Com solucionem la crisi educativa?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

Ja ha arribat el moment d'obrir de bat a bat les portes de la ràdio pública per investigar a fons tota mena de temes. En un món de respostes simples, nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I com sempre, a part de la solució, el meu 50% es diu Fran Domènech.

Bon dia. Bon dia, Elisenda Carod. Com estàs? Avui estic nerviosa.

Ai, sí? Sí, perquè abans ho he definit fora d'antena, he dit, ostres, tenim uns tòtems del món de l'educació aquí asseguts. Ah, sí? Que fa com impressió, eh? Sí, impressiona, realment. La solució d'avui, mira, si trobem la solució. Crec que enviarem aquest programa a més d'un organisme

si trobem la solució al problema que plantejarem en 50 minuts t'han de donar tants premis Nobel que no cabrien aquí dins he de dir que encara fa molt cafè aquest estudi vam estar parlant de cafè el divendres vaig rebre un missatge de Raúl Balam. Que ell era molt feliç amb la seva cafetera, i diu que es va tapar l'aia. Per culpa nostra. No, perquè no sabia si congelar-lo, si comprar-lo, com tancar-lo, etcètera, etcètera. Per cert, dijous Raúl Balam, eh? Ha tret xafat el que anaves a dir, eh? No, anava a dir que ve dijous. Si té algun dubte, que torna puntet de sal, ja l'hi aclarirem. Raúl, no et demoris, mare.

Pijous, per cert, meravella, parlarem de rossos. Aneu preparant la vostra recomanació en fer el millor arròs a Catalunya, que farem un d'aquells mapes interactius i us l'enviarem al Club de la Solució. Si no sou part del Club de la Solució, teniu temps. 677-3877-19. Vull formar part del club. Entrareu a través d'un enllaç a un lloc on us enviem coses en exclusiva. Avui, però, no parlem de rossos. Avui no ens hi posem per poc. Ja us ho dic ara. El control tècnic, el mestre, l'Albert Joder, la peixera Nilvia, la Viana Gaza i la Lídia Discipio.

I si avui és dilluns, habitual dels dimecres, la temporada passada, aquest any, els dilluns, fan olor de David Balaguer. Molt bon dia! Bon dia! Com estàs, estimat?

Jo avui també estic una mica impressionat. Avui estàs una mica engegat. La gent que se sent, sí, una mica espantat. Espero aportar alguna cosa. Els conceptes habituals

entre David i jo, avui ha sigut hostinant-ho, avui no acabarem ni de broma, i ell, uf, avui em costarà, a veure si ho faig bé.

Espero no fer el ridícul.

Ara vaig a fer allò tan fàcil, que és fer un símil futbolístic. Al Bernabéu, a l'estudi del Real Madrid, sempre es diu que hi ha por escènica. Doncs jo crec que el David avui té aquesta síndrome, una mica de por escènica.

Això va passar un dia de la temporada passada, que no recordo ara quin va ser, però que també ho vam comentar, una por escènica, i avui sí,

existeix aquesta por escènica. Jo sí que recordo quin dia era. Era un dia amb el doctor Volvena, amb l'Helena Puigguetard. Que sí, que parlàvem de. Ara no recordo, era un tema de psicologia, no sé si era ansietat, alguna cosa de les grosses, allò com un contenidor dels grossos, i el David va dir,

ostres, jo no sé amb aquests dos, eh? I tu et vas fent petit aquí, però. La gràcia és que la gent no ho noti i intentar dir alguna cosa que sembla interessant. Sí, però perquè a mi m'agrada dir les veritats.

Va, anem al tema, perquè avui és tard, vol ploure i tenim un debat entre les mans que no sé jo, avui, per primer cop a la història, no sé si en trobarem la solució. Avui parlem d'un problema endèmic. Avui volem saber com carai solventem la crisi de l'educació. No ens hi posem per poc. Els resultats de l'informe PISA 2025 han encès les alarmes educatives, les dades dels alumnes del conjunt de l'estat d'Espanya són les pitjors des que es fan proves. Els mestres, ja ho sabeu, porten mesos sortint al carrer per dir que no ens en sortim. Com s'ha arribat fins aquí? Què cal fer perquè Catalunya torni al nivell d'excel·lència? Quina és la franja d'alumnes que més pateix la crisi en l'educació? I sobretot, com es pot fer perquè els professors tinguin prou recursos i suport per fer bé la seva feina? Per què els mestres han perdut autoritat? Com podem fer que la recuperin? I què vol dir, sobretot, a la praxi, que es posi l'educació al centre? Per on, carai, hem de començar a revertir aquesta situació? Doncs mireu, la solució a aquestes preguntes la tenen l'Enric Prats. Molt bon dia, Enric. Hola, bon dia. Cupa teva, eh, aquest tema? Sí, ja m'ho imagino. Ens va arribar el llibre de l'Enric. El tema de l'educació, vol dir. L'Enric Prats, habitual de La Solució, ja l'heu sentit en més d'una ocasió, ara publica L'educació sense horitzons, crisi, tensions i renovació. Ell és doctor en pedagogia per la Universitat de Barcelona, professor de la Facultat d'Educació de la UB. És autor d'aquest llibre, que ha sigut una mica el disparador, que vam dir, calla, truquem a l'Enric. Que té la solució. I hem dit, liem-ne una miqueta més. Anem sumant-hi experts. Ara de seguida us els presento. Però abans, aquesta obra és una obra sobre la crisi de l'educació que ha guanyat el Premi d'Assaig Ricard Torrents, convocat per la UBIC, UCC i Eumo Editorial. Enric, Catalunya és un país de molta potència pedagògica. Com pot ser que ens trobem immersos en una crisi d'aquesta magnitud?

Perquè la crisi no és nostra només, la crisi és global, la crisi és mundial, la crisi no és només de l'educació, la crisi també la tenim a l'habitatge, la tenim al medi ambient, la tenim en altres sectors socials, polítics, la crisi és política, la crisi és esportiva. La crisi. Però és una crisi de valors en tots aquests àmbits? És una crisi de valors, és una crisi de presa de decisions, és una crisi de la pràctica, és una crisi de la teoria, de les idees pedagògiques. És una mica això. M'ha agradat molt de

la presa de decisions. Perquè és una de les coses que intentarem resoldre avui de per on comencem, qui s'hi ha de posar, qui s'ha de remengar, qui ens hem de posar d'acord. Perquè de vegades tinc una mica la sensació que fem uns debats molt teòrics, no? Hem de posar l'educació al centre. Ja, per on comencem? Què fem? Tens idees al respecte, Enric?

