Charlie Pee: "M'agradaria presentar un late night a TV3"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació, la imaginació, i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort, perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri, amb Lai Mercé.

Et donem la benvinguda a l'altre barri, un lloc amb superpoblació on tothom està de vacances indefinides.

Ni cel ni infern, l'altre barri.

O un buit indeterminat de l'espai-temps on hi abunden preguntes sense resposta. Hi ha música després de la mort. Us acompanyem Blai Mercè, porter, DJ i càcer bé de l'altre barri, avui amb l'ISMA, els Controls Celestials.

¡Muy bien!

Avui ens visita algú que està viva de miracle, algú que té el superpoder o la maledicció, segons com es miri, de convertir el dolor en rialles. Tot i que és de Sabadell, viu a mig camí entre Barcelona i Madrid, o per ser més exactes, entre Barcelona i l'AVE. Es guanya la vida com a còmica amb els seus monòlegs i espectacles i col·laboracions a mitjans, però també podria ser un atleta plus marquista i dedicar-se només a batre records guinés, el de 14 mudances amb 20 anys o el de haver perdut centenars de tisores de la cuina llançant capses de pizza. Per cert, la persona a qui ara saludarem té un tatuatge de la paraula tatuatge al braç. I atenció perquè també és DJ.

Abans es posava els plats com a 50% del duet de DJs-nòvies i ara ho fa en solitari. I a més avui la portem a una emissora que es coneix molt bé.

Charlie Pee, molt bon dia. Bon dia, Carot. La veu més dolça i la ment més bruta de Catalunya. S'acaba el món, Charlie Pee, avui. S'acaba el món, Carot. La policia ha detingut els carteristes al metro de Barcelona. A tots. Sí, a tot, a tot. Això és un desequilibri molt greu a l'ecosistema de la ciutat. Sisplau, ONGs de Catalunya, prou de donar diners per protegir espècies ridícules com el linge ibèric, per favor, i reintroduïm el carteristus barcelonensis, el necessitem!

Ja l'heu conegut, Charlie P, què tal, com estàs? Quina vergonya aquest tros, no? I fa uns quants anys això, eh? Realment em sento una altra veu, però no sé si tinc una altra veu o no, però jo me l'he sentit i m'he pensat, vale, ara entenc lo de la veu que em diuen.

Uau, que heavy, que fort. El que et diuen de la veu.

Sí, veu poc radiofónica. Jo crec que no. Jo crec que l'experiència m'avala. Tu quan t'escoltes a tu mateixa, què notes? Jo em sento una veu preciosa quan m'escolto a mi mateixa. En persona, ara per exemple m'he sentit i m'he sentit rara però no em sento igual que quan em sento a la ràdio ara, o sigui que realment la veu que he de canviar amb els anys perquè això deu fer 6 anys 5-6 anys i jo ara me la sento diferent a la ràdio la veu que com me l'he sentit ara.

Tu t'escoltes els àudios abans d'enviar. Un cop els envies.

No, no, no, mai, mai. Hi ha gent que ho fa, això, eh? De fet, tots els meus monòlegs, cada cop que faig un bolo, el gravo l'àudio, per si en algun moment allà en directe s'ha d'acotar algú o dius, hòstia, hui, hui, indiferent, ja ha funcionat, per després poder-ho escoltar, però mai, mai, mai els escolto. De fet, quan en algun moment dic, hòstia, que quan m'ho he dit això, que ho he funcionat més bé, ho he d'escoltar com amb 10 vegades, i em poso un tros i va.

Sí, no, no em suporto. Parlant de monòlegs, estàs de gira. Sí. Mari Carmen, pare nostre que estàs en el sostre, Espai Texas. Bueno, de fet, ara A veure, sí, el que passa que just

no sé quan surt això, però.

Això surt qui ho vulgui agafar la carta quan vulgui, però en antena doncs estem a principis d'estiu.

No, és que clar, ja ho he acabat, llavors ja he acabat la gira. Sí, sí, perquè l'últim de Mari Carmen és el 26 de juny i l'últim de Para Nostra és el 27 de juny, o sigui que.

És d'aquestes paràgoles de l'Espai Temps, eh? Com ha anat? Exacte.

Els millors boles de la temporada torno al setembre però encara no tinc exactament clar però serà tot a la Golems a partir del setembre i compaginaré els dos encara no tinc clar quina data serà quina perquè ara mateix no ho sé perquè just ho estem programant però sí, estaré cada setmana a la Golems amb algun altre.

Per qui ens estigui escoltant i digui, jo vull anar a veure la Charlie Pee, quina diferència hi ha entre l'un i l'altre?

Mari Carmen és una peça molt. No m'atreviria a dir que és un xoc d'estàndard, però és una peça, una moguda, l'hi he dit jo, molt específica sobre un tema molt concret. Eh. Que la gràcia està que només sap de què va la gent que ha vist el show, la idea és aquesta. Llavors, és un humor molt. És un tema que m'ha obsessionat al llarg de dos anys i mig i l'he estat desenvolupant i llavors és un show que és una mica un show en tel, com amb un projector i vaig estar ensenyant coses i mostrant coses que he anat descobrint i tal. I l'altre és un xou d'estand-up comedy més a l'ús, en plan, jo, amb idees meves que he tingut en moments de menjar sostre, i les he posat totes juntes en un xou, i llavors és més stand-up com a tal. Aquells moments que no hi ha manera de dormir. Sí, sí, que el meu cap comença a. Llavors vaig dir, tu, anem a monetitzar això, perquè em passa molt sovint, així ho monetitzo, i sí. Com de sovint et passa, això? Bueno, és que, per exemple, la gent relaciona molt menjar sostre amb haver sortit de festa i això, però jo, per exemple, menjo molt sostre després d'un bolo, perquè l'adrenalina que generes i l'eufòria que generes quan estàs una hora i quart, una hora i vint, sense parar de moure't en un escenari és fortíssima, ahir vaig tenir bolo, i jo quan acabo, si el bolo és a les 10 de la nit, surto a les 11 i mitja del teatre, arribo a casa a les 12, passejo el Ricardito, sopo, i a les 2 em puc estirar el llit, però fins a les 5 jo no puc dormir, perquè tinc llavors aquestes hores que passo a casa sense poder dormir, llavors faig 3-4 bolos a la setmana, més després surto un dia perquè necessito sortir, al final estic menjant sostre quasi cada dia de la meva vida. Llavors vaig dir, bueno, anem a monetitzar-ho una mica. I quan estàs menjant sostre, el Ricardito està despert o dorm? No, el Ricardito ronca tota l'estona al meu costat, com ara està aquí baix. De fet, has pujat a l'altre barri

amb el Ricardito, això no m'hi ha passat mai. Sí. Que vingués algú amb un gos. Jo no sé, l'altre barri dels gossos, ben bé.

Jo espero que estigui al mateix lloc. Jo espero que estigui al mateix lloc, perquè si no, quina tristor d'altre barri.

Necessitem els gossos. Que s'haguessin de separar

del Ricardito aquí d'altre barri. No, no, no. Jo espero que quan arribi, no només el Ricardito, hi hagi també la Fiona, hi hagi la Simona, hi hagi tots els meus gossos de la meva vida, estiguin tots allà esperant-me.

Quan decideixes creuar aquesta porta de l'altre barri i quedar-t'hi, serà el primer que faràs?

Sí, anar a buscar-los. I tant, i tant, i tant.

100%. Com t'ho imagines, tu, l'altre barri?

No ho sé, me l'imagino. No sé, no hi he pensat molt, no me l'imagino molt bé, però sí que, no sé. Amb gossos, amb gossos. És que jo sempre dic que. Només gossos. Sí, només gossos. Els humans a l'infern tots. Exactament. És que sí, un paradís amb tots els gossos de la meva vida. Si hi ha alguna cosa que sigui així. I amb música, també.

Home, música. Doncs ara escoltarem unes quantes cançons. Començarem amb un joc que fem al principi del programa, que es diu Espècies d'Espais, que anirem posant cançons i parlant de llocs, del més gran al més petit, i et demanarem que tu ens expliquis què et suggereix cada lloc. Vale, vale. Es diu Espècies d'Espais.

Espècies d'Espais.

Tot això passava abans, que fóssim catalans, i pels boscos i pels prats trobàvem.

Comencem per l'univers, i a l'univers se suposa, no se suposa, no, està comprovat, hi ha moltes estrelles.

Stars are blind, Paris Hilton. Què fa una cançó de Paris Hilton sonant aquí?

És que és un tamacle, és un tamacle. Em recorda molt, em recorda molt en un moment de la meva adolescència, no sé si era adolescent o ja tenia, no sé quants anys tenia, però recordo descobrir-la un dia que havia d'estudiar, no sé què, no sé ni què havia d'estudiar, i que em va sortir, algú me la va passar o algo, i recordo posar-la, com era un d'aquells primers dimecres o divendres que ja no anava a l'institut, que no anava al col·le, i llavors em quedava sola a casa, que mai m'havia passat, jo tinc tres germans, o sigui, som tres germans, som una família nombrosa, llavors recordo posar això a tot trap, o sigui, posar-la superfort al volum a casa, i saltava al sofà jo cantant aquesta cançó, que no és que cap mena de sentit, perquè a més jo Paris Hilton, res, però no sé, i cada cop que la sento em porta en aquell moment, és brutal, no ho sé. No t'agradaria tenir una vida com la de Paris Hilton? M'agradaria tenir les poques preocupacions que té la Paris Hilton, això sí. El gos ja el tinc. Em falta la poca preocupació que té ella per les coses, segurament. Els diners.

Estrelles, l'univers, tu, quan mires les estrelles, quines sensacions et venen? Uf. Depèn del moment.

És que també les estrelles es veuen molt diferents a diferents llocs. En plan, vaig estar fa un parell d'anys al desert de Takama i allà les estrelles era, bueno, era de boig, allò era com allò, era veure les estrelles. Era com, no sé, les estrelles, no sé, és que penso, no sé, és que no vull dir lo típic de que petits que som. Però realment és una mica així, no?

Allà a Takama què vas sentir tu ahir mirant allò?

Allò era molt, imposava molt perquè estaven com molt a prop i es veien molt, molt, molt, molt clar i allò era com, és que semblava que fos un croma, que m'hagués imposat un croma perquè semblava irreal, no sé, em va semblar molt irreal.

I a més allò intentes fer una foto amb el mòbil i no té res a veure amb

el que estàs veient amb els ulls. 100%, 100%. De fet, bueno, jo el meu mòbil és aquest, vull dir, tampoc no fa unes fotos molt d'això. Però mira. Quin model és aquest? És l'SR del 2016. Uau, i tant. És el més petit que han fet mai. Encara funciona i jo soc resistent aquí. Però bueno, com la resolució de la càmera és la que és. Sí, però és veritat això, que siguin petits. A mi m'encanta, és que a mi capiga la butxaca del davant, que els pantalons de dona són més petites encara. Per mi és un èxit, o sigui, és com no ubiques. Ara ja hi ha aplicacions que no les actualitza i ja m'estic posant nerviosa.

Estrelles i món.

Aquesta la punxes, tu, quan fas de DJ o no?

Aquesta l'havíem pogut arribar a punxar quan fèiem nòvies. És que jo ara punxo una altra. És un altre projecte. Ja no vaig cap a aquest tipus de música. Sí, tecno, però molt de club, molt hipnòtic i molt això. Això era més el rotllo quan teníem nòvies, sí que punxàvem més aquest. Aquesta segurament en alguna festa l'havíem arribat a posar. Daft Punk, que és com vaig descobrir l'electrònica en el seu moment. El relaciono molt amb els meus inicis a l'edat de començar a escoltar música electrònica. O sigui, després de Paris Hilton, això, no? Sí, això es posterior a Paris O potser és el mateix, més o menys el mateix. És que jo ja et dic, jo em podria posar ara la cançó de Paris Hilton a casa i la ballaria igual i després posar-me a punxar techno absolutament obscur i tot és compatible, hi ha moments per tot.

I aquest projecte de techno segueixes sent com a DJ o vols fer un pas endavant i.

Bueno, he començat a produir, de fet. He fet un tema, de moment tinc un tema. Sí, és que és una cosa que tinc molt separada de Charlie Pee, és com una vida paral·lela que porto, però sí que porto ja uns anys que m'hi he posat en sèrio i com m'està anant prou bé i estic aprenent un munt de coses i estic. A mi és que quan jo faig una cosa m'agrada saber-la fer bé i m'agrada entendre-la i crec que punxar és una cosa que pots fer sense produir però si saps produir o aprens a produir entens molt més les capes de les coses i entens molt més aquestes coses llavors jo m'he posat m'agrada aprendre tot igual que també he après a punxar amb discos perquè crec que punxo diferent des que sé punxar amb discos punxo diferent també en digital llavors. D'alguna manera, tot el que sigui nutrir-te per fer millor la cosa que vols fer, jo estic a favor, llavors ho soc fer. I com et dius ara en aquest projecte? Carlota. Carlota, eh? Sí, que és el meu nom de DNI que ningú sap, que clar, tothom Charlie, Charlie, Charlie. Havia de pensar un nom artístic. I vaig pensar, si ja en tinc un, que és el del meu DNI, que ningú sap com en dic, llavors vaig posar Carlota. Llavors en dic Carlota. Quina relació has tingut sempre amb el nom de Carlota? Em recorda molt als meus avis, perquè ells sí que sempre m'han dit Carlota, però sí que és veritat que fa molts, molts, molts anys que un entrenador de bàsquet, quan jo era petita, em va començar a dir Charlie. Primer de Carlota, Charlie, de Carlota, Charlie. Se em va quedar Charlie, i al moment de fer-me Facebook vaig posar Charlie, perquè ja era Charlie, i em quedava llunyíssim. De fet, ningú em cridava per Carlota. I ara de cop, a vegades estic en algun lloc i em diuen, ets la Carlota? I és com, hòstia, vale, mola perquè ja sé d'on em coneix aquesta persona, que és de la música. Com que tinc els dos mons molt separats, ara avui els estic ajuntant, però potser és el primer cop que els estic ajuntant així. I la gent quan em diu Carlota és com ja sé d'on em coneixen, que és d'haver-me vist punxar o algo. Doncs si vols et dic Carlota, jo. No, Charlie està bé. Sí, sí, bueno, aquí, no sé, a la ràdio Charlie.

A la ràdio Charlie. Charlie, Charlie Pee, i està sonant a Round the World, de Daft Punk, El Món. Quina percepció tens del món? Buf, que és. Allò que deies, el tòpic aquest de que són molt petits.

Sí, que és gegant i que m'agradaria conèixer-lo tot i que és impossible, que mai coneixerem tot el món, tots els racons del món, però sí que m'agradaria els que més em criden l'atenció poder-los arribar a conèixer en algun moment. Ja he anat fent algunes coses. Viatges així a llocs que des de petita et criden l'atenció, pues els he anat fent, me'n falden moltíssims, perquè també he sigut sempre una persona super curiosa i super de moure'm i m'encanta estar a altres llocs i passar-hi temps i ja està, llavors. Bueno, és complicat també amb la feina que tinc compaginar-ho, perquè al final sempre la feina que tinc tampoc em permet poder marxar a treballar a fora una temporada, per exemple, llarga, i llavors tornar aquí és com, que és un lloc que sents tota l'estona, que no pots desaparèixer, és a dir, desapareixes, és com que perds tot el que has guanyat fins a tot el que t'ha costat, llavors és una sensació una mica estranya. Però sí que en algun moment m'agradaria prendre'm un temps i fer un viatge llarg, que tinc moltes ganes.

Creus que tornaran algun dia?

no se, diuen que no se, no se jo crec que no jo crec que s'ha de deixar les coses a lo alto i que ho han fet i jo crec que no, jo crec que al final cadascun tindrà la seva no se, no se, ojalá algun dia ens tornin amb algo tu ets nostàlgica? soc bastant nostàlgica, si si, si.

Per tot o només per allò la música sol ser bastant

nostàlgica en general la música molt també d'èpoques vaig amb aquest mòbil èpoques on no hi havia mòbils i pantalles pagaria tot el que tinc que és res. Per tornar en aquella època, o sigui, sí, soc molt nostàlgica. Soc una persona que viatjo amb la càmera analògica. Sí, soc una persona molt nostàlgica. M'estic adonant.

Todas las secuencias han llegado a su conclusión, el tiempo no puede esperar. Atravesaré el mundo y volando llegaré hasta el espacio exterior.

Nanortálic. Uf, Nanortálic. Nanortálic.

Buah, és el lloc on he sigut més feliç del món. És una ciutat del sud de Groenlàndia. És que jo fa dos estius, mira si soc nostàlgica. Que vaig buscar un viatge que fos llarg i que em permetés estar un mes sense el telèfon mòbil. I vaig pensar Groenlàndia, el fred A mi sempre des de petita m'ha fascinat i tal. I vaig estar un mes sense. Ja no sense cobertures, sinó sense endolls, pràcticament. Se corrien elèctriques. Quan arribaves a una ciutat, sí, però molt poca. I na Nord-Talí, que és la ciutat que hi ha més al sud de Groenlàndia. Jo vaig arribar allà després de deu dies de no veure gent, de no veure civilització, i allà les civilitzacions són molt petites, i vaig arribar i jo tenia moltes ganes d'anar a un bar d'allà. Perquè jo vaig anar allà perquè havia llegit un llibre d'un senyor que va fer una aventura de 3 anys creuant tot l'Àrtic i vaig decidir i tenia moltes ganes i vaig arribar a Nortelic i hi havia un bar i evidentment el primer que vaig fer va ser anar al bar del poble i just era l'últim divendres d'agost que allà els últims divendres de cada mes han de pagar impostos i estan fins als collons i es tornen bojos i surt tot el poble a veure el bar llavors em vaig trobar. El millor dia per estar a un bar allà al sud de Groenlàndia. I recordo ser feliç cada segon que vaig estar allà. És un record, de fet, és l'únic lloc del món que crec, vull dir, el viatge aquest a Groenlàndia en general, de sentir la felicitat i dir que no hi ha res que m'estigui ficant sombra aquí. Perquè sé que he sigut feliç en molts llocs, però sempre tens preocupacions. Jo aquell mes vaig aconseguir. I és l'únic moment de la meva vida que no he tingut cap preocupació jo crec i Nanortelic és i el tema que t'he dit abans que he produït es diu Nanortelic perquè allà vaig tenir també la idea allà vaig decidir que volia fer coses i llavors és un lloc molt especial és un poble petit el bar és un container d'aquests el típic container del port el bar era un container imagina't. Però vaig ser feliç, superfeliz, superfeliz. M'ha encantat.

Qui sap si el sonar de l'any que ve o el proper tindrem a Carlota estrenant Nanortelic.

L'he punxat al laut, Nanortelic. Ja l'he posat en algun lloc. I a l'input també la vaig posar. Sí, m'estimo. Però no es pot escoltar? No, encara no la tinc pujada, no, perquè vull treure com un EP de tres, llavors ho estic preparant encara, estic amb les altres dos acabades.

Si tens ganes d'estrenar-la ara mateix, la podem posar en un moment, ens l'envies en un moment i acabem el programa escoltant-la. Vale, m'ho penso. Pensa, t'ho tornaré a recordar quan estiguem a punt d'acabar. Vale, m'ho penso. I llavors, doncs, mirarem a veure si pot sonar. Vinga. Seguim avançant.

Quan. La derrota és segura, uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo.

La neusa i en companys parlarem de bellesa. Uns la busquen en els primers brots de la primavera. I uns altres la van trobar un dia que per casualitat van saber donar senses para rebre. O van saber tenir sense tema a perdre uns altres en l'interior d'una boca oberta. I sabeu que estic molt d'acord amb tots ells. I competeixo. Puc veure que aneu bellament aramats per a la batalla. I ressona allà on vaig l'esclat insolent de les vostres rialles. I puc sentir com esteu plorant.

Procurex, mi sospiteo que está pasando.

Jo competeixo. Uf, vaya tamacle, també. Acabaríem el programa sonant Jo competeixo. Sí, és molt difícil tallar-la, com deia. I part de la discografia de Manel. Sí, sí. I adéu. I xau. Ara m'has fet venir moltes

ganes d'anar a un concert de Manel. Uf, m'encantaria. Ojalà en fessin un. Ojalà en fessin un. O sigui, crec que és el grup que més cops he vist en directe i sempre ha sigut increïble. O sigui, és que estimo Manel molt fort. Des del principi? Sí, els vaig descobrir quan jo tenia, no sé, 19. O sigui, vam fer un concert a Castellà del Vallès, que crec que era el seu segon o tercer concert, i un amic em va dir que hi anava. I jo no hi vaig anar jo, però vaig voler saber què era i ho vaig començar a escoltar. I sí, sí, des del principi, des dels millors professors europeus. Sí, sí. Sí, sí. I Jo Competeixo seria la teva cançó favorita? Sí, és que Jo Competeixo, crec, o sigui, tenen moltes cançons que m'encanten totes, però Jo Competeixo recordo escoltar-la i pensar, cada frase d'aquesta cançó em representa, o sigui, i eren set minuts de frases, una darrere l'altra, saps? I era com, no pot ser, no pot ser. Llavors, sempre que em demanen una cançó que et representa, és que crec que Jo Competeixo és. Exactament l'esperit que jo tinc a la vida. Sempre he tingut molt aquest jo crec que les coses que he aconseguit al llarg de la vida les he fet perquè he tingut aquest esperit de competir, però de competir positivament, no de competir contra els altres, sinó de superar-te tu mateix tota l'estona, intentar ser la millor, intentar la millor versió de mi mateixa, o sigui, com sempre intentar. Llavors aquesta cançó quan jo la vaig escoltar recordo dir és que jo he sentit aquestes coses, jo he volgut fer aquestes coses, llavors em representa molt.

I s'esmola amb la fosca.

I ara recordo aquell moment del desconcert d'ICAT.

Ostres, se m'espauna. Sí, sí, el jo competeixo. Va ser una meravella. Mira, mira, mira.

Ara m'acabo d'adonar, molts anys després d'haver descobert aquesta cançó, que en realitat està parlant del FOMO. Del FOMO?

Ah, sí. Una mica, no? També? Sí, també pot ser, sí. Sí, ara aquesta estrofa que acaba de sonar.

Aquesta estrofa, eh, també? Sí, sí, és veritat. Abans que existís el. És veritat, el concepte. El concepte de FOMO. Sí, sí. Passem de perquè això seria una mica representació de Barcelona, de Catalunya, no hem entrat a parlar de perquè estem fent un viatge pels llocs, però anem a Sabadell.

Això és el Sabadell Sound amb David Lyme, que, per cert, Carlo Padial està preparant un documental sobre Jordi Cubino, sobre David Lyme. M'està expectant, ens ho va dir aquí el programa, a veure com és. Ostres, brutal. Ser de Sabadell, com t'ha marcat a tu?

Doncs m'ha marcat, és que tinc poca connexió, o sigui, tinc allà els avis, he tingut els avis, la família, però per exemple jo no conservo amics, no tenia el meu grup d'amics al cole, no tenia llavors. És com un lloc que hi vaig per tràmit moltes vegades. He estat molts anys com renegant de Sabadell, en plan, no, jo no I ara, però, que porto tants anys a Barcelona i que. Ara sí que quan algú et diu ets de Sabadell sí que em surt una part d'orgull, de sí, soc de Sabadell. Però realment Sabadell, és que no tinc.

Ara que ets productora de música electrònica, el Sabadell Sound, que en el seu moment se'n va parlar tant, doncs mira. Sí, a veure. Pots recuperar les arrels. Sí, les arrels de Sabadell. El teu DNI posa Sabadell? Sí. No, bueno, és.

No. És que jo vaig néixer a Barcelona, en realitat. Vaig néixer al carrer Escorial. Però l'adreça. Vas néixer a una casa? No, a la clínica del Remei, crec que es deia. Encara ja no hi és. Però estava allà al carrer Escorial. Que la meva avi era de Gràcia. I la meva avi vivia a Gràcia. Eren de Gràcia. Llavors sí. El que passa que jo ho he sabut això com més de gran. No ho sabia de petita. T'ho amagaven. Sí, sí. Però sí que jo, o sigui, vaig néixer allà, però ja vaig viure a Sabadell des del minutó. Però llavors, bueno, Sabadell. Però sí que tinc arrels de gràcia. Arrels de gràcia.

Sí. Un grup de rumba. Un grup de rumba, sí. De Sabadell a Mataró.

Que he perdut, he perdut o no. Mai més tornaré a jugar al Dalú. Al que surts amb mi aquesta nit. Dalú, al que. Un jonder amb Charlie Pee. Dalú, al que. Dalú, al que. Dalú, al que.

Quan vaig escoltar aquesta cançó, me la vaig haver d'escoltar diverses vegades per assegurar-me que deia Charlie Pee a la lletra i després que hi ha el videoclip apareixes tu a pujar d'aquell tractor.

Conduint un tractor, vaig aprendre a conduir un tractor en cinc minuts perquè se'n anava el sol i era com, ha de baixar l'arbre i em va dir el senyor, així, així. I jo, ua, vaig dir, bueno, si no baixaré d'una altra manera, però. I com va anar la lletra que et mencioné? Això va ser perquè a l'última hora fèiem un concurs i que trucaven els oients. I un dia va trucar un oient i va dir, en comptes de participar en algunes, va dir, jo tinc un concurs per la Charlie Pee. No sé per què li va sortir. I va dir, si em diu 10 marques de tractors en menys d'un minut, li envio un regal. I vam acceptar el repte i clar, què passa? que teníem l'ordinador davant i vaig posar marques de tractor jo no tinc ni idea de marques de tractor i vaig dir-los que sortia i ens vam oblidar d'això però al cap d'un parell de mesos va arribar a la ràdio un paquet i era una gorra de John Deere i un mono de John Deere i me'l vaig posar pel programa i vam posar una foto a l'Instagram dient qui ens posa el tractor. I van anar a escriure els tiets, nosaltres, nosaltres, i just estaven escrivint aquesta cançó i just havien de rodar el videoclip i ells van dir, nosaltres, nosaltres, et posem el tractor, no sé què, i jo no recordo el de la lletra com va ser, no sé, va ser una sorpresa per mi, jo crec que va ser una sorpresa per mi també, en plan que jo pensava que era una broma, llavors ho van anar tancant, ho van anar tancant, i sí, sí, em van fer anar a rodar el videoclip allà, llavors jo crec que allà em vaig enterar que la llibre, jo pensava que sortiria simplement conduint un tractor el videoclip, i de cop hi havia aquesta part de lletra, i res, de cop és com, vale, el que menjarem Charlie Pee. És com que és així, com una cançó sobre. Sí, a més és una cançó sobre apostes, de lo al que. T'ho has jugat a lo al que o no? Jo no sabia què era lo al que, o sigui, ho vaig aprendre amb aquesta cançó. I com que jo havia posat, qui em posa el tractor? I ells estaven, és de lo al que, li posem el tractor, i no sé, va quedar molt natural, i de cop la cançó es diu això. I has jugat a jocs similars? Veritat o acció? Bueno, aquestes coses en algun moment de la meva vida segur que les he jugat a l'Erasmus o aquestes coses. Has fet algun disbarat d'aquells que diguis. No recordo. Jo és que ja soc de fer disbarats sense els jocs. Però A tu no te falta. Però no recordo, no recordo molt. O sigui, jo el walker no tenia ni idea de què era. De fet, vaig sentir la cançó i O sigui, quan la gravàvem i vaig haver de preguntar, però això què vol dir, el walker? Són d'Erem Charlie Pee. No entenc què vol dir. Què m'estan dient, aquesta gent?

Som a l'altre barri amb la Charlie Pee. Posem-hi preguntes metafísiques. Preguntes metafísiques. La que fem sempre, que és si ara aquí a l'altre barri et donen l'oportunitat de tornar a néixer, de tornar a començar, o sigui, l'oportunitat, has de tornar a començar. I et donem aquí un paper que pots posar la teva vida a la carta. Què triaries? Tot igual? Néixer Carlota, néixer el carrer Escorial, la Gràcia, però infància Sabadell, etcètera, etcètera, o una cosa totalment diferent que tu puguis triar. Néixer en el Nortàlic, per exemple.

