El pes de la pedra

Magnífico, això d'anar amb cotxe a l'inici d'un programa, ja sabeu que ens agrada molt voltar. Doncs, just se t'acaba. Sí, ja no puc voltar més. No, no, atura't aquí. He de parar aquí? Doncs va, paro. Aviam, aquí hi ha un lloc que sembla que sigui fàcil de parar. Atura't ja. Aviam, doncs, paro. Aviam què veig aquí.

Perdoni, això és? Guimerà. Un poble molt maco i és medieval. I vostè què hi fa aquí? Jo fa 23 anys que soc aquí perquè m'agrada estar a la vora del riu Corp. Perquè és molt sa tot això. Natural, soc de Targue, però a Targue hi fa molta calor i a l'estiu no s'hi pot viure. I aquí sí? Aquí sí. A l'estiu aquí s'està molt bé perquè mos venen les marinades. Arriben aquí? Arriben aquí molt puntuals. I a més a més molt fresques. I val la pena viure a Guimerà, i estàs a Guimerà encara que només sigui a l'estiu. Jo m'hi estic tot l'any. I bueno, ja heu de veure lo maco que és tot això. Home,

és un poble fantàstic de pedra aquí, posat cap amunt.

Soc un forofo de les pedres, m'agrada les pedres. Què vol dir forofo de les pedres? De quines pedres? Que estic de totes, totes per a mi, totes tenen un significat o altre, un sentit o altre, i a totes hi bec. Una cosa diferent que no veus a Targa.

Però permeti'm, pedres, les pedres de les cases vol dir, o les pedres del bosc, les pedres de terra?

Les pedres de les cases, les pedres del bosc, de la manera que les han sabut col·locar, els tamanys, les formes, de la manera. Bueno. Està parlant de marges, per exemple. De marges, del que vulguis. Totes les pedres. Per a mi tenen un significat naturals trencades d'una manera que bueno això no ho veus a les capitals que només veus que totxos que coses prefabricades i sin embargo aquí veuràs un cotxe aquesta casa d'aquí davant mateix lo maca que és de la manera que la van saber construir aquestos porxos a veure com ho van poder fer per a fer-los aguantar d'aquesta manera. Que hi ha una pedra que és la de la punta, que és la que marca tot allò que té un nom, el que ara no me'n recordo. Però vostè s'ha dedicat a això,

perquè veig que parla amb molta passió d'això

de les pedres. No, jo he sigut xòfer de professió. Sí, sí, sí, havia vingut aquí a buscar la canalla i portar-los a l'Institut de Targue. Quan l'any 69 es van deixar els col·legis dels pobles, aquí encara es continua mantenint, però els de l'Institut no, i han d'anar cap a Targue. Com us dieu? Jaume.

Jaume. Jaume Piqué. Jaume Piqué. Torruella. Torruella, de Guimarà. No, de Targa. De Targa, eh? Que ara ho diu això, eh? Però vi viu a Guimerà. Però visco a Guimerà. Escolti'm una cosa, no m'acompanyaria una

mica i m'ensenya. Sí, anirem cap a la plaça i anirem al museu i allí trobarem uns amics i li explicaran, ja perquè són fills d'aquí. Ja m'ho ha organitzat això, veig, eh? Està bé, està molt bé. No. Anem-ho a fer, anem-ho a fer, va. Anem-ho a veure, va. Molt bé. Va, vinga, som-hi.

Sense fronteras. Catalunya Ràdio. Amb Kilian Sabrià.

Doncs avui ho tenim fàcil, avui serem pedra, pedra més que mai, pedra picada, pedra ferma, pedra mestra, pedra al costat de pedra, pedra damunt de pedra, tot de pedra junts per aixecar un mur, que sigui ben alt i que sigui ferm, pedra a pedra l'aixecarem.

Doncs bé, feta la presentació, ja podem anar-nos en cap al poble. Cap dins a Guimera. Aviam, anem a repassar el que m'ha dit. Vostè m'ha dit que es diu Jaume, que és de Targa però que viuen aquí fa molt temps, que ha fet de xofer però li agraden les pedres molt.

Molt, soc jo un enamorat de totes les pedres. Això vol dir que tant

pot caminar pel poble que és ple de pedres com per fora la natura, li agrada la natura, com és la natura d'aquí?

La natura d'aquí és molt verd perquè tenim les dues coses, tenim la vegetació i tenim els conreus i tenim tota aquella muntanya de lligua, tota la que maca i que verda, tenim d'això que podem fer tot això, que és tota la vora del riu, a dalt els plants amb la vinya i els conreus de cereal i després l'oliva i l'ametlla. Oliva i ametlla aquí? Aquí, sí. I aquí podem veure aquesta casa, tot això són estris que jo havia replegat.

Estris de vol dir estris de. De abans. D'abans? Ah, tot el que hi ha posat a la façana.

Coite el que hi ha posat a la façana. Aquest és lo bar del Moretes. Coite, quins d'això que hi ha aquí. Això abans anava posat a les arreus de fusta que llauraen la terra. I ara estan posats aquí per recordar allò, perquè ja no es fan servir. Per recordar, ja no es fan servir. Només per recordar. Ara tractors i el que calgui. I el que calgui. Guaita, quin carrer més maco. Quin és aquest carrer? De Jussà. Guaita, amb les arcades, que abans estava prohibit anar d'una casa a l'altra per el carrer. Ah, s'havia d'anar per les arcades aquestes. I s'hi anava. Veus, guaita, quins cantoneres feien. Tu saps la feina que hi havia fer una pedra d'aquestes? Arrodonides. Arrodonides. Com es fa això? Ah, aquí està, aquí està. Aquí es feien amb un regle. I bueno, i a base de I picar. I a base de molt picar. I ser un mestre de. De tocar la pedra.

I això ara en el present, quan una casa d'aquestes s'ha de retocar o se'n fa d'una de nova, que no sé si en fan o es deixen fer aquí, com es fa això? Hi ha gent que sàpiga fer això? Sí, sí, sí.

