Consultori sobre reproducció assistida

Les nostres dues convidades. D'una banda, Marta Lafont, molt bon dia. Hola, molt bon dia. La Marta és llicenciada en Medicina per la Universitat de Barcelona, és especialista en ginecologia i obstetricia i especialistíssima en reproducció humana. Marta, digue'm un mite estès sobre la reproducció assistida, que sigui fals.

Doncs que realment es pot aconseguir embaràs a qualsevol edat.

Oh, boníssima, aquesta. Boníssima, aquesta.

A mi em surt de preguntar-li així d'entrada, estirant aquest titular, a partir de quina edat ja baixem en picat l'estadística d'èxit? Home,

a partir dels 40 anys, els resultats. I sobretot a partir dels 42, sempre parlant amb òvuls propis. Una altra situació seria tècniques amb donació d'òvuls, però entenem que en principi és amb gametes de la parella a partir dels 40 anys els resultats comencen a disminuir molt. A partir dels 40 anys,

és que això és superinteressant perquè moltes vegades ho hem explicat, no de dir, ostres, si anem retardant l'edat de maternitat per un tema socioeconòmic, bàsicament, i la seguretat en les feines, però de vegades potser no som conscients que a partir dels 40 és una davallada bèstia, Marta. Sí. Molt. Si algú ara ens està sentint, perdona Esteve, digues.

No, i que suposo que no obstant, les xifres ens indiquen que cada vegada el gruix de persones que et venen a veure s'acosten més als 40 que no als 30, entenc.

Absolutament, de fet, si mirem l'estadística d'Espanya, l'edat del primer fill està per sobre els 32 anys. Això és una edat molt avançada i des del punt de vista de fisiologia ovàrica, El moment de màxima fertilitat de la dona són els 25 anys. I a partir dels 35 la fertilitat comença a minvar una miqueta, que moltes vegades és quan totes, perquè estudiem, perquè ens situem al món laboral, perquè tens parella o no la tens. Clar, plantejar-te una embarazada, vull dir, als 25 anys, jo crec que poquíssimes dones poden o s'ho volen plantejar.

Aquesta és una altra. Si algú ens està sentint i diu, no, no, jo tinc molt clar que vull ser mare, però vull congelar òvuls, per tant, pel que estàs dient, és als 25 edat ideal.

Home, jo diria, potser els 25 no tant, però jo sí que als 30 m'ho plantejaria. El que no apuraria és fins als 35, perquè el que estem veient moltes vegades a les nostres consultes és que a partir dels 35 les dones s'ho comencen a plantejar i venen a congelar als 36, als 37, als 38. Anem tard. Anem tard, o sigui, realment, a partir dels 30, si no tens una previsió o de què tens parella o de què buscaràs embaràs en un parell d'anys o així, el meu consell seria que t'ho plantegis. El que també és veritat és que al final és tot com un tema de. De societat. El que s'hauria de potenciar no és congelar òvuls o fer una vitrificació. El que s'hauria de facilitar és que fos molt més fàcil.

Que tinguéssim contractes estables als 25, que no ens fessin fora perquè sí,

que no es pressionés de la feina humana. Jo sempre explico que la vitrificació és veritat que ens dona una probabilitat molt alta d'embaràs en el futur. Perdoneu, vitrificació o congelació d'òvuls, eh? Ah, sí, perdona, vitrificació o congelació d'òvuls. La vitrificació és la tècnica de laboratori que ens permet congelar els òvuls, no? És veritat que té uns resultats molt bons, però no hi ha cap tècnica que sigui un 100% segur d'embaràs. I ens trobem de vegades. Amb dones que després fan el procés amb aquells òvuls congelats convençudes que aconseguiran embaràs a edats més tardanes i llavors és una frustració

molt gran i això també hem de ser conscients Estel, t'apelo a tu perquè és una mica com allò d'anar posant pagats el que no resolem que és una vida que pugui ser conciliadora amb la maternitat per part de les dones. La Marta, us deia, llicenciada en Medicina per la Universitat de Barcelona, experta en reproducció assistida, però com sempre volem posar la puteta a la part aquesta psicològica, no? Com se senten les persones que han de fer servir aquest tipus de tractaments. I per això hem convidat a la solució a la Gina Uller. Gina, molt bon dia. Molt bon dia. La Gina és embrióloga i a més a més és psicòloga i és autora del llibre Quiero ser mamà. Quin és el sentiment més comú en una persona, sovint dones, quan s'adona que ha de recórrer a la reproducció assistida?

