Dones de Bosc: "Gestionar un bosc és cuidar"

Cremen els boscos, les dones, quin paper hi tenen?

Sens dubte, un dels pitjors moments d'aquest estiu l'hem viscut amb els incendis. Fa un parell de dies que hem encetat el setembre i podríem dir que encara amb olor de cendra. Un dels més terribles va ser l'incendi de les Gavarres en el que es van cremar 2.300 hectàrees de bosc. El que vam sentir aquells dies repetidament és que el bosc estava abandonat i els qui s'hi van atrevir van denunciar la deixadesa del govern en aquesta matèria. Dones de Bosc són un grup de dones que es proposen comprar parts de bosc o establir-se per evitar els incendis en la mesura del possible. Avui les coneixerem.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Comencem avui amb la música de Julia Hagling, una de les primeres cançons del seu nou disc, que sortirà el 25 de setembre amb aquesta energia de qui sap el que vol. Comencem aquest programa d'avui, les dones i els dies, perquè les dones que ja ens acompanyen a l'estudi gasten ben bé aquesta energia.

You don't have to be gentle, love. Benvingudes, benvinguts a les dones i els dies.

Jo amb aquest programa aprenc moltes coses i una de les que he après és que un de cada tres boscos de propietat privada estan en mans de dones, però malgrat això estan poc representades en la presa de decisions del sector. I clar, això té unes implicacions segur, i estan aquí en peu de guerra, assegudes, però han esmorzat bé. I m'acompanya la Michelle Corell. Com estàs? Hola, què tal? Contenta de tenir-te aquí. És la Michelle Corell, propietària de 65 hectàrees de bosc al Massis de les Gavarres. A més, fotògrafa professional des de fa més de 30 anys. I em sembla que a tu el bosc t'ha canviat la vida.

Sí, efectivament, m'ha canviat totalment. Jo era una persona de ciutat i de sobte vam comprar aquesta finca i vam descobrir que havíem de gestionar 65 hectàrees, no sabíem res i ens vam posar mans a l'obra. I és un món fascinant.

Ara en parlarem d'això, perquè clar, tu ets una fotògrafa professional de Nova York i ara ets propietària d'un bosc de les Gavarres. I clar, aquí m'has d'explicar alguna cosa, eh? És un petit canvi, sí. Escolta, també ens acompanya la Cristina Lier, que és cofundadora de l'associació Forest Horses, propietària forestal i gestora d'una finca forestal familiar de 280 hectàrees. I jo abans te deia, tu ets la dels cavalls, oi? I què vol dir això de ser la dels cavalls?

Així és com em coneixen moltes de les meves amigues, la veja dels cavalls. Què és això dels cavalls? Per què? Quin paper fan els cavalls? Doncs és una associació també fundada per dones, que el que fem és portar cavalls al bosc i intentar gestionar el bosc d'una manera totalment sostenible. Ells viuen lliures al bosc, tot i que tenen un tancat elèctric, com les vaques al Pirineu, perquè m'entengueu, i els anem canviant de boscos. Tenim acords amb propietaris forestals que cedeixen el terreny i estan allà

pasturant potser sis mesos, un any, dos anys. Podríem dir que fan la feina que potser haurien de fer les administracions, els cavalls, que és a dir, netejar el bosc. Sí. Un dels grans objectius és aquest,

oi?, O també la feina que feien abans les persones, o sigui, abans els boscos els gestionaven els mateixos habitants dels pobles, anaven a buscar llenya, arreglaven els camins, i ara, com que ja no ens calentem amb aquesta llenya, estan molt més descuidats en aquest sentit. Llavors, els cavalls fan la feina d'estar ells vivint allà i ja està.

Doncs escolta, ara en parlarem d'això i també ens acompanya l'Imma Sagarra. Benvinguda, com estàs? Molt bé, molt bé. Propietària forestal, en concret d'una finca de suredes, en aquest cas de 200 hectàrees al massís de les Gavarres. Exacte. Que ara jo et faré una pregunta que potser em mates, però clar, la gent diu "No veieu que ja no hi ha taps de suro a les ampolles de vi? Ja ningú vol el suro".

Això és veritat o no? És veritat, és veritat. I, a més a més, el suro de les Gavarras està molt buscat perquè es considera un dels suros de més qualitat. Sí, sí. Sí que és cert, sí que és cert que, per exemple, això a la reunió d'aquest any ens ho van dir, que com que ha baixat. No és perquè no hi hagi bodegues que fan servir taps de plàstic o taps d'arròs, que aquest també és cert, però el consum d'aví ha baixat a nivell mundial i, aleshores, hi ha moltes fàbriques que tenen excedents de taps de suro. Aleshores, doncs això és una. I ara ens estem reconvertint, o les fàbriques també s'estan reconvertint, en fer altres coses de suro, com s'havia fet abans. Aïllants, capses, coses, no? Per aprofitar, a més, altres parts del suro no tan rendibles com els del graps.

O sigui que seria una bona idea, també, que les suredes es netegessin. Vull dir, és a dir. És que es netegen. Es netegen, eh? Es netegen, es netegen. Ara parlem d'això, perquè clar, algú ens està sentint segur a casa i està aixecant la cella i diu, un moment, vaig a escriure aquestes de les dones i els dies, perquè tots s'ho fan venir bé, no? I diuen, per què les dones han de netejar més el bosc? O per què us heu ajuntat com a dones de bosc? Quina és la vostra tasca? I per què és diferent? Per què no s'han ajuntat els homes de bosc?

A veure, i contesta. Contesto jo, contesto jo. Jo soc la secretària de Dones de Bosc. Aleshores, quan es va crear l'associació va ser per donar visibilitat a les dones. O sigui, a Catalunya un 70% dels boscos està en mans privades. És a dir, només entre un 25 i un 30% és de l'administració pública, no? I d'aquest 70%, un 40% està en mans de dones. Però en canvi, el que deies tu abans de començar el programa, quan mires les juntes de les associacions que ja existeixen, forestals, de propietaris i tal, hi ha molt poques dones. Molt poques dones.

Jo sempre dic que I això quines implicacions té? Que no hi hagi dones.

Implicacions és A veure, maneres de fer. Nosaltres el que hem vist és que la manera de treballar de les dones és una manera més col·laborativa. Més de compartir, més de fer xarxa, i aleshores això el que hem volgut és fomentar la presència de dones en aquestes. Un dels objectius principals de Dones de Bosc és aquest, aconseguir que es visibilitzi, que surtin, que aflorin les dones propietàries, que són aquest més d'un 40% de la propietat privada, i animar-les a formar part d'aquestes associacions. Perquè la majoria formem part de les nostres associacions territorials de propietaris. Però estem allà escoltant. O, això en el millor dels casos, en el pitjor dels casos, estem a casa i enviem el marit que faci la feina o ens representi. I això és el que volem evitar. El que volem és implicar les dones propietàries.

Clar, jo ara estava pensant, les dues, tant l'Imma com la Michelle, les dues heu patit de primera mà l'incendi de les gabarres. Què us va significar a vosaltres? I us vau estirar els cabells allò un a un quan aquells dies passava tot allò i que sentíeu certa impotència, m'imagino? O això ja us ho havíem dit i no ens heu fet cas? No, a veure,

s'han de trencar algunes coses que s'han dit, que és el tema que si les gabarres eren un polvorí. S'ha de dir que més d'un 70% de les hectàrees cremades estaven gestionades. Estaven gestionades vol dir que estava el bosc net i s'ha cremat. Aquest 70% era de propietaris privats, que tots tenim el nostre pla de gestió i ens ocupem de perquè ens interessa per poder pelar les oredes, perquè ens interessa per gestionar els pins, pel que sigui, ens interessa que estigui gestionat. Gràcies a això, no s'ha cremat més, però s'ha cremat perquè s'havia de cremar. Ha sigut una negligència fatal. Però hi ha algú llavors que no està fent la feina.

És a dir, hi ha una part que no s'està fent. És a dir, hi ha una part que és de mans privades, però hi ha tota una part que és pública, m'imagino, que aquí també hi ha jugat part, no?, aquest fet. No ho sé. El que t'estàs mossegant la llengua,

que t'estic veient. No, jo també, a part de la gestió que facin els propietaris en plat tècnic, jo sempre m'agrada mencionar l'ADF, que gràcies a ells també. No em parles amb cicles a la ràdio, eh? Asociació de Defensa Forestal, que bàsicament existeix en Catalunya des dels 80-90, després d'uns grans focs, i bàsicament són unes associacions de voluntaris, propietaris forestals, potser hi ha alguna persona que cobra un sou, però és gent que dedica el seu temps lliure. Per fer feines forestals. I gràcies a l'ADF també crec que no s'ha cremat més que tenim a les Gavarres. Que n'hi ha diverses ADFs molt actives que estan fent treballs de prevenció a l'hivern.

Saps aquesta frase de el foc s'apaga a l'hivern? I llavors, perdona, per què hi havia tanta gent que deia és un polvorí? O sigui, hi ha alguna base científica en tot això? No ho creieu, eh? O sigui, no hi ha una part que estigui. Especialment abandonada?

Abandonada? Les gavarres, jo no crec que estiguin abandonades, les gavarres. Ha sigut una fatalitat i, evidentment, sí que hi ha parts. Si només un 70% de les hectàrees cremades estaven gestionades, vol dir que hi havia un altre 30% que no ho estava. Per tant, sí que hi ha una part. De les 30.000 hectàrees que formen el massís de les Gavarres, no totes les 30.000 hectàrees estan gestionades, perquè ja partim de la base que del 100% de propietat forestal privada, només un 30 i pico per cent està gestionat. O sigui, hi ha molta feina a fer, molta pedagogia a fer. Aquesta és una de les nostres labors, també, com a dones de bosc, que ens hem posat al cap de fomentar els plans de gestió, no? Animar a les dones, en aquest cas, a posar-se al davant i decidir de fer un pla de gestió. Un pla de gestió és un projecte que es fa d'acord amb una enginyeria, veus què vols fer tu en el teu bosc, què està permès fer en aquell bosc en funció de les característiques del mateix, I a partir d'aquí es fa un pla a 15-20 anys i tu tens cada any unes tasques a fer. Algunes tasques d'aquestes estan subvencionades en funció d'on està la finca, el que deia abans la Michelle, si està en un parc d'especial interès natural com és el tema de les gabarres, que et dona punts a l'hora dels ajuts. També és cert que els ajuts no arriben a tothom.

Ara tothom s'omple la boca. I també potser estem demanant també que els propietaris s'encarreguin de molta cosa, no? Perquè algunes de vosaltres us vau comprar una casa, per exemple, i us vau trobar que hi havia bosc i que anava tot en el pac, no? Exacte.

I els diners arriben on arriben. I què arregles primer, el bosc o la casa? Què fas, una escala? O si no ets multimilionari. Però una mica una raó també de no podem oblidar mai dels focs aquests, que encara que els propietaris estem fent bona feina, les ADFs també, és que estem patint un. Associacions de defensa forestal. Això, Associació de defensa forestal. Estan el canvi climàtic, el estrès hídric que hi ha a tots els nostres boscos, que no hi ha prou aigua per totes les plantes i els arbres, i justament la gestió pot ajudar. A que se mantingui una mica l'humitat, l'aigua que necessiten aquestes plantes i per tant no ser tan febles i tan possible fer un foc. Heu d'explicar moltes coses encara.

Escucho abrirse una grieta nueva desde el interior y de ella sale la madera que nos dio calor. Te protejo como las montañas.

Esteu sentint les dones i els dies avui amb Dones de Bosc, aquesta associació que intenta tenir cura dels boscos, que sembla una cosa així una mica romàntica, una mica hippie, però en realitat és tocar molt de peus a terra. Encara no has parlat a Cristina Lier, que tu dèiem que eres la dels cavalls. Sí. Però tu també venies amb una herència molt particular, perquè és una cosa que vas rebre, i també a vegades, quan rebem una herència, rebre d'herència un bosc, és a dir, i tantes hectàrees, em sembla, perquè tu n'has rebut. Quantes hectàrees vas rebre? 280 hectàrees de la muntanya del Solsonès i del Berguedà? És a dir, això no sé si és un regal o una creu.

És un regal per nosaltres, perquè de fet no és a cara herència, perquè els meus pares encara estan vius, però sí que han demanat relleu, en el sentit que ells tenen ja 80 anys i ja no estan amb aquella energia que tenien vital abans de fer camins i treure llenya i tal. Llavors, el que estem fent de moment és només aprendre a conèixer els camins i els límits de la nostra finca, perquè això són 280 hectàrees, com t'ho deies, és bastant gran, i a més és tot molt endins, vull dir que no tens una carretera molt a prop, ni tens molts camins, vull dir que no és fàcil ni gestionar-la, ni treure llenya, sí que és relativament accessible, vull dir, l'època dels volataires s'omple de molta gent, perquè a més, Berga, la zona del Berguedà,

I els boletares netegen d'allò o te la deixen una mica bruteta al bosc?

Pregunto. Polèmica, polèmica. Depèn d'aquí. Hi ha gent que ho cuida i que sap treure els bolets com toca i hi ha gent que va directament i es fica pertot arreu on tant no toca.

Clar, vosaltres també, jo m'imagino que és un món aquest del bosc i de la defensa forestal que l'hem tingut molt associat amb els homes i també només cal veure el cos dels bombers, també encara la proporció costa moltíssim, no es veuen dones. És un món molt masculí, és un món que s'ha fet durant anys i aquella cosa, també aquelles frases de si s'ha fet tota la vida així, per què no s'hauria de fer d'una altra manera? Com d'alguna manera arribeu les dones aquí? I com us sentiu també a l'arribada i com ho reben? En aquest món? En el nostre cas és que

som tres filles. Vull dir, al meu pare li han tocat tres filles. Llavors, l'única manera era traspassar-ho. És veritat que tant el meu pare com la meva mare han fet molt bon tàndem durant tota la vida i sempre s'han ajudat molt i els dos prenen decisions, vull dir que no és només el meu pare en aquest cas, però sí que és això, som tres germanes, la primera a aparèixer per Dones de Bosc vaig ser jo, perquè com que en Bosca amb el tema dels cavalls potser vaig arribar abans, o em va arribar no sé per on, però ho vaig veure molt clar, i llavors jo vaig arrastrar de seguida les meves germanes, i s'han fet sòcies les dues, vull dir que hi ha gent que et deia, no, però només pots fer-te sòcia tu, no, només, i ja passes la informació, no, és que és una cosa personal de cadascuna, o sigui, a les tres ens dona.

Però jo em referia a la gestió forestal que estava feta per homes, és a dir, com us han rebut a vosaltres amb aquesta idea? No hi ha hagut una certa sospitació al principi o certa reticència?

Una mica de reticència de dir, a veure, què volen aquestes ara? Què pretenen? Nosaltres al començament ens esforçàvem molt en dir no venim a prendre-li el lloc a ningú, no som intruses, sinó que realment el que volem és tenir un lloc. Tenir un lloc que no teníem fins ara, i empoderar-nos. Per això, una de les accions més principals que estem fent és la formació, la formació de dones. Una de les primeres formacions que vam fer era la interpretació dels plans de gestió. Però és clar, totes les que tenim un pla de gestió, és un patracol així, de gros, molt gros, que no m'esteu veient, però és molt gros. No m'esteu veient, però està posant quatre o cinc dits, un totxo. Que està normalment allà al calaix i que no sabem ni interpretar, perquè la majoria de gent ens entengui. Imaginem-nos que un projecte ha de fer un edifici o de fer una casa, que l'arquitecte fa un projecte, I tu pots o no pots interpretar-lo, pots saber o no saber interpretar-lo. Si el saps interpretar, podràs interactuar amb les decisions de l'arquitecte. I amb això exactament el mateix. Si saps interpretar el teu pla de gestió, podràs també interactuar amb l'enginyer o amb les persones que t'han de fer les tasques que estan programades. Aleshores, la primera cosa que vam fer va ser aquesta interpretació dels plans de gestió. Després hem fet també un curs d'empoderament, d'aprendre a parlar en públic. Perquè això ens costava, eh? Ens costava més que res. Es crida molt als boscos, o què? Es crida molt als senyors, o què? No, però com que una de les nostres missions és donar-nos a conèixer, si hem d'anar per diferents pobles a buscar sòcies i donar-nos a conèixer, havíem de tenir un argumentari comú i saber com defensar-lo. I aquest va ser un dels altres cursos que vam fer. Després també vam fer un curs de geolocalització a la finca. Tenim el nostre pla de gestió posat al nostre mòbil, I amb això nosaltres ens podem moure per la nostra finca marcant camins, marcant fites, marcant el que convingui, marcant àrees per fer zones de treball i tal. I això és molt pràctic perquè ho tens en el mòbil. I aquest ha de ser el segon curs que vam fer. I bé, anem, ara, per exemple, un dels cursos que està previst és fer un curs de motocerristes per als que els interessi.

Va venir una motocerrista en aquest programa de les dones i els dies, que és una feina també que al principi se la miraven dient com on vas noia, on vas noia. Sí, sí, sí. Clar. A mi el dubte que em sorgeix i que potser algú es pregunta algú dirà, hi ha una manera diferent de cuidar els boscos si ets home o ets dona? Què els diem? Sí, a veure però aquí hi

ha arguments això no m'ho compararà tothom està clar que has de tindre els coneixements tècnics o tindre una persona al teu costat que té els coneixements tècnics com un enginyer o enginyera forestal. I a partir d'allà decidir què s'arregla, què no s'arregla, què s'estassa, què no s'estassa, com es fa. Com deia la Mercè Homs, que és una de les emboscades que vaig fotografiar per un projecte, deies que les dones ja tenim la cura, és una cosa que ja tenim molt integrada, i gestionar un bosc és tenir cura. És tenir cura, és cuidar. Sí, és cuidar. I és el que estem fent. Estem cuidant i intentant que els boscos amb canvi climàtic que estem tenint aguantin bé o millor i no volem fer mal a ningú, ni a cap bosc, sobretot.

Cristina, tu tens experiència. Això que em deies, tres germanes. Com us heu fet càrrec? Perquè són moltes hectàrees, que dèiem, 280. Com també heu traslladat la saviesa o potser també els coneixements de la vostra família de tots aquests anys?

Com es porta el dia d'avui? Sobretot ara el que estem fent és moltes excursions que liem nosaltres amb els pares per anar coneixent els diferents sectors de la finca, no? Perquè és molt important saber des de com accedeixes fins allà i com pots retirar la llenya, quin tipus d'arbres tens. Ser conscient, doncs això, si potser al setembre-octubre trobaràs moltíssima gent al bosc, no és un moment de recollir arbres perquè pots fer mal a algú, perquè no controles tota la gent que entra, no? Encara estem en aquest procés perquè ara, just abans ho parlàvem amb el cafè que hem fet abans, que cap de les tres ha deixat la seva feina real per dedicar-se a aquesta feina, però en algun moment potser alguna ho haurà de fer. I aquí serà difícil escollir, perquè som urbanites, nosaltres, els meus pares sí que fa molts anys que ja se'n van anar a viure a la muntanya i que estan molt a prop de la finca, però nosaltres al final estem a dues hores i mitja.

Ara tu parlaves de les professions, l'Imma, per exemple, és filòloga.

Filòloga d'estudis, que no he exercit mai de filòloga. Perquè de seguida vaig començar en el món de l'empresa i estic en el món de l'empresa. Però sí, sí, de formació soc filòloga. I, Michelle, ho hem dit al principi,

però ens has explicat la teva història perquè tu ets fotògrafa professional i, de fet, has fet dos projectes també artístics, que també és una manera de cuidar el bosc i posar-lo, donar-li visibilitat.

Això, el que pretén amb aquests projectes és explicar el que és realment el món del bosc i la vida del bosc. Però tornant a la teva pregunta d'abans de com ens han rebut dones de bosc, el primer va ser, i per què, i per a què, i alguns mirant-nos com, ai, ai, ai, ens van a quitar els socis o alguna cosa així. Però no, en cap cas hem pensat que sigui així, i jo crec que el que Dones de Bosc ha fet és omplir un buit, perquè aquests cursos que hi ha parlat, han tingut un percentatge d'assistència espectacular que ni en les reunions d'homes o d'homes normals, diguem-ne, n'hi ha tanta gent. N'hi ha dones molt interessades en aprendre, en saber, en entendre. Dime, jo, per exemple, jo no tinc previst agafar una motocerra. No, eh? No, no. No, pero sí que vull saber que la persona que vingui a treballar a la finca, pues, ho fa bé o igual indicar, yo qué sé. Pero bueno, que me he comprado una pequeñita para hacer cuatro cosas. Però això. Doncs, l'altra pregunta era.

No, no, t'estic preguntant també pel projecte. Els projectes, d'acord. Hi ha una part que és tocar de peus a terra i hi ha també un projecte artístic que tu has fet, aquest Sentir la Sureda, o aquest Emboscades Dones i Bosc. Explica'm què és això.

Has fet fotografies del bosc de les Gavarres. Explica'm què és. A veure, això, soc fotògrafa fa més de 30 anys. No soc una fotògrafa de natura. Mai l'he sigut. Per tant, aquests dos projectes que tracten la naturalesa és sempre la relació entre els homes o les dones i la naturalesa. I en Sentir la sureda era tot sobre llevadors de suro, però per explicar una mica el que és gestionar una sureda, com es gestiona tot el tema del suro, perquè també la meva finca és una sureda. Però jo vaig anar a 13 finques per tota Catalunya per fer aquest reportatge i vam fer entrevistes. I a través de les entrevistes els llevadors explicaven com es lleva el suro. I són temes que es fa des de 2.000 anys, però jo parlava amb gent i. Ah, sí? Estan llevant el suro? Què és això? I no està allà a l'arbre?

No, no està allà a l'arbre. Tu, Michelle, sempre dius una frase que ens agrada molt, que dius que Catalunya ha donat l'esquena al bosc, com Barcelona ha donat en el seu moment l'esquena al mar. Exacto. Explica'ns què vols dir amb això.

Bueno, jo. Porto aquí molts anys i jo he viscut el canvi, per exemple, Olimpiades, que de repente la Barceloneta era un sitio que, o sobretot allà per la Via Olímpica, no hi anava ningú. Però ara l'ho van obrir i Barcelona es va obrir al mar. Al cap i a la fi és una ciutat amb playes i mar. I el bosc és el mateix. Tothom s'ha anat als 50 o 60 de les àrees rurals. Perquè guanyaven més diners a les ciutats, perquè ja ningú volia llenya, com ha dit la Cristina abans, i és que la majoria de la població de Catalunya està tot aquí a la costa, aquí a la costa, i a dintre està tot buit. I clar, i s'ha quedat allà.

El que passa és que potser estem demanant molta responsabilitat als propietaris, a les propietàries, no?, també, perquè, clar, tu dius, jo m'he comprat un terreny, però si deixem que la gestió només es faci per mans privades, no ho sé jo. Quan et poses amb la

butxaca de la gent. Sí, a veure, jo abans també he començat a dir que ara tothom s'omple molt la boca de la paraula gestió forestal. El mateix president Illa parla sempre ara de la gestió forestal i de la necessitat de gestionar els boscos. És una realitat que en els últims 20 anys ha crescut moltíssim la superfície forestal a Catalunya, tant que és insostenible. Aleshores s'ha de gestionar el bosc. Però és clar, la diferència entre gestionar el bosc i mantenir el bosc és molt important, perquè gestionar el bosc vol dir que s'ha de treure un profit del bosc. No només s'ha de tenir net, sinó que s'ha de poder gestionar per treure'n un benefici. Sigui de la llenya, sigui de sota bosc, sigui de productes tercers del bosc, de plantes aromàtiques, de X, el suro, de moltes coses. I per això hi ha d'haver ajuts. Hi ha d'haver ajuts. Mira, ara en el nostre cas, per exemple, dels afectats dels incendis de les Gavarres, s'ha creat una associació d'afectats. Estem en contacte amb totes les administracions, hem parlat amb el director general, amb el conseller, amb el mateix president, amb tothom que sí, que sí, que sí, que sí, que sí, pel pla de regeneració de les gavarres. Encara no tenim res cert. Això va ser primers de juliol, estem a primers de setembre, fa dos mesos. El bosc va creixent, la natura no para, la natura i nosaltres hem d'actuar. I clar, necessitem aquests ajuts per actuar. No podem nosaltres, com a propietaris, posar-nos ara a fer unes feines per regenerar el bosc pagant-les nosaltres. El govern s'ha de posar les piles i ens ha d'escoltar i ha de posar ja els diners sobre la taula per poder fer aquest pla de regeneració i de restauració del bosc. I això és el que fa falta. I no només a nivell dels afectats de les Gavarres, evidentment, a nivell de tot Catalunya dels boscos que hi ha, per incendis i no incendis. Ha parlat una dona de bosc i massa agarrada.

Estem demanant molt a aquestes dones, a les dones de bosc, que estem parlant aquest vespre aquí a les dones i als dies, però jo també pensava que igual que se us demana, que a vegades us arremangueu, mai millor dit, clar, moltes vegades la feina que feu no en cobreu res, com per exemple, tota aquesta feina que estàs fent, Cristina, amb els cavalls, deixar-los allà al bosc perquè pasturin, es diu pasturar? No ho puc dir així.

No, és un voluntariat totalment. Nosaltres hi ha una part del que costa tenir els cavalls que la posem de la nostra butxaca i hi ha una altra part que l'aconseguim de subvencions públiques a les que ens presentem. Va ser el mateix Ajuntament quan van veure que muntàvem aquest grupet de dones, ens va dir, feu-vos associació perquè llavors podreu optar els ajuts que donem a l'Ajuntament per les associacions del poble. Però clar, estàs alhora demanant aquella ajuda igual que ho demanen els que gestionen les gegants, els capgrossos i els que fan tallers infantils o que fan restauració de camins antics. Però avui pensa que hi ha partides, no? Els ajuntaments petits tenen una partida per associacions i els diners que hi hagi te'ls reparteixes

entre tots. Clar, clar, clar. Doncs, a veure, si ens està sentint algú i diu m'està animant això, això que estic sentint a la ràdio, em toca alguna cosa. Com es posen en contacte amb vosaltres, amb Dones de Bosc? Donesdebosc arroba donesdebosc.cat. Doncs facilíssim, donesdebosc arroba donesdebosc.cat, ho dic bé? Exacte, fantàstic. Doncs apuntadíssim, això. Imma Sagarra, moltíssimes gràcies. A la Cristina Lier i a la Michelle Corell, gràcies per la vostra feina. Dones de Bosc també tenen Instagram. Vaja, podeu estar molt, molt al tanto del que fan aquestes dones. Moltíssimes gràcies. Gràcies, aviat. Gràcies per convidar-nos. Merci.

La lluna s'alça avui. Como un infante recién nacido. Una salsa buit per mi. I em guia fins al bosc, riu avall, desfaig camí. Caiguen entre els matolls, se'n fa bocins al món i plorar. No.

El sol s'alça avui pels dos i ens acarona el cos. Se'ns va de dir el clar abós. Però s'escenen els matons. Hi ha res que gira el món i enfila. Un escany a l'alzina i t'hi va,

t'hi va,

que t'hi va. L'amor que ens ha unit ens separarà de per vida com fa amb la terra i el mar.

A la tarda, a la tarda encara més cafè La tarda de Catalunya Ràdio Amb les veus habituals Bona tarda, a mi em fa molt feliç

això A un boomer li poses això i surt disparat És que està com un llum No sé, no sé què faran Però més i millor De dilluns a divendres de 4 a 7 La tarda de Catalunya Ràdio Com sempre, la millor hora del dia.

Ni que fos una princesa. Antonia Carrepons, tu has vist quin llit musical t'hem posat aquí, eh? És fantàstic, estic a punt de dormir-me. Home, dormir-me, no m'ho diguis, això, eh? Home, deia per això del llit, no voldries pas que féssim. Ah, allò, el llit, el llit, el llit. És un llit de flors, és un llit de flors clàssic.

Això està molt bé. Deuen ser roses, pètals de rosa, que és la flor clàssica per excel·lència. Excel·lència com tu.

Escolta'm, Maria Antonia Carrepont, si no la coneixeu, tenim a Mireia Izarra aquí darrere el vidre, que és molt fan, nosaltres també, de la gran família, d'aquesta novel·la que et va donar el Premi Òmnium. I ara els hi dic als oients, però mentre sonava la publi, ja m'has explicat que ja estàs treballant en una altra cosa.

És que és un no parar, això. És que no es pot parar. En aquesta vida, mentre hi hagi vida, ens hem de bellugar. Hem de treballar, hem de treballar. No, treballar no, bellugar. Ens hem de bellugar.

Ens hem de bellugar. Escolta, tu et bellugaràs amb nosaltres aquesta temporada, que ens fa molta il·lusió, i ens vindràs a parlar de clàssiques, de novel·les clàssiques i de personatges clàssics. M'equivoco o no?

Sí. No, no t'equivoques, i a més estic molt contenta de venir aquí en aquest programa tan estupend. Estupend? Què ha passat? No, és que és la paraula correcta, no? Estupend, podria dir estupendo, però. Tu sí que ets estupenda.

I ens parlaràs de clàssics, tant de personatges, com de novel·les, com d'escriptores.

Exacte, parlarem d'autores clàssiques i de personatges femenins que han esdevingut clàssiques de la literatura universal.

Perquè què passa? Que nosaltres, tant l'Antònia Carrepons com jo, estem una mica en contra d'aquella gent que només llegeix allò que acaba de sortir la setmana passada. S'ha de llegir de tot. Exacte. I t'has de fer un background.

Exacte, t'has de fer una biblioteca amb una mica de solera. I les obres clàssiques van molt bé. Primer perquè quedes bé en una reunió de dits. Per lligar va bé. Exacte, per lligar va molt bé. Dius, jo m'he llegit això, jo m'he llegit allò altre. I a més, sobretot, perquè tu pots passar molt bé també.

Doncs escolta, avui començarem per la Virginia Woolf, que és una superclàssica i que jo crec que en parlem molt perquè ens agrada dir molt això de la frase aquesta de l'habitació pròpia, que és aquesta manera de parlar tan femenina i feminista, també de dir que necessitem un espai per crear, però després què hem llegit de la Virginia Woolf?

Què hem llegit de la Virginia Woolf? Això depèn de cadascú. A mi em va semblar que per inaugurar la secció s'havia de parlar de la clàssica per excel·lència que és la Virginia Woolf. És una autora que a mi em fascina, que m'interessa molt, que m'agrada molt. M'agrada molt com a escriptora i m'agrada molt com a persona també. El que li passa, pobreta meva, doncs és que com les obres clàssiques té l'etiqueta de ser difícil. Difícil però per què? Pel llenguatge? Pel estil, pel llenguatge, perquè en les seves novel·les de vegades doncs no hi ha massa acció, però l'important és l'atmosfera. És el món interior dels seus personatges, no? L'important és el que ens explica i com ens ho explica. I jo crec que nosaltres ens hem de submergir en la seva literatura deixant-nos seduir, la paraula seduir és molt important, pel llenguatge que fa servir, per l'estil, per la riquesa de la imaginació. I tu també perquè dius que és molt moderna, en realitat. És molt moderna. És una moderna. Sí, i a més hi ha una altra cosa que jo crec que és molt important quan parlem de clàssics, que hi ha com un tabú, que la gent es pensa que no els entendrà. I jo crec que quan llegim no cal que ho entenguem tot. O sigui, hi ha vegades que hi ha paràgrafs o episodis o fragments o el que sigui que, si no els entens, no passa res, te'ls saltes, continues més endavant i li acabaràs trobant una altra cosa que et serà atractiva. Clar, amb l'amor tampoc ho entenem tot, no? Exacte. I bé que ens enamorem. Home, ens enamorem i ens clavem cada clatellada que Déu n'hi do, no?

I nosaltres hi tornem. Escolta'm, de què em vols parlar? Em vols recomanar unes obres? Em vols recomanar tota la seva obra o no? Com va això?

Mira, primer vaig pensar que podríem parlar de moltes coses de la Virginia Woolf i podríem parlar-ne de tantes que, mira, ja t'ho dic, no acabaríem mai. Podríem parlar, per exemple, del grup de Bloomsbury, que era un grup molt important que existia a Londres, al barri de Bloomsbury, que era un barri benestant de Londres, amb aquelles casetes blanques, amb aquells porxos clàssics i tot això. Però que era un grup molt important perquè es reunien els germans de la Virgínia amb intel·lectuals, amb artistes, amb pintors, amb escriptors, i el que té d'interessant aquest grup és que discutien de temes diversos, podien parlar d'art, podien parlar de sexualitat, de la vida quotidiana, podien parlar d'economia, però el que els distingia és que els homes i les dones hi intervenien amb igualtat de condicions. Cosa que no era massa freqüent en aquell temps. Podíem allargar-nos parlant d'això. Podíem també parlar de la revolució estètica que va portar a terme la Virginia Woolf. Ella i James Joyce, que és un gran escriptor i que també té fama de anava a dir d'obtús, de difícil. Tenen el mèrit de ser els protagonistes de la revolució estètica del segle XX. Tant ella com el Joyce són els dos grans moderns del segle XX i jo crec que avui en dia encara ho són,

de moderns. I després també el que es fa molt amb les autores és parlar de la seva vida personal. Que si es van casar, que si tenia una nòvia, que si el marit no sé què.

D'això també en podríem parlar. És un altre dels aspectes que he pensat que podríem tocar, perquè podríem parlar de la vida privada, perquè va tenir una vida complexa. Podríem parlar del seu matrimoni, perquè sembla que el matrimoni era allò que en diuen un matrimoni blanc. Un matrimoni blanc? Això no havia sentit mai. Què vol dir un matrimoni blanc? Que no hi ha sexe. Ah, d'acord. Sí. Perquè ella tenia altres interessos. No, jo crec que sexualment no en tenia gaires d'interessos, però això és una percepció meva. Però bé, podríem parlar de la seva sexualitat, i esclar, no acabaríem mai. I mira, saps què?

Que no vols parlar de sexe el primer dia, que trobes que no.

No, no, seria massa fort. Perquè, a més. Escolta, però aquí no et censurem, eh? Ja ho saps. No, ja ho sé, ja ho sé, però. Però no, avui farem una cosa educadeta.

Una cosa tranquil·la, però espero que el pròxim dia sí que me'n parlis. I

kept her as long as I could.

Mira, ara sentim a Tori Amos cantant justament una cançó sobre Virginia Woolf. Totes aquestes cançons són sobre Virginia Woolf i totes aquestes dones que la van llegir. Tu ja vols anar per la teca a recomanar-me uns llibres concrets.

Sí, però mira, abans m'agradaria dir una cosa sobre la vida personal de la Virginia Woolf. Ja m'estranyava a mi que no sortissin aquí uns draps bruts. No, no, no, no sortirà. No, perquè mira, podríem parlar que ella tenia un germanastre que es deia George i que aquest germanastre, que era un cabronàs, la va violar amb ella i la seva germana, la Vanessa, de petitetes, d'adolescents. Però això no en parlarem. Home, no, és les dones i els dies, potser sí que n'hauríem de parlar. Ja ho he dit, però vull dir que no hi farem sang. El que volia dir era una cosa més simpàtica. Perquè això de simpàtic no en té res. La Virginia Woolf té fama de ser una persona, com que sabem que es va suïcidar al riu Ous, que es va ofegar, que es va omplir la butxaca de pedres, que era una persona que tenia problemes mentals, que havia estat en tractament i bé, doncs tenim la idea que era una persona deprimida, trista i amb una vida molt angoixada. I això jo crec que és veritat, però que també hi ha l'altra versió, que és la que la gent no té en compte i que jo crec que és la que per mi és molt important i que crec que s'ha de reivindicar. La Virginia Woolf era una persona molt divertida i era molt simpàtica. I això ho sabem perquè en els seus diaris. Perquè sempre saludava, no? No, això és que era molt educada, que això també és cert. Però ella en els diaris explica que la seva germana, la Vanessa Bell, que es va casar amb el Quentin Bell, doncs tenia un fill i una filla, i quan anaven. Quan la Virgínia anava a casa de la germana de visita, el nebot i la neboda feien festa i deien, oh, que bé, avui vindrà la tieta Virgínia. I quan arribava ella era una festa, per tant això vol dir que la dona, o sigui, tot el dia trista i plorosa i lamentant-se no devia estar, per què?

No, però sí que passa que hi ha una mitificació, que també passa el mateix amb Sílvia Plath i amb altres autores, que van acabar amb la seva vida, que sempre quan és allò que el llegit no et faci perdre l'escriure, quan a la seva vida han tingut un final dur, com aquests dos finals, sempre s'acaba parlant d'elles a través d'aquest moment difícil de la seva vida, quan en realitat els van passar moltes altres coses.

Exacte, per això jo, i ara això lliga amb la pregunta que m'has fet abans de quins llibres parlarem, per això jo vull reivindicar la Virginia Woolf divertida i sorneguera i irònica.

Doncs escolta, i comencem per Una habitació pròpia, que és aquest clàssic que em portes, m'has portat el llibre, Una cambra pròpia, traducció d'Helena Valentí. I això qui ho ha editat, a veure?

La Temerària, l'editorial La Temerària. Ens encanta. Mira, la traductora, l'Helena Valentí, va ser una nòvia molt important del Gabriel Ferreter, que, com bé saps, és l'autora de Les dones i els dies. Sí, sí, però bueno. He portat la traducció només per això, mira. Per la xafarderia. Per la xafarderia del Gabriel Ferreter. Bé, no, és una bona traducció. Aquest és. Porto dos llibres, aquest és un i aquest és un llibre d'assaig, l'altre és una novel·la. Aquesta d'una habitació pròpia es va publicar l'any 1929, és a dir, aviat farà 100 anys, i és una icona del feminisme. El llibre parteix d'una sèrie de conferències que ella va fer a un grup de dones i. Reivindica un espai propi i una economia independent per a les dones el que explica la Virginia Woolf aquí en aquest llibre és que si les dones volen ser escriptores han de tenir i cito textualment que m'ho he apuntat una cambra pròpia amb pany i clau, això és molt important perquè la puguis tancar que no vingui ningú a dir mama on són els mitjons exacte i 500 lliures de renda anuals. Això ho adequaríem d'una altra manera. 500.000 euros cada mes. Ostres, això seria fantàstic. No sé quins els donaria, Montse. Però jo crec que això va més enllà. Aquest llibre parla de les dones escriptores. Però jo crec que la reivindicació va més enllà, o sigui, ella en definitiva el que està dient és que qualsevol dona ha de tenir un espai propi i ha de poder desenvolupar una feina pròpia que li permeti tenir una independència econòmica i física dels homes.

Això ho deia el 29 i encara ens ho hem d'aplicar perquè jo crec que a vegades això li costa a tothom tenir independència

econòmica. Exacte. I avui en dia, sobretot als joves, els costa molt llogar una. Una habitació a Barcelona. Exacte, llogar una habitació és molt car. Però clar, ens hem de situar en el context del 1929, que era aquella època en què les dones no podien fer res sense l'autorització primer del pare i després del marit. I penseu, per exemple, que la Virgínia i la Vanessa, Stephen, que es deien així abans de casar-se, doncs no van anar a la universitat. Els germans mascles hi van anar tots tres.

És una mica com les germanes Bronte, que tampoc van poder anar a la universitat perquè en aquell moment les noies havien de quedar-se

a dibuixar. Exacte, exacte. Sí, sí, el que passa és que les germanes Bronte són una mica anteriors, són de més al començament del XIX. Aquesta ja és de finals del XIX i començaments del XX, i per tant va patir aquesta discriminació. El que passa és que ella va tenir la sort que el seu pare. Era sir, per tant, tenia poder econòmic i tenien una bona biblioteca. I tant ella com la seva germana tenien formació, però era formació al marge dels camins arreglats. Per tant, en aquell moment, aquesta reivindicació tenia molt de sentit. I el llibre el que fa és parlar de diferents autores angleses que l'han precedit, parla de la Jane Austen, parla de les germanes Brontë, etc. És un llibre teòric. Sí, però és un llibre molt interessant que es llegeix, no com una novel·la, però que es llegeix molt bé.

I escolta, i explica una història sobre la germana de Shakespeare, que això vull que m'ho expliquis.

Sí, explica una història molt bonica, que ella fa una conferència, perquè és un recull d'unes quantes conferències, i cada conferència té un títol, i una de les conferències es diu "La germana de Shakespeare", I és una història molt bonica perquè ella explica, hipotèticament, ella diu que què hauria passat si Shakespeare hagués tingut una germana. Jo ho diré en 30 segons.

Ho has de dir en 30 segons perquè ens queden 3 minuts de programa. Sí, home. Sí, sí, és que t'has enrotllat molt, trobo.

Bé, doncs ella ho explica més bé. Ella el que diu és que la germana de Shakespeare no hauria pogut ser mai escriptora, perquè si Shakespeare hagués tingut una germana, la germana s'hauria hagut d'encarregar de fer el menjar pel pare, pel marit, pels fills, de tenir la roba neta, de netejar la casa, etcètera, etcètera. Per tant, la germana de Shakespeare hauria tingut la vida que hauria tingut qualsevol dona del segle XVII i, per tant, l'accés a la cultura li hauria sigut molt complicat.

Doncs escolta, posem una última cançó i un fragment, perquè jo no sé si tindràs gaire temps, d'Orlando, aquella pel·lícula meravellosa, i evidentment també una novel·la de Virginia Woolf.

No hay diferencia en todo.

Era la Tilda Swinton, amb aquest personatge d'Orlando, que clar, per això sí que dius que Virginia Woolf és tan moderna, perquè ens parlava en tota regla d'una transició de gènere en aquest llibre. Exacte, exacte. Això sí que és una

novel·la, eh? Que es llegeix molt bé perquè passen moltes aventures i passen moltes coses. L'Orlando és un personatge masculí que viu quatre segles, del segle XVI al XX, i que en un moment donat canvia de sexe i un dia es desperta sent una dona. I el que té de més fascinant aquesta novel·la és que aquest canvi de sexe no té cap mena de repercussió negativa ni en ella mateixa, en el personatge, ni en la gent que l'envolta. Ni en com el tracten els altres. El tracten amb normalitat. Que repons? Ho hem de deixar aquí? Doncs llegiu Orlando, per favor.

Llegiu Orlando, perquè és una meravella. Nosaltres acabem aquí primer dia, ja veieu que a aquesta dona s'enrotlla, li haurem de tallar l'aixeta, però nosaltres ho deixem aquí, l'equip de les dones i els dies, i tornarem demà a les 11 de la nit. Josep Maria Campillo pujant els faders, o baixant-los, depèn li convé. Roser Pereira Moragas, Montse Comellas, Mireia Izar, Albert Castellví, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà hi tornarem per parlar amb mares de famílies nombroses per descobrir els motius que els han portat a tenir tants fills i com afecta això a la seva vida quotidiana. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Aquestes no sé si necessiten tres cambres pròpies i han forrat. Bona nit.

Everything you've owned is gone Everything you've known is wrong Everyone you've loved has left Everything you've touched is dead.

Never quite knowing where to stay And rest for a while.