Artistes que trenquen esquemes amb el cos

Avui tant si volem com si no, el cos és protagonista d'aquest programa. Hem acabat de parlar d'autodefensa feminista i ara parlem amb un cos que també ens agrada molt i un ànima, que és Ana Maria Endevert. Com estàs, bonica?

Bé, molt contenta d'estar aquí amb vosaltres un any més. Uau, flipa. Exacte,

quatre anys aguantant aquí a l'Anna Maria Endever i nosaltres ens hem fet grans, vull dir, ens han sortit canes, no en teníem, i ens han sortit els cabells blancs. Com sempre, parlem d'aquesta manera perquè no és on soc jo, ella és a la delegació de Tarragona amb l'Albert Cots, de tècnic, que et fa companyia per explicar-nos històries sobre l'art. I avui em deies que, clar, quan venies de l'estiu tenies ganes de parlar de pubilles de cuixa forta i de cossos.

Sí, avui l'Albert es quedarà esgarrifat amb la secció que porto, cossos, nus, en acció. Avui, Montse, parlarem de cinc artistes que en algun moment de la seva vida han utilitzat el seu cos, especialment despullat, com una eina artística i d'expressió, però sempre i sobretot a les dones i als dies de reivindicació feminista.

I comencem amb una dona que a mi em fa una il·lusió tremenda. De fet, m'agradaria poder un dia entrevistar aquesta dona, l'Esther Ferrer, que amb aquest nom sembla catalana, però no ho és catalana.

No, ella és basca, va néixer l'any 37. No m'estranya que la vulguis entrevistar perquè va ser i és una gran pionera a Espanya en el món de l'art, de la performance i també dels feminismes. Ella va treballar molt durant els anys 60. Una època en la qual la llibertat d'expressió no s'entenia com s'entén ara, i també va ser realment una tia molt valenta, perquè l'any 67 va ser l'única integrant dona d'un grup molt reivindicatiu, que era el grup Zag, i va ser l'única que en va formar part. No obstant això, ella també té una carrera en solitari, que va desenvolupar en aquest context de bastanta repressió i l'Esther Ferrer, no cal ni dir-ho, es va preocupar molt no només del rol de la dona, sinó per la pedagogia. De fet, ella és mestra i avui parlaré d'una performance que m'agrada molt i que va coincidir amb els anys del destape en el cinema espanyol.

El dystopic és aquesta cosa tan controversial que en alguns casos han explicat allò de, no, si és que els agradava, ho feien per trencar l'ordre hasta el blert, i jo crec que en alguns casos era, senyora, si vols fer aquesta pel·lícula, ensenya'm els pits. Però això seria un altre tema de conversa. Molt pertinent, eh? Molt pertinent. Exacte. Parlem de l'Esther Ferrer, que hauríem de dir-la així, perquè, com dèiem, és basca. I què va fer aquesta dona? A veure, explica'm.

Doncs mira, avui porto una performance que va fer l'any 1967, que es diu Íntimi Personal, i bàsicament la titula així perquè ella el que fa és, juntament amb el públic, ella va nua, el públic pot anar-hi o no, ella el que fa és, amb una cinta mètrica, anar medint diferents parts del cos, no? Doncs el canell, el braç, el pit, la cuixa, el cap. Tot el que tu vulguis, com més millor, mesurar i anotar. Després d'estar medint una bona estona i haver anotat molts resultats, l'artista t'indica bé què fer amb els resultats numèrics. És a dir, què fas amb aquests centímetres. I llavors, tens els teus centímetres i et dona cinc opcions. La primera, anotar els números sense equivocar-te i xafar-los. Els pots deixar a terra, una pissereta i els xafes.

Dos, repeteixes el número. Si no fas 90, 60, 90, si fas 103, l'has d'agafar i estripar, eh?

Exacte. És a dir, ella et diu que o el pots xafar, el pots repetir i cantar, Pots marxar i deixar el número allí o pots cremar el número. I en el fons, en el que et diu, mira que bé que ho va fer, que ho has pillat a la primera, és que tot allò relacionat amb el cos de la dona que constreny, com ara, els centímetres, no serveixen absolutament per res.

Escolta, perdona, jo t'he de preguntar una cosa. Això ho fa l'any 67, en plena dictadura franquista.

Com ho fa aquesta dona, això? Anant a la seva bola, que suposo que és com han sobreviscut les dones tota la història. La següent performer que et porto, que també és molt interessant i va una mica en la línia de l'Esther Ferrer, és l'Eleanor Antin. I ella es proposa, l'any 1972. Aquesta no era ni catalana ni vasca, eh? No, és de Nova York. És americana. Sí, encara està viva, eh? I ella l'any 1972 es proposa fer una escultura com clàssica grega antiga. Però li dona la volta completament i el que fa és, durant molts dies, més de 100 dies, el que fa és anar-se fent fotografies del seu cos. Què està canviant en el seu cos, Montse? Que ella el que segueix és una dieta d'aquestes que hi ha en revistes per senyores per tenir el cos ideal, perfecte, meravellós, increïble. És molt forta, per ser que és primera secció de la temporada. Vinc forta, i a més la pobra Eleanor, i et pots imaginar que en aquesta acció que va retratar, podeu buscar la performance que es diu Carving a Traditional Sculptor, com moldejant una escultura tradicional, la pobra Eleanor no va aconseguir el seu cos ideal.

Busqueu. Aleanor Antin que sembla un cognom d'aquí però no, és d'una mica més enlluny llavors la dona va estar fent dieta durant molt de temps i tot i així no arribava al pes diguéssim ideal de les revistes de moda no hi arribarem mai, us dic el secret no hi arribarem mai, així que no ho intenteu a casa, com deien amb allò dels experiments.

En 5 minuts ja seran les 12 de la nit, esteu sentint Catalunya Ràdio, les dones i els dies, parlant amb l'Anna Maria Andevert des de la delegació de Tarragona, de noesa de dones de mides, de mides, no començàvem les dietes del setembre. Ara em vols parlar d'aquella dona, vaja, que jo crec que mai ningú ha patit tant l'odi com ella. Sí, jo sempre dic que a mi

em van ja començar a dir pestes d'ella quan era molt jove perquè escoltava els Beatles, per tant, dient-ne això, ja us podeu imaginar que parlo de la Yoko Ono, que tenia una carrera com a performer en solitari, no només va ser la parella de John Lennon, sinó que tenia una carrera pròpia, un artista conceptual activista profundament compromès amb el feminisme, Avui us porto una performance que es deia Catpiss, com retall, no? Retallat, sí. Una peça que fa l'any 1960. Es nota que es nota classes, eh? Una peça retallada, sí. L'any 1964 ella el que fa és sortir a l'escenari vestida, seu a terra, deixa dues estisores davant seu i convida el públic a anar-li retallant el vestit, retallet a retallet. A poc a poc, Montse, què està bé fent el públic?

Qualsevol barbaritat, perquè la gent que els donis el dit t'agafen el braç.

Exacte, a poc a poc anaven despullant la Yoko Ono, l'anaven deixant d'aquesta manera tan vulnerable davant del públic, i si bé és cert que això era un pacte de la performance, el que estava intentant dir la Yoko Ono en aquesta acció és que el cos de la dona és un espai en el qual tothom s'hi creu amb dret de decidir la vulnerabilitat, la denúncia, d'aquests drets sobre el cos de la dona, i també ara ho pensava, és tan contemporània aquesta performance que, vaja, la va repetir en realitat moltíssimes vegades al llarg de la seva vida, el catpis, retallet a retallet.

Retallet a retallet ens van fent petites, et diria, moltes vegades, ho podríem explicar-ho així.