Bé, tenim algunes idees, no? En primer lloc, crec que ens hem d'aclarir què volem que sigui això de l'educació, què volem que sigui això de l'escola, què volem que faci el mestre, qui l'ha d'acompanyar aquest mestre i què volem que faci l'administració. Per tant, un cop puguem aclarir això i ens posem d'acord amb això, no és que sigui la solució, però és un pas endavant. Segurament portem anys debatent en molts sectors, plataformes, moviments, debatent el diagnòstic. Sabem, el diagnòstic pisa, no ens ofereix res que els que ens dediquem a mirar això i els que esteu a l'escola ja sapiguem què és, què passa a Pisa, què passa a l'escola. És una foto que ens confirma coses i cada tres anys, com que es publica cada tres anys això de Pisa, als mitjans comenceu a fer soroll, que ja està bé, els polítics es posen nerviosos i durant un parell de setmanes estem a l'onda, estem de moda.

És una mica el problema, no? Com que els governs també són canviants, la qüestió seria fer un acord de país, no?

No només són canviants, sinó que un conseller d'Educació a casa nostra no dura ni quatre anys. I per allà m'explicaràs tu com pot aplicar el seu programa polític, si és que el té, en educació, quan no dura ni quatre anys. A la llista de coses que han de canviar,

crec que també hi ha d'haver els pares. I tant, David. Les famílies, perquè també han canviat. Les famílies no són ara iguals que quan jo tenia 17 anys, quan en tenia 10 o quan en tenia 30. També ha anat canviant molt això i també suposo que haurien de fer un exercici de canvi.

També en tenen part de culpa. Famílies mestres, no? Què demanem de l'escola? Perquè de vegades crec que tenim la sensació que subcontractem alguna cosa i això no hauria de ser una subcontractació. Deixem presentar la resta de convidats que tenim avui. Avui forma part també de la solució la Coral Regí. Molt bon dia, Coral. Hola, bon dia. La Corel regia és biòloga, és educadora i exdirectora de l'escola Virulai i, a més a més, publica també Temps per a l'Escola, una mirada valenta i propositiva sobre el debat educatiu. Jo ara et pregunto, quan tu eres directora de l'escola Virulai, quins problemes eren els que eren del teu dia a dia? Amb quins et trobaves? I quins són els que té ara la direcció del centre? Com ha canviat la cosa?

Jo penso que no ha canviat tant, perquè portem, jo estic d'acord amb el que ha dit abans l'Enric, estem en una situació d'un canvi, jo no diria crisi, perquè és una situació d'un canvi que fa força anys que dura. Potser ha tingut punts com, no sé, el tema de la pandèmia, però que ja ha passat cinc anys, hi ha hagut punts diferents, l'inici de tot el tema de la presència més potent de la IAEA, Però en realitat el que ens passa és que tenim canvis socials importants, tenim canvis tecnològics importants i l'escola està aquí al mig. I aquí nosaltres ens hem de posar d'acord tots. Potser canvia el rol del mestre. Un mecànic d'abans no fa la mateixa feina que un mecànic ara. Un periodista d'abans no fa la mateixa feina ni treballa de la mateixa manera. Potser els mestres també ens hem de plantejar com hem de canviar. I això implica alguna cosa que abans heu dit, com ha de ser la relació família-escola, que ha de ser una relació absolutament propera i amb un objectiu comú. Les escoles tenim un objectiu, que és garantir la millor educació per a tots els infants que tenim. I d'acord, pisos. Però hi ha prou recursos ara? Per fer això? Jo crec que potser sempre falten recursos, sempre falten recursos, però en realitat el que primer ens ha de faltar és el propòsit, la brúixola, és a dir, on hem d'anar, i posar-nos d'acord on hem d'anar, perquè a més, jo crec que una cosa que també hem de tenir tots molt clars quan parlem de solucions, avui podem començar a establir línies per on volem anar. Les solucions no vindran en tres anys. Les solucions es aniran encarrilant en tres anys. Per tant, tenim algunes generacions perdudes per aquí? Jo penso que, bueno, perdut. Jo amb això no estic d'acord, perquè hi ha moltes estratègies de recuperació. La vida a vegades no és tan senzilla com es pot semblar, no? No és una corba facileta, sinó que hi ha molts punts. Tots nosaltres hem tingut A veure, jo soc. Bueno, potser amb el Jaume. Hem tingut una educació amb temps franquistes i ens n'hem ensortit. Vull dir que, a veure, jo penso que hi ha moltes línies de solució, però el que no podem fer és perdre gaire temps més. És a dir, ens hem de posar a treballar.

També forma part de la solució l'Elisabet Pedrosa. Molt bon dia, Elisabet. Bon dia. Ja sabeu que tenim una persona en aquesta casa basada a parlar d'educació cada setmana, ho fa Catalunya Ràdio. Ella és la directora i presentadora de l'ofici d'educar de Catalunya Ràdio. En el programa d'aquesta setmana, Elisabet, t'has envoltat de sabis mestres i han sorgit. 7 propostes docents per tornar a posar l'educació al centre digue-me'n una i la resta que la gent vagi i recuperi el programa si us plau o que les sentin en directe directora i presentadora de l'ofici d'educar de Catalunya Ràdio digue-me'n una.

El consens, el que dèiem del pacte educatiu, és a dir, si no ens escoltem entre tots, pares, docents, administració, sindicats, consens, arribar al consens entre tots i mirar quin és el rumb que volem que tingui l'escola, quin és el sentit que ha de tenir l'escola, a on s'han de dedicar aquests recursos, com ha de ser l'escola inclusiva, totes aquestes, diríem, melons oberts, anar-los abordant, però des del consens.

El consens, que és el que falta, eh? I anar tots en una mateixa direcció i traçar les línies, que era el que ens deia ara la Coral. També forma part, part última de la solució, en Jaume Funes, psicòleg i educador. Molt bon dia, Jaume. Bon dia, encantat. En Jaume m'ha ensenyat el PDF d'un llibre que surt la setmana que ve, Pedagogia de la desesperança, una proposta de vacuna contra la depressió del docent. Per tant, brots verds, eh, Jaume?

A veure, situem-nos. Jo, com sempre, repeteixo, soc un adolescent del Baix Llobregat de 79 anys. I vaig descobrir Pink Floyd en un disc que havia robat un dels xavals del carrer que havia treballat el 75 al Corte Inglés, que es deia Crisis. ¿Cuál crisis? ¿De qué crisis? En un moment, en el que jo havia d'aconseguir que la meitat de la gent que no anava a l'escola. Entrés a formar part d'una cosa que ni existia, que era l'AFP. Però bueno, no cal tirar enrere. Tornem aquí, com bé ha recordat l'Enric. Vivim en una societat que canvia molt més acceleradament que la capacitat humana d'adaptar-se i, òbviament, de la incapacitat de l'escola de sempre per adaptar-se. Jaume, ara m'has recordat un

programa que vàrem fer la setmana passada que era com adaptar-se a la calor, no? I dèiem, és que el tema és que està canviant molt més ràpid la realitat que no pas la nostra capacitat d'adaptació. Per tant, en el pla de l'educació estem una mica en el mateix, no?

Exactament igual. És que, clar, pacte. Home, hi ha vist un gran pacte per l'educació que va fer el Manel del Pozo quan era conseller per sis mesos i no va suportar més. Bueno, ningú no sé. Pacta que ens hem de posar d'acord. Primera, ens volem ocupar de la infància, sí o no? Perquè vosaltres heu dit que ha canviat la família. No només ha canviat la família, sinó que ara no només són xavals, nois i noies molt diversos, d'orígens diversos, que pateixen injustícies molt diverses i que plantegen vides molt diferents. L'altra cosa que ens hem de plantejar és dir, veritablement estem disposats no a fer manuals d'autoajuda, sinó. Ajudar els pares i les mares que puguin llegir un conte a la nit. Estem disposats a que tingui temps per dedicar-se a la infància. Si comptem amb la crisi, a veure, podem tenir mitja classe etiquetada? Els meus col·legues psicòlegs poden continuar fent diagnòstics i etiquetes? O hem de pensar quines són les vides diverses que entren cada dia a l'aula i quina capacitat, voluntat i encàrrec té el professional per mirar aquestes vides?

Coral, no vas fent que sí? Sí.

Per què? Digue'm el per què. Perquè l'escola ha de donar resposta a la realitat que existeix. I és veritat que costa

molt acostumar-se. Però com ho fa un sol mestre?

Perdoneu, jo pregunto des de la. Però un sol mestre amb 20 alumnes? És que en el pacte que ha fet amb els educats haurien de dir al desembre et preguntaré en quantes vides coneixes els teus alumnes. Perquè clar que han de reduir la ràdio, i tant que sí. Un tothom només ha de tenir 15 alumnes, però ha de saber de la seva vida i ha de tenir ganes de saber-ho.

Per tant, és en dues direccions. El professorat ha de fer un canvi i l'administració també.

I un canvi que ve des de la formació inicial dels mestres, segur que l'Enric ens pot explicar més coses d'aquí, des de la formació, des de la selecció, des que els mestres se n'adonin que a l'escola d'avui no pot tenir ni les mateixes maneres de funcionar, ni els mateixos objectius. I ens n'hem d'anar a l'essencial, perquè al final l'essencial. Jo ara llegia un capítol del llibre aquest que ens resulta a tots els temes que ens ha ensenyat el Jaume Funes, i és això. La primera cosa que ha de garantir l'escola és el benestar de l'infant, és l'acollida a l'infant, és mirar l'infant als ulls. Això és un bon mestre. I això és ahir, avui i sempre.

A partir d'aquí les realitats són diferents. Però els mestres estic entès que estan dient precisament que no tenen temps ni eines per poder fer això, per fer aquesta coneixença dels alumnes. Alguns no tindran ganes, però està clar que molts veiem realitats molt diverses a l'aula i no pot ser que una persona estigui sola en 25 realitats diverses que no pot arribar a atendre res, no?

Necessitem recursos, sí, però necessitem recursos ben emprats. I aquí jo crec que moltes vegades. Hi ha recursos que a vegades no tenen l'aposta en pràctica ni l'utilitat que hauria de tenir. I això de qui depèn? De les escoles? Del lideratge de les escoles, de la capacitat de les escoles per prendre decisions, perquè garanteixin realment que s'estan utilitzant els recursos on cal. Necessitem, per exemple, un tema que ens ho recorda tothom, però que les línies a vegades van al revés, claustres estables, lideratges clars dels directors. Necessitem realment un treball conjunt amb les famílies des de la primera fase, des de l'educació infantil. Les famílies són un element indispensable per l'educació, perquè són els responsables de l'educació dels nens. I això a vegades ho oblidem. I això vol dir que hem de treballar plegats. I qui pot saber com treballar plegats? Els mestres, que som els professionals de l'educació.

Enric. Això és la solució. És el mestre. Perquè és el professional, és el cansat. És amb qui hem de confiar. Si no confiem en el mestre, no sé en qui podrem confiar. Però com ho revertim, això?

Perquè jo també entenc els mestres a l'aula que parlen una tutoria amb els pares i els pares desacrediten el mestre. Això passa. També davant dels fills. Això passa, i molt. Segurament.

És possible, com insinuava el Jaume, que per mi és més un problema de saber explicar allò que fas. Ara penso en aquestes metodologies que corren, tan modernes, que no són tan modernes, que ja fa un segle que corren. 130, 140 anys. I segurament, exacte, no hem sabut explicar, no s'ha sabut explicar les bondats i les virtuts dels mètodes que apliquem. I en aquesta relació amb la família és molt important que el mestre, una, estigui convençut d'allò que fa, i dos, sàpiga explicar a les famílies allò que està fent. I a més, perdoneu,

és que estic llegint entre línies, creieu que els mestres

abans eren vocacionals i ara no tots? No, això crec que continuen siguent vocacionals. Però hi ha un tema. Que d'alguna manera anar crispant l'atenció ens falla molt, que és el saber escoltar. Moltes vegades als mestres ens passa que diem que aquesta família no entén que el seu fill té problemes. Jo aquí tinc una pregunta al contrari. Tu com a mestre, quan ets pare, entens els problemes del teu fill. Hi ha una cosa que és importantíssima, que és escoltar les famílies, tenir una relació empàtica. Si les famílies venen a l'escola, que nosaltres els diguem lo malament que es porta el seu fill, no podem esperar que aquesta família ens aculli i ens digui, oi que bé, gràcies per dir-me que el meu fill és un problema. Hem de partir d'una situació en la que realment, com a mestres i professionals, plantegem com treballar conjuntament per resoldre el problema del fill. I això és escoltar i això és empatia. I això és. Treballar conjunt.

Jo veig que amb el tema aquest, a veure si l'encerto, però amb el tema aquest dels canvis tan accelerats que vivim, clar, de vegades es necessita un temps per assimilar aquests canvis i veure què s'acaba fent amb tot això. Ho dic, per exemple, per un tema que jo crec que està molt implicat en tots els canvis que hi ha hagut darrerament, que és tot el tema del telèfon mòbil, amb les xarxes socials i tota la pesca. I la IA. I la IA i tot això. Clar, això és una cosa que de sobte et sobrevé, I tothom necessita un temps per assimilar-ho, per concretar-ho, per abaixar-ho, i a partir d'aquí solucionar-ho i resoldre-ho. I ara ens trobem en ple pugeu de tot això.

Val, però disculpa'm un moment del tema de la falta de coherència entre tots. Les famílies demanen a les escoles que es retirin els telèfons mòbils de l'escola. Perfecte. Però resulta que quan els nens i nenes surten de l'escola el mòbil està a les seves mans. Moltes vegades ja està. I a partir d'aquí entrem en un espai de descontrol perquè la família tampoc sap com gestionar el tema del mòbil en família ni les mateixes famílies tenen aquesta supervisió ni aquesta actitud.

I els adults ho tenim sobre nosaltres mateixos. Això és així, Jaume. Ara vaig a l'Elisabet, que la tinc en remot. No m'he oblidat de tu, Elisabet. Només faltaria, ara vinc.

A veure, diverses coses. Primer, el tema de les famílies. A veure, és que cada llei que es fa, que s'ha anat fent, ha anat retallant les possibilitats que la família tingui relació amb l'escola, quan en realitat és un pare i una mare que confien cada dia. A un altre professional que acaben definint que no tenim ni confiança, no sé què, li confiem veritablement bona part de la vida del seu infant. Llavors hem de pactar com tots dos acompanyem, però això requereix que el metge tingui temps, tingui l'encàrrec i tingui ganes de fer-ho.

I temps implica també recursos.

Sí, però recursos vol dir, a veure, qui convence una família en aquest moment en el que sense dubtes el problema número 1 de l'escola perquè el seu fill compartés classe amb un indeseable tecometre. Perquè el gran problema és la segregació les zones úniques de moltes ciutats el que fan és que els que són més o més que van tirant s'ajuntin als que tiren i els altres que es queden allà sols com convences a una família a dir l'escola està perquè el teu fill aprengui que hi ha gent diferent de tu i descobreixi que hi ha infàncies que no són com la teva aquesta és una batalla però a partir d'aquí seguíem el que estàvem dient nosaltres. ¿qué demanen pares i mares? seguretats, prohibicions, no sé res de res però prohibicions prohibicions, però en lloc de pensar, òbviament prohibir el mòbil a la secundària simplement és evitar-se conflictes, però res més evitar-se conflictes, però estem en una altra cosa, ara la consellera ha dit no, no faran servir la IA fins a no sé quina edat, i diu, però si la meva neta de dos anys entra al meu cotxe i tots dos li diem a l'Spotify que posi la masovera sempre al mercat.

Mireu, encara no hem dit ni el telèfon i ja tenim trucades dels nostres oients que volen plantejar diferents situacions que potser tenen una solució. Enric, aniré a tu i també tinc l'Elisabet allà pendent. Apunteu-vos el que heu de dir perquè avui ens està explotant tot plegat. Per cert, com sempre, línies obertes, Franca. No tens ni pas i ja estan trucant.

Efectivament, perquè els oients són savis i volen aportar solucions a aquest tema que plantegem avui. Les línies, sabeu que són les de sempre. El telèfon del directe, el 932014474. O podeu escriure, si no voleu trucar, al WhatsApp del programa, aquell que teniu guardat com a la solució amb Elisenda Carot, al 677 38 77 19. Mira, com que hi ha moltes coses, ja han sortit molts elements del debat, us farem una crida molt concreta, que és, de tots els problemes que té l'educació, que evidentment estarem tots d'acord amb això, n'hi ha molts, quin és el que creieu que és més urgent solucionar? Per exemple, el nivell dels alumnes, l'autoritat del mestre, que ha sortit aquí, la implicació de les famílies, les altes temperatures de la classe, també, per exemple. Quin és el que creieu que és més urgent per solucionar?

Si no solventem les altes temperatures, no solventarem la resta, perquè ja no hi serem, eh?

Que se'ns cobren les criatures. És que avui és dia 21 de setembre i torna a fer molta calor, i a les aules avui també s'està respirant aquesta calor, lògicament.

Mireu, tenim una trucada a la Levella de Calafell. Levella, bon dia. Hola, bonés a tothom. Hola, bonica. A veure, tu ets educadora d'infants

amb necessitats especials. Sí, mira, jo soc educadora d'educació especial en centres públics d'aquí de la Generalitat i jo el que volia reivindicar és més que res, perquè aquest tema necessitaríem tres anys per parlar-ne. I tant. El que sí que m'agradaria és dir que encara que el Departament faig e inverteix en molts recursos, com som nosaltres, internacionalment, tu vas a centres i no saben exactament quina és la teua feina, què és el que has de fer, si necessites un espai, si no el necessites. Llavors, jo crec que a nivell de recursos que li fan falta, haurien d'haver-ne molts més, però també és important que als centres on hi ha aquests recursos, els diguin què és el que hem de fer, perquè si. Llavors tu vas a cada centre i els has d'explicar, no a tots, però que és el que has de fer, si necessites coordinar-te, en quines reunions has d'anar. Llavors, si no comencem per aquí, és molt complicat que aquest recurs funcione.

Mira, és en certa manera, perdona la Bela, és en certa manera el que estava dient la Coral, de dir no només recursos econòmics, sinó recursos formatius, no? De dir, és que si no administrem bé aquests recursos que ens arriben, no en traurem el partit al 100%. Coral, anava per aquí, oi? És un exemple, oi, el que ens està dient la Levella? Teniu alguna pregunta per la Levella?

No, dona. Molt gràcies, perquè crec que has donat amb una dada que és molt important, la necessitat d'utilitzar bé els recursos, que són pocs, però els recursos que tenim. Gràcies, eh? Moltes gràcies.

Sí, de res. A veure, jo estimo molt la meva feina, però és molt dolorós arribar a un centre i que, justament, quan tu ets una persona que té experiència, que sap com du les coses i demés, t'atrevanques del funcionament dels centres perquè no estan preparats per aquest recurs. Si et serveix de consol,

quan començaven els primers EAPs, els primers equips psicopedagogics, als centres els deien els paquistanis, que volia dir aquest perquè està aquí.

Exacte, és molt complicat. I les famílies et veuen i diuen, ostres, calla, que aquesta persona potser ens ajudarà. I dius, jo et voldria ajudar, però. És que no tinc ni els recursos ni sé com explicar-li al meu centre què és el que he de fer, perquè és molt complicat. Llavors això, i blindar, sisplau, blindem l'educació, que no hi hagi cap. Ara apareix este color al govern i canvien, ara apareix l'altre. Per favor, blindem l'educació, blindem la sanitat. Recursos públics blindats.

