Especial des de La Setmana del Llibre en Català

Tothom sap, i és profecia, que el calendari de veritat comença al setembre. Al setembre no li calen ni raïm ni campanades per inaugurar el curs com mana el ritual, és a dir, amb una barreja d'incertesa, d'excitació, de nervis i de mandra. I ara ja fa molt de temps que un dels motius per celebrar l'any que comença. És l'espai que ens acull, la Setmana del Llibre en català, una setmana que ha picat molta pedra per esavenir un festival literari de traca. 10 dies a lectura, recitals, presentacions, converses i llibres, llibres acabassos, novetats, antiguitats i títols de tota mena.

Avui és un plaer tornar en directe a la setmana per caminar entre llibres, paradet dels lectors i escriptors, un maracte especial per acompanyar aquest inici editorial del curs amb alguns dels protagonistes de la festa. Parlarem amb els dos premiats en guany, els escriptors Màrius Serra i Ramon Solsona, el president d'Editors.cat, Oriol Magrinyà, amb l'Anna Vallbona, el Jordi Puntí i amb la directora de la setmana, Cristina Domènech.

Avui, per tant, des de la setmana dels 10 dies, obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Avui que som dissabte.

I que per tant ens hem de barallar.

Intentarem no barallar-nos amb res més que la literatura perquè obrim aquest especial, com dèiem, amb una pila de gent, amb el Pep Casanovas i el Víctor Rodríguez a la tècnica, la Marta Busto i l'Helena Miquel a la producció i l'Andrea Martínez al control central i, com dèiem, la Cristina Domènech, la directora de aquesta setmana, lliure en català. Cristina, com estàs? Bon dia. Hola, bon dia. Tot molt bé. Un plaer tornar-hi, no? Home, i tant que sí. Ja són unes quantes edicions. Mira, ara estem gràcies pel sol que ens has posat avui de justícia, també, que de tant en tant van venint núvols que permet que, com a mínim, abans ho dèiem, no pedrega, cosa que convida. Abans he vist 10 turistes amb maletes passar per aquí, que és la cosa xula, també. Som al Passeig Lluís Companys de Barcelona, com sabeu, al Cosset de l'Arc de Triomf, tercera edició que es fa en aquesta ubicació. Tenim a tothom content, els editors, els lectors, espai més central, amb més turisme, i això sempre és bo. Sí, hem ocupat una centralitat

de la ciutat, molt òbvia, i això crec que posa el llibre en català al centre, i hi ha un consens que estem molt bé aquí, i crec que la idea és continuar-hi. Som a l'altura de la part de 89,

amb la Petita, Anaia, Barcanó, Bruixola, aquí trobareu centenars d'editorials i de paradetes i de casetes, cada any més entitats, més institucions. Tu ets conscient que un any acabarem ocupant el parc de la Ciutadella, perquè aquest ritme.

Home, el parc de la Ciutadella. Seria massa. No, realment estem creixent i el que és més maco de tot això és el que tu dius, que hi ha un interès per part d'institucions culturals de col·laborar d'alguna manera. Les editorials que publiquen en català i volen ser totes. Això per nosaltres és un orgull i ens fa molt feliços. I penso que és la riquesa de la setmana, no? Aquesta participació de tantes entitats, de tantes institucions que estan aquí i llibreries, editors picant pedra i al peu del canó. I tot plegat fa una barreja molt interessant.

Una cosa bonica, i que al final és un atractiu per a tota la gent que vingui i s'hi passegi, és la quantitat d'actes que barregen. Això deia, eh? Tot a mena, durant molts anys amb la Cristina hem parlat de mirar, i ho heu fet molt bé, d'equilibrar el pes de les novetats amb altres tipus d'activitats, de recitals, de clàssics. Aquest any, crec que ahir es va inaugurar, l'inauguració oficial ha estat avui, però ahir va començar la setmana amb l'Odissea, amb Pau Sabater, increïble, que aquest any, a més a més, Ha estat de nit molt recorregut a la traducció nova que ha fet a la Bernat Metge. En fi, hi ha el centenari d'en Folc i Camarassa, hi ha Verdaguer, que també tindrà un pes específic. Per tant, els clàssics hi són.

I tant. Els clàssics hi són i els referents nostres literaris hi són. I després, això que dius també, de trobar, de l'aposta, és visibilitzar les novetats, òbviament, perquè començarem la tardor i això és el que toca, però sobretot també i sobretot pels oients d'aquest programa, que són lectors, els agrada el que comentàvem, això que dius, que pots trobar col·leccions, pots trobar el fons d'alguns segells que realment costa de vegades de veure. Quan veus una desiara, per dir-ho d'un exemple, que veus tot el seu fons amb els editors que t'ho expliquen, a més a més, home, això és un valor que és molt.

Que crec que és important. Clarament, i que lliga amb la història aquesta setmana del llibre en català, on el llibre de fons sempre ha estat tan important i ha tingut un pes perquè la gent i els lectors puguin trobar allò que a vegades les llibreries no poden tenir entre les lleixes. També passa una cosa bonica, inevitable, amb els festivals que cada cop es fan més grans, que es diu contraprogramació. En aquests moments, si no l'has narrat, per exemple, tenim la gent de Símbol Editors amb aquesta col·lecció de biografiar les muntanyes, amb la Blanca Busquets, l'Albert Villaró. Tenim també l'Albert Tomà, el llibre de memòries, l'Ameri Gelabert, amb la col·lecció de llibres amb el Sebastià Serra. Simultàniament estem fent un programa en directe de Catalunya Ràdio. És a dir, realment, la tria, si tens més d'una cosa que t'interessa, tens un problema, Cristina.

El que recomanem sempre és mirar molt bé la grella perquè hi ha moltes coses que passen alhora. Hi ha una sèrie de persones interessantíssimes a diferents espais de la setmana. Està ple de gent i tothom ha de trobar la seva activitat que el motiva més.

Sí, sí, mira, ara no sé si podem saludar ara que dius això, que tothom està ocupat, els editors són els que més, i una de les persones que fa més estona que veig que aquí xerra amb tothom és el Miquel Adam, de la segona perifèria. Com estàs, Miquel? Molt bé, molt bé. Què tal? Com esteu tots? Bé, home. Quina calor que fa, eh? Quina calor que fa. Tant de bo que cada any puguem dir el mateix. Content de tornar a la setmana?

