"El Telediario de nuestras vidas": TVE celebra els 70 anys del seu informatiu

Comencem aquesta hora la secció de televisió i sèries amb Maria Lacovells i Dario Porras. Maria, hola. Bon dia. Bon dia, bon dia. Dario Porras, bon dia. Molt bon dia. Doncs bé, estem contents, avui estem contents. Per què? Bueno, perquè avui és un dia que fa sol, surt el sol a Catalunya. Sí, sí. Aquí també, aquí també, València també. Clar, imagina't, per això. Bé, avui comencem parlant d'un aniversari perquè Televisió Espanyola celebra 70 anys i dilluns es va fer un informatiu especial que es deia El Telediario de Nuestras Vidas, que començava així. Buenas noches.

Soy Eduardo Sancho, el primer presentador de la historia del telediario, junto a David Cubedo y Jesús Álvarez. A mis 100 años ya, vuelvo a asomarme a esta ventana para felicitaros en la celebración del telediario de nuestras vidas.

Què, Mariola, què et va semblar?

A mi l'aposta em va pareixer super interessant, super emotiva, és un homenatge, era un format clàssic molt ben plantejat per part de Carlos del Amor i de l'equip directiu de la tele, bueno, dels informatius, i jo ho vaig veure com un homenatge càlid i molt ben fet cap a la història de la tele pública, via banda he sentit crítiques que no entenc, la veritat, No, la Asociación de Memoria Democrática es va a queixar de que el relat sobre la transición no va a ser del tot curós, yo no vaig vore sí, jo vaig sentir la perorata de Pepa Bueno sobre el franquisme, em va a parecer. Absolutament genial i sobretot em queda amb la història aquesta de reunir els comunicadors que han estat al llarg d'aquests 70 anys i una cosa molt interessant és que no sé si teniu la sensació d'aquí 30-40 anys. No podríem fer un resum semblant amb cares tan reconegudes perquè la memòria serà molt més líquida, és a dir, no n'hi hauran personatges que estén presentant ara un informatiu que siguen tan reconeguts, que estiguen tan en l'imaginari col·lectiu com estan tots els que per una generació no, per vàries, no? Llavors, això a mi em va semblar molt interessant perquè compta també una manera de fer televisió, una manera d'estar en el món audiovisual, que ara està molt fragmentat, molt atomitzat, i a mi em sembla superinteressant el repàs que van fer. A mi, aquest arxiu que té Televisió Espanyola, que és inconmensurable. Estic superpartidària.

Va ser un programa que d'aquí uns mesos segurament no es faria o no es podria haver fet, i lligant amb el que diu la Mariola, És que realment abans, als anys 80, a principis dels 90, tu no deies, vaig a veure el telediari o no sé què, deies, vaig a veure, per exemple, un dels. Vaig a veure el telediari. No, i personalitzaves, vaig a veure el Campo Vidal. Campo Vidal. Vaig a veure, a mi que m'agraven molt, i m'agraden molt els esports, vaig a veure l'Olga Biza. Personalitzava molt, cosa que ara. Eren referents, és a dir, ara això ha canviat.

Sí, això és la clau. També és de veres que eren altres temps, jo sempre. Els referents són els influencers? Eh. És que el problema és que.

No riguis, Mariola, si és així. Bueno, jo no estic d'acord, jo no estic massa d'acord. Hem desautoritzat els professionals en favor de A què en pensa de l'habitatge Laura Escanes? Sí, això sí que és de bé. Això tens tota la raó. Jo li vaig preguntar a Laura Escanes, vull dir que. Sóc corresponsable d'això, però sembla que, no? Que siguin, com que tenen tanta influència, els hi posem una responsabilitat. Però el problema és que tu dius. Coses que haurien de

també enmarcar i acotar bé lo de la influència. A qui influís, per a què, en quin sentit.

No, és que una cosa és que s'hagi desnaturalitzat o desviat l'atenció dels referents aquests als influencers. Tu dius, ara els referents són ells. És que el problema és que no són referents. Ara són el focus on alguna.

Jo crec que sí que són referents per molta gent, eh, Darío? Per molta gent. Sí, sí, sí. Sílvia Charondo hauria de ser considerada la Gaby Londo del segle XXI. Totalment. I no ho és. És a dir, està molt ben considerada com a periodista, però no l'hi donem. Per qui no ho és?