No sé si m'hauria agradat néixer allà perquè llavors la meva realitat seria diferent. Jo crec que triaria tot diferent perquè aquesta ja sé com és la vida. Llavors és com. Una altra cosa, completament diferent. O sigui, és l'últim mic, no? Sí, tota la vida m'ha portat a on estic ara, però seria divertit saber una altra vida on m'hauria portat. Jo escolliria tot diferent.

Per exemple, què escolliries? Un país, una època. Una professió diferent o no ho sé en una altra

època si és amb la salut que tinc ara no perquè no hauria sobreviscut a cap altra època sense la medicina moderna però però no sé a mi no sé el futur. No, futur no. Jo tornaria a una època on no existia la tecnologia, sense tecnologia. Qualsevol època sense tecnologia, que per parlar amb la gent havies d'enviar una carta i esperar que arribés i no sabies si devia contestar i al cap de dos mesos rebies una resposta. Èpoques així, on no hi hagués tecnologia, sense tecnologia. I marcaries no ser al·lèrgica a res? Sí, exacte, perquè em trauria la celiaquia, si pogués, i les migranyes, també me les trauria, ja que hi som.

Perquè pensa que vam tenir aquí la Maria Rovira, l'Oye Sherman, i ens va dir que, li vam preguntar quin superpoder voldria tenir, i ens va dir que el superpoder de no ser celíaca en cap moment de la celiaquia.

Bé, doncs ho entenc. Però mira, t'he de dir que, tot i ser celíaca,

tinc altres coses que em trauria abans. Sí, què et trauries? Les migranyes, m'atrevia molt abans, perquè pateixo molt de migranyes i és molt pitjor que la celiaquia. També tinc un problema a la sang, que faig trombos, he fet dos trombosis a la meva vida. Llavors, m'arreglaria la sang, que no em coaguli més del compte, perquè això és una cosa que també requereix uns controls. I és crònic, això, es pot prevenir d'alguna manera. Sí, vaig estar set anys prenent síndrome, com les iaies, i ara me l'han tret i estic amb anàlisis i tal, però que al final és una cosa que no veus a simple vista i que de cop d'un dia per l'altre és com. Llavors això també m'ho trauria perquè és una cosa que he pres a gestionar, però que quan m'ho van dir em generava una angoixa interna perquè tu no saps si en aquell moment la teva sang està massa coagulada o no. Tinc dèficit d'antitrombina 3, es diu, que és el que fa que facis trombos. Llavors, aquestes coses que abans que la celiaquia me les trauria. I els ulls, els ulls. He patit molt dels ulls. Vaig tenir una cosa que em va. Se'm va destruir la còrnea. Encara m'estic O sigui, la vista, el cap i la sang abans que la celiaquia em trauria. Imagina't. Uf, Déu-n'hi-do. Imagina't que perquè la celiaquia sigui lo bo que tinc. Déu-n'hi-do.

Salut, toquem fusta perquè la Charlie tingui bona salut amb el que li queda de vida, que esperem que sigui molt. Parlem de diners.

Diners fan pregues i remors, evito peris i honors, i fan cantar preïcadors. Ve a ti, cuor.

És difícil gestionar la salut, però també és difícil gestionar els diners. Sí.

Jo ara quan estornudo i la gent em diu salut, dic no, digue'm diners. Digue'm diners. A veure, sí, perquè ara prefereixo ja més diners que salut. És que he tingut molts problemes també per seleccionar malament la gent que em gestionava l'economia. O sigui, he sigut dolenta ja no gestionant l'economia, sinó gestionant qui em gestionava l'economia. Llavors, bueno, he tingut algun susto. Ara està controlat, més o menys, o què? Sí, bueno, m'estic recuperant encara d'un sostet que em va fer Isenda, i també, o sigui, el tema és que saps aquestes coses que, jo què sé, la regularització del 2023, que va tornar tot, cada cop és l'any que jo més he facturat a la meva vida, doncs li va arribar a una antiga gestora la notificació, que la va obrir i no em va avisar, llavors això dos anys després té uns recàrrecs, d'un percentatge de recàrrecs de no haver pagat, que clar, pues això, amb tres coses diferents, pues se m'han acumulat. Llavors, bueno, per això estic fent dos shows alhora. Ves que jo tinc ganes de fer dos shows alhora. Si en un ja és estressant, imagina't. Però bueno, recuperant, recuperant, sortint d'aquí ja.

Perquè si no tinguessis, fossis Paris Hilton, no tinguessis cap problema econòmic, et vingués tot d'herència això, faries shows?

Jo crec que segurament faria shows perquè hauria fet fins ara els shows que jo volgués. El que passa que quan els shows es converteixen en una obligació i cada setmana n'has de fer quatre, cinc, és quan et cremes i jo he hagut de gestionar molt això. Jo crec que si mai hagués tingut aquesta, o sigui, de poder dir, no, em ve de gust fer un show, doncs em faria, però segurament em faria un cada dos mesos de show. Però perquè ara estic molt cremada, és que al final cada setmana, de dijous a diumenge estic fent shows, llavors tinc ganes de parar una mica, la veritat. Llavors jo crec que ara pararia, si em centraria en aprendre altres coses, en fer altres coses.

Doncs que vinguin els diners i que la Charlie pugui parar una mica. Anem a escoltar cançons, més cançons de les que hem escoltat, però seguint una mica.

La teva vida. Salud. Paf. Ai,

és que no la puc escoltar, aquesta. És que plores, ja. Ploro, ploro. Hauria d'estar prohibida. Em van traumatitzar amb aquesta cançó de petita, o sigui, em van traumatitzar. Tinc un trauma amb els animals i amb les amistats, i és tot bé d'aquesta cançó. Les culpes, Paf? Dels meus pares, em van posar Paf del poti-poti d'animals, que me'n recordo perfectament de l'ordre de les cançons, i Paf era el drag màgic, era la segona, i és que I no podies arribar a la tercera, no? O sigui, és que recordo plorar, però un infern de llàgrimes, o sigui, em trencava el cor, que els dracs vivissin per sempre i que es quedessin sols allà al mig plorant pel nen, que es feia gran i que el nen ja no anava a veure. O sigui, és que no puc, no puc.

Anaven a l'altre barri, els dracs. Sí, sí. Un pot i pot i no hi havia cançons tan bé com allò. Sí. Allà ha sempre estat un element en les cançons infantils tan important, no? Més que qualsevol altre animal.

Sí, sí, sí. A mi m'encantava. Ara m'has ficat això i em. La nostàlgia torna. Total, és que veus? M'has preguntat i he dubtat si era nostàlgica. A més, amb aquestes veus de nen que cantaven els nens, no sé com.

Sí, però un nen dient que el lleó no em fa por perquè soc bon caçador.

Sí, no. Pobres lleons. Sí, sí. Aquí estem d'acord que. Estem d'acord que. Sí.

Dive Straits, on vas als karaoke?

Demanes aquesta, no? No soc ni als karaoke, però no l'he demanat mai aquesta al karaoke, però la podria demanar perfectament. Te la saps sencera? Me la sé sencera, sí. És que, tornant a la nostàlgia, jo vivia en una casa on els meus pares treballaven tot el dia fora i quan ens quedàvem a casa no teníem ni tele ni ordinador. Llavors, l'únic que jo tenia era un radiocasset i amb els CDs que tenien els meus pares. Quan ets petit, o sigui, la música que t'agrada en aquella època era la que graves. Uau, tu encara que tens germans grans. No, són petits. Ah, són petits. Sí, és veritat, sí, perdona. Sí, era la música que agradaves. Recordo que els CDs que hi havia d'Air Straits a mon pare li agradaven molt i recordo posar aquesta cançó el primer cop que vaig escoltar aquell disc. De veure Romeo& Juliet, que era l'única cosa que em sonava de tota la llista que hi havia, saps? Perquè saps, quan vols escoltar cançons, o sigui, és molt guai escoltar música, descobrir música és molt guai, però quan ets petit dius, hòstia, no conec res, fa pal, i posar aquesta cançó, i de partir d'allí començar a m'agradar els Dire Straits molt. És una cançonaca,

Dire Straits, i també Vigis.

Staying Alive, Vigis.

Sí, tot el que d'Air Straits era el meu pare, Vigis era la meva mare, llavors és una herència també de la meva mare, que a aquesta li agraeixo també infinit, més que la celiaquia. També celiaquia la teva. No, però ella té el gens, ens ha passat. Els tres germans som celíacs. Ah, els tres germans, eh? Sí, ella és la que ho té, ella no se li ha desenvolupat, però ens ho ha passat als tres i als tres ens ha desenvolupat. I ara, si tinguéssiu fills, quines opcions hi ha? El gen està, llavors. Ai, ara no em surt la paraula que es desenvolupi que es desenvolupi depèn, és aleatori sí, sí ve per la part de la meva àvia perquè la meva germana té una germana que sí que se li ha desenvolupat però els altres 6 germans ningú se li ha desenvolupat llavors, bueno, és aleatori.

Staying Alive dels Vigis, cantada per tres mites de la comèdia catalana.

Espera, espera, espera un moment, però què passa, tio? De què aneu? Què feu? Home, tu mateix, però tu has vist com em feu anar? Això no m'has portat tu de casa, eh? L'any passat Villaspípol, aquest any Vigis, però què passa? Vigis mola, nen. Però no mola el Morigip, tio, que és el que l'ha apalmat. A mi em dóna llullo. És que vam estar pensant i dels tres el que està pitjor ets tu. Això ho sap tota Catalunya, diguéssim. A més a més, com feu el falset? A mi no em surt, tio. El falset és superfàcil, eh? Mira.

¡Estoy en el live, estoy en el live! ¡Ah, ah, ah, ah! Estoy en el

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

José Corbacho, Santi Millán i Andreu Buenafuente. ¿En quin moment, Charlie, tu dius això de ser còmica a mi m'agrada? No sé si vas tenir algun primer referent allò de nena o.

Sí, bueno, jo crec que l'amor per la comèdia em ve de Jim Carrey. De petita, veure Jim Carrey fer El Pallasso i descobrir. Recordo que el primer pensament racional de. Fer riure pot ser una professió, el vaig tenir molt de petita perquè li vaig preguntar, però aquest senyor, de què et treballa? I el meu pare l'imitava molt i em feia molt riure. I que m'expliquessin que en aquest cas era actor, però actor de comèdia i tal. Jo crec que sempre he tingut la comèdia allà dins d'alguna manera des de molt petita, però el moment en què jo dic, hòstia, m'hi vaig a posar va ser, ho he explicat més d'una vegada, després de veure un espectacle, se'm van barrejar diferents coses, però de Pep Sala. Ai, de Pep Sala, Pep Plaza, perdó. Jo, què diré, guau. No, estem gravant els cables. Sí, no, no, perdó. Guau, guau,

jo també he tingut un lapsus. Pep Sala, monologuista. Eh, eh, no estaria mal, eh? No estaria mal.

De Pep Plaza, amb el capitol de. Jo acabava d'acabar la carrera. Jo vaig estudiar traducció, no volia traduir mai més. Vaig veure un xou del Pep Plaza que s'ho estava passant de putíssima mare i vaig dir, hòstia, m'agradaria una feina així. De cop vaig connectar a la comèdia, estava un dia en los ordenadores de la uni i em va sortir un vídeo de la Sara Silverman. Que és una còmica americana que és referent ara meu, de dir, hòstia, és que és una professió això, i de dir, hòstia, vull saber com es fa, vull veure, i vaig buscar si hi havia alguna acadèmia o alguna cosa que m'ensenyés a Barcelona, vaig trobar una acadèmia que impartia el professor Gabriel Córdoba, que és també un còmic professor de comèdia també fa molts anys, i em vaig apuntar, i recordo el primer dia de dir. Això m'encanta, això, el que jo he sentit aquí, les coses que jo puc dir aquí que no m'atreveixo a dir a baix d'un escenari i ficar-m'hi. I això ja fa ara 14 anys. Déu-n'hi-do, 14 anys.

Aquí tenim una màquina que ara ja ha fet una petita entrada, que és una jukebox on hi posem dates de naixement i ens apareix alguna cosa d'aquell moment. De vegades són cançons, de vegades són fragments de l'arxiu. I posem la teva data de naixement, que és 2 de maig de l'any 90. La dic bé? Sí. Doncs vinga, va.

Pues pienso que la vida es X, pienso que si Picasso es X y que si el Bosco es X, yo quiero ser X. Tota aquesta gent, doncs, vol ser X. X com la classificació que ha rebut als Estats Units l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar, Atame, la qual s'estrenarà divendres a Nova York, Los Angeles i Miami. Tots volen ser X, però ningú vol, ni Pedro Almodóvar tampoc, que la pel·lícula porti aquesta etiqueta, la qual impediria que la veiessin tots els nord-americans menors de 17 anys. Y la enfonsaría en el pou del que es considera pornográfico en los Estados Unidos. Almodóvar no hi está d'acord.

Si en Indiana Jones y en El Templo Maldito los niños pueden ver tranquilamente cómo alguien le quita a otro el corazón y lo saca y lo enseña, yo creo que pueden ver perfectamente cómo Antonio y Victoria. Digo Antonio y Victoria. Perdón. Antonio y Victoria hacen el amor en mi película. Resistiré, erguido frente a todo.

És Atame de Pedro Almodóvar, una crònica de Martí Anglada explicant això, aquesta polèmica, i tots ells dient, jo vull ser X.

M'agrada, m'agrada això, jo vull ser X.

Jo vull ser X, brutal, que guai, que guai. Al final no sé què va passar. Jo tampoc, no, clar, no me'n recordo. Però vas néixer tu en aquell moment. Sí, sí, brutal, que fort. No sé si he vist Atame.

Jo. No la tinc al cap. Jo tampoc. He vist moltes pel·lícules del Moldover, però crec que també la tinc pendent. Doncs mira, ja la mirarem un dia. També hi havia un late night a TV3, cosa que ara no, amb el Mikimoto Club.

Avui aquí el Mikimoto Club ens fa molta gràcia i molta il·lusió presentar-vos el Billy Preston.

Ja convidaven estrelles internacionals com Billy Preston, músic dels pocs músics que poden dir que han actuat tant amb Beatles com amb els Rolling Stones. Trobes a faltar un late night a TV3?