Sí, sí, sí, sí, totalment. I la cosa es posa una mica tensa amb aquesta peça dels retalls de la Yoko Ono. Continuo tensant més la corda amb un artista que es deia Karolí Sníman i et porto una performance que al·lucinaràs, que es diu Interior Scroll. Scroll com lo de les xarxes socials, eh? L'any 1975 la Karolí surt. Escena tapada amb un gran llençol blanc. Entra a la sala expositiva, puja sobre una taula, es pinta ella mateixa, deixa caure el llençol blanc i una vegada queda en una que es pensa tothom que s'ha acabat la secció. Ui, la secció, sí. Que vols plegar ja, que no et paguem prou. Correctíssim tot. Quedan tres minuts encara. Encara tinc temps d'explicar-te'n una i mitja. La Carol Isniman, quan tothom creu que s'ha acabat la performance, obre les cames, obre l'entrecuix i de la vagina es treu un pergamí enrotllat, que és un fragment del seu llibre, Cézanne, She was a great painter, en el qual adverteix a les dones artistes que ho passaran molt

malament a la seva vida. Perdona que digui una vulgaritat, però es treu de la seva vagina aquest Cézanne, ella va ser una gran pintora, vull dir que hi ha tot unes ganes d'enriure-se'n i també de fer una mica de polèmica.

Increïble, la gent es va quedar catatònica, increïble. I no sé si tinc temps per una última. Va, una, però ràpid, un minutet. Vinga, va, Valeria Export, 1969, Múnich, performer, entra en un cinema porno on hi ha tot de senyors mirant una pel·lícula marronota d'aquestes. La Valeria entra, tota vestida de cuir de cap a peus, excepte amb un retallet que portava, diguéssim, el pubis, diguéssim, a l'aire, les parts. Entra al cinema amb una matralleta de joguina, convida la gent els senyors que hi havia allí tots concentrats a tenir sexe amb ella, i aquests senyors quan veuen que el seu somni es fa realitat, es posen bojos, es posen a córrer, abandonen el cinema i es crea Pànic Absolut, una performance increïble de Valery Export. Pànic genital. Què vols dir, pànic genital? La va titular així. Pànic genital. La vas titular així perquè la gent es va tornar bogíssima de veure una senyora demanant sexe amb, diguéssim, el que vindria a ser el perrus a l'aire.

Clar, jo crec que a vegades allò hi ha més pregàries, perdó, hi ha més plors per les pregàries ateses que per les no ateses. Aquest seria un resum perfecte. Això ho deia Santa Teresa, deixem-ho així, perquè t'acabis de col·locar en coses. A vegades provocar, aquella provocació que estava esperant tothom, no s'entén de la mateixa manera.

I que quan la gent veu un cos despullat d'una dona s'esgarrifa, tot i que és el que més

volen després, vinga complicacions, nosaltres de moment fem ràdio vestides per una temporada com a mínim, Anna Maria Endever Albert Cots des de la delegació de Tarragona moltíssimes gràcies a tots dos per fer possible aquesta comunicació i que l'altra capital de Catalunya estigui connectada amb nosaltres moltíssimes gràcies Anna a vosaltres, merci.

I amb aquesta alegria de pubilla de cuixaforta que sempre gastem en aquest programa, ho deixem aquí, Roser Pereira Moraga, Celi Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Helena Miquel, Ismael Cebrián, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, moltíssimes ganes de parlar amb l'escriptora basca Catitxa Aguirre, que la seva última novel·la. Servei Interior narra la història real de quatre dones basques que van organitzar una xarxa d'espionatge clandestina durant la Guerra Civil Espanyola. Com us quedeu? Doncs són aquestes històries que sempre expliquem a les dones i als dies cada nit a les 11 a la Ràdio Pública de Catalunya. Bona nit.

I've grown tired of this body I can't let someone have my body I've grown tired of this body Fall apart without my body Take

my body Take the mind.