Per la majoria de la societat. No, per gent adulta que llegeix, que es vol informar, que no vol qualsevol patotxada que digui, qualsevol influencer, és un referent. Clar, referent potser pel meu fill i pels amics del meu fill. Però abans ho serien.

O sigui, el Bassas, quan feia ràdio. Era referent per gent de 50 anys i per tu, que tenies 10 anys. Igual que per mi. Però és que Ricard ja va anar a ser en referència. Sí, jo vaig deixar vell ja. Bueno, deixeu-me saludar a Manuel Campo Vidal. Manuel, com estàs? Hola, què tal? Bon dia. Bon dia, bon dia. I també a Olga Viza. Olga, com estàs? Hola, molt bon dia. Mare meva. Què, com va anar això, Manuel?

Bueno, va ser molt emotiu i molt sorprenent, suposo que per l'OGA també. Per mi, per exemple, jo no sabia de l'existència d'Eduardo Sancho. Obra, aquest telediari, va ser realment molt interessant, jo penso que és un gran treball de Carlos de la Mora i de l'equip d'informatius de Televisió Espanyola, i va tenir cops i punts realment molt ben fets, no? Aquell bona noche, buenos días, buenas tardes, buenos días, de tothom, que acaba amb una presentadora que diu Leticia Ortiz, els meus fills, que tenen més de 20 anys, però ho estaven veient, van dir, ostres! Perquè no és que no sàpiguessim, però no m'ho havíem vist. No havíem vist a Patricio Ortiz al TV Diari. Bueno, jo penso que va estar equilibrat, i en tot cas, com que formem part d'això, doncs jo sé que va tenir una audiència magnífica, que des d'acabar començar, va tenir una cota ascendent, molta gent ho anava descobrint, o sigui, va començar amb més de 2,5% el creixement, va tenir un 7,5%, més de 2 milions de persones. Jo penso que és un bon homenatge no solament a la creixent espanyola, sinó també un recull del que és 70 anys de la història d'aquest país. La primera part en dictadura i la segona part. En democracia, i amb frases que són molt d'agrair, perquè en un moment determinat allà es diu, en aquellos tiempos una mujer tenía que pedir permiso a su marido para abrir una cuenta corriente o salir al extranjero. Moltes nenes joves d'avui no ho saben dir. I potser estan defensant un règim que els va a tallar les llibertats durant molts anys i la culpa és nostra col·lectivament per no haver-ho explicat bé a les escoles. És la meva opinió. Deixa'm fer-te una pregunta,

ara vaig a tu, Olga, però tu haguessis convidat a Ordazi? Com, perdó? Tu haguessis convidat a Ordazi?

Bueno, l'Urdaci va sortir. L'Urdaci va sortir i la seva foto, que jo m'hi vaig fixar, perquè ho vaig tornar a veure, perquè pensava que no hi era, i sí, hi era. Bueno, van haver altres presentadors de TV Diari, també, que no estaven presents en aquests moments. Perdona, Manuel, no. No és el mateix, eh? No, no, no, no és el mateix. No és el mateix, perquè Urdaci. I per tant suposo jo que van considerar que com que havia tingut un rosament amb els propis treballadors de televisió espanyola no el van posar. Jo respecto l'opinió del que ho va fer. Jo no sé si m'ho hagués hagut de plantejar i no ho sé. M'ho hagués hagut de pensar en temps.

Olga, i tu com ho vas viure tot plegat?

En un telediario. No, mai a la vida.

Té raó, però oi que la sensació de tu.

No és igual, Olga. Què vols dir que no? Si és la cara que tota l'avió ens ha explicat tot, Olga.

És que no és d'igual.

El vas fer antena 3 per culpa meva,

Olga. T'has avançat. Jo em vaig fer un fart després de fer informatius per culpa del Manuel Campos. Doncs, no, però fixa't que soc amiga del Carlos de la Mort i em va ser xulo viure una mica així tot secret com es anava cosint aquest informatiu. Un dia em va dir, escolta, m'he tingut aquesta idea i m'agradaria que. Òbviament, si no serà un repàs cronològic, trobarem a falta coses, però, home, si hi ha una cosa que surt sola són els jocs, i m'agradaria juntar-vos al Matías, que sí, és una cara del calendari de tota la vida, i amb tu, perquè veus bé els Jocs de Barcelona. Llavors, anem dient. Mira, cada dos dies anava posant noms, fent l'alineació. M'han dit que sí, el Manel Campo, Iñaki Gabilondo, l'Anna Blanco, no sé què, l'Anna, que no volia sortir enlloc des que va marxar. I anava dient, diu, ens falta, jo deia, ens falta Rodri, no? Ens falta Rodri per fer l'equip. I clar, és que hi havia dues persones que havien de demanar permís a les dues empreses, el Pranganillo i el Matías. Doncs la veritat és que el dia que em va dir, ja ho tenim, els que m'han dit que sí, la Irene em va explicar, em va semblar genial. El que no em va explicar, m'ho ha explicat després, és el d'Eduardo Sancho, que ell es veu que viu a València, jo com podria ajudar? I algú li va fer arribar aquest missatge amb el Carlos. I llavors va ser quan l'Eduardo Sancho.

Perdona, Olga i Manuel, jo tinc un parell de preguntes. Una, el que estàvem dient abans de saludar-vos, nosaltres us teníem com a referents a vosaltres i a tots els companys que esteu esmentant. Ara vosaltres com a espectadors, creieu, teniu referents? O esteu d'acord en que està tot molt més desfet? I la segona que li vull preguntar al Manuel, tu vas presentar el telediario als anys 80. Creus que ara és molt més complicat presentar un telediario amb tot el que està passant i amb tot tan remogut com està a nivell social i polític?

Si em preguntes a mi, jo et diré que és molt difícil per un periodista treguar les línies de bombes que diàriament, bombes diarèctiques, es llencen des de l'oposició al govern. És fàcil travessar aquestes línies de foc, però és possible fer-ho i s'està fent. I jo penso sincerament que s'estan fent teleriaris, com a mi, jo miro l'Espanyol, miro el de Telecinco, sincerament, el de Carlos Fernández, i penso que s'està fent amb dignitat, perquè aquí la resistència és que no t'advincerin, perquè el més fàcil és posar-te en un lloc o el que està totalment en contra o no. Això està bé, però és més fàcil. El difícil és tractar de travessar sense prendre mal i sobretot mantenint la dignitat en defensa del periodisme i en defensa de les mitjans de comunicació i de tota la professió en definitiva.

Jo crec que, Darío, que ara deu ser molt més emprenyador fer-ho, perquè s'ha futbolitzat. Llavors, el material que manegues cada dia per informar no és, no sé, no és grat, no. Crec que explicar la vida, explicar un telediari, de fet, explicar la vida. És un privilegi. Ara, actualment, dedicar els primers 10 minuts al pim-pam-pum no deu ser massa gratificant, crec jo, com a periodista. Sí, sí.

No, i després, a veure, estem en un moment en el que el teu informatiu depèn en audiència del que tens abans. És a dir, això quan vosaltres estàveu al front no passava. Era una autoritat incontestable si ho feies bé o ho feies mal. Bueno, a banda de que en algun moment era la única posibilitat d'informar-te, però ara no només estan els altres tipus d'informació, sinó que en la tele lineal tenim i se asumte que és inamovible de moment. Si tu tens un concurs que funciona com un tiro, el teu informatiu possiblement tinga l'efecte rastre famós i. I dona un poquet el mateix el que fas en ixe informatiu. Llavors jo ahí sempre apel·le a una responsabilitat de les cadenes, de les línies editorials. Jo defense molt la tele pública que tenim ara mateix perquè els informatius són incontestables i em xuguem un anàlisi pormenoritzat d'eixos informatius per a demostrar-ho. Són altres temps, sí, i estos estan més embolicats.

Olga Viza, Manuel Campovidal, gràcies per acompanyar-nos avui també i enhorabona. Que vagi molt bé. Un plaer, bon dia. Un petó, companys. I els influencers, els influencers, Olga. Sí, és veritat, que de pronto te veuríeu.

Ara les referències estan a la ràdio.

Bona, bona, bona. Veus, Olga, és que realment. Olga, torna. Torna. Bueno, si no ha marxat, si no ha marxat, si és. No ha marxat mai, no ha marxat mai. Està més liada que jo que sé. Sí, sí. És que, Olga, tu em feies mirar esports que me la bufen, parlant en plata. Perquè si ho deia la Olga, és que m'interessa. No l'entenc, l'esport, però m'interessa. T'ho juro, és que hi havia esports que dic, no sé de què va, però els explica ella.

Totalment, totalment. I després també, ja que tenim la Manel Campo Vidal, ja ho sap i sempre l'he dit, però també vas fer una cosa que ara és impossible, trobar el periodisme, que hi hagués civisme en la política. També la política era més cívica que ara, segurament. Però això es troba a faltar, es troba a faltar. Estem nostàlgics avui. Olga Viza, Manuel Campo Vidal, gràcies. Un poquet, un poquet. Un petó. Un abraçada. Va, seguim, parlem de sèries i parlem d'In Vitro.

Tu només t'he pogut treure dos òvuls, un amb signes de trècia, l'altre inmadur. Com? El teu cos no està pensant en tenir fills. Primer el cos apaga la reproducció. Després es prepara per morir.

És la tercera pacient que mou d'un escàndol aquest mes i per això ha detectat collons. Que no veus que després ho penja en totes les xarxes socials i fan tiktoks? Que fan tiktoks!

Blanca, que estem buscant algú pel laboratori. Ah, sí?

Et podria interessar? L'heu vista? L'hem vista.

Sí, sí, jo he vist els dos primers, que són els que estan, i he de dir una cosa. Tu i molta gent, èxit d'audiència. I qualsevol cosa que faci David Verdaguer, jo ho veuré. Ah, això està bé. Jo ho veuré. I la Bruna Cursi està estupenda. És atrascat i acbeó, Max. Sí, la sèrie no està mal, és a dir, em va sorprendre perquè no tenia jo molt clar el punt de comèdia que anaven a fer. La sèrie és una sèrie súper correcta, va tindre un exitàs d'audiència i el que més m'agrada a mi de la sèrie és que toca un tema molt sensible sense edulcorar. Que és el que jo crec que això no estava comptat a l'audiovisual. D'una manera, evidentment, no fosca, no abrumadora, no per aferir, però sí que dona pincellades. Jo que tinc al voltant moltíssima gent que ha fet. Repulsió assistida. Jo no havia vist mai una narració audiovisual que posara el dit en la ferida que suposa això. Llavors, només per això i per David Verdaguer, llamaréis la pena. Però no està mal, de veres. No és la sèrie de l'any, però no està mal. El to de comèdia està ben trobat. Diguem que les trames estan ben plantejades, jo crec que avança més, me va agradar més el segon que el primer i clar, tu has de veure, és una sèrie amable, no és una sèrie per a fer mal, per a fer mal en el sentit de que te.

Que té com a espectador. Jo he destacat quatre coses, seré ràpid. Una, les actuacions, només del David i de la Bruna, tothom està esplèndid. La segona, la més important per mi, com la Mariola, el to, trobar el to d'una sèrie com aquesta era vital. I el to aquest de comèdia, però sense caure en l'estracanada, li va perfecte. Tres, la novetat. Estic fart de veure sempre sèries que parlen del mateix. Sí, les xiquetes desaparegudes i mortes. Exacte, veure una sèrie que parla d'un tema que després l'Eloi Vila, al programa El Cotxe, va recordar en una entrevista amb el David Verdaguer, que un de cada deu naixements a Catalunya són per reproducció assistida, per tant és un tema interessantíssim i que afecta moltíssima gent, ni que sigui per la novetat de parlar d'una cosa que no s'ha parlat abans, paga la pena. Celebro el que estic veient els darrers mesos a TV3. Venim de Gènesi, ara estem amb In Vitro, sèries adultes, on pot haver-hi algun personatge jove, evidentment, a la societat hi ha molta gent jove, però és que portàvem una època, especialment a TV3, on totes les sèries semblaven fetes només per una franja d'edat determinada. I celebro que es facin temes per gent. Per gent adulta, sincerament. No, i després hi ha una cosa

molt interessant que ja ho estem veient. Em sembla que és el tema, eh? És a dir, hem de fer televisió per al públic nou que no mira la tele? O hem de fer televisió per la gent adulta que mira la tele?

Adulta o gran, ja. T'exposo la situació a casa meva el dilluns. Som un home de 51 anys, una dona de 47 anys i un adolescent de 15 anys. Vaig a posar in vitro. Primer perquè la vull veure, segon perquè la comentaré el dimecres amb el Ricard. Estava la meva dona jove mirant in vitro i el meu fill estava mirant la tablet no sé què. A la gent jove, que jo li vaig dir, t'interessaria aquesta sèrie, jo crec que paga la pena, però és el que és. La gent jove ara té unes altres prioritats i tant de bo poguéssim veure productes com in vitro tota la família, però és un contrasentit. Això ja no passa. Ja, exacte, Mariola, és un contrasentit que aleshores. Es fan una sèrie i una altra on els protagonistes són xavals de 15 anys. Que a mi m'allunyen de mala manera.

I a més una altra cosa en este cas concret, que ja és la tercera o la quarta vegada, que és una aposta molt interessant. Utilitzar les noves plataformes també per formar aliances i per fer servir les quotes famoses. És a dir, va passar amb Pubertat, va passar amb Ravalejar, va passar amb esta sèrie també, que estarà en HBO. Més tard, igual que pubertat, perquè utilitzen aquesta història de les quotes de l'idioma. A mi em sembla fantàstica aquesta aliança, que les teles públiques estiguen posant també el punt de mira en llocs en els que abans no es posava, em sembla una aposta interessantíssima, és a dir, perquè ampli la finestra i tu arribes a fer coses que d'una altra manera potser no podries fer-ne.

La pobertat, per exemple, parlava de gent jove, però parlava també dels adults, de com educar els nostres fills, de la comunicació. Era una sèrie que englobava molts altres, molts més perfils que no només xavals de 15 anys que tenen algun problema o que ha desaparegut una noia i anem a investigar què ha passat amb ella.

Un encert, per mi. Invitro un encert al Trescat. Per cert, també a Segurizados s'ha estrenat una altra docusèrie de Trescat, que és Justo Molinero, El poder d'una veu.

Jo em vaig adonar que a Andalusia no hi havia futur. I vaig pensar, la terra que em doni la possibilitat, aquesta serà la terra meva. Després de 11 anys treballant a Bartasi, vaig tenir la gran idea de muntar una ràdio per al Mundial de Fútbol.

És una docuseria sobre la ràdio Teletaxi, en què apareixen entre altres Jordi Pujol.

Ganes de veure'l, perquè Justo Molinero és un referent. Per mi Serializados és un dels millors festivals que es fan en aquest país. No només per aquest documental de Justo Molinero, jo tinc moltíssimes ganes de veure dues coses. Una, el documental L'Horn, dedicat a Lorne Michaels, creador de Saturday Night Live, el programa que porta 100 anys. I d'on han sortit tots? Jimmy Fallon, Chevy Chase, Billy Murray. Rosalia, l'altre dia. Tothom. Un documental sobre ell. I, per favor. 30 aniversari de Nisar al Poder, la millor sèrie que s'ha fet a TV3.

Totalment d'acord. Totalment d'acord.

Mira, mira, mira. Veig les vinyes aquelles. Sí, però Nisar al Poder, per exemple, és una sèrie que TV3 no ha programat molt a l'estiu, per exemple. Sempre posa en plats bruts.

Que està molt bé, eh? No sé per què no. Però l'Instagram de Poder, no? Potser perquè. Està arrelada. Potser perquè, com a societat, anem una mica cap enrere, perquè tot el que parlava en l'Instagram de Poder. No és correcte. Ara, no sé si no és correcte, però ara. Però és una ficció, no?

Sí, però estem en una època que. Però hi ha un públic cautiu, eh? Hi ha un públic cautiu de l'Instagram de Poder que estaria ahí, que estaria ahí. Bueno, he de dir-vos que jo, el dimecres que ve, estaré ahí amb vosaltres. Porque voy a ser realizados, por ser, y el día siguiente estaré con vosotros. Y si no, que os pongáis guapos, por favor.

Bueno, sempre ens posem guapos, eh? Encara més. Sempre ens posem guapos per si vens. Per si vens, per sorpresa, per aquí. Maria de la Covellsa, que vagi bé. Fins dimecres que ve. Adéu, que vagi bé. Una pausa i entrem en l'humor en els temes pendents del matí de Catalunya Ràdio.