Cristina Genebat: "Volia parlar de les dones quan ens tornem invisibles"

Com ens construïm les dones?

Ens construïm a través de molts aprenentatges, però també molt a partir de la mirada dels altres. A les dones, des de petites, se'ns parla molt d'un cert cànon de bellesa, si som prou guapes, altes o primes, i aquest és un valor que, passin els segles, sempre és allà. Com ens mesurem, també, nosaltres? Per les parelles que ens escullen, triem nosaltres, ens trien. De tot això parla la primera novela de l'actriu, dramatúrgica, traductora i ara també narradora, Cristina Genevat. Es diu Sorra, l'ha publicada en La Magrana i avui serà a la venda.

A Catalunya Radio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Sentim aquesta cançó que es diu Petty Crimes, que ens agraden molt. Aquests crims, també, com aquesta cançó de la Molly Elizabeth, és el que algunes vegades fem les dones per ser acceptades. Si estem tan pendents dels altres, com trobem la manera d'estimar-nos a nosaltres mateixes? Ara reflexionarem amb la Cristina Genevat sobre tot això i acabarem el programa d'avui amb Olga Ábalos, que ens fa un resum de totes les artistes que van néixer al setembre i pot ser que sigui una collita meravellosa?

Benvingudes, benvinguts a les noves i els dies.

I ja tenim la Cristina Genevat aquí a l'estudi. Cristina, què tal? Com estàs? Molt bé, encantada d'estar aquí. Amb aquesta criatura nova. Exacte, sí, sí, amb aquesta nova criatura, sí. Perquè a part, tu ets traductora, te n'has fet un farm, m'imagino, de llegir, de traduir, de pensar, però quan una està a l'altra banda com a escriptora, què?

És que per mi ha estat com una evolució natural, en tenia moltes ganes ja havia escrit moltes paraules d'altres havia buscat la millor manera d'explicar les frases que havien inventat altres i tenia moltes ganes de fer una novela meva doncs està aquí sorra

més en premi i tot, lo somni contenta,

no m'imagino arribar i moldre sí, molt feliç, la veritat, la veritat que molt feliç escolta,

a veure, com ho explicarem això sense fer spoilers? Sorra és la veu de tres dones.

Exacte, són tres veus de dona en tres edats diferents. Una té 12 anys, la 33 i la 37, i viuen tres moments de la vida d'una dona molt diferents. La que té 12 anys és preadolescent, acaba de fer el canvi, està descobrint moltes coses de la vida. La que en té 23 ja n'ha après algunes. Està en plena eclosió vital, sexual, professional i de tot. I la que té 47, doncs està en una altra etapa, que és una etapa de canvi, que no és és la més gran d'aquestes tres veus, però segurament és perquè jo no soc capaç d'escriure una veu encara de 70 anys. Però però em pregunto si no hagués fet quatre veus si hagués tingut 15 anys més.

Clar, hi ha aquesta dona de 47 anys que s'acaba de separar perquè el seu home ha estat infidel amb ella. I vaja, ja parlarem d'això perquè hi ha molta reflexió al voltant d'aquesta qüestió. Però hi ha una cosa que em crida molt l'atenció que. Aquestes dones diferents estan en moments diferents de la seva vida i jo pensava si també quan un escriu, un és capaç de veure's en tots aquests moments de la vida. És a dir, hi ha molt de Cristina Ginevra aquí o no? Perquè clar, tu vas dedicar-te a la dansa, també estiuejaves en un lloc de mar. Sí, però.

Com diu la Mercè Rodoreda, que m'encanta, jo soc totes i cap és jo. Saps? És a dir, hi ha coses de mi inevitablement, inevitablement, no? Això tu ho saps també, quan escrius hi ha moltes coses que passen per la teva vivència i moltes d'altres que no passen per la teva vivència en absolut. És a dir, que són històries que t'han interessat, que t'han cridat l'atenció, són detalls que has sentit i que has volgut col·locar en un lloc determinat, llavors cap d'elles és jo. Però sí que tu, per exemple, has passat per totes

aquestes fases en el sentit d'edat, de. D'edat, d'edat. Ah, d'edat sí, d'edat sí. I llavors no sé si també hi ha una conversa amb la Cristina Genevat i la nena que va ser, o la noia que ballava. És a dir, també ha estat un viatge, podríem dir, cap a dins, també personal?

Sens dubte ha estat un viatge cap a dins, perquè tenia moltes ganes, amb aquest exercici d'escriure-les jo, tu, ella, de fer servir les persones del singular personalment, per posar una veu narradora diferent i que els estils d'aquestes tres dones en aquests tres moments diferents fossin clarament diferents en la manera de parlar, en la manera d'expressar-se. Jo és una nena de 12 anys que parla amb molta contundència, sense filtres, sense judici, sense ser políticament correcta.

Això és una cosa molt divertida perquè representa per la música que se sent i tot que hi ha molt dels 80 en aquesta història, i llavors ja és un món sense filtre, on parla d'un company de classe i diu, és grassonet però em cau molt bé, és homosexual però és simpàtic.

No, homosexual no, no diu això, ho diu més fort.

Sí, ho diu més fort. I a més no és. Sí, però estem aquí.

Perquè estem allà, perquè estem allà i perquè per mi era molt important, és molt evident des del primer capítol que estem parlant dels anys 80, és a dir, que estem en un altre tipus d'infantesa, una mica més Stranger Things que no pas avui dia, diguem. I. I estem allà, i això es veu des del capítol 1, que estem parlant de monedes de 25 pessetes. I col·legets, i gelats I col·legets, i la cam i la frigo.

Infància, no?, també. I criatures també que estan més soles que avui, però no ho dic en el sentit negatiu, sinó que tenien més independència.

Ara no parlaríem d'una infància així. No, ara és difícil veure un nen de 8 anys que se'n va amb bicicleta amb els seus amics a la muntanya i això. És una cosa que quan nosaltres érem petits era el més comú, l'estrany era no fer-ho. Llavors sí, aquests nens, aquesta colleta que investiguen aquest crim que hi ha hagut, i aquesta és la part thriller que té la novel·la, tot això evidentment està superaclimatat i ambientat a finals dels 80, principis dels 90, que és evidentment quan jo tenia aquesta edat, això és claríssim. Llavors, sí, després la següent també és a finals dels 90 i també té l'edat que tenia jo en aquell moment i la més gran també, amb la qual cosa hi ha coses de la Cristina, hi ha coses de com la Cristina s'ha vinculat amb el seu entorn i amb la història i amb com es fan les coses o com es viuen o com es diuen les coses en aquell moment.

I com hem canviat, com ens es presenten diferents. Totalment. Cuestions que ara, vaja, la gent no entendria o els semblaria que estan, això com dèiem, són profundament políticament incorrectes, en aquell moment eren

absolutament normals. Sí, però em sembla que tampoc és que la novel·la vagi d'això en absolut, simplement que el llenguatge és. És el que és, perquè la que és una nena petita sí que és una mica més políticament incorrecta, però tampoc va d'això. Simplement passa per sobre, però sí que és veritat que hi havia, depèn de quines coses, que jo tenia ganes de col·locar-les clarament d'època, no? Diguem, de fer una mica d'època. Amb les tres veus.

Mira, d'època és, per exemple, aquesta cançó que surt al llibre de Sorra de Cristina Genevat.

when there's nothing. But a slow glowing dream that your fear seems too high deep inside.

Flashdance, això, és meravella, no? Qualsevol nena que tenia 12 anys l'any 88 i volia ser ballarina, la seva heroïna era l'Alex Owen, que és la protagonista d'aquesta pel·lícula, Flashdance. Podria haver sortit fama, també, no? Podria haver sortit fama, però Flashdance és una pel·lícula que jo, quan era adolescent, bueno, a mi preadolescent, la deuria veure 100 vegades, no sé, milers de vegades. I. I sí, llavors és una nena que s'enmiralla amb aquests referents, amb els referents que teníem en aquell moment, que eren molts menys. Molts menys, perquè teníem molta menys informació en general de tot. Llavors, si volies ser ballarina i t'agradava la dansa i que no era clàssica, no sé, era una pel·lícula molt d'aquell moment.

Molt de referència. Això que dèiem, la mirada, també, com ens presentem. Un dels temes, jo crec, principals d'aquest llibre és la mirada en relació al desig, la fantasia, i també, sobretot, la mirada dels altres cap a una mateixa i com això influencia la manera de moure's, d'existir, i també de relacionar-se. Un dels personatges, per exemple, que és una cosa que no sé com ho diu exactament, ara no ho recordo, hauria de buscar, però que se sap guapa, diguéssim, se sap guapa, diu, com ho fan les lletges per viure, pràcticament, no recordo quin és el moment, però vull dir que em fa molta gràcia això. Aquesta consciència d'una mateixa i com es fabrica amb la mirada dels altres, perquè és una dona que des de petita ha tingut

èxit amb els senyors. És una em resultava molt interessant, com que volia parlar de l'entrada en el que és la invisibilitat de la dona, no? La dona a partir dels 47, 48 anys, a parimenopausa, aquella cosa que ens deien quan érem jovenetes, no? Hi ha un moment en què les dones es tornen invisibles, no? Que ara està super és molt lleig dir-ho, però. Sí, però jo estic absolutament prou de canviar el discurs, però és cert que més que mai també les dones de la meva generació tenen un tema amb fer-se grans i amb el seu aspecte físic. Jo crec que més que mai estem empoderades i som més visibles que mai, però hi ha una obsessió amb el físic tremendo i això no ens ha passat, i això no sé si estem més avançades o menys que les nostres mares en aquest sentit. També hi ha un negoci al darrere,

és a dir, ara les dones menopàusiques o perimenopàusiques s'han

convertit en una mena de comerç, som un negoci. Som un negoci absolut, i a més a més és que una dona que entra en una edat en la que ja no primarà, o sigui, ja no serà prioritària la seva vida, el vincle, la seducció, l'instint reproductiu, aquesta dona comença a ser perillosa, històricament, no? És la. Les bruixes que cremaven eren dones grans i sàvies que tenien experiència, que ajudaven, que acompanyaven. Hi ha moltes cultures en les que les dones grans són les jefes dels cotarros.

Però no és amb la cultura justament que ens hem criat totes. No. I de fet tu parles molt, això al llibre. La teva protagonista fins i tot ho juga, ho juga en alguns moments, és a dir, se sap guapa i per tant juga aquesta seducció.

