El nom no fa la cosa, si tenim memòria!

Molt bona nit, amics oients del Sense Fronteres, i tornem ja a ser preparats per l'aventura. Va, veu, explica'ns coses. Kilian, com vas de memòria? Vas bé? Sí, jo considero que tinc bona memòria.

Doncs avui, per començar temporada, et proposo, bé, de fet us proposo, que la treballem una mica, per saber qui som, perquè de vegades fins i tot el nom del que som o d'on som ens el volen canviar. O ja ho han fet. Hem de cuidar la memòria per no perdre'ns a nosaltres mateixos.

Per tant, que hem d'experimentar amb això de la memòria, de si la tenim o no la tenim, si la cuidem o no la cuidem, i no em diràs. Mira, veig aquí una cosa, no sé si. Fixa'm això, sí? Sí, sí, just això. Doncs mira, veig aquí com una espècie de monument. I aquí, la veritat és que no es llegeix massa bé, eh? A veure si m'apropo. Poeta català, veig que aquí hi posa, està bastant malestat.

Poeta català. Us puc ajudar? Sí. Albert Seiset. Albert Seiset. Un tal, 1842-1894. Sap vostè qui és, Seixet? Sí, esclar. Era un autor de poesia important de la primera renaixença russionesa, el tombant del segle XIX. Permeti'm, eh? No sé si he trobat l'única persona que coneix Seixet aquí. On som? Aquí som als jardins Esteve Terrus. Esteve Terrus era un pintor d'Elna de principi del segle XX, que va ser amic de grans pintors coneguts que van viure a París, del moviment cubista, tots els moviments del principi del segle XX, i que es va morir als anys 20. I doncs no sé si es van conèixer amb l'Albert Seixet, però Albert Seixet és la generació d'abans d'Esteve Terrus. I aquí quan diu poeta

català vol dir que escrivia en Rosselló Neng? Sí,

va ser un autor que durant un segle, fins més o menys l'any 2000-1990, era molt conegut. Per les generacions de catalans d'aquí, de catalanòfons, perquè havia escrit unes poesies en català que recordaven la societat nordcatalana de final del segle XIX i que eren molt satíriques. Eren satíriques. I agradava molt, era poesia versificada, era escrita amb fonètica francesa, perquè el Versailles 7 pensava que si volia tocar un públic molt ample calia que escrigués amb una llengua que era comprensible per la població en aquella època, una població que des de 1881 aprenia a escriure en francès a l'escola.

Si m'ho permet, m'he quedat sorprès de trobar-me, ara li preguntaré qui és, però m'he trobat sorprès de veure un monument, perquè això és un monument o un recordatori, amb força mal estat, està com oblidat això.

Sí, és molt trist de veure un monument d'una personalitat tan important per a la cultura catalana. Que ha estat conegut durant generacions i generacions, les canatalanades d'un tal, perquè el seu llibre principal de poesia, el seu recull principal es deia les catalanades d'un tal. Un tal era ell. Era ell, era com el seu sobrenom. Era el seu sobrenom d'artista, de compositor de poesia en català, era un tal. I és molt trist de veure l'estat del monument, que ja a partir de la Segona Guerra Mundial, desgraciadament, va perdre el seu bust, que era la part superior. Era dalt i ara no hi és. Va ser fos pel règim de Vichy, el règim que col·laborava amb Alemanya nazi, per lliurar el matall a les forces d'ocupació alemanyes. Però, esclar, permet-me una cosa, d'això fa un quant temps

podien haver fet alguna cosa per recuperar-ho, això, eh? No és d'abans d'ahir, que ara. Ai, ara me n'he adonat que

no hi ha el bust. Fa dies, d'això? No, fa molt de temps. Ha plogut molt aquí a Perpinyà i la bassa ha rajat molt, perquè tenim el riu, la bassa, aquí sota, aquí sota d'aquests jardins terros, i desgraciadament, a uns pocs metres davant de nosaltres, aquí, hi ha un monument a Joan Jaures, en Occità, Joan Jaures, que va ser un gran líder socialista. És aquell que es veuen allà. Sí, va ser un pacifista, un dels grans líders del socialisme francès al tombant del segle XIX i principi del segle XX, i té un magnífic monument que ha estat restaurat. I aquí, vull dir que és gairebé vergonyós per la cultura catalana que trobem un monument dins aquest estat lamentable.

Em permet dir una cosa, em sembla que és gairebé com una metàfora de l'oblit això, eh? I de com hem d'afrontar la lluita contra l'oblit. Li semblaria bé que li fes algunes preguntes més en l'inici d'aquest programa? Ben entès. La primera que li haig de fer és, escolti'm, m'apareix vostè amb tants coneixements que jo no sé si és la mitjana habitual de perpinyanesos de saber tantes coses. No sé si és un cas especial. Qui és vostè?

Doncs jo soc l'Ausias Vera, soc professor de secundària de català i d'història i geografia.

Bé, doncs aleshores anem ben encaminats. Em permet començar el programa i després li faig unes quantes preguntes? Sí, naturalment. Doncs no ens oblidarem ni d'aquest monument ni de vostè, perquè ara només en un minutet hi venim. Deixem fer la presentació. Molt bé, doncs anem a presentar el programa, va.

Sense fronteras. Catalunya Ràdio. Amb Kilian Sabrià.

Per quarta temporada consecutiva, en aquesta segona etapa del Sense Fronteres, arrenquem a la Catalunya Nord, cosa que ja sabeu que ens agrada molt, que ens fa especialment feliços, perquè segurament és on la llengua té les pitjors cartes en la partida i alhora on estan més determinats a jugar-la, aquesta partida. Són conscients del que els passa i batallen per una millora que els porti a la següent millora, petites victòries pel gran triomf final, existir, ser. Ara, és veritat, just venen d'una derrota, d'una petita derrota, però la realitat és que aquesta consulta de la que ja n'han parlat molt sobre el nom, el nom oficial, administratiu, ha estat deficient i mal fet expressament, diguem-ne, i té molts problemes, te la miris des d'on te la miris, te la miris del cantó que te la miris. I sobretot, hi ha una cosa que encara és més important, que el nom, sobretot l'imposat o administratiu, no fa la cosa. Sobretot, quan sabem del cert, Què és la cosa? I la cosa és tan fàcil i tan gran com un país, Catalunya Nord. Així que avui no farem el joc, consultes, diguem-ne, mal fetes, i no parlarem del nom, sinó de la cosa, i molt. I tindrem a la memòria, que d'això va el programa avui, què som i on som.

Perdona, veu, perdona, veu, una cosa. M'he esperat una estona perquè això sona fantàstic, és molt bo això que està sonant, però no és el final de la sintonia de sempre, no? La que m'esperava. Què està passant aquí?

Doncs mira, hem anat a calçastre i hem renovat una mica l'armari musical del programa. Aquesta sintonia, per exemple, tindrà un paper molt important aquest any. Ja ho veuràs. I en sentiràs alguna més. És allò de renovar-se per seguir sent.

Doncs em sembla magnífic. A l'espera de revolucions que visquin les renovacions. Deu ser, per cert, cosa de la Gemma Safontria, això, eh? Sí, alguna coseta hi té a veure. Molt bé, molt bé, doncs renovants d'Armani, sense fronteres.

Molt bé, doncs avui en aquesta sensació que ens ha quedat de hem de lluitar contra l'oblit, perquè l'oblit ens fa perdre qui som, en definitiva, no? És una mica seria això.

Sí, sí, desgraciadament en aquest país patim el descuit, l'oblit de la nostra identitat catalana. I si tinguéssim una mica més de coneixement sobre d'on venim i qui som, avançaríem millor.

És molt important saber d'on vens per saber cap on vas, fins i tot per saber, també és important saber esquivar els fanals perquè no et xoquem, és important saber això, d'on ve un per saber cap on va, i és importantíssim saber la teva pròpia història, que és una cosa que tinc la sensació, a molts llocs dels països catalans, no sé aquí dalt també, que ens han malllevat bastant. No saber la nostra pròpia història.

Exacte. Primer, perquè l'estat francès, a partir de 1881, amb les lleis Jules Ferry, es va imposar una escola obligatòria en francès, i aquesta escola en francès, evidentment, només contemplava l'aprenentatge de la llengua i la cultura francesa. I el català, d'entrada, com totes les altres llengües d'estat francès, va ser totalment bandejada, descartada. Parlant del català i de l'escola, m'has dit que eres professor? Sí, exacte. A un municipi de l'àrea urbana de Perpinyà que es diu El Soler. El Soler, sí. I allà fas classes de? Doncs allà faig classes de historiografia. A l'escola pública, a secundària, per alumnes que aprenen el català en classe bilingüe, i també per alumnes que ho fan totalment en francès, i en aquest cas faig Historiografia en francès. És a dir, m'adapto en funció de quins alumnes tinc. Si són bilingües ho faig en català, enterrament en català, i si són monolingües francès, doncs faig els cursos en francès.

I hi ha aquests persones molt relacionades amb l'escola, i que ho podràs explicar en primera persona, com estan les coses aquí, pel que fa a la llengua, a l'educació?

Difícil, difícil. És a dir, hi ha un 7% dels alumnes que tenen la sort de poder estudiar. Aprendre el català en ensenyament immersiu, les escoles Bressola o les dues escoles experimentals Arrels a Perpinyà, públiques, i després en ensenyament bilingüe al lloc on és possible de fer-ho. Però falta molt. Hi ha 93% d'alumnes que o no tenen gens de català o tenen només una hora per setmana català i no és suficient per poder aprendre una llengua. Perquè aquí, mira, això que ara dèiem,

no hem d'oblidar d'on venim, com s'ha arribat aquesta situació aquí? Ho has mirat, ho has estudiat?

Sí, és un llarg procés. És a dir, el tombant del segle XIX, a l'època del Versailles 7, Tothom era casi bé monolingua català, és a dir, el coneixement de francès era com una llengua segona, és a dir, era una llengua que a partir de 1881 s'aprenia a l'escola, però no era la llengua que la gent dominava. És a dir, era la llengua de la burguesia, el francès. Com a tot territori que coneix un procés de colonització, doncs la llengua dels amos s'imposa primer a la burguesia i després a la població en general. I a casa nostra, el tombant del segle XIX, doncs tothom era quasi ben monolingua català i progressivament, Amb l'entrada de l'escola, la gent es va posar a aprendre el francès, a dominar més el francès, a utilitzar-lo més dins la seva vida professional. I a partir de la Segona Guerra Mundial, acabada la Segona Guerra Mundial, la població va parlar als fills en francès. Els pares ja parlaven els fills en francès? En francès perquè es considerava que per tenir un futur professional era important de dominar la llengua francesa, que era finalment la llengua que es trobava a l'administració, dins els comerços, i doncs que calia conèixer aquesta llengua i els mestres d'escola encoratjaven els pares a no parlar català amb la seva mainada per tal que tinguin un domini més bo. I es deia fins i tot que el català no era bo,

el coneixement del català, per dominar de manera suficient el francès. Però al mateix temps, a casa, aquests pares encara parlaven el català entre ells. Sí, els pares parlaven encara català, parlaven amb els avis en català o els besavis en català, i a més a més, tota la vida social. Es feia en català. El rugby, el cafè, els carnestoltes als pobles, tots els actes de la vida social es feien en català. I penso fins i tot que els consells municipals de majoria de pobles, fins als anys 1980, el català era una llengua d'ús habitual. I aleshores el següent pas és? El següent pas és quan cap als anys 1970 el català progressivament va recolant de la vida social i ja ens trobem amb una generació que té uns coneixements passius al català, és a dir, que els pares. Han sentit el català però se'ls ha parlat en francès i els avis ells eren totalment catalanòfons i amb el temps ens trobem amb una població que només té el català com a passiu i que després a la generació següent, és a dir, a les generacions actuals, el coneixement del català és quasi bé tomba zero. Perquè no hi ha transmissió de la llengua, tret d'algunes persones que als anys 60 o 70 han tingut una presa de consciència catalana que ha fet que vulguin tornar a aprendre una llengua que tenien molt passiva o que vulguin

transmetre els fills a aquesta llengua. I el naixement de la Bressola el 1976 correspon en aquest moviment d'una part petita de la població que volia retrobar les seves arrels catalanes. Però molt petita part de la població, percentualment molt baixetes. Molt baixeta. No tinc dades precises, però la transmissió a la gent jove, és a dir, a la mainada de la edat dels meus fills, tenen 6 i 9 anys, és molt petita. Ens trobem molt poc sovint pares que parlen en català als fills. I el que trobo que és. Que em sap molt de greu, és constatar que alumnes que han passat per la bressola, per les escoles catalanes, encara tenen la idea de dir, és a través de l'escola catalana que els meus fills dominaran el català. Jo crec que potser que hauríem de fer un esforç col·lectiu, els que dominem el català, de transmetre aquesta llengua als nostres fills.

Perquè no li podem posar tota la responsabilitat a escola. Vaja, això és una escola, per cert, no?

Això és un liceu, és a dir, una escola secundària de batxillerat de Perpinyà, és el Liceu Aragó, un molt prestigiós, molt gran, crec que és el més gran, no te sabria dir exactament quants alumnes, però com a mínim jo diria que hi ha uns 2.500 alumnes, i a Perpinyà era molt prestigiós, aquest Liceu. És a dir, la gent encara avui dia s'enorgulleix de tenir els fills que estudien al Liceu Aragó. Però per situar-nos, aquest Liceu, tan gran com és, aquí la presència del català era, és. Aquí no hi ha bilingüisme. No n'hi ha. No n'hi ha. És a dir, francès absolutament. És francès i hi ha classes de català. Però el nombre d'alumnes que estudien a la Catalunya és molt petit en aquest Liceu, desgraciadament.

Mira que el Liceu és gran, eh? Escolta'm, posats això, amb Liceus grans però amb nombres petits, en una Catalunya Nord que trobes casos de gent molt ferma però que les xifres no acompanyen, el futur quin és? Com ho veus? Primer, com ho veus,

després, què s'ha de fer? A veure, penso que hem gairebé tocat fons. És a dir, la transmissió de les noves generacions, com deia, del català no es fa, però hi ha esperança. És a dir, que hi ha una generació d'elegits, actualment hi ha municipals al mes de juny a Catalunya del Nord, que tenen aquesta consciència que hem de transmetre la llengua, perquè és un patrimoni del territori, perquè la llengua fa part del nostre ADN. Perquè la llengua fa part de la cultura en general del territori. I doncs penso que ens trobarem cada cop més amb cursos de català per a adults, amb introducció de l'ensenyament del català a escoles de petits pobles. Penso que anem pel bon camí. Potser serà lent, però penso que progressarem.

I fins per arribar on? Perquè quina seria la situació que més positiva t'imagines? Clar, l'ideal seria tornar al que teníem ara fa, si podem tirar 300 anys enrere, encara millor, si em deixes fer, però no crec que puguem. On creus que podria estar un bon límit, una bona franja de dir,

bé, hem fet el camí que havíem de fer? Jo m'agradaria poder dir que el 2050 la nostra societat nordcatalana serà com a mínim bilingüe català-francès. 2050? 2050. Jo m'agradaria poder-ho dir, que tota la gent que tindrà menys de 30 anys, el 2050, dominaran perfectament les dues llengües. Però aquesta ambició a la classe política nordcatalana no la veig. Ja. No la veus ni l'ambició

ni possible la data, no?

Que no se la deuen ni plantejar. Tampoc, tampoc. Però és una data que alguns ja comencem a plantejar. És a dir, que cal objectius pel territori. Per mi, és evident que l'escola del poble no pot continuar. Sent monolingüe. És a dir, que si volem ser dins de la realitat del territori, si volem poder treballar amb la resta dels països catalans i, per exemple, amb l'Empordà d'Avair, ens cal absolutament que la llengua catalana tingui un lloc en el nostre municipi. No podem esperar que una èlite local parli català i deixar de banda el 90% de la població. Perquè el 90% és el 93% del qual et parlava just abans, d'alumnes que no aprenen el català.

Clar, tu parles un català molt bo. No sé quines circumstàncies familiars tens per haver-lo mantingut. A casa han parlat el català?

Primer, a casa sempre m'han parlat català. I segona, tinc la sort d'haver tingut també gent de la meua família que venien d'altres parts dels països catalans. I doncs això també ha permès, d'una banda, de reforçar la gent que parlava català, que eren originaris de la plana Rosselló, i d'altra banda. D'obligar tothom a fer un esforç per parlar català. Però no soc un cas únic, però no represento la majoria de població, desgraciadament.

La línia successòria, diguem-ho així, com si fóssim ara aquí unes monarquies, tenim línia successòria.

Sí, a casa, i a la meva família parlo dels meus germans, la meva germana, els cosins, la llengua es transmet. Però anava a dir que és un epifenomen, és un petit fenomen, sí, però és significatiu, és a dir que hem reixit a demostrar que es podia fer, que es podia transmetre al segle XXI la llengua catalana a Catalunya del Nord i que tenia sentit.

Doncs m'agrada molt que ho hagueu demostrat perquè és així, al segle XXI i a qualsevol segle, és una llengua que té sentit i que hem de fer que en tingui. Gràcies, gràcies a vosaltres. Molt de sort. Doncs mira, ja comencem a gaudir d'aquesta selecció musical de sintonies d'aquesta nova temporada que ens ha fet la Gemma Safontria. Escolta'm, Ferran Torrent, molt bona nit. Molt bona nit, com has passat les vacances? Mira, escolta'm, en gairebé tant rima com aquesta música que ens estan posant, que és nova d'estrena, nova de trinca, eh? I tu, com estàs?

Bueno, jo he tingut sort i no he patit tanta calor perquè m'he anat a l'interior d'Andorra, que ho faig cada any. Molt bé. És que per a mi és una necessitat, eh? Jo no suporto la calor, em posa malalt, eh? Però a més, de veritat, em baixa la tensió. Bueno, ja me'n vaig anar el 27 de juliol, vaig tornar a finals d'agost, és que ho necessitava per. Però clar, és que com que és una necessitat, jo el que faig és estalviar-ho i tinc una vidriola. Jo no sé si tu saps el que és la vidriola. Què és una vidriola? Lo que vosaltres, és una paraula que ja s'ha perdut, perquè la va substituir el porquet aquell on els nens posaven els diners, el porquet. Ja sé que és així, ja sé que és. I que vosaltres en dieu guardiola. Guardiola, sí, sí, sí, guardiola. Molt bé, en la O, a huerta i tot, eh? Sí, sí. Guardiola, molt bé. Doncs la medriola era com una botitxa d'aigua salsiches, botiches que hi havia en els tallers, sobretot els tallers de fusta que fonamentalment eren tallers petits que hi havien ací i que conservava l'aigua fresca, però llevà del pitorro i l'ansa lo que tenia era una obertura on els xiquets posàvem els diners i anàvem posant-hi un xavo, dos quinzeig, una peseta, un duro, bueno un duro ja era molt. Ja era molt, sí. I llavors el que fèiem era saxar-la per a sentir el soroll i si feia un soroll opac, esmorteit, vol dir que estava prou plena. I també hi havia el costum en el poble que quan algú un diumenge el veia estar en un tracte dient, hòstia, està trencant la vidriola. O sigui que li havia fotut la vidriola contra la paret, havia agarrat la pasta i havia anat al sastre. Doncs jo el que faig és això, cada setmana li poso a la vidriola diners, de tal manera que quan arriba el moment d'anar-me'n de viatge i arriba a l'hotel i he de pagar i això, em sembla que no m'ha costat. Perquè vas tot l'any posant. La veritat és que jo la vidriola ja la gasto, o sigui, que no la sacs la vidriola, perquè a més a la vidriola no li podies posar paper, una peseta de paper. Perquè si li posaves paper i sacsaves, no sabies si escrivia molt o poc. Clar, clar, metàl·lic, allà metàl·lic, xavalla. Metàl·lic, metàl·lic. Jo me'n recordo molt de la vidriola perquè era. En el moment de trencar-la en un martell, perquè anaves a treure els teus estalvis, era molt emocionant, perquè passava tant de temps que tu no sabies quines que hi havia. Perquè sí, perquè la família te posava alguna cosa. La família era tan gorromina que te posava xavos. En comptes de posar dos pincets, una peseta,

lleu pincets, per exemple, no?

En fi. Escolta'm, Dutch. Has tingut un molt bon estiu de vitriola, eh? Per tant, fantàstic. Sí, sí, sí. I tant com puguem l'anem trencant, tu. Primer ja l'omplim, això sí, eh? Que vagi bé, Ferran.

Gràcies. Una temporada més. Adeu, adeu.

I ara ens toca per primera vegada aquesta temporada, ja sabeu que això és una meravella, anar cap a l'Alguer amb aquesta música d'estrena que tenim. Però Lluís Albau, com estàs? Bona nit. Bona nit, estic bé, com espero també vosaltres. Sí, sí, sí, i més ara que et podem saludar i a tots els amics que tenim aquí. Què feu? Què passa per aquí? Mira,

son las altas conmemorativas de las festas del 31 d'agost, que recuerdan la primera entrada de Catalanos a l'Alguer al 31 d'agost del 1353, han tenido el momento más exaltante del sábado pasado, hace una semana, hace una semana hoy, con la consignación del premio Fidelitat a l'Alguer a Carlos Secchi. El reconeixement s'havia ja oficializat amb l'acta institucional de la Junta Municipal de l'Alguer al passat mes de març, però s'ha volgut enfatizar la consigna esperant les festes del 31 d'agost, amb una cerimònia molt emotiva i participada al claustre del Monastir de San Francesc, que és un dels endrets més significatius per la cultura algaresa. El Premio de Fidelidad a la Iglesia es el máximo reconocimiento atribuido por el Ayuntamiento y se ofrece sin una periodicidad fixa, sino cada cuatro o cinco años, cuando la Administración Municipal retenga y haga las cualidades culturales, sociales y humanas para atribuirlo. Carlos Seki, lo recordemos, ha estado. Ha estat el síndico de l'Alguerre al final dels anys 90, ha diputado el Parlamento de la Regió Autónoma de Sardegna, ha sido asistente, fundador, director, presidente de la obra cultural, rey de Sant Jordi, y sobre todo ha dedicado toda su vida a favor de la lengua y la cultura de la Alguerra en relación con sus vínculos con los países catalanes.

Doncs deixem afegir una cosa més de les que ha fet durant la vida que encara fa, que també és corresponsal d'aquest programa. Per tant, molt, molt contents per ell i per tots els de l'Alguer, tots els llitadors d'aquí. Moltes gràcies per a Lluís. Seguirem en contacte. Una abraçada. Igualment a vosaltres. Bona nit. I ara tanquem la roda a Andorra. Joaquim Albalate, molt bona nit. Hola, Kilian, com va? Molt bé. I vosaltres, com ha estat aquest estiu?

Com ha anat? Doncs aquest estiu hem tingut Andorra plena de visitants, com sempre, i hi ha hagut polèmiques per la falta d'atenció en català a molts comerços. Un cas que s'ha comentat molt és el d'uns clients que van marxar d'una gelateria perquè les persones que hi treballen no els entenien en català i els demanaven de mala manera que canviessin de llengua. També s'ha parlat d'alguns establiments que només fan servir el castellà als rètols. La normativa, recordem-ho, indica que sempre han d'estar com a mínim en català i que els clients s'han de poder expressar la nostra llengua. Aquest any el Servei de Política Lingüística ha registrat 45 queixes per incompliments d'aquesta normativa. 15 ja s'han resolt i la resta encara estan en fase d'instrucció, però per ara no hi ha hagut cap sanció. I en qualsevol cas s'acaba l'estiu, com dèiem, comença el curs i aquí les notícies sí que són bones perquè hi ha un allau de peticions per aprendre català. De fet, les places que ofereix el govern pels cursos dels nivells A1 i A2 es van esgotar en molt poca estona i les altres, com els grups de conversa o el nivell B1, estan també gairebé plenes. Com a alternativa es proposa l'autoaprenentatge guiat als centres de català, una opció que també, segons el govern, cada vegada tria més gent.

I ara, també en aquesta primera, primera trobada de la temporada, passejant per la Catalunya Nord, no podia faltar una encaixada ben forta, una abraçada ben forta a la Maria de la Pau. Pau, bona nit. Bona nit, Kilian.

Molt contenta de tornar-se aquí amb tu i vosaltres.

Nosaltres molt, encara més nosaltres. A més a més perquè ja veus que portem vestit nou, musical, diguem-ne.

M'agrada molt, m'agrada molt. Ens hem de renovar i hem d'anar canviant. I la música està molt bé que la canviem.

Escolta'm, doncs amb música canviada, nova, renovada, armari mogut, tot el que toqui, què expliques? Com arrenquem aquesta temporada? Doncs mira, t'explicaré una cosa

curiosa i jo crec que molt significativa, que està succeint a les illes, Balears, aquests, que és, diríem, mes d'agost i inicis de setembre, perquè se n'aniran fent més, i és que davant la invasió turística, no?, Els mallorquins molts anys no han ratxonat, no han fet res. És a dir, quan feia tanta calor deixàvem d'anar a les platges, quan feia tanta calor ens tancàvem a casa a patir amb l'aire acondicionat per no ocupar espai i sentir-nos tan envaïts, amb tants invasors. Aquest any. Això ha canviat, eh? Sí. Aquests anys, els mallorquins, els menorquins, etc. han decidit, prou, i han organitzat una sèrie de sopars, sopars, ocupant els llocs públics principals de les ciutats i dels pobles. En aquests sopars, el que fan és retirar les cadires. Que tenen els bars i posar taules i cadires de casa seva i portar menjar i fer el que és d'antigament un sopar a la fresca de veïns i ocupen aquell lloc, jo què sé, 300 persones, 50 persones, 100 persones durant tota la tarda, tota la nit, recuperen jocs antitradicionals de carrer, els veïns parlen entre ells i d'alguna manera impedeixen, encara que. L'endemà tornaran, que els turistes aquell dia siguin ja tan emblemàtics com la plaça major de Palma, el passeig del Born, que és el centre, etc. I jo crec que és una iniciativa molt maca perquè és una manera de dir, volem recuperar el nostre espai, els nostres carrers, les nostres places, els nostres llocs, i ho volem fer d'una manera pacífica, però d'una manera també ferma, és a dir, ara nosaltres fermem els nostres sopars. I es diu sopars a la fresca, no a la gresca. Ah, està molt bé això. El joc, el joc de les paraules. Està molt bé.

Escolta'm, el joc de les paraules sempre ens hi apuntem. Ara ho comprovarem amb la. Està a punt l'Olga. Em sembla que la vaig a llevar. Per tant, ja ho tenim això encaminat. Escolta'm, guardem-nos una cadira aquí? I tant. Algunes, algunes. Algunes, exacte. No en pliem algunes. Gràcies, Pau. Una abraçada, Kilian. Gràcies. Gràcies. Ja sabeu que ens encanta començar temporada a la Catalunya Nord i ens encanta encara més que la comencem havent-hi aquí al nostre costat, sent aquí al nostre costat, l'Olga Clapés. Olga, què tal?

Com estàs? Bona nit, jo havia de ser. Home, i tant. Comencem temporada i començar temporada és una mica com un naixement. I quina és una de les primeres coses que es fa quan neix algú? Posar-li un nom. Cert. No? I avui que has dit això del nom no fa la cosa. No, no sempre. No sempre. Jo et parlo del nom.

Del llatí nomen, també tenim anomenar, nominal, nomenclatur, nomenclatura, o fins i tot la nòmina, que no és una altra cosa que l'acusatiu plural de nomen. Ostres. I nomen comparteix origen amb el nom grec, que és onoma. Quantes vegades hem dit la paraula sinònim sense pensar que està fornada per sin, conjuntament, i onoma, nom, i que per tant estem dient que comparteix nom. Antònim, anti i nom. Homònim, el mateix nom. L'onomàstica, les onomatopeies, els topònims, els antropònims. Llavors que està tot ple d'ònomes per tot arreu. Per tot arreu, eh? El nom, aquella categoria gramatical que t'han fet servir a les classes de sintaxi. Sí, sí. A mi m'agrada dir les coses pel seu nom, però això sí que no em diguen el nom del porc. Hi ha noms propis, col·lectius, concrets, abstractes, científics, individuals, col·lectius, noms de guerra, cognoms, prenoms, pronoms, malnoms, sobrenoms, renoms. Hi ha gent que només la coneixes de nom, perquè no l'has vista mai en persona, de vegades parles d'algú en nom d'algú altre. Hi ha gent que s'ha fet un nom que té fama i hi ha gent que té bon nom. I després hi ha coses que directament, de tan indignants com són, no tenen nom. És cert. Però nosaltres sí que tenim nom i cognom, perquè som els Sense Fronterers i no ens presentem mai amb pseudònims.

Mai, som els que ja sabeu que som. L'Olga I el. Kilian. Sí. I uns quants més. I uns quants més. Jo anava a dir i el que sempre està al seu costat. Apa, ens trobem un altre dia. Molt bé, adéu. Adéu. Bé, seguim, seguim.

Som a la Catalunya Nord i hem sentit que aquí tenen problemes. En tenim al sud, en tenim a l'est, en tenim a l'oest, a tots els països catalans. Problemes que es poden resoldre, diguem-ne, per part nostra. Hi ha altres que no depenen de nosaltres tant. I des de fa algunes dècades, segurament molta gent de nosaltres, bona part del país, el que fa és mirar cap amunt, cap amunt, cap amunt. Aviam si allà ens ho arreglen. I no sé si ho poden arreglar tot, si ho volen arreglar, si ho podran arreglar o si realment és una il·lusió la que tenim. Però vaja. Allá dalt sembla que hi ha alguna cosa que és de tots els europeus i que ens ha d'ajudar en algun moment o altre.

La flem de bouger, amb bien escanapetelé jusque tard, voilà, je suis dans un mauvais mood, on m'attend quelque part.

No sé si. Hola, bona nit.

Hola, bona nit, Kilian. Ho arreglarem tot. Ho intentarem. Sí? Sí, i tant.

Està bé, està bé, mira, això ja ho tenim assegurat. Quan dic allà dalt, allà dalt, allà dalt, més al nord, més al nord, més al nord, estic dient a on? Brussel·les, Brussel·les, capital d'Europa. Ara, ara, ara s'ha entès el que estàvem dient. I tu ets a Brussel·les? Ara mateix estic a Brussel·les, exacte. I què hi fas a Brussel·les?

Doncs mira, vaig venir per fer unes pràctiques a la Comissió Europea i en un mes faré quatre anys que visc aquí.

Per tant, estàs treballant a la Comissió Europea. Exacte. Home, doncs així sí que ja ho tenim, això, home, ja ho tenim tot arreglat. Ja ho tenim, vinga. Tenim una catalana aquí. Escolta'm, ens agradaria molt que ens passegessis, que poguéssim passejar a través teu per Brussel·les, perquè, a més a més, em penso que té coses amagades que potser des de la distància no ens n'adonem. Et sembla que fem aquesta passejada? Vinga, comencem. Escolta'm, he preguntat així molt ràpidament on ets. Tu et dius Mònica?

Mònica Vladimirova. Estuc originàriament de Bulgària, però vaig créixer a Artesa d'Estegrer i crec que és una de les poques entrevistes o conversacions que puc tenir i. Puc dir exactament d'on soc i la gent ho sabrà situant el mapa.

Home, i tant, home, Artesa de Segre, la Noguera, que té el riu Segre per allà al mig, i té Valdomar a prop, i té ponts no tan lluny. Bé, la tenim situada, la tenim situada. I va, i una noia que es diu Mònica, que té origen búlgar, com demostra el cognom, però que es va criar allà de sempre. Vas néixer a Artesa o no?

No, vaig néixer a Bulgària, però amb dos anys ja vivia a Artesa. Amb dos anys. I què tal això de viure a Artesa? Bueno, és un poble molt maco i és un canvi molt dràstic, no? Una noia de poble que visquia en una ciutat tan internacional, tan cosmopolita com és Brussel·les, és un canvi bastant dràstic, però a Artesa m'encanta, és casa.

Sí, sí, ja s'entén. Ara tens una altra casa que es diu Brussel·les, que ja has anat ara fa, deies, quatre anys. Què tal la feina aquí dalt?

La feina molt bé, doncs estic vinculada a la comunicació i la informació, tracto en temes d'intel·ligència artificial i web, i doncs és molt internacional, és. Si t'agrada la política, si t'agrada aquest ambient tan internacional, doncs aprens a veure coses d'una forma molt diferent, amb perspectives molt diferents, perquè estàs constantment envoltat de moltíssimes nacionalitats. Si anem a sopar avui, per exemple, amb tu, ens trobaríem a la taula.

Si anem a sopar, jo portaré amb mi 40 o 50 mil oients que venen amb nosaltres. No sé si trobaríem lloc, eh, Brussel·les?

Però estaríem envoltats de moltíssimes nacionalitats, o sigui que és una ciutat increïble.

Parlant d'això, tu aleshores representes una determinada nacionalitat, que és la catalana, això ho saben aquí, perquè amb el cognom a més a més pots portar, a més a més, amb més enganys encara. Tu, com va això? D'on ets? I tu dius d'Artesa, catalana, com va això del reconeixement nostre fora, dic?

La veritat és que al ser bruseles la gent coneix perfectament on és Catalunya. Ara bé, on és Artesa els costa una mica, però per això estem nosaltres, perquè s'apengui una miqueta més de la geografia, no? Però hi ha molt català, molta comunitat catalana, tothom ens coneix i és espectacular perquè no. No tenim cap mena de problema en que ens coneguin. Ens fem conèixer i ens fem sentir, siguem on siguem.

Hi ha una bona comunitat catalana aquí, una nutrida presència catalana, sí? Sí, sí, sí.

Fem molts caps de setmana, hi ha moltes activitats, moltes activitats culturals, hi ha nens petits, joves, famílies. És una comunitat força potent i que ens ajuda molt entre nosaltres també.

Ara et preguntaré per Brussel·les i aquell tòpic de que ensopida i que grisa perquè hi plou sovint. D'acord, tot això ja ho farem, però deixa'm preguntar-te per la teva feina, perquè has parlat d'intel·ligència artificial. Quan deia que aquí estem pensant que Brussel·les ens ha de donar solucions a moltes coses. Entre altres coses perquè no deixa de ser el govern de tots els europeus, i Catalunya és Europa clarament, per molts que alguns diguin que algun dia anirà pel firmament i no se sabrà en quines galàxies es troba, de moment estem en aquesta galàxia molt clara, l'europea, i en això de la intel·ligència artificial també tothom està molt pendent que Europa ens arregli aquesta arribada d'aquest nou fenomen que ens canvia la vida, no?

Bueno, ens canvia la vida, tot ens canvia la vida. No cal que estiguem tan escèptics i hem de fluir una miqueta més. Per això tenim la comissió i el Parlament que estan lluitant sempre pels nostres drets, intentant que el consumidor en aquest cas no surti perjudicat i per això estem aquí a Brussel·les, bàsicament per fer una mica de guardians. I que la intel·ligència artificial entri en les nostres vides d'una forma plana i que no espanti el ciutadà al cap i a la fi.

Per tant, ens deies que feu de vigilants, l'estou vigilant bé, la intel·ligència artificial? Sí, no cal preocupar-nos. No se us escapa? Molt bé. Doncs anem ara a posar-hi intel·ligència emocional a tot això. Quan et deia, Brussel·les, ensopida. Sí,

és veritat que Brussel·les i el temps costa com a català, trobes molt a faltar el Mediterrani, trobes molt a faltar el bon temps, la bona vibra, el bon menjar, és veritat que. Pot semblar que és molt gris, però al cap i a la fi acabes trobant la part més positiva també d'aquesta ciutat, que des de llavors no és el temps.

No deu ser el temps, segurament. Potser tampoc és el barri de la Comissió, el barri europeu, diguem-ne, però hi ha vestigis del que era l'antiga Brussel·les, la que s'ha anat transformant en aquesta gegantina. Diguem-ne, ubicació de les institucions europees, i ja s'ha vist que hi ha molts edificis molt alts que han anat eliminant les cases petitones, però si a vegades hi vas no per feina, les vegades que ens hi ha tocat anar era molt per feina, però si alguna vegada hi vas sense aquesta obligació i pots perdre't, trobes espais que dius, això és Brussel·les?

És veritat que jo crec que no sé si és la segona ciutat més cosmopolita que hi ha al món però és veritat que si tu arribes a Brussel·les avui. I vas al centre encara romant aquesta lo més típic que és de Brussel·les, dels belgues, però al haver-hi tantes nacionalitats diferents és veritat que la ciutat s'ha anat deconstruint o construint adaptant-se a totes aquestes noves nacionalitats que han vingut. I jo crec que lo bo que fa aquesta ciutat i sobretot els seus tots els que hi conviuen, tots els belgues, fan que no et sentis ni estranger ni de fora, et fan com sentir a casa. Independentment d'on vinguis, cada nacionalitat trobarà el seu raconet i tots conviuen molt fàcilment i d'una manera molt lleugera. Però la cervesa, la xocolata, tot això que és tan belga, les patates fregides, vagis on vagis, l'olor et persegueix a tot arreu.

Et deies, cadascú troba el seu raconet. Quin és el teu?

El meu raconet és molt difícil de.

Tu digues-la, ja ho buscarem als navegadors i arribarem. Quin és, quin és?

He de dir que soc molt clàssica, però m'encanta la Gran Plaç. Crec que és una de les places més maques que hi ha a tot Europa, diria jo. De fet, està catalogada com una de les més impressionants.

Per tant, anem a lloc segur, eh? A la Gran Plaç. Sí. Escolta'm, i els teus plans quins són? Ser brussel·lenca durant molt temps, tornar a ser, com es diuen els d'artesa? Artesencs. Artesencs, tornar a ser artesenca aviat, anar fent, què et planteges?

La vida a Brussel·les és dura, és veritat, hi ha moltes nacionalitats, la gent va i ve, és veritat que la gent va més que no pas que es quedi tant, així que jo també em plantejo tornar cap al sud, cap a casa, perquè no hi ha res millor que tornar a casa, estar amb qui més estimes. I la política i tots aquests temes tan internacionals i feixucs són macos però per un cert temps, diria jo. No hi ha res com la Mediterrània, estar a casa i valorar altres coses més. Més arrelades del terra.

Per tant, seria un retorn a Bernet, Montsonís, Foradada, Valdomar, o seria un retorn que veiés el mar? Això ens ho hauries de precisar.

Sí, sí, sempre mirant el mar a poder ser. Bernet, Artesas, em queda una mica lluny, però per passar el cap de setmana em va bé. Barcelona és molt internacional, Lleida també, potser, però no tant.

Doncs escolta'm, avui hem estat, mira, imaginàriament a la Gran Plaça, com a lloc principal de devoció de la Mònica, que té. Aquest parlar d'aquestes terres tan nostres, tan bonics, sentint-lo des de Brussel·les encara millor. Escolta'm, arregleu-nos-ho tot, eh? Ja està, no cal ara fer una llista. Tot el que us envieu, ens ho arregleu i ja està. Tot ho farem. Molt bé, una abraçada molt gran. Moltes gràcies per ser la primera catalana que trobem al món en aquesta quarta temporada de la segona etapa del Sense Fronteres. Una abraçada molt gran. Moltes gràcies, Kilian. Una abraçada. I visca artesa.

Visca.

Doncs bé, estem arribant al final i ens n'hem sortit. No hem parlat de noms perquè tenim clar el que som, el que és i que res canvia per molts noms administratius que li posin o se li vulguin mantenir. Per tant, estem tranquils i contents amb això. I per cert, hem notat aquí dalt. Aires de plantar cara, de fer les coses bé, de preguntar quan toca i com toca i amb mitjans, una mica allò de tornar a posar urnes. Estem notant aires així, per aquí dalt. Així que, contents i satisfets, com sempre que venim a la Catalunya Nord, anirem dient adeu amb la felicitat de saber que hem caminat junts una vegada més per un programa com aquest, el Sense Fronteres, això és capdalt i bàsic. Farem programa la setmana que ve. Fins al dissabte que. Hola, Killam. Sí, sí, perdona.

Aquest referèndum. Sí. És un simulacre de democracia. Calgui una campanya veritable d'elecció, amb cartells a cada poble i urna a cada ajuntament. De tota manera, nosaltres continuem la lluita per la llengua i pel país català. I te faré aquesta cançoneta, que fa així.

Una àvia me'n contava una història de lladre que li va dir seu pare i que existeix encara. Una colla de malparits, de parís i de maris, però la nostra bèstia per sempre ens ve patint. Ibisca tramuntana, que tenim una gana, Ibisca el demani, o els hi pondrem a la fi. La ràdio d'un poble neix d'un dret que li han desvestit i l'enjuste s'uneix al poble omprisomés. Viuen democracia, no tenen cap argument quan és la monarquia que mena cada dia. I visca tramuntana, que tenim una gana, i visca el ben mar, els hi portrem a la vida. Ens contem, tu i jo arribarem. És de fa un setembre i anys que truquem, però el que sigui ben poc per salvar Catalunya, només un ho farà, que serem lliure de mal. I visca tramuntada, que tenim bona gana, i visca el benvenut, el que encontrem a la vida.

Quina meravella, Joan, gràcies, gràcies, quin regal. El Joan Ortiz, el gran cantautor de Morella i les Illes, el Vallespí, i amb la guitarra a sobre, com va sempre, Joan, moltes gràcies. Quina sorpresa, de veritat. Gràcies per venir aquí a tallar-me, és el millor que em podia passar, que ens podia passar per acabar aquest programa. Què fas? Bé, em fa la polsa amb el dit mentre marxa. Bé, bé, ja sé que deus haver de marxar. Que vagi bé, Joan, gràcies. No hi ha res millor que et tallin, que et tallin d'aquesta manera, que et talli algú com el Joan. I, a més a més, amb això, amb la guitarra i amb allò que sempre s'ha fet en aquest país amb la guitarra, reivindicar, potestar, reivindicar i tirar endavant amb fermesa i en català. Bona nit des de la Catalunya Nord. Fins la setmana que ve.

SENSE ÀUDIO PARLAT