Gina. El sentiment més comú, usual, potser, és frustració. Havien imaginat aconseguir el seu embaràs d'una manera molt diferent, des que eren petites o mirant cinemes, sèries, com que seria un moment màgic, un moment bonic, un moment íntim, i de sobte ja no és tan íntim ni és tan bonic. Llavors, bueno, surt allà un sentiment general de frustració. Frustració.

T'anava a dir, Gina, si això li passa a la gent que concep naturalment, que com que tothom diu que sempre és a la primera, la gent que no és a la primera diu, ostres, soc defectuós, defectuosa, no? Imagina't haver d'arribar

a aquest punt, no? Els raros són els que s'embarassen a la primera.

Mira, titular, els raros són els que s'embarassen a la primera. Però vull matisar coses després sobre la pressió que tenen les dones amb això, del típic. Quan et relaxis, el tindràs. Et dic-la de vegades, com mai, aquesta frase, gràcies. Relaxa, embarasses, veus? Sí, exacte.

L'Estel també diu, m'han implantat, bueno, et van transferir. Ah, sí, jo ja he oblidat els noms tècnics, perquè fa deu anys, d'això. Tu transfereixes, si s'implanta o no, això ja és cosa del blastòcid, no? Exacte. Ara, això no es fa, Marta, per exemple, no es transfereix dos blastòcids, eh?

Ah, no, no. En aquests moments, el que anem, afortunadament, amb els anys, el que ha anat millorant molt són les tècniques del laboratori, Llavors avui dia ens permet seleccionar molt bé l'embrió. Clar, si pensem, les primeres FIP es transferien tres embrions, que això és una bestiesa. Que agafi el que agafi, no? Fa 40 anys. Clar, clar. En aquell moment hi havia trigèmins, després van passar transfers de dos. Jo que ara fa 23 anys que em dedico a repro, jo encara havia fet transfers de dos, bastantes transfers. Però clar, una bessonada continua sent una gestació de risc. De risc. Clar, i el nostre objectiu sempre és tenir mare i nadosa. I en aquests moments fem el que es diu la transfer selectiva d'un embrió.

Una portella, perquè clar, un altre dia podríem debatre. Evidentment, la reproducció assistida, hi ha bones praxis, hi ha males praxis. També hi ha molt estès la mala praxis, la que ens arriba de moltes persones. Hi ha gent que ho fa molt bé, com la Marta Lafoni, per això l'hem portat ella i no una altra. Seria un altre debat respecte al negoci. Avui ens centrarem en la ciència i jo voldria recular, perquè hem parlat d'implantar, de transferir, d'estimulació ovàrica, de blastòcits. Anem a l'inici, si us sembla, i comencem pel principi. Primer de tot, Marta, quan hem de recórrer a la reproducció assistida? És a dir, quin és el circuit que hem de fer? Anem al nostre ginecòleg amb 35 anys?

En principi, el que hem de tenir clar, jo crec que és en quin moment de consultar. El que està clar és que sempre hem de buscar embaràs de manera natural, òbviament. Vull dir, no ens hem d'angoixar si en dos o tres mesos no ens embarassem, perquè de vegades hi ha parelles que s'angoixen molt. Hi ha una probabilitat cada mes de qualsevol parella, sense que hi hagi un problema de fertilitat, I el que sí que és superimportant és l'edat de la dona. Llavors, per definició, nosaltres considerarem esterilitat quan es porta un any buscant embaràs sense èxit. Això seria una mica en la població general, però és veritat que hi ha un subgrup de pacients que seria potser a partir dels 38 anys de la dona. En què recomanem consultar abans i si tu portes sis mesos d'una búsqueda en què més o menys has anat controlant el període ovulatori, tens cicles regulars i així, i no ha arribat l'embaràs, potser valdria la pena començar a fer alguns estudis, fer analítica hormonal, fer un seminograma i veure una mica on som. Òbviament, hi ha pacients que consulten abans si tu tens problemes d'ovulació i tens una regla cada tres mesos, és difícil que t'embarassis o de vegades. Hi ha parelles masculines que ja saben que han tingut antecedent d'alguna patologia testicular, que sempre pots mirar, veure el seminògrama com està. Jo et diria, lo estàndard a partir d'un any de relacions regulars i segons l'edat de la dona, abans a partir dels 6 mesos.

Ha quedat claríssima l'explicació de la Marta, és dir una cosa molt interessant, demanem analítica i seminograma. Això també ha canviat en els últims anys, perquè pel que jo sé, en molts llocs només ens observaven a les dones, i els senyors no els tenien en compte en cas de ser parelles heterosexuals.

Sí, sí. És que això és germà, no?, de l'orca, o sigui, la culpa dels no embarassos històricament ha estat nostra, les tarades érem nosaltres.

Però que no es fa a tot arreu, no?, i Marta tinc entès que tu,

per exemple, sí que ho fas, eh? No, jo et diria que avui dia sí que ja s'estudien els dos membres de la parella en paral·lel, perquè és que el que no té cap sentit és que comencis a fer un munt de proves i no tinguis ni un seminograma bàsic, que és la primera prova per veure la qualitat del semen, és que això no tindria cap sentit. I a més, quan tu revises una mica causes de fertilitat, estem parlant sempre de parelles heteros, eh? Hi ha un altre perfil després que ja en parlarem, però el que està clar és que una tercera part trobem un factor femení, una tercera part un factor masculí, i una tercera part un factor mixta, i després hi hauria com un 10% d'esterilitat d'origen desconegut. Què vol dir mixta? Mixta, que hi ha factors per les dues bandes. Per això et dic que no

té cap. La compatibilitat genètica, no? Podria ser.

Bueno, o que de vegades et trobes una mica de baixa reserva ovàrica i que el seminograma, també la qualitat seminal també és baixa. Llavors, dius, el fet de diagnosticar a un dels dos membres de la parella una patologia no vol dir que l'altre.

Estigui exempt, no? Això mateix. També és cert que als homes de vegades els

costa molt entrar a dir-los, escolta, hem de fer un seminograma, se senten a vegades inclús atacats.

El toro fecundador, no se li pot dir que no és.

Acostumar a ser la dona qui truca, qui busca les consultes, qui porta una miqueta la bandera en això. Hi ha de tot, evidentment, però sí que és cert que potser a nivell mèdic s'havia demanat poca implicació a les proves masculines, això ara ja s'ha corregit, Però sí que és cert que socialment els homes es veuen més atacats amb un seminograma que no, per exemple, una dona amb una reserva ovàrica. Jo, si tinc una reserva ovàrica baixa, ningú qüestionarà la meva feminitat. Però molts homes senten que si el seu seminograma és baix, senten la seva masculinitat atacada.

És el mateix perfil de. L'he deixat enversada la primera. He fet Diana, que dius, això no va així, i científicament no té cap mena d'explicació això que acabes de dir. Però són els mateixos. Marta, volies afegir alguna cosa? No, no, no, ja. Absolutament d'acord. Ja sabem quan hem de recórrer la reproducció assistida. Qui ens ha de derivar? Perquè depèn de l'edat que tenim podem anar pel sistema públic. Sí, aviam,

jo treballo en un centre privat, però sí que sé una miqueta com funciona. El tema públic, el primer que has de consultar és a través del CAP, llavors és el ginecòleg del CAP qui et fa la derivació pels centres, que en aquests moments a Catalunya hi ha tres centres de referència que estan a Barcelona, que són Vall d'Hebron, Clínic i Sant Pau. I sí que és veritat que hi ha uns criteris establerts.

D'edat, bàsicament, eh? Entre els 38 i els 40 depèn del tractament. Em sembla que és 38 fins a inseminació artificial i 40 és la CIP.

Sí, de fet, ara la in vitro l'han allargat una miqueta perquè era fins a que feies curat, o sigui, fins als 39 i 11 mesos, i ara ho han allargat un any més fins als 40 i 11 mesos.

D'acord. Aleshores, reproducció assistida. Ara ja hi som, ha passat un any, i diem, ostres, he d'anar a un centre de reproducció assistida. Emocionalment, Gina, això com ho encaixen les persones que s'hi han de trobar?

