El monestir de Poblet al segle XIX

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Entre els principals llocs de memòria dels catalans n'hi ha tres d'origen religiós, Montserrat, el monestir de Ripoll, i el de Poblet, amb el panteó reial més important de tota la Corona d'Aragó, incloses les despulles de Jaume I. Al llarg del segle XIX, època de canvis i de revolucions liberals, la reivindicació del valor històric i simbòlic del monestir de Poblet va ser motiu de disputa entre les diverses cultures polítiques d'un moment especialment convuls.

Només començar el segle XIX, el monestir va ser malmès arran de l'ocupació napoleònica durant la Guerra Francesa. Després, amb el trieni liberal, es va aprovar la supressió dels monestirs i els monjos de Poblet es van refugiar a l'espluga de Francolí. Tot i que el 1823 van poder tornar, es van succeir els episodis d'enfrontaments amb els veïns de Vimbodí i d'altres pobles de la zona que sequejaven el monestir en les èpoques en què estava deshabitat. Malgrat tot, sembla que les tombes del Panteó Real van restar intactes fins al 1836, quan van començar a ser profanades pels buscadors d'un suposat tresor que es creia amagat a Poblet. La destrucció i degradació del municipi. No es podien associar a un moment concret, sinó que des dels anys 20 d'aquell segle havien estat contínues. Només es va aturar durant un breu laps de temps, entre el 1850 i el 54, quan es van dur a terme algunes tasques de conservació. L'esclaustració de l'espai i la falta d'inversions per part de la monarquia van afavorir-ne la decadència. S'havien obert punts d'accés a la muralla i els habitants de la zona portaven el bestiar a pasturar pel claustre, l'església i la sala capitular. Altres parts del monestir servien directament d'estable. La doble dimensió reial i eclesiàstica que revestia el Panteó de Poblet va ser desactivada amb la decisió de la monarquia isabelina de traslladar les restes dels Reis de la Corona d'Aragó a la Catedral de Tarragona, un espai exclusivament eclesiàstic, seu del poder de l'arcabisbat. Ni monàrquics ni catòlics no van voler cultivar la memòria de Jaume I ni la de Poblet, mentre que els liberals, sobretot els progressistes, el van voler convertir en un espai rellevant pel seu discurs sobre la tradició monàrquica liberal.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater, benvingut. Hola, gràcies. Avui parlem de Poblet, que òbviament un espai que té tants segles, té molta història diferent, però el Poblet del segle XIX, que és una història, jo la qualificaria de trista, perquè és tremendo el

que arriba a passar allà. Sí, hem de pensar que al llarg de la segona meitat del segle XX, podríem dir, sobretot a partir dels anys 70, 80, fins al present, ara nosaltres a vegades ens mirem al passat amb una actitud molt crítica. El segle XIX tot abandonat. La quantitat d'elements que tenim abandonats ara, dins de 100 anys, ens ho diran de nosaltres. I no vull dir llocs perquè la gent es pot ofendre, però amb un que no es podran ofendre, i jo soc testimoni, jo, és a dir, jo soc testimoni protagonista de la seu vella de Lleida, haver-hi anat quan era un nen d'un internat a Lleida, allà a fer els exercicis espirituals, i a la seu vella de Lleida, que en diem Lo Castell, els nens jugàvem al claustre, jugàvem a futbol, érem canalla i no hi havia lavabos per allà. Ja s'entén, no? I abandonat, abandonat. Ara s'ha recuperat, és el gran símbol de Lleida, perquè clar, els Borbones ho van destruir tot i ho van fer molt bé tot i ho van fer una catedral nova, però ho tenim abandonat. Però si anéssim a totes les comarques de Catalunya, la quantitat d'elements que tenim no valorats i abandonats, Podríem dir el mateix d'això tan trist, que és veritat, del segle XIX a poblet. I a més, amb una altra característica, no és que vulgui defensar els profanadors de tombes, els que es treien els trossos de pedra que encara es poden treure, trossos amb cases de pimbodí, etc. És que era un poder feudal molt feroig. I, a més a més, d'aquests anys encara podríem dir una altra cosa. És un tema que, com pots veure. Hi havia un element de venjança. Sí, de venjança. En certa forma, dir, escolta, part d'aquestes pedres potser les he portat

jo amb el meu esforç de tota la vida. O els meus avis.

O els meus avis de generacions i generacions. Però és que hi ha molts llocs de Catalunya que van ser destruïts en aquest període. Però com que van ser totalment arrasats, no en tenim testimoni. És a dir, què en tenim de tota la part de talló de quan es va destruir el 1820 a Bellver de Cerdanya? Què en tenim de tota la part que es va destruir, tota la part que ha quedat de Santa Coloma de Caral? Què en tenim d'allò? Es va destruir tot perquè els 20, i no hi havia testimonis, la gent no sabia llegir i escriure, la majoria de la població no han deixat escrits, doncs clar, es va destruir. Però, en fi, la cultura també ens ha de fer entendre. I entendre per què va passar, però ser una mica modestos en referència al que està passant. Les dues coses, vull dir. És quin embolic, no?

No, no, no, però està bé, està bé, està bé la reflexió. Qui ens acompanya avui és el doctor Jordi Roca Bernet, professor agregat del Departament d'Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Doctor d'una llarga bibliografia de molts temes, però avui l'hem convidat perquè ens en parli d'un capítol que ha publicat dins del llibre Poblet, símbolo en disputa, identitats i polisèmies a la Catalunya contemporània, que ha editat l'Institut d'Estudis Catalans. Doctor Roca, benvingut una altra vegada a l'Enguàrdia. Content de veure-lo.

Moltíssimes gràcies. Per mi és un plaer sempre venir aquí. És la segona vegada que vinc i sempre és. Bueno, m'ho passo molt bé perquè soc uller habitual del programa.

Doncs repetirem i així tots ens divertirem molt. Ves investigant i ves vivint. Sí, no hi ha manera. Anem a parlar del Poblet del segle XIX. Jo comentava aquesta tristor que produeix des del punt de vista profà veure tot el que passa a Poblet en aquell moment. En Josep Maria Soler comentava que compta que no és un fet aïllat ni molt menys i, a més a més, té una explicació de fons. Quina sensació hi ha amb els historiadors en respecte a aquell XIX, al segle XIX de Poblet i d'altres? Hi ha una sensació de quina destrucció o les coses són com són i nosaltres les expliquem i ja està?

No, hi ha una percepció que això del patrimoni històric és canviant amb el pas del temps. Llavors, fins ben entrat a la segona meitat del segle XIX, no es percep que Poblet formi part d'un patrimoni històric que s'hagi de mantenir i garantir. Ens del contrari, com bé deia en Josep Maria anteriorment. Al començament Poblet representa un poder, un poder econòmic que constrinyeix la població de l'entorn, aquest poder feudal. I per tant, la destrucció de Poblet forma part una mica de la pròpia revolució liberal. Poblet i tants altres monestirs, tants altres convents en aquelles dècades dels anys 20, dels anys 30. Especialment en aquella zona que la tensió entre els monjos i la població era molt fecunda perquè els conflictes havien nascut des de molt aviat, des del 1822, tenim enfrontaments entre uns i altres.

Molt clericalisme produeix molt anticlericalisme, amb l'aspecte econòmic.

No, i a més a més, tant Poblet com Sant Cugat del Vallès, eren dos monestirs, per posar exemples, no eren els únics, però molt poderosos, amb moltes terres, i amb un control molt directe de la gent que hi treballava. Feudal, un control gairebé feudal. I violent, de vegades. Vull dir que és lògic que. Però ja estava en decadència, no? A partir de. Ja el 18, Poblet no era el que havia estat.

Ja. Evidentment, Poblet ja no tenia el pes que havia tingut anteriorment, però sí que el tema anticlerical és molt potent. És el tema anticlerical que als anys 20, a vegades l'ubiquem sempre de manera tardana, o al segle XX o fins i tot als anys 30, però als anys 20, a la zona. Als anys 20 del segle XIX. Exacte, sí, sí, perdó. Als anys 20 del segle XIX, el fenomen anticlerical allà és molt fort. I l'espai de Poblet hi té una rellevància molt significativa. Per tant, es maten molts capellans, es maten molts monjos, no estic parlant de Poblet pròpiament, sinó estic parlant en general de la província de Tarragona. Una paradoxa és que hi ha més assassinats d'eclesiàstics entre 1822 i 1823 que no pas entre 1835 i 1837, el període de les bollangues i dels assalts als convents. Sempre hem atribuït el moment més àlgid. Com aquell moment àlgid de anticlericalisme.

I això ja es produïa. De fet, ara recordo, per exemple, la bisbal de Penedès, que està relativament a prop, almenys amb mirada ara de cotxe, però que no és gaire lluny de Poblet. Si no recordo malament, hi ha tres o quatre episodis de morts de capellans durant el segle XIX, que Déu-n'hi-do, en un poble que matin tres o quatre capellans al llarg del període, és que vol dir que la cosa. Hi ha una mala maror de fons molt important, no?

Sí, no, la conflictivitat, a més a més, és una conflictivitat que ve reforçada per la conducta de l'Església. És a dir, això, una tesi molt recent que està a punt de defensar-se, en Pep Rueda, ho explica molt bé, que és el fet que el comportament eclesiàstic durant el període de la Revolució Liberal, és a dir, els períodes de la reacció, aquest comportament eclesiàstic és molt fervorentment coaccionador i constranyidor contra la població. I clar, això el que fa és alimentar els discursos anticlericals més seculars. Discursos anticlericals més de poc, amb poc discurs liberal, però per contra amb unes evidències molt palpables d'això, de quina manera han modificat el comportament de la població, de quina manera han condicionat aquesta població en el seu dia a dia. I això alimenta de manera molt ferotge l'anticlericalisme dels anys 20 i dels anys 30.

Què quedava a Poblet, que és el que hi havia a principis del segle XIX? O sigui, hi havia una comunitat encara important o ja havia anat de baixa? No sé com estava Poblet en aquell moment.

No, Poblet a començaments del XIX encara té una comunitat important, és un centre rellevant. Un exemple paradigmàtic d'això és que l'Alexandre Laborde, el viatger i dibuixant francès, li dedicà més de sis gravats a Poblet. Fava aquest viatge per Espanya. Afortunadament. I clar, és la imatge que tindrem d'un poblet en el seu moment més, no d'esplendor, perquè havia passat ja fa un temps, però el poblet abans d'aquesta destrucció i aquesta degradació que patirà al llarg del segle XIX. Per tant, estem enveient un convent, perdó, un monestir, amb una rellevància molt, molt gran en el moment.

És dels monestirs més grans d'Europa, això hem de tenir en compte.

Arriba la guerra del francès i les tropes franceses imperials també comencen a participar d'aquest atac a Poblet. Ho fan com a símbol o ho fan simplement perquè esquilmen tot el que troben, que és el que habitualment van fer les tropes imperials franceses?

Jo no crec que pensessin tant en l'element simbòlic, les tropes napoleòniques, sinó pensaven en ocupar aquells principals centres de coneixement i de poder i endurçar allò que poguessin. Ho faran també a Montserrat, per tant, és un espai important per controlar el territori i és un espai també per proveir-se d'alguns recursos que estaven al seu abast. Queda molt mal més? La comunitat queda molt afectada? No realment. Realment no queda molt mal més. És un robatori, per entendre'ns. Una sala amb robatori. Sí, és una ocupació de l'espai. És una fusió de xaqueig, no? Sí, però tampoc no és una destrucció premeditada. Llavors, és un període que sí, que en el període de Napoleoni aquest espai és ocupat i és abandonat per els monjos, però ràpidament després hi tornen. Per tant, no és una destrucció significativa.

A partir del 1813, quan torna Ferran Satè i s'acaba per part de la monarquia que ha retornat amb totes les desviacions liberals que hi havia, suposo que la mala maror també pesa, perquè un fenomen que es produeix entre el 1813 i el 1820 arreu és aquestes venjances sobre els liberals que han participat de la lluita contra els francesos, i és una cosa que. Repressió ferotge. Repressió ferotge de la gent que ha fet tornar Ferran Saté, o sigui, costa d'explicar perquè realment és antilògic, però això també es veu a poblet?

No tenim massa evidències que hi hagués una repressió contra la població, però sí que allò que estàvem parlant anteriorment, del fet que l'Església aprofita la benentesa de la fi de la guerra del francès per intentar recuperar algunes situacions que havia perdut, no durant la guerra, sinó al segle XVIII. És a dir, al segle XVIII hi ha hagut un procés en què l'església ha anat perdent rellevància en l'àmbit popular. I per contra, el que passarà és que a partir d'aquest 1814 ens trobarem que un església vol tornar a controlar el territori, tornar a controlar el comportament de la població, tornar a controlar la moral. I això fa que la població se'n ressenteixi molt. És a dir, es crea una percepció de greuge sobre la població que alimentarà aquest anticlericalisme posterior. I allà passa, òbviament.

Això explica que durant el trienni liberal les coses estorcin especialment al monestir?

Sí, jo crec que explica això que dèiem anteriorment, el fet d'aquesta eclosió de l'anticlericalisme i aquesta, sobretot a la zona, aquest anticlericalisme tan fort i la mort de monjos, i en particular de capellans de la zona, fa que els monjos fugin per por el que pugui passar. On van aparar aquests monjos? Bé, ben bé no ho sabem, però suposem que se refugien a l'espluga i en d'altres endrets. No gaire lluny. El que han de fer és fugir de l'espai que en aquell moment se suposava que era el seu espai i protegien, òbviament.

Clar, però això devia ser un desgavell important, perquè abandonar el monestir per part d'una comunitat que era relativament pròspera, malgrat els problemes, esclar, això estem parlant d'una cosa molt grossa.

Clar, bé, jo aquí em voldria rectificar per ser més precís. No és que fugin exactament, és que a partir de 1822 hi ha una llei que el que fa és exclaustrar els monjos. I per tant aquesta exclaustració obliga els monjos a concentrar-se en determinades comunitats. I això fa que la comunitat de Poblet hagi de marxar. I per tant. O sigui que s'ha afectat directament per la llei. S'ha afectat per això, disculpeu la precisió.

No, no, no, al revés. És a dir, és l'exclaustració de 1822, que nosaltres tenim molt clar que aquest procés s'inicia als anys 30, però al 22 ja apareix aquesta exclaustració i la conseqüent desamortització a partir de 1823.

Sí, perquè llavors si les ordres religioses no es dediquen a l'ensenyament o no es dediquen a unes activitats determinades, surten les lleis amb les quals es fan deixar tots aquests espais.

Clar, hi ha una percepció del fet que aquest món, aquestes ordres religioses tenen un patrimoni que si l'estat salvent, si passa l'estat i aquest salvent, poden resoldre una part dels problemes econòmics de l'estat. D'aquí la idea de la desamortització. La desamortització és posar. Exacte, posar a la venda una part d'aquest patrimoni. I clar, Poblet té un patrimoni important. Bé, era el poder feudal més gran, no?

Exacte. La idea és que, precisament, com concentren grans latifundis arreu, a Catalunya fins a un cert punt, però arreu, si això passa a un capital privat que exploti aquestes terres de manera industrial que està començant, doncs això generarà prosperitat econòmica. Aquesta és la idea de base del tema. També hem de pensar que l'Església dominava tants percents altíssims de les terres i dels edificis del país. Vull dir que no estem parlant de. Home, salvarem un 5%, estàvem amb xifres del 30, el 40 i el 50% de les propietats. Vull dir que, per tant, posar això a la venda implicava un remoure econòmicament moltíssim al país. O sigui que no era estrany que això es desigual.

No, i la desamortització era, diguem, és un procés que era absolutament necessari, com s'havia fet, amb característiques diferents, com s'havia fet a l'estat francès, com s'havia fet a Anglaterra, com s'havia fet als Països Baixos, com s'havia fet a tota l'Europa Occidental. Cosa que no es fa a l'Europa Oriental. Però aquesta capacitat d'aquesta desamortització ha de venir acompanyada d'uns sectors burgesos i d'uns sectors econòmics agraris, moderns, i que, en certa forma, revolucionin l'economia. I això no passa. I aleshores, clar, les conseqüències aquestes arriben fins al segle XX, fins als anys 50-60 del segle XX. Bé, ara ja la reforma agrària no té sentit a l'estat espanyol. El que has de fer ara és acumular, diguem, propietat, fer les concentracions parcel·làries, però en tot aquest període ha desaparegut tota una classe de petits pagesos, que sí que existeixen a França. O bé, de grans propietaris, la gentria anglesa, però que darrere hi havia una gran indústria, hi havia burgesos. Aquí tot això no ha passat. A l'estat espanyol no ha passat. A Catalunya una mica, però a l'estat espanyol no.

A partir de la mort de Ferran Seté i el començament de les guerres carlines, un dels fenòmens dins de la primera guerra carlina més clar és l'any 35. La guerra carlina és la guerra dels set anys, 1873-1840. 1875 és un moment especialment anticlerical dins d'aquesta guerra. Això afecta directament Poblet.

Sí, evidentment. En aquests moments, ja des de 1832, que hi ha enfrontaments amb la població de Vimbodí, però la comunitat es manté, havia tornat a partir de l'any 24, després de la fi del triani liberal, però arran del 1835, del fenomen de les bullanques que esclata primer a Reus, després a Barcelona, clar, Reus està relativament a prop de Poblet, i per tant, els veuen una mica que la situació se'ls pot anar de mare. Que es contagia, diguéssim. Que es contagia ràpidament, a més a més, amb aquesta latència de la conflictivitat amb la població de l'entorn, raó per la qual en aquell moment sí que es veuen obligats a fugir abans que puguin cremar el monestir o que puguin directament assaltar-los i prendre mal.

Sí, sí, a més hem de pensar en un fenomen que de moment encara no hem dit, no? És que hi ha capellans armats que lluiten en contra, diguem-ne, dels principis liberals, és a dir, els capellans trabucaires ja existeixen i aleshores és un conflicte no solament de propietat i de feudalisme, sinó un enemic directe, estan lluitant amb els altres, en contra dels liberals.

En els relats sobre el monestir de Poblet, la narrativa liberal progressista va mirar de minimitzar la violència exercida durant la revolució del 1820. A la vegada va posar l'èmfasi en la tradició liberal vinculada a la corona d'Aragó. El 1836, la Comunitat d'Exiliats Liberals a Londres publicava un article sobre Poblet al periòdic El Instructor, on se subratllava el valor simbòlic del monestir i no s'anomenava per res la destrucció que havia començat a patir.

El més notable en aquesta església són els sepulcres dels Reis d'Aragó, ja que va ser aquest l'objecte de la seva erecció. Estan col·locats a la dreta i a l'esquerra del presbiteri. No n'hi ha més de sis, tres a cada costat, que reposen sobre un ric besament de marbre blanc erigit pels ducs de Cardona i que contenen els sepulcres dels membres de la seva família. Tots aquests sepulcres són de marbre blanc, guarnits amb escultures que representen les victòries dels reis allà sepultats i la seva pompa fúnebre. Sobre la làpida que cobreix cada sarcòfag, hi ha una afígia de marbre blanc representant el monarca que és allà dipositat, i en alguns també hi ha afígies de dones que reposen al seu costat. Tots els sepulcres estan coronats amb obres d'escultura amb fusta, pintures i daurats, que serveixen de docers a les estàtues dels sobirans. Formen tres arcs a cada costat de l'església, oberts per poder veure les afígies. El gravat que acompanya aquest article i que hem pres del viatge, pintores de la Bort, reduint les seves dimensions, representa els tres sepulcres del costat dret del presbiteri. El més immediat a l'altar major conté el cos de Jaume I, anomenat el Conqueridor, el segon conté el cos de Pere IV i el tercer conté les restes de Ferran I. Cadascun d'aquests sepulcres tanca també les reines consorts d'aquests monarques. Els tres sepulcres al costat esquerre de l'altar contenen el primer el rei Alfons II, el segon a Joan I i el tercer a Joan II. El monestir de Poblet és per als reis d'Aragó el mateix que l'escorial per als reis de Castella, però d'una fundació molt més antiga. El seu fundador fou Ramon Baranguer Compte de Barcelona i es va concloure el 1149, però després fou augmentat per Alfons II i els seus successors. L'origen de la seva fundació és d'un caràcter singular.

Això és Anguàrdia.

Estem aquí al programa amb en Jordi Roca Bernet i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant del monestir de Poblet durant el segle XIX. Doctor Roca, això que hem de sentir dels exiliats liberals ja comença a indicar que el Panteó Real ha començat a patir. Esclar, en aquests moments ja no queden monjos. S'han exclaustrat, han fugit, fan el que poden. La gent ha entrat al monestir ja porta anys començant a esquilmar tot el que pot, però al Panteó no l'havien tocat. Que se sàpiga.

El que sabem és que, en principi, no constatem cap mena de destrucció sobre les tombes reials fins a 1836. Per tant, vol dir això, que ni en l'episodi napoleònic, ni en els anys 22-23, en què hi estava el convent exclaustrat i ocupat per part de la població, o fins i tot a partir del 35, que abandonen els monjos, allà no hi ha destrucció. A partir de 1836. Destrucció del Panteó Reial, em refereixo, eh? A partir del 36, sí. I el que canvia aquí, paradoxalment, és el fet que ja no es tracta tant que vagin allà a buscar uns recursos i proveir-se d'aquests recursos, sinó que es tracta que circula un rumor que es va fent gros que existeix un tresor. Llavors el que fan és començar a foradar per arreu. Totalment infundat. Totalment infundat. I comencen a foradar per intentar trobar el tresor. I en aquesta idea de perforar, clar, comencen a mirar espais que fins llavors no eren susceptibles d'un interès per la comunitat. És a dir, una tomba reial no té cap mena d'interès per una família. I per tant, a partir d'aquell moment, ens trobem les primeres expressions de destrucció pròpiament. Però encara que sembli mentida, el moment de major destrucció de les tombes reials es produeix entre el període del Vieni progressista, entre el 1854 i el 1856. I per què? Bé, probablement perquè en aquests moments, des de l'any 50 al 54, aquell espai s'havia convertit en un espai de valor simbòlic per la part de la monarquia, o una part de significatiu, de valor simbòlic. S'havia començat la restauració i la destrucció d'aquest espai pren una rellevància d'atac directe contra el significat que té la monarquia. I també. Perquè té caràcter simbòlic. Exacte, i també pel fet d'adreçar-se contra aquell espai simbòlic que representava la vinculació de la monarquia d'Isabel II amb aquella tradició.

Clar, evidentment, com comentàvem, no troben res, però suposo que alguna cosa trobaríem, perquè molt sovint molts reis, no sé si és el cas, van ser tarrats amb anells o amb roba més o menys bona.

Tot això se sap. Clar, sabem que la destrucció inicial és de l'any 36, aquesta destrucció del Panteó Reial. El que troben s'ho enduen, però no en tenim constància. El que sabem és que el capellà de l'Espluga el que fa és recollir totes les restes que pot i endur-se-les cap a l'Espluga, cap a la seva església, i guardar-les allà, sobretot les restes òssies, per intentar-les reduir. No sabem exactament què és el que es van endur. Però la idea de tresor no estava tant en profanar la tomba, sinó la idea de tresor és que els monjos haguessin amagat totes aquelles grans quantitats de diners que se suposava que els monjos tenien arran de l'explotació del territori, les haguessin amagat fugint dels liberals. I, per tant, d'aquí la idea aquesta del tresor. Una mica de dir, bueno, aquí havien de tenir molta gran quantitat de diners i els hauran amagat perquè no hauran pogut fugir amb ells.

Clar, això és curiós, va passar el mateix a Sant Pere de Roda, i amb els anys no fa molt, fa 20 anys o així aproximadament, van trobar un tresor, curiosament, però més aviat era d'un mercader que ho havia deixat allà amagat, que no ho devien saber ni els monjos, o potser no tots els monjos.

A més, amb un lloc molt impensable. No recordo ara exactament, però al costat d'una columna que ningú buscaria allà.

Quan van fer obres per restaurar aquell edifici, per dedicar-lo al centre d'informació, van trobar una mena d'un cordial, com si fos allò ple de monedes. Sí, sí, vull dir que està ara al Museu Nacional d'Art de Catalunya, però vull dir que realment això era una cosa habitual, pensar que allà, perquè el monestir no havia sigut tampoc un centre de comerç tan important com perquè els comerciants anessin a allotjar-se, com havia passat a Sant Pere de Roda.

No, jo crec que simplement el que et ve és aquest discurs anticlerical es vincula també amb la idea que la comunitat eclesiàstica és extractor de riqueses. I com que extrau riqueses, les acumula. I aquesta acumulació les ha de guardar en alguna banda. És veritat que en algun moment quan fuig, sobretot en el període napoleònic, fuig i s'endú moltíssimes coses. Enduen un munt de carros, no? Exacte. Sí, sí. I en el període del 35, quan fuig, fugen moltes menys coses. El que passa és que, probablement, moltes de les coses que es van endur en el període de Napoleonic ja no tornessin al monestir, i que ja havien marxat el 22-23. Per tant, no quan el 35 passa això. Poca cosa quedava, diguéssim. Diguem-ho així, que les grans riqueses del monestir no serien, serien riqueses de caràcter patrimonial i artístic, essencialment. I també a la biblioteca, això està claríssim.

Però això sempre ha quedat a la història, aquesta mena de mites que amb una paret trobaràs l'olla amb l'oro, amb una taulada, etcètera, etcètera.

És molt romàntic, pensem que és una època del romanticisme, el primer romanticisme, a més a més, que és especialment truculent, o sigui, el segon romanticisme, el dels finals de segle, és molt més dramàtic, personal, en fi, però el primer és truculent, i llavors els fantasmes apareixen, els monjos, els cadàvers de monjos que assenyalen amb el dit, ple d'ossos cap a un lloc on hi ha. Totes aquestes coses, Walter Scott i companyia, és d'aquesta època, i per tant és normal que hi hagués I a més,

algunes vegades es troben monedes i or, per exemple, jo recordo que al col·legi fent unes obres, doncs hi havia uns paletes, un d'ells del CEP, aquest de Miralcán, un camionet, amic meu, i en van trobar tot de monedes, no? Llavors, tota la zona que havia estat més o menys sota domini musulmà, totes les cases velles, la gent es pensava que trobaria tresors, l'olla d'or, no? I aquesta idea ha quedat. Al final, això.

Primer, que l'atractiu del rumor de pots trobar un tresor és un atractiu inquestionable. Fa molta gràcia. I, per altra banda, que en aquest procés de desamortització i d'ocupació dels convents de manera ràpida per part de la població, hi ha algunes evidències que potser la forma de tresor enterrat no l'has trobat, però has trobat una peça d'alt valor perquè era d'or o perquè tenia altres materials nobles. I, per tant. Reforça aquesta idea que, de ben segur, hi havia peces d'un valor econòmic que estaven amagades en algun lloc o un altre.

I similar, amb no massa distàncies, és la idea d'escaladell, que també creuen que hi ha un tresor i que hi ha tota aquesta característica.

I el valor simbòlic havia anat creixent, o sigui, el fet per nosaltres ara, al segle XXI, el fet que hi hagi, sigui el principal panteó real de la Corona d'Aragó, doncs té un valor simbòlic, més o menys, però el té. No sé si al segle XIX això ho tenien, i a partir d'aquesta destrucció la gent comença a patir, i tot aquell valor simbòlic se'n va a morris. Jo crec que el valor

simbòlic és el gran element de Poblet. Bé, aquest text que estem comentant avui forma part d'un projecte i d'un llibre, que és el llibre Poblet, símbolo en disputa, que ha editat la Teresa Balló, en què parla d'identitats i polisèmies a la Catalunya contemporània. Per tant, la idea que la dimensió simbòlica és una dimensió clau es forja en el segle XIX. I es forja en el sentit que diferents cultures polítiques comencen a veure en Poblet significats diferents. Alguns per alimentar el discurs més religiós, d'altres per el discurs civil, d'altres per fonamentar-lo en un projecte de monarquia liberal pro-racista. I és aquesta la clau de volta. La construcció de l'element simbòlic té molt a veure amb la destrucció, d'una banda, i la recuperació posterior. I a més que amb el temps va canviant. ¿Qué pasa?

A inicis de l'any 1850, el canonge Joan Codina va denunciar la situació d'abandonament i destrucció de Poblet en un discurs a la seu madrilenya de la Reial Acadèmia de la Història, de la qual n'era membre. En una comunicació titulada "Los sepulcros reales del monasterio de Poblet", situada als antípodes del discurs liberal progressista, Codina interpretava la destrucció de Poblet com un atac a l'església i a la monarquia.

La revolució, que res no perdona, que res no respecta, que tot ho destrueix, ha dirigit la seva mà, tan endurida en els nostres dies, cap a les coses més sagrades. Ha seguit el seu instint destructor per esfondrar sense pietat els monestirs més cèlebres, allà on els nostres avantpassats, moguts pel seu esperit religiós, acumularen riqueses immenses per tal que brillés amb tota l'esplendor el culte de la nostra santa religió. No foren res per ella aquelles voltes augustes on durant tants segles havien ressonat els cants que les verges i els sacerdots dirigien al Criador. Ni tampoc va representar res el lloc que tants homes insignes havien escollit per al seu descans etern. La seva mena estúpida no va poder concebre la sublimitat d'aquells cans ni el valor d'aquelles tombes, i arrossegant-ho tot en els seus rampells ebris, va alterar la son dels herois i va demolir pedra a pedra els asils pacífics en què, justament amb la pietat, brillaven les lletres. Sota les voltes de Poblet estaven protegits els que van donar les més brillants pàgines de l'Aragó i que, amb l'espasa o amb la política, elevaren els regnes que la providència els va encomanar al grau més alt d'esplendor. Però ara, l'asil i refugi contra els temps ha desaparegut. El temple que edificaren és només un munt de runa. Les sepultures estan destrossades i els mateixos ossos, escampats per tot arreu, fan inútils els esforços de l'investigador afanyós. No va quedar res d'en peus, ni la casa de Déu ni l'asil dels herois. Aquell va rebre el primer insult. Aquests foren la joguina de la barbària. A aquell li profanaren el temple i li assassinaren els ministres. Aquests els van obrir les tombes, els van prendre les joies, armes i vestits, i lligant-lo una corda al coll, foren arrossegats fins als pobles més propers, entre udols terribles i riallades escandaloses. Un sol cadàver s'ha salvat d'una invasió tan inaudita. Aquest, que diuen que és de Jaume el Conqueridor, està dipositat en una de les capelles de la Catedral de Tarragona, sense que la més lleu inscripció cridi la curiositat de la gent, que moltes vegades mira el taüt sense saber què conté.

Jordi Roca, aquest discurs que hem de sentir, aquest fragment de discurs, perquè òbviament un discurs a la Real Acadèmia d'Història ha de durar més estona, no pas això, suposo que representava molt clarament o representa molt clarament un pensament del moment, de tot això que s'està fent contra Poblet, no és només treure quatre pedres i a veure què rasquen, sinó que és directament en contra de la idea del tro, dels valors eclesials, etcètera, etcètera. Per tant, és revolucionari fer això, carregar-se poblet. I, per tant, malament, diguéssim, eh?

És això, al reafons del discurs. Clar, hi ha un primer punt que en el fenomen de la revolució liberal, que és la destrucció de Poblet, està associada al fenomen revolucionari. Però el pes simbòlic que ha de tenir Poblet a partir de mitjans del segle XIX també està associat a la disputa entre si s'ha de vincular més en l'àmbit d'una cultura monàrquica catòlica o l'àmbit d'una cultura monàrquica liberal progressista. I aquesta és la disputa. Que als anys 50, 60 i 70 va articular una mica el període i també que condicionarà la recuperació i la rehabilitació de Poblet.

Pensem que també és un moment en què la monarquia isabel·lina comença a patir el que acabarà el 68 amb uns grans problemes i tothom es replanteja què vol dir això de la monarquia borbònica tal com funciona, tant els favorables com els contraris, i per tant suposo que Poblet forma part d'aquest discurs de confrontació, no?

Sí, aquí hi ha una figura que al meu entendre és clau, que és la figura de Víctor Balaguer. Víctor Balaguer hi veu en la figura de Poblet i en la dinastia catalana o catalano-aragonesa la idea que ha de ser un model per la monarquia d'Isabel II. Víctor Balaguer no és un republicà, òbviament, però ell és un liberal progressista convençut. I el que fa és divulgar la història de Catalunya a la seva manera, la manera dels romàntics, per intentar donar-li aquest model a Isabel II. I clar, Poblet el representa de manera molt fidedigna perquè és el panteó reial, hi ha una figura com la de Jaume I que havia estat anomenada allà, per tant, és la clau de volta d'intentar reclamar a Isabel II que s'admiralli més amb la monarquia, aquesta idíl·lica monarquia liberal catalano-aragonesa, que sigui el seu model de governança en les dècades sobretot.

Que no la monarquia castellana que. Centralista. Sí, sí, però Víctor Balaguer, diguéssim, que no n'encerta ni una, no aconsegueix res pràcticament, no? Clar, no aconsegueix. Se volgué Joan Prim, etcètera. N'hi ha diversos que estan amb aquesta colla que no se'n surten.

No ho aconsegueix en bona mesura perquè no aconsegueix fer conscient a la monarquia isabelina de la importància que té el valor simbòlic de Poblet i de Jaume I. I, per tant, el no aconseguir vincular això li costa molt traslladar aquesta idea que la monarquia isabelina pot estar fonamentada en una relació liberal, diguem-ho així, de la representació popular i la pròpia monarquia. No se'n surt, però que no se'n surti en aquell moment no vol dir que no hi haguessin possibilitats reals que així la cosa anés endavant. L'exemple paradigmàtic és dels anys 54 al 56 amb el bien empirocracista i sobretot a partir dels anys 60 del segle XIX en el que les idees liberals han quallat amb força i la monarquia s'ha d'intentar adaptar a aquestes idees liberals.

El fatal, diguéssim, però s'ha intentat adaptar, sí, sí. El fatal i acabarà amb la revolució, la gloriosa del 68, però té cops d'estat, pronunciamientos, tants com vulguis, diguéssim. El que passa és que la

monarquia isabelina és presa, també, dels sectors liberals moderats, que venen alguns de la reacció, que el que intenten és dir no, no, per aquí no hi hem d'anar. No hem d'abraçar les idees, diguem-ho així, constitucionalistes, pro-racistes, que està defensant el pro-racisme, sinó el que hem de fer és anar a un enfortiment major de l'apropament entre l'Església i la monarquia i al mateix temps una relació més centralista, com dèiem abans, una relació de reforçar molt més el poder de la monarquia com un actor de govern. Com hem d'imaginar el

poblet de la dècada dels 60, del segle XIX? Les tombes ja no hi són, o almenys el contingut de les tombes, però les tombes estan destapades, o el monestir està tancat, el monestir està obert, com està?

Clar, aquesta és una qüestió molt interessant perquè Poblet, una de les coses que hem constatat és que des de ben aviat comença a ser un centre turístic molt atractiu. No només per el seu patrimoni, és a dir, ja trobem als anys 40, als anys 50 i als anys 60 en viatges europeus que quan passen per Catalunya un dels llocs claus és Poblet. Encara que estigui destruït. Clar, encara que estigui malmès. Destruir no arriba. Molt malmès. I per tant, hi van. I és molt curiós també pel fet que les publicacions que surten a l'època no traslladen una imatge de la destrucció de Poblet. No serà fins a partir del 69 on es publiquen imatges en què es veu un poblet destruït. Per tant, els viatgers hi van. Tant els viatgers més internacionals com viatgers més de caràcter, diguem-ho així, de Catalunya o d'Espanya. I, per altra banda, també la zona del poblet és una zona d'aigües termals molt atractiva. Per tant, hi ha un interès cap a aquesta zona. ¿En quines condicions està Poblet a la dècada dels 60? Doncs després del bieni progressista, en què anys abans dels 50 i 54 s'havia rehabilitat una part de Poblet, els 54 i 56 hi ha aquesta destrucció de la que parlàvem abans, el que veurem és que a partir dels anys de finals dels 50 ja s'obren vies d'accés a les muralles i la gent hi entra amb molta més facilitat del que hi havia entrat en anterioritat i, per tant, es treuen molts més recursos del que s'havia extret en les dècades anteriors. Per tant, s'ha degradat molt, i ho sabem perquè a partir del 68, sobretot el 69, tenim moltes imatges, hi ha 70 fotografies d'aquesta destrucció, però no és una destrucció premeditada, és simplement l'utilització dels recursos. I en relació al Panteó Real, clar, tenim a la dècada dels 50 algunes expedicions per part del director del Museu Arqueològic de Tarragona per recuperar una part d'aquest patrimoni i portar-lo cap a Tarragona. Que és curiós que l'Eduard Toda, que és un republicà interessantíssim, que el 1870 farà un informe sobre Poblet, ell, per la seva condició republicana segurament, insisteix més que la destrucció és fruit de l'acció del director del Museu Arqueològic, en bona ventura, Fernández de Sanagüja, que no pas per l'acció de la població de la zona, perquè considera que l'acció que ha dut a terme el director del Museu Arqueològic ha estat absolutament nefasta per voler salvar una part del patrimoni i ha destruït bona part de l'altra. O sigui, amb la idea que s'endú

material artístic, destrueix la resta.

Destrueix també altres materials artístics que per la seva concepció, és a dir, li interessa molt salvar el patrimoni associat al segle XIII, al segle XIV, però per contra, el que està vinculat al segle XVI o al segle XVII no té cap mena de repera en destruir-lo. I clar, hi fa una destrucció que aquests trossos que anan recuperant se'ls endú cap a Tarragona, però clar, ha destruït bona part del Panteó.

A la dècada dels 60 del segle XIX, l'Ajuntament de Tarragona va insistir en la necessitat de millorar el Panteó Reial de la Catedral, allà on s'havien traslladat algunes restes procedents de poblet. Ramon Altés, membre de la Comissió Central de Monuments, va acostar-se a Tarragona per valorar la petició. Segons va escriure Valentín Cardedera, comissionat del govern, calia negar la petició del Consistori que pretenia fer servir els sepulcres dels Ducs de Sugor, encara en poblet, per donar-li més relleu al Panteó de la Catedral de Tarragona.

Senyor Cardenera, tal com us vaig dir per carta accedir als desitjos de la municipalitat de Tarragona, equivaldria a destruir en part allò que amb tant d'afany i a costa de sacrificis s'ha procurat lliurar de la destrucció.

Hi estic d'acord. Per molt que els panteons que reclamen per enaltir el panteó de la catedral no són els que contenien les cendres reials, sinó els que van ser construïts a inicis del segle XVII pels ducs de Segorp i tot el seu llinatge.

En soc molt conscient. No em negareu que són d'un estil molt diferent al que requereixen els sepulcres que es volen erigir a la catedral. I no només això. Aquests sepulcres del duc de Sagorb serveixen de basament a les tombes reials de Poblet. Sens dubte, és un conjunt imponent i majestuós.

Entenc que l'objectiu desitjable continua sent retornar les restes dels Pantaons Reials al monestir de Poblet? Això seria el desitjable,

però actualment és impossible garantir el control d'accés al monestir i per tant, de moment, les restes ja traslladades s'han de mantenir a Tarragona. El que va a comprar a baix preu els ors del monestir està atent només als seus interessos i no mira si algú altre obre portelles o no en les tàpies que defensen l'entrada de l'edifici principal. Fins i tot es podria creure que són els seus mateixos dependents els que obren aquests forats. No és un lloc on ara mateix s'hi puguin dipositar restes venerades.

Això és Anguàrdia.

Jordi Roca, ja estem als anys 70, el que hem sentit és que, el que he entès, eh? Gran part de les sepultures estan d'una manera o altra a Tarragona, conservades allà, però I la sensació que tenen les autoritats és que allò se'n va a morris i que, per tant, més val que ho acabem de trencar nosaltres que no pas que ens ho trenquin alguns altres. És això, més o menys, com està la cosa.

Sí, la cosa és que s'ha hagut de fer un panteó a la catedral de Tarragona en ràpid i corrents perquè hi ha una disputa entre Tarragona i València a veure qui es queda a la tomba de Jaume I. Llavors, hi ha un moment en què a la dècada dels 50 s'ha exigit que un s'ha posat una data límit i a Tarragona l'autoritat civil ha ajudat a l'eclesiàstica a fer un panteó ràpid i corrents amb les restes que s'havien portat de Poblet i fer un panteó a la capella del Corpus Christi per depositar allà les restes de Jaume I i d'alguns dels seus familiars, tot i que se centren exclusivament en la figura de Jaume I. Després, en expedicions posteriors. Sobretot als anys 60 el que es demana és ennoblar aquesta mena de pastís que s'ha fet a la capella de Corpus Christi. Imagineu-vos això, aquests fragments d'una tomba, d'una altra, totes intentades posades un al costat de l'altra perquè donar-li una certa rellevància. I el que ve a dir és que utilitzem altres panteons que són tardants, que no són pròpiament dels reis, però que poden ajudar a ennoblar aquest espai perquè això no és presentable. No és presentable com la tomba d'un rei, i més en la catedral de Tarragona, i raó per la qual demanen recursos, i clar, això fa que trobem elements que provenen de Poblet en diferents indrets de la pròpia de Tarragona, no només en l'àmbit de la catedral, per fer aquest monument funerari a la dècada dels 50, que després es remodelarà a la dècada dels 70, sinó també, sobretot, en el museu arqueològic. I alguns fins i tot en el claustre, en el terra del claustre de la pròpia catedral de Tarragona, perquè no li donen aquest valor que se suposava que no tenia exactament, perquè li consideraven que aquest era unes peces de menor valor perquè no formaven part del centre o de la referència clau d'aquest segle XIII-XIV català.

De fet, aquestes restes no tornaran fins ben entrat al segle XX, però ben entrat a l'època del franquisme, tornen a Poblet, vull dir que.

Amb tot l'intent de segres, de les restes de Jaume I i tota una sèrie, però sí que llavors ja té un gran valor simbòlic, però jo diria que en aquest període, que ara l'Enric Poblet ja ha recuperat una cosa

extraordinària de simbolisme, no? Sí, la dècada dels 70 té un valor simbòlic inquestionable. Del segle XIX. Del segle XIX, estic parlant, eh? Si jo. No és un projecte que ens allorguem fins al segle XX. Però aquí ens ubiquem en el XIX. En aquest XIX, sí, sens dubte. Sobretot té molta significació a partir dels anys del sexeni. Per aquesta voluntat explícita de dir, bueno, això està destruït, per tant, ara ho hem de recuperar. I de demandes constants de recuperar aquest espai, però és un espai que no només ara està vinculat a un element simbòlic en clau d'una monarquia liberal pro-racista, sinó que comença a estar vinculat clarament a l'eclusió d'un fenomen de liberalisme regionalista i d'ascens del catalanisme. I, per tant, en aquest espai comença a ser un espai clau d'aquesta projecció del que és aquesta dimensió catalanista.

El passat històric que té de la Corona de Aragó, de la Corona catalanesa.

Però és curiós veure com la restauració burbònica, quan recordem que Isabel II és enderrocada, hi ha un període. Del 68 al 74. Sí, aquí hi ha la Madeu de Savoia com a rei, després la República, etcètera. Quan torna els burbons amb el fons XII, reivindiquen Poblet. Clar, això xoca, no? Si el catalanisme el reivindica, de sobte el fons XII, el gran factòtum de la restauració també, no és contradictori?

No, precisament és una de les qüestions que ens agrada més d'aquest projecte, que és el fet que simultàniament hi hagi diferents cultures polítiques que puguin sentir-se atretes per aquest símbol. És a dir, la creació d'un símbol és molt difícil, un cop el tens fet, és més fàcil apropiar-te d'un símbol i donar-li un nou significat. Per tant, aquí ens trobem amb diferents cultures polítiques que estan intentant atraure's al que és el valor simbòlic que té Poblet. I no això cap a res que Alfons XII volgués vincular-se a Poblet, perquè és una manera també de connectar amb unes elites catalanes que són sensibles als discursos regionals i que ell pugui dir, mira, nosaltres també forma part de la nostra tradició, és una tradició reial, està vinculat a la nostra passat, per tant, En definitiva, Alfonso XII serà el primer monarca que visiti la tomba de Jaume I. Ho havia fet la regent Maria Cristina el 1844, però des de la regent Maria Cristina del 1844 fins a Alfonso XII no hi havia anat ni Isabel II ni ningú altre.

I per tant, si el va a visitar a la tomba, vol dir que aquest és meu també. Clar, si el reivindica com a propi.

És la reivindicació de la monarquia, la importància d'una monarquia, a més a més ella es presentarà també com una monarca liberal i de connectar aquesta monarquia. Amb totes les diferents famílies monàrquiques que ha tingut la monarquia hispànica i, per tant, aquesta és la segona en importància segons la percepció del monarca Alfonso XI, a part de la castellana, després hi ha la catalana o aragonès, òbviament.

Jordi Roca Bernet, no tenim més temps. Moltíssimes gràcies per haver vingut a explicar-nos aquest procés que va patir, i ho dic molt conscientment, que va patir Poblet durant el segle XIX. El segle XX és quan es restaurarà, tornaran les tombes, etc. I en parlarem en un altre programa. Moltes gràcies i fins a la propera. Moltes gràcies a vosaltres. Tot un plaer ser aquí. Josep Maria Solís Sabater, fa temps que no vas a Poblet? No gaire. A vegades jo crec que

aquests llocs tan bonics. Sí, s'ha de tornar. Sigui Sant Pere d'Alba, sigui Poblet, sigui Escaladell, sigui Ripoll, a tot arreu, has d'anar a la Vall d'Avui, a tot arreu.

Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Pilar Ràzquin. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus de Xavier Pujol, Marc Lobato, Xavier Martín i Albert Cortés.