Això és el que et volia dir. I això em sembla interessant, també. El que et volia dir és que, com que tenia moltes ganes de parlar d'aquesta entrada en la invisibilitat de la dona que té 47 anys i que es veu que ha de començar a utilitzar altres eines, em va semblar molt interessant que aquesta dona més jove, justament, fos algú que podia jugar fortament les seves cartes en quant a capacitat de seduir i d'agradar, no? I de ser mirada. Tenia ganes que aquesta fos molt mirada perquè després la gran, en no ser-ho, hi hagués un contrast aquí, no? Era interessant que fos així. Era interessant que fos el. Han deixat de mirar-me

quan ballo, no? Parlaves tu ara de la hormona també, que jo crec que és una qüestió que no valorem tant. Estem sempre parlant de sentiments però no parlem de l'animal que tenim dins. I si la nena ens parla de la primera regla, per exemple, i dels primers tampons i de com se'ls col·loca, etcètera, tenim una noia jove que sap que els seus atributs agraden a una sèrie de senyors i que. És un tòpic amb potes, vull dir, és la senyora que lliga amb homes més grans perquè la troben seductora. És una noia de 23 anys, no? I també hi ha una altra dona que també ella es diu d'ella mateixa, que diu que soc un tòpic perquè ja no agrado o perquè em posen les banyes amb una dona més jove. Clar, això és on es posen els altres, però on has posat tu aquestes dones quan les has escrit? O sigui, on les volies posar? O em sembla que som més víctimes dels tòpics del que pensem?

Jo crec que la que dius que té vincles amb homes més grans és perquè li agrada i s'ho disfruta, és a dir, ningú l'està utilitzant per res, és a dir, ella fa el que a ella li dona la gana perquè pot, saps? I en aquest sentit és utilitzada, és col·locada en un tòpic, és una dona feliç de viure la seva sexualitat al màxim, li encanta agradar, i ho gaudeix tot el que pot i jo l'he escrita des d'aquest lloc no compadint-me ni pobreta és un tòpic, no és un tòpic és una tia que disfruta del seu cos al màxim i s'ho passa bé i no és crec que està amb qui vol i quan vol una mica, no? El que passa és que hi

ha alguns senyors que després costa més de treure-te'ls de sobre, són una mica paparres.

Sí, es troba alguna paparra pel camí que li costa una mica perquè ella ja ha viscut l'aventura que ella volia viure. Ella comença, ella viu aventures, viu aventures. Perquè li ve de gust i les que no les viu se les imagina, que aquí Sorra també té molt d'això, Sorra té molt del que no és viscut, del que és projectat, del que és imaginat, del que és un recorç real i el que no és un recorç real, perquè la imaginació l'ha alterat i l'ha convertit en una cosa que no és, no? Sorra són els castells que ens fem i que se'ls emporta al mar. Llavors, aquesta dona d'entre 23 i 26 anys que té aquesta expansió sexual, seductora i imaginativa, és algú que està molt pendent del vincle, de la seva sexualitat, de les seves relacions. Tu t'hi reconeixes aquí,

reconeixes la Cristina Genavet de jove, en el sentit que tu ets una dona molt guapa, ara no vindrem aquí, no, no tan guapa, no, no, sí, ets una dona molt guapa, i a més has treballat d'actriu, és un món, és a dir, un món en el físic és molt important, tu t'hi reconeixes d'alguna manera o tenies ganes d'explicar, escolta, és que, per què no podem parlar del nostre desig i de les nostres ganes?

Reconeixer-me i no m'hi reconec com et deia, com deia la Rodoreda jo soc totes i cap és jo i no, jo no soc aquesta noia no soc aquesta noia i no vivia les meves relacions d'aquesta manera perquè soc d'una altra manera. És un caràcter diferent, el meu. Evidentment, hi ha coses de mi, evidentment, maneres de pensar, maneres de parlar, decisions que he pres sobre coses a cada moment s'assemblen molt més a mi, potser, que a una altra persona.

Clar, jo ho deia també en el sentit, no et preguntava tant a nivell biogràfic, sinó. També la mirada que a vegades, és a dir, determinats cossos, determinades cares provoquen en els altres. I com que tu, encara que no vulguis ser així, o et prenguis les coses d'una altra manera, com deies, et vegis en situacions d'aquestes, no? On realment aquests personatges, aquests homes, que per cert no queden massa bé, perquè alguns són, és a dir, o són uns senyors bastant infidels, o són gelosos, o. O són gent que vol semblar una cosa i en són una altra, que tenen les seves contradiccions. També, clar, t'hi has col·locat aquí, has col·locat els personatges. Volies explicar coses aquí.

Evidentment que volia explicar coses. I ella també, tu, la dona més gran, és duríssima amb ella mateixa. És duríssima. No es presenta com una campiona ni molt menys. Es qüestiona cada cosa que pensa, fins i tot. No les que fa, sinó fins i tot les que pensa. Sí, no hi ha guanyadors ni perdedors. Potser algun home no queda molt ben parat, però en canvi n'hi ha que queden estupendos. El romà queda meravellós, és algú que no existeix, és algú tan idealitzat que I després el metge és fantàstic i hi ha senyors que no queden del tot malament. Però és veritat que és un punt de vista femení, és un punt de vista sempre des del lloc de la dona i des de. I des del patiment que pot tenir aquesta dona o aquestes dones pels seus vincles emocionals, que al final és el que més fa patir a les persones en general, no només a les dones, sinó que crec que els vincles i la gestió dels vincles és el que ens fa patir i gaudir més a la vida. Tinc la sensació.

Close your eyes Give me your hand.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

Que escolten els homes i ara diuen, home, que ens deixa malament la Cristina Genavat en aquesta novel·la. No, és veritat, no és veritat.

Mira, a mi em passa una cosa, jo els homes els estimo, jo tinc molts homes a la meva vida que estimo i a més a més estic criant un fill mascle i em faig moltes preguntes, moltíssimes preguntes de com fer-ho, com ho fem, com ho hem de fer. Com ho hem de fer? De quina manera els expliquem com s'han de comportar, com han de regular, depèn de quins impulsos que es poden trobar, com hem de gestionar el patriarcat que encara queda, que és molt, i malauradament, tal com van les coses en el món, sembla que la cosa se'ns pot complicar una mica. Deixem-ho aquí, perquè. No es tracta de parlar de política, però sí que estic una mica preocupada per les extremes dretes. I em faig moltes preguntes de com educar, perquè al final tens una responsabilitat quan tens criatures. Però això et dic que no és una qüestió, jo els homes els adoro, però són imperfectes, igual com ho són les dones.

Però sí que és veritat que l'educació ens ha marcat a tots molt, i tu deies ara que busquem el vincle tant homes com dones, però sí que és cert que l'amor romàntic, la idea aquella del príncep blau, aquesta emoció que té, per exemple, la Violeta, la nena petita, quan es veu en l'altre i reconeix aquella altra persona. Això és important, és important perquè ens expliquen ja des de les pel·lícules, des d'Estranger Things, a tot arreu, ens expliquen que ens enamorarem i jo crec que en aquest sentit sí que les nenes des de petites ens munten allà un pastís brutal. Molt de princesa de Disney, de vindrà algú amb el carruatge, et salvarà.

I això jo crec que pensa, però no sé. Sí, però és curiós com. Sí, sí, totalment. Eh. Però, i tan bonic com és la primera vegada que ens hem enamorat, no? I tan preciosa com és aquesta sensació. No ho sé, hi ha alguna cosa que va més enllà per mi de comptes o no comptes, és fisiològic, jo crec, no? És sentir el desig, l'enamorament, les ganes d'aquest vincle, aquest amor que apareix, que va tornant i que de fet és un personatge que les vincula en certa manera, que és aquest romà, que és amor al revés. Perquè torna i va tornant i va trucant a la porta en diferents moments que és per mi la clau de tot és una mica la

cançó de les bangles que estem sentint ara una mica dóna'm la mà aquestes primeres emocions

aquestes primeres emocions i aquestes emocions que quan tornen són magnífiques enamorar-se és meravellós no només d'una altra persona sinó de moments, de llocs. Veure i viure les coses amb admiració i amb amor i amb desig i amb ganes, és eros, totalment, no? És el que ens impulsa a seguir vivint.

Tot i així, hi ha un missatge en aquesta novel·la de sorra de la Cristina Genevat, és que costa, evidentment, ja ho diu la paraula, mantenir un castell, no? Que a vegades ens muntem castells i de sorra ho és tot, és la nostra vida que va passant. I que queda una part de nosaltres, podríem dir, a les butxaques, si vols, sempre trobem sorra quan anem a la platja, és allò que no s'acaba mai, però va passant, i potser el castell que ens havíem muntat de petites no és el que tenim de gran, i també parla d'això la novel·la.

Sí, però sí, sí, el castell que teníem de petits no és el que tenim de grans, però el que és magnífic és que de grans ens en podem fer de nous, de castells, i és magnífic. El que no hem de perdre mai és les ganes de fer-ne de castells, de sorra, no? I per mi aquest personatge, el Tu, que comença amb un pou i que al llarg de la novel·la va sortint una mica. Ha perdut una mica les ganes de fer castells de sorra i crec que això és el pitjor que ens pot passar llavors potser algú s'havia plantejat que les coses serien d'una altra manera en realitat són d'una altra però al final l'important és no perdre les ganes seguir endavant, seguir somiant i seguir esperant que vinguin coses boniques a la vida. M'agrada plantejar-ho així, no m'agrada plantejar-ho com quan ets jove tens unes il·lusions i de gran t'han decebut, no? No, quan ets jove tens unes il·lusions i algunes et deceben i altres no, i després el mateix, i quan ets gran el mateix, tens dret a tenir fantasies. I això és el que per mi és important d'aquest llibre. Que les fantasies i els castells de sorra i la sorra que per això es titula així que és la matèria dels somnis en paraules de Shakespeare és el que necessites per generar aquests somnis i per mi sorra són aquestes ganes.

El que passa que sí és cert, per exemple, que el lloc on ens han col·locat moltes vegades ens encasella, i de fet aquest personatge que és més gran, el de 47 anys, diu que no hi ha res pitjor que unes banyes, una infidelitat amb una dona més jove, i fa com tota una reflexió de si som conscients que a vegades ens hem liat amb un senyor casat, com si ella també ha estat allà, doncs si no hi pensem amb tot això, i que és imperdonable. Parla de qüestions com aquesta, també, i jo pensava, clar, aquí hi ha un punt de decepció amb la vida, hi ha un punt de dir, a mi això no em tocava, jo vaig estar allà però ara no sé si vull estar en aquesta altra banda.

Sí, és el que ella reflexiona, no?, al final, és el que. No oblidem que aquest personatge parla des d'una depressió. No són opinions meves. És un personatge que parla des d'una depressió i estan en un moment molt.

Però és una conversa que també podríem sentir

amb moltes persones. Sí, el que li passa pel cap és això. Sens infiltrar. Sí, sí, sí, el que li passa pel cap a ella és això, és, ostres, ara que m'està passant a mi, potser quan era jove, potser no havia reflexionat prou, no? També sempre ens passa, eh? Quan t'està passant a tu una cosa, l'entens finalment i potser tu has estat a l'altra banda moltes vegades, no? I sí, ella. Ha estat patint moltíssim perquè la seva parella l'ha deixat per una dona més jove. I clar, a ella se li passa la vida per davant, sobretot això. El que és el desig el que és el desig i assumir que ella aquesta arma que és l'arma de la seducció física aquesta ja no la té i ha de descobrir quines altres té és aquest moment.

Doncs, escolta, jo no vull fer més espòilers. Us deixo amb aquesta cançó que sé que va ser el primer single que et vas comprar, em sembla, quan eres molt joveneta. Ho hem de dir en una entrevista. I m'ha fet molta gràcia, perquè com que hi ha alguna cosa també de retorn als 80. Doncs us deixo així, perquè no vull explicar moltes més coses, d'aquest Sorra de la Cristina Genavat que heu de llegir i parlar-ne. Jo crec que és un llibre que dona molt per clubs de lectura, per tenir converses entre dones i també homes, que vinguin i que diguin a veure si els han deixat bé o no. Em sembla perfecte. Moltíssimes gràcies, Cristina Genavat. Merci, bona nit.

Les dones i els dies, amb Montse Vergeli.

La tarda de Catalunya Ràdio amb Francesc Garriga. Un programa pels avis. Home, d'enhorabona! Moltes gràcies. Avi Bassas! L'avi Antoni! Bueno, no cal insistir I les iaies. La iaia costurera. Li he de portar uns pantalons aquesta setmana, t'ho dic de veritat. Amb un presentador simpàtic i de nom difícil de pronunciar.

A Madrid deia Fran, perquè dic, si di Francesc. Serà un lío. ¿Cómo? Pues F-R-A-N. Pues no. A Madrid havia explicat Francesc mil vegades i era francès. Francesc. Francesc. Francesc. ¿Cómo? Francesc. ¡Pobre gas! ¡Que no me sale!

O cada uno me llama como quiere. La Tarda de Catalunya Ràdio. Vostè està aquí. Amb Francesc Garriga. Adiós.

I no deixem la cultura a les dones i els dies, perquè demà comença la Fira de Tàrrega i volem que la seva directora artística, Anna Giribet, en parli, la tenim aquí. I vaja, volem que ens passi cinc cèntims de la cosa.

Baby boy.

Comença aquesta setmana del 10 al 13 de setembre a Fira de Tàrrega i a mi em sap greu perquè a vegades trobo que com que comencem el col i tot passa massa desapercebuda i el que fan cada any allà és un miracle. És un miracle, correcte. Anna Giribet, com estàs? Estic molt bé, moltes ganes. Ana Giribet, directora artística de Fira Tàrrega des del 2019, una dona al cervell de la Fira de Tàrrega i de tot allò i de tota la programació que es veurà. Què veurem aquest any?

Veurem moltíssimes coses, 57 espectacles. Ara no t'ho faré dir tota la llista. Amb moltes disciplines. Jo sempre dic que som un mercat i com a mercat intentem fer una selecció molt diversa, perquè com a personetes som diverses i és la gràcia que cadascú tingui els seus gustos i les seves maneres de pensar. Llavors el menú que s'ofereix intenta ser un menú divers, amb formes, amb continguts, amb històries. Llavors ens animo a tothom que remeni i que vingui.

Ja saps que ets a les dones i als dies i a nosaltres ens interessa molt tot allò que fan les dones. A dia d'avui, si es munten festivals, es munten espectacles on no hi ha dones en els cartells, és que no es té ganes de fer-ho. És que no hi ha voluntat. No hi ha voluntat perquè en realitat hi ha moltíssimes dones. Hi ha un talent.

De dones creatives, amb una capacitat per explicar històries en formats, de fer-ho sols, de fer-ho en conjunt, de fer-ho en col·lectiu, que és impressionant. A nosaltres ens arriben moltes propostes, moltes han de quedar fora, però també en seleccionem moltes amb molta qualitat. Per exemple, dones que segurament han passat per aquí en algun moment, la Glòria Rivera. Glòria Rivera ha estat

col·laboradora d'aquest programa. La teníem parlant de couplets durant tot un any.

Doncs amb la seva última peça, una dona que porta el projecte liderant des de fa anys, que puja a escena, que reivindica el couplet, reivindica des de l'humor polític actual, és una meravella.

Bon Babà, un espectacle que recomanem moltíssim, però també hi ha moltes altres disciplines en aquest festival, en aquesta mostra de Tàrrega, que és, per exemple, la gent del món del circ. Feu un espectacle preciós amb una companyia de circ francesa i les padrines, podem dir, de Tàrrega. I participaran. A veure, explica'm com va.

És una companyia francesa, però la meitat de la companyia és catalana, es diu la Cot Foll, i presenten una peça on tot l'elenco és dones, no només les que estan a escena, sinó tot el que han aconseguit que el projecte tirés endavant, i demanen la col·laboració de cinc dones sèniors, i quan dic sèniors vol dir de més de 70 anys que apareixen en una part de l'espectacle, un espectacle que aborda el tema de l'Alzheimer. És un espectacle del món del circ, la disciplina és el circ, però explica la història de la pèrdua de la memòria. I en aquesta part apareixen les cinc dones meravelloses de Targa o del lloc on es vagi a fer la peça. I és una peça molt amb clau femení, de circ, que a vegades costa veure peces de circ virtuoses només en femení. I és un clar exemple d'una iniciativa liderada per un conjunt de dones amb un potencial creatiu espectacular. I que s'adreça a un públic global, a un públic heterogènic i a un públic divers.

Aquesta és la gràcia, no? No que els espectacles de dones només els mirin dones, sinó que els miri tothom i tothom se senti impel·lit pel que expliqueu. Correcte. També hi ha temes que són molt propis, podríem dir, com la pressió estètica. Em sembla que hi ha algun espectacle que també

va en aquest sentit. Si tenim una companyia del País Basc que es diu La Sala, La Judit és la seva directora, coreógrafa, i presenta una peça, que jo en dic un xupito, però és una peça de 12 minuts. Encanta. I és una peça que passa sobre la pressió estètica de les dones. És una peça contundent, és una peça política, on hi ha text en escena, on hi ha moviment, i és res allò, 12 minuts de moviment, però que et queda com estupefacte, llavors, també. Una peça per a tots els públics i per a totes les edats, gratuïtament i de dansa. I després també espectacles

com per exemple el de Pere Faura, que no és una senyora, però ell sí que reivindica molt aquesta manera de fer cuir, aquesta manera de repensar, i de fet el seu espectacle es diu Mètode Rosa, que suposo que hi ha una mica de subversió sobre si el rosa. Ha de ser el color de les dones, el color femení.

I a més a més una peça meravellosa perquè ell defensa el col·lectiu i explica part de la història del col·lectiu. És un concert, el Pere aquí el veiem cantant, el veiem amb música, i parla del col·lectiu i parla de coses personals. Jo quan vaig veure la peça aquí a Barcelona, al Mercat de les Flors, vaig passar per diferents moments. I és una d'aquestes peces polítiques, divertides i necessàries que també han d'estar en una programació com la fe.

Per també parlar de les identitats de gènere, per les diferències. També Hilaria, amb aquest nom, el sentit de l'humor, per exemple, de la Oye Sherman, però també de moltes altres.

De l'Alba, que és d'allà de la zona. L'Alba Sagarra. Correcte. Stand-up. I en català, amb monologuistes que ens parlen de l'actualitat amb contundència i amb humor. És una disciplina que els últims anys ha agafat molt de seguiment i també la tindrem al Teatre Ateneu en dues ocasions. Doncs, escolta,

ens apuntem tot això, fa superbona pinta. Alguna última recomanació?

Allò de dir, no us perdeu, tal? Mira, m'agradaria que us apropéssiu a veure la inauguració, perquè aquest any parla del concepte de la migració, que, com sabeu, és un concepte políticament ara molt actual, tot i que és un tema endèmic, i els Camxat, que és la companyia que ho farà, ho defensen des d'un angle molt humà i molt de pell, i jo recomano a tothom que vingui a disfrutar d'aquesta peça. Això el dia 10? Això el dia 10 i el dia 11. En quina hora? A un quart de 10 el dijous i a dos quarts de 10 el divendres, a l'Hort del Barceloní de Tàrrega.

L'Hort del Barceloní? Correcte. Explica'm això, l'Hort del Barceloní. No ho sé ben bé, l'Hort del Barceloní, som d'on que em vaig trobar.

Vau deixar que hi hagués un Barceloní a Tàrrega? Home, sempre, sempre tenim les mans obertes i els braços oberts a Tàrrega. D'acord, m'agrada aquesta actitud.

Moltes gràcies. A vosaltres. Anna Giribet i Argiles, gestora cultural i directora artística de Fira Tàrrega, des del 2019. Gràcies.

Les dones i els dies, el programa que li convé escoltar a Donald Trump.

Meravella de cançó. Olga Ábalos, tu saps com fer-me feliç i ho has aconseguit.

Home, jo sé que si et poso aquesta cançó ja tinc el sopar pagat.

Tens el sopar pagat avui, el que faci falta, perquè m'has posat The Bangles. Avui sonen les Bangles dos vegades, eh? Estic a nota cubores amb aquest September Girls, que és una versió de la cançó famosa de Big Star. Correcte. Però que a mi m'encanta perquè elles fan. O sigui, amb aquesta lletra van parlant de les September Girls, o sigui, de les noies de setembre, que tenen una guerra amb els tios de desembre. Qui és un tio de desembre? A veure, que es personi. El nostre tècnic, Nil Hernández, és un tio de desembre. Aquí hi ha un tema. Es veu que fatal, eh, la història. Entre ties de setembre i senyors de desembre, oblida tant, perquè la cosa ens veu que no funciona.

És que la gent que neix al setembre està allò com al límit, no? Al límit de què? A veure què has de dir. No, vull dir que no és allò que A més, el límit als del desembre, perdona. Això és com quan anaves a classe, la gent més petita eren els que havien nascut al setembre, no? I era com el límit de a quina classe vas, aquesta o l'altra, no?

Era aquell moment. Doncs, escolta, el mes de setembre, que teníem tantes ganes de començar, que li vam dir a la Olga Valós, parla'ns de dones d'artistes que hagin nascut un setembre, perquè és que n'hi ha moltíssimes.

Hi ha. Un fotimer, la veritat és que. Començant per Beyoncé. Sí, correcte. Mira, avui no sonarà perquè som així, nosaltres. Bueno, perquè havíem d'escollir, no les podem posar totes, però Beyoncé és del setembre, també Gloria Estefan és del setembre, però nosaltres hem anat una mica a navegar pels anys 70 i 80, amb una excepció que ja escoltarem, i hem començat amb The Bankers i una altra gran dona del setembre és Chrissy Hine. Hola.

A veure, ara estava pensant que no hem mirat totes les dates de naixement de les Bangles, no sabem si hi havia cap de setembre, però vam fer aquesta versió, però que és una mica la tesi d'aquesta nit. Abans que em comencis a presentar i a parlar de totes aquestes dones, ¿Tu creus que les artistes o les cantants de setembre tenen alguna cosa especial?

Podria ser que sí, perquè també neixen en un període de l'any una mica especial, no? Si parlem de coses especials, no? El setembre és el mes de transició entre l'estiu i la tardor, és un mes moltes vegades de represa de les coses. Un punt nostàlgic, comença a acabar l'estiu, canvia el temps, no? Comencen a venir les bruges. Això esperem. Per tant, és possible que el setembre tingui algun component que faci que a nivell artístic, doncs potser hi hagi una mica de malaltia, també, no? Alguna cosa passa, però Chrissy Hine

va néixer el mateix dia que una servidora, i això ens agrada molt. No el mateix any. 7 de setembre.

Sí. 7 de setembre, ostres, doncs mira, teniu una cosa en comú fantàstica tu i la Chrissy Hine.

Home, i tant, a mi m'ha agradat tenir moltes més coses en comú amb Chrissy Hine, sobretot la seva cartera, ja t'ho dic ara. A veure, ha fet molta feina, també. Ha fet molta feina, jo també, jo també, però no ens ha anat igual. Són escenes diferents, són mons diferents. D'acord, a veure, Chrissie Hynde, per qui encara no sapia qui és.

Doncs mira, ella va néixer als Estats Units l'any 51, però ja cap als anys 70 va aterrar a Anglaterra i va formar un grup que es diu The Pretenders, que és una banda fonamental per entendre aquella barreja del punk, rock i la new wave de la música britànica de finals dels 70, i va ser una de les pioneres a l'hora de liderar una banda de rock. I, de fet, la seva posició davant de l'escenari, amb la guitarra, amb aquella actitud una mica xulesca, fins i tot va fer que es convertís en tota una icona.

I, a part, jo crec que és una de les primeres dones que veiem fent de líder de veritat i de guitarrista.

I compositora, cantant. I, de fet, ella ha seguit mantenint viva tota l'essència de Pretenders. Fins avui en dia, que encara segueix fent concerts sota el nom de Pretenders. Ella mai ha fet cap carrera en solitari, sinó que sempre sota el nom de Pretenders, que és el seu projecte de vida.

Doncs, escolta, sentim més la Chrissy Hine i els Pretenders amb aquest Don't Get Me Wrong.

Seria un no malinterpretis, no? Un no malinterpretis. Semblem nostàlgicas les de setembre, però també podem ser alegres com aquesta cançó. Aquesta cançó és una o de la felicitat.

I a ballar, i a passar-t'ho bé a la vida, que és una mica el que transmetia també la New Wave, no? Que és rock, és actitud punk, però. També amb un punt artístic, de buscar bé la bellesa de les coses i fins i tot, parlant de setembre,

una mica de melangia. Ens encanta parlar de la crisi Hein, però realment no li donaríem el carnet de feminista, precisament.

Ha tingut les seves històries. Ha tingut algunes polèmiques, especialment arrel de publicar l'any 2015 la seva autobiografia, Regles, on allà explicava que quan tenia 21 anys va tenir una agressió sexual. Va patir. I ella, a l'hora d'explicar com va anar, es va atribuir part de la culpa perquè diu que si vas vestida d'una determinada manera, doncs això pots atraure o no que et passin aquest tipus de coses. I això, clar, en un moment, en aquest 2015, en un moment en què la sensibilitat en aquests temes ja està a flor de pell i sobretot les dones en el món de la indústria de l'entreteniment ho tenen molt assumit, doncs això no va sentir bé en alguns sectors i ella va haver de matisar les seves paraules, que ella deia que només parlava de la seva experiència, que no volia dir que a les altres els havia de passar el mateix si anaven amb faldilla i talons.

Déu-n'hi-do, Chrissie Hynde toca la guitarra, però millor no parlis de vegades, no?

Té una mica, a vegades, hauria de comptar fins a 10, moltes vegades, Chrissie Hynde. Per això als periodistes els encanta entrevistar-la, perquè sempre dona titulars. Has estat mai o què? Que has fet aquests ullets així de. Home, m'agradaria però em faria molt de respecte, perquè tinc la sensació que si tens mal dia l'entrevista no la remontes mai. Doncs a veure, una altra rockera que

també és del setembre és la Joan Jet.

22 de setembre, encara no podem felicitar la Joan Jett, que falten uns dies, però aquesta és una altra rock and rollera de la vida. Una gran pionera. I jo sempre m'he preguntat com és que no ha tingut tanta fam aquí a l'estat, o sigui a Catalunya, perquè igual que la Chrissy Hine ha estat molt important, la Joan Jett. A nivell internacional ho és molt, però aquí se n'ha parlat menys, no ho sé.

Sí, no sé si és pel tipus d'estil musical, no? Òbviament Joan G la coneixem per grans èxits com I Love Rock and Roll, per exemple, no? Bad Reputation o aquest I Hate Myself for Loving You, que té un punt a vegades una mica més proper a aquest heavy metal barrejat amb pop. Ara m'estaven recordant de grups com Def Leppard i coses així, saps? White Snake. White Snake. Llavors. Potser pel tip estil musical no va acabar de reixir massa, però Joan Jet és una gran pionera del rock. De fet, va crear The Runaways, que era un grup dels anys 70, quan era fins i tot adolescent i era una banda formada íntegrament per dones, cosa que era inèdita en el seu moment als anys 70.

Perquè només tenia 15 anys, que això és una cosa que m'alucina.

I a més, hi ha l'altra dada, que ella va començar a tocar la guitarra cap als 13-14, és a dir, que ja de seguida, en dos anys màxim, ja va tenir la seva primera formació musical. Doncs escolta, meravella, Joan Jeta de Black Hearts, que és un dels grups que ha format Joan Jeta al llarg de la seva vida. I llavors, si vols, passem una altra dona de setembre, no? Home, aquesta és de setembre

i ara faré allò, no sé com explicar-vos-ho, però us donaré una pista. El setembre també és el temps del vi.

Amy Winehouse, aquesta dona que no ens cansarem mai de sentir. 14 de setembre, va néixer un 14 de setembre del 83. Uau, sí, eh? Que ens fa moltíssima pena, sempre que parlem. Se'n posen els cabells de pèls de puntet. Mira, mira, se li han posat. Avui vas amb un Fred Perry també, que és el polo que portava ella sempre, sempre anava de Fred Perry.

Sí, de fet tenia una col·lecció limitada dins de Fred Perry.

Sempre té uns cors petits, uns cors. I sempre la recordem, mai ens cansem d'aquesta dona.

És que tenia una veu espectacular, una forma molt pròpia de cantar on unia jazz, soul, rhythm and blues i ella mateixa, la seva forma de cantar ha creat escola. Hi ha moltes altres cantants que a partir d'Amy Winehouse han seguit aquesta forma de cantar, fins i tot arrossegant les paraules, vocalitzant poc, fins i tot buscant la textura de la veu i de la música. I crec que és un cas clar,

que això no ho hem dit, però setembre és el mes de verge, aquest signe que sempre és famós. Per la seva autoexigència, aquí jo crec que va haver molt d'autoexigència, és a dir, i això em pot pensar que tenia una vida desordenada, etc. i tal, però crec que realment era per fugir d'aquesta mena d'autoexigència i d'aquesta mena d'autocrítica que tenia tan forta. Del que se li exigia

des de l'exterior. És a dir, és algú que va triomfar molt jove, amb una personalitat molt gran, amb un estil propi. Recordem, ella toca la guitarra, canta, també composa, vull dir que és algú que volia fer la seva carrera com a autora. I clar, tenia tots uns elements externs, i això es pot veure molt bé en el documental Amy, que entre la seva exigència i també el que se suposa que ella havia de donar al món i al seu entorn, doncs va crear un còctel que a ella li va ser complicat de suportar, i d'aquí tot el tema de les seves addiccions. Les drogues, etc. Relacions tòxiques amb altres persones, etcètera. Però sempre ens quedaran els discos i aquestes cançons meravelloses, que passaran anys, anys i anys. Va tenir una carrera breu, però molt intensa. Mentre estava fent aquesta secció pensava, o sigui, quin va ser el primer disc de Amy Winehouse? El va publicar el 2013 i ella va morir l'any 2011. És a dir, són vuit anys de carrera musical molt intensa.

2003, 2003, del 2011. I em sembla que ara, no sé si fa ja 25 anys del Back to Black, no voldria jo ara aquí embolicar-me. Però sentim una altra dona, també, que és la meva estimada Gloria Gaynor.

Olga, Valós, un altre del 7 de setembre. No sé què va passar aquest dia. Quina bona collita, per favor.

Vas néixer tu, va néixer Gloria Gaynor i va néixer Chrissy Haen. Sí, mare meva. Ho veus, no? Jo?

Per què volia fer aquesta secció? Per què has pensat que t'he donat aquesta idea de que féssim aquesta secció? Per parlar del.

Per parlar del meu aniversari. Del teu aniversari. A veure, Gloria Gaynor. Doncs, una altra gran dona de setembre, una de les grans veus de la música disco, i és una altra artista feta ella mateixa, perquè ella prové d'una família musical, els seus germans formaven part d'un grup de gospel, però ella. Per ser dona no se li permetia formar part d'aquest grup, i ella va dir, saps què? Jo vull dedicar-me a la música, vull estudiar música, vull cantar, i vull crear-me el meu propi camí, i mica en mica, a començament dels anys 60, va començar a gravar discos, i quan va venir l'època de la música disco, aquí va esclatar la seva la seva popularitat gràcies a temes com A Will Survive, que no l'hem posat,

però és que n'hi ha moltíssims de Gloria Gaynor. Podeu sentir-los tots a casa ja, perquè nosaltres ho hem de deixar aquí, estimada Olga Ábalos. Acabem amb aquesta imatge, amb aquest imaginari de la Gloria Gaynor i l'A Will Survive. I com sempre, acabem avui el programa. Aquest equip meravellós, Roser Pereira Moragas, Montse Comelles, Mireia Isar, Albert Castellbí, Helena Miquel, Nil Hernández i que us ha parlat Montse i Virgili. I tornarem demà. Portem una setmana molt literària perquè demà ens acostarà la seva poesia Maria Sevilla. Ens presenta el seu nou llibre Ni una o l'oposada flor. Això serà demà a les 11 de la nit, com ja ve sent costum en aquesta temporada. Adéu, bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT