normalment, a vegades, quan tenim aquesta imatge de menors migrants sense cap referent adult, ens ve al cap un nen de 16, 17, 18 anys, que a més hi ha tots aquests debats de si són majors o no ho són. Però és que aquests menors tenen 9 anys, 10 anys, 11 anys, soles, estan nenes soles, que entre elles fan pinyes, nenes que busquen protecció amb migrants adults que no coneixien abans de creuar, nenes que entre elles intenten fer guàrdies a les nits, perquè no els passi res a les nits. Tot això és una situació que jo no havia vist mai en cap crisi. S'està parlant de crisi migratòria, però és una crisi absolutament humanitària. Hi ha múltiples factors en aquesta crisi i en part és perquè no s'ha actuat amb la celeritat que l'emergència necessitava.

De fet, ja s'han informat de xifres, de les agressions sexuals patides per aquestes nenes migrants no acompanyades.

Sí, de fet, aquesta setmana la Fiscalia ha donat una xifra que són 23 agressions comeses a nenes migrants, perquè també hi ha aquests debats molt utilitzats de 23 agressions sexuals aquí, perpetrades per aquí. Però aquestes 23 agressions són a nenes emigrants menors d'edat, que estan en situació de carrer, absolutament desemparades, i a aquestes nenes és cert que els menors són responsabilitat de la ciutat, en teoria són responsabilitat de. De la ciutat de Ceuta, però en aquest cas d'emergència jo crec que és tothom que hi ha d'actuar i protegir aquestes nenes. Per mi és un dels problemes principals. Evidentment s'han vulnerat molts altres drets, però el tema dels menors aquesta vegada ha sigut esfereïdo.

Aquesta mateixa setmana, la ministra de Juventut i Infància, Cida Rego, donava xifres. A Ceuta assegura que hi ha registrades 1.478 criatures migrants no acompanyades. D'aquestes, 700 són nenes especialment vulnerables, deia la ministra. En una compareixença al Congrés, Rego parlava del canvi de perfil en les arribades de menors no acompanyats a la ciutat autònoma.

El cambio en el perfil migratorio de menores no acompañados que han entrado en la ciudad de Ceuta. Y digo que esto es importante porque también la habilitación de los recursos y de los mecanismos que ponemos en marcha cambian sustancialmente en función de los rangos de edad y de los perfiles migratorios que llegan a los distintos territorios de entrada de nuestro país. En este caso estamos hablando de Ceuta. Nos hemos encontrado con que en este momento tenemos ya identificadas a 700 niñas, es decir, ha cambiado sustancialmente el número de niñas que han llegado.

Tiene un vacío que le arruga la frente, es un espejo del llanto de la gente, tiene dos muelas, herencia de su abuelo, que por las noches pelean contra el miedo.

En la mateixa compareixença, la ministra demanava celeritat a l'hora de traslladar els menors i les menors a la península per garantir els seus drets i, efectivament, alleugerir la situació a Ceuta. També explicava que han entrat molts menors de 13 anys, una franja que pràcticament era testimonial en el sistema d'acollida, en el que deies una miqueta abans. Tu vas poder parlar amb aquests nens i nenes de poc més de 12 anys. On els vas trobar?

Em vaig trobar moltíssims a les naus del Tarajal, perquè al principi, quan entraven i els trobaven al carrer, si no els deportaven els indicaven que anessin a les naus del Tarajal perquè allà és cert que hi ha un centre de menors però estava del SAMU però no té capacitat llavors molts nens i moltes nenes es van concentrar al voltant d'aquest centre però van quedar en situació de carrer llavors. El primer dia que estàvem allà, vam dir, bueno, anem a entrevistar aquestes nenes i nens, i vam trobar testimonis esfereïdors, també.

El primer dia que estàvem allà, vam dir, bueno, anem a entrevistar aquestes nenes i nens,

Aquest nen el vam trobar a les naus del Tarajal, és el Sofia, i té 12 anys. Va entrar amb els seus germans, que això també ha passat molt. Molts nens d'aquests han entrat amb adults, però aquests adults han retornat de manera voluntària. O mig voluntària, perquè recordem aquestes imatges de militars anant per tota la ciutat posant gent als camions i traient-los per la frontera, però en el cas dels germans del Sofia, que eren dos germans grans, sí que ell ens explicava que van retornar de manera voluntària, però que ell sí va quedar. És cert que els seus pares saben que el Sofia està allà. Ell va parlar amb els seus pares davant, amb el meu telèfon, Ella explicava que els seus pares tenen una situació molt vulnerable, que són de tànger, que per a ell no hi ha possibilitats al Marroc i que quasi el futur de la seva família depèn que ell es pugui quedar aquí a Espanya. Quan vam parlar amb ell també ens deia. Que no li havien donat menjar, els primers dies no van donar menjar als menors tampoc. És cert que al cap de quatre dies de ventre sí que es van començar a fer ONGs locals, van començar a fer repartiment de menjar a les nors del Tarajal i estava dormint, de fet, la primera vegada que vaig veure el Sofía estava dormint sobre un pneumàtic, que era el mateix pneumàtic amb el que havia creuat i anava amb la mateixa

roba amb la que havia creuat. Ana, vas trobar altres casos?

Elles són dues nenes de 12 i 13 anys que venien de Ramartlik, un poblet del Marroc. Havien entrat juntes nedant, també anaven amb la mateixa roba amb la que havien creuat. Era fort, no?, veure nens i nenes que seguien vestint amb la roba que havien creuat. Per tant, estava absolutament bruta, plena de sal. I tampoc havien menjat durant els quatre dies que portaven al Marroc. I elles el que deien és que una d'elles volia ser futbolista, l'altra deia que tenia un títol de perruqueria. Després amb el temps, bueno, durant els dies que vam estar allà, que les anàvem a veure, deia, bueno, una amiga em va ensenyar perruqueria. I les dues explicaven una mica, són històries que repeteixen, que venen de famílies molt vulnerables, molt humils, molt empobrides, que no veuen futur al Marroc i que el que volen és intentar venir a Espanya. I els pares, avui escoltàvem, deies que la Cira Riego ha dit que s'ha d'agilitzar, que la Cira Riego s'ha d'agilitzar. Els trasllats dels menors a la península, però aquesta setmana Pedro Sánchez, l'entrevista que va donar la Cera i Marbretos, va dir que primer provaran els reeuropaments familiars. Veurem què passa, perquè cap família, de moment, ha donat voluntat de voler que els seus fills retornin. Llavors, no sé com aconseguiran que les famílies vulguin aquests reeuropaments.

De tot plegat n'hem parlat amb l'advocat especialitzat en estrangeria i drets humans, Albert Parés, de l'associació Noves Vies.

Jo sincerament penso que s'han dit bastantes coses que ignoren el que diu la normativa. És a dir, que et digui un polític, un representant polític, que et digui que aquests menors han de ser retornats de manera automàtica, és ignorar completament el que diu el Tribunal Constitucional de fa molts anys. Dos, el que diu la llei d'estrangeria, i tres, el que diuen moltes sentències ja arreu d'Espanya sobre la repatriació i el retorn d'aquests menors. Jo penso que aquí, malauradament, molts polítics han jugat per un interès, evidentment, polític i seu partidista, dient autèntiques bestieses.

Per Albert Parés és important recordar què diu la llei d'estrangeria.

La llei d'estrangeria ho estableix de manera molt clara, juntament amb el reglament d'estrangeria. Primer, atenció immediata, per tant vol dir tota l'atenció que necessiti aquella persona com a menor d'edat, i en segon lloc també està establint que els 90 dies d'haver entrat en el sistema de protecció de menors, que això compta des de l'arribada a Ceuta, si ja van entrar a l'administració, sota la protecció de l'administració pública, als 90 dies se li ha d'atorgar un permís de residència i si té més de 16 anys aquesta persona ja podrà treballar. Això és un tema. Paral·lelament a si es tramita un permís de residència, es pot iniciar el procediment de repatriació, és a dir, de retornar aquell menor amb la seva família, que ha de seguir un procediment administratiu que està definit en el reglament d'estrangeria.

També recorda que les comunitats autònomes estan obligades a acollir.

La normativa el que acaba dient també és que si una comunitat autònoma es nega, poden actuar les forces policials perquè aquests menors vagin a aquesta comunitat autònoma i siguin atesos. Sí o sí, els han d'atendre. Aquí no és una qüestió política, sinó que és una tensió humanitària, però sobretot una atenció humanitària de cara a menors. I això és el més important que s'ha d'entendre, perquè com diu la Convenció dels Drets del Nen de Nacions Unides, una persona és menor d'edat abans que estranger. Per tant, com a menor d'edat se l'ha d'atendre. Després ja es valorarà altres circumstàncies com la repatriació i el que sigui. A l'advocat Albert Parés

també li hem preguntat per què és important que s'agilitzin els trasllats.

És una situació de crisi urgent humanitària i s'ha de fer l'impossible, sobretot perquè els menors, i en especial les menors, puguin ser ateses per evitar que entrin a les màfies i en aquestes xarxes de tràfic de menors i de qualsevol altra situació que pugui perjudicar-les molt.

Juega los paisanos jugamos nuestra liga y de costumbre la poli investiga así vivimos que Allah nos bendiga.

Ceuta té una població de 83.000 habitants i només 18 quilòmetres quadrats. L'entrada massiva de gairebé el total de la població de la ciutat autònoma ha tensat la convivència en aquest enclavament i els grups d'extrema dreta ho han aprofitat per atiar l'odi al racisme, com quan es van incendiar les pertinències dels migrants instal·lats en una de les platges de la ciutat. D'aquesta manera ho explicava la nostra companya de TV3, Begoña Grijelmo.

Si ahir parlàvem d'una escalada de la tensió, avui ja podem parlar obertament de violència. L'atac d'ahir a la tarda aquí a la platja de Benítez, on som ara, protagonitzat per un grup nombrós de manifestants per desmuntar les tendes, instal·lacions rudimentàries que hi havia aquí on mal vivien desenes de persones migrants, no té precedents amb aquesta ciutat. Les persones que viven aquí, per exemple, van haver de sortir corrent protegits per la policia i ho van acabar perdent tot. I ahir aquests mateixos manifestants van intentar, de fet, van barrar el pas del camió de la Creu Roja, que va haver de fer una ruta alternativa per arribar fins a la platja, distribuir el menjar, però no va poder fer l'atenció sanitària que hi fa habitualment. També han sortit veus des de la península.

Ja hem vist, Anna, que l'arribada de grups extrema dreta de la península a Ceuta és una realitat, aquestes persecucions. A persones que no tenen res, aquests incendis de les poques pertinences, de les quatre xavoles fetes amb teles i fustes, les imatges realment feien fer edat. Tu vas poder compartir un dels viatges amb el Ferri amb gent de núcleo nacional. Compartir espai. Compartir espai.

Vas coincidir, diguem-ne. Sí, no, no, jo ja vaig fer per coincidir i per compartir espai, per veure com es movien aquests grups. Vaig arribar amb ells al ferry, gent del núcleo nacional, i en aquell moment la població de Ceuta no els va deixar entrar. De fet, la policia no els podia retrenir perquè no, però els va quasi protegir perquè la gent de Ceuta, molta població, estava absolutament a contra d'aquests grups. D'extrema dreta vinguessin a aliar-la, bàsicament, és el que venien a fer Ceuta, a la seva ciutat, entre altres coses perquè a Ceuta hi ha moltíssima població musulmana i aquests grups, una de les seves principals batalles és contra la gent musulmana, llavors hi havia moltíssima gent que el rebutjava. Jo crec també, escoltant a la Begoña Grigelmo, clar, no és la mateixa situació quan jo vaig arribar fa quatre dies que quan hi he tornat, quan ja em porten 25, Segur que hi ha gent d'extrema dreta, evidentment, els que han cremat tot el campament de platja Benítez són gent amb idees o que estan seguint idees d'extrema dreta, però és cert també que la població de Ceuta se l'assum més a una pressió molt dura. Portant un mes veient com hi ha persones amb situació de carrer per tots els carrers, Als barris perifèrics, no hem parlat dels barris perifèrics, als barris perifèrics hi havia moltíssima pressió, els nens, nenes anaven a les cases a picar, també els adults, perquè com no se'ls estava fent distribució de menjar en aquests barris, perquè el centre sí que estava molt més protegit per la policia, però als barris perifèrics no hi havia tanta protecció, llavors els migrants anaven allà, picaven a les cases i han sigut les mateixes associacions de veïns que s'han organitzat per habilitar espais, sobretot per totes aquestes nenes vulnerables. Però aquests barris també estan sotmesos a moltíssima pressió. Evidentment, jo no justifico cap acte violent contra la població migrant, però sí que crec que el fet que el govern no hagi actuat amb la suficient celeritat. Evidentment ha perjudicat molt a les persones mirants que s'han quedat en situació de carrer, però ha tensionat moltíssim a la població de Ceuta. Jo crec que són casos molt aïllats comparat amb el que podria estar passant, perquè és que porten molt temps en aquesta situació. Llavors, jo crec que a tothom li interessa que s'habilitin. Ara diuen que aquesta setmana han dit que hi ha 3.300 places, que hi ha previsió d'habilitar-ne