Depèn molt, i depèn molt, també ha canviat molt en els últims anys, no? L'estat deia fa 10 anys potser hi havia moltíssim tabú i ara potser només n'hi ha molt. És un matís important, no? Depèn una miqueta del que sàpiguen, quins contextos han tingut al seu voltant, de si han tingut antecedents d'avortaments o temes de diagnòstics com, mira, tens tendència a no ovular o endometriosis. En qualsevol cas, és un moment, com dèiem, complicat, perquè passa a ser una cosa que ja no és íntima, que ja necessites un acompanyament, un acompanyament que normalment és mèdic, ens costa la part aquesta potser més carinyosa, més emocional, en un tema tan vivencial com és la part reproductiva. I també ho se solen viure bastant diferent homes i dones. Tot i que, inclús a consulta, et trobes, home, és que ella em diu això, o ella ho viu de tal manera i sembla que ho haguem de viure igual, hem d'assumir que homes i dones, tot sovint, vivim les coses diferents. I això és un dels desajustos que de vegades em puc trobar a consulta quan les parelles estan transitant el propi moment de la fecundació in vitro, la beta espera o inclús l'embaràs.

Ara anirem a la Betaspera, que això és el final. Ja s'ha fet un transfer. Estela, a part d'un desgast econòmic bèstia, que ja ho has dit a l'inici, el que recordes més desgastant, què pot ser? La incertesa del no saber? Clar, jo faig aquest indicis que,

evidentment, fa deu anys i, com diem, sortosament algunes coses han avançat i penso que també està bé explicar aquesta part de negoci o posar en valor que hi ha clíniques professionals que es distingeixen de les altres. Per tant, està bé dir que n'hi ha algunes que no ho fan bé o que durant un temps, almenys durant uns anys, no ho han fet prou bé. Jo vaig sentir-me entrar en un món mercantilista. En el meu cas, i amb molt poc acompanyament psicològic, zero, de fet, poquíssim, poquíssim. Normalment és nul. Aleshores, no sé ara si hem avançat en aquest tema. Per mi va ser molt dur, primer, assumir que socialment l'imaginari col·lectiu ens ha dit a les dones que hem vingut a aquest món a tenir fills. Això és així. Aleshores, d'entrada, jo em vaig sentir molt tarada. No perquè jo volgués, sinó perquè reconeguem-ho, el món ens ha dit que això és una tasca que tenim com a dones. D'entrada, jo primer entomo una endometriosi que jo m'assabento gràcies a fer-me les proves quan ja no ens estàvem quedant embarassats amb la meva parella. És a dir, jo detecto la malaltia perquè em vaig fer proves de fertilitat. Una malaltia de la qual no se n'havia sentit a parlar pràcticament, no? Arran d'allò, a mi em diuen t'han de treure una trompa. I en un moment, en una clínica d'aquestes, és si ja traiem una trompa, et buidarem tota, per tant, o te'n vas a FIP o no tindràs fills mai més. Llavors, jo em vaig sentir, vaig sortir de la clínica i vaig posar-me a plorar sola en un bar. Jo penso que hem millorat en aquest sentit, però per mi el pitjor de tot és sentir-te en aquell moment sola, no teníem qui compartir-ho perquè abans no en parlàvem tant i una manca d'acompanyament emocional pel que fa al sistema mèdic.

De fet, en el sistema mèdic, una de les coses que estem canviant ara, que crec que ajuda, és en què, curiosament, som la primera generació, des que existeix el ser humà, que en sabem més d'anticoncepció que de fertilitat. Llavors, quan busquem a l'embaràs, ens assona a xino endometriosis, finestra fèrtil, percentatge de formes normals en un seminograma, etcètera. Llavors, què menys que també tenir els coneixements de fertilitat. Per així apoderar-nos i inclús fer analítiques abans de buscar l'embaràs. No passa res. Jo sempre poso, per exemple, el meu cas. Jo, sapient, siguent professional del camp, jo als 30 anys ja em vaig fer analítiques. Ja vaig veure la meva reserva ovàrica. No teníem plantejat el projecte d'embaràs en els següents anys i vaig congelar. Això crec que pot ser una tònica que es doni els propers anys perquè fem difusió, expliquem i quan s'hagi de donar un diagnòstic a una persona, com és el cas que vas passar, no li soni tant a estic tarada, què em passa, tal, sinó, ostres, doncs tinc això, hi ha aquestes solucions, hi ha aquestes taxes i aquest serà el meu camí.

Totalment. Sí, perquè si no passa, com moltes persones, i parlo en primera persona, ens plantem als 40 i ens donen una resposta, una professional com la Marta, i dius, ostres, quina sorpresa, com que als 40 ha baixat la cosa i per què no ho vaig saber i com és que no ho sabia, no, això? En fi, ja hi som a la consulta. Quines tècniques de reproducció assistida tenim actualment, Marta?

A veure, realment depèn moltíssim. Jo el que penso sempre, perquè moltes vegades hi ha pacients que et diuen vinga, fer-me una inseminació o vinga, fer-me una in vitro. És que no funciona així. O sigui, el que has de fer és veritat. No és com anar al súper i jo vull fer-me això. El que hem de fer és fer un estudi exhaustiu de la pacient o de la parella, si són els dos membres de la parella. Veure realment on som i a partir d'aquí decidim. Tenim, des de tractaments supersenzills, que avui dia els utilitzem poc perquè no és habitualment el perfil de pacients que ens consulten, però bueno, una pacient jove que tingui un problema de no ovulació, o que tingui problemes d'ovulació, doncs tu li pots donar un tractament que de vegades poden ser pastilles fins i tot, o si no, amb gonadotrofines, que són hormones punxades, però fer una inducció de l'ovulació i llavors el que es diu coit dirigit o relacions programades i dir-li tal dia i tal dia ovularàs i mantén relacions. Ah, tan senzill com això. Aquesta és una, d'acord. Clar, però aquest, per exemple, seria per un perfil de pacient jove i que té un problema d'ovulació, d'acord? Que no acostuma a ser el perfil de pacients que ens consulten, que pel que parlàvem, que moltes vegades són de més edat. Una altra tècnica que seria molt diferent és la inseminació artificial, que la inseminació artificial ens la podem plantejar conjugal, en parella o en banc de semen. Parelles de noies o dones que decideixen la maternitat en solitari, llavors farem. En què consisteix la inseminació? Doncs la inseminació pot ser que tu aprofitis el cicle natural de la dona donant apenas medicació, o pot ser que ajudis una mica la seva ovulació amb aquestes injeccions que comentàvem, i llavors el dia que està ovulant, que això ho controles amb ecografia, el dia que està ovulant, fas una preparació del sèmen a nivell del laboratori, seleccionaràs els millors espermatozous i a la consulta amb una canuleta per via vaginal, depositaràs aquesta mostra de sèmen al fons de l'úter. D'acord. Aquesta tècnica és una tècnica que no té una tassa d'èxit molt alta, però que és molt poc invasiva, no requereix anestèsia. Més econòmica també, no? També. Quina tassa d'èxit té? Mira, en parella estaríem parlant d'entre un 15 a un 20% per cicle, clar, per intent. Si passem a banc de semen, que de vegades poden ser dones més joves que no tenen cap problema de fertilitat, senzillament és no tenir una parella masculina. Pots arribar a un 30%. A mi en el seu moment és això.

Perdoneu el matís, la Marta ho ha dit molt bé, no perquè el semen sigui millor el del banc, sinó perquè la pacient que acudeix a un banc de semen normalment és per un altre motiu i per això puja a la mitjana,

que quedi clar. I de vegades per dues coses, pot ser també, o sigui, moltes vegades perquè la pacient és més jove, però també perquè tu quan fas una inseminació. En parella, pot ser que aquell semen, la mobilitat, sigui una mica justeta, llavors el que fas és preparar la mostra al laboratori i seleccionar els millors espermatozoics. Per definició, sempre la qualitat del banc de semen serà una miqueta millor que no aquestes. I tenim la tercera opció, que és la fecundació in vitro. Sí, llavors la fecundació in vitro, nosaltres cada mes, totes les dones, disposem d'un púl, d'un número de folicles, d'òvuls, que poden madurar de manera espontània, de manera natural, només en madurarà un, però sabem, depenent una mica de la reserva ovàrica, però podem tenir 8, 10, 12 òvuls, llavors nosaltres el que fem en fecundació in vitro és aprofitar tots aquests òvuls que estan com a punt per ser madurs, amb tractament hormonal. Aconseguim que ens madurin tots alhora que de manera natural només en tindríem un i al final és un tema estadístic si tu tens més òvuls això pot suposar més embrions i a la llarga més tassa de gestació i quan estan tots madurs hi ha una intervenció que s'extreuen tots aquests òvuls quan estan tots madurs fem la punció ovàrica que això es fa a quiròfan amb una sedació i aquell mateix dia demanem una mostra de semen de la parella per fecundar. D'acord, i els poseu tots a veure si fecunden. Clar, sí, sí, s'intenta tenir el màxim nombre d'embrions. Avui dia fem un cultiu embrionari fins a un estadi que es diu blastocist, el blastocist és un embrió molt evolucionat, que té més de 100 cèl·lules, és. Si arriba entre 5 i 6 dies de cultiu, i llavors el nostre objectiu és tenir el màxim nombre de blastos. Perquè tothom ens entengui. Per exemple, si surten 8 òvuls, els posem allà. Intentem que fecundin. Intentem que fecundin. La tassa de fecundació acostuma a ser un 70-80% dels òvuls inicials. D'acord. Si de 8 tindríem 6 embrions. D'acord. I quan fem el cultiu, el número de blastos és molt variable perquè depèn molt del que parlàvem, de la qualitat dels gamets, però podríem considerar que un 50% arriben al final del cultiu.

Ara ja hem fet una espècie de retrat de totes les tècniques de reproducció assistida que tenim avui en dia. Gràcies a la ciència vaig poder ser mare, no? Gina, de vegades segurament vindrà molta gent a consulta a dir com que he fet trampa, no? Gràcies a la ciència he pogut ser mare, i això et fa una reflexió jo personal. Penso, si no fos per la ciència. Qui estaria aquí de nosaltres? Hauríem mort d'una cosa o d'una altra, no? No sé, la gent et ve amb aquest argument a consulta?

Sí, hi ha de tot, des de em fa por la ciència a gràcies a la ciència, i en aquest ventall també de vegades prejudicis o situacions pròpies. I agafant tot això, també el control de les expectatives, de com enfoco tot això treballant les expectatives. És molt diferent la taxa d'èxit, de búsqueda natural, que estaríem en un màxim, el ser humà, d'un 25-30% en un cicle, amb un bon sement, ovulant. A una inseminació, a una fecundació in vitro. Si bé és cert que gràcies a la ciència, a dia d'avui, la ciència ha superat de molt el percentatge d'èxit que tindríem de natural. És a dir, agafem una parella de 25 anys, super sants, tenen relacions, tenen una taxa d'èxit de que s'embarassin en aquell cicle al voltant del 25%. En canvi, si jo aquella mateixa parella, bueno, jo, i fem un cicle de reproducció assistida, ens traurà un número de blastocists molt alt i a cada blastocist que sigui euploide, és a dir, que estigui correcta genèticament. Compatible amb la vida. Compatible. Tindrà una taxa d'èxit al voltant d'un 60%, 50-60%. Per tant, és de les poques àrees en la medicina que la ciència supera de molt lo natural. És a dir, jo si m'he de posar una pròtesis de genoll, serà fantàstic, però no funcionarà mai tan bé com el meu genoll. No dic que haguem de córrer tots a la reprosistida, no. Però sí posar un vot de confiança en tota la ciència que hi ha. Per què es transferien abans tres embrions? Doncs perquè només arribàvem a dia dos o dia tres, no arribàvem a blastocist.

A dia cinc. A dia cinc. Aquell punt naïf, no? D'ah, no, avui en dia la ciència ho arregla tot. I entronco amb el que deia la Marta a l'inici. No és possible un embaràs a qualsevol edat. I tu parlaves d'òvuls propis però inclús en recepció d'òvuls hi ha un límit d'edat també que pugui anar bé l'embaràs?

Mira, realment des d'un punt de vista legal no hi ha límit perquè la llei espanyola el que parla és de la salut psicofísica de la pacient però no es mulla i no dona una edat una xifra, és veritat una mica per consens la majoria de centres al que estem treballant és amb edat màxima de 50 anys, que jo crec que ja està bé, però realment sabem, perquè hi ha casos publicats, i tots en coneixem, de dones que han fet tractaments a l'estranger, l'úter, si tu el prepares bé, és receptiu fins a edats

superavançades. Molt avançades, no vol dir preparar-lo bé. El factor limitant seria

tenir úter i hormonalment. Clar, això mateix. O sigui, si tu tens el que necessites perquè l'úter implanti és tenir un bon endomètric, que és la capa que recobreix l'interior de l'úter i on implantarà l'embrió, llavors tu pots donar un tractament hormonal que fa que aquell úter es prepari com si fos més jove, encara que sigui una pacient menopàusica, no hi ha cap problema, i l'úter. Implantarà. El problema és després l'embaràs en una dona d'edat molt avançada, els riscos que comporta a nivell d'hipertensió, de diabetes, de prematuritat, i això hem de ser molt conscients.