Bé, Bela, t'agraeixo moltíssim el resum i la força que ha tingut el teu testimoni, perquè crec que has comprimit moltes de les problemàtiques i moltes de les pulsions que rebeu els professionals que us dediqueu a l'educació. Una abraçada bonica fins ara. Una abraçada. Adéu, adéu. Elisabet Pedrosa, a veure, adéu-n'hi-do,

tot el que s'ha comentat. Sí, mira, jo sobre aquest malestar docent que hi ha, el que observem després de fer molts programes a l'ofici d'educar, de sentir professors i sentir mestres, és que hi ha malestar, hi ha dolor, Però no desesperança. Què vol dir això? Doncs que el professor està molt cansat de la burocràcia, de la falta de recursos, que cada vegada els demanen més coses. S'ha de resoldre problemes de salut mental, d'intel·ligència artificial, la diversitat de les aules. Resoldre problemes que són de tota la societat. I us poso dos exemples molt concrets. L'escola inclusiva. Trobem mestres que hi creuen molt, però diuen, home, sense formació, eines i recursos, això no es pot fer, no? Llavors, demanem al mestre que resolgui tot sol allò que el sistema no ha resolt, no? O com el que dèieu de la calor a les aules, no? Mestres intentant ensenyar amb temperatures extremes, que l'endemà hi tornen, intenten que els alumnes aprenguin. Però hi ha coses que la vocació no pot solucionar. Llavors, una cosa és que estan cansats del sistema educatiu, una altra és que no estan cansats d'educar, i segueixen intentant recuperar aquell alumne que no pot aprendre a llegir, o que es despenja de l'educació, o aquella família que costa d'arribar-hi. Llavors, la cosa és, ostres, què podem fer per no esgotar aquesta esperança, aquesta vocació que tenen els mestres, aquest compromís, i que no fer-lo responsables de coses que no és la seva responsabilitat. El llibre d'en Jaume Funes,

Pedagogia de la desesperança, una proposta de vacuna contra la depressió docent. Per cert, els tres títols dels tres llibres dels tres ponents que tenim avui, a part de l'Elisabet Pedrosa, els tindreu també al Club de la Solució. Allà us posarem l'enllaç perquè pugueu accedir a tots els llibres. Al final pensaran que hem vingut a vendre llibres. No, mira, he de dir. He de dir que els hem convidat a ells i després m'han dit, no, tinc aquest llibre, i dic, ara en farem promoció. Club de la Solució, us posarem allà tots els enllaços.

De vegades pot ser que tot sembli més alarmant del que realment és. Sí. Ho dic perquè. Totalment d'acord. Ho dic perquè, clar, o sigui. Ara va l'Enric, després. Amb tots els debats que anem escoltant a diferents mitjans de comunicació o a tot arreu, clar, et dona la sensació a mi, per exemple, que arribaré als 80 anys i si necessito un advocat no el tindré. Si necessito un dentista no existirà. Que si m'endú parar de la pròstata no hi haurà ningú que em pugui operar. I jo estic convençut que ara que dieu coses de les llars d'infants, en una llar d'infants ara de l'hospitalet de l'infant, al pati que estan jugant, sí que n'hi haurà 3 o 4 que descarrilaran a la vida. Però allà també hi ha un dentista, hi ha un advocat, hi ha un cirurgià, no?, No és tot tan alarmant com ens ho pinten, no? Jo crec que no.

Enric, a veure, missatge optimista. Sí, optimista de mena, perquè si no és optimista no pots dedicar-te a l'educació, això per començar, has dedicat-te a una altra cosa. Per tant, de fàbrica ja saps ser optimista si et vols dedicar a l'educació. Hi ha molt de soroll. Hi ha molt de soroll. I cada vegada que ens sorpissa i surten altres informes que ens fan la foto que ja sabem, es munta un sidral de nassos a nivell mediàtic, a nivell polític, i es genera molt de soroll. Hi ha molt de soroll. Tranquil, que la próstata te la reclararan. No pateixis, David, segur. Hi podràs anar al mecànic, hi podràs anar als diferents especialistes. Però és a dir una cosa sobre. Això que ha apuntat l'Elisabet de l'escola inclusiva. L'escola inclusiva no és un tema de formació només, no és un tema de recursos només, és un tema de convicció. L'escola inclusiva és un principi d'una escola obligatòria i democràtica. I si no acceptem això, si no acceptem que l'escola democràtica implica una escola inclusiva, estem en un altre paradigma, estem en un altre model, estem en un model no democràtic. Una escola.

Però ara molts pares et dirien, o molts mestres et dirien, una escola inclusiva però ben feta.

Sí, no dic que no sigui tema de recursos ni tema de formació, dic que és un tema de convicció. Ens ho hem de creure, com ens hem de creure que l'escola democràtica la tenim aquí perquè l'escola obligatòria en aquest país de 6 a 16 anys és per tothom i per tant hem d'acollir a tothom. Què passa? Que l'escola és un espai de trobada, és un espai molt singular. No hi ha cap altre espai social, fixeu-vos, on aparegui gent tan diversa i de manera tan espontània i d'aquí i d'allà. Penso en famílies, però penso en mestres i penso en criatures. I aquesta diversitat genera tensions, genera conflicte. Quan no ho gestiones bé, hi pot provocar el desastre. Sí, però molt puntual. Per tant, acceptem que és un esper de trobada de l'escola, acceptem que és un esper per tothom, per tothom, perquè és obligatòria i és democràtica, I si no, estem en un altre model. Per tant, la convicció per mi va davant de tot. I després de la convicció, la confiança.

I pensem en alternatives que se'ns donen a vegades per alguns polítics, les declaracions d'avui de la Meloni, amb què està plantejant clarament models absolutament segregats. I quines conseqüències té això a nivell social? Jo crec que totes aquestes coses les hem de veure. Només un apunt. Sí que és molt exagerat, perquè a vegades ens sembla que quan exagerem ens faran més cas. I jo aquí crec que a vegades també hem de ser molt conscients que els brots verds que hi ha a les escoles donen molta esperança a les famílies, donen moltes esperances que realment les coses estan funcionant. I haurien de funcionar millor. I es necessita més recursos. Es necessita un paper de l'administració claríssim, que tingui clar que el tema de l'educació no va per cicles electorals, que necessita molt més temps i molta més perseverança i tenir objectius clars. Però hi ha molts brots verds. És a dir, a les aules de moltes escoles del nostre país hi ha mestres que ho estan allà treballant i que tenen molt clar el que tenen que fer i estan treballant amb propostes i solucions.

Ho estan petant, que diríem. Perdoneu, deixeu-me, Elisabet Pedros, si vol fer l'últim matís que volgués afegir a Elisabet Pedrosa, perquè t'he d'alliberar, que sé que et faig anar tard i no et voldria fer anar gaire més tard, Elisabet.

