Estrenem "Diagonal" d'Al·lèrgiques al Pol·len: "Hem canalitzat les males experiències en una cançó"

5 i 5, i avui a la tarda serem testimonis de l'inici d'un nou capítol d'una història sobre 6 noies que començava així.

Aquest és el primer record musical de la Marina. De fet, quan era petita li deien que s'assemblava al David Bisbal pels seus cabells enrinxolats. Més endavant, els seus pares la van apuntar a solfèig i a corals. Al mateix moment, també a la ciutat de Barcelona, una altra nena, la Joana, començava classes de violí.

Elles no es coneixien, però aquesta va ser la primera cançó que van aprendre a tocar, cadascú per la seva banda. Era l'època de polseres vermelles. Més endavant, el vestir les va ajuntar per primera vegada en una acadèmia de ballet. La Marina volia conèixer la Joana, però la Joana no li feia gaire cas. Eren preadolescents, amb 11 i 12 anys. I torna a coincidir en un altre extraescolar, atletisme. Tampoc parlen, però la tercera, diuen, és la bona. I el destí les uneix en un institut de gràcia. Comencen primer de batxillerat i per fi s'esdevé aquest maig. La Marina i la Joana es converteixen en inseparables. De fet, tothom els pregunta si estan enamorades. Un dia fan campana i se'n van a casa de la Marina, al carrer Montaner. Ella decideix ensenyar a la Joana el seu secret més ben guardat. Li canta una cançó que ha escrit.

Comencen a fer música plegades i ràpidament s'hi afegeixen altres amigues. Malgrat que totes tres saben tocar instruments, els nois de l'institut no compten amb elles per la seva banda de versions. El 2017, la Marina, la cantant, queda impressionada en un concert de Sant Cugat. És la primera vegada que veu un grup en un escenari format íntegrament per dones.

Veure roba estesa en directe és el desencadenant definitiu per la creació del grup, que comparteixen amb quatre amigues més, la Maria, l'Emma, la Berta i l'Ona. Passen les tardes a la plaça del Sol cantant cançons.

I avui a la tarda tenim

el privilegi de ser actors secundaris, potser, del cinquè capítol d'aquesta història.

Així és com comença No t'ho desitjo mai, el cinquè disc d'Al·lèrgiques al Polen que surt aquest divendres. Al·lèrgiques al Polen, bona tarda. Hola, bona introducció. Déu-n'hi-do, jo estava flipant, eh? Mira, doncs així s'ha fet bé la feina en aquesta història. Hi havia molta llicència dramàtica o aquesta història

és bastant real? No, no, l'heu clavat molt bé. Sí, sí, no sé d'on heu tret aquesta informació.

Blay, Mercè, bona tarda. Bona tarda. Blay ha estat fent una mica de bibliografia, o de biografia directament.

Sí, bàsicament és una conversa que vam tenir fa uns quants anys. L'he transcrit una mica i he posat una mica de salsa.

No, no, està molt exacta.

Ens acompanyen la Marina, l'Emma i la Joana. Marina Rico, Emma d'Otres i Joana Subirats.

No, la Rico no, sóc la Maria Riva. No passa res.

Faig d'última hora. Ja comencem malament, però ara ho arreglarem.

Portem tot el dia d'entrevistes i passen aquestes coses. Les aneu repartint, no?, una mica. Sí, clar. Perquè, clar,

toquen explicar un nou projecte. Us agrada fer entrevistes? Jo avui ho estic disfrutant molt, la veritat. Què vol dir, avui? En altres ocasions no ho havies disfrutat tant? Home,

hi ha entrevistes bastant dolentes, no? A vegades, no passa res. Hi ha vegades que sortim d'allà quasi plorant. Però avui, totes les que hem tingut, hi ha aquesta per veure.

De moment, portem una bona i una de dolenta. Exacte. En tot cas, hem de parlar, perquè aquest disc té 12 cançons i en els últims mesos n'hem avançat 4. Sí. De les vuit restants en podem estrenar una aquí a la tarda de Catalunya Ràdio. Quina podem estrenar? On som?

Jo crec que som a Diagonal 614. Hi ha una cançó que es titula Diagonal. Per tant, el millor lloc on estrenar-la és a la Diagonal. Podria ser un altre lloc també. No sé si està inspirada en un altre número que no sigui el 614.

Parla del carrer. Tota la Diagonal. La Diagonal.

Tu pensabas que potser moriria, que potser no sortiria, però abans de tu, tot era millor. Puc pensar en la meva vida, si imagino com seria, passar-la amb tu, diria que no. Però si ho pregunto, què tal, joder, on es monto?

Una cançó d'amor, de despid, de què és aquesta cançó?

És una cançó que juga a dues bandes. Per començar les estrofes parla de lo bé que estic o lo bé que s'està després d'haver deixat una relació i tot lo bo que t'aporta i lo bé que fas veure que estàs. I a les tornades és quan es gira i dius, si algú em pregunta què tal, em desmonto, perquè a la que algú em toca l'ombro o així una mica, ja està, ja torno a plorar. Aquesta fragilitat, no?

Exacte. Sí, com la contenció de les estrofes més com de, estic molt bé, i després de distribuir és com, no, vale, no, no, no.

A l'hora de fer les lletres, clar, si és un cantant sol, doncs pot parlar o d'experiència pròpia o de la d'altres, però quan sou un grup de tantes, pesa més en una cançó una, en una altra cançó una altra, ho poseu tot molt en comú o us ho repartiu, com ho feu?

Composem juntes. Sí, tres, principalment, composem juntes. Llavors, totes les cançons es fan des de les tres bandes i una mica com posant les coses en comú. No és com la història d'una en concret, sinó com compartim les experiències viscudes i a partir d'aquí escrivim i és una manera molt guai de fer-ho.

Ara comentàvem si és una cançó d'amor o una de despid, però vosaltres ja vau deixar claríssim que això de les cançons d'amor s'ha acabat.

Està passat de moda. I ens costa després aquesta notícia,

però el proper disc. Alergicas al polen,

ja no farà més cançons de polen. Els nostres exs no es mereixen més cançons.

Els nostres exs no es mereixen més cançons. Bé, ni els vostres ni els de molta gent, segurament. Ho heu complert? No. No, no.

Era una broma, era una broma. Era una campanya publicitària. Sí, era marketing.

Bé, el marketing és molt important, però també és important fer bones cançons.

Bé, ara ja teniu una trajectòria, ja es pot comparar una mica d'on veniu, cap on aneu. Musicalment, com us veieu movent-vos? Quin viatge heu fet?

Hem fet un viatge llarg i molt canviant. Amb moltes corbes. Sí. Però no sé, potser ara ens estem encaminant més cap al rock, cap a. L'indie. L'indie rock. L'indie rock. I cap a buscar realment una cosa més concreta que ens defineixi, com anar a buscar el que realment ens representa a les 6. I jo crec que amb aquest disc ho hem trobat bastant.

Sí, sí, jo, a diferència d'altres discos, trobo que és un disc amb molta guitarra, molta foscor, hi ha moments que a mi m'ha transportat a l'univers sonor dels Strokes, o a la Courtney Barnett, també la Riot Girl, en alguns altres, i les lletres, aquestes lletres tan crues, i que parleu de la mort o del desig. No sé, per mi s'ha convertit en el meu disc favorit de l'Èrgica del Polen.

Que bé, quina il·lusió. No ho dic per fer la pilota, eh?

I per vosaltres potser també el disc més, no sé si dir professional, però el disc ja més allò ben fet de tots. Rigorós. Més rigorós. Rigorós, rigorós i maduros. I què vol dir un disc rigorós?

Joana, què vol dir? És un disc pensat,

Joana, què vol dir? És un disc pensat, molt pensat, que això no vol dir que sigui menys honest o menys sincer, però sí que és un disc on totes les parts que el conformen estan molt pensades i cuidades.

Estàs a Xangai? No.

Cap, eh? Jo casi, eh? Us en recordeu que us vaig enviar una foto? Però no. Què vol dir quasi? Ja, sí, és raro, no dic que quasi estiguis a Xangai o alguna cosa. Vaig fer escala a Beijing. Bueno, més que ella, sí. Has estat més a prop. Sí, és la que sobrevolava l'avió.

Vas veure el mapa, no? Ah, pues sí, has estat. Com la cançó diu, nosaltres vam anar a Londres i resulta que al final era a Xangai, però mai vam arribar a anar. Exacte. Entra en els vostres plans,

després d'aquest disc, poder sortir de Catalunya i fer una gira. Gira per Xina.

Una gira internacional tranquil·lament, no? Hem sortit, vam anar a Bolanya. Fa molt poc. Ara fa res. Fa un mes. El primer cop de.

Però dic així en sentit de fer una gira.

M'encantaria ser una gira com. Underground. Sí, com. Per algunes ciutats. Saletes. Jo crec que és una cosa que començar a dir-se i a veure si passa.

Hem de fer conciliació. Sí, hem de començar a dir coses en anglès. Hello, we want a Europe tour. Europe tour.

Un expert ens subvenciona.

Total. Trobar-lo serà fàcil, l'expert. Això ja serà una altra cosa. És un disc que, a més a més, Blay, que no sé si té un punt fosc en algun moment.

Sí, sí, no, no, és un disc de. Jo crec que, no sé si amb més de la meitat de les cançons, hi ha alguna referència o a la mort, o a la fi del món, o que tot s'acaba, i prova d'això és aquesta cançó.

En parlem molt aquí al programa, no quan fem música, sinó quan fem coses, hi ha molta sensació que el món se'n va en orris, no? Teniu també aquesta sensació i creieu que s'ha també de cantar això?

Sí, o sigui, de fet, creiem ja que no és una sensació que és, són uns fets que estan passant en diferents aspectes globalment, i sí, el món se'n va a la merda, llavors vam dir, com ens atrevesa això, al final vam fer una cançó perquè, bueno, perquè en parlem cada dia, llavors si en parlem cada dia ens semblava el més honest ficar-ho al disc també.

Clar, a més, ara que parlem tant d'habitatge, són coses que també us mouen a l'hora de fer música, quan veieu les mobilitzacions, el que preocupa la gent de la vostra generació o de les generacions que estan al voltant, és una cosa que també us fa de motor i que, per tant, també la música anirà evolucionant també una mica cap on vagi el món.

Sí, o sigui, cap a on va el món també ens canvia a nosaltres.

Sí, o sigui, nosaltres al final parlem des del que ens passa i com vivim les coses i llavors si aquestes problemàtiques ens estan com apel·lant directament, doncs ens surt de manera molt natural parlar-ne. I canalitzar-ho també des d'aquí, no?, al final. Sí, jo crec que Apocalipsis 9 també és un tema que busca donar-li una volta una mica divertida a la situació, com per treure-li pes d'alguna manera, que és una cosa que també fem no molt ara, com som bastant incapaços d'enfrontar-nos als problemes reals. Llavors, diu, bueno, si ve l'apocalipsis, doncs que se m'emportin la primera i ja està, saps? Com per treure-li pes a la sort. No volem sobreviure.

Ja, que ens ho traiem de sobre i ja que passi el que hagi de passar. Mira, a mi, hem estat repassant amb el Blay i la que m'ha impactat més, és un dels que heu avançat. P, P, P. Un dia vaig anar amb

un periodista que em va dir que era molt jove, molt guapa, molt artista. Quina veu tan fina i que bé que toqueu. Per si et dio.

Per se, ties. Per se, ties.

Per se, ties. Déu-n'hi-do. Això us ho heu hagut de sentir molt?

Molt, sí. Tant que hem fet una cançó.

Però és una cosa que encara avui sentiu? O quan començàveu només?

No, no. De fet, quasi que cada vegada més. És com que. De veritat, hi ha hagut gent que

us ha dit per se, ties, no està mal.

Sí, tant explícita com implícitament, però sí, se'ns ha dit. Com. Ai, que bé que toqueu! Sou molt joves, no? Ai, que bé que toqueu! Aquestes noies, com encara que no sigui directa, tot i que també ens ho han dit, que toquem molt bé per ser noies, que això és una cosa que no entenc. Sí, com si no tinguéssiu mans, clar.

Tinguéssiu les mans, un cervell. Encara us heu quedat una mica curtes, fins i tot, no?, amb aquestes experiències que expliqueu a la cançó.

Home, la cançó va. Va dura, va dura. No sé si s'han quedat curtes, però bastant fortes. Per tant, els que expliqueu aquí són experiències viscudes amb periodistes o amb productors o amb programadors de festivals.

I les estalles del final, verídics també. No ens els hem inventat.

I creieu que això s'està, no sé si dir, no arreglant, però s'està compensant d'alguna manera o no?

Mira, des que hem fet la cançó, ens estan fent molt bones entrevistes. O sigui que potser està funcionant.

Perquè clar, està tot amb l'ull de. Anem a advertir-hi.

Ens traurà una nova pròxima cançó.

Al final de la cançó hi ha les preguntes que no s'han de fer. Mira, mira, mira.

I vosaltres particularment sobre aquest tema teniu un punt de vista bastant, diguéssim, contundent i més amb el fet de ser dones, no? Podem desenvolupar-ho una mica perquè els nostres dients es facin la idea

de què vol dir Som fragments

d'entrevistes amb el Pere Mas Abraçada des d'aquí el Pere Mas Abraçada. Quins festivals o quins mitjans us han trucat en aquest disc abans? Els havíem fet molts? Home, de unido, de unido. Potser toca rajar d'algú perquè et truquin a la porta.

Està clar que a Catalunya li agrada molt el morbo. Això és veritat. Nosaltres no ho hem fet per això, ho hem fet perquè. Estàvem molt cansades i molt enfadades i estàvem sentint que totes aquestes experiències ens estaven perjudicant a la nostra manera de treballar, al nostre projecte i estava quedant-se com a dins. I vam dir, tio, ho canalitzem, fem una cançó, ens ho traiem de sobre, ho compartim, que la gent es pugui posar la nostra pell un rato i com que també el públic sigui el nostre aliat, perquè al final, si tu ets antipàtica perquè tens uns motius però no els expliques,

la gent no ho entén. Però a mesura que us consolideu, Jo crec que el qüestionament ja no té cap sentit, llavors, no? És a dir, que arribarà un punt que ja, coi, perdona, ja les hem vist, ja les hem sentit, ja veiem que són capaces.

Sí, esperem, però és que mai se sap, mai se sap.

No és una cosa que. Teniu la precaució. Una mica potser la cançó és per enterrar-ho, no? Per dir, en parlem per última vegada, no? Fem aquesta cançó, hem de tornar a parlar perquè ho hem fet la cançó, però ja està.

Sí, esperem. En tot cas, és veritat que en aquest disc encara no ha sortit, però ja hem notat, no sé si és perquè és el millor disc de les al·lèrgiques del poble. Però sí que hem notat una molt bona rebuda a nivell com d'indústria i com de programadors, festivals. Ja se'ls mira una mica.

La gira que sortirà pinta molt bé. Mavera Sound confirmat, ja.

Sí, Mavera Sound. Està molt bé, està molt bé. Està molt bé, està molt bé. Està contenta. I, a més a més, no sé si també en aquest moment que la música en català ha tingut ara aquest fenomen com oques grasses, també és un moment com per. Ficar-s'hi aquí de ple i aprofitar-ho, perquè no sé com heu viscut vosaltres com a col·legues de professió, però també com a amants de la música en català, veure aquests quatre estadis olímpics seguits.

Vam anar, vam anar i ho estàvem. A l'últim, a més a més. En el dia dels vips, l'últim, eh? Bueno, és que som molt amigues. Pensàvem que pujaríeu a l'escenari. No, no. No vam poder posar ningú i a mi em sembla perfecte. Ah, mira-la. I sí.

I molt xulo, o sigui, va ser impactant veure un estadi, tothom cantant en català. Era molt guai quan de cop, no? O tothom saltant, era com, hòstia, que bèstia, quanta penya està movent aquí. Normalment a l'estadi se sent molt poc de català. A l'estadi olímpic de Barcelona hi ha molt poc artista català. I això es pot aprofitar per. Per fer un estadi nosaltres.

Vaja, tant de bo, no? Però vull dir que més enllà de vosaltres, el panorama en general diu, ostres, ara que els hem concentrat a tots i que ens hem vist les cares i hem vist que això, que érem capaços de posar

200.000 persones 220.000, no?, entre els quatre dies. Doncs aprofitar la onada, no?

Sí, bueno, jo crec que nosaltres, o sigui, fa molts anys que estem i que anem fent a poc a poc i que anem fent la nostra carrera o camí, i llavors, simplement com. Que hi hagi tanta gent escoltant música en català i consumint música en català, evidentment ens afavoreix. Però no crec que sigui en plan, ara ells ho han deixat i llavors hi ha un buit. Crec que no, crec que el que ells han aconseguit és algo com molt fort i no tinc la sensació que ara hagi d'aparèixer algú per omplir aquest buit, simplement com si la gent seguís tenint ganes d'escoltar música en català,

estem aquí. A més, per ser tios ho feien molt bé.

Sí, sí, per ser tios de Vic.

Doncs Alergica és el Polen, que avui ens han presentat en exclusiva una cançó, i que el disc quan el tindrem ja tot sencer i presentat?

Demà a les 12 de la nit. Demà a les 12 de la nit. Demà hi ha, eh?

I després. Sala, Sala Zero de Tarragona, amb aquest cicle de l'Associació de Sales de Concerts i la DAM,

i 13 de febrer res de matàs. Aquesta és la bona. La presentació del disc serà el dia més important de la nostra vida. De la gent que vingui també serà el dia més important de la seva vida. Una sarau de resmetades no es fa cada dia.

Això serà el 13 de febrer. Bé, doncs teniu encara uns dies per preparar-ho bé i arribar i gaudir-ho. Doncs, al·lèrgiques al polen, avui ens ha fet molta il·lusió amb el Blai rebre-us aquí a la tarda, a l'Emma, a la Joana i a la Maria. La Maria. Que tingueu molta sort, que gaudiu d'aquesta onada de presentacions i d'entrevistes i que les entrevistes us facin gaudir una miqueta més i no patir com potser us havia passat en altres ocasions. Gràcies per venir. Donem una pausa i parlem de diners.