6.000, però han trigat un mes a fer això. Un dels líders veïnals que s'ha erigit per intentar que la convivència no salti pels aires és aquest.

Qui és qui fa aquestes proclames, Anna?

Ell és l'Abdella Mustafa i és precisament un. Ell és el president veïnal del barri de Sidienbare, que és un d'aquests barris perifèrics. De fet, és el mateix barri on hi ha el cementiri musulmà de la ciutat. I el que en aquest moment, jo el vaig conèixer just arribar el dia 1 d'agost, estava pujat en un banc a la plaça de los Reyes i estaven fent una manifestació quasi improvisada contra aquests grups d'extrema dreta que estaven arribant en el mateix ferri que jo vaig arribar. I bàsicament totes les proclames eren de rebuig absolut contra tota aquesta població. Va passar amb Núcleo Nacional, quan va arribar Santiago Abascal, que el dia següent va fer declaracions. A xarxa semblava que hi hagués moltíssima gent, estava a mitjans de comunicació però no tenia una ciutadania volcada a veure les seves proclames i ha passat amb tots els grups d'extrema dreta que han intentat aconseguir vots o liar-la a Ceuta. Abdel Mustafa, a més, és una de les persones que ha liderat aquests espais de protecció de dones i nenes migrants en aquests barris perifèrics i hi havia les pistes de polideportiva, que són pistes obertes de futbol i bàsquet. Aquí és on havien habilitat els veïns, en aquest cas de Sidem Bàrek, un espai per 350 nenes i dones. Que, a més, quan hi vaig anar, això ja era el 20 d'agost, quan hi vaig arribar, jo he seguit molt en contacte amb la Dela Mustafa, que de fet ara està molt cansat, jo el vaig veure esgotat l'últim dia que vaig estar amb ell, però quan arribaves a aquest espai que havien habilitat, el primer que sorprenia era un cartell a la porta que ficava "No hay sitio". Perquè, clar, evidentment tothom volia estar en aquest espai, era un espai que es respirava tranquil·litat, silenci, clar, comparaves l'estat en què estaven aquestes nenes en aquest espai organitzat pels veïns i les que estaven, doncs, a les naus del Tarajal i no hi havia punt de comparació, no? Però, clar, són menors que són responsabilitats de la ciutat protegits per les associacions de veïns de barris perifèrics de Celta. Com plora el mar.

Com plora el mar quan

veu un cos que cau, un altre cos que cau.

La conseqüència més tràgica de l'entrada de milers de persones a Ceuta són les morts, que, com sempre, queden en un segon pla. En l'article, Anna, que vas publicar a la revista 5W, titulat Los muertos que no importan, escrivies que l'entrada a Ceuta marca un abans i un després en la deshumanització de les víctimes.

Per què? Doncs perquè no hi ha hagut mai una tragèdia tan forta a les nostres fronteres, tot i que n'hi ha moltíssimes i quasi mensualment, ho sabem bé quan vam fer el mar al mur, però no hi ha hagut 145 persones recuperades, s'han comptat, per l'ONG Caminando Fronteras, no hi ha hagut mai això, i jo crec que no hi ha hagut mai el buit institucional amb el que s'han portat aquestes morts. Aquesta setmana. Ha sigut el primer minut de silenci que jo he vist i ha sigut per part dels bombers manifestant-se a Ceuta, però no hi ha hagut cap minut de silenci institucional. Evidentment, no hi ha hagut cap minut de silenci en cap partit de futbol, en cap estadi. No s'ha recordat a les víctimes. Sí, quan comencen les compareixences d'alguns dels ministres recorden les víctimes, però són 145 persones recuperades per aquest salt del 30-31 de juliol i 90 persones enterrades a Espanya. Jo vaig ser. Tu vas ser de les primeres

a cobrir aquests primers enterraments.

Clar, un dels motius pels quals va anar el 21 d'agost és perquè començaven els enterraments de persones sense identificar. El primer dia es van enterrar 18 persones. Al matí havia estat la ministra de Migracions, Irma Sainz, a Ceuta. A la tarda començaven els enterraments i en els enterraments no hi havia cap representant del govern estatal. Hi havia la consellera de Migracions de Ceutí. Del govern de Ceuta, però no hi havia cap representant del govern espanyol en un enterrament de 18 persones a la nostra frontera sense identificació. Llavors jo crec que el silenci institucional vers aquestes morts a mi m'ha sorprès. Continuen, Anna, les làpides sense nom. De fet, continuen les làpides sense nom. N'hi ha 81 enterrades durant el mes d'agost. N'hi ha 9 d'aquestes víctimes que sí que s'han identificat. Són 9 persones que han estat enterrades també al mateix cementiri, que és l'únic cementiri musulmà que hi ha. A Ceuta, però aquestes nou persones, algunes d'elles havien estat reclamades per les famílies per poder enterrar-les al Marroc, però en aquest cas ha estat el govern marroquí que no ha deixat entrar els morts. Llavors, les famílies s'han vist obligades a acceptar que s'enterressin els seus éssers estimats al cementerisí d'Iambarec.

La nostra companya del Matí de Catalunya Ràdio, Marta Viana, va parlar amb Saïd Mohamed, que és el responsable d'aquest cementiri musulmà de Ceuta.

Yo no creo que haya ningún sitio preparado para tantos fallecidos. Aquí tenemos un depósito solamente para cuatro cadáveres y se ha tenido que montar una morgue provisional y se han estado llevando allí. Y una vez que han estado todos los cadáveres allí, han ido haciéndole autopsia y cotejando las pruebas de ADN y recogiendo muestras de ADN. Una situació absolutament desbocada.

És que, evidentment, el que diu el Said és així, no? Ningú està preparat per, de cop, acollir 90 cadàvers. De fet, n'hi ha 82 que es van recuperar del creuament i hi ha 8 que han mort durant els dies posteriors. La ciutat no estava preparada. Jo he vist en imatges les instal·lacions que van preparar. Van preparar una carpa refrigerada amb camilles per tots aquests cadàvers. Però quant temps es poden tenir aquests cadaves, no? Jo crec que s'ha criticat des d'algunes organitzacions haver enterrat a totes aquestes persones perquè consideren que no ha hagut suficient temps perquè s'identifiquin. Jo crec, de fet, després de tots aquests anys que hem estat amb tu seguint tots aquests casos, crec que el problema no és que s'enterrin, està bé que estiguin enterrats sempre i quan se sàpiga on és cada cos, que això, jo, estant present als enterraments. Evidentment hi havia algú comprovant tota l'estona que els números de registre de cadàver coincideixin amb els números de tomba. El problema és què passarà després, com s'agafaran les mostres d'ADN als familiars que denuncien. És cert que s'ha habilitat un espai de denúncia a la frontera del Tarajal perquè vagin els familiars a denunciar, però poden denunciar els familiars que estan a Espanya o a Europa si es mobilitzen fins a la ceuta. Hi ha un correu electrònic habilitat també, que ja em consta que estan rebent moltes denúncies. Però no s'estan prenent mostres d'ADN els familiars que estan denunciant el Marroc. Llavors, com es faran aquests registres? Per no parlar que no totes les víctimes són marroquíes, hi ha moltes víctimes que són d'altres països, cosa que implica molta més distància, molta més dificultat de saber si han creuat o no. Però hi ha maneres de fer-ho. El problema, i això també ho parlàvem al Mar al Múr, és que no hi ha un protocol establert d'identificació de persones víctimes a les fronteres. Han dit que s'ha activat el protocol de grans catàstrofes, és cert, com a la Dana, però és que això evidentment que és una gran catàstrofe, però aquí hi ha el fet que les persones són migrants, per tant. No sé si el protocol de grans catàstrofes és suficient per ser capaços d'identificar aquestes víctimes.

Doncs, Anna Sorinyac, molt bona feina a Ceuta aquest mes d'agost per cobrir l'entrada de milers de persones pel Tarajal. Fotoperiodista, col·laboradora del Solidaris i editora gràfica de la revista 5W. Una abraçada i fins molt aviat. Gràcies. Ara fa gairebé un any, els joves de la anomenada generació Z, els nascuts entre el 1990 i el 2010, van omplir els carrers de diferents ciutats del Marroc per demanar millores en l'educació i en la sanitat, i per denunciar també la corrupció. Les protestes van acabar amb una forta repressió, més de 6.000 joves van ser detinguts i més de 2.000, segons l'Associació Marroquina de Drets Humans, condemnats a penes de presó de fins a 15 anys. Blanca Garcés és investigadora sènior de l'àrea de migracions del SIDOP.

Els que estan més descontents amb la situació al Marroc són els joves, perquè són els joves els que tenen encara un futur per construir i els que tenen expectatives de futur, els que tenen somnis, els que volen una vida diferent.

Garcés parla de la instrumentalització dels joves en contextos migratoris.

Quan un sent que no deixa res enrere, que no té res a perdre, és quan està més disposat a deixar-ho tot i arriscar-se, fins i tot arriscant la vida en aquest salt cap a l'altre costat.

L'experta en migracions també afirma que el que està passant a Ceuta no és una crisi migratòria, s'hi refereix com una escenificació de la frontera.

Parlo d'escenificació de la frontera perquè inicialment no podem dir que sigui una crisi migratòria, perquè la majoria dels que van entrar van sortir. Això és el mateix que vam veure al maig del 2021. Aquí hi ha una gran escenificació de descontrol a la frontera, promoguda aquesta vegada des de les xarxes socials, si no se sap ben bé per aquí, amb l'objectiu de demostrar que hi ha moments en què es perd el control d'aquesta frontera i això ve a ser un toc d'atenció o un avís per recordar que, en el fons, aquesta frontera està en mans. Del govern marroquí. No li resto la importància, però és una crisi, estem parlant d'uns números relativament abarcables en el context, diguem, espanyol, no abarcables en el context de Ceuta, que és una ciutat petita. Garcés analitza les xifres en perspectiva. Recordem que les arribades irregulars en frontera a Espanya en els últims anys s'han reduït, o en l'últim any s'ha reduït, i en els últims mesos encara més.

I en contra del que assegura el govern espanyol, assenyala el Marroc com a part implicada en els fets.

El creuament d'entre 70 i 80.000 persones en poques hores entre Marroc i Espanya, l'entrada a Ceuta, no es pot explicar sense l'omissió en el control d'aquesta frontera per part del govern marroquí. Per tant, aquí, ja sigui per acció a través de xarxes socials o per omissió, per la falta d'aquest control, pel deixar de controlar la frontera durant unes hores, és evident que el govern marroquí ja ha tingut alguna cosa a veure.

Després de les reflexions de Blanca Garcés, sumem una altra veu que coneix molt bé la realitat marroquina.

Carlos Pérez és arquitecte i membre de l'Institut d'Estudis Ceutis. Viu a Ceuta i fa molts anys que treballa amb joves al Marroc. Va ser professor a la Universitat de Tetouan i des de fa temps promou projectes culturals i artístics entre els joves marroquins. Carlos, què tal? Com estàs? Hola, muy buena, muy bien. Com estàs vivint tot el que està passant a Ceuta?

Pues con mucha tristeza, porque esto tiene muchos frentes muy distintos. Hay una cuestión geopolítica y estratégica relacionada no solamente con Ceuta y la frontera, sino con el estrecho de Gibraltar. Y después con tristeza por lo que está pasando en mi propia ciudad y muchísima tristeza por lo que está pasando en el otro lado de la frontera, con todos esos problemas con la juventud marroquí y el tratamiento que hace el gobierno de este problema que ellos tienen

y que saben que lo tienen. Tu ets arquitecte i professor, dèiem, fixem-nos efectivament en la joventut. Els joves que hem sentit aquests dies a Ceuta diuen que al Marroc no tenen oportunitats. A tu què et comenten els joves quan hi parles? Has estat professor a la Universitat de Tetouan, tens projectes culturals amb joves marroquins. Què et diuen?

Bueno, antes que nada a mí me gustaría aclarar que Marruecos es un país muy complejo. Muy complejo porque es un país muy diverso y ahí también radica su riqueza cultural e incluso social. Y hay ciertos elementos que hay que tener en cuenta como el concepto de tribu, que parece algo del pasado, pero que sigue muy presente en Marruecos. Y es más, en Marruecos, gracias a su posición también estratégica, ha recibido tribus del Sahel, del norte de África, del sur de Europa, de Oriente Medio. Eso hoy en día se traduce en que hay tribus árabes, tribus bereberes, hay tribus draubas, hay tribus judías, hubo tribus cristianas y eso hoy en día lo que se convierte es en que hay. En función de la región donde tú estés con Marruecos y en función del pueblo, porque puedes cambiar de un pueblo una ciudad a otro, cambia completamente el idioma, cambian las costumbres, cambian la cultura. Eso al final tiene un impacto en la educación. Marruecos ha tenido un problema de analfabetización en entornos rurales y que lleva ya muchos años, con dinero de la europea en parte. Intentando bajar esas tasas de analfabetización y lo está consiguiendo. Es un camino largo. Y eso también lo que explica es la gran diferencia que hay hoy en día entre las grandes ciudades como Casablanca, Rabat, Tánger, Marrakech, Agadir, Fez y después ciudades más pequeñas, sobre todo regiones rurales del interior, de Marruecos o bien más al sur del Alto Atlas. Esa diversidad, cuando después ese alumno, que no ha aprendido bien ni el francés ni el árabe, fuzha, y tiene que ir a una universidad, en la Universidad de Marruecos, yo las clases que daba en Tetuán, en la Escuela de Arquitectura, eran en francés. Las carreras de Humanidades se dan en árabe estándar. Y el árabe estándar no está estandarizado en Marruecos. Es el árabe que se habla en Oriente Medio, en la prensa, pero no todo el mundo. La gente estudia el árabe, pero realmente después no es el idioma del día a día. Entonces eso provoca una serie de disfunciones desde el punto de vista educativo. También quiero aclarar que hay universidades muy buenas en Marruecos, hay muy buenos profesores. Hay muy buenos alumnos que tienen una mentalidad completamente diferente a las europeas porque son conscientes de que su país está en desarrollo y se están convirtiendo también en una referencia para otras universidades africanas que vienen a Marruecos para ver cómo se desarrollan esos planes de estudios.

Dic que el problema, Carlos, és que és l'atur que hi ha, l'atur juvenil. Les xifres estan al voltant del 35%, més o menys, i no sé si aquí al darrere hi ha el motiu que explica per què molts joves volen marxar d'un país que, com bé deies, que no para de créixer. Ara s'estan preparant, per exemple, pel Mundial del 2030.

Sí, vamos a ver, toda esta complejidad social de la que os hablaba y que tenía su impacto en el día a día de hoy. Está también relacionado con, en 2019, el rey encargó a una comisión real de 33 personalidades del mundo, de la sociedad, de la cultura, el nuevo modelo de desarrollo económico y social de Marruecos. Fue un documento que se estuvo publicitando en su página web, que está todavía activa. Uno puede consultar las propuestas que hacían los jóvenes, asociaciones, colectivos. Y en el 2021 se presentó Me consta que el rey pidió un diagnóstico real de la sociedad, aunque no le gustara leerlo. Y en ese informe general, donde después hay muchos otros documentos, uno lee que el principal problema que tiene Marruecos para ese desarrollo es la juventud. Y destacaban en ese informe algunas de las frases que son lapidarias, como que la educación de Marroquí mata la creatividad, que no hay futuro, que hay mucha corrupción, que tiene las mejores leyes pero que no se aplican. Y ante eso, la comisión se planteó bien, vale, tenemos un gran problema con nuestra juventud, ¿cómo lo resolvemos? Pues el problema es que algunas de las propuestas que se hacían eran, vamos a construir casas de culturas en todas las ciudades. Algunas personas decían, bien, ¿de qué sirve eso si después las llaves las damos a un funcionario, no le damos presupuesto y no se desarrolla ningún tipo de actividad?

Pongámonos en contacto con las asociaciones locales, culturales o no culturales que estén desarrollando sus actividades por todo Marruecos y démosles medios para que sigan haciéndolo. Pues bien, esto todavía no se ha hecho. Y ahí entra, por un lado, el desconocimiento que los marroquíes tienen de su propio país, sobre todo de las grandes ciudades. Marruecos ha sido un país muy centralista y tampoco sabe muy bien cómo afrontarla. Si nos vamos al otro lado, ya la pregunta que me hacía sobre por qué los jóvenes. Están en esta situación y después quieren irse pues yo me acuerdo en los años 80 como los españoles nuestras intenciones eran irse a Europa y como hubo campañas esas de Made in Spain porque nos creíamos que todo lo que viniera de Europa era fantástico y lo que fabricáramos en España pues no era de calidad está ocurriendo un poco lo mismo en Marruecos yo he tenido alumnos. Que como la Escuela Nacional de Arquitectura, que depende del Ministerio de Fomento marroquí, tenía acuerdos con universidades europeas, pues querían aprovechar ese año de intercambios para quedarse, por ejemplo, en Bélgica.

Yo les decía, mira, Jalil, si quieres irte a Bélgica como experiencia para conocer otra cultura, otro país, está muy bien, pero no pienses que, desde el punto de vista pedagógico, nosotros estamos tan atrasados como tú te puedas creer. Y, de hecho, se fue. A los cuatro meses me escribió diciendo cuánta razón tenía. A mis amigos belgas les digo que tendrían que venir a Tetuán para aprender arquitectura. Entonces también ocurre que muchas veces tienes que salir del país para darte cuenta no solamente de lo malo, pero también de todo lo bueno que pueda tener. Las manifestaciones que se produjeron el año pasado, en octubre, los jóvenes pedían mejor educación y mejor sanidad. Bien, el problema es que era cierto, pero no es por defender al gobierno marroquí, pero el gobierno marroquí puso en marcha hace unos años un programa de construcción de nuevos hospitales regionales asociado a esa regionalización que se empezó en 2015 y es ahora, justo ahora, a finales del 25, principios del 26, cuando están terminando esos proyectos. También es un problema de cuando un país se desarrolla a diferentes velocidades, yo creo que se originan, digamos, estos problemas, porque también es cierto que las infraestructuras que se están desarrollando en Marruecos a nivel de tren de alta velocidad, de autopistas o de aeropuertos, yo me acuerdo un viaje en el 20 con amigos marroquíes que desde Ceuta fuimos hasta Mauritania en mi coche y cuando llegamos a Mauritania me dijeron,

pues no estamos tan mal como nos pensamos, ¿no? Es cierto que faltan oportunidades para los jóvenes, hay que darles confianza, hay que darles responsabilidades y eso lleva su tiempo.

Y lluitar también, Carlos, amb l'impacte de les xarxes socials. Tot el que arriba a través de xarxes socials de molts dels joves i no joves marroquins que han emigrat, la imatge que es dona d'Europa és la d'aquest paradís farcit de riquesa.

Com es lluita contra això? Sí, això. Es cierto que se ha intensificado con las redes sociales porque es mucho más sencillo. Yo me acuerdo, hace ya 20 años, tenía un amigo del Arache y que tiene una asociación que lo que se dedicaba era a concienciar a los jóvenes. De que Europa no era el paraíso y sobre todo que muchos de los inmigrantes que volvían de vacaciones, que volvían con sus coches llenos de tractos, con bicicletas, con juguetes, algunos de ellos contaban un relato que no era cierto. Algunos, no digo todos, pero algunos alquilaban el coche para mostrar que habían triunfado y que habían subido de estatus social cuando a veces no era cierto. Pero en cuanto llegaba el verano y aparecía toda esa gente otra vez, pues claro, si uno ve que su vecino se fue y que ahora tiene un coche, que tiene un trabajo y que tiene cosas que él antes no había pensado, pues dice, oye, pues yo también quiero, ¿no? Es algo que también está muy presente a niveles muy diferentes en Marruecos. Entonces, esto es algo que se lleva produciendo prácticamente desde los años 80, 70-80, cuando empezó esa migración hacia países europeos.

Una temporada més, som al Solidari, som a Catalunya Radio, estem parlant amb Carlos Pérez, arquitecte, membre de l'Institut d'Estudis Ceutis i responsable de projectes culturals i artístics amb joves marroquins. Carlos, com creus que es veu el Marroc des de fora?

Va de un punto muy negativo y de un desconocimiento, yo diría, brutal, ¿no? El tema de la religión, el Islam asociado al terrorismo, ha jugado una mala pasada y después, sobre todo ahora con la extrema derecha, lo vemos muchísimo peor. A mí es una de las cosas que más rabia me da, porque yo no digo que por ser de este auto tenga que tener un conocimiento, del país. Eso me lo ha dado el hecho de, como tú decías, de dar clases en varias ciudades, de desarrollar actividades culturales en el sur, en el norte, en el centro de la ciudad, en sitios grandes, en sitios pequeños y de estar en contacto, digamos, con esa juventud y ahí te das cuenta de la riqueza. Después si te pones a analizar desde el punto de vista histórico Marruecos y España, eso se dice de manera muy común y demasiado. Rápido en el sentido de que tenemos muchas cosas en común. Ahora hace poco y a raíz de todo lo que está pasando desde el Instituto de Estudios Ceutíes hemos mandado ya a imprenta la revista Tranfretana que suele ser un monográfico que vamos a dedicar esta vez a las relaciones entre España y Marruecos y yo hago un recorrido de ese patrimonio compartido que tenemos. Y explica una serie de nociones históricas que nunca se tienen en cuenta y cuando uno simplifica y se queda en la superficie pues es muy fácil que

aparezcan digamos esas diferencias en mis conclusiones al menos lo que sería lo que en su día fue Al-Andalus que fue más allá de la mitad de la península ibérica y el norte de Marruecos prácticamente nuestras raíces civilizadoras han sido prácticamente las mismas. Y solamente a raíz de las últimas décadas, sobre todo cuando se ha percibido, cuando han empezado a desarrollarse esos países árabes gracias al petróleo, cuando la visión que hemos tenido de estos países o de nuestras civilizaciones han ido divergiendo, ¿no? Hubo una migración de norte hacia. Primero de sur hacia norte con Al-Ándalus, pero también después de norte a sur. Y no solamente me refiero a los sefardíes o a los moriscos. Mucho antes, en el siglo VIII, ya hubo bereberes que se enfrentaron con los árabes de Oriente Medio en Al-Ándalus y fueron, por ejemplo, los que construyeron la mitad de la Medina de Fez. Muchas veces uno va a una ciudad de Marruecos. Y no es consciente de que ese patrimonio realmente no es un patrimonio exclusivamente marroquí, sino que es un patrimonio también andalusí y por tanto español. Y nosotros en Ceuta, la gran suerte que tenemos, y creo que se está poniendo de manifiesto con todo lo que está pasando ahora, Es que realmente somos una sociedad donde podemos afirmar que se vive en convivencia y que ser cristiano, ser musulmán, ser hindú o ser hebreo, pues bueno, cada uno después lo manifiesta como buenamente quiere,

pero para nosotros no es, digamos, un motivo de diferencia y hace que seamos mucho más. Sensible a muchos temas, pero porque conocemos, digamos, al otro. Y eso al final no deja de ser una especie de herencia o de testimonio todavía vivo de lo que un día fue Al-Ándalus y que muchas veces se nos olvida, ¿no?

Doncs, reivindicant aquesta història compartida, acabem aquesta conversa amb Carlos Pérez Marín, arquitecte, membre de l'Institut d'Estudis Ceutis i responsable de projectes culturals i artístics amb joves marroquins. Moltes gràcies, Carlos, molts ànims i que vagi bé.

Gràcies.

Catalunya Ràdio Cada dissabte a les 10 de la nit Mercè Folch.

Jo quan venia a Espanya vaig passar per molts centres d'acollida. Quan vaig venir aquí vaig trobar moltes dificultats, per exemple, d'entendre la gent i integrar-me amb la societat i vaig pensar que sí, hauria d'estudiar alguna cosa perquè no puc viure així, saps? I passant temps vaig millorar el català i el castellà i els meus professors també van veure que jo tinc un nivell bastant bé i que puc treure el gest i he decidit fer el gest.

Aquest que sentíem és l'Anas Bassain, un jove marroquí de 23 anys que vam conèixer a l'escola d'adults de Girona el gener de l'any passat. Va arribar a Catalunya sense entendre el català ni el castellà i havent estudiat només fins a primària. A l'escola d'adults de Girona va aprendre els dos idiomes i es va treure el graduat d'educació secundària. Ara, amb tot el que està passant a Ceuta, l'hem volgut trucar per conèixer la seva opinió, perquè en certa mesura comparteix moltes de les vivències dels joves que van creuar fins a la ciutat autònoma. La Nas va arribar a les costes espanyoles a bord d'una pastera amb només 15 anys a la recerca d'oportunitats. Hi ha parlat la Mònica Roca.

Anas, què tal? Com estàs? Com va tot? Molt bé, i a vosaltres? Tot bé? Tot bé també per aquí. Escolta'm, l'última vegada que vam parlar vivies a Girona, ara vius a Bilbao. Què t'ha portat cap aquí?

Bé, jo tenia un somni des de molt petit i quan arribava aquí a Espanya intentava només començar a treballar sobre aquest somni. Per entrenar i buscar-me un futur millor. Recordo que et volies dedicar a la boxa, oi? Sí.

Ens vam conèixer a l'escola d'adults de Girona, on estaves estudiant. Allà et vas treure el graduat d'educació secundària, ens vas explicar, allà vas aprendre català. T'ha servit aquesta formació, la formació que vas fer, per trobar feina? T'ha obert portes?

Sí, sincerament, és que sí. Em va servir molt per trobar feina, per fer amics, per fer una vida normal, integrat, diguéssim, anar a Catalunya, i m'ha servit molt. Entenc que aquí a Bilbao has trobat feina. Sí, a Bilbao també he trobat feina. Estic treballant en una fàbrica i vaig treballant i entrenant. Faig dues coses al mateix temps. Quan et vam entrevistar

per aquell programa no vam aprofundir en la teva història perquè no era el tema que ens ocupava, però avui sí que m'agradaria que ens l'expliquessis una mica la teva història personal. Tu quan vas arribar a Catalunya, quants anys tenies a Nas i com hi vas arribar?

Jo tenia 15 anys quan vaig arribar a Catalunya i vaig estar en uns centres d'acollida davant dels minors i allà vaig estar estudiant i després, quan he aconseguit els papers, allà he pogut estudiar i informar-me bé.

Com vas arribar tu a Espanya? Per quina via vas arribar?

Vaig venir en una patera amb 40 persones desconegudes i vaig arribar a Barbate, exactament, i vam estar allà al mar 24 hores i vaig estar allà en un centre d'acollida a Màlaga i després vaig venir directament aquí a Girona.

M'imagino, Anas, que una fugida així del teu país no s'improvisa. Vas estar molt temps planejant-la? Sí, vaig estar un temps planejant,

però amb els meus pares no volien i és una aventura, diguéssim, molt complicada, molt perillosa, clar, perquè te'n vas d'una patera i no saps si podries arribar o no, saps? Perquè hi ha gent que es va morir allà al mar. És una cosa molt difícil d'entendre, saps? És com una pel·lícula, diguéssim, de terror, però el cervell no pot entendre en el moment, saps?

I els teus pares, al final, coneixien la teva intenció de venir per aquesta via?

Al principio no, pero ya cuando he llegado sí que lo sabían. Però quan vas pujar a

la barca no els hi vas dir? No. Et volia preguntar si no vas tenir por, però és evident que sí. Parlaves ara de tot aquest risc. Eres molt jove. Et vas trobar en situacions de perill durant el teu viatge?

Sí, sí, sí, vaig veure uns quants moments així de terror que vaig estar en plan pensant que jo no arribaria viu perquè vam estar perduts allà al mar durant 24 hores sense beure aigua, sense menjar res i era com una pel·lícula de terror, literalment. Tot molt fosc, de nit, amb 40 persones desconegudes i només érem 3 persones. Dos nois i una noia que són menors d'edat, tots són majors i. És molt intens, l'ambient, saps? Aquí tenies algú a nas?

Família, coneguts, amics. Bueno, sí, tenia uns quants amics que viuen allà a Girona, encara, i, bueno, sempre vam parlar que sí que està bé, que hi ha oportunitats en plan per estudiar, per trobar un futur millor, que és més fàcil, diguéssim, estudiar aquí que allà al Marroc, doncs jo vaig decidir venir també perquè. Com vaig contar l'altre dia, que quan jo era més petit, més menor, estudiava i tal, però quan veia una persona que té una carrera universitària i tot bé acabat i ha acabat treballant, per exemple, en un supermercat o arreglant telèfons o alguna cosa així, doncs començo a preguntar-me a mi mateix com pot ser que una persona que va dedicar uns quants anys de la seva vida estudiant, esforçant i ha provat tot i té una carrera i no hi ha feina, doncs jo també no penso seguir aquí estudiant i tot esforçant-me pel final no poder tenir una oportunitat de treballar d'alguna cosa que realment m'encantaria treballar, saps? És el que falta al Marroc, vols dir, oportunitats. Sí, no hi ha oportunitats. I per això vaig decidir venir.