Sí. Bueno, sí. És que no sé si. Encara et donaran feina. Jo vull dir que sí, perquè crec que sempre hi hauria d'haver un late night a tot arreu. Crec que és un format que sí, que és divertit. Sí, jo diré que sí. El que passa que. Si et truquen per presentar-lo, què diries? Bueno, hauria de veure moltes coses, però sí, compteu amb mi, que he de pagar Hisenda.

Doncs a què he de dir? Parlant de festes, et sembla si sortim de festa amb morts? Vinga.

Vinga.

La festa amb morts.

Ara ens proposem sortir de festa, et deixarem que vagis a veure els gossos. Perfecte. O a presentar el Ricardito amb els altres gossos que no va poder conèixer. Però primer et preguntarem com seria la teva banda ideal aquí a l'altre barri. Tu suposo que voldries produir, no?

Sí, sí, perquè la veu sí la posa jo, la veu. Perquè algun altre instrument toques o no? No, sempre m'hauria agradat aprendre piano, però bé, mai és tard.

Potser aquí a l'altre barri, si quedes aquí a l'altre barri tindràs molt de temps. Vaya, és tard.

Aquí aniries a buscar. Mira, jo he pensat un aquel band, un aquel band, i aniria a buscar a la Montserrat Caballé, a la Rocío Jurado y a la Tina Turner. Rocío Jurado.

Rocío Jurado, amb cançons com aquesta o aquesta altra. Iriam Rocío, mira, aquí tens la Montserrat.

Uf, es que. Vaya mix. T'hauria agradat conèixer la Montserrat Caballé. M'hauria encantat conèixer la Montserrat Caballé. Què li diries ara?

No ho sé, jo l'escoltaria. És que no ho sé, és que. Li diria que cantés. M'hauria encantat sentir això, en diré. O sigui. És que a mi la música clàssica m'encanta. I m'agrada moltíssim. I la consumeixo molt. I aquestes veus d'òpera, o sigui. També em transporta molt. Potser també quan era petita, també me'n posaven molta, però. Això és que he de callar. Hi ha alguna música que no t'agradi? El reggaetón. No t'agrada el reggaetón?

No, no m'agrada el reggaetón.

No, però tampoc l'odio, però no consumeixo, no és un tipus de.

Si Bad Bunny et convidés a la casita,

no hi aniries? És que no, no, no. No, perquè a més, és que ni segueixo. No sé ni una cançó de Bad Bunny, ni una, i el tema. Sé que hi ha alguna polèmica amb la casita, i és com. No sé, no. No aniria ni al concert no és que la que cites tot i que jo soc molt de que coses en directe encara que no ho conegui o no m'agradin de viure-les

al concert de Bad Bunny hi ha una part que no

és reggaeton que és salsa és que no tinc ni idea de què fa Bad Bunny sóc aquesta persona no diria que no perquè crec que qualsevol show en directe estigui a veure i a descobrir-lo diria que sí però. De la Galvan també.

Tina Turner ja ens ha demanat, sisplau, la Tina Turner ens ha suplicat que portem, també en aquesta gel band, a una noia amb qui té molt bona relació aquí a l'altre barri, des que es van conèixer, que és.

Ara feia temps que no la sentíem aquí a l'altre barri perquè realment tothom ens demana conèixer-la i l'Amy ens ha dit restringim una mica això perquè clar, vull tenir vida aquí a l'altre barri, eh? Cada vegada que hi ha algú em ve a buscar i

em vol conèixer. Jo ho entenc, jo ho entenc perfectament. El que passa que, o sigui, això sí que em sap greu, és una de les coses més greus d'haver-la pogut veure mai en directe. Sí, Amy Winehouse al final era, bueno, és que no sé, jo l'estimo, l'estimo molt, o sigui, des de. No sé, és que aquesta veu, aquest tot i aquest convertir, és que ella també el que fa és convertir el seu dolor en una activitat artística, diguem, no? Llavors, és una cosa com que jo connecto molt amb la gent que fa les coses des del cor i des de dins i des de. Les coses que neixen del dolor. Que llavors és algo que això sí que em sap greu, mira, no haver-la pogut veure mai en directe és una cosa que m'emportaré a l'altre barri. ¿Recordes el moment de sabentar-te de la seva mort? Sí, estava al Blas Blas de Sabadell, crec. És que ara no sé si m'estic confonent amb Michael Jackson. No hi va haver parellens de diferència, penso només. Sí, jo crec que les dues em van pillar el Blas Blas de saber que era una discoteca de la zona armèrica que era l'alternativa on la que jo anava. Jo crec que les dues morts em van pillar allà. Blas Blas? Blas Blas es deia.

És veritat? Sí, sí. Jo em dic Blay, Blas és en castellà. Sí, sí, el Blas Blas es deia. Ja no existeix,

m'hauria encantat sortir de festa al Blas Blas. Sí, sí, bueno, jo estava allà durant set anys, cada cap de setmana estava allà.

Sortir de festa. Sortim de festa per l'altre barri i et trobes la Verge Maria.

Què li

dius a la Verge? Que vingui amb mi al lavabo. I que ens anem a divertir. Vinga, i també hi sumem a la Joana la Loca.

Guau.

Te llamamos Juana la Loca.

Joana, la boja.

Sí, jo és que penso en noies que els hauria anat bé tenir unes amigues, saps? En plan, per sortir de festa, en plan. La Verge Maria, tant de bo hagués tingut un grup d'amigues, i la Juana Loca també, i jo penso, i jo també, i dic, ens ajuntem les que no hem tingut grups d'amigues al llarg de la nostra vida, perquè jo els he fet de grans, les amigues, però jo mai havia tingut el meu grup d'amigues de. De quan començava a sortir. I vaig dir, juntem gent que no tenia amigues i fem el nostre grup d'amigues i sortim de festa juntes.

Et deixes un altre Joan. I am a dyke.

And I'm fucking proud of it.

Joan Rivers. Joan Rivers.

Joan Rivers és la meva persona, una de les meves persones preferides després de Jim Carrey, jo crec. Joan Rivers és referent de comèdia per mi, és una de les primeres còmiques que va existir. La tia es pujava a l'escenari i feia acudits de polles i feia acudits d'homes i es ficava amb els homes en un món on mai s'havia vist una dona en un escenari. I a sobre ho rebentava. Per mi és un referent. O sigui, gràcies a que la Joan Rivers va existir, les que actualment estem fent comèdia segurament estem fent comèdia. Vull dir, sense una Joan Rivers no sé on estaríem. Llavors, per mi és una persona que tant de bo hagués pogut conèixer també i tant de bo hagués pogut anar-me'n una nit amb ella por ahí o quedar un dia per escriure xistes amb ella. Doncs ja saps, aquí a l'altre barri l'anem a visitar i. T'estic tenint ganes d'anar a l'altre barri, eh?

Joder, estarà gent guai a l'altre barri. Sí, me'n quedaràs aquí, eh? Amb un sopar íntim Sí,

doncs mira seguint amb els temes de la comèdia m'encantaria amb el Groucho Marx un dels pares de la comèdia també i és una persona molt divertida és una persona que he estudiat bastant perquè a mi m'agrada molt tot el rotllo del roast el format de comèdia del roast i ell és un dels inventors tot i que no es deia roast en aquell moment però era una de les persones que feia aquest humor de. De com més em fico amb tu, en realitat és perquè més confiança hi tingui, més t'estimo, i Groucho Marx feia això tota l'estona. Llavors, jo crec que sopar íntimament amb Groucho Marx seria una onada de diversió brutal.

I els reus per aquells oients que ens escoltin i diguin que és això, és portar algú, no?, i que tots els monòlegs.

Sí, el roast és, o sigui, jo ho he dit com és a tipus de comèdia, però, o sigui, un roast és com un homenatge que es fa a una persona on els convidats són, la gent que fa l'homenatge són amics de l'homenatjat, però, i tots els homenatges són en clau d'humor, llavors és com humor negre i com més t'insulta, més t'estima. Llavors, el lema del roast és you only roast the one you love, en plan, només rosteges la gent que estimes, perquè és a la que li pots dir a la les coses més crues que existeixen perquè tens aquell nivell de confiança i Groucho Marx és un dels pares d'això perquè a les seves pel·lícules tenien un club a Nova York que es diu el Friars Club que ell era membre d'allà que és on van néixer els russos que eren xous clandestins. On feien això, homenatjaven una persona mensualment que fos membre del club i l'insultaven a base de codits i allà van néixer el rost i Groucho Marx és un de a mi m'encantaria poder conversar amb ell sobre això. I qui t'emportaries al món dels vius? Qui m'emportaria al món dels vius? M'encantaria Paret, m'encantaria que tornés una mica de rombeta. Música. Mi amigo Blanco Herrera Le

pagaron su salario Sin pensarlo dos veces Salió para malgastarlo Una semana de juerga Y perdió el conocimiento Como no volvió a su casa Todo lo dieron por muerto Y no estaba guapo, nada guapo. Y no estaba muerto un galón Y no estaba muerto un galón Estaba tomando caña Y no estaba muerto un galón Y no estaba muerto un galón Y no estaba muerto un galón Chibirico, chibirín, chibirín Pero al cabo de unos días de haber desaparecido. Encontraron a un muerto, un muerto muy parecido, le hicieron un gran gloria, le rezaron la novena, le perdonaron su deuda y lo enterraron con fe.

Doncs ja hem arribat al final de. M'encantaria que Paret tornés així,

cantant. No estaba muerto. Seria brutal, eh? T'imagines? Ojalá tornés. Només per això. Diuen que Elvis segueix viu, encara. Podria ser que Elvis és el rei del rock, el rei de la rumba. Mira, ojalá. Ojalá un día tornés així.

Potser està en enortàlic. Ha estat en enortàlic tots aquests anys.

Jo no el vaig veure. És petit, el lloc, però potser sí que està amagat allà.

Per cert, que si vols posar la cançó, havíem dit que ho tornaria a dir, però no he tingut temps de pensar-te. No, no, m'havia oblidat.

Bueno, m'ho penso i t'ho envio. A veure,

ara et donarem unes opcions. Això són aquestes campanes. Opció, quedar-te a l'altre barri. I a part de fer tot el que em dic que faries, es veu que a l'Amy Winehouse li agradaria punxar amb tu. Em quedo aquí. No punxar sempre. Em quedo aquí, em quedo aquí. Tot el que vulgui ella. És igual les altres opcions. Reencarnar-te en un ospanda. I fer en realitat qualsevol desig el que tu vulguis però tu seràs un espanda mira,

també ara ja no estan en perill d'extinció sinó fins ara també i opció C tornar al món

dels vius i has de renunciar a algun dels 5 sentits però no tindràs mai problemes de diners quin

sentit renunciaria? jo crec que renunciaria. El tacte. El tacte, sí? No sé, puc agafar coses però no ho noto. Sí, però el tacte és de tot el cos. Ah, vale, clar, clar. No? El tacte és de tot el cos, no? No és només de les mans. El gust, l'olfacte. Uf, és que tot. Jo crec que em quedo sent un panda, eh? Sí, no, o em quedo al món O sigui, és que està divertit, eh, l'altre barri?

Però sempre estarà de temps de venir, però bé, jo encantat, eh, si vens cada setmana.

Eh. Eh. Un panda, un panda no necessita diners. Em quedo sent un panda. Els pandas són els animals més feliços del món, o sigui, un panda. I el Ricardito què fem? I el Ricardito es queda amb mi, no? Sí? Sí, bueno, vull dir, ja te li fa que jo sí. Però també s'haurà de reencarnar en alguna cosa. Ah, sí? Bueno, doncs. Els pandas amb quins animals es porten bé? És que clar, els pandes no mengen bambú, no? sí, mengen bambú, serà amb els koalas no, però els koalas estan a Austràlia no sé ja ho pensarem és eucaliptus el koalas que ha de tenir un lapsus absolutament sí, no ho sé, ja ho pensarem doncs que faci molt bé la vida de panda gràcies blai blai blai. Ah, i quin desig? Un desig col·lectiu.

És un sacrifici que tu fas per la humanitat.

Et converteixes en panda, et converteixes en màrtir de la humanitat i desapareixen tots els mòbils del món. Ah, doncs mira, és un bon desig aquest. M'encanta aquest desig.

Sí, crec que és el millor desig que ens han dit mai. El millor desig no, però. Normalment sempre són molt similars. Que s'acabi el patriarcat, que hi hagi pau.

Que de cop els mòbils passen així i no existeixen els mòbils.

També ens han arribat a dir, el Xerí Manasté, que aquest em va deixar molt descol·locat, em va dir. Si és un desig col·lectiu jo no soc qui com per decidir per la resta de la humanitat per tant cap desig i soc un animal amb quina cançó acabem? amb una cançó que sigui una mica comiat teu però que també t'agradi.

Doncs mira, una. Jo et diré la de Always look on the bright side dels Monty Python, of life. Always look on the bright side of life. És un temacle per acabar. És la banda sonora de la meva vida. I el teu funeral sonarà, també, aquesta cançó? Podria ser. Jo faré una llista de cançons que vull que sonin a veure si. Jo crec que sí, crec que és una bona cançó de funeral. Jo crec que sí.

Charlie, moltes gràcies. I també moltes gràcies al Nilvi, a la producció, i a l'Isma, al Sons Celestials. Acabem amb aquest missatge optimista. I ens retrobem d'aquí unes setmanes, esperem. Gràcies, que vagi bé. Una abraçada.

Always look on the bright side of life. Always look on the light side of life. If life seems jolly rotten, there's something you've forgotten. And that's to laugh and smile and dance and sing. When you're feeling in the dumps, don't be silly chumps. Just purse your lips and whistle, that's the thing. Always look on the bright side of life. Just remember that the last laugh is on you And always look on the bright side of life. ¡Vamos, chico! La mejor cosa que ocurre es ver, ¿sabes?

Nothing will come from nothing, you know what I say? Cheer up, you old bugger. Come on, music quiz. There you are. See? It's nearly the end of the record. You'll be announcing another tune in a minute. Alright, so your girlfriend's just run off with an Argentinian polo player. Okay, your husband just decamped with a babysitter. And he's from Norway. Alright, so your team's losing 15-0 at home to Barney. It's not the end of the world, is it?