Elena Puig Guitart ens ajuda a saber quins tipus de psicòlegs hi ha

La nostra col·laboradora d'avui, la nostra psicòloga de capçalera. Un aplaudiment per l'Helena Pujitarmol. Bon dia. Bon dia. Helena, per cert, abans d'entrar en matèria, més d'un terç de la població espanyola de més de 15 anys té algun símptoma depressiu. Sí, no m'està més que no m'estranya gens.

Clar, tu els tens a consulta, no? Sí, és clar. Aquestes dades? Però és el que ha dit el Fran, que d'aquests n'hi ha molts que són lleus, perquè tenir símptomes depressius no vol dir tenir una depressió, perquè s'ha de complir tota una sèrie de requisits, que llavors sí que dius tens una depressió diagnosticada, no? Però efectivament, i hem de pensar que a més a més nosaltres també podem ser variables, podem passar una temporada amb símptomes depressius perquè ens està passant alguna cosa. I després remuntar de manera natural, en canvi, quan ja tenim un diagnòstic, doncs potser necessitem ja l'ajuda. Per mi el que fa patir,

he fixat que diu 35,6% de la població, 6 punts més que fa dos anys, parlem de símptomes depressius, traiem-li aquest pes, perquè ara deia l'Helena, al final en realitat greus seria la meitat d'aquesta dada, estem sobre un 14%, però el fet que s'extengui en major part poblacional sí que ens està dient que sociològicament estem. Més tristos, estem més decebuts, potser, de com funciona el món, no? Sí que ens fa un retrat sociològic,

potser, oi? Totalment. És que si. Jo l'altre dia que m'estava mirant tot això que està passant a França, que ha passat a Milà, que està passant a tants llocs del món, te n'adones que hi ha una desil·lusió generalitzada i llavors hi ha gent que la dirigeix d'una manera que evidentment no és la manera, no?, però. Però el que hem d'anar més enllà, jo com a psicòloga m'ho mirava i pensava, és que hi ha molta frustració, molta. Perquè moltes vegades

els psicòlegs tenen la sensació que ens doneu eines per afrontar aquest món en el que vivim a títol personal, però realment la dolència és com més global, no? És el sistema que ens emmalalteix en aquest sentit. Estic completament d'acord, però absolutament d'acord.

I aleshores aquí surten les desigualtats socials. Tornem a estar una altra vegada amb el mateix que dèiem tantes vegades, que és un luxe tenir teràpia en aquest país, és un luxe. I des dels col·legis de psicòlegs el que es demana és tenir més presència a nivell de salut pública, perquè no només és que hem d'anar perquè ens ha passat alguna cosa a nivell físic, perquè hem passat alguna cosa al cor, sinó molts metges de capçalera el que et diuen, jo tinc pacients que són metges, que estan atenent de família, i que et diuen és que faig molt de psicòleg.

Ahir ens ho deies justament en Jordi Mestres, aquell és metge de família i vocal de la Societat Catalana de Medicina. Ens deia precisament això, que hi havia moltes coses que tenien a consultar que no eren pròpiament mèdiques físiques, sinó que hi havia molta part psicològica al voltant.

Efectivament, i molts et diuen també que en els estudis de Medicina hauria d'haver més àmplia, tots aquests coneixements més psicològics, també per tenir-los, perquè al final, per més que posem psicòlegs, que és el que hem de fer, posar psicòlegs que puguin donar atenció gratuïta en un estat del benestar com el que estem, ells també el dia a dia s'hi trobaran amb coses psicològiques i han de poder acompanyar diagnòstics per exemple han de poder acompanyar famílies que passen per mals moments més enllà després que es derivi en un psicòleg però hi ha parts de la medicina que ells m'ho diuen, elles i ells m'ho diuen hauríem de tenir més coneixements per acompanyar certes pràctiques que tenim cada dia.

L'Helena Puigquitar, per cert, que la trobeu a Instagram, arroba la teva psicòloga. I també, alerta, que això us ho hem explicat poc, trobo, eh? Ho hem d'explicar més. La podeu veure al 3CAT o al YouTube de Catalunya Ràdio, d'acord? En un podcast, un videopodcast, eh? Que li veieu la cara, a més a més, eh? Que es diu Com ho portes? Com ho portes? Quedeu-vos amb aquest concepte. Elena, si ho haguessis d'explicar a la gent que no sàpiga què és el com ho portes, com ho expliquem?

Doncs que ens hem basat en una sèrie de coses més comuns que ens passen a tots, el dol, quan ens enfadem, l'ansietat, tota una sèrie de coses que ens passen a tots, i amb episodis molt curtets, de 15 minuts, i molt enfocats a una part educativa, molt divulgativa, t'expliquen, i amb un expert, evidentment, expliquem. Què és, què passa i què podem fer, sobretot, què podem fer, perquè quan ens preguntin com ho portes, puguem dir, doncs mira,

treballant-ho i una mica millor. El com ho portes, l'Helena Puigguitar, que conversa, ara ho deia ella, amb diferents professionals, amb la Cristina Sánchez-Miret, amb el David Bueno, amb l'Helena Crespi, també coneguts de La Solució. De temes que ens afecten a tots i a totes. L'ansietat, el burnout, la síndrome de la impostora, gestió del dol, que ara ho deies també tu. Tots els trobeu al 3CAT i al YouTube de Catalunya Ràdio.

Digueu-nos quin problema teniu, quin dubte, i us direm nosaltres

quina és la millor opció. Per exemple, tiro a la piscina, vull millorar la relació amb la meva mare, m'invento. Quin tipus de psicòleg. A quin tipus de psicòleg remetria amb una persona que ens pogués fer aquesta consulta? Ho dic perquè us dono pistes, perquè potser dieu, no, jo vull treballar l'autoestima, jo vull treballar la gestió de la frustració, jo vull treballar que m'enfado molt, jo vull treballar molt que em sento molt impotent a la meva feina, treballar molt que de vegades no controlo la ràbia. Digueu-nos exemples de coses que vulgueu treballar a teràpia i us direm quin tipus de psicòleg us pot atendre, també, si són criatures. En aquest cas, per exemple. Rioràs, perquè al final del programa

ho enfocarem diferent, ja veuràs, quan haguem parlat de tot això. Perquè és més important la persona amb qui vas que no pas l'eina o el corrent que utilitza. Però sí que et dono la raó, 100%, que hi ha temes. Per exemple, m'has dit, un tema d'una relació amb la mare. Doncs una via molt, molt important per mi, que a més a més soc molt fan d'aquesta corrent, és la part de la psicologia sistèmica. Que és la que es basa en que hi ha una persona que pot presentar el símptoma, el malestar, però es basa en que realment el problema està en el sistema que conté la persona. I moltes vegades molt centrat en la comunicació que hi ha en aquest sistema. I comunicació no només és quan parlem, sinó també és quan no parlem, Quan també mirem, quan callem, quan fem comentaris que no toquen, però molt centrat en això, què passa en aquell sistema, i adonar-se'n que treurà el pes de la persona que està presentant tant de malestar.

Ja ho sabeu, si teniu alguna pregunta concreta per l'Helena Puig-Guitart, 93 201 7474 o 677 38 77 19,

ja crem, em diu el Frank. Sí, i tant. Mira, la filla de la Carme és veterinària, i pateix per les conductes que de vegades tenen els propietaris d'alguns animals, sobretot quan ha de fer una eutanasia. Quin tipus de psicòleg li recomanaríeu en aquest cas? A la filla de la Carme, que és veterinària.

A la veterinària, eh? Uuuh, acompanyar les persones en el dol. Aquí puc dir una cosa

que és molt interessant i que, a més a més, us proposo tu i el Fran parlar-ne, perquè la Fundació Affinity està fent una feina meravellosa amb tot el tema d'acompanyament emocional, no només a les persones que podem tenir animals a casa, sinó també als veterinaris. I estan realment fent tota una sèrie d'estudis, d'investigacions amb ells, coordinats amb ells, sobre les seves necessitats i com ajudar-los. Vull dir que aquí hi ha un que em recorda de veritat superimportant.

Doncs mira, la filla de la Cristina de moment la remetria amb la Fundació Affinity perquè segurament facin aquest acompanyament als veterinaris per acompanyar primer el dol dels mateixos veterinaris, perquè eutanasiar animals no ha de ser fàcil, i també per acompanyar les famílies que eutanasien aquests animals. No és que els autenesin gratis, eh? Enteneu-me, estem parlant de malalties que no tenen res a fer i vols evitar el patiment

al teu animal de companyia. Sí, i a més els veterinaris, el que ens diuen, jo estic participant en tot això com a psicòloga, el que ens diuen els veterinaris, que no només és en aquests moments d'acompanyar, evidentment, el dol d'una persona, sinó també, a vegades, conductes molt disruptives dintre les consultes, perquè no es pot ajudar d'una manera concreta amb un animal, perquè, o sigui, tenen. Jo no ho sabia, per exemple, jo com a psicòloga no ho sabia, però es veu que els veterinaris tenen moltes baixes mèdiques també, degut a problemes emocionals. Mira, m'aventuro de dir,

però és que jo tinc un fill i tinc una gossa. I, ostres, el patiment, si sembla molt, desperta els mateixos circuits, no els estic comparant, eh?, però desperta els mateixos circuits i suposo que els tutors d'animals de companyia tenim de vegades les mateixes conductes ultraprotectores, no?, i ultrapatidores. Aleshores, clar, podem tenir estirabots fora de lloc.

Exacte. Dic jo, eh? No, no, sí, sí, sí, perquè és una de les coses que ens diuen i que jo, per exemple, no és que no m'ho pensés, que no em vaig parar a pensar-ho mai, no? Doncs la Fundació Finiti està fent tot aquest projecte que és fantàstic, de veritat, i li recomano que s'ho miri. Torno una mica al que li deia l'Elisenda, que jo crec que han de trobar la psicòloga, quan dic la, és universal, la, més igual si és home o si és dona, si es defineixi com es defineixi, és a dir, la persona que la pugui acompanyar. És que crec que aquí hi ha la feina més important, i de vegades ens costa trobar-la a la primera, i cal explorar i entendre que si tenim una sessió, dues sessions amb una persona i no ens acaba de fer el pes. Hem de canviar i no pensar que hem perdut el temps. Perquè com que val tants diners i val temps i hem de fer moltes coses i mans i mànigues per tenir teràpia, doncs pensem, és que no l'encerto una o dues vegades, no l'encerto, ho deixo estar. No, val una, dues, tres i quatre vegades. I a vegades, en èpoques de la vida, podem treballar això que tu estàs dient, Fran, acabar tot el procés amb aquella persona i després buscar en un altre moment un altre terapeuta, perquè en aquell moment necessitem un altre estil. Però, bàsicament, per treballar tot el tema del narcisisme, el que ha de pensar aquesta persona és que els professionals estem preparats tots. Sigui el corrent que sigui,

per treballar aquest tipus de situacions. D'acord, però admeteu-me que ara banalitzi una mica, eh? Però és interessant el que ens està dient l'Helena, perquè bàsicament tampoc no ens ofusquem que no són mecànics, allò de dir, no, és que és un expert en la junta de colata, no, és que és un expert en els vidres, no, és que és un expert només en rodes, no, no va d'això. Si és una persona que et pot tractar tots els àmbits de la teva vida, ara bé, si hi ha una cosa molt concreta, sí que és veritat que pots buscar, per exemple, algú que estigui més especialitzat o que tingui més experiència. En teràpia sistèmica, però que no us tanqueu. Si connecteu realment amb una persona, podeu comentar-li qualsevol cosa al vostre psicòleg o psicòloga.

I és molt important, per exemple, aquestes persones que parlaven d'això del patró de la mare narcisista, que és mare-pare, és parella, fan molt de mal i deixen les persones molt anul·lades, és la conversa prèvia que has de tenir amb la que serà la teva psicòloga. És a dir, em passa això i que aquella persona tranquilament i obertament et pugui dir, mira, doncs jo tinc aquesta companya que t'ajudarà molt millor, perquè això ho domina més i jo toco més això altre. Però hi ha temes, autoestima, aquests temes de trets narcisistes, el tema de les comunicacions, dels límits, relacions familiars, estem preparats tots per treballar això.

Mira, el Vicenç explica que aquest estiu va tenir un accident de cotxe, diu, per sort, Anava sol i només vaig patir unes guins de tíbia i les cervicals tocades per la fuetada cervical. Ara em fa molt de respecte tornar a agafar el cotxe perquè lògicament no paro de recordar l'accident i veig els perills de tot arreu. I pregunta, hi ha psicòlegs especialitzats en aquest tipus de trauma o trauma en general? Què puc fer?

Boníssima.

Mira, jo el que li diria és que com que hi ha un tema agafat por a conduir, per tant, això estaria en el paraigua de l'ansietat. L'ansietat que és, recordem, l'anticipació, l'activació del cos davant d'una activació. Llavors, què fem? Moviments habitatius, no agafo el cotxe. D'acord? La línia cognitiu-conductual aquí té uns protocols molt establerts, molt estudiats. Aquesta línia és la més estudiada i la que sempre diuen que té més evidència científica. Cognitiu-conductual. Exacte. Aleshores, aquesta línia és la que té més evidència científica, però també perquè s'han fet més estudis. I per què s'han fet més estudis? Perquè també és més fàcil d'estudiar. És a dir, el tipus de teràpia permet més el que s'ha de fer en un estudi. Els controls, els grups d'intervenció. Aleshores, sí que és veritat que tot aquest tema de l'ansietat, de les fòbies que es pot agafar davant d'una cosa així, de part aquesta part traumàtica, però sense ser un tipus de trauma que seria molt més existencial, sinó que ha passat una cosa fora, que és un accident de cotxe, jo li diria que una línia cognitiva-conductual aniria molt bé perquè els protocols estan molt marcats. I una persona, amb ell, què li diria? Que s'ha de treballar tota l'exposició. I l'exposició és tornar el cotxe. Però s'ha de fer a poc a poc, amb una jerarquia. És a dir, jo he tingut gent amb dificultats per conduir i que els he fet estar durant un mes, se'n van a llegir el cotxe. Per exemple?

Per tant, al contrari del que seria la teràpia d'això que coneixíem als anys 90, que això és malament, crec que ningú ho ha fet al llarg de la història o poques vegades. En tot cas, seria anar-nos apropant al cotxe, que el nostre cervell vagi entenent que el cotxe no sempre és negatiu i no sempre ha de passar una desgràcia.

I que pot acabar sent un lloc segur, també, evidentment, amb totes les precaucions. Però, per exemple, llegir el cotxe, ja m'explicaràs. Clar, el pàrquing. Sí, doncs, estic dins el cotxe. I em relaxo allò, llegeixo, escolto música i vaig fent acostumens. Llavors acabo conduint, faig una volta a la manzana amb algú, després faig un tros més llarg, primer vaig acompanyant, és a dir, fer una jerarquia de situacions que es vagi complicant a poc a poc. Ara em deies teràpia cognitivo-conductual. Quins tipus de teràpies existeixen? Així com a grans trets, eh? Mira, a grans trets tindríem tota la part de psicoanàlisis i la línia psicodinàmica que deriva del psicoanàlisis però adaptada avui en dia a les societats actuals. El psicoanàlisi és la part de l'inconscient, la part de tot allò que fem sense adonar-nos, per tant, totes les reaccions aquestes més defensives, més automàtiques. Freud anava a la infantesa, no? La línia psicodinàmica el que fa ja no és que t'estires en aquell sofà. El divan, eh? No? I pots anar tres cops a la setmana, sinó que fa un protocol més d'avui en dia. D'acord. D'acord? Després, què tenim? Tenim tota la línia, bueno, t'ho dic una mica per ordre també, temporal, eh? Va aparèixer la línia conductual. La línia conductual, fixa't que hi ha bé de cognitiu conductual, primer hi ha el conductual, que és què fa la persona, i això consideren que és el que causa el malestar, el que tu fas, d'acord? Aquesta línia introduïda a la cognitiva, que és la que ve després, que no és què fas, sinó com penses. Perquè com penses genera com te sents i com et sents genera què fas. Llavors van a què penso i a adonar-nos de què estem pensant. Llavors d'aquí ve aquesta derivació de cognitiu conductual. Perquè jo una cosa que et dic, Elisenda, i la penso, és que en el moment que a algú se li ha corregut una cosa, Aquella cosa no pot ser invàlida al 100%, no? És a dir, hi ha algo recuperable d'aquí, alguna cosa ens serveix. I aleshores ve la cognitiu-conductual, que és, sí, com pensem, què sentim i què fem, però fixa't que hi ha el què fem. I llavors donem pautes a cognitiu-conductual, denom pautes de, doncs has de pujar al cotxe i t'has d'estar al cotxe llegint, això és una pauta conductual. D'acord. Ho veus? Després tenim tot el tema de l'humanista, també. L'humanista és, a mi m'agrada explicar-ho, t'ho estic dient molt simplificat, eh? M'agrada explicar-ho com qui ets i quin és el teu potencial. Perquè l'humanista el que diu és que si la persona no desenvolupa aquest potencial, d'aquí surten moltes frustracions. Fixa't que estem dient a nivell social. Què dèiem al començament del programa? Sí, parlàvem de frustració, precisament. Doncs, què passa? Que, clar, qui soc no em permeten ser qui vull ser. I quan hi ha aquest gap entre qui soc i qui he de ser i qui vull ser, doncs aquí, evidentment, es munta un malestar que pot arribar a ser a nivell social. Perquè el que hem de pensar és que la societat la formen persones, i persones que tinguin malestar configuren una societat que té malestar. Però tota la gestió d'aquesta societat impacta la persona.

Per tant, és un cercle que es va totalment. A més, ara parlàvem de malestar social, que moltes vegades, com que no sabem tampoc gestionar el nostre malestar. La via més ràpida, i això també ho parlem en aquest vídeo podcast que podeu recuperar, el Com ho portes, és que quan no saps gestionar una emoció hi ha un enfadament, i d'un enfadament pot acabar desembocant en violència, com estem veient als carrers de França aquesta setmana.

Mira, el Joan fa una pregunta per la seva companya, la Núria, que té pànic a volar. És impossible programar viatges amb avió. Hi ha alguna cosa a fer en aquests casos? També recordo que nosaltres, a principis d'aquest any, el 28 de gener, vam fer un programa sobre com superar traumes amb l'Helena Puigguitar i vam parlar amb persones que tenien també por a volar. Què li podem dir a la companya del Joan, a la Núria?

Això es pot treballar, igual que li he dit a la persona del cotxe, amb una línia, per exemple, cognitiu-conductual, perquè algun record té, alguna cosa li ha passat o ha posat l'ansietat, l'ha col·locat allà, igual que la pots col·locar amb el tema de salut, una hipocondria, la pots col·locar amb una fòbia i resulta que tens pors gossos, doncs li ha passat amb por volar. Jo m'hi trobo, amb pacients meus. Quan és molt exagerat, jo aniria amb una persona especialista, perquè això hi és. Epa! Sí? Això hi és. Llavors, hi ha aquestes persones que es dediquen, i això havia estat amb, no me'n recordo si era Iberia, alguna companyia d'aquestes, que feien exactament això. I què els posaven? Els posaven en una simulació d'un avió.

És que varen parlar amb una noia amb la Laura que ens explicava el seu testimoni i ens deia que havia set precisament això l'exposició. Explica-ho tu, Fran, perquè jo ho estic dient a memòria.

Vam ajuntar la Laura Marc, que tenia la por a volar, amb l'Alfonso Bertodano, que era el psicòleg que la va ajudar a passar el tràngol, diguem-ne, de la por a volar. Podem enviar aquest enllaç, també, al club. Sí, i tant. Que a vegades no és la por a volar, és la por a caure, quan estàs volant, però sí, en tot cas, és la por a enlairar-te i caure. Totalment.

És que fixa't que es treballar en els pensaments irracionals. Perquè són pensaments irracionals però viscuts amb una força que els fa O sigui, tu creus que realment allò és real. I jo penso que quan hi ha tant especialistes, quan el problema és. Jo tinc gent amb por volar i que ho hem aconseguit volar i estan volant en aquests moments. Però quan és tan, tan agut, penso que si hi ha especialistes. És que jo sempre derivo. Quan hi ha algú que ho fa millor que jo, per què he de treballar jo? Bueno, millor, que s'hi ha dedicat més, no?

Sí, però que la tindrà millor, potser anirà més ràpid. Igual que tens un assessor, et diu, mira, per un tema d'una herència, doncs això et passo amb l'experta en herències, no? Aleshores, aquí sí que baixaríem a l'especialització. Helena, abans parlàvem que tu deies, ostres. Jo derivo a companyes meves en cas que hi hagi una necessitat puntual. En cas que hi hagi dues coses que vols tractar, és convenient o no tenir teràpia psicològica amb dos professionals a la vegada?

Si passa, has d'anar molt coordinat. Jo hi ha una cosa que a vegades a mi m'ha passat i llavors he dit, puc parlar amb aquesta persona o aquesta persona té, el telèfon meu és aquest, que parli amb mi perquè no estiguem fent coses que siguin contraproduents, és a dir, que no siguin prou coherents, que estiguem enviant la persona cap a una direcció i cap a l'altra, perquè llavors no l'estem ajudant. De vegades ets tu com a professional que has de dir, escolta, no, crec que no és el bo, no? De vegades sí que la persona t'insisteix moltíssim en treballar una cosa o l'altra i pots. Jo amb això he de tenir una mentalitat molt oberta, però jo penso que val la pena escoltar la persona i què necessita la persona i sempre posicionar-te també en què creus tu que és el millor per la persona. Jo a vegades quan em pregunten, Helena, puc fer teràpia amb tu? I li dic, ostres, ara mateix no puc, no tinc l'agenda oberta, etcètera, però Helena, Helena. Dic, és que si t'agafo, t'he d'agafar amb una cancel·lació, però això no és bo per tu, no? I jo he de pensar, jo com a professional, ja no només com a persona, he de pensar en tu i en el teu bé, i penso que estaràs millor aquí. Aleshores, sí que és veritat que jo tinc pacients, per exemple, que estem treballant, i de cop, per exemple, pot sortir un tema d'un possible abús sexual. Doncs jo tinc una companya, dos companyes que són superespecialistes en això, i jo automàticament plantejo a la persona que li costa, perquè el vincle el té amb mi, de dir, podem treballar això amb aquesta persona. Vas, treballes això, i quan vulguis tornes. D'acord? Faig el mateix amb el trauma, amb la tècnica del EMDR. EMDR. Sí, que és moviments d'ulls. Que és una tècnica avalada científicament per treballar traumes. Jo tinc companyes que treballen això, jo no ho treballo, i quan surt la necessitat, perquè estem treballant i estem provant tota una sèrie d'eines, i veiem que hi ha un punt on no estem avançant, doncs puc plantejar als meus pacients, i això ho he fet moltíssimes vegades, a dir, escolta'm, Estic veient aquí un punt que no vencem. Què et sembla? I amb molt de carinyo, amb molt d'amor, amb molt d'acompanyament, jo parlant amb l'altre professional, eh, per què no proves això? Jo tinc molts pacients que han fet això, han treballat aquesta part, ha baixat tota aquesta

part de trauma i han tornat a I podeu abordar altres coses, clar, entenc. Ho hem deixat amb una consulta que ens deia que una persona que tenia TDAH que no sabia com gestionar la ira o l'enfadament a Fran. Ens ho han fet arribar a través del WhatsApp.

Doncs sí, l'Oriol, que el van diagnosticar de gran i deia que explotava amb facilitat i demanava què és el que li anava millor.

Què li podem dir, Helena? S'ha de treballar en la impulsivitat, evidentment, perquè quan ell diu que li surt aquesta ràbia, aquesta ira, i a un TDAH de base, doncs, què és més important? Treballar de part impulsiva, més enllà d'on es manifesta. Es manifesta amb la ràbia i la ira, i, lògicament, és on li porta problemes. Però hi ha un patró impulsiu, i aquest patró impulsiu és el que pot treballar, ho torno a dir una altra vegada, qualsevol psicòleg, perquè està preparat per treballar això. Jo una cosa que faria és treballar aquesta part impulsiva, que fixa't que és més un patró més conductual, de com ho pot fer, com. Tota aquesta línia que dius. Trucs, no? Quan em sento molt enfadat? Exacte. Per exemple, m'adono, m'anomeno que tinc una emoció en aquests moments, estic enfadat. Això, per exemple, hi ha estudis molt recents ara. Hi ha un psicòleg, no me'n recordo com es diu, Marc Brackett, pot ser que es digui, de la Universitat de Yale, que parla de. De com anomenar l'emoció, aturar-te i dir-ho. M'està passant alguna cosa, primer punt.

Quin nom té aquesta cosa? Marc Braquet, el director fundador de Yale Center for Emotional Intelligence i professor de bla, bla, bla.

Aquest senyor és molt interessant. Llavors, com anomenar l'emoció, el que fa, això ho han vist en estudis, fa baixar la intensitat de l'emoció. Si ell, per exemple, aquesta persona que ens ha escrit, s'acostuma i comença a agafar aquests trucs, se n'adonarà, amb altres coses que jo li diria, per exemple, un temps fora. Temps fora significa que en el moment en què sentis l'emoció i estàs capacitat per dir, m'estic enfadant, sortir, demanar sortir. Ara mateix no puc parlar, surto. En aquell moment, per exemple, respirar, tot això és conductual. Petits trucs que ens

podem fer nosaltres. Per exemple, reps un correu que t'enfades molt. Jo, l'Elisenda del passat, hagués respost immediatament. Jo ara faig, uf, ara no. I la parques i dius, bueno, ja contestaré.

Jo ahir tenia un pacient que em va ensenyar el que havia escrit amb una resposta. Estava com una moto. Llavors, ja com que està treballant, diu, jo te l'ensenyo, això és el que m'ha sortit, ja sé, no l'he enviat, per tant, ho deixaré fins al dia següent. Petits trucs d'aquests, que són els que ens ajuden, però amb el que deia aquest psicòleg, doncs, anomenar l'emoció, saber quina és. Poder sortir, poder demanar, tenir una frase preparada de ara mateix estic massa enfadat, no puc parlar, parlem més tard. Frases que hi ha a les portes preparades ajuden. I després, evidentment, un treball. Per això et deia que totes les eines que utilitzem ara mateix els psicòlegs és com un compendi de tot, perquè agafem el millor de cada casa, no? Aleshores, anem a arrascar una mica. Tens un modelatge a casa de pare, mare, que explotaven tan bé, més enllà del teu TDAH, no?, Hi ha moltes línies que diuen que hi ha una part biològica i una part presa, i una part presa molt important.

Hola, què tal? Bona tarda, com estem?

A veure, Ricard, estem estupendos. Et volem sentir. De manera que compactis la història i que em formulis la pregunta directament. A veure, quin és el cas?

A mi el que em passa és que tinc una tos compulsiva. Que fa uns quants anys que estic lluitant contra ella i no sé, em pregunto si hi ha algun tractament psicològic que em pugui ajudar a posar fre amb això. Amic, és a dir, com una tos nerviosa, eh? Tota l'estona. Sí, sí, he fet tot tipus d'anàlisis, he fet radiografia, he fet una resonància de la gola i no tinc cap lesió. És a dir, és un impuls que em ve i comença a accelerar-se i no para. Com si fos un tic, eh? Diguem-ne. Exacte, exacte. Estava escoltant el programa i pregunto, no sé si hi ha possiblement algun tractament psicològic per frenar això.

Què li podem dir al Ricard així d'entrada, Helena? Mira, jo li diria que com que ja s'ha mirat tota la part física dels metges, està tot descartat, perquè a mi quan m'arriba una persona, inclús una persona que té taquicàrdia, el primer que li dic és, vés a demanar a un cardiòleg, fes-t'ho tot, torna i llavors treballem. Sí que no passa allò clàssic que ens passa a les senyores, que tot és ansietat. De vegades depèn on vas i és com no tot és ansietat. Exacte. Doncs ell, que ja ha fet tot això, si no ha provat la teràpia, sí que li diria de provar-la. Provar-la, perquè no hi perd res, perquè evidentment és un problema, i és un problema important. Jo sí que em crec que pot ser una torre reactiva, perquè els tics, tot això, tampoc se sap exactament quins són els orígens, neurològics, apresos, etcètera. Però sí que em crec que pot ser una reacció, perquè al final el cos agafa automatismes. Automatismes per què? Per baixar tensió, per I això li dic amb tot l'amor i tot el respecte del món. Per dir, soc aquí, per cridar una tensió cap a un mateix, per dir, jo soc valuós, encara que ens sembli.

Potser en capes que potser d'entrada no veiem ni pensem que ens estigui passant a nosaltres mateixos. Exacte, exacte.

I llavors, aleshores, jo el que li diria és buscar una persona amb qui t'hi avinguis, home, dona, que diguis, ostres, aquesta persona m'agrada, i provar, perquè és que si se't redueix un 30% firmes I tant. D'acord, doncs ja està, doncs és això. Jo, per exemple, sempre vaig a això. Potser no trobarem la solució al 100%, o potser aquesta solució, quant temps fa que t'està passant tot això? Fa anys, ja fa uns quants anys, 5-6 anys segur. Doncs fixa't que és el que dic moltes vegades als pacients, hem de tenir paciència, perquè una cosa que ha arribat fa 5-6 anys que és aquí. Per desfer-la, Déu-n'hi-do. Exacte, no la desfarem en 3 mesos, necessitarem temps i paciència. Però és veure aquest canvi d'intensitat. Si estem baixant una mica, doncs continuar. I al final hi ha un treball personal, i aquest treball personal sempre suma. Si a més a més toquem a la Diana, seria fantàstic. Ricard, perquè tu has rebut ajuda

psicològica, ja no et dic per tractar aquest problema en general, has anat mai a teràpia? Sí, he anat, sí, sí, sí. I per tractar aquest problema? No, per tractar aquest problema no, no, amb anterioritat.

Doncs mira, amb tota aquesta informació i el que t'ha dit l'Helena. Jo ho tornaria a provar. Si a la persona amb qui va fer teràpia li va agradar, doncs tornar-hi, que ja sap qui és, i si no, perquè consideres que ara mateix necessites un altre tipus de persona, doncs és posar-se a buscar i deixar-te sobretot acompanyar per algú que a tu t'agradi, que amb una d'ugues màxim, màxim, tres sessions, tu pots veure que és la persona que et podrà acompanyar amb tot plegat.

Ricard, molta sort. Una abraçada, bonic. Moltes gràcies. Adéu. Adéu, adéu. Ara tota l'estona estem dient la importància de trobar el psicòleg, psicòloga que et pugui ajudar. I tu tens, Helena, uns estudis que reflecteixen aquesta importància en la teràpia, en l'èxit de la teràpia del mateix terapeuta.

Tal qual. Jo, quan m'escriuen i els parlo d'això, els hi dic molt rotundament, i ho reconec, és que això serà el 50% de l'èxit de la teràpia. Després ens anem als estudis i no surt el 50%, surt menys. Però hi ha unes dades més antigues, més antigues, vull dir, de l'any, us ho he buscat aquí, 92. 92, vull dir que és antic, però tampoc és tan antic. No, que el 92 jo ja estava viva, nena, que ja vaig viure les Olimpíades. Un 40% de l'èxit de la teràpia són factors de fora de la teràpia, per la persona, els recursos, què li passa a la seva vida. Un 30% factors comuns, sobretot la relació amb el terapeuta. Que sentis empatia, calidesa, suport. I, en canvi, els estudis més recents, ja que estem al 2000, 2006, 2013 o 2018, parlen ja d'un 8% de resultats depenent del terapeuta. I, en canvi, n'hi ha un, el 2015, em sembla que era. No, el 2018, que hi havia un metaanàlisi de 295 estudis que es havien fet sobre el tema. Sabeu què és un metaanàlisi? No. És un estudi sobre tots els estudis. Ah, d'acord. Per tant, revisen 295 estudis A meta de dades, no? Exacte. Amb 30.000 pacients i diuen que l'aliança terapèutica és un dels predictors més sòlids del resultat en tots els corrents.

