Eusebi Ayensa: "Jo voldria per a Catalunya la llibertat de decidir què volem ser"

Som al nord. El mar a una banda i la història, la nostra història en majúscula, a l'altra. Tanquem els ulls i sentim la vida. Els grecs. I més tard, els romans. El conjunt arqueològic grec és a la llista indicativa del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Ens situem sobre el turó de Sant Martí. On som?

El divan amb Sílvia Copoló a Catalunya Ràdio.

I això serà justament el que farem avui. Avui n'aprendrem dels que en saben. El convidat d'avui al divan és de l'Empordà, des d'on us parlem avui, però no li importaria que li diguéssim que és grec. De fet, sempre que pot, se'n va de Riomors, situat a Tocada Figueres, on viu al costat d'un centenar més de persones, i cap on va, sempre torna a Atenes, com a bon helenista que és, i traductor, i filòleg.

Quan de sobte em torno de mitja nit se senta passar invisible una colla. Amb músiques exquisites.

Quan ha d'afrontar l'adversitat, com li va passar amb la diplomàcia espanyola quan dirigia l'Institut Cervantes a la capital grega, quan li passa això, retorna a Cavafis. Cavafis, el poeta alec que ha traduït amb excel·lència reconeguda i premiada pel mateix govern grec.

Al divan amb Sílvia Coppolo, escoltem les persones. Catalunya Radio.

Aquell que va fis d'amor i erotisme desinhibit, de gaudir de la vida que el va fer un avançat al seu temps i alhora un incomprès. Potser per això Catalunya sempre ha tingut un refugi, des de Carles Riba i Lluís Llach, passant per Josep Pla i Subirax i també per a Eusebia Llensa, el nostre convidat d'avui, que de fet ens rep en una casa de la seva història, el camp d'aprenentatge d'Empúries d'en Onés Director. Benvingut al divan.

Gràcies a vosaltres per venir en aquest petit racó de Grècia que tenim a Catalunya. Jo quan estic aquí al jaciment i em trobo grecs, que a vegades venen, sempre els dic, nosaltres aquí som els convidats, perquè això és a casa vostra.

És la sensació que he tingut i que tinc sempre. I primer de tot, quan passeges des de l'escala fins a Sant Martí d'Empúries, et queda el mar a la dreta, a l'esquerra les ruïnes d'Empúries, et mires el paisatge, et mires el mar, tanques els ulls i veus arribar els vaixells grecs. I penses, si van escollir aquest racó de món, és per alguna cosa. Aquests homes eren savis. Què té aquest espai? Jo hi trobo una màgia, un esperit, alguna cosa que no sé dir. I no havia pogut valorar ningú fins que ara tenim el doctor Jensa.

Suposo que els grecs quan van venir fa 26 segles a aquest territori que no era encara Catalunya, a la Península Ibèrica, van buscar un territori que els recordés el territori d'origen. Jo, de fet, si em permet, Silvia, explicaré una anècdota. Quan jo estava a l'Institut Cervantes, tenia una foto del jaciment d'Empúries al meu despatx. Oh, que bo. I quan venien grecs i em deien, vostè parla grec, vostè d'on és de Grècia? I dic, no, no, jo soc d'aquí. S'ensenyava la foto d'Empúries. Però això és Grècia? I dic, no, no, això no és Grècia, això és Catalunya. Això és Catalunya. Això és l'exemple que estem en un territori que des del punt de vista natural, és a dir, aquesta imatge dels pins, les ruïnes i el mar, això és Grècia, o la perínsola itàlica o la Magna Grècia en estat pur.

I què té aquest espai? És a dir, hi ha algun equilibri, no sé si climatològic, alguna cosa especial?

Bé, hi ha gent que pensa que té una força telúrica, una mena de força com, per exemple, passa a Delfos, no? Hi ha gent que diu que la terra allà té una força especial. Jo, que soc una persona, encara que tradueixo poesia, soc bastant prosaica, jo no he sentit aquesta força, però, en qualsevol cas, sí que penso que hi ha alguna cosa, que hi ha alguna cosa que ens uneix amb els orígens, que ens uneix amb les arrels, les arrels mediterrànies, aquestes arrels gregues, Perquè els catalans som fills de Grècia, de Grècia, de Roma i de Jerusalem, també. Aquestes tres grans cultures que ens han configurat com a poble mediterrani. I aquí tenim l'exemple més clar, que és Empúries. Que bo, això,

els catalans som fills de Grècia, de Roma i de Jerusalem.

Això, de fet, no ho he inventat jo. Fernando Pessoa, una vegada que jo estava a Lisboa amb la meva dona llegint Pessoa, vaig llegir una frase esplèndida, el llibre del desassosseg, que diu que els europeus som una barreja de cultura grega, ordre romà i moral cristiana. I vaig pensar que això és el que som. Grècia ens aporta la cultura, Roma ens aporta el concepte d'ordre, un imperi que hi ha una disciplina i hi ha una jerarquia, un ordre que es veu a l'hora de fer una carretera o un pont, per exemple, que encara funciona, i els cristians aporten el concepte de moral, el concepte de pecat. I això és el que som els europeus i molt especialment

els catalans. Els catalans. Diguem Grècia, però també diríem quan estàs visitant les ruïnes, Roma, també. Perquè, de fet, els romans van anar allà mateix. Sí, sí, sí. És a dir, els que ho van fer bé van ser els grecs, els altres. Van venir tots darrere. Clar, allà mateix. I encara ara aneu excavant i excavant i excavant cada any, i què hi aneu trobant?

Bé, jo treballo, dirigeixo el camp d'aprenentatge Empúries, que no és ben bé el gestiment, jo depenc, diguem, del Departament d'Educació, però el contacte amb el gestiment d'Empúries, perquè és un lloc que visitem constantment amb alumnes, és constant. Per tant, sí que s'estan fent excavacions contínues. La ciutat grega està excavada gairebé al 100%, però la romana només al 22-23%. Queda més de gairebé tres quartes parts, més de tres quartes parts per excavar encara sota terra. Per tant, el que es descobrirà aquí a Empúries segurament no ho veurem nosaltres perquè les excavacions són lentes, però d'alguna manera encara hi ha molt per descobrir, molt per trobar d'aquest passat romà sobretot.

¿I què és el que aprenem amb els jaciments? Cada vegada que es va avançant amb el descobriment, què anem aprenent? És a dir, en la teva seriesa, doctor Llensa, què hi afegeixes?

Bé, jo, és una xerrada que tinc sovint amb els alumnes que jo tinc aquí en Puries, els dic que, esclar, que avui en dia estem sotmesos a una influència anglosaxona inquestionable, des de la música, el menjar aquest dels McDonald's, etcètera, però jo sempre intento transmetre el missatge que nosaltres som fills de Grècia i de Roma. I per tant, cada vegada que es descobreix alguna peça nova, et descobreixes, és com renovar aquest lligam amb aquesta terra d'origen. Des de La Moneda, passant pel teatre, tot això ho devem, els grecs i els romans, la dansa, els Jocs Olímpics, tot això. Encara que digui que el món actualment està dirigit per un senyor que es diu Donald Trump. Per desgràcia de tots plegats, i per tant aquell món anglosaxó té una gran influència, nosaltres mirant aquest mar sobretot, no hem d'oblidar d'on venim.

Venim del Mediterrani, he vist a la sala, sales a prop aquí de la biblioteca, un microscopi, unes pedres, com es treballa aquí? Més després d'excavar, què es fa?

Per jo dir que l'excavació, jo no soc arqueòleg, jo soc catedràtic de grec, però sí que tinc una vinculació estreta amb l'arqueologia, Per això dic que s'escava, abans s'escavava en extensió, era qüestió de trobar moltes coses. Ara s'escava d'una manera molt més precisa, es troba una peça, es fotografia, es neteja, es renta, es classifica. Per això les excavacions són tan lentes, perquè no només es tracta de conèixer o trobar una peça, sinó en quin lloc s'ha trobat, en quin context arqueològic, això un arqueòleg ho explicaria millor que jo, però en quin context aquella peça es troba. Això és tan important com la pròpia peça, moltes vegades.

Aquí el doctor Ayensa té al seu costat entre ell i el nostre company Josep Lluís Blázquez, que avui és aquí també amb l'Albert Castellbicau, coordina. Té una pila de llibres, els mirem així, bam, bam, bam, bam. Va, doctor Ayensa, què estem mirant ara aquí? Per què Grècia avui? Per què Grècia Vull?

Aquest llibre és un llibre que jo vaig decidir escriure a Alemanya, no a Grècia. Jo vaig estar cinc anys director a l'Insur Cervantes. A Frankfurt, sí. Atene cinc anys i a Frankfurt un any, no va arribar l'any. I quan, esclar, jo vaig estar allà en els anys més difícils de la crisi econòmica grega, quan Alemanya, el banc central europeu, va intervenir Grècia. Per als grecs anar a Alemanya, que m'enviessin a Alemanya, el fet de parlar alemany. Eren els dolents. Era una desgràcia. Jo recordo quan vaig pujar a l'Acròpolis a saludar els arqueòlegs, perquè de fet allà van posar una placa amb un elogi de per als cerimonios, que és una cosa també molt bonica, que si ve a Tom ja explicarem, doncs els arqueòlegs grecs quan em van saber que m'anava a Frankfurt em deien tan malament, ho has fet que t'envia de Frankfurt? Per ells era una desgràcia. Però bé, jo parlo alemany, llavors em van enviar a Frankfurt i allà, quan vaig arribar a Frankfurt, vaig veure l'altra vessant, la vessant dels alemanys que consideraven que els grecs eren uns malgastadors, eren uns vagos que només sabien viure de subsidis. Això ho sentia jo cada dia, deu vegades. Però els grecs moderns. Els grecs d'ara. I que els grecs d'abans van aportar moltes coses, els grecs d'ara són uns paràsits. Això ho sentia constantment a Alemanya. Estem parlant de l'any 2012-2013. Llavors vaig pensar que un dia escriuria un llibre que es diria Per què Grècia avui? Intentant demostrar que Grècia, des de la independència, 1830, des que es constitueix l'estat grec el 1832, de fet. Grècia segueix aportant molt a Europa, des de Cavafis, Casanzakis, pintors importants, i una mica reivindicar la Grècia d'avui, que segueix sent una potència cultural. Grècia no és una potència econòmica, però sí que és una potència cultural.

Potència cultural, aquest és el més nou del llibre. Aquest és l'últim, sí. Molt bé, i aquí en tenim d'altres, va, que els recomanem als oients.

Aquí tinc un llibre que té un altre llibre, diguem, al costat, per jo, d'alguna manera, que és la traducció de Cavafis. Sí, això és una obra d'art. Això és un llibre que m'estimo moltíssim, perquè és un llibre, per primera, jo admiro moltíssim Cavafis, és un poeta que d'alguna manera només li falta posar un plat a taula a dinