David Balaguer reflexiona sobre el FOMO i el JOMO

El FOMO, que jo n'he estat una gran víctima, l'he patit molt durant la meva vida, vaig descobrir una cosa que és molt important. Sabeu com allò que diuen del fascisme? El fascisme se'l combat. Doncs el FOMO se'l combat. Com se'l combat, segons David Balaguer? Reflexions de David Balaguer. No, no, no, és molt important combatre'l fent allò. Pel qual tu estàs sentint fomo, per descobrir que no és tan meravellós com tu et pensaves mentre estaves sentint fomo. A veure, per exemple, si tu veus una festa de. Per exemple, no, mira, això em va passar a mi l'any passat. Jo era a casa meva i hi havia les festes del meu barri. I se sentia una música de lluny. I sonava en aquell moment el. Julieta Venegas. Julieta Venegas, correcte. I llavors vaig dir, hòstia, m'estic perdent això. I em vaig vestir, vaig baixar a la festa i quan vaig ser allà vaig pensar. Estava millor a casa. Però si estava millor a casa. Si això, fot calor, perquè feia calor, també. Tot ple de gent, després a partir d'allà, potser encara anaven tres cançons que no t'agradaven i una que sí que t'agradava, i dius, però si estava millor a casa. En aquest cas concret I ara que més les temperatures es normalitzaran.

Espera't, mira, vaig mirar. No, vaig pensar en tu, eh? Em sembla que estic bé que es dijous. Màximes de 25.

I a més també, amb això de les fotografies passa una cosa, el tema aquest d'Instagram, allò que jo dic de les esferes de la felicitat aliena, que tu les vas prement i vas veient tot això. El dia que les fotografies no siguin només una imatge, que això potser passa en algun moment, que desprenguin també la temperatura del lloc, que desprenguin el soroll que en aquell moment hi ha allà, les olors que en aquell moment hi ha allà I la vibra que hi ha a la gent. La vibra, l'estat d'ànim d'aquell moment, llavors deixarem de sentir FOMO, perquè és que és això.

Quantes vegades has vist una parella, i ja torno al clàssic, una parella i dius, s'estan passant teta en aquest viatge que han fet, i després tornen i diuen, no s'han separat, i dius, hòstia, o si estaven veient allà

I que escolta'm, que una fotografia idíl·lica, jo recordo una vegada que vaig anar a Itàlia, era una illa d'Itàlia, ara no recordo exactament el poble, però la gent es feia fotografies en un lloc que era meravellós, però si tu miraves el que hi havia al darrere. Era terrible, perquè a més estava massificat, hi havia soroll, grits. Molt simbòlic, eh? I llavors dius, veus? És que clar, el FOMO te l'està produint la fotografia bonica que estàs veient, però no per del darrere. És que a més el FOMO té una cosa que és terrible, que tu pots estar veient una fotografia d'un lloc que tu potser ja has estat fa 10 dies i que et sembla millor en aquella fotografia d'aquella persona. Imagina't! No s'ha passat mai això, això m'ha passat. Jo vaig estar aquí fa 10 dies i no era tan bonic com en aquesta fotografia.

Fotut bona mare, ostres, de veritat, i a mi no, em fotia mal temps.

El FOMO és evident que ha estat incrementat pel tema de les xarxes, perquè clar, aquí passa una cosa, hi ha tantes coses no al món per fer, tantes coses que podríem estar fent ara mateix, que som aquí a la ràdio, ens encanta fer això, però ara podríem ser en un altre lloc del món que hem vist per la xarxa fa un moment. Llavors, com que el tram en el qual nosaltres som a la vida és tan curtet, el laps de temps és tan curtet, és a dir, si els humans visquessin, per exemple, 500 anys, no hi hauria tant FOMO. Ai, que no sé què dir-te, eh? No sé què dir-te. Però seria diferent, segurament. Però la comparativa seguiria existint, eh? No, que el tema dels vaixells amb gent banyant saltamar, això em fot. Una de FOMO, un pic de FOMO, i després un dia ho vaig fer. I tampoc era tant, perquè a més hi havia 3 o 4 meduses.

Si teniu un vaixell i voleu convidar en David Balaguer, al 677-3877-19. Home, perdona,

fer el programa, fer la solució. Amb un vaixell? És que ja me l'estàs provocant, Fran, el meu fumo.

Seria fantàstic, no? Interessant això de sostenir el buit, on no hi ha plans.

Jo penso que la comoditat amb una persona. La trobes justament quan pots no fer res amb aquella persona. I això va molt vinculat a tot el que estem parlant. Però ho hem d'aprendre a fer amb nosaltres mateixos. Primer amb nosaltres mateixos, que aquesta és una cosa que ja costa molt, però quan ho aconsegueixes ets molt feliç. I després amb les altres persones. Si tu, quan vas amb algú, creus que estàs obligat a fer 30.000 coses, és que potser amb aquella persona no estàs còmode del tot. Si tu amb una persona no fots res i estàs bé, has trobat la comoditat amb aquella persona. Estar bé amb algú és el més proper estar sol, no?, que diuen. I el tema aquest que diu que el Fran Ara ens deia que la gent que ens està escrivint, la majoria són de l'equip jomo. Sí, sí, absolutament. Però a mi m'agradaria veure quants d'aquests que són de l'equip jomo. Han estat prèviament de l'equip FOMO. Perquè aquí tu no et pots canviar d'equip de futbol, però d'aquest equip sí que t'hi pots canviar.

O que tens la primera pulsió, que era el que deia l'Helena, de dir, ai, aquella punxada, i després ho racionalitzes i dius,

no, no m'interessa. Perquè tu acabes veient que el FOMO t'afecta. I acabes veient que el fomo és exhibicionisme, frivolitat, fals també, el fomo és fals. Llavors, com que acabes veient tot això, és una cosa tòxica de la qual te'n decideixes apartar.

Estem tan acostumats a produir que també estem molt desconnectats d'això perquè no tenim temps, ni tan sols, perquè anem acumulant coses, sigui feina o sigui oci. Tenim una agenda tan plena que diem, però jo qui era? Però què m'agradava fer?

És aquest enrenou, hi ha un enrenou constant. El soroll. El soroll, el bullici. Una voràgine de la qual tu no n'escapes pràcticament ni un minut al dia. I són aquests deu minuts que tu dius, tot comença per deu minuts d'escapar de tot això. FOMO, ja ho estem veient, és molt perniciós. Que és una mica el que deies, eh, David?

Sí. L'obligació, és que el concert d'oques grasses, no? Sembla que si no hi ets no seràs ningú, no?

No, però és que fins i tot, sent-hi pots sentir FOMO. Que això és una cosa que ens ha passat a les persones, que tu ets en un lloc i ets allà. I, hòstia, que bé que hi soc, però potser en aquella localitat on hi ha aquell senyor d'allà encara ho estaria gaudint més. És el FOMO dins del FOMO. I després, sobre el que comentava, l'altre dia em va aparèixer un vídeo, justament a la xarxa, d'un lloc d'unes illes gregues on la gent feia cua per fer-se una fotografia en un lloc que és preciós. Per capturar, eh? Cosa que demostra. Que el fomo és ridícul, perquè estàs fent una cua, potser d'una hora, per fer-te una fotografia que pretén generar fomo perquè tu tenies fomo. És molt artificial. I passa una cosa també, que és el tema, ara pensava en tot això que dèieu de l'edat, a la gent li agrada molt dir, amb el pas del temps, jo vaig ser-hi allà. Jo hi vaig ser. Per exemple, el famós concert aquell de l'any, no sé si era el 94. El concert aquell de Sopa de Càbera, Sau, Els Pets. Pot ser, ara el Fran dirà. Jo, per exemple. El 91, em diu el Nil. L'any 91, aquell concert. És que és tan gran, que. Jo en aquell concert no hi vaig ser. Jo no hi vaig ser i això em provoca un FOMO que aquí sí que. Però si eres una criatura. No, home, però van anar-hi molts amics meus en aquest concert i amb el pas del temps em sap greu no haver-hi anat i aquí sí que la batalla, FOMO-JOMO, la guanya el FOMO clarament. El JOMO aquí queda derrotat perquè, clar, jo m'ho vaig perdre. I jo ara soc molt del jomo, però aquí, aquesta batalla en aquest concert concret, la guanya el FOMO.

A l'haver-te'l perdut encara ho vius amb aquesta intensitat. Dol molt, sí. Que fort, David, és un molt.

Per favor. Però veus, és com si hi hagués anat, pràcticament. Sí, sí, sí. Però sense haver-hi anat. Aquí estic pensant com que això és pels. Els nens i els infants i els adolescents senten més FOMO que les persones adultes. Estem veient que està passant això. He tingut una idea. Per qui la vulgui. S'hauria de fer una sèrie de dibuixos animats, d'animació didàctica, que fos Les aventures de Fomo i Jomo. És molt bo això, eh? Les aventures de Fomo i Jomo. Vinga, va. Dos personatges. Ho apuntem. Això seria molt bo, eh? Ho apuntem, aquesta màquina d'escriure invisible.

I avui tenim molt més la sensació de, ai, quin dia més xulo, perquè he estat amb el David, amb l'Elisenda i amb el Fran.

És que potser nosaltres ara, atenció, potser li estem provocant Fomo a algú. Home,

però si no ens posem la ràdio, nois. Que hi som cada dia a la una del migdia, la solució. Què faries? Com seria la teva vida? Si ningú mirés, si l'opinió dels altres fos absolutament igual. Uau, aquesta és la clau, eh?

És que no me l'havia plantejat mai i ara me l'acabo d'apuntar de deures. Segur que tots tres heu pensat. A mi m'ha deixat molt pensatiu, això, ara. Tu què faries si no estigués ningú mirant-te? Què canviaries de la teva vida?

Doncs mira, segurament, ara estic en un moment que canviaria la meva professió, tu. Per una professió que em donés molta més tranquil·litat. Saps què m'agradaria a mi? Treballar de. Que potser no és més tranquil, atenció, eh? Però a mi m'agradaria ser un jardiner.

Podríem fer una taula de jardiners o d'oficis així, amb les mans. Posa'm animals, no ho sé. Natura. T'has passat, Elena. T'has passat el joc.