Per tant, us ho resumeixo, triar un bon psicòleg depèn, la vostra tria depèn de la millora que feu en el futur en aquesta teràpia. Un altre tipus de teràpia o una altra aproximació a moltes coses que ens poden passar és teràpia en parella. Exacte. L'univers de les parelles. S'ha de fer teràpia junts, s'ha de fer separats, s'ha de fer primer junts, separats. Tu fas teràpia de parella, Helena? Sí, molta. I també en fa una altra col·laboradora, ja diria, de la solució, la Sílvia Català. Sílvia, bon dia. Bon dia. Hola, estimada. La Sílvia, ja l'heu sentida aquí a La Solució. Ella és psicòloga, és experta en sexualitats i relacions, també és professora de la Universitat de Vic i codirectora juntament amb la Crespi del podcast Histeria Col·lectiva del 3K. A més, la vam tenir fa poquet aquí a La Solució amb un tema que ho va petar, perquè es van petar a les xarxes. Sobre relacions narcisistes. El llibre es diu No és culpa teva, com detectar i fugir de relacions narcisistes. Podeu recuperar, insisteixo, avui us estem farcint, eh? I us estem donant molts deures de psicologia, però és que és un programa que heu de recuperar també. Us l'enviem al Club de la Solució. A veure, per totes dues, comencem per la Sílvia, si et sembla, Helena, ja que la tenim en remot. Totalment. Quan cal anar a fer teràpia de parella? Com ho detectem, Sílvia?

Mira, és una molt bona pregunta i jo et diria que hauria d'anar des del primer moment que t'ho planteges. És a dir, el gran drama de la teràpia de parella és que tot sovint les parelles arriben a consulta quan ja és com l'últim cartutxo, és a dir, l'última oportunitat que es donen. I llavors treballar des d'aquí és sempre molt més complicat. Llavors jo diria que una bona teràpia de parella hauria de ser com molt prèvia a aquesta sensació de no puc més, I de seguida que es notin desaminences, situacions que no acabem de poder resoldre entre nosaltres, i no cal que hi hagi un mal vincle, evidentment, vull dir, si hi ha un mal vincle, l'ideal és que la parella. Es dissolvi, però no hem d'esperar que la cosa sigui, que cada dia ens barallem, no? És com, ostres, doncs mira, jo què sé, m'invento. No ens posem d'acord en com gestionar el tema dels diners, que sol ser un tema bastant important a dintre. Doncs, per què no, en una teràpia de parella, anar a veure quines coses se'ns estan movent a cadascun, amb el tema dels diners, com podem arribar a acords. Al final, la teràpia de parella, el que va, és això d'aprendre a arribar a acords.

Interessant el que diu la Sílvia, i ara et pregunto a tu, Helena. Moltes vegades, suposo que la gent arriba a teràpia de parella, primer, molt cremats, en cas que ho agafem a temps, no sé si us demanen, i això és una cosa que no feu els psicòlegs, com fer de jutge. Com fugiu de fer de jutges? Com ho veus tu? No ho veus, el que fa? La Sílvia riu. Us ho demana, no?

Sílvia, perquè jo crec que és de les coses que més intenten, no? Hi ha aquesta mena de triangulació. Sí, clar, és que això és una conducta humana. Tu, des del pati de l'escola, quan els nens ja tenen 3 anys, intenten que l'altre amigueta es posi de la seva part, no? I quan el profe o la senyoreta ens renya, doncs volem que ens doni la raó. Doncs continua passant, perquè aquests nens interiors viuen a dins nostre. I aleshores, efectivament, jo una cosa que els hi dic, Sílvia, els hi dic, mira, jo soc psicòloga, no soc investigadora privada. Els hi dic sempre, dic jo, investigadora privada no tinc el títol, per tant, no sé si va passar o no va passar això, però a mi el que m'interessa és el que tu has percebut i el que tu has percebut i el que tu has sentit i el que tu has sentit. I això és el que hem de treballar, no el que ha passat objectivament.

És que l'objectivitat. Sílvia, no sé si vols sumar-hi alguna cosa.

No, no, és que és tal qual. Al final, sempre intenten no portar-te I és veritat que moltes vegades demanen això. Oi que sí? I és com, no, no, jo no ho sé. Vull dir, t'estic demanant a tu com tu has viscut. I és això tal qual, no som ni jutges ni investigadores

privats. Una altra cosa, no sé si es pot tractar en teràpia de parella, com afecta un tercer a aquesta relació de parella. Ja no em refereixo a un tercer, que ja és una infidelitat, no va per això de dir, ostres, la relació amb la meva sogra, o la relació amb el meu cunyat. Això ho tracteu també a teràpia de parella? Sílvia.

Sí, és que al final tot el que té a veure amb els vincles que generem tant dintre de la parella com a fora és important veure com afecta en aquesta dinàmica de parella i sobretot, per exemple, en el moment en què apareixen fills petits, filles petites, això també és un tercer a dintre de la relació de parella. I això també s'ha de treballar moltes vegades perquè els rols canvien, les necessitats canvien, bueno, cadascú no es posiciona en un lloc diferent. Llavors això, com ens afecten els amics dels uns o dels altres? Com ens afecta la família dels uns o dels altres? Si les famílies són molt diferents, la família en si mateixa ja és també un tercer enorme que entra allà. Llavors, tot el que afecti en aquesta diada, doncs, és important poder-hi posar nom. Se m'està acudint que hem de fer una especial

teràpia de parella, oi? Totalment. Sílvia, et tornem a convidar aquí a l'estudi, eh? És que és importantíssim. Jo encantada, ja ho sabeu. Ai, Sílvia Catalán, gràcies per haver-nos fet aquest folletet a l'agenda i ens veiem per fer aquesta especial teràpia de parella. Una abraçada bonica. Super. Una abraçada, adiós. La Sílvia Catalana, ja ho sabeu, psicòloga, experta en sexualitats i relacions. Recupereu aquest especial que vam fer a la solució de com detectar i fugir relacions narcisistes i compreu també el llibre de la Sílvia que es diu No és culpa teva.

Mira, hi havia missatges sobre parelles, però ens els guardem per quan fem aquest tema i en podem llegir altres. Mira, el Jordi fa referència a una qüestió que comentàvem ahir, que és aquesta. Incertesa que de vegades tenim. I ell li posa l'etiqueta de pànic, sobretot centrat en la fi del món davant d'un conflicte nuclear. Diu que és una idea que no li marxa del cap, que està tot el dia en un estat de por, ansietat i nerviosisme. I li agrairia que li diguéssim si hi ha algun tipus de psicòleg que em podeu recomanar per aquesta angoixa que sento.

Angoixa en general. Sí, s'ha de treballar tot

Angoixa en general. Sí, s'ha de treballar tot aquest component ansiós que té de base, que és el que he dit abans una mica, que l'ansietat pot agafar qualsevol via, pot agafar la via d'una fòbia, pot agafar la via d'una hipocondria, pot agafar la via de pensar que caurà un avió, i s'ha de treballar l'ansietat de base, és a dir, què m'ha portat a mi anticipar. Coses que probablement no passaran, recordeu allò, la diferència entre que sigui possible no vol dir que sigui probable? Doncs amb aquestes persones una de les coses que treballo jo és això, que sigui possible no vol dir que sigui probable

i treballar tota la base ansiosa. És que si no treballem aquesta base ansiosa el que passarà és que l'ansietat saltarà a una altra banda, amigues. Exacte. Potser posarem un pedaç allà i saltarà per un altre lloc. Abans d'acabar, Helena, m'agradaria aprofitar aquests últims minuts perquè hem parlat del corrent de psicoanàlisi, el cognitiu-conductual, l'humanista i hem arribat a aquesta tercera generació. Què entenem per tercera generació de teràpies?

Són les més noves, van posar el nom de tercera onada, i el que fan és integrar una mica tot. Per exemple, hi ha una d'elles, és la teràpia d'acceptació i compromís, La teràpia de compassió. Compassió, per exemple, és com en parlo a mi mateixa, ser capaç de posar una veu d'algú que m'estima en les coses que em passen. Però fixa't que són coses que ja fem servir, encara que ens manifestem més predominantment com a cognitius conductuals. Per tant, jo el que diria molt és que la majoria, no tots, però una gran majoria, treballem línies més integratives, que significa agafar les coses que sabem que són bones i que es treballa bé amb cada una de les línies i els corrents. I jo, aquí és una opinió, i per opinions aquí podem ser molt diferents, però jo penso que és el millor. Home, té tot el sentit del món, no?, quedar-se amb el millor de cada casa. Sí. Tal qual, i sobretot individualitzar, perquè que vinguis tu a teràpia no té res a veure amb que vingui el Fran, amb que hi vagi jo, amb que hi vagi la veïna, perquè tots tenim condicions diferents. Per tant, el psicòleg, també, més enllà de la línia que puguem dominar i està molt bé, també està bé que tinguem una cintura per dir, val, de tots els coneixements que en tenim, que en tenim molts, a qui en aquest cas em va millor aplicar això en aquesta persona. Perquè per la seva manera, per la seva configuració, per qui és, per d'on ve, entens? Per això és tan important trobar la teva psicòloga, el teu psicòleg, perquè és aquella persona que realment sabe amb tu, amb manera de fer, no només que et caigui bé, que està molt bé, que tinguis feeling, sinó també que tinguis afinitat amb la manera de treballar. Hi ha d'haver una afinitat. Hi ha gent que és més racional, hi ha gent que és més d'introspecció.

Ho veus? I no depèn de l'edat, tampoc, eh? No. Perquè de vegades pots dir, no, és que tinc una psicòloga que és 20 anys més jove que jo. Ja, si esteu en un moment, o si sou persones que vibreu de la mateixa manera, també pot haver-hi un encaix, oi?

Totalment. Vull dir, jo tinc gent molt jove que em diu, no, no, és que jo busco algú de la teva edat, perquè sé que a la teva edat. Hi ha una cosa que dic, és veritat, que la psicòloga i el psicòleg també es van enriquint amb la vida. Clar. Per què? Perquè la vida ens porta a tenir més experiències, a tenir una mirada més àmplia, a haver passat per moltes coses, i això també fa una bona psicòloga.

Arroba, la teva psicòloga, allà trobeu l'Helena Pujitart, també la podeu veure, us ho dèiem, el videopodcast Com ho portes? Ara mateix entreu tots al 3K, tu entregueu al YouTube de Catalunya Ràdio i busqueu el Com ho portes, que teniu allà, són 10-12 capítols, 10 capítols, amb diferents temàtiques, que sigui l'ansietat, el burnout, la síndrome de la impostora, la gestió del dol, coses pràctiques perquè pugueu aplicar des de ja.