Sí, a veure, jo crec que el que no O sigui, tens raó, Enric, que. És una qüestió de model, i aquest és el model que hi ha d'haver, però el que no pot ser és que el mestre sol a l'aula, amb tots els 10 alumnes que cadascú té la seva dificultat o especificitat, sigui ell que hagi de resoldre aquesta situació. Per tant, és una cosa que, com a. Com a departament, com a societat, hem de creure en aquest model i posar-hi tots els recursos perquè sigui possible. I a vegades el pobre mestre es troba sol allà. Llavors jo crec que això no ajuda ni al mestre, ni al sistema educatiu, ni a les famílies, ni als alumnes, ni a ningú. Llavors, una cosa per acabar, que jo crec que és possible que estiguem en crisi, com diu l'Enric, si és que mai hem deixat d'estar en crisi en el sistema educatiu, però m'agrada molt que es parla molt d'educació. Jo crec que això ho hem d'aplaudir, no?, Tot un programa dedicat a l'educació amb una hora prime time. És que això és meravellós, no? Llavors jo us felicito. Gràcies. I crec que això és lo bo.

Elisabet, t'ho agraeixo moltíssim, per cert. Si voleu sentir més Elisabet, que sapigueu, directora i presentadora de l'Oficina d'Educar, que la trobeu cada diumenge de 6 a 7 a Catalunya Ràdio. Elisabet, gràcies enormes i gràcies per haver-nos rescat uns minutets més. Una abraçada bonica. Petons, gràcies. Adéu, adéu. El Jaume, que el tenia pendent. Jaume, perdona'm. No, no, el que passa és que penso

a la panxa dels temes. Ja ho sé, ho sé. Començarem pel final. Digueu-li a l'Òscar que no fa Catalunya migdia, que ens quedem nosaltres. A veure, quan l'Enric plantejava l'escola democràtica, des de 1975 que un servidor estava amb aquestes històries, el debat sempre ha estat el mateix. Quina escola per quin alumnat? Perquè això en definitiva és el mito del Procusto, que era un posseder que estava en un camí, tenia un llit, i quan arribava un que havia de dormir, si era molt llarg li tallava les cames, i si era molt curt, ho estirava. Una escola. Que és com és, i quan la realitat cada vegada és més diversa, per tant, és que, objectivament, no surt. Tot és ben, suposadament, necessiten més recursos. Ja recordàvem ara, omplir l'escola de professionals. Entre cometes inútils de les etiquetes, no serveix per res. Serveix que el treballador social, l'educador social del barri, passi el seu temps a l'escola i el profe no pregunti aquest que li passa, sinó que tots dos descobrim a veure com dimonis aguantem. L'última recomanació és reduir l'abandonament escolar. Però si l'abandonament escolar al final el programa és que vagi a l'escola un nano que no vol anar a una escola que no vol que hi sigui amb uns pares que els hi és igual. Com aconseguim aquesta histèria? Els professionals han d'ajudar els professionals. Professionals, però no simplement anar sumant. Ja per acabar ja que deies més alarma de la realitat infinitament més. Tot el que s'ha dit de PISA majoritàriament és fals. Per exemple, el gran titular que ha quedat és la culpa del fracàs són les pantalles. I ell informa en cap moment, diu això, sinó que està dient, és probable que estiguem mesurant competències d'adolescents que ara que tenen i no sabem mesurar i és possible que les competències que tenien hagin canviat en una generació que ja s'ha passat tota la vida digitalment.

Que era el que dèieu a l'inici del programa. Insisteixo, avui ens quedarà curt. Jo ho entenc, estem intentant buscar totes les cares d'aquesta poliedra i almenys començar a plantejar per on podríem treure el cap per buscar-ne una solució. David, i me'n vaig a l'Enric. Sí que us demanaré que ho aterrem, ara hem teoritzat, però qui hem de seure a la taula perquè això es comenci a revertir.

David. Només era una cosa que no sé si encara es fa. ¿Encara es fan reunions on hi va l'alumne, els pares de l'alumne i el tutor? Sí. ¿O és una cosa que s'ha anat perdent de mica en mica? No, no, no, es fa i jo diria que es fa més. Els que treballen bé ho fan. Perquè a mi em dona la sensació que la implicació, em dona la sensació, no ho sé, que la implicació d'un mestre. S'acaba confonent per alguns pares, jo és que culpo molt els pares, ho sento, amb intromissió. Implicació igual a intromissió. I no ha de ser així, no ha de ser així, perquè implicació no és intromissió. I ho dic perquè a mi, per exemple, quan jo era adolescent, hi havia un professor que trucava a casa meva moltes vegades per parlar amb la meva mare. Poques vegades va trucar una mica erràtic i a mi allò m'emprenyava molt i ho veia com una intromissió però després amb el temps he vist que aquell tio s'implicava i que aquell tio volia el millor per mi i que va anar bé tot allò que va aconseguir em van redreçar bastant i em van encarrilar bastant llavors no ho sé si això encara funciona d'aquesta manera o no.

Depèn de l'escola, depèn de l'escola de com tingui pautat i protocolitzat la relació amb les famílies i l'avaluació del nano i per tant relació a això, equip, docent i famílies. Jo crec que heu posat un dels elements clau, no? Quan estem preguntant com hem d'engegar aquest debat. Exacte, anem a aterrar-ho. Jo crec que hem de jugar, si més no, en diferents capes, no? Una ja ha sortit, que és a nivell de centre.

Espera't un moment, que l'Albert em diu que hem d'anar a publicitat i té tota la raó, que si no, aquí no seguim parlant de res més. Ara torrem.

La solució, amb Elisenda Carot, a Catalunya Ràdio.

Us hem avisat que avui no ens hi posàvem per poc, que ens quedaria curt. Avui estem intentant trobar la solució, o almenys debatre, que sempre és interessant formular-nos preguntes i reflexionar al respecte de com solventem la crisi de l'educació. Avui ens visiten la Coral Regí, biòloga, educadora i exdirectora de l'Escola Virulai, en Jaume Funes, psicòleg i educador, i l'Enric Prats, que ha sigut una mica el disparador d'aquest tema, doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona, professor de la Facultat d'Educació Nacional, de l'AUB i a més a més d'escriptor d'aquest llibre que ens ha portat a fer aquest debat o aquesta solució especial, doctor en pedagogia però autor del llibre Educació sense horitzons, de humor editorial. A veure, quantes coses has de dir, Enric?