Aquests dies deus estar veient el que està passant a Ceuta. Com ho veus com a marroquí que va fer el mateix camí i com a jove? Perquè molts dels que han arribat són menors, com eres tu quan vas arribar. T'hi sents identificat?

Un 50% sí, un altre 50% no. Perquè jo, des del meu punt de vista, si una persona vol marxar del seu país, no és tan fàcil d'entendre-ho, perquè te'n vas, deixes la teva família, els teus amics, cultura, tot, tot, el teu barri, tot. No és una cosa que diguéssim que és fàcil i qualsevol persona ho pot fer. És molt complicat i hi ha gent que se marxen d'un país a un altre per un objectiu molt clar, saps? Hi ha persones que només ho fan per divertir o per avorriment, no ho sé. Però la majoria de les persones que jo he vist només venen aquí sense objectiu. Perquè si tu has tingut el coratge i l'esforç per venir d'aquestes maneres tan complicades i perilloses, i quan arribes aquí, doncs hauries d'estar molt enfocat, diguéssim, en l'objectiu. No arribar aquí i te me poses a robar coses o vago, saps? Tornaràs vago. I això no m'identifico amb aquestes coses, però hi ha persones que venen aquí amb un objectiu i són policies, professors, médics, saps?

Hem de pensar que entre les persones que arriben hi ha de tot, no? Però el que tu deies, que en un viatge tan perillós també has de tenir molt clar el motiu pel que fas i hem de pensar que és perquè un s'atreveix a fer aquesta passa tan perillosa perquè del lloc d'on ve està pitjor que el lloc on vol anar, no? Sí. ¿Creus que les xarxes han influït també en molts joves a fer aquest pas?

Sí, sí, sí, sí, sí. Influïn moltíssim, moltíssim. Perquè la gent només està allà a casa, asseguda en un sofà, mirant el telèfon, mirant fotos, mirant vídeos d'altres. Els seus amics, diguéssim, que es van marxar, per exemple, aquí a Espanya, que estan ben vestits, que estan en un bon cotxe, coses així, i s'imaginen que tot és de color rosa, que tot és bonic, però no és així. I la realitat és més dura. I això la majoria de joves no ho poden entendre perquè no veuen aquesta realitat, saps? Una arribada de persones

tan nombrosa i descontrolada com aquesta ha estat històrica. No s'havia vist mai abans a Ceuta. Què penses quan veus les imatges que ens arriben des d'allà del col·lapse que ha suposat per la ciutat? Et preocupa? Una mica sí,

com emigrar al Marroquí, sí. Sincerament, perquè he entrat d'una manera incontrolable, diguéssim, i també em dona una mica de pena perquè el Marroc deixa marxar molta gent jove que realment tenen moltes capacitats. Per fer créixer el país i tal, i no sé, és com un mercat, diguéssim, de persones, només per moure les xarxes socials o coses així, saps?

Tu t'informes a través de les xarxes socials de tot el que està passant al Marroc o segueixes canals d'informació marroquins del que es diu?

No, sinceramente no, no. Estic molt enfocat en el meu esport i això de les xarxes no m'agrada molt. Sóc anti xarxes

socials. Aquests últims dies la situació ha degenerat en un esclat de violència als carrers i en atacs a les persones que han arribat, tant per part de veïns de Ceuta que diuen estar farts i de sentir-se abandonats pel govern i envaïts, diuen, per aquesta arribada, però també i sobretot per grups d'extrema dreta que estan atiant el foc i que estan escampant els seus discursos d'odi contra les persones migrants. A tu et preocupen aquests grups d'extrema dreta que estan fent augmentar les mostres de racisme i els discursos d'odi?

Una mica sí, perquè el racisme és una malaltia mental, saps?, que es va transformant d'una persona a una altra, i jo diria, des del meu punt de vista, que un ésser humà és lliure d'anar a viure on li de la gana en tot el món, però que hauria de respectar uns quants normes, diguéssim, Si tu te'n vas a un país, hauries d'adaptar-te i integrar-te. I sí, de veritat, perquè aquestes persones només el que fan és fer créixer aquest moviment de racisme i l'odi. És molt ràpid. Anas, et deixem marxar.

Moltes gràcies per atendre'ns. Quins són els teus plans de futur ara? La teva idea és instal·lar-te definitivament aquí, al País Basc?

No, potser tornaré a Catalunya, però de moment estic ara aquí enfocat en els meus entrenaments perquè vull dedicar-me només per a la meva carrera deportiva com a lluitador d'arts marcials i treballar per un temps i després potser tornaré.

I ara aquest català tan bo que tens no el pots practicar aquí al País Basc. No, la veritat que no.

Se me está perdiendo una mica. Porque no tengo aquí practicarlo y es por eso. Pero lo porto a la sangre. Et sents català, eh, ja?

Sí. Escolta, moltíssimes gràcies. Molta sort i que vagi molt bé.

Moltes gràcies a vosaltres i que tinguis un bon dia. Una abraçada, Nas. Una abraçada. Adéu. Adéu.

Amb la història de la NAS tanquem aquest primer programa d'una nova temporada que arrenquem amb canvis. La Mireia Isart, una de les veus imprescindibles del programa, s'ha incorporat a altres projectes dins de la casa, agrair-li des d'aquí tants anys de bona feina. Molta sort, Mireia. Ara sí, a la redacció, Mònica Roca, a la producció, Sandra Novillo, a la part tècnica, Dani Jiménez. Gràcies per seguir-nos, com sempre, que vagi bé, fins aviat.

No tomorrow, no tomorrow.

Happy birthday, happy birthday And I feel the way that every child should Sit and listen, sit and listen. No one knew me, no one knew me Hello teacher, tell me what's my lesson Look right through me, look right through me And I find it kind of funny, I find it kind of sad The dreams in which I'm dying are the best I've ever had.