Com podem gaudir de no fer res?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

Ja ha arribat el moment d'investigar a fons tota mena de temes en un món de respostes simples. Nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I, com sempre, part de la solució es diu Fran Domènech. Molt bon dia!

Bon dia, Elisenda Carod, com estàs? Com estàs? Fantàstic, estic fantàstic. Avui.

Has estat estupendo el cap de setmana. Has fet un cap de setmana molt xulo. Envoltada de gent que m'estimo molt i a més tot va ser com de sorpresa. Et venen uns amics i et diuen, quedem? Sí. Uns altres, quedem? Sí. Estem aquí, quedem? Sí. Immillorable i només en dos dies. Mira, immillorable i a més té a veure molt amb el tema d'avui. Ah, sí? Ha set un cap de setmana que m'ho he passat teta sense planificar les coses. Ah, fixa't. Que han vingut i s'han fet perquè ens venia de gust. Així, per generació espontània.

Generació espontània. Que no s'ha plantejat en cap Excel el divendres a la nit, per exemple, sopant de. Cap Excel. Ens dividim el cap de setmana en quadrants.

La contrapartida, m'he cremat la mà. Perquè com que tinc el cap a campistreus que un dia hauríem de parlar Fran, avui diem a redacció però especifica, perquè així en genèric

m'he cremat la mà ara la gent s'està imaginant

unes coses estava servint un cafè just sortit del foc i vaig voler evitar que caigués una gota pel cul de la cafetera i en lloc de deixar de servir cafè i en retirar la gota vaig decidir que moure la cafetera cap a la meva mà era la millor de les opcions més que arrimar la mà. Escolta'm, per tant,

¿pots compartir amb la nostra audiència el remei que potser t'ha ajudat?

Aquest és el tema. Un dia farem primers auxilis, aquelles coses importants que hem de fer a casa quan tenim un petit accident. Farem un consultori sobre això, perquè a mi no m'ha sortit bollofa de la cremada perquè vaig actuar ràpid. Ah, mira, molt bé, et vas aplicar. Una crema, ja en parlarem, eh? Ja en parlarem, ja en parlarem. L'Albert m'ha dit alguna cosa i no sé què m'has dit, eh? A veure, Albert, què estàs dient? Clara Dou. Eh, veus?

Veus? És que. És que és un tema que ara mateix. Canviem el tema. No parlarem d'això, avui no parlarem d'això. Els oients es posaran ara mateix, començaran a enviar els seus remeis.

Fem-ho la setmana que ve o l'altra? Parlarem de remeis si tenim accidents domèstics.

Una vegada em vaig donar un cop amb el dit petit del peu en una taula d'aquestes de centro. Ui, ui, ui. El centre del menjador. Trencar-te'l. I vaig veure planetes que ni Joan Anton Català ha vist en la seva trajectòria professional.

Has de posar una agulla d'estendre, saps, per immobilitzar-ho. En fi, no ho he dit jo, eh? Ho parlarem amb un metge o amb una metgessa que ens pugui orientar sobre el tema. Avui aquest no és el tema, però. Avui, com sempre, el control tècnic, el mestre, l'Albert Jodar, i a la peixera, el Nil Vía, la Viena Gasa i la Lívia Discipio.

Home, va, parant, és que portem dos minuts aquí cascant d'un tema que no és el d'avui. Espera, però qui és la directora? Servidora de vostès. Doncs falla'm. Falla'm. Va, que avui és dilluns, i si és dilluns, aquesta nova temporada, segona temporada de La Solució, si és dilluns, La Solució es diu David Balaguer. Bon dia! Bon dia! Com estan? Molt bé, bravo! Estic molt content de ser aquí un dia més. És estrany, encara, presentar-te tot dilluns. Pensava que eraves a dir que era estrany, el David.

És una gran arrancada de setmana, per mi. Personalment,

no sé si per la gent, però per mi sí. Aquesta nit pensava, mira, és dilluns, fa com mandra, dilluns, perquè ja és com la setmana de veritat. La setmana passada va ser com de mentida. Era de broma, sí. Era de broma, encara és el gos. Però ara ja és de veritat. I la setmana següent ja ni t'ho dic. Això va seriosament, ja. Però pensava, mira, bé, el David Balaguer. Per tant, els dilluns ens agraden. Avui us portem una solució vivencial, molt de David Balaguer. Avui parlem del plaer de no fer res. El FOMO, ja el coneixeu, el Fear of Missing Out, que és un concepte que defineix la por a perdre's alguna cosa que altres persones estan vivint. És allò de veure històries a Instagram i dir, jolín, quina vida tenen aquests, tot el dia fent coses. Fear of Missing Out, la por de quedar-se fora. Per què volem acumular experiències i viure-ho tot? Per què ens comparem contínuament amb la resta? I d'altra banda, està naixent una nova corrent, que és el Jomo, és el joy of missing out, o, en català, el plaer de perdre coses i fer-ho voluntàriament, i gaudir del propi temps sense preocupar-se pel que fan els altres. La nostra pregunta avui, que ens demanem a la solució, és com ho podem fer per viure tranquils, sense saber què fa la resta del món? Com podem canviar el que m'estic perdent per estic bé amb el que faig ara mateix? És el que volem analitzar de com es pot fer aquesta transició del FOMO al JOMO. I la solució a aquestes i altres preguntes la té la nostra psicòloga de capçalera i col·laboradora de la solució. Helena Puigquitar, molt bon dia. Bon dia a tots tres. Com estàs? Estic. A la glòria. La tòrica.

Fa una bona cara. Molt bona cara. Jo també ho he pensat. Això em provoca a mi una certa enveja.

No només acabo d'arribar de vacances, sinó que encara em queda tota la setmana. O sigui que a sobre bé aquí estan de vacances. Estic de vacances i me'n vaig de festa major solsona.

O sigui que amb això us ho dic tot. I ara que a més les temperatures es normalitzaran.

Espera't. Mira, vaig mirar-ho. No, vaig pensar en tu, eh? Em sembla que estic bé que els dijous màximes de 25. És que ploro, eh? Ploro d'alegria. Helena, així d'entrada, per cert, la trobareu a Instagram, arroba la meva psicòloga, arroba la meva psicòloga, la coneix tota Catalunya. La teva. Ai, la teva. És com que és la meva. Arroba la teva psicòloga, arroba la teva psicòloga. Ale, d'entrada, FOMO i JOMO, és a dir, la por de perdre's les coses i el plaer de viure-les, ¿és possible trobar un equilibri entre estar connectat i saber desconnectar?

Saps el primer que em ve al cap quan parlem d'això? Sempre com ens movem les persones amb la llei del pèndol. Hem estat molt en el FOMO i ara sorgeix amb força el JOMO, no? La dinàmica normal de les persones. Jo penso que és molt inevitable amb la vida que portem i amb aquesta exposició constant de la vida dels altres. Jo me'n recordo d'una pacient, ara fa, abans de les vacances, que em va dir, diu, és que a mi em passa que fins i tot veig la casa dels veïns tancada i penso, jo aquí treballant i ells de vacances. Ua, és extrem, eh, el FOMO. Però és veritat, vaig pensar, és veritat, quan tot està tancat no és que som fora. Doncs això, no? Però perquè sempre és on podries ser ara mateix millor que on soc ara. Sí, digues, digues, digues.

No, és que m'interessa molt, perquè se'ns salta de vegades en automàtic. És a dir, no és el que jo voldria, perquè m'és igual si són a Menorca, si són a Mallorca, si són a Tòquio, m'és igual, m'és igual, perquè realment jo estic fent el que trio. Però com que a l'automàtic ens surt pensar, eh, per què no ho estic fent? I per què ningú m'ha trucat per fer això?

El FOMO, que jo n'he estat una gran víctima, l'he patit molt durant la meva vida, vaig descobrir una cosa que és molt important. Sabeu com allò que diuen del fascisme? El fascisme se'l combat. Doncs el FOMO se'l combat. Com se'l combat, segons David Balaguer? Reflexions de David Balaguer. No, no, no, és molt important combatre'l fent allò. Pel qual tu estàs sentint fomo, per descobrir que no és tan meravellós com tu et pensaves mentre estaves sentint fomo. A veure, per exemple, si tu veus una festa de no sé qui. Per exemple, no, mira, això em va passar a mi l'any passat. Jo era a casa meva, hi havia les festes del meu barri, i se sentia una música de lluny. I sonava en aquell moment el. Julieta Venegas. Julieta Venegas, correcte. I llavors vaig dir, hòstia, m'estic perdent això. I em vaig vestir, vaig baixar a la festa, i quan vaig allà vaig pensar. Estava millor a casa. Però si estava millor a casa. Si això fot calor, perquè feia calor, també. Tot ple de gent. Després, a partir d'allà, potser en quedaven tres cançons que no t'agradaven i una que sí que t'agradava, i dius, però si estava millor a casa. En aquest cas concret.

Ha descansat dos dies seguits i està el tio flamenco. Escolta'm, Helena, això que proposa en David és una bona tàctica o el que seria d'agrair o el que hauríem de perseguir és no haver-ho de fer sinó ja pensar-ho i racionalitzar-ho?

No, jo crec que el que diu el David és detectar que té un algo que li crea malestar, anava a dir problema, però fins a quin punt és un problema o no ho és, però detectar que hi ha alguna cosa que ens fa mal i, per tant, què podem fer, això, aquest combatre que has dit tu, que queda molt, molt allò, vaig a combatre alguna cosa, però sí, és treballar-ho, perquè penso que treballar el saber estar bé amb mi, amb mi mateixa, jo quan esteu dient això, jo penso, a vegades veig fotos de gent que està a l'altra punta del món i dic oh, que guai, però. Si ho penso, dic, jo si agafo un avió 12 hores, però si no hi estaré, que no sabria que fer el ràdio.

El problema és que veiem només la part positiva o esbiaixada de les històries. Perquè dius, ara diré on estic, no se m'enfadi la gent de Tailàndia. Però penses, 14 hores per arribar a Tailàndia, els mosquits, la calor, tu amb el que t'agrada la calor, la humitat, jo penso, és que ni boja. Que sí, el paisatge és preciós,

però ja el prefereixo veure per fotos. Però oi que David, si ho apuntéssim amb un paper, jo realment vull anar a la festa on estarà tocant la cançó de la Julieta Venegas i tinguessis el temps d'escriure, potser et sortiria que ja dius no. Però aquesta part impulsiva, que és com estem aprenent a viure, és el que ens porta a fer això.

No, i a més també, amb això de les fotografies passa una cosa, el tema aquest d'Instagram, allò que jo dic de les esferes de la felicitat aliena, que tu les vas prement i vas veient tot això, no? El dia que les fotografies no siguin només una imatge, que això potser passa en algun moment, que desprenguin també la temperatura del lloc, que desprenguin el soroll que en aquell moment hi ha allà, les olors que en aquell moment hi ha allà I la vibra que hi ha a la gent. La vibra, l'estat d'ànim d'aquell moment, llavors deixarem de sentir FOMO, perquè és que és això.

Quantes vegades has vist una parella, i ja torno al clàssic, una parella que diu, s'estan passant teta en aquest viatge que han fet, i després tornen i diuen,

no s'han separat, i hòstia, o si estaven veient allà I que escolta'm, que una fotografia idíl·lica, jo recordo una vegada que vaig anar a Itàlia, era una illa d'Itàlia, ara no recordo exactament el poble, però la gent es feia fotografies en un lloc que era meravellós, però si tu miraves el que hi havia al darrere. Era terrible, perquè a més estava massificat, hi havia soroll, grits. Molt simbòlic, eh? I llavors dius, veus? És que clar, el FOMO te l'està produint la fotografia bonica que estàs veient,

però no per del darrere. Avui reivindiquem el Jomo, el plaer de perdre's les coses, com arribar a aquest estat catàrtic.

Volies dir alguna cosa, Elena? No, li volia dir al David que sí, hem de fer la feina de pensar que al voltant d'aquella foto idíl·lica hi ha moltes altres coses que no ens agraden, però fins i tot si és idíl·lic i aquest amic nostre o aquesta persona està en un lloc genial, en una parella genial, s'ho està passant genial i són les vacances de la seva vida, hem de ser capaços de connectar amb quines són les nostres petites coses que ens provoquen felicitat. I que nosaltres ja tindrem potser algun moment d'aquests, perquè no podem estar 365 dies a l'any, 24 hores al dia, sent feliços, això és impossible.

És que a més el FOMO té una cosa que és terrible, que tu pots estar veient una fotografia d'un lloc que tu potser ja has estat fa 10 dies i que et sembla millor en aquella fotografia d'aquella persona. Imagina't. I dius, hòstia, no s'ha passat mai això, això m'ha passat. Dic, hòstia, però si jo vaig estar aquí fa 10 dies i no era tan bonic com en aquesta fotografia.

Els hi ha fotut bona mare, ostres, de veritat, i a mi no, em fotia mal temps. No, el FOMO és. Ai, senyor, Helena, no sé si tu a consulta notes que la gent cada vegada està més preocupada perquè les seves vides, o menys preocupada, disculpa, no són tan interessants. És a dir, aquesta comparativa està desapareixent a poc a poc?

És el que deia abans del pèndol. Efectivament, ens estem adonant que no podem viure amb aquest fomo perquè ens fa molt de mal, i això és consciència. Al final, tots els professionals que ens dediquem a les xarxes, tots els llibres que hi ha meravellosos sobre coses de. Connectar amb un mateix, quina és la teva vida, els petits plaers, entendre que la nostra vida no pot ser meravellosa sempre, que això és impossible. No podem viure desconectats de que passen coses, coses que no ens agraden, coses que no voldríem, moments d'avorriment, moments de criança de nens, que potser els nens fa molta calor i estan molt pesats. Hem de també aprendre a viure aquí. I això és treballar també el joy of missing out, no? El dir, d'acord, doncs, què puc fer jo ara en aquest moment amb la meva vida i amb les meves condicions perquè aquest moment sigui relativament bo per mi, encara que no sigui excepcional, perquè l'excepcionalitat, cada quan apareix, és com una espurna.

És que a més estem com obsessionats en buscar l'excepcionalitat, aquest estat eufòric, i al final res seria eufòric o res seria felicitat

extrema si tot ho fos. Totalment, i a més des de la sociologia, que a mi m'encanta, soc una sociòloga frustrada absolutament, I potser ho seré d'aquells uns anys. Epa, exclusiva, eh? Ens has donat una exclusiva. Doncs aleshores es parla de l'home emocional i fixeu-vos com tota la publicitat, ho hem parlat alguna vegada aquí, tota la publicitat, ara no anuncies un cotxe, anuncies una mà que surt per la finestra i li va tocant el vent, no? Per tant, unes bambes, no anuncies les bambes que són bones, que tenen això, que tenen allò, només, sinó la persona corrent per la muntanya amb el vent, la sensació. Per tant, estem parlant d'un home emocional i estan dedicant tot a que nosaltres realment estiguem focalitzats en sentir emocions molt

bones i això és impossible. El fumo és evident que ha estat incrementat pel tema de les xarxes. Aquí passa una cosa, hi ha tantes coses no al món per fer, tantes coses que podríem estar fent ara mateix, que som aquí a la ràdio, ens encanta fer això, però ara podríem ser en un altre lloc del món que hem vist per la xarxa fa un moment. Llavors, com que el tram en el qual nosaltres som a la vida és tan curtet, el laps de temps és tan curtet, és a dir, si els humans visquessin, per exemple, 500 anys, no hi hauria tant fomo. Ai, que no sé què dir-te, eh? No sé què dir-te. Però seria diferent, segurament.

Però la comparativa seguiria existint, eh? Sí. Perquè saps què passa? Quan ets jove perquè ets jove, quan ets mitja edat, mitja edat, quan ets gran perquè ets gran, sempre tenim aquella cosa que no som o que no tenim, no? Aquest cotxe que et dic de la mà que va corrent. Jo tinc el meu cotxe, que no és un cotxarro, és un cotxe normal i corrent, i llavors jo podria dir, ai, mira, amb aquest cotxe, mira què sentiria. Però és ficció, no és real. Perquè les coses importants, realment, i a més hi ha estudis que parlen d'això, que diuen que totes les coses materials tenim un pic d'eufòria o de felicitat, però que baixa molt ràpid. En canvi, si nosaltres quatre estem aquí i ens ho estem passant bé i després xerrem i no sé què, això s'assusté molt més i avui tenim molt més la sensació de, ai, quin dia més xulo, perquè he estat amb el David, amb l'Elisenda i amb el Fran. És que potser nosaltres ara, atenció,

potser li estem provocant fomo a algú.

Home, però si no ens ho has posat a la ràdio, nois. Que som cada dia a la una del migdia a la solució. Per cert, línies obertes abans de presentar un convidat que també aportarà llum a la foscor a la solució d'avui. Hem de dir que línies obertes, com sempre, vies de contacte habituals, Fran, no?

Doncs sí, el telèfon del directe al 93 207 474 per parlar amb nosaltres o WhatsApp del programa al 677 38 77 19, aquell que teniu guardat com Elisenda Carod FOMO, que és el que ens estem perdent. Això, si no us el voleu perdre, ja ho sabeu, cada dia de dilluns a divendres aquí de una a dues amb Elisenda Carod a Catalunya Ràdio. Avui us preguntem. Avui parlem de FOMO i de JOMO. Si us fa ràbia perdre-us coses que fan la majoria de persones del vostre entorn. Per cert, aniré a l'Esgai a registrar-ho, és copyright meu, vivim en l'època. És a dir, l'enguàrdia d'aquí 100 anys potser parlarà dels FOMO sàpiens, que és la persona que existeix ara mateix. Això ho he patentat, és el meu terme. A veure si em puc fer ric. Fomo Sapiens. L'època del Fomo Sapiens. Sou Fomo Sapiens, per exemple? La Clara diu, no, no, jo he après d'això que expliqueu i no miro les xarxes socials. Per tant, no tinc cap enveja. Sou de Fomo? Sou de Jomo? Mira, us diré que la Lídia Discipio i la Viena Gasa, d'entrada, han sortit al carrer a dividir Catalunya a fer aquesta pregunta.

Què pateixes més, el Fomo o el Jomo? Ara mateix, en aquest moment de la meva vida, de Jomo. El fomo, sí. De fomo, 100%. De fomo.

De jomo. Jo em considero més de jomo. Si no em ve de gust, doncs no hi vaig. I si ve de gust, sí que hi vaig. Depèn de la qualitat de les coses, en general, quan vull estar estic. Creus que l'estiu incrementa la sensació de fomo?

Sí, sobretot pel clima, perquè pot englobar més plans divertits i que només se puguen fer en un moment precís. I si no pots estar per alguna circumstància, pots notar el fomo, no? Hi ha més plans, pots fer més coses.

I a l'estiu és un moment per anar amb amics, passar-t'ho bé.

Completament, que veus la gent amb vaixells, a viatges, a l'altra punta del món, i realment tu, que potser tens una feina normativa i estàs a casa, doncs dius, per què estic jo fent això quan hi ha gent que està a l'altra punta del món?

O encara pitjor, que tens temps lliure, però dius, per què no m'ho han proposat a mi, eh? Per què li han dit en aquell a mi no,

no? Digues. No, que el tema dels vaixells, amb gent banyant saltamar, això em fot. Una de fomo. Un pic de FOMO, i després un dia ho vaig fer, i tampoc era tant. Tampoc era tant, perquè a més hi havia 3 o 4 meduses.

Si teniu un vaixell i voleu convidar en David Balaguer, al 677-3877-19. Home, perdona,

fer el programa, fer la solució. Un vaixell. Un vaixell? M'encantaria.

És que ja me l'estàs provocant, Fran, el meu FOMO.

Seria fantàstic, no? Va, deixeu-me donar pas a una persona que avui també ens posarà llum a la foscor, un expert en FOMO i en JOMO en concret, Juan Evaristo Valls Bosch. Molt bon dia. Hola, què tal, com esteu? En Juan Evaristo Valls Boix és professor de filosofia a la Universitat Complutense de Madrid, però ha escrit un llibre amb l'editorial Anagrama que es diu Jomo, el gusto de perder. Per tant, és l'expert perfecte avui per aportar-nos respostes. Juan Evaristo, tu escrius que vivim en una societat que ens empenya a fer-ho tot, aprofitar-ho tot, produir sense produir, disculpa, ser feliços i tenir experiències. Com entenem el Jomo en aquest context?

Bueno, precisament com has assenyalat, el FOMO, d'una banda, descriu una actitud en el nostre temps lliure d'inversor, de calcular contínuament per amassar plaer, i el IOMO, aquesta posició de rebuig, reconeix un estrès i un malestar i una manca de gaudi en aquesta actitud ansiosa, i troba llibertat i més gaudi, I sobretot la capacitat de decidir en la capacitat de rebutjar i de dir no i de desconnectar-se.

Ui, quants conceptes, eh? Ha parlat de llibertat, ha parlat de decidir, ha parlat de gaudi, de goig. Aturem-nos un moment en aquest concepte que he dit, col·leccionar, no? Jo sí que he vist, potser és el meu entorn i potser també és la meva franja d'edat, eh? A partir dels 40. Aquest estiu he detectat que la gent hem penjat menys coses a les xarxes voluntàriament. Jo, per exemple, he penjat molt poques coses i he decidit que les experiències que decidia fer potser eren menys, però no eren col·leccions. És a dir, el no col·leccionar. No sé si ho has detectat tu. Totalment. De no fer la foto, quedes amb gent de no faig la foto, o faig la foto però no la penjo, no la comparteixo, no?

Sí, sí, he pensat exactament el mateix i no ho havíem parlat, això. I jo he optat per fer el mateix. Mm-hm. Jo cada estiu penjo quatre o cinc cosetes, només. No res, eh? Però aquest any diria que no n'he penjat cap. O unes, que no ho recordo ara, però molt poca cosa. I és per això, segurament, sí.

Juan Evaristo, potser passa, no?, per entendre que les experiències no haurien de ser cromos a col·leccionar, no?, sinó experiències a gaudir, a viure-les. I crec que estem molt posicionats en. Som el que produïm, per tant, el nostre lleure també és produir reunions, produir quedades, produir experiències. Sí, exactament.

Fíjate, filosòficament quan parlem d'experiència, del concepte d'experiència, parlem d'alguna cosa que passa, que és implanificable, que és incalculable i que canvia les coses. Però hi ha una paradoxa contemporània i és que precisament per l'afany de planificar, acumular i col·leccionar, com deies, experiències, cap experiència porta aquesta promesa d'intensitat i de canvi que totes volien acomplir. Aleshores, és molt interessant veure com en una societat que clama per la felicitat i el plaer hi ha una insatisfacció i una culpa constant precisament per voler abastar aquesta plenitud. Jo crec que en aquesta paradoxa s'expliquen molt bona part. Dels malestars contemporanis i sobretot de l'estrés estructural, diguem-ne, de la nostra societat.

Quan parla d'estrés estructural, fixeu-vos, ara em fa recordar un tema que em va explicar una amiga. Em va dir, ostres, ha vingut fulanito de no sé on, no?, i hem dit de quedar, d'acord?, i diu, jo l'he acompanyat i hem anat a fer, no sé què feia, una caminada, alguna cosa com quotidiana, no?, I ell tota l'estona incidia, però què farem? Quin és el plan? Què farem de divertit? És que això és un rotllo, és que quedar per fer això és un rotllo, com que volia acumular experiències amb aquella persona, aquella pressió, aquest estrès del que parlava en Juan Evaristo, no sé com ho veieu.

El que ha explicat ell estic 100% d'acord. El clàssic és que anem en un viatge, mirem ara que és tan fàcil, que és el que he de fer si soc en aquest lloc, i és com que vas fent xec, xec, xec, i pots marxar quan ho has fet tot. I dius, aviam, nosaltres que hem estat de vacances, hi havia un lloc on t'havies d'anar a banyar, i vam estar parlant i vam dir, ens ve de gust banyar-nos aquí? No. No, m'és igual si tothom que ha vingut aquí s'ha banyat aquí. No em ve de gust, no és el lloc que m'agradaria, no és l'experiència que m'agradaria. És a dir, jo no sé si el Juan estaria d'acord, que també aquest jomo, aquesta joia de perdre d'algunes coses, al final és cultivar el criteri.

Pot ser cuidar el criteri, però pot ser en un sentit particular. Abans parlava d'això de la decisió, i és que clar, normalment la nostra pauta de consum és la de triar, és la de l'elecció constant, i aquesta elecció és la forma que tenim a la nostra societat de ser lliures. Però aquesta elecció, que sempre aposta per guanyar i no està disposada a perdre, és una forma d'aïllament, d'isolament i de connexió forçosa al consum. Però això m'interessa justament pensar que en aquesta capacitat de rebutjar i de desconnectar-se hi ha una forma de perdre i de soltar, però també és on pot haver-hi un don o un guany verdader. Ara això és una qüestió de criteri, Però també la capacitat, no sé com dir, d'estar present, d'estar amb els altres, de tenir la capacitat de sostenir la indeterminació, el buit, allà on no hi ha plans ni criteris, justament.

Interessant això, de sostenir el buit,

on no hi ha plans. Jo penso que la comoditat amb una persona, la trobes justament quan pots no fer res amb aquella persona. I això va molt vinculat a tot el que estem parlant. Però ho hem d'aprendre a fer amb nosaltres mateixos. Primer amb nosaltres mateixos, que aquesta és una cosa que ja costa molt, però quan ho aconsegueixes ets molt feliç. I després amb les altres persones. Si tu, quan vas amb algú, creus que estàs obligat a fer 30.000 coses, és que potser amb aquella persona no estàs còmode del tot. Si tu amb una persona no fots res i estàs bé, has trobat la comoditat amb aquella persona.

Estar bé amb algú és el més proper estar sol, no?, que diuen. El 932017474, podeu dir la vostra, sou aquelles persones que encara us punxa alguna cosa, us remou veure que hi ha plans en què no esteu inclosos, o per contra, no, no, vosaltres tranquils i triant les vostres decisions sou feliços. 932017474, sou víctimes del FOMO? Del Fear of Missing Out, d'aquella por de quedar-se fora, o esteu practicant el Jomo, allò, jo gaudeixo de quedar-me fora de segons quins plans que no m'interessen per res. El 677-3877-19.

És curiós perquè si haguéssim de fer una equació ara mateix, els nostres oients són clarament Team Jomo, eh? És curiós. Però m'agradaria saber també d'aquest Team Jomo. L'Albert diu que cada cop té menys enveja del que fa la gent que l'envolta. Aquesta sensació s'ha ficat un escut protector. I la Manel cita Josep Pla i diu que el secret de la felicitat és no envejar res a ningú. Això és el que deia Josep Pla i ens fa arribar aquesta cita. I sobretot, des del punt de vista de l'emissor, l'Anna diu que té xarxes socials, però de tot el que fa, publica una notícia. De cada 20 coses, perquè no cal anar-ho publicitant tot. I la Laura diu, a mi em passa al contrari, diu, molta gent en persona té foma de totes les coses que faig per les coses que els explico. Em diuen que els resulta molt estrany, perquè de tot allò que els explico no ho publico a Instagram. Per tant, també és una manera de controlar tot el que fem. I després la Laura. No, perdó, la. Espera, que ho tenia aquí. El Jordi, que diu, com hem d'evitar el jomo? Ho tinc claríssim. Com hem d'evitar el fomo? Evitar el fomo, perdó. Donar-se de baixa de totes les xarxes socials i quedar-se només en algun servei de missatgeria,

com per exemple WhatsApp. Juan Evaristo, tu ets partidari d'això?

A mi em sembla una cosa interessant, certament, molt bona saber desconnectar, saber allunyar-se, però el que crec que li dóna un punt més crític a la reflexió és preguntar-se qui pot fer-ho, com això requereix d'unes condicions materials. Perquè parlem molt del FOMO en l'àmbit del consum, si faig aquest viatge o l'altre, si em veig a quin se va el concert de Bad Bunny, etc. Però clar, jo crec que la clau és veure com el FOMO, a poc a poc, s'ha convertit, malauradament, en una actitud laboral. És a dir, si pensem en la figura del conductor de taxi, d'un delivery, del fals autònom o de l'autònom, aquestes persones, literalment, tenen por de perdre coses, perquè si diuen que no a un encàrrec o a una oportunitat laboral, pot ser que no els tornin a trucar, no? Aleshores, aquesta disponibilitat constant es presenta com una espècie d'omnipotència a l'espai del consum, però apareix com una obligació perversa a l'espai laboral, no? Aleshores, ahí és on surt el desig d'aparar, allà quan veiem que no podem, no? Això, mira, ara has dit els autònoms,

nosaltres, la nostra professió, per exemple, és així, no? Diuen una col·laboració allà. És que la nostra frase és he de dir que sí. He de dir que sí perquè, si no, no sap mai quan no tornaran a trucar,

no? Sí, sí, i tant. Això ens passa cada dia, pràcticament. Bàsicament, cada dia que no ho vulguis fer. I el tema aquest que diu que el Fran Ara ens deia que la gent que ens està escrivint la majoria són de l'equip Jomo. Sí, sí, absolutament. Però a mi m'agradaria veure quants d'aquests que són de l'equip Jomo. Han estat prèviament de l'equip FOMO. Perquè aquí tu no et pots canviar d'equip de futbol, però d'aquest equip sí que t'hi pots canviar.

O que tens la primera pulsió, que era el que deia l'Helena, de dir, ai, aquella punxada, i després ho racionalitzes i dius,

no, no m'interessa. Perquè tu acabes veient que el FOMO t'afecta. I acabes veient que el FOMO és exhibicionisme, frivolitat, fals, també, el FOMO és fals. Llavors, com que acabes veient tot això, és una cosa tòxica de la qual te'n decideixes apartar.

Però encara ens passa, per molt que haguem decidit, tu el FOMO el defenses també com una eina voluntària, és a dir, que hem de practicar-la per aconseguir-la, no?

Sí, clar, el que dieu, jo crec que certament, tot i tot, és d'una forma o altra, en aquest món d'estímuls, de sucre, de cafeïna, etc., tot el món experimentem FOMO. Tot el món tenim algun tipus d'enganxe, d'engagement, a aquesta societat que mai no para. Jo crec que la clau ve quan ens n'adonem, efectivament, que aquesta actitud, que en la nostra societat, malauradament, és quasi espontània, genera més ansietat i estrès que no pas gaudi, i sobretot persegueix una idea de plenitud de plenar les coses. Que és fantàstica, que és fictícia, no? Jo crec que és ahí on experimentem un avorriment i un malestar que és el que ens fa, diguem, canviar de sensibilitat o el que ens va. Ens permet apreciar a poc a poc, agafar-li el gust a poc a poc a això de perdre, no? Jo crec que ahí justament està la clau, en tenir una consciència efectiva d'aquest malestar.

Mira, interessant, perquè això en tronca amb el que sol dir l'Helena, que és, hem de conviure amb la incomoditat, de vegades, no? Que sempre ho dius, eh, Helena? T'estic citant i ets aquí, eh? Sí, sí, sí. Sembla fantàstic. No, però és allò de dir, ostres, estem tan programats per produir, produir, produir, i viure el nostre oci com a producció, producció, producció, que al principi ha de ser un exercici conscient i incòmode. I després ens acostumarem, no?

Exacte. Jo aposto sempre per aprendre a sostenir la incomoditat. Les persones sabem estar incòmodes, tenim molta més força pel FOMO, per treballar el JOMO, perquè realment ell ha citat el tema laboral. Però fixeu-vos-hi, ja m'explica abans, si això de la IA acaba, que la IA produeix i tots no necessitem treballar aquest món fictici, que ens sembla tan estrany ara mateix, però que potser acabarà passant, i tots tinguéssim assegurada la supervivència, diríem que sí o que no. Podríem ser més lliures a dir que sí o que no, efectivament, perquè hem de dir que sí, perquè vivim en una societat que ens apreta, que tenim hipoteques, que tenim lloguers, que tenim fills que han d'estudiar, perquè les coses costen, I perquè constantment ens posen el Carmel, que és allò que vam treballar al programa del Com Ho Portes, amb el. Ara em sortirà el nom, el tema de la dopamina, te'n recordes? Ai, sí, amb el Semón Cerca. Exacte, que és fantàstic allò que explica, no?, aquesta dopamina constant, aquest premi constant. I això és el que genera també el FOMO. Des del punt de vista, ja estic parlant de neurotransmisors, etcètera. És a dir, el cervell que va buscar la recompensa i aquest sucre que citava el Juan Ibaristo, no?, a nivell de gesta, doncs és exactament el mateix. És igual si és el concert del Bad Bunny, recompensa, que si és el croissant o el que sigui. Necessitem saber estar incòmodes. I jo sempre em demanes com ho podem treballar això. Per mi un treball de l'autoestima aquí per mi és imprescindible. Igual que jo, una de les coses que diria és que s'ha d'aprendre a meditar barra estar sol. Més igual si medites, tipo, me sec i medito cinc minuts, com si me'n vaig a la muntanya sol, sense mòbil, sense fer res. És a dir, aprendre a connectar amb mi, amb les meves necessitats, amb les meves incomoditats. Hi ha persones molt, molt allunyades del seu malestar. És a dir, faig moltes coses perquè així no sento el malestar

que tinc i el buit que tinc. Per atarrar-ho? Per exemple, seria avui estàs 10 minuts sense mòbil passejant, caminant estant-te quiet, meditant aquest seria una primera passa al principi ens resultarà raro, estrany però després ja ens hi acostumarem exacte,

per mi la meditació, les respiracions conscients són una manera de connectar amb el cos. I en el cos tenia malestar com benestar, com calma, com intranquil·litat, com ansietat. Però clar, és com si jo obro un cotxe i no sé veure què és el que em falla, però el cotxe no va, no? És a dir, al cotxe li està passant alguna cosa. Doncs aquests estats de tranquil·litat, de relaxació, de connexió amb mi mateixa, m'ajuden a saber què puc necessitar, què em fa falta, què m'entristeix, què m'agrada realment. Quanta gent no sap exactament què és el que li agrada, i està fent coses que no li agraden, i està fent aficions que no li agraden.

Però, connectant amb el que deia en Juan Ibaristo, que l'estem tan acostumats a produir, que també. Estem molt desconnectats d'això perquè no tenim temps, ni tan sol. Perquè anem acumulant coses, sigui feina o sigui oci. Tenim una agenda tan plena que diem, però jo qui era? Però què m'agradava fer?

És aquest enrenou. Hi ha un enrenou constant. El soroll. El soroll, el bullici. Una voràgine de la qual tu no n'escapes pràcticament ni un minut al dia. I són aquests deu minuts que tu dius, però tot comença per deu minuts d'escapar de tot això.

Pensa que jo tinc una de les meves filles que diu, quan jo trobo trànsit, aprofito i li dono la volta i soc capaç d'agafar, que jo li vaig dir, ole tu, perquè a mi em posa molt nerviosa el tema del trànsit, de dir, doncs hi ha trànsit, em dedico a mi, que ho respiro amb tranquil·litat, escolto una cosa que m'agrada, és a dir, tenim la possibilitat. Les condicions són complicades, però sí que tenim aquella petita possibilitat de convertir aquells moments en alguna cosa que em serveixi a mi. Soc del teu equip de la teva filla,

eh? Ara en parlarem. Deixeu-me un moment connectar amb l'Elisabet, una catalana que ens ha trucat que viu a Mallorca. 932017474, si voleu dir la vostra. Sou de l'equip FOMO, de l'equip JOMO. Com gaudiu del no fer res? Teniu algun truc per fer-ho, per sostenir aquesta incomoditat inicial i després sentir-vos-hi còmodes? Feu-nos-ho saber al 932017474. Elisabet, bon dia. Hola, bon dia. Com estàs? Ara mourem de la platja. Epa! Fomo! Això no és fomo, això és enveja clara.

He volgut esperar dos mesos per anar-hi. El tema és aquest, que jo quan vaig arribar aquí a Mallorca ja fa 30 anys, jo soc de Sabadell, el que passava, que jo veig que la gent de ciutat sempre fa coses, fan, fan, fan, i en canvi aquí hi estem, no? Mira que he tingut molt bons professors de llengua, però ho he entès aquí a Mallorca, no? Aquí estem, no? No ho sé, anem a Fora Vila i estem. I quan venia gent de Sabadell m'atabalaven una mica perquè sempre s'ha de fer coses, s'ha de fer, no? Aquesta és la primera diferència. I llavors l'altra és que. Mira, aquests conceptes que fa servir el homo, fomo, no ho he sentit mai a la vida. Hi ha una cosa que s'ha après, nena. Però bueno, el tema és que nosaltres. Bueno. I a començar a viure d'una altra manera. Per què? Perquè no ho podem fer. No pots anar a aquells racons que t'agraden, no pots anar a aquel restaurant, no pots anar a visitar un amic a Sóller, no pots anar. No podem fer. Llavors, ens hem hagut de reinventar, i en vez de fer, destacar, rellegir, anar a caminar per aquí fora a Vil, una altra forma d'entendre, inclús, les vacances, no? I, ostres, aprens a totes aquelles programacions culturals,

Elisabet, deixa'm fer una reflexió és a dir, és un drama el que està passant en aquest cas Tons Truques de Mallorca és un drama que no puguin gaudir del seu espai perquè hi ha una massificació turística horripilant i no només turística malauradament que els està portant a molts problemes derivats que n'hem parlat en altres programes de la casa de viure-hi, bàsicament però. I has trobat un cert plaer, després d'aquesta incomoditat d'ostres, no podem fer això? És a dir, has redescobert una altra realitat?

A veure. Jo soc una persona molt sociable i gens sociable. És a dir, soc una professora interina. Llavors, quan treballo, entro en el món i treballo. Però quan no treballo, ja he après a durar sense fer sola. Llavors, aquesta dualitat fa molts anys que va anir dient. I he après a disfrutar de coses sense, com t'ho diria, ni haver-les de pagar. Saps què vull? Per tant, seria un sí, eh? Sí, sí, sí. I estàs més tranquil, també. Les coses tenen molt més valor. Són per viure-les amb persones. No sé, són les persones les que ens fan enriquir els moments i els llocs, no? Llavors, tenir temps. És a dir, jo vaig a Sabadell una setmana, l'eclipsi va ser poc, aquell encuadrament, m'entens? Ara bé, s'han de posicionar els braços de tota manera perquè 5 dones ens puguem trobar per dinar, no? I en canvi aquí a Mallorca vas a veure algú i no sé, tenim més temps, però perquè no sé, és una altra forma, no és una cosa bucòlica, és una forma d'entendre la vida, eh? Potser perquè és una illa i llavors quan ve. I estem per ells també, no? Però, no ho sé, jo penso que veig la gent de Sabadell i com perden el temps fent coses estúpides. A la gent li interessa el batbani. Realment la gent li interessa això o atre. Realment la gent, saps? Fem coses per inèrcia, no?

Una mica, Elisabet, la sensació que fem coses per inèrcia.

Sí, i perquè toca fer allò a aquella hora i aquell dia. O toca fer allò en aquell moment, o toca anar a veure això, o toca. Veig molt, em sap molt greu, la manipulació. La manipulació. Mira, interessantíssim.

Mira, ara obrirem una porta en referència al que dius, Elisabet. T'agraeixo moltíssim aquesta trucada al 93207474. Espero que t'acompanyem cada dia de una a dues, Elisabet. Una abraçada bonica.

Vinga, gràcies. Bon dia. Adéu. Adéu. FOMO, ja ho estem veient, és molt perniciós. Que és una mica el que deies, eh, David?

Sí. L'obligació. És que el concert d'oques grasses, no? Sembla que si no hi ets no seràs ningú, no?

No, però és que fins i tot senti, pots sentir FOMO. Que això és una cosa que ens ha passat a les persones, que tu ets en un lloc i ets allà. I, hòstia, que bé que hi soc, però potser en aquella localitat on hi ha aquell senyor d'allà encara ho estaria gaudint més. És el FOMO dins del FOMO. I després, sobre el que comentava, l'altre dia em va aparèixer un vídeo, justament a la xarxa, d'un lloc d'unes illes gregues on la gent feia cua per fer-se una fotografia en un lloc que és preciós. Per capturar, eh? Cosa que demostra. Que el fomo és ridícul, perquè estàs fent una cua potser d'una hora per fer-te una fotografia que pretén generar fomo perquè tu tenies fomo. És molt artificial.

El 677-3877-19, Fran. Mira, dues coses.