Sí, començava dient que jo crec que si hem d'avançar d'alguna manera, la primera pauta ja ha sortit, que és a nivell d'escola, a nivell de centre. Crec que el debat, aquest debat que es proposa, És un debat situat, un debat que compti amb les forces de cada centre, penso en famílies, penso, evidentment, en professorat i en altres professionals que sàpiguen quin és el seu projecte. I per tant, a partir d'aquí ja no caldrà més. La confiança mútua ho farà tot. I en altre nivell, i al nivell més alt, si voleu, no? El nivell que el president Illa ja va plantejar l'altre dia en una conferència fa no re, fa dos dies, no? Dient que engegarem un debat en aquest país. Molt bé. Jo recordo l'últim programa que vam fer aquí, bueno, penúltim sembla, o temporada anterior, parlàvem de deures d'estiu. El penúltim crec que era, sí. I em preguntaves quins eren els deures que caldria fer. Jo vaig dir, primer els polítics i sindicats, que es posin d'acord i que facin deures aquest estiu. No han fet deures. No han fet deures i per tant estem veient les conseqüències. Què vull dir amb això? Que a nivell polític, aquest debat, aquest pacte, aquest consens que aquí ha sortit, el primer acord que hem de prendre és, durant 15 anys o 20, no utilitzarem l'escola com una eina i encívola, almenys en públic. Ens barallem en privat però no en públic. És a dir, no utilitzem l'educació per llançar-li el contrari. Posem-nos d'acord, almenys en 15 o 20 anys, perquè l'educació, ha dit la Coral, és una qüestió a llarg termini.

El president Illa, les declaracions a les que referia l'Enric, és quan el president Illa va fer la setmana passada una crida a obrir, si tot textualment, un debat de país sobre educació per portar-la a l'excel·lència. Exacte. D'acord, entenc que aneu en línia, doncs. Un debat de país seria ajuntar totes les formacions i dir, fem un pacte d'avui a 15 anys endavant. Exacte. I això ho.

Ho aconseguirem. No, però. No ho sé, ara m'he atrevit a dir que no. Espero que sí. Però és un nivell de debat que s'ha d'assolir en el Parlament, que és l'espai on s'ha de debatre això i és l'espai on s'ha de definir un programa polític.

Perdó, Enric. I tenim una llei, potser som l'únic país, l'única comunitat de l'estat espanyol que té una llei, que és la llei d'educació de Catalunya, la LEC, que és una llei, que és una llei de país, que es va aprovar per consens. Què passa? Que no s'implementa, que es posa en tela de judici, que es contradiu. Per tant, comencem, tenim una llei, posem-la en pràctica, posem-se d'acord, i d'acord amb l'Enric, no utilitzem l'educació com una arma política. Perquè no hi haurà cap canvi en educació que vagi per cicles electorals.

La llei s'aprova el 2009 en aquest país, per un consens. El 2010 hi ha canvi de govern i aquell govern que entra la posa en un calaix. Per tant, no té solució.

Ningú li ha posat en dubte aquesta decisió de posar-la al calaix?

Sí, suposo que a nivell intern s'ha posat en dubte, però ningú ha fet res a partir d'aquí. Però deixa'm afegir una altra cosa, perquè això no solucionaria res. Això no solucionaria res. Jo crec que a part del nivell de centre i el nivell polític, cal un debat de la comunitat territorial. Crec que en cada territori s'han d'engegar debats, liderats per qui sigui, digue-li moviments, digue-li sindicats, digue-li. Però que en un esterat es faci un acte de bona fe de dir, aviam, què volem? Quina escola volem? Quina escola volem pel territori? En quin model de persona estem pensant? I això no és fàcil. Suposo que cada sindicat o cada associació té la seva idea de model. Bueno, tenen la seva proposta sindical, la seva idea laboral, però jo crec que hem d'anar més enllà del sindicat. Hem d'anar a través de plataformes que existeixen, que les tenim en el sector educatiu, i crec que hem d'aprofitar aquesta força pedagògica que té el país, que fa molts anys que debat. Per tant, aquests tres o quatre nivells de debat s'han d'engegar de manera simultània.

Jaume. No, començant pel final, jo crec que en gran mesura no hi ha sortida si no tornem a escola i comunitat, escola de barri. Cada escola ha de tenir la població que hi ha al barri, els professionals que treballen al barri s'han d'implicar en l'escola, els pares i mares són els que són, però clar, això, tornant a la primera de les propostes, això requereix que les autoritats expliquin quina escola volen i, òbviament, li diguin als seus votants, no, el teu fill no té dret a anar a una escola en què no tinguem a les companyies. Exacte. I requereix que s'accepti que l'administració local s'ocupe de diversificar l'escola. I requereix que necessitem professionals que ajuden en aquest canvi. I això, no utilitzar com a armallant, si voleu mirar, jo vaig viure una època molt difícil, l'època de la ruïna. I va costar 10 anys que els partits acceptessin que a l'univers de les drogues no havia de servir de confrontació política. 10 anys fins a arribar a un pacte que es va arribar quan ja no era útil electoralment de dir no parlarem de les drogues als barris perquè en definitiva és un problema que hem de resoldre junts. Això era l'argument, la pràctica, és que ja no era útil electoralment. O expliquem a la ciutadania quina escola volem. I això és una opció política, el consens. Per què no hi ha lleis permanents? Perquè si mires l'explicació de la llei, cada llei diu coses diferents.

Però en temps manicaïstes potser és una mica complicat explicar aquest missatge, no? Perquè la gent entendrà. Què vols, aleshores, que el meu fill baixi el nivell per.

Sí, però i qui ha dit que va a ser a nivell. El teu fill, per sort, la teva filla meravellosa, empollona, que trobo bones notes, li senta molt bé que estigués segur del costat d'un tio bandarra. Que això no ho dic jo, eh? Que ho diuen, eh? Que li ajuda a descobrir la vida.

I això passa tota la vida i enriqueix molt. Absolutament. També, a la meva classe hi havia gent de tots els tipus i això era magnífic. Pensem en les escoles rurals, on l'escola del poble era l'escola de tothom. Exacte. I hi havia el típic que no venia mai a classe, I quan venia, enriquia a la seva manera. Mira, una abraçada aquí a en Joan. El meu es deia Marcos. Una cosa molt terrenal també, que l'altre dia documentant-me per aquest tema d'avui, vaig descobrir una cosa que em va xocar molt, que és que ara es veu que no es repeteix curs. Aquest tema també tractem-lo, eh? No, tu, obre'm incendis. El jardí de David Balaguer. Aquesta és forta, perquè no es repeteix curs.

Per què no es repeteix curs? Perdó, és el país d'Europa on més es repeteix curs.