Marxant a la pública he dit, Marta, t'has de preparar per donar males notícies. Ho passes tu igual de malament que els pacients? No tant, no?

Segur que ells molt pitjor, però sí que és dur, perquè a més, clar, els que treballem en repro no hi ha punt mig. O tu pots fer molt bé la teva feina i tots, a més, no és només la meva feina, és un treball d'equip, òbviament el laboratori ha de funcionar molt bé, és superimportant, però tots podem fer-ho perfecte i arriba un punt que hi ha un tema d'atzar o de factors que no controlem o que desconeixem. I l'embaràs arriba o no arriba. I clar, és frustrant pels pacients, però també és frustrant per nosaltres, perquè a més és un període en què tens molt contacte amb els pacients, en un període molt curt de temps. No és un ginecòleg que et fa una revisió l'any i que la veus una vegada de tant en tant. Aquí fem moltes visites molt seguides, en unes setmanes, en uns mesos. Jo realment conec bastant de la vida dels meus pacients perquè preguntes en què treballes per saber si igual a nivell de feina el tractament s'ha de modificar alguna cosa, porta implicacions. I llavors, clar, per mi realment és. És un fracàs i a mi em costa, o sigui, és veritat que amb els anys tots aprenem, tots fem un aprenentatge i aprenem a processar-ho, però jo recordo un dia en un sopar amb companys de repro que em deia una companya, hòstia, jo he arribat a plorar amb pacients, dic, sí, jo crec que tots, perquè clar, tens molta implicació. Sí. I potser altres especialitats, no arribes a curar una malaltia, però pots millorar qualitat de vida, però nosaltres o és blanc o és negre.

Quan parlen de blanc o negre, parlen d'un període molt concret, des que es fa una transferència, si implanta o no el blastòcid, se'n diu la betaespera, que són aproximadament uns 10 dies. Gina.

La beta-espera és molt intensa, perquè a més a més del que veies en el laboratori, ara ja està dins del teu cos i ja depèn de tu, que t'estàs analitzant els símptomes des de les pestanyes a les ungles dels peus. A més a més amb les hormones.

I a més hormonalment el teu cos se sent embarassat.

Perquè estàs en nivells alts de progesterona. I això, clar, tu tens una sensació. Òvuls, horaris, i tot el mòbil amb les alarmes, que no se'ns oblidi de res. Aquí és molt important el que dèiem, el control de les expectatives. Tot i que la ciència ens ofereixi taxes d'èxit que valorem molt altes, 50-60% en els millors dels casos, estem molt lluny de parlar d'un 90% o, evidentment, d'un 100%. És a dir, pot molt bé ser que no funcioni aquell tractament. Per tant, sempre, sempre preparar el pla B. Sempre. Perquè si no perdem també identitat i treballar l'autoestima. Perquè si no, és molt fàcil perdre el nord. I que la meva vida es defineixi d'aquí a deu dies. No, no, la meva vida va molt més enllà de d'aquí a deu dies. A mi m'agrada treballar tot això psicològicament d'abans. És a dir, normalitzar anar al psicòleg, normalitzar que anem a un procés que és molt intens, i normalitzar i plantejar tots aquests escenaris sense estar malament. No fa falta que vagi malament per anar al psicòleg. Escolta, anem-hi abans i reflexionem sobre tot això i tinguem ben plantejat el pla B.

Mira, us enviarem al Club de la Solució també, precisament arran del que diu la Gina, la conversa que vam tenir amb l'Helena Puig-Guitart, quan hem d'anar al psicòleg i com triar psicòleg o psicòloga. Teniu el programa disponible a l'app i al web de Catalunya Ràdio, a la Solució. Va ser un programa la setmana passada, si no recordo, no fa dues setmanes. De tota manera, us el posarem a la gent del Club de la Solució, tindreu l'enllaç i allà el podreu recuperar. Us anava a preguntar, quan li dieu, no sé si Gina, tu des de la perspectiva psicològica, li has dit a algun pacient o a algun pacient, no t'hi tornis a enfrontar perquè et desmuntaràs? No. En el cas d'haver anat malament, una primera transferència.

És difícil trobar moments rotunds amb fertilitat. Pots donar una recomanació de dir, escolta, jo crec que ara no és el moment, no tens l'estabilitat emocional. Econòmica, de parella, laboral, que es necessita per afrontar això, però és una recomanació. Normalment, en la part emocional, no entrem en temes tan rotunds. Mèdicament sí que és més fàcil si, per exemple, comentàvem amb la doctora, volen fer un tractament i biològicament no té sentit. Tu els hi dius, Marta.

Jo sí, realment hi ha hagut pacients que els he recomanat molt fermament, o sigui, que els he dit que ara no faríem tractament perquè emocionalment no estaven en el millor moment i jo penso que de vegades val la pena posposar uns mesos, que tu estiguis en un moment molt més equilibrat i sobretot nosaltres des del principi sí que recomanem fer recolzament psicològic, és que és superimportant, o sigui, el que hem d'entendre és que l'embaràs és multifactorial, no és tenir un òvulo, un espermatós o un embrió.

Totalment, el seu també és el que dèiem, treballar-ho d'abans i no fer un tractament de vegades tampoc vol dir no buscar-ho de natural o no haver fet un plantejament de estar de vacances.

És que jo he sabut de casos de persones, o dones en aquest cas, que s'han hipotecat d'anar fent in vitros i jo el primer que penso és. Està acompanyada aquesta persona, perquè és impossible passar per dos, tres fracassos i sobreviure mentalment, això, no?

És molt important treballar la comunicació de la parella. De vegades tenim maneres de comunicar molt diferents. Nosaltres, durant el cicle, som molt diferents. Amb els tractaments hormonals, també. I ells, no. També podem aprofitar l'estabilitat que tenen la part masculina al no tenir les fluctuacions hormonals i treballar algunes eines o estratègies

per comunicar-nos. El 677-3877-19, avui, esteu dient força la vostra.

L'Anna té una pregunta sobre tot aquest procés que estem comentant. Si decideixes congelar òvuls, quant de temps pot passar des que arribes a la consulta, ho sol·licites, fas el tractament i ja tens els òvuls congelats? És un procés llarg o curt?

Marta? No, és molt curt, hi ha més congelació d'òvuls, que és relativament senzill. S'han de fer unes proves preoperatòries, una analítica, hi ha el que és el tractament d'estimulació ovàrica, són 10-12 dies, i després l'extracció dels òvuls. O sigui, si tens molta, molta pressa, en un mes.

Un mes i tens resolt. I tant, el que costa més és decidir-ho. De fet, jo en el meu llibre ho explico, no? Vaig trigar temps, analítiques i tal, anar-ho pensant, anar-ho covant, però un cop ho decideixes, és ràpid.

Mira, la Ruth va tenir un avortament als 20 anys i llavors es pregunta si això pot perjudicar la fertilitat en el futur. Ho pregunto perquè quan als 30 anys vaig voler ser mare, em va costar molt quedar-me embarassada i finalment vaig tenir la meva filla mitjançant inseminació artificial.

En principi, no. El fet de tenir un avortament, home, s'hauria de veure que no hi hagués cap complicació a nivell lloterí, però com que després ens comenta que es va embarassar, no.

Però és un clar exemple de la fertilitat dels 20 anys a la fertilitat dels 30. No som les mateixes.

El resum, eh? Ja ho heu sentit, eh? Les nostres especialistes. Edat ideal 25 a partir dels 30. Plantegem-nos si volem congelar a partir dels 35. Ja estem rascant el pal i a partir dels 40 ja tot va cap avall. Diu moltes gràcies,

creia que era més llarg tot aquest procés. Mira, veus? Ai que bé, gràcies. Tenim un minut i mig, alguna altra pregunta? Mira, la Sònia té 32 anys, síndrome d'ovari poliquístic, SOP, anovulatori, i pregunta, hi ha alguna manera de poder ovular naturalment i no haver de recórrer la reproducció assistida?

Marta? En aquests casos s'hauria de fer una analítica més complerta, s'hauria de mirar una mica a nivell de metabolismo hidrocarbonat. Es pot fer suplementar minocitol, de vegades també metformina, però s'hauria de valorar cada cas. Saps dir tants noms, Marta, que crec que te'ls has inventat tots.

Haurem de fer una segona edició de Reproducció Assistida perquè veig que hi ha molta demanda a la solució. Avui n'hem parlat amb la Marta Lafon, especialista en ginecologia i obstetricia, especialista en reproducció assistida, amb l'Estel Soler, escriptora i col·laboradora de la solució, i amb la Gina Uller, embrióloga, psicòloga i autora d'aquest llibre Quiero ser mamà, que ja el podeu trobar i recuperar a les llibreries. Gràcies a totes.