Sobre això que acaba de dir el David, recomano un documental per a tota aquella gent, que és això que està explicant, que es diu Grècia, illes al límit, que està basat en l'experiència de dues illes gregues, en aquest cas Santorini i Mykonos. Sobre com en els últims 30-40 anys ha canviat aquesta manera de veure les illes, no tant com una illa, com un lloc de la natura que ens atrapa per la seva vessant estètica, sinó com un decorat per fer-te les teves selfies i les teves fotografies. És un apunt que faig al marge, que té a veure també amb el que fan els turistes a les escales mecàniques de la Sagrada Família.

Per poder-se fer aquesta fotografia. Les van aturar durant un temps. Van aturar les escales mecàniques perquè no es poguessin fer aquella foto famosa. Això que deies ara d'Ocas Grasses,

amb aquests concerts que faran al Comiat, que molta gent s'hi van apuntar. I segurament també ells van haver d'anar afegint dies perquè molta gent potser moguda pel FOMO va dir no, no, hi he de ser perquè no m'ho vull perdre. Ja està passant, sense que s'hagin convocat aquest cap de setmana a les xarxes, amb els oasis que potser venen a la Ciutat de Barcelona i molta gent ja té FOMO d'una cosa que encara no se sap si acabarà passant. Perquè suposadament és possible que vagin a la ciutat de Barcelona. I he de dir que molta gent també es fa una pregunta, que és, el FOMO i el JOMO tenen a veure amb l'edat?

Epa, mira, ara hi anem. Abans deixeu-me dir, deixeu-me dir, és un 30 minuts aquest documental que ens diu el Fran, Grècia, Illes, El Límit, el podeu trobar, per tant, al 3CAT. La pregunta que feies, Fran, molta gent es pregunta si és una qüestió d'edat. A veure, Juan Evaristo, ¿tu diries que comencem a reflexionar sobre el desescalar el nostre temps lliure com a productius també amb l'edat?

Doncs això és molt interessant perquè certament quan el concepte de Jomo es va inventar en un bloc el 2012 qui escrivia deia bueno si jo tingués 20 anys faria altra cosa però ara, ell vivia a Nova York quan arriba l'hora de banyar i dormir a les meves criatures no vull estar en cap altre lloc tot i que a Nova York n'hi hagi mil concerts i mil històries aquesta persona l'associava. Precisament a una edat, bueno, als 40 i així. Però el que és interessant és que el que diuen els estudis és que a l'inrevés és la gent més jove, és a dir, la que està més sobreexposada a l'estrès i a les xarxes, la que experimenta més iomo.

El que necessita distanciarse, potser per un excés d'exposició, no?

Exactament. I passa una cosa també,

Exactament. I passa una cosa també, que és el tema, ara pensava en tot això que dèieu de l'edat, a la gent li agrada molt dir, amb el pas del temps, jo vaig ser-hi allà. Jo hi vaig ser. Per exemple, el famós concert aquell de l'any, no sé si era el 94. El concert aquell de Sopa de Càbera, Sau, Els Pets. Pot ser. Jo, per exemple. El 91, em diu el Nil. L'any 91, aquell concert. És que és tan gran, que. Jo en aquell concert no hi vaig ser. Jo no hi vaig ser i això em provoca un FOMO que aquí sí que. Però si eres una criatura. No, home, però van anar-hi molts amics meus en aquest concert i amb el pas del temps em sap greu no haver-hi anat i aquí sí que la batalla FOMO-JOMO la guanya el FOMO clarament. El JOMO aquí queda derrotat perquè, clar, jo m'ho vaig perdre. I jo ara soc molt del Jomo, però aquí, aquesta batalla en aquest concert concret, la guanya el FOMO.

El 677, 38, 77, 19, què ens diuen?

Ara que parlàvem de. Ara que recuperi, mentre recupera el David Balaguer, jo us explico que hi ha moltes persones que han anat transitant cap al Jomo. La Lola diu, he practicat FOMO a tope. Diu, però no ho sabeu prou, com si s'acabés el món. I ara us he de dir que soc jubilada i m'estic desenganxant introduint-me al Jomo. I m'està aportant molt benestar.

També us dic una cosa, amb l'edat és una qüestió d'energia. Jo a vegades recordo l'energia que tenia amb 25 anys, que era capaç de fer 50.000 coses i no em passava factura. Ara també és més fàcil practicar jomo, és a dir, disfruto del no fer res, perquè si no em quedo esgotada i una altra vegada no gaudim de res del que estem fent.

Podies sortir dues nits seguides. I podia fer, jo anava amb una moto amunt i avall,

50 plans al dia, i avui tinc una màxima que és. Una cosa cada dia. Una sola cosa cada dia. Abans, en Juan Ebaristo deia la maternitat, no? Aquesta persona de Nova York que deia, jo no canvio el dutxar i posar a dormir les meves criatures, no? La maternitat pot ser un disparador o del FOMO o del JOMO. Depèn de com t'encaixi amb la teva personalitat, eh? Perquè pot ser que diguis, jo ara això no m'ho perdo per res del món, o que tinguis una necessitat horripilanda de fugir d'aquesta nova realitat, no, Helena? No sé si t'hi has trobat

amb algú a consultar. Sí, mira, coses importants són que els estudis sobre edat el que diuen és que la gent, a mesura que ens anem fent més grans, aprenem a relativitzar molt més. És un dels grans guanys que té l'edat. Per sort. I el fer-te gran. Relativitzem. Res tan greu. Res t'ha de treure la son tant com abans. En canvi, quan som joves tot és molt més passional, més impulsiu. Més immediat. La maternitat d'això que deies, clar, la que apareix, un factor que li dones molt de pes, fixeu-vos una mica abans el que deia amb el permís del Juan Ibaristo, el tema del que jo li deia criteri, però que estic completament d'acord com ho ha explicat ell, jo crec que estem d'acord, aquest criteri de dir, per criteri, què prefereixo, estar en un concert a fora o estar banyant la meva criatura? Llavors ja és més enllà d'això. Objectivament, què és més xulo? Què m'aporta més a mi? Conecto, una mica el que us deia abans. Conecto, aprenc a estar amb mi. Aprenc a meditar, aprenc a respirar, perquè això el que frena és la impulsivitat. Perquè aquesta cosa em fa riure, David, quan ho expliques amb aquesta passió, que és el que ha dit el Fran. Esperem que es recuperi. I aquesta part impulsiva, com un concert del 91, encara el vius a l'abert al perdut, encara ho vius amb aquesta intensitat.

Que fort, David. Però veus, és com si hi hagués anat pràcticament però sense haver-hi anat aquí estic pensant com que això els nens i els infants i els adolescents senten més FOMO que les persones adultes estem veient que està passant això he tingut una idea per qui la vulgui s'hauria de fer una sèrie de dibuixos animats d'animació didàctica que fos les aventures de FOMO i JOMO. Les aventures de Fomo i Jomo. Dos personatges.

Això seria molt bo. Ho apuntem a aquesta màquina d'escriure invisible. Escolteu, queden nou minutets perquè siguin les dues del migdia. I deixeu-me dir-vos, el David ha dit una cosa que potser és una clau. Ja no només és Fomo. Sinó és perdre-s'ho, però perquè així no ho podrem explicar. Perquè a quanta gent li diries. No, no, tu vas al concert o a Casgrasses o a aquest concert de l'any 91, però no ho podràs explicar. I voldria ser igualment una variable que inclouem. Anem un moment a la publicitat i de seguida hi entrem.

Si em sobreactitud, no m'agrada perdre'm res, ella és la meua millor virtut, no ho vull saber. Si no ho he viscut, ja no em tornarà a passar, si tu vas jo vaig amb tu, tu.

Mira, ja ens ho diuen, eh? Aquesta formació valenciana, la fúmiga, té un FOMO impressionant.

Que, a més, ells mateixos van generar l'efecte FOMO perquè van fer l'últim concert, també, abans d'acabar la seva trajectòria,

el Canet Rock. Oh, la fúmiga, eh? Puyateos, eh? Mira, abans d'anar a la publicitat, ens queden 5 minuts per reflexionar això, i jo us deia, ja no és tant el FOMO, sinó que és el rotllo d'explicar-ho després, perquè si jo ara algú li dic, mira, David, vas poder estar al concert de l'any 91, però no ho podràs explicar mai, tens el mateix FOMO? No, exacte.

Juan Evaristo, a què es pot deure això? Jo crec que és un component important, també, certament. I sobretot, més que contar-ho o explicar-ho, treure'n imatges. Jo crec que ahí és on s'observa molt com la dinàmica de certes xarxes socials, de connectivitat i circulació, excita aquesta ansietat. Perquè, precisament, fent imatges és com. Com incorporem aquesta experiència a la nostra identitat. És a dir, és com construïm aquesta identitat d'una persona que aprofita la vida, que és una triomfadora perquè acumula grans muntanyes de plaer, per així dir. I parla, sobretot, justament, d'una economia que genera vàlua fent circular constantment signes, en aquest cas imatges, i generant-hi efectes. Aleshores, sí, jo crec que és una dimensió indispensable, aquesta de poder capturar en una imatge, màgicament, aquestes experiències hipotèticament grandiloquents. Helena?

Del que he dit, hi ha un resum que és, com més fomo provoques, més famós ets, més valuós ets. El meu valor és. Directament proporcional a la quantitat de fomo que desperto. Perquè, jo què sé, el Cristiano Ronaldo, amb el seu iot, el seu no sé què, el seu avió privat, el seu no sé quantos.

Sí, sí, una persona que ha estat a tots els grans moments o a grans moments de la història és més envejada. Això era la pel·lícula Forrest Gump, per exemple. Sí. Havia estat a tot arreu.

El que hem de treballar és potser el fet de mirar els altres, és a dir, que tu siguis important de cor, però que mirar els altres o el que estan fent els altres a nosaltres ens faci sentir que la nostra vida és insuficient. Això és el que deies de treballar l'autoestima.

I després hi ha dos professors d'Stanford que es diuen Evan Evans i no me recordo com es diu l'altre, que tenen tres preguntes, que a vegades les treballo jo, que són. Com seria la teva vida amb cinc anys si res canvia? Si tu continues vivint com vius cada dia, com serà la vida d'aquí cinc anys? Primera pregunta. La segona, com seria la teva vida si per força, motius econòmics, familiars, t'has de desplaçar, el que sigui, ha de canviar? O sigui, per força, eh? Què has de canviar si és per força que has de canviar? I la tercera, què faries, com seria la teva vida si ningú mirés, si l'opinió dels altres fos absolutament igual? Uau, aquesta és la clau, eh? I aquestes tres preguntes et situen en el present, com és la meva vida, i pots veure si m'agrada o no m'agrada, et situen en què faria per força, perquè a vegades, jo què sé, m'hauria d'anar a treballar en una cosa que potser no m'agrada. I la tercera és realment qui soc jo, perquè ningú mira. Potser m'aniria a una casa de pagès a viure aïllada sense fer res, no? Doncs qui soc jo? Un dels professors diu que a ell li agradaria servir-me un restaurant, per exemple, i tots es van posar a riure, no? Dius una cosa que m'agradaria perquè m'agrada molt. Doncs jo crec que et situo en tres escenaris que connecten molt amb qui soc i què em passa avui. Ui, és molt interessant l'última,

saps que no me l'havia plantejat mai i ara me l'acabo d'apuntar de deures.

Segur que tots tres heu pensat A mi m'ha deixat molt pensatiu, això, ara. Què faríeu? Penseu-ho, perquè és molt interessant,

la resposta. Jo crec que us sorprendríeu, eh? Molta gent que ens esteu escoltant us sorprendríeu. L'Anna Puigguetard ens parlava d'aquests professors de la Universitat d'Estàndford, Bill Barnett i David Evans. Exacte. Ja m'ho han buscat, eh, aquí a Peixera. David Balaguer, tu què faries si no estigués ningú mirant-te? Què canviaries de la teva vida?

Doncs mira, segurament ara estic en un moment que canviaria la meva professió a tu. Per una professió que em donés molta més tranquil·litat. Saps què m'agradaria a mi? Treballar de. Que potser no és més tranquil, atenció, eh? Però a mi m'agradaria ser un jardiner.

Podríem fer una taula de jardiners o d'oficis així amb les mans. Helena, què, què, què?

No, no, o un programa dedicat a aquesta tercera pregunta. És superinteressant el que diu la gent. Fixa't, jardiner. Segur que vosaltres dos també em sorprendríeu i jo us sorprendria a vosaltres. L'aire lliure, sol.

Jo no sabria què contestar-vos del que faria, sí que sé molt bé el que no faria. Mmm. I seria, potser, dedicar-me a això, també. Pel patiment que comporta moltes vegades.

Jo també, com el David, eh? Seria alguna cosa a l'aire lliure. A l'aire lliure, sí. Segurament estaria.

Montem Jardines de Catalunya Ràdio, si muntem la primera pela.

Alguna cosa amb animals, no ho sé.

Sí, sí, sí. Natura.

Helena, t'has passat, eh? T'has passat, Helena, eh? T'has passat el joc. Avui, mireu, i justament surt una peça ara mateix, el 3Cat Info, del FOMO, el jove, no m'ho pots creure. Avui hem parlat del plaer de gaudir de no fer res. N'hem parlat amb el Juan Evaristo Vallsboix, professor de filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, autor del llibre Jomo, el gusto de perder, que us recomanem molt des de La Solució. Juan Evaristo, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies. Fins ara. I com sempre, el dilluns amb en David Balaguer. Gràcies, David. Gràcies a vosaltres. I amb l'Helena Puigguitart, que ens sentim la setmana que ve dimecres, però. Exacte. Ens tornem a sentir dimecres amb l'Helena Puigguitart, la nostra psicòloga de capçal. Fran Domènech, tornem demà. Sí, em sap greu. A mi no m'has de sentir demà. Té fomo, el David, de dimecres.

Sí, tinc fomo del dimecres. Convida'm-hi.