I les repeticions

de curs, en realitat, tots els estudis rigorosos i ben treballats, i l'Enric ens pot donar més dades, no serveix absolutament per res.

Epa, tens la resposta, David, més. I fixa't, A veure, primer hauríem de veure

per què suspens set assignatures i veure què passa. I no el dia 30 de juny, sinó el 15 de setembre. És a dir, les mesures per garantir que aquests alumnes tenen solucions s'han de posar quan tenen solució, no final de curs, suspenent. I tot aquest tema, evidentment, quan un alumne per circumstàncies especial té set insuficients, cinc, hem de veure què fem. Però la solució. Les repeticions no són una solució. I quan som el país que encara ara repeteix molt.

Perquè ens hem d'oblidar que la llei organitza no per cursos l'escola, l'organitza per cicles. I que els objectius s'han d'aconseguir al final del cicle, no cada curs. Però aquí, en el curs, assignatura, aprovar és suspens. No, això no va. Enric.

No, no, la Cora l'ha explicat molt bé. Jo et volia preguntar, David, defineixen repetir. Doncs que t'ho has fet, en el meu cas.

Jo vaig repetir primer debu. Tu fas primer debu I jo cou. I es va servir? Les coses no van funcionar, no van anar bé, perquè tenies el cap ple de pardals, i llavors et foten repetir primer debu. I tu creus que et va servir? A mi sí. Potser.

A mi sí, jo crec que sí. I a tu, Enric? Ara a provar, però suposo que vas a olvidar tot el que vas repetir. Exacte. Segurament.

No ho recordo. Fa molts anys d'això. Fa molts anys. Què sembla l'IA? Els alumnes que apliquen l'IA tenen apuntatges molt més alts que els altres. Però la retenció em sembla que era molt baixa, no? Bé, el que hem de dir és mesos en mesos i acabo. Clar. Si ens hem d'entrenar per fer bones proves, si hem d'entrenar-nos per no repetir, no solucionem res, David. Jo crec que el que hem d'anar és el que deia molt bé la Coral, de dir, anem a veure què està passant, però el 15 de setembre, per fer un seguiment de l'alumne, i no per evitar que repeteixi, sinó perquè assoleixi aquells mínims que faran, com deia el Jaume, que al final del cicle pugui superar de manera satisfactòria allò que se li exigeix. Però no ens quedem al final, fem-ho de manera avançada.

Quan diem que una escola ha de ser per tothom, Vull dir que ha de ser per tothom, és a dir, per tota la diversitat d'alumnes que tenim, garantint que donem solucions. Això no és fàcil, però això ho hem de fer. Em preguntàveu què cal fer. Jo crec que, evidentment, necessitem que els polítics ens donin aquest marc de tranquil·litat i de consens i de recursos econòmics. Home, la Generalitat s'ha compromès que el debat inclogui aquest objectiu de destinar el 6% del PIB. Que és una reivindicació històrica de sempre, amb una ILP aprovada per tothom. Per tant, sí, hem d'anar per aquí. I això ha de servir perquè l'escola, com comentava el Jaume, tingui espais de formació. De millora i de consens per treballar. Necessitem temps, i temps per treballar amb les famílies, i temps per generar comunitat, i temps per poder treballar amb calma amb els alumnes, perquè els alumnes el que sí que tenen són ritmes diferents d'aprenentatges, formes diferents d'aprendre, i aquí hem de ser capaços de donar resposta a tot. Tenim tres minuts.

Jaume, Enric i David, vés pensant.

Jo crec que hi ha una part que la maratiem, però que no la podem oblidar. Hem de construir en seriós. Formes d'acompanyament del professorat, és a dir, formes que veritablement permetin, perquè moltes vegades el profe o el mestre està desesperat perquè tot el que fa algú el desfà a fora, perquè veritablement l'únic lloc que tenen determinats nanos de tranquil·litat i de felicitat és l'escola. I es desespera perquè, veritablement, no és que necessite un que pel qual envia la deriva, que és derivar algun ser algú que, veritablement, compartint, ja verà. I com ho fent? I què pots fer tu? I què puc fer jo? La carrera docent no deixa de ser una desesperació d'una persona. Que té la seva vida, els seus amors, les esperances, les il·lusions, que es va trobant amb reptes que ha de resoldre i necessita ser ajudat perquè veritablement no perdi la idea mai que ell és una oportunitat única en la vida de molts infants que no seran iguals si no hagués aparegut ell en la seva vida.

Que és el que diuen els mestres, perdoneu, que no només és una qüestió

de recursos. No, exacte, i justament jo crec que el punt central l'heu posat amb el mestre. Fa un any va sortir un informe que el malestar docent, un informe internacional, l'estrès anava en augment. Sí, ja ho hem vist amb les vagues, hi ha un gran malestar docent, això no ho podem amagar. Però és que casualment aquest mateix informe deia que la satisfacció del docent amb la seva feina era molt alta. Com compaginem aquest malestar amb la satisfacció? Molt clar, jo estic molt content amb allò que faig al dia a dia, però les condicions no són les adequades. Per tant, jo crec que una mica hem d'avançar cap aquí. I deixa'm dir una cosa en relació amb això, no com a solució, però reivindiquem la lectura. Si alguna cosa té de singular l'escola, és lectura. És l'únic espai on podrà i haurà de llegir allò que voluntàriament llegeixi i els mestres plantegin, perquè mai més ho podrà fer. L'altre dia ens suggerien un tema,

que féssim a les solucions, deien els beneficis de la lectura en les criatures. Calla que ens tornem a convidar.

Un minut, he de dir els títols. Només una cosa, i llegim veu alta. Molt important, sí. I llegir en família.

I llegir en família. Fran Domènech, alguna observació? Avui heu quedat molt desatesos, demà us farem cas. El WhatsApp full, eh?

No, mira, faig un resum ràpid. La Coral deia que Catalunya és una de les zones on més es repeteix. Doncs això és el que estan demanant la majoria d'oients, que repetim aquest tema, perquè han quedat encara moltes preguntes per les dones.

Educació part dos, us ho prometem. En Jaume Funes, una proposta de vacuna contra la depressió docent, el títol es diu Pedagogia de la desesperança. La Coral Regí, biòloga, ja ho sabeu, a més a més, escriptora de temps per a l'escola, una mirada col·lectiva valenta i propositiva sobre el debat educatiu. I l'Enric Prats, doctor en Pedagogia de la UB, autor del llibre que avui ens ha inspirat aquest tema, Educació sense horitzons, d'Eumo Editorial Sau. Tot us ho passarem pel Club de la Solució. Gràcies a tots i totes. Gràcies, David. Que vagi bé. Tornem demà fins que se'ns acabin les respostes.