"El Marroc no és una sola cosa: govern, palau reial, serveis d'intel·ligència..."

Fem a saludar l'Eduard Soler, que és professor de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'IBEI. Professor Soler, bona tarda. Hola, bona tarda. Utilitzant la pregunta que li ha fet Feijó, Feijó li ha demanat a Pedro Sánchez per què té por del Marroc. És creïble que el govern espanyol tingui alguna mena de por o massa respecte al govern del Marroc?

Home, jo crec que és creïble. És a dir, de tots els veïns que té Espanya, les relacions amb el Marroc potser no són les més importants, alguns potser inclús dirien que sí, però en tot cas són les més sensibles políticament perquè entren dos elements que estan en el cor. De la política sempre, però especialment en el context actual, i és la qüestió migratòria, però també els elements de sobirania, que són dues qüestions en les quals les accions o les omissions del Marroc poden posar qualsevol govern espanyol, qualsevol, del color que sigui, contra les cordes i havent de gestionar una crisi que evidentment podria consumir tots els esforços i totes les energies que altrament es dedicarien a altres coses i que té un risc d'erosió política i de legitimitat molt alta. De fet, ja l'any 2022 Sánchez

va cedir davant de Rabat, va canviar la posició diplomàtica que havia mantingut històricament en la qüestió del Sáhara Occidental i ja en aquell moment es va dir que el govern espanyol renuncia, va defensar el Sáhara a canvi de reformar les relacions amb el Marroc per la importància que li donava en la política migratoria. Ara ha passat una cosa semblant?

No, jo crec que hi ha una diferència fonamental entre 2021, que és quan es produeix la crisi de ceuta d'aquell moment, i l'actual, 2026. No només la dimensió, estem parlant probablement de deu cops més de persones en el mateix moment, però per mi allò que és fonamental és que en la crisi del 2021 la qüestió del Sahara estava en l'origen de la crisi. És a dir, el govern del Marroc de forma molt pública i molt transparent va voler castigar Espanya per el que considerava una oposició poc amigable, no haver fet el que havia fet Donald Trump, és a dir, canviar de política respecte a la sobirania del Marroc sobre el Sàhara, i, a més a més, va aprofitar, diguem-ne, com a excusa, jo crec que és més una excusa que l'origen de la crisi, l'hospitalització del líder del Polisario Logroño, per justificar que ells van dir en aquell moment que les relacions amb el Marroc no són unes relacions a la carta. Espanya no podria, si vol, col·laborar amb el Marroc en migració i terrorisme i alhora estar en posicions completament hostils amb el Sahara. Per tant, en aquell moment va ser una crisi. O sigui, o va ser una ofensiva contra Espanya que es va articular des del govern i amb presència clara, per exemple, del ministre d'Exteriors i que buscava com a reacció un canvi de política en relació al Sàhara. Jo crec que la crisi del 2026 sobre la que encara tenim molts buits d'informació és molt més complexa, serà molt més difícil d'interpretar que no pas això. Poden haver-hi connexions amb la qüestió del Sàhara? Poden haver-hi, però no és ni el motor de la decisió, ni ens explica qui és exactament qui ha pres aquesta voluntat de castigar Espanya o fer-li mal, tot i que potser fins i tot se'ls va escapar de les mans a qui ho hagués pres aquesta decisió, i no busca primordialment obtenir un canvi de política en relació al Sàhara. En tot cas, no s'ha expressat així i no hi ha índices que aquest sigui, diguem-ne, l'origen o l'explicació fonamental d'aquesta crisi.

I l'excusa de Pedro Sánchez que aquí hi ha la internacional d'extrema dreta i que hi ha Rússia i Israel al darrere, aprofitant el Marroc i la qüestió de Ceuta per debilitar la Unió Europea i Espanya, això és creïble? Els Estats Units i Israel poden estar al darrere dels interessos del Marroc també per ajudar-los a desestabilitzar Espanya o la Unió Europea?

Mira, abans de respondre la pregunta, un element, una puntualització bastant important. Estem parlant tota l'estona del Marroc com si fos un actor unitari. I a vegades parlem fins i tot del govern del Marroc. Jo estic bastant segur que el primer ministre del Marroc, que en aquell moment estava de vacances a Mallorca i que va ser obligat a tornar. No en sabia gaire res d'això. En sabia res. Per tant, estem parlant d'actors que dins d'una maquinària molt més complexa i molt menys transparent com és el sistema de poder al Marroc, i aquí entren des de les persones que poden estar en posicions de poder al Palau, als serveis d'intel·ligència, que estan dividits, a més, en el cas del Marroc, els actors de seguretat estan molt dividits. Molt compartimentat, un altre dia ho podríem explicar el per què, no? Però per tant és molt més difícil de copsar, no és el Marroc, és alguns actors dins del Marroc. Evidentment han tingut un paper perquè això no succeeix sense que hi hagi actors dins del Marroc que vulguin que això succeeixi. Fins i tot si està el general de la mà. Pel que fa als altres actors, aquests actors que Pedro Sánchez abocava i que tu també posaves ara sobre la taula, alguns dels quals ens atrevim a anomenar, o Pedro Sánchez s'atreveix a anomenar, Israel i Rússia, i altres que no s'anomenen però que estan allí.

Quan parlem d'internacional reaccionària és impossible no pensar en l'administració Trump als Estats Units, oi? Bé, jo aquí sobre aquests tres actors diria potser tres coses. La primera és que no sabem, no tenim informació sobre el seu grau d'implicació i per tant ens limitem a especular. Segon, el que sí que sabem és que tots tres actors. Israel, Estats Units i Rússia es caracteritzen per tenir molt bones fonts d'informació i molt bon accés a la informació. Per tant, independentment de si han tingut algun paper en la gestió d'aquesta crisi, és barçamblant pensar que tenien o podien tenir algun tipus d'informació que aquesta crisi podia produir-se. I per tant, que poguessin preparar estratègies d'aprofitament. Independentment també de si la qüestió se'ls ha anat de les mans a qui decidís prendre aquestes decisions als Estats Units. I de fet, i aquí és on ve l'argument de Pedro Sánchez, per això Pedro Sánchez fa aquestes explicacions, primer perquè li serveixen per solidificar o per ser més legítim davant del seu electorat, però també perquè hi ha una part de veritat, però és només una part, és a dir, tant des dels mitjans de desinformació russos com des de xarxes socials, declaracions públiques de representants israelians i de l'administració Trump hi ha hagut una estratègia d'aprofitament d'aquesta crisi per, en alguns casos, reforçar la idea de que. Europa està sent assetjada per la immigració i que cal un tram a Europa,

que ha sigut el relat que venia des dels Estats Units, i que Pedro Sánchez, per tant, no era aquest tipus de governant que necessitava Espanya. O Europa, i en el cas d'Israel, per intentar treure-li contradiccions, i és evident, Israel voldria que Pedro Sánchez caigués. Això no hi ha cap dubte, i segur que la Casa Blanca també preferiria un govern més amic a Espanya. Però d'aquí a inferir, com em semblen algunes declaracions, que són els responsables, els artífics, els autors intel·lectuals, jo crec que és anar molt enllà, Si sobre la implicació del Marroc no hi ha proves, tampoc tenim proves en aquest cas, però el que sí que sabem és que són tres actors que normalment haurien de poder haver tingut aquesta informació, perquè tenen molt bon accés a la informació, i segon, que sí que han desplegat estratègies d'aprofitament o de revenja cap a un govern, el de Pedro Sánchez, que no consideren gens amigable.

És l'Eduard Soler, professor de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'IBEI, i aquí agraeixo especialment que estigui amb nosaltres perquè crec que l'estem fent fer tard a una reunió. Professor Soler, gràcies i bona tarda.

Gràcies a vosaltres.