Sí, sí, aquí hi ha uns paletes que la pedra la toquen molt bé. Jo ara no me'n recordo del nom, però, pues sí, guai, tinguin les arcades més guapes. I aquesta pedra que hi ha al mig, aquí la veurem més bé. Sí. Aquesta pedra del mig. És la que ho aguanta tot i té un nom, el que no me'n recordo, el Sebastià ho sabrà, anem aquí que hi ha un amic.

Sebastià em diu? Sí. Veig gent allà, això és la plaça, eh? Sí, això és la plaça i aquí hi ha el museu. Aquí hi ha el museu de. Clar, de Guimarà, de Guimarà, clar, no pot ser d'una altra manera, certament. I aquí en trobo gent, miri. Aquí tenim el Sebastià. Faci les presentacions, el Sebastià, qui és el Sebastià? Hola, Sebastià, què tal? Molt bé, molt bé.

És el que fa de guia aquí al poble, que ho coneix tot. Perquè és fill d'aquí i sap casa per casa com se diu, sap dels seus avantpassats també, i ell em rellevarà a mi. Ho faran per relleus, això està bé pensat. I aquí tenim l'amic Pasqual. Aquí hi ha en Pasqual, aviam, Pasqual, què tal, com estem? Hola. Molt bé, molt bé. És fill d'aquí. Sí. I també sap tant més que lo sé bestiar.

Sí, sí. És allò del museu. Què és del museu? Què és? És el president. Ah, el president. És el que ha format tot i ell us explicarà tal com funciona, tal com va començar i tot el que és resulte del museu. Jo només em cuido de dintre d'explicar les coses que hi ha, però ell té la patent de tal com ho té tot.

Va, doncs aquí ens hem d'endreçar. Vostè ens ha acompanyat fins aquí, ens ha explicat una mica l'inici del poble, permeti'm fer-li una pregunta. Sou jubilat? Sí, i tant. Però es veieu molt jove. Sí, però tinc 84 anys. 84, molt bé. Com està el poble? Nosaltres fem un programa que parla del català, els hi preguntaré també a ells, però com veieu la situació del català aquí al poble?

Bueno, pues la situació del català aquí al poble, jo la veig que va decaient. Sí? El motiu que decau és perquè les noies joves d'aquí no fan catalanets. És aquesta la raó? Aquesta és la raó que aquí es anirà perdent el català.

Bé, és fàcil d'arreglar això, en tot cas, és anar fent catalanet, si convé.

Ja, però si les noies d'aquí no en volen fer. Pues, escoltem, això es anirà perdent, perquè al col·legi, quants catalans hi ha? L'any?

De 15 criatures que van a l'escola, 11 són magribis.

Nosaltres parlem un català perfecte, eh? Els magribins també, eh?

Clar, clar, aquesta és una altra cosa. Per tant, parlen català. Home, doncs aquí hi ha una esperança.

Si no es procrea, doncs. Els que són catalans de tota la vida, cada vegada n'hi ha menys, però els altres també ho són.

I per tant, aquí podem dir que el català, ara us en preguntaré alguna cosa més, però el català aquí és la llengua que més es fa servir.

Sí, home, i tant, i tant. Jo et diria que gairebé només es parla en català. Un 90% de la gent que hi ha aquí parla en català.

Doncs escolti'm, gràcies per haver-nos acompanyats en aquest tram inicial.

Sàpigues una cosa. Digui'm. Que el dia que plegui aquella botigueta d'allà. Que es diu Cal Francesc. Cal Francesc. Què passa? Guimerà se'n va al carall.

Però per què ha de plegar? Que no està oberta, que no va bé.

Bueno, perquè marxem molt cap a l'esclat que tenim aquí a l'entretarga. I ell ve obrir cada dia i potser no som prou bons clients com per vindre aquí a buscar el que gastem.

Doncs ja ens ha fet dues crítiques molt directes. Una és que no tenim fills, l'altra és que no anem a comprar on anem de. Exacti, això.

La sort que ha perdonat que faci un incís, que té raó el Jaume, és a dir, aquesta botiga sobreviu, deixi de fer, aquí aquesta botiga no sé si té relleu, no? Si no té cap producte, no té relleu. Aquí venen a comprar de la Rodalies, és més, ell també té una botiga tàrrega, que això l'ajuda a viure. No, però és un lloc clau aquí a Guimarà, és a dir, si tu proves aquests embotits i poguessis els compraries sempre aquí, t'ho dic jo.

Doncs escolti'm, ara hi anirem, ara hi anirem, no ens faci la temptació, aviam, moltes gràcies per aquesta primera etapa. Molt bé. Qualsevol altre dia que vingui aquí i trobi un poble boric m'agradarà tenir-lo al costat.

Podem anar aquí. Què és això? Eh, poble natural, el fonoll, eh, el fonoll, que li passa el fonoll. No, al fondo no li passa res.

Que és bonic, veig, no? Poble natural. No, perdó, natural no, naturista.

Què vol dir, que la samarreta aquesta no ens la posaríem allà? És l'únic poble que hi ha a Catalunya nudista. I vostè hi té tirada, d'anar-hi? Sí, tant que sí. Cada diumenge a fer la paella comunitària. Està bé, està bé.

Doncs escolti'm, ens hi apuntarem. Però la samarreta no la podrem portar, eh? L'haurem de treure. Home, si som nudistes no portarem samarreta. Claro, claro, que no se la traurem. Molt bé, escolti, moltes gràcies. A vosaltres. Ens quedem aquí, miri, farem una cosa, anem a fer una volta pels països catalans i després reprenem per aquí perquè m'expliquin els embotits i la resta del poble. Els hi sembla? Sí, sí, molt bé, estupendo. I la primera de les comunicacions és al País Valencià, on no sé si el nostre estimat Ferran Torrent, que ha fet moltes coses a la vida, no sé si mai ha fet una paella, diguem-ne, sense res tèxtil a sobre. No sé si n'has fet, d'aquestes paelles.

Una paella, jo, bon dia, bona nit, miordit. Les úniques paelles que ha fet han anat del tub digestiu cap al toque. És que m'agrada molt la taula, però no me parles de cuina, de subsistència sí. Mira, avui m'he fet uns macarrons. Mira, està bé això, està bé. Sí, però oli, sal i el macarró. Està bé, està bé. El pasta, más que el macarrón, la pasta. Y una marida, también me la puc fer. Y soc el número 1, 5 Champions, en obrir llaunes. Soc un mestre. Escolta, mira, volia dir-te, perquè quan tu saps freqüentar el País Valencià, el que passa que jo crec que això que te vaig a dir és més de l'Horta i alguna és molt local de Seraví. Sí. I és por més de saludar que tenim ací des de fa molt temps. Fantàstic. Bueno, n'hi ha una. N'hi ha una que a mi m'agrada molt, eh? I tu dius, home això és castellà. No, no, és que ho diguem en valencià. I no m'agrada quan se fa la traducció literal. I és buenas, que això vol dir pa' tot el dia. I en Andorra Peixada tenen molta opció de dir bones. Jo sé, a mi me'n sona bones, perquè sé que és una traducció literal. Mira, te'n vas a l'original i ja està. Però sí, tota la vida ha dit buenas. I després hi ha una altra cosa que sorprèn, que. Un entra a un local i diu, que són totios,

diu, senyores, bona espora. Senyores! No diu senyors, senyores, però això és de tota la vida. És una cosa que sempre m'ha cridat l'atenció. No diuen senyors, diguem senyores. I aquest senyores el convertim en masculí. Una cosa raríssima que haurien d'estudiar els filòlegs. Hi ha una que és la del carrer, que és el puto Gamberro, que des de 100 metres diu, ié, ié, com si fos una aca o alguna cosa així. Però ara venen dos que a mi m'entusiasmen. Aviam. Que sembra en castellà, però no, estan dites en valencià. Uno que te cau simpàtic, o que li cau simpàtic, diu, hola bonico tu. Hola bonico tu. Sembla anglès. Hola bonico tu. Bona, bona. Fe la construcció, que sembla anglès. Sí, sí, sembla anglès, sembla anglès. I veu que fa un somriure, ja. Però si li caus fatal, o parla d'algú que li cau fatal, diu, aquell era burro cap i tot. Burro cap i tot, vol dir, burro però sencer. Sí, sí, cap i tot. Sí, burro cap i tot. I clar, com fan la sinalefa, eh? Tot seguit, burro cap i tot, pues, eufònicament queda molt bé. Queda molt bé. Igual que, hola, bonicotó. Hola, bonicotó. Jo, a vegades, quan vaig a Barcelona, quan vaig a algun lloc de Catalunya, algú li diu, hola, bonicotó. I se queda rient no te dic l'altre, burro cap i tot sí, millor no dir l'altre

aquesta primera serveix per dir adeu? o sigui, puc dir-te adeu bonico tu? també, no, no, no és més salutació t'hagués dit adeu d'aquesta manera bé, et diré adeu com sempre i ja està però bonico sí que ho ets això deixem-ho clar ja d'entrada moltes gràcies, una abraçada que vagi bé, adeu, adeu. Doncs ara les paraules clau són Anna Rita Menunte, l'alguer. Anna Rita, bona nit.

Bona nit, Kilian, i bona nit a tots vosaltres. Gràcies. Què expliques, què expliqueu aquí? Mira. Aquí, el palín de l'Algué y de la Seva Tardor, porque también se ha rebatido la tardor, siempre ha caído el frío, porque aparte de la temperatura esplendigente, y del 4 de octubre va a llegar el mes de octubre, porque l'Algué va a ser etapa mundial de realice. Y cuando son los eventos como estos, es aún más bonito salir al carril, porque es maravilloso sentir a las personas que hablan diferentes lenguas, porque es convivir en el mundo y en la diversidad. Es un momento en el que yo, Fanch, voy a ser parte de la organización de la etapa mundial de windsurf, y estar siempre en contacto con las diferentes culturas y lenguas que hay. Va a ser una experiencia maravillosa. Y mira, continuant parlant de l'Algué, vuese dir que desde quan van a iluminar el campanar de la catedral y de la cúpula, que en algares es diu Cimboria, de l'iglesia de San Miquel, el vespre es encara més particular, perché la maiolica poligromada de la cúpula sembra sól dislaniti, y el campanar de la catedral así iluminat fa pensar a Salvador Esprío y a la ceba para una suite algaresa. El poema que Salvador Esprío va a escribir en homenaje a su amigo, el poeta mallorquí Bartolomé Rosselló Porcel, muere en 1938, y va a ser durante un viaje al Algué, en 1959, en el que va a poder constatar la pervivencia de la lengua catalana lilla, una lengua que él va a viura parlant a los alcaresos. Y Kilian, ¿de qué poema me agradaría recordar aquellas palabras? Sota el esbelto campanar poligonal, a la ciudad del nostre extrema levante, sentí mancara, ben arran de la mar, bellamen als llaves dels omas de la mar, la clara llengua que s'unix a tots. No oblidem a que es particular, perquè la nostra estimada llengua catalana, de debò ens unix a tots, i no hem de permetre a ningú de fer creure el contrari. Doncs, com sempre, visca, are sempre, la llengua catalana. ¿Queriam? Per avui. Digues, digues. No, no, per avui, de l'any que és tot.

Perfecte, però no és tot, perquè ara volíem dir una cosa, perquè el campanar tindrà llum, i queda molt bonic amb llum, que és veritat, és molt veritat. Sí. Però la llum ets tu, amiga meva. Que vagi bé, bona nit.

Gràcies, bona nit, Kilian, a vos veure.

Següent escala, Andorra. Joaquim Albalate, bona nit. Hola, Kilian, bona nit. Joaquim, què hem tingut aquí dalt?

Doncs aquests dies hem tingut aquí al Principat una reunió d'alt nivell. S'hi ha reunit l'Assemblea Parlamentària de l'OSCE, que és l'Organització per la Seguretat i la Cooperació d'Europa, que agrupa 57 països, la majoria europeus, però també d'Àsia i d'Amèrica. I és una trobada que s'ha obert en català perquè el president de l'assemblea és un mallorquí, el senador espanyol Pere Joan Pons. Ha destacat que parlar en català tant aquí com al Congrés i al Senat espanyols és un dret i per tant també ha defensat l'oficialitat de la llengua a la Unió Europea. El català doncs que ha estat una de les llengües d'aquesta trobada en què s'ha parlat per exemple d'energia i també s'ha defensat el dret internacional, el diàleg i el multilateralisme davant dels conflictes al món. Aquests dies aquí també s'ha parlat d'altres qüestions com el reciclatge. Només el 35% dels residents del país separa els residus i això suposa un cost important pel Principat que ha d'incinerar tota aquesta brossa. Per això ara s'engiga una campanya que es diu No totes crema perquè aquesta xifra de reciclatge pugi els propers anys fins al 65%. I deixem acabar dient que una de les notícies, pels qui ens agrada el fred i l'hivern, és que els punts més alts del Pirineu i d'Andorra aquests dies ja hem vist una miqueta de neu, res, una enfarinada, però això vol dir que aquestes dates de fred, d'hivern i de neu ja comencen a provar-se.

I a la franja ens espera el nostre amic Joaquim Monclús, sempre amb totes les notícies a la butxaca. Aviam amb quines ens sorprèn. Joaquim, bona nit.

Molt bona nit. Mira, l'Associació Cultural del Matarranya, ESCUMA, ja té programada la jornada cultural que se celebrarà el proper 17 d'octubre a la vila d'Arenys de Lledó, Matarranya. Com a actes més interessants tenim una conferència sobre les construccions de pedra seca i presentació del llibre Manual del Marge de Javier Soler Lópica Pedrer de Vilalba. Després per la tarda hi ha la presentació del llibre Estampes de Família d'Artur Quintana i Font Sigri. Que serà presentat per Josep Miquel Gràcia i Carles Sancho, en representació de l'Institut d'Estudis Turulenses. A les 18, o sigui a les 18, hi ha un acte molt interessant que ha despertat un gran interès, que és presentació dels llibres Paraules de President i Nació i Estat, de Josep Vicent Mestre Noqués, doctor en Història de la Universitat Pompeu Fabra. I especialista en discurs oral. Després també hi ha tallers per als joves de música i d'altres coses. I el diumenge hi haurà una ruta senderista per les Bassetes. Molt bona nit i fins la propera. Fantàstic, ens ho hem apuntat tot.

Saluda el mestre Picapetrer, que és un bon amic del programa. Una abraçada i que vagi molt bé. D'acord.

Bé, doncs tornats d'aquesta gira que fem sempre pels Països Catalans, avui des de Guimarà, que ens ho estem passant molt bé aquí a Guimarà, descobrint coses com aquest museu que tenim aquí com el pare del museu, ho podem dir així?

Bueno, un dels pares dels que vam fer aquest museu. Quant temps fa que funciona? Des de l'any 2006. Aquí hi havia antigament l'antic Ajuntament de Guimarà. Era aquí? Sí, aquí. Aquest edifici és un edifici molt maco, que és el centre del poble, i a final dels anys 70 van decidir traslladar-se d'aquí a la carretera. Llavors aquest edifici va quedar en desús. Estava reformat per fora, però per dins només hi havia arreglada la planta baixa. I l'any 2005 nosaltres vam arribar a un acord amb l'Ajuntament per demanar-los que ens deixessin fer alguna cosa amb aquest edifici. Nosaltres som una associació que vam néixer l'any 2002. I que la nostra raó de ser és donar a conèixer Guimarà i tot el seu patrimoni i tot lo relacionat amb Guimarà. També amb la vall, no només parlant de Guimarà, també amb la vall del Corp. I llavors, l'any 2005, quan l'Ajuntament ens va dir, bueno, mirem-ho, vam presentar un projecte a la Fundació de la Caixa i vam aconseguir que el projecte que vam presentar ens ajudéssim en aquest projecte. La Caixa t'ajuda amb un 40%, però. T'exigeix fer-ho en un any, amb el qual les coses s'han de bellugar de pressa, no? I bueno, i això vam fer. Així això va arrencar. Sí, llavors, bueno, ens vam bellugar a l'Ajuntament i gràcies a això vam restaurar tot l'edifici per dins, no? I des de llavors, nosaltres com a asociació el gestionem, no? Ja fa uns quants anys, no? Ja fa aviat farem 25 anys, no? Però permet-me una cosa,

aquí tenim un museu, però el poble en si mateix

podria ser un museu. Sí, el poble és històric-artístic amb la nomenclatura anterior, des de l'any 75, ara es ve cultural d'interès nacional, i gràcies a això el poble s'ha conservat bastant bé, no tot el que és el nucli medieval, que és la gran majoria del poble, i molt contents que sigui així.

Doncs ara parlarem amb ell. És una mica com el museu en potes, perquè és el museu movent-se. Per tant, senyor museu, vingui cap aquí. Abans que em faci la guia habitual, que de guia en sap molt, però abans m'han fet entrar una mica ganes de veure aquesta botiga tan important que em deia que és la clau de tot plegat. Podria formar part d'aquesta gira que farem pel poble?

Parar-nos un momentet aquí? Sí, quan vulguis. Molt bé.

Diguem-ne que és més moderna, no? Quants anys té aquesta. Més moderna que vull dir que el poble, perquè el poble és 16.

Ah, d'Unidó. Vam fer l'aniversari al. D'Unidó, d'Unidó. Cal francès, vol dir que. Cal francès. Però es diu francès, l'amo, no?

L'antiguament, s'han de dir. Ara com es diu? Sí, Marc. Marc? Marc. Va, doncs entrem a la botiga.

El seu pare, no el seu pare, no el seu avi.

L'avi es deia Marc, i el Marc. Marc? Hola? Presentó el Marc. Aquest, sí, mira'l. Hola, Marc. Bon dia. Què tal, com estem? Molt bé. Sí? Escolti'm, m'han dit que. Aquest és el Marc. Aquest és el Marc, sí. I allà hi ha el seu fill. Ah, i el fill que O sigui, per tant, perdoni'm, eh? A mi m'han dit, estem preocupats si algun dia tanca això, serà molt important pel poble,

serà una pèrdua molt gran, però, perdoni, si hi ha fill aquí hi ha continuïtat. No, no, ens ajuda ara aquest temps. Aquí ha fet primer de carrera i està a punt de començar el segon de carrera. O sigui que no es dedicar a això? Espero. Espero que sí o espero que no? Espero que no s'hi dediqui. Per què? Que és una feina molt dura? No, pel món de l'autònom, la veritat, no vull fer aquí alarmar tothom, fer la crítica social, crítica política, però de la manera que ens tracten els polítics, els autònoms, avui en dia, ho sento, però. No val la pena. No estimes gaire els fills si vols que s'hi dediquin a ser autònom, és que no els estimes gaire. Però la botiga estaria molt bé que continués, no? Sí, i la vida fa mil toms, no es pot dir mai, no es pot dir mai, però la veritat, soc sincer i no m'agrada dir el que diré ara, però espero tancar la botiga jo. O sento és una frase dura, és una frase dura i pel més dur per mi, però molt dur, però és així. Però sap que m'han dit que fora que també serà molt dur pel poble,

que ho trobaran molt a faltar, no, ja ho sé, que no ha de ser el responsable del poble, però és bonic que el poble digui, és que és bàsic pel poble.

A tots els pobles i pobles i tot, cada cosa que es tanque per molt el poble, soc molt conscient, soc molt conscient, però clar. Jo tinc 50 passatges i a la vida tot s'acaba. Una amiga em va dir, a la vida tot s'acaba. Deixi'm deixar una porta oberta, una escletxa oberta.

El fill com es diu? Joel. Joel, vine cap aquí, Joel. Vine, home, vine. Que ja m'han dit que això tu de continuar a la botiga, no?

Ho dubto. Ho dubto bastant perquè simplement no és el que m'agrada jo. Què t'agrada? Estic estudiant Història. Història? Sí. Ara vaig a fer una passejada pel poble parlant de la història, mira, podries venir. Sí. Estic fent segon, ara faré segon de carrera. On? A la Universitat Autònoma, a Vellaterra. Ah, a Vellaterra. Sí. I m'agradaria dedicar-me a l'ensenyament. Com ha dit el pare, no tanco res, però és això. I tu ets d'aquí al poble? Jo soc d'aquí al poble, vaig néixer aquí.

Vas néixer aquí, has viscut sempre aquí,

fins ara que te'n vas a Vellaterra. Sí, bueno, ara vivia a Matàrrega des de que va néixer ma germana, però. Sí, sí. I què tal és això de viure un poble amb tanta història? Bastant. Pesa? Notes d'alguna manera que. Sí, el poble es veu, és molt turístic i es note. Es note la gent que ve expressament per la història del poble. Com altres pobles aquí a la zona potser no seria així, però aquí a Guimerà gaudim d'una història molt maca.

És bonic, eh, tenir història. La bossa també és bastant llarga, perquè ara veig. Aquí estàs davant d'una fotografia.

Que veig molta gent, de moltes edats i moltes generacions. Que el Francesc es va inaugurar el 1910, el meu besavi, i bueno, i això ja fa 116 anys, vol dir això, estem oberts. M'han dit que aquí els embotits són meravellosos. Bueno, és la nostra especialitat, nosaltres ens dediquem a això, a fer embotits. Embotits de què? Quins embotits? Els habituals? Bueno, el botifarra fresc, que nosaltres diem llangonissa. Sí. L'enguixa fresca, el fuet, fem de diferents classes, botifarra del perol, botifarra negra, amb ceba i pinyons, sobressada, que a molta gent li sopte també fent sobressada i en venen molta.

Perquè estic de servei i estic treballant, però escolti'm, digui quan obre, quins dies obre? Obrim tots els matins, a part del dilluns, tots els matins obrim. I a part del dilluns, per què no obren el dilluns?

Bueno, ja fa molts anys que hem tancat el dilluns, el mercat a tard, que és un dia molt. Era per situar-me jo. No, no, cap problema. Qualsevol altre dia els trobo aquí. Sí, i si no em truco de telèfon, se li dona igual que sí. Si tenim tancat, també donem aquest servei, que si algú necessita alguna cosa, ho fem. Molt bé, escolti'm, doncs me'n vaig amb molta gana. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres.

Que vagi molt bé. Que vagi bé. Adeu, gràcies. Que vagi bé, eh. Gràcies. És la germana? Hola, tu ets. Perdona, perdona, perdona. Tu ets la germana? On ets, aquí? Ets la germana? Sí. Molt bé. Quants anys tens? 13. 13. Encara ets molt joveneta. Saps que m'han dit aquí que les catalanes. Bé, com es diu la gent d'aquí, del poble? Quin nom tenen la gent que viu aquí? Guimeranens. Guimeranens. Les guimeranenques no tenen prou fills. Diu a mi que m'expliques ara, oi? Bé, bé, no et volia posar en un compromís. Que tal si viu aquí el poble? Molt bé. Tu hi vius aquí, ho vius a Tàrrega?

A Tàrrega vivim, però a l'estiu sempre hi nada. Sempre ets aquí? Sí.

Molt bé, gràcies. Loretta, que li he fet aquí una. Gràcies. Però és el que m'han dit abans, que aquí falten fills. Bé, fem una cosa. Deixi'm saludar la Maria de la Pau Gené, ara que hem sortit de la botiga, amb molta gana. Aviam, Maria de la Pau, no sé com aneu vosaltres aquí d'embotits, però aquí era una meravella, això. Molt bona nit, Maria de la Pau. Molt bona nit, Kilian. Espera, espera, un moment, Maria de la Pau, perquè aquí em diuen alguna cosa. Què em dieu de la Maria de la Pau?

Sí, que venia amb el doctor Corbella. Aquí al poble? Sí, que té una casa aquí. Els seus pares venien aquí, que tenien un xalet, i venien a passar l'estiu aquí.

Doncs mira, soc un lloc, Maria de la Pau, que coneixes perfectament, eh?

Em fa molta il·lusió, em fa molta il·lusió que siguis aquí a Maraim, em fa molta il·lusió sentir-ho, perquè és veritat que he estat algunes vegades i que en tinc un record molt maco, la veritat, és un poble excepcionalment preciós, és a dir, és medieval i té uns, no sé, és un plaer contemplar-lo i passatjar-lo.

Doncs és d'aquí aquest poble, que és un plaer, en efecte, l'estem gaudint ara mateix, també és un plaer sentir-te a cada programa. Per tant, què expliques aquesta setmana, Pau?

Doncs mira, Kiliana, aquesta setmana et vull explicar que ahir divendres es va inaugurar una exposició que crec que val la pena valorar. Es diu Fil Balenguera i és un homenatge a la balenguera de Joan Alcover i també un homenatge al seu autor, el mateix Joan Alcover, el poeta. És una exposició que es va inaugurar ahir a Llum Major. I que pretén seguir la lletra de la cançó que, com saps, va dient la balenguera fila, fila, la balenguera filarà, presentar-la com una filadora que va filant els nostres destins i les nostres vides. Aleshores, a partir d'això, s'ha fet una exposició i les dones han agafat, les dones que organitzen, és un grup de dones de l'Obre Cultural Balear d'allà, que han agafat llençols antics i han brodat versos de la balenguera juntament amb molt material relacionat amb Joan Alcover. Crec que val molt la pena, crec que és molt maca aquesta idea de filar sobre llençols antics paraules d'un poeta i crec que estan bé aquestes iniciatives que ens ajuden a mantenir viva la flama d'un autor i la flama de la llengua,

naturalment, també. Clar que sí, la flama sempre i filar i filar i filar sense parar. Filar molt, filar molt. I si pot ser filar prim també, però és igual, filem, filem. Que vagi molt bé, va, una abraçada. Una abraçada. Magnífic, ja hem passat amb una, entre cometes, ciutadana, a hores o a dies, o de temporada, aquí al poble, com és la Maria de la Pau, i som aquí, som a les seves mans. Ara, porti'm allò que vulgui. Aquí hi ha la plaça Major.

Aquí mateix on som, eh? No ens hem mogut, pràcticament. Exacte. Aquí dalt hi ha els porxos aquests. Aquest que se'n diu los obalsos, que és allà on se feia el mercat semanal. Aquí es feia el mercat? Sí, el rei Jaume II el Just va donar permís al poble per poder fer el mercat semanal. I cada dimecres, al temps medieval, se feia el mercat semanal. Ara no es fa mercat, eh? No. No, ara no, ara es commemora el mercat. Ara es commemora. Es commemora la primera setmana, primer fi de setmana d'agost, que en dos dies passen de 20 a 25.000 persones, en dos dies.

Fa impressió, permet-me, caminar per perquè ara veig una moto aquí que al segle no sé què no hi era. Però per la resta, ara mateix podríem estar, no sé, qualsevol segle anterior, perquè no hi ha cap cosa que diguis, em trenca la imatge que això és una ciutat mitjana. No, és així,

només hi queden els carrers i els ars. Aquí tenim el carrer Cacau. Carrer Cacau? Carrer Cacau, sí. Per què es diu Carrer Cacau? Carrer Cacau perquè aquí hi havia una bassa allà i l'aigua baixava fent caure, cae. Pel carrer Cacau, que cae, hi havia un molí aquí sota d'oli. Ah, mira i veu. Un molí d'oli, però ve d'això, del cagao ve d'això.

És aquest d'aquí, eh? Molt bé, molt bé. És una meravella, eh? Marim, digui'm, digui'm. Això també és.

Aquests molins se'n cuidava un jueu, perquè no tenia terra i se'n cuidava un jueu. I aquests molins eren del senyor del castell. I com que hi havia un jueu, llavors van venir famílies i es va formar el barri jueu. I és on som ara? Sí, això d'aquí fins allà a l'iglesia. És el barri Jueu. Sí, i d'aquí un carrer cap dalt, també. Ara pujarem pel carrer principal del barri Jueu.

Carrer Maimó. Sí. Oh, amb unes escales. M'encanta, m'encanten les escales, pujar escales amb carrerons tan estrets com aquest. Teniu molta gent que ve a veure el poble, sí?

Sí, no es massificat, però anem anant fent, gota a gota, com allò que diu, que millor que sigui així.

Això li anava a preguntar, perquè a vegades, si hi ha un excés, al final no s'hi pot ni viure.

Pel medieval que ve, de 20 a 25 mil persones, no es pot passar per un món, i s'ha d'anar per acá, un quilòmetre o dos de lluny. Això encara és el barri jueu? Sí, fins aquí arriba. Aquí veiem un davanter que fa de dalt, sembla que baixi cap a l'esquerra, que encara es veu més aquí. Aquí dalt és més ampli que aquí baix. Això és digut que la muntanya es penya i tot el poble va anant cedint. En mil·límetres, però tot el poble va a poc a poc. Cada any. Ostres, cada any?

Sí, sí. Ara m'ha fet impressiós. Vol dir que si em quedés aquí uns quants anys quiet, ho notaria. Hauríem de ser uns quants anys, eh? Ah, si no ens tocaria. Sí, sí, no tenim tant temps ara per esperar-nos. Exacte. I mira, anem pujant. Tot això s'ha anat conservant de natural? S'hi ha hagut de fer molt treball en el poble?

No, l'únic que es va fer, suposem, aquestes fonts. Aquestes fonts les van fer les autoritats dels anys 50, perquè les nostres mares i padrines tenien de baixar de dalt del poble cap baix del riu a buscar l'aigua, o amb una font que hi havia. Per donar a menjar a les bèsties, i es van inventar. Per facilitar la vida, dius. Exacte, perquè no tinguessin d'anar tan a baix. I aquestes fonts consistien que venia l'aigua la fent venir de 10 quilòmetres, per si sola anava amb un dipòsit que hi havia a l'Ajuntament, aquí a la plaça, dalt al capdamunt, i de l'aigua d'allí, que venia per si sola, pel seu nivell, i pel seu nivell del dipòsit anaven aquestes fonts. I són estratègiques, però d'aquí cap dalt ja no n'hi ha cap,

perquè el nivell ja no donava. Clar, m'ho he pensat, perquè clar, això està pujant molt, molt, molt. Quin grau de pendent tenim? Ho té calculat, això?

No ho sé, no ho sé, perquè estem a 555 metres de nivell del mar i diuen que de la torre hi ha 25 metres més,

25 més, més o menys, eh? I el nostre objectiu ara és on arribarem?

Anar tirant amunt i arribarem a dalt a l'església. A l'església que és el punt més alt? No, hem de passar per la plaça de l'església per poder arribar al castell. Ah, el castell. El castell tampoc no el veurem perquè no hi és. Sí, perquè ens la van fotre a terra. Quan? El 1835, la Guerra Carlista.

Ah, així ja fa uns quants dies. Miri, escolta'm, deixa'm un moment, veig que baixa les escales l'Olga Clapés. Olga, vine cap aquí, vine, vine.

Baixo, jo sempre baixant, l'escaladora oficial. Avui, que parles de la volta catalana, busquem la clau de volta.

T'he de dir que m'has fet introduir en un món que m'és molt aliè, però n'he après moltíssim i ara t'ho explico. He après que la dovella és un bloc de pedra en forma de tascó per formar arcs o voltes, que com que és més estreta d'un costat que de l'altre, distribueix bé les forces dels murs. He après que el salmé és la primera dovella de l'extrem d'un arc. Que la que ve després és el coixí o dovella vella d'arrencada. O que la peça central que culmina l'arc, això ja ho sabíem, és la clau de volta. I que per això diem clau de volta quan ens referim al punt central d'una qüestió, a l'element principal, al punt fonamental, vaja. I aquí la clau de volta és l'arquitecte, que aconsegueix dissenyar la volta, del grec architekton, format per archos, principal, i technon, operari, és a dir, el primer dels operaris. L'arquitecte és el cap d'obres, el cap de la construcció. I la construcció ens porta aquell arrel del verb llatí estruere, que també comparteixen instrument, estructura, construir, destruir, i que vol dir ajuntar o amontegar. Per tant, l'arquitecte i el constructor, en aquest cas, ajunten i amonteguen les dovelles per acabar fent una bona volta catalana. I jo ajunto les paraules i faig el que puc. No, no, sí,

fas la volta catalana i la triple volta. Has fet un màster avui amb això, eh? La dovella i tot plegat i la clau de volta. Molt interessant. Que no ens caigui l'invent, que s'aguanti bé la volta catalana i tots els arcs. Una abraçada. Un petó. Ara això em va bé que hagis parlat tu, Olga, una mica, perquè he pogut respirar. Ja ho sé que també està parlant el nostre guia. Mira, aquí hi ha un gatet. Els gatets també són del poble, eh? També, també, oi tant, sí. Escolti'm, i això que hi ha aquí, que veig que hi ha com unes portes més menudetes.

Sí, aquestes portes són les portes de dalt de la casa. Portes de dalt? Portes de dalt, n'hi diem, perquè a la porta de baix és allà on s'entra. I s'entren per baix i el carrer de dalt, com que aquests carrers tenen dos nivells, baix i dalt, per la porta de dalt servia perquè hi tenien el graner i les bèsties dels conills o gallines i el menjar el portaven per aquí, el descarregaven a la porta de dalt i tenien el graner a peu pla o bé els conills o les gallines i no els calia passar l'herba o el gra per baix per tota la casa.

És molt pràctic això, mira, gràcies gatet, perquè com que havíem de parlar d'animals ha estat bona intervenció, ens has fet una bona assistència.

També diuen el nou de copes, digui, mira. El nou de copes? El nou de copes. Per què? Es diu el nou de copes perquè les copes a la carta és una copa d'un de l'altre i els forats de la copa. I el poble és una casa d'un de l'altre i les finestres són els forats d'un altre. Ah, està bé, està bé. Sí, és molt important que això, que sigui el nou de copes, això és molt important.

Sí, els fa il·lusió ser el nou de copes. Sí, sí. Està bé, està bé. Molt bé, molt bé. Escolti'm, ja que hi som posats, viure en un poble així, és alguna cosa, una carta que a vostè li recomanaria a la gent? Alguna cosa d'especial, viure en un poble d'aquestes característiques?

Home, ha d'agradar molt, eh? I, guaita, que anem anant pujant. Bé, bé, és evident que has d'estar en forma. Sí, sí. Però les nostres mares i padrines no fotien res més. Amunt i avall tot el dia. Amunt i avall, i després encara anaven al camp a ajudar el marit, esmorzant pel camí, perquè tinguessin més temps.

Clar, però a banda d'això, el fet de girar a la vista i mires on mires, tot té una uniformitat, tot s'assembla, no hi ha bestieses, vaja, no n'he vist gaire, no n'he vist cap, vaja, de bestieses, d'aquelles que dius, com és que han deixat fer això aquí? Jo ho heu vigilat?

Sí, sí, això ho hem vigilat, sí, sí.

Ara, hi ha moments que ni ell ni jo parlem, però és perquè respirem. Això és el portal de l'est.

Això és el portal. El portal de l'est o el portal dels senyors Alemany Pinos, que eren els senyors del castell. I l'escut d'aquí a mirar és aquest, és aquest d'aquí. El de dalt. Hi ha unes pinyes i unes ales. Pinyes i ales. Les pinyes són de la família Pinós i les ales de la família Alemany. Està bé. I es diu això, el portal dels senyors Alemany-Pinós.

I ara podríem dir que gairebé hi som perquè aquí dalt es veu l'església

però ens en queda un tros, oi? I això d'aquí. Aquest mur el van fer perquè com que va caure una mica de paret i va quedar tot ple d'esqueletes i no sabien del que era, i era de la primera iglesia romànica, ningú ho sabia, llavors van estudiar, i això només fa uns 30 anys, i aquí hi havia cotxes com aquí, i va caure i el van aixafar tots. I a partir de llavors va ser quan van fer aquest mur, perquè ho entens més.

Quan li preguntava això de com és viure aquí, un se sent orgullós de tenir un poble que té tanta història. La gent del poble la coneix, la història?

La gent del poble no massa. No? No, perquè si se sentís molt, es quedarien aquí. I el jovent què fa? El jovent marxa.

He sentit a la botiga, sí, que se n'anava a Vellaterra. Això està passant, sí? Sí, i tant, i tant.

Hi ha pèrdua de població? No, això ha augmentat. Amb la gent que ha vingut de fora exacte, hi ha hagut uns 160 fa 5 anys enrere i ara som uns 220 o així o 215 que han anat venint però els del poble han marxat. Són nosaltres que hem vingut, però també n'hi ha algun altre que també ha vingut a treballar aquí. I això és el racó de la pau. Allà hi ha un mural que el va escriure un capellà que era poeta, mossèn Montanyola, i va fer aquest escrit. El nou de copes guanya el joc, oberre topes a sang i foc. Fas trencadisses, saps renegar i és més de missa que el capellà. Queda't enrere per gambairot i a la bobera refes el bot. Ens va posar gambairot perquè es veu que era molt gamberro. La gent és molt gamberro i ens va posar gambairot. I a la bobera refes el bot. La bobera és una herbita que tenim aquí que anem dues vegades a l'any a fer la romeria. I és la bobera. Llavors, contra les llunes mirants passar, castella amb runes digui merà. Això ho va escriure aquest poeta que va estar aquí als anys 50. I a finals dels 50, començaments dels 60, lo trasladen a Salou. Salou en aquell temps, bikinis, trajes de bany, can i guitarra i viva la Pepa, no? Com feia dos mesos que era baix, puja a veure els amics de Guimelà. I en una reunió un senyor li diu, què, mostrem com va Salou, com va? Diu, ui, no me'n parleu de Salou. Perquè resulta que això abans era un cul de mona, això. Guimelà era un cul de mona, aquí no venia ningú. Era un cul de mona, no venia ningú. I diu, no m'expliqueu res. No m'atabaleu. Estic desesperat. Per què? Perquè m'han tret d'un cul de món i m'han portat a un món de culs.

Aquest mossèn era bastant encertat. Tenia un puntet molt divertit, molt sarcàstic, molt murri. Estem fent una. Ah, miri. Sí, que és la plaça de l'església.

No sé si ho hem dit, que hi va haver un terratrèmol el 1428, i ara fa cinc anys que ens han tancat l'església, però perquè es veu que amenaçava una miqueta de ruïna, ens la van tancar. Li va tancar, però es va tancar, i ara a dintre hi tenim dos retaules, un de Ramon de Mur del 1402, gòtic, i el principal el tenim, l'original, a Vic. A Palau Episcopal de Vic, i aquí tenim una reproducció exacta. I a l'altar major hi tenim un del Jujol, que és Modernice del Labastre, que és dels anys, els anys 40 el van dissenyar i el 46 ja l'inauguraven. Aquí tenim el pòrtic, tenim aquella pedra que està a punt de caure, sembla, però mira, és una foto dels anys 40 i està igual. O sigui que porta 70 anys aguantant-se, aquí 80, vaja. Si s'ha bellugat Pokémon ho sabem. I el castell no hi és. El castell no hi és perquè. Era la torre. Exacte, però el castell no hi és. Però la torre era del castell. Sí, primer van fer la torre, després van fer el castell. La torre és del segle XI, el castell de l'XI-XII. I Bilo Castell, aquí s'hi van refugiar 500 carlins, perquè havien perdut la guerra aquí a 20 quilòmetres, i s'hi van refugiar aquí. Llavors les trupes governamentals d'Isabel II, els isabelins, van voler fer el rendir i no es van voler rendir. Al no voler rendir, des d'aquí van tirar canonades i van tirar el castell a terra i mig a torre. I va quedar mig a torre. Molts se van poder escapar, però els principals, els van agafar i els van afusellar les parets del castell. Llavors, va quedar mig a torre. I al quedar mig a torre, ara fa uns 20 anys o així, la van voler fer tota redona, però no la van fer tota redona. La van fer així, que és bé que és l'antic i el modern. L'antic i el modern, es veu. I també van fer les escales per poder anar dalt al mirador. La torre fa 20 metres, és del segle XI que ho he dit, i llavors hi ha les escales que van cap dalt que n'hi ha 93, que no en facin 94 perquè saltarien pel recantor.

Està bé, està bé tenir precis això, la xifra. Deixi'm tornar-li a preguntar allò del futur, però en aquest cas de la llengua, del país, com ho veu vostè des d'aquí?

Mira, jo practico una mica el català, practico, canto el català. Canta, què vol dir canta? El conjunt que fem un germà i jo se'n diu el nou de copes. Té un grup, un conjunt musical. Mon germà i jo. Ah, sí? Sí. Nou de copes. Nou de copes. I canto cançons del Raimon. Ah, sí? Sí. I, bueno, pues, se'n diu el nou de copes, també.

I vostè és d'aquells que li diuen, ah, no cantaria una mica, i canta, o no? Oh, i tant. Ah, sí? Sí. Ah, sí? Sí, sí, sí. N'estàs segur, d'això? Oh, i tant. O sigui, que si jo ara li digués que canti, cantaria? Sí, em cantaria A pelo. Esclar, és que no porto guitarra ni res, eh? Em cantaria una mica d'alguna cosa. Esperi, ja. Esperi, esperi, esperi, esperi, esperi. Amics oients, no podem acabar de millor manera que sentint-lo amb ell cantant nou de copes el grup O el Raimond de Guimerà. El Raimond de Guimerà, li diuen? El nou de copes o el Raimond de Guimerà. Ah, el 9 de copes o el. Ho diu així fluixet perquè jo ho digui, m'està fent d'apuntador. El 9 de copes o el Raimond de Guimarà tancarà el programa d'avui. Moltes gràcies, fins a la pròxima setmana. Tot seu.

Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem. Hem vist la por ser llei per a tots, hem vist la sang que sols fa sang ser llei del món. No, jo dic no, diguem no, nosaltres no som deixemón. Ara que la fam serpa dels treballadors hem vist tancats a la presó homes plens de raó. No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d'aquest món. No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d'aquest món. Fantàstic, moltíssimes gràcies. Gràcies, gràcies a vosaltres, moltes gràcies.

SENSE ÀUDIO PARLAT