Jo a l'organització li diria que baixi una mica un parell de graus al termostat. Ara ho farem, Miquel. Vale, gràcies. Es presenta bé la temporada, el setembre, el curs. Espero que sí. Bé, sí, els títols són bons. Ara, després, ja és a zeros, no?, la vida d'un llibre. Però, bueno, estem contents i esperançats i tant. Que sigui bona setmana, que vagi bé. Moltes gràcies.

Bé, doncs, efectivament, el Miquel és un dels molts editors que estan aquí en aquestes paretes a explicar els seus llibres. Això és l'únic que trobem, no?, la conjunció de. Ara on em portes, Cristina?

Mira però també aquí hi ha llibreries que estan representant assagells i per exemple a la llibreria Olots que hi ha un munt d'assagells infantils perquè no ens oblidem gens del públic familiar.

Al contrari, la quantitat d'activitats familiars infantils és abracadabrant. Aviam, doncs estem entrant aquí a. Aquí tenim la Paula.

Que és la cap d'aquesta. Hola Paula, com estàs? Paula Jarrín.

Molt bé, atabalada i contenta de començar la setmana amb il·lusió. Tenim la Roser, Capdevila signant, ara ens anem a fer una venda de llibres, o sigui que la setmana és vida i literatura. La primera cita, la més esperada segurament de tardor, no? Sí, és la que esperem, la rentré, i a més és com una retrobada després de vacances amb els amics, i sempre és una alegria. Que vagi bé el curs, Paula. Moltes gràcies. Gràcies.

Doncs mira, caminant, caminant, hem arribat al set de Catalunya Ràdio, aquí amb els companys, i saurem l'altra gent, però no voldria acabar, Cristina, sense preguntar-te una cosa molt important, també llegia, parlant de la programació de petits i joves i familiar i companyia, que hi ha una batalla freestyle de literatura. Una batalla freestyle, tu saps que avui en dia això en diríem fermejar aura. Sí, fermejar aura, però ja fa tres anys que la fem. Ho sé, que vau ser pioners en fermejar aura amb llibres, no? Sí, sí, sí.

Sí, perquè és una manera de transmetre això a un públic més jove, adolescent fins i tot, una franja que de vegades costa arribar, i pensem que hem d'organitzar aquest tipus d'activitats. I és molt divertida, és el tercer any que l'organitzem, i sí que hi ha molta gent i hi ha molt d'interès per part d'aquest públic.

I que per molts anys continuïm venint, i la setmana creixent, en el millor dels sentits, l'enhorabona per la feina que feu, Cristina, i ens veiem l'any que ve. Ens veurem abans, però oficialment l'any que ve.

Moltíssimes gràcies, David, i enhorabona per aquest meravellós programa que tant ens impulsa els llibres en català. Un plaer. Salut. Salut.

No teme, porque el buen boquero, el cabello te enseñará. ¡Qué chingada!

Som-hi! Seguim a Ciutat Marac de Catalunya Ràdio en directe des de la setmana al llibre en català. Fa 21 anys, ell potser no se'n recorda, vaig trucar a casa al Ramon Solsona quan encara tocava amb el Fix i de fons sonava una música fantàstica. I dic, Ramon, què és això? Diu, és Cecília Bartoli.

Jo ara estava escoltant i dic que aquesta només pot ser la Cecilia Bartoli, que em deixa sense respiració només d'escoltar-la. És increïble, eh?

Aquestes coloratures, en fi. Sí, sí, sí. Quan respira, aquesta mezzo. Exacte, exacte. Ramon Solsona, bon dia i per molts anys. Moltes gràcies. Premi Trajectòria. Bona memòria, eh? Jo no recordava això. Ah, però jo sí, perquè a més me'n recordo. Diria que era el disc Òpera Prohibita. No ho sé. El vaig anar a buscar després a parlar-ne amb tu, imagino. No ho sé. Màrius Serra, com estàs? Bon dia i bona hora. Felicitats, també. Ara en parlem. Moltes gràcies. Anna Vallbona. Hola, què tal? I Jordi Puntí. Hola, hola, què tal? Aquí, que heu estat passejant, ja ens hem saludat abans. I tant, i tant. Tots saludats. Clar, el Ramon Solsona, ja ho sabeu, Premi Trajectòria, però de premis ja n'acumules uns quants, no? Sí. I Bertran. La vida d'un escriptor, el crític a Serredor, el Sant Jordi. Sempre penso que quan s'incorpora el nom d'un premi, la noció de trajectòria deu fer patxoca, a la vegada impressió. Tu que t'agraden molt les paraules, la paraula trajectòria. He fet coses a la vida, no?

La paraula trajectòria suggereix camí. Camí i suggereix edat. És a dir, t'has fet prou gran. Per mirar enrere i dir, doncs mira, he pogut fer això, he pogut. No és els premis el que té al cap, sinó la suma de treballs que has anat fent i de coses que no són estrictament llibres, però que són literatura en català.

Tu vas debutar relativament tard, considerant que avui en dia, quan es parla de debuts,

cada cop són més primerencs. Sí, sí, 39 anys. Jo em pensava que era un iaio. No, no, de debò, jo era professor d'institut i pràcticament em feia vergonya dir als companys, no ho sabien els companys, jo em llevava d'hora al matí abans de portar els nens a col·legi. És que em sentia un iaio. Pensa que a la universitat llavors hi havia molts companys que escrivien poesia, sobretot. Eren molt joves, estaven embalats, i jo era d'un altre lent, era de ritme lent. Les coses millores es

cuinant sempre a aquest ritme lent. Potser sí. El jurat destaca, en el teu cas, diu, i cito textualment, un autor que ha aconseguit no repetir-se llibre rere llibre. Combatre el risc de la repetició és considerat una virtut en literatura. És que.

Vaja, és que és una obligació moral, pràcticament. Oh, sí, sí, però hi ha gent. Mira, cadascú és cadascú, eh? Però jo mai, mai, mai he començat una novel·la. Allò en blanc diré ara què faré quina història mai mai senzillament que hi ha normalment un tema un tema una interrogació una inquietud una reflexió de fons que dius jo vull explicar això o vull plantejar aquesta reflexió en forma d'història quina història i quina forma tindrà aquesta història i li dono moltes moltes voltes jo no em poso a escriure a veure que surti demà anirà cap aquí demà anirà cap allà què va jo m'hi poso quan ho sé tot de dalt a baix clar trigo.

El que deia el jurat té sentit si tu mires una mica tota la bibliografia de Ramon Solsona, que efectivament de gèneres també n'has tocat molts, contes, noveles, articles, poesia satírica, i de títols no els irem tots, però vaja, Les Hores Atingudes, L'Home de la Maleta, El Carrer de la Xocolata, per anar més recents, No Tornarem Mai Més, 17 Pianos. Jo et diré, i ara preguntaré a la resta també, perquè una cosa bonica és que també són lectors teus, diguem-ne. Del primer llibre que vaig llegir del Ramon Solsona me'l van regalar per una raó molt estranya i absurda que és que es diu com les meves inicials DG malgrat que en aquell cas el llibre que vas publicar quan es crema crec recordar que era per director general sí, director general en l'argot era això mateix, m'ho vaig passar molt bé i tu vas dir, això és David Guzmán. La persona que me el va regalar va fer la conya aquesta. Però sí que és un llibre que, com en d'altres, podem trobar aquesta cosa que també forma part del teu tarannà com a escriptor, que és un humor fi que també fa que eviti la

solemnitat i que t'acompanya. Va amb la bèstia. Tinc coses molt serioses i greus, però també aquesta part humorística no me la puc treure de sobre.

Ben fet, ben fet. Vosaltres quin llibre d'en Ramon destacaríeu així per triar-ne?

Home, jo el primer que vaig llegir que va ser Les Hores Detingudes, que a més a més vas venir a la universitat. És a dir, el primer cop que jo veig en Ramon Solsona és quan estudiava Periodisme i clar, diguéssim que em va causar molta impressió per moltes raons, tant el llibre com a més a més com s'explicava en Ramon. I allà va començar tot, per mi, clar.

Jo vaig al principi de tot, Figures de Calidoscòpica. A més a més, ja que és un premi trajectòric, també està molt bé parlar dels llibres de quan vas començar, encara que tinguessis 39 anys, i que jo crec que avui dia s'han de poder llegir amb el mateix rigor i amb la mateixa alegria. I recordo molt. De fet, hi vaig anar a parar perquè va sortir un article famós en aquell moment d'en Joan Ferreter, parlant del teu llibre, que en Joan Ferreter més mai parlava d'autors actuals, i el va titular L'instint fabulador. I a mi aquest concepte, L'instint fabulador, la capacitat de narrar i d'inventar i d'explicar històries i trobar sobretot això que tu deies, la forma d'explicar-les, crec que t'ha acompanyat sempre i que en realitat forma part, jo crec que en essència, de l'estil d'en Ramon. I aquest llibre a mi m'ha entusiasmat, m'ha agradat moltíssim. Després, en circumstàncies de la vida, em va tocar editar dos llibres d'articles d'en Ramon. Ull de Bou i Ull de Vaca, que són molt recomanables. Avui dia ja no es fan llibres d'articles, costa molt que es publiquin. Però aquests dos llibres, que un era seriós, això que tu deies, veus? Va molt bé, perquè l'Ull de Bou són articles seriosos i l'Ull de Vaca, si no vaig equivocat, no? Eren articles com més humorístics.

Més humorístics, més irònics, sí. Em malabava.

I tu, Marius? En el meu cas, aquí es nota molt la qüestió generacional. Jo m'excric plenament i et vaig descobrint figures del calidoscopi. I el que jo recordo, a banda d'això del Ferreter, que va ser molt sonat, que parlés bé d'un autor primarenc, el que recordo és aquesta capacitat d'un autor ventríloc, que pot fer parlar personatges de maneres molt, molt diferents. I després, jo diria. Potser no tot, ara no ho vull dir, però diria que li he anat llegint sempre tot i li he seguit també el tipus de llibres sobre etimologies d'empreses, de noms d'empresa. Marques que marquen, és un llibre fantàstic. Per exemple, que és el meu premi. Arredit ara. D'aquí quatre dies. Un gran llibre, però per tancar això de la trajectòria, jo el que recomanaria, vull fer una crida aquí a l'Ajuntament de Barcelona, és que el carrer Xocolata s'editi en traduccions diverses a totes les llengües dels èxpats que viuen ara a Gràcia. Perquè entenguin on han anat a parar, perquè és un llibre molt sentit i et situa molt bé.

De fet, a la setmana amb la Cristina no ho hem comentat, però una de les activitats paral·leles a la Setmana del Llibre en Català són rutes literàries, i una d'elles és la Gràcia Ramon Solsona, que té poc a veure, com tu saps, amb la vila de Gràcia d'aquella època, quan baixàveu a Barcelona, té poc a veure amb la.

El vaig fer l'any passat, aquest itinerari, i aquest any, a petició popular. El repeteixo, clar, perquè és números clausos. Només accepten 15 o 20 persones, no me'n recordo. I aleshores, bé, a la gent sempre li agrada seguir un itinerari que té uns referents de llibres. I ho farem una segona vegada. També podeu agafar,

si no vaig errat, a Cornellà, crec que és la primera de les parades fins a la Vall d'Hebron, i recórrer tota la línia blava amb un altre llibre del Ramon Solsona, que em fa molta il·lusió perquè durant molts anys vaig agafar aquest metro.

Sortir a cada parada surts i llegeixes un dels contes i tornes a entrar i pots passar dos dies.

Sí, sí. És com el Cortázar amb l'autopista, allò, los cosmonautas y la cosmopista. Aquest llibre.

Tots tenen mecanismes complexos per escriure, no per ser llegits. Esforces molt perquè el lector ho pugui seguir. Però aquest, com que són històries que es van encabellant, puja algú amb la seva història i després baixa, i amb una altra parada. Llavors, sempre hi ha quatre o cinc històries. Que es van. No, no, al mateix temps, sempre. I es van encabellant, llavors, clar. Hi havia una feinada tremenda perquè el lector pogués anar seguint cada una de les històries i dir, ara aquesta s'ha acabat, però ara ha pujat un, que no sé què, que no sé què.

Ara seguim parlant del Ramon Solsona, però, com deia, felicitem també el sisè Premi Difusió, que és el Màrius Serra. Moltes gràcies, cinquè Premi de Difusió de Vic Guzmán. Tinc el testimoni, exacte. Sí, és bonic, aquest traspàs. Sí, home, el Màrius també el coneixem i disfrutem amb ell de fa molts anys, en molts formats, també com a escriptor. Però vaja, difusor de la literatura, de la llengua, per descomptat, en diaris, en ràdios, en teles. Jo he volgut destacar un parell de moments i de recordar-los. Comencem, Víctor, amb el primer.

Avui hem vingut des d'Alexandria fins a la platja de Llafranc. Som a l'Hotel Llevant, un lloc que coneix molt bé el nostre convidat d'avui, l'escriptor britànic Tom Sharp. Ara ens sorprèn amb una nova faceta, una faceta anterior de fotògraf, amb diverses exposicions que itineraran per les seus de l'AFNAC, de Barcelona, València, etc. Fotografes de l'època d'aquí.

Va ser una

experiència increïble. Em fa goig que posis la de Tom Sharp perquè té història al darrere. Aquesta entrevista la vaig fer dues vegades. Perquè hi va haver un problema tècnic amb el so i la segona vegada vaig haver de repetir davant d'una cadira buida i una càmera que em filmava les mateixes preguntes perquè. No es nota gens, eh? No, no, la màgia de la tele. Però sí, va ser una gran experiència i una responsabilitat perquè havies de llegir de vegades en molt poc temps. No sé, grans autors Saramago Juan Goitisolo, per exemple a Mèxic, que no havia sortit mai per TV3, jo diria o Juan Mercé a la seva biblioteca que era més aviat poc d'entrada difícil i va ser una gran experiència guardo un record increïble. Sí, sí. Quants programes vas fer? Vam fer dues temporades senceres, de manera que jo crec que devien ser una seixantena.

I es poden recuperar? Sí, sí. La gràcia és que a la web de Trescat, no? Sí, a la plataforma hi són. I són. Perquè quins anys eren, això? 2003. Probablement fins a 2005, aquelles dues temporades. Fa 20 anys, o sigui, recuperes autors, evidentment, que ja no hi són, i d'altres que començaven en aquest moment.

Molts, molts no hi són, això fa fredat, però autors com Susan Sontag, per exemple, i també el Monzó, amb una entrevista darrere de la barra de l'Espiquisi.

Bé, bé, va ser molt bé. És que vas tenir sort, també. Hi ha casos com el Monzó, que ja fa anys que no fa entrevistes, és a dir, que també vas agafar una època i una generació. Va, anem amb el segon moment.

Fa molta il·lusió donar la benvinguda aquí al nostre electoral i amb en Mario Serra i amb l'Enric Gomà, en Ramon Solsona, el nostre entreparaules que durant moltes temporades ens ha acompanyat i que és un grandíssim escriptor, com sabeu, que ens presenta la seva nova novel·la. Mario, cinc motius per llegir-la. Som-hi.

Primera, perquè és una novel·la versàtil com un piano, que conté una bona proporció entre les tecles blanques de la introspecció i les negres de la crítica social.

Seguint motius, eh? El Màrius amb el Lectoràlia en els cinc motius. Sempre n'hi ha més per llegir-los, no? Però ara jo l'atemptació és marxar i que us ho expliqueu vosaltres. Aquí és el Ramon Sulsana a presentar els 17 pianos en el Lectoràlia, aquest espai tan estimat també que feies també força temps a Catalunya Ràdio.

Sí, durant tot el període de la Mònica Terribas, que crec que van ser quatre temporades, si no merro. I sí, sí, allà era, diguem, un àmbit més reposat, com és el Ciutat Maragda. És a dir, la ràdio ho té, aquesta cosa que a la tele sempre estàs mesurant la longitud, no? I allà sempre convidàvem un autor per donar-li peu a fer com una conversa i després l'Enric Gomà feia una secció més de clàssics.

I a més a més hi havia una persona que feia de pont, la Marta Vives. La Marta Vives era la guionista. Una persona extraordinària, perquè a més a més era molt proper al món de la literatura i almenys mentre jo vaig estar col·laborant a Catalunya Ràdio tinc un gran record.

Totalment. Ara tenim, per fortuna, els serveis informatius ocupant-se sobretot de les escèniques, la Marta Vives. I és una altra cosa que us agermana, no només que heu coincidit i entrevistat en diferents ocasions, sinó aquest amor i aquesta falera lèxica i per les paraules. Tu, Ramon, també has estat a la ràdio divulgant i explicant la llengua, com fa encara el Mario. Una mica més de 20 anys. Imagina't.

I l'enemari usara aquest any està d'efemèria. Fem 20 anys, justament, 20 anys rodons. Sí, de tot fa anys, diguem. Però aquí estem. Fent trajectòria. Exactament. Fent trajectòria. Jo, difonent.

Difusió i trajectòria. Escolta'm, Màrius, és una pregunta una mica maleïda i punyetera, però tu que has tocat tots els diferents formats, on és més agraït fer difusió de la literatura? A la tele, si et donen prou temps per fer-ho, a la ràdio, també si tens prou temps, a l'Avanguardia recordem que també hi ha articles que tu dediques a tot un llibre que t'ha fascinat i que ho expliques allà, com t'hi sents més còmode?

Sí, a veure, jo de sentir-me còmode em sento més escrivint, però dins del que serien els mitjans audiovisuals no té color. La ràdio permet un ritme i una aproximació i fins i tot un consum que t'imagines algú molt íntim, és a dir, escoltant-te al llit o potser caminant amb unes orelleres, i la tele té unes servituds. D'imatge que de vegades xoquen amb. És com si fos un matrimoni malvingut, literatura i tele. Sempre hi ha un punt de conflicte que amb la ràdio no hi és tant.

A veure, jo vaig fer molta divulgació del llenguatge a la ràdio. També en premsa i televisió. Però és que la ràdio és un mitjà tan calent que jo el trobo a faltar. Està fent programets 5, 10 minuts. Com en dieu, d'això? A casa vostra. La gent et trucava,

a més, sempre era participatiu. Llavors comença amb el Bassas, potser, no?

Sí, és que el Bassas em va cridar perquè llegís articles, i jo preparava articles. Llavors vaig fer una cosa tan insensata. Que és, escolta m'agradaria fer un programa en directe de dir com en dieu d'aquestes bestioles que van a les bases i que semblen helicòpters com en dieu? però és que no hi havia internet aleshores no podíem buscar solucions d'internet i va donar un resultat esplèndid i ja vaig estar fent la paraula del dia durant molt de temps és que cada dia durant mínim 100 anys m'atreveixo a fer la paraula del dia i només agafar-la d'actualitat.

Lapsava en la centraleta, també, no? Sí, i tant, i tant. Jordi, Anna, sé que heu passejat una estona per aquí. Teniu ganes de compartir alguna cosa que hagueu vist o recomanar?

És que, mira, aquí passa una cosa, no sé si l'Anna ho viu igual, eh? M'imagino que sí, que és que, d'una banda, va molt bé per buscar llibres que ja havien sortit i que no has trobat, o fins i tot d'editorials que a vegades costa més de trobar i t'encantes, et poses allà a mirar, i alhora hi ha les novetats. Sí, jo he fet una primera passejada. Hi ha uns quants llibres, en diré dos o tres, si vols. El primer, molt, molt clar per mi, és un llibre d'assajos de la Zadie Smith, l'escriptora novel·lista anglesa. Ve d'aquí poc, a Barcelona. Que bé que sí, aquests dies estarà per aquí, també, que és un llibre que, a veure, de la Zadie Smith sí que s'havien anat traduint novel·les, però els assajos no, i l'ha publicat aquesta editorial també molt nova, que es diu Hande, I el llibre es diu Nit i dia. No recordo ara de qui és la traducció, però són assajos, alguns dels quals jo he pogut llegir abans en revistes, i ella té una ment privilegiada per poder. Tant parlar de literatura com de cinema com d'art sempre vincular-ho en processos postcolonials bueno, no sé realment tinc moltes ganes d'agafar-lo i em fa molta il·lusió que sigui en català perquè no és tan fàcil trobar assajos i articulisme de profunditat en català per sort, els últims anys sí que hi ha hagut un parell d'editorials com Arcadia, per exemple, que estan publicant assajos i ho estan fent molt bé però costa i per tant aquest el tinc claríssim.

Helena Urbeix Vila és la traductora. Doncs mira, veus? Gràcies.

A veure, sí, sí, a mi m'ha passat bastant igual. També m'ha passat que he fet la volta, clar, acabada d'obrir la setmana del llibre i la sensació era que no podria acabar de fer la volta perquè anaves trobant gent, que és com un retrobament post-vacacional estiuenc, encara, per la temperatura, i acaba sent com molt divertit, no? Romagueres, anaves trobant romagueres. Exacte, fèiem el romancer, també.

Ui, quin perill amb aquests dos.

Si no, la paraula que toca. Això de romagueres jo ho veig molt de la plana de Vic. També és veritat.

Vallès Oriental també, eh?

Romagueres i a vegades fem margeres. Bé, però això és una mica més picantó,

eh? I fer marges seria una altra cosa que depèn de com el bar de la setmana del llibre. No ens emboliquem, perdona. Exacte, no ens emboliquem ni fem marges. Un primer llibre d'una parada bastant aviat, que et trobes bastant aviat, que és de la segona perifèria, Teoria de gèneres, del Josep Girós. Sí. És un llibre que em crida l'atenció perquè pel que sembla Josep Girós, que ja va publicar una novela amb la segona perifèria, No robaràs, aquí fa un experiment molt a la manera, sí, ara no m'ho faig venir bé, però és veritat, molt a la manera juganera dels guardonats reconeguts d'en Marius i d'en Ramon, que s'inventen una classificació de gèneres literaris, amb sentit, però molt d'humor alhora. I aquest és un llibre que tinc moltes ganes de llegir. Me n'he apuntat uns quants més perquè, clar, la Setmana del Llibre també actua de recordatori del que saps que surt i tens ganes de llegir-te, del que saps que va sortir i encara no t'has llegit i no arribes a tot arreu. Però una mica més avall, no gaire més avall, hi ha la parada de l'Avents amb un llibre que també em crida l'atenció que és Ficcions fugitives de l'Antoni Pisà. Que això, que és un llibre barreja de memòria, assaig, música, investigació musical, i em fa curiositat, perquè sé que el vam presentar fa poc, i en fi, aquests llibres híbrids a mi m'interessen molt.

Jo l'he tastat. Ah, veus? Sí, sí, a Ficcions Fugitives, i realment hi ha una. És molt interessant perquè, clar, el pisar. Que és de Falenitx, cosa que jo crec que ja et defineix molt, si has nascut a Falenitx, et predisposa a un punt de bogeria, però viu a Nova York des de fa 30 anys, i aleshores, sí, hi ha històries que tenen a veure amb Nova York, i el contrast màxim, que són les històries que passen a la Mallorca, i a la família, i tot això, està molt bé.

Vosaltres Ramon Mari us heu pogut tastar o mirar o tafanejar has vingut aquí he passat per aquí i aquí m'he

quedat de totes maneres sí que tinc alguns llibres demà per exemple penso assistir a les algues roges a la presentació amb el llibre que ha preparat la Neus Real a partir de la Teresa Bernet que és aquella autora dels anys 30 que va quedar completament oblidada i en silenci. Un llibre, perquè ara li han donat un premi, que en el seu moment no el vaig comprar i l'he de buscar perquè el trobaré, que és el poemari del Sebastià Alsamora, el doble poemari.

Premi Nacional de Traducció. Molt bo, molt recomanable.

Doncs, com que he de venir unes quantes vegades per aquí, caurà segur.

Doncs sí, jo també mallorquinejaré, perquè últimament, escolta, és un bé de Déu, això dels autors mallorquins, és també el Masquida, però jo ara estic llegint un llibre que m'interessa perquè és el més allunyat al meu tarannà, i probablement hi vaig entrar com en prevencions, però amb ganes, que és del Fausto Puerto, que és un llibreter de Manacor, que ha publicat a Angla una novela que diu Quan es faci la fosca, quan arribi la fosca, perdó, però que el plantejament que és el que m'ha inquietat és d'un dels pares del nihilisme, que és un filòsof, Philip Manlander, que per això et dic que està als antípodes del meu tarannà, que soc rebel·lesià i vitalista, però que és com una obsessió d'algú, que és una novela, però també té aquest punt d'assaig, que veus que va a Frankfurt, comença a parlar amb un editor, descobreix aquest llibre, i estic a la meitat, i estic una mica inquiet, diguem, perquè vaig entrant amb por.

No, i ara m'he recordat del Ramon llegiu a les dones mig partides perquè ara que s'ha anomenat la Teresa Bernet, crec que vas publicar aquest llibre l'any passat, quan dèieu allò dels registres diferents d'en Ramon Solson aquest era un nou pal, que era la difusió de. Molt bo, aquest llibre, i tant. D'escriptores de l'època de la República i aquesta època perduda, i era molt potent. Treure-los a la llum.

Bàsicament, treure-los a la llum.

Maria Dolors Urriols també és en aquell llibre.

Ah, Vigatana. Vigatana, que vivia a la plaça. Exactament. Al Mercadal. Allà mateix. Fantàstic.

Deixeu-me saludar l'Oriol Magrinyà. Hola, bon dia. Però recordem que hi ha un acte molt bonic i molt oficial, diria que el 23, aquí a l'escenari central, on seran lliurats els premis i reconegudes. El premio Fusió, que sempre fa patxoca.

El Matí de Catalunya Ràdio, amb Ricard Ostrell.

Cualquier jugador quiere venir a jugar aquí, pero para tener jugadores de nivel tienes que tener

un proyecto ganador. La rematada de Gabriel Jesús! Cariba de Gemi! Acaba de fer un gol espectacular! Un gol de Rafinha que no para de fer.

Els artífics del Barça de Flick, Deco i Bojan Kirkic ens acompanyaran a l'estudi de Catalunya Ràdio.

Aquest dimarts a les 11, al Matí de Catalunya Ràdio, amb Ricard Ostrell.

Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Som-hi, seguim la Setmana del Lliure en Català en directe a Ciutat Marac de Catalunya Ràdio. No són 8 days a week, sinó 10. Sempre, Oriol, fem destaco a aquesta conya que la Setmana del Lliure en Català dura 10 dies, com la Setmana Santa dels Nens, que també dura 10 dies. Són setmanes una mica tramposes, si anem a la precisió de la paraula. Però vaja, molt contents, parlàvem abans que ens hem trobat, cada cop hi ha més gent, amb la Cristina també ho destacàvem. I una cosa bonica que tu sempre destaques, perquè els últims anys hem acostumat a dir-ne la setmana, així molt col·loquialment, però és important acabar tota la frase, del llibre en català, perquè és una reivindicació,

jo crec que més important que mai. Sí, són deu dies i se'ns fan curts. Ens falten dies per poder fer més actes i per poder veure més llibres. I és més important que mai recalcar això, la Setmana del Llibre en català, perquè la riquesa de l'oferta que tenim és espectacular, que quan ho veus dius, hi ha tot això en català. Molta gent se'n sorprèn i per això val la pena que vingui tothom.

I potser gent que no està basada a llegir en català troba també un espai aquí, no? De cop i volta que.

Mira, ara mateix, i això semblarà preparat i no ho és, estava a la parada, hi havia unes noies comprant i veia que. Què parlen? Eren brasileres i que tenien curiositat per llegir algun llibre clàssic en català i els hem recomanat i se l'han portat. O sigui que és oberta a tothom. La filla del rei d'Hongria. És un llibre de contes medievals que. Ara mateix acaba de passar, vull dir que realment. Ser aquí, Lluís Companys, fa que vingui molta gent que d'altra manera potser no et descobriria. És un aparador immillorable.

Sí, sí, jo abans he vist tot de turistes carregant maletes entre l'expectació i la curiositat de què està passant aquí. Una mica com el dia de Sant Jordi, que sempre s'ho miren amb aquella cosa estranya. I després que, efectivament, cada vegada tenim més editorials i segells independents i cada any. El programa anem celebrant que n'estrenen de nous. Un té la sensació, a vegades diem mig en broma, mig seriosament, aquesta cosa que és un país amb més escriptors que lectors. No sé si al final també hi haurà més editorials que lectura.

Bé, aquí estàs tocant temes de molta profunditat. La crisi de la lectura que estem vivint ens preocupa molt a tots. Però és cert que cada cop hi ha més editorials, però tot i així encara hi ha molts segments de l'edició que no tenim ben coberts en català. Per exemple? Per exemple, amb divulgació científica n'hi ha, però n'hi podria haver més. Amb llibres de no ficció n'hi ha, però n'hi podria haver més. Així com amb narrativa, tan traduïda com autòctona, estem a primera divisió, hi ha àmbits en què encara tenim camí a córrer.

L'assaig està creixent també en català. Aquest any també van anunciar a Òmnium que s'incorporava un premi molt reclamat i molt reivindicat també a la nit de les lletres per l'editatura assagística.

Gran notícia, perquè a més l'assaig ens dona la base del pensament. Per tant, és importantíssim crear lectors i que hi hagi escriptors que s'hi puguin dedicar, perquè escriure un assaig també requereix temps, dedicació i no sempre es té.

Alguna petició al president que el tenim aquí, Marius Ramon?

En aquesta línia, justament, intentar que l'escenari permeti que hi hagi no ficció sagística i de pensament en català.

Empenya, però clar, això. Aquí, abans ho dèiem en el discurs inaugural, és a dir, els editors hem de fer una bona part de la feina, la part principal, però després convé que des de les llibreries, des dels mitjans, es doni visibilitat, com en alguns casos ja feu i feu molt bé, però encara es doni més visibilitat als llibres en català, originals en català o traduïts en català, que a vegades encara hi ha inèrcies antigues que hem d'anar canviant.

Jo reivindico també, tot i que és narrativa en aquest cas, però el conte que fa anys que a vegades sempre els editors tenen aquesta cosa. No ven, no ven! Escolta, mira, el nostre Premi Trajectòria té llibres de contes ben xulos.

No només això, és el que estic preparant ara. Estàs fent un llibre de contes. Imagina't, veus? Estic preparat. Tinc l'avantatge que l'editor em dirà que sí, perquè no he de trucar a les portes d'un editorial. Però tots sabem que la resposta d'un editor. Home, els contes A més a més, la paraula conte. Una notació infantil una notació infantil n'hi ha que en diuen

relat i no tens una novela? i no tens una novela? publiquem la novela i després si va bé l'has

de malafiar la veritat és que els que estem aquí que n'hem escrit sabem que és un gènere difícil molt difícil perquè ho has de condensar tot. Tot ha d'estar sospesat i arriscat perquè tu

tens un llibre de contes on tots els contes hi ha la paraula tomba que no és la cosa més comercial

del món em van criticar molt per això allà hi havia un esforç estilístic. Terrible, perquè era tot molt molt molt condensat i tot eren tombes, però no és un llibre ni mortuori, ni fúnebre sinó que, bueno, són històries i a totes hi surt la paraula tomba però allà va ser un esforç molt molt gran de concisió.

Jo crec que tots hem d'aspirar a viure del cuento, una mica, amb Q i dières i a la U. I ja està. Vull dir que la narrativa després sí que es fa, segons quins autors americans, que et fan contes complets i és un totxo de mil. Això sí que ho fa l'editor, com volem dir, que n'hi ha molts. Però quan surt un conte primer. Salvat uns roses excepcions, en pàmies especialment, però és veritat que costa més. I aquí, en aquesta taula, també, aquest últim Sant Jordi, vau fer un triplet de contes de contistes. Sí, sí, Elena Pujades i el Miki Otero. Per això vull dir que s'ha de reivindicar, certament.

Ahir es va presentar, crec, no? Ahir es presentava, sí, sí.

Jo crec que com a lector o com a editor, crec que el conte ha de ser el gènere un dels més difícils d'escriure, perquè tu jugues tot amb molt poques pàgines. No es poden veure les costures. En una novel·la, mira, pot haver-hi pujades i baixades, però en un conte o la claves o allà quedes retratat.

El Cortarta deia que la novel·la es guanya per punts i el conte. Per cau. Per cau, sí, sí. I que el conte ha d'estar molt. Molt bé pensat. I a més a més el conte, no tots, ni depèn de qui ho fa, però el conte permet llegir-lo en veu alta. I això que no es fa prou en una sessió, o si tu vas a fer una xerrada, si no es fa res, acabaré amb un conte. I llegeixes un dels teus contes pensant una mica

que anirà bé al món anglosaxó sí que tenen hàbit de llegir molt llargament però aquí només són recidals de poemes o abanyoles que sí que fan una nit

que llegeixen contes la nit de narradors espero que al desembre hi haurà novetats al respecte

no puc dir res més has vingut a dir coses? el desembre novetats abanyoles?

O novetats de contes. Novetats de contes llegits. A Banyoles. No. A l'Estany.

Bé, bé, bé, seguirem. Prou. Prou, d'acord, d'acord. Ciutat Maragda. S'està gestant. Buscant l'exclusiva. No hi ha manera. El Ramon Solsona. S'està gestant. Increïble. Parlant de contes. No, és infantil. Hi ha una cosa, Oriol, que volia comentar amb tu. Aquests dies s'estrena, o s'ha estrenat, Tenit, la pel·lícula del Pep Garrido sobre el llibre de Núria Albó. I vaja. Garriguenca, primera alcaldessa de la democràcia. Garriguenca, 96 anys.

Amb un cap clar, encomiable, d'una assa descriptoràcia.

Creu de Sant Jordi i tal. Doncs, Tenit, que va publicar en el seu moment Baixell de Vapor, està descatalogat. És introvable, els drets els té l'autora i no. Com podem fer perquè aquestes coses no passin? Perquè ara s'estrena la peli i molta gent dirà vaig a comprar pels meus fills el conte, no el trobaran aquí hi

ha una qüestió que també que a vegades és una mica la tirania de la novetat l'espai en els tabulells de les llibreries és el que és i entenc que ells han d'apostar pel que creuen que es vendrà. I amb una gran quantitat d'informació constant, la tyrannia de la novetat a vegades fa que passin coses com aquesta, que sap greu, i cada cas segurament respon a una casuística determinada, i una solució única és difícil.

Aprofitar per reivindicar-te a nit, també, i enviar la gent als cinemes i a les sales, però també perquè algun editor allà a l'altra banda estigui pendent. Tu la coneixes, l'esconeguda, la Núria Albó?

Sí, sí, a més a més, si no m'equivoco, es passa tot aquest cap de setmana a la Garriga i amb presència de l'autora i de l'equip el diumenge a la tarda. I si m'equivoco, mireu a la web de Cinema Alhambra a la Garriga que ho trobareu.

Tots a la Garriga. Jordi, tenies alguna recomanació més?

Sí, bueno, mira, justament una altra de les coses que va bé buscar aquí és la poesia, no? I jo vinc, o a vegades vens a veure què trobes sense saber i d'altres vens amb una missió. Jo sé que vull llegir el nou llibre del Martí Sales, Descripció del món, premi Jocs Florals d'aquest any, que ho publica Godall, doncs en algun moment acabaré passant per la parada de Godall, perquè el. El Martí, bueno, és una mica el que deia en Ramon al principi, que cada llibre és diferent i que hi ha un esforç de treball i de concisió i de buscar la teva veu, de buscar la manera d'explicar les coses i crec que fins i tot fent poesia el Martí aconsegueix que cada llibre sigui molt diferent. Llavors, aquest tinc ganes de llegir-los.

Clar, i ara, bé, amb poesia clarament és, crec que és amb els gèneres que es nota més que la setmana pots trobar, ostres, moltes coses que les llibreries costen, no? De fons i de tot això. Jo volia anomenar un altre llibre que m'ha quedat molt l'atenció i que tinc pendent, que és de George Orwell, la nova editorial, que a mi em fui a pensar abans de Cap de Brot, bé, no és tan nova, però ja porten. Ja porten molta marxa. Han tret ara Sense Anir 5 a París i Londres del George Orwell, que és el primer llibre d'Orwell. Orwell, doncs, ostres, penso que té un lligam molt especial amb Catalunya, amb la realitat de Barcelona, no només per l'homenatge a Catalunya, però també per la programació que el CSS li dedica cada any i tot això. I aquest és un llibre que em crida l'atenció perquè estem en els anys 20 i com buscar-se la vida en dues grans ciutats. Sense ni cinc, que no són dues ciutats barates. I està bé. És a dir, és interessant perquè Orwell té molts registres més enllà dels més coneguts. Traducció de Marc Rubio.

Ah, veus? Molt bé.

Ben reivindicat. Jo volia afegir una nota sobre el Martí Sales. Jo no el conec, però quan vaig escriure. Al carrer de la Xocolata vaig anar i vaig entrar a la casa on nosaltres vam viure i hi ha tota una rememoració i la persona que hi viu ara diu el que nosaltres en dèiem el quarto d'allà baix. En aquest habitacle, diu, aquí el meu nebot és on treballa, el Martí Sala. O sigui que el dia que el saludi ens abraçarem.

Ara afegiré, perquè el Martí, el qual jo sí que he anat llegint i tot plegat, veig que comença a sortir d'una manera gerosa molts llibres, perquè l'últim llibre de la Lucía Ramis, que es diu Un metre quadrat. La investigació sobre els pisos. Un dels pisos on ella va estar de llogatera i va visitar, resulta que ara hi viu el Martí Sales. O sigui,

ja sabem on viu i on treballa. On viu i on treballa. La literatura és. És aquella frase.

Martí, això és en directe, truca si ens estàs escoltant. Potser tens una idea de llibre, Martí. Un parell de preguntes. El Jordi Oriol parlava de poesia i és un bon lloc, efectivament, per venir a buscar qualsevol gènere. I jo crec que avui s'ha pogut viure, en aquesta setmana de Llibre en Català, una de les inauguracions oficials més torrencialment poètiques que mai hagin existit amb en Vial Masquida, que és un regal sempre escoltar-lo. En fi.

Hem sortit tots amb una dosi d'energia extra impressionant. Quan has recitat Desolació, del Cuber, és que has de posar la pell de gallina. I després tot el discurs, tot com ha parlat, tots els temes, jo crec que ha estat vibrant i que no podíem haver començat de millor manera. Ha sigut preciós. La Cristina Domènech em deia, pots agafar el seu discurs i publicar-lo, no? Sí, sí, totalment, totalment. Ha sigut un moment catàrtic, millor no podíem haver començat.

D'aquesta capacitat. Vosaltres teniu pensat, sabeu Ramon i Marius que us faran dir quatre paraules, no? Això ho deixeu a l'aventura del moment?

No, no, no, ja s'arreglaran, eh? Perquè.

Tant ell com jo tenim corda, eh? La setmana no seran 10 dies, seran uns quants més, ja veuràs. Jo ja ho he dit que feien falta més dies.

És que a més passa una cosa, la setmana és un lloc on hi passen coses, constantment trobo, i abans que per venir aquí passava per l'escenari on hi havia la Claire Pollard presentant el llibre en una conversa de fades modernes de Club Editor, Clar, passo per allà i veig que s'acaba l'acte dient que li regalen un porró. Jo no he llegat el llibre, però he pensat, ostres, fantàstic, no? I això també és la setmana, aquest punt festiu d'això, les sorpreses.

La difusió amb porró es difon molt millor.

Sí, sobretot, sí, sí. Sobretot punts suspensius. Llibres a galet.

Es el nom d'una secció fantàstica. I un editorial que es digui a galet. Llibres a galet. El que passa és que avui en dia ja no es pot fer. Hi havia una època que a la ràdio fins i tot senties els glaçons.

Però clar, Salvatge Passei té la Salomé que apren a. És que això ho tinc fresc, la Salometa, dels contes dels nens a la meva escala, perdó, té la Salometa que apren a beure galet amb el canti. I fa titius? No precisa tant, diu que apren a beure galet.

Titius és fantàstica, com a paraula. Oriol, va, abans d'acabar, recomana una cosa o dues de. Fins al 27 de setembre, si ho dic bé, diumenge, la setmana del llibre en català, aquesta setmana de 10 dies, avui és el segon dia, la segona jornada. Ja sé que em diries que tot és recomanable, certament, però tu què no et perdries com a lector? A veure, jo crec que,

més que una cosa concreta, el que recomanaria és, d'una banda, que els lectors que venen aquí. Perdin aquella vergonya que a vegades tenim i parlin amb els editors, que normalment no podem, que preguntin quins llibres perquè els han fet així, que descobreixin coses. Per tant, recomanaria que ens lincem a descobrir i després que mirin bé el programa, perquè hi ha tota una oferta de. Els podcasts en directe em semblen molt interessants, les seccions amb els prescriptors digitals, que és un camp nou on volem incidir i potenciar-ho també. I després que és impossible dir-te aquest acte o aquell altre, perquè és que me'n deixaria tants, però sobretot que vinguin i que parlin i que preguntin, que s'ho passin bé.

Afaneixin, descobreixin, que passegin, que no es perdin lliurement dels Premis Trajectòria i Difusió. Jo us recomano, com que de moment n'hi han sortit molts llibres, ara que surti un cantautor de descoberta també recent, que es diu Edmundo Ignacio.

Voy a irme, voy a dejar mi tierra Voy a buscar un lugar para vivir Llevo en mal este sueño que me espera Y la ansiedad lista para apretarme Allá en la ciudad todavía nadie sabe mi nombre Pero sé de corazón que me hace caminar Hay tanta gente sin saber para dónde corre. Todos perdidos a intentar respirar Yo fui arrancado de las raíces de la tierra Som-hi, que amb el mundo Ignacio

acabarem avui el programa. Aquest Ciutat Maragdan directa, amb les mosques que ens acompanyen, amb algun lector petit que ens acompanya. Anna Vallbona, tens aquí el teu fill. Has aconseguit que creixi llegint llibres, ja?

Sí, escoltant-nos, és important. Treballar l'escolta ha fet el seu. Sí, sí. Quin és el seu llibre preferit? És un llibre preferit. El Patufet sempre triomfa, perquè anar als clàssics sempre està bé. I últimament estem. El Salvat per Passeig te'l anem explicant. El Salvat per Passeig? Sí, si has llegit tota la poesia. Jo la volia i l'he pres.

Ara atacarem el rei Lear de Shakespeare.

No, però la salumeta, és que abans quan esmentava la salumeta, anem explicant a la nostra manera els nens a la meva escala, perquè és molt tendre. Sí, sí.

Molt bé, escolta'm, jo crec que és un inici l'actor bastant envajable per molts anys, Pau també. Bé, gràcies. Enhorabona un cop més, Ramon i Marius, per difondre i per trajectoriar-nos i per acompanyar-nos. I gràcies a la companyia. A vosaltres. Jordi Puntí, l'Anna Ballona, gràcies, Oriol Magrinyà, per molts anys, que vagi molt bé la setmana. Moltes gràcies. Tot el que queda, i gràcies per descomptat, com sempre, tot l'equip, el Pep Casanovas, el Víctor Rodríguez, la Marta Busto, l'Helena Miquel i l'Andrea Martínez del Control Central. Nosaltres tornem a Ciutat Marac de la setmana que ve. No deixeu de venir al Semana de Llibre en català. Són nou dies ja, fins al 27 de setembre. Només és l'inici de curs, tot l'any podeu seguir llegint, però aquest és un bon moment per començar a fer-ho. Que vagi bé, adeu-siau. Jo treballo cedo,

volto tard i calado. Forzo el sonido solo para no verme llorar. Llevo en el bolso un retrato mal rotado. En el corazón la voluntad de volver. Ya me dijeron que ser dulce no me ayuda. Solo me llamaban por cortesía. Pero soy teñido y no largo mi lucha. Vine para probar que soñar no es fantasía. Y yo. Fui arrancado das raízes lá da terra pois o meu sonho não tem espaço lá no ar pouco vagar para filas de muita espera eu fui arrancado das raízes lá da terra pois o meu sonho não tem espaço lá no ar pouco vagar para filas de muita espera ah. Y el tiempo va. No me contento con migallas, trabajo arduo para ver el sol rayar. Mesmo con alma en remendos, yo sé que un día voy a llegar. No soy el hombre de me quejar, un paso a frente o dos atrás, si fallar que soy yo a tentar. Vas a ver, amor, que soy capaz. Yo fui arrancado de las raíces de la tierra, pues el sueño no tiene espacio en el aire. Poco a poco, por filas de muchas esperas, y yo fui arrancado de las raíces de la laterra pues el meu sueño no tiene espacio de anular poco a poco para filas de mucha espera ah. Y el tiempo va Dejé en el sol a mi madre Para el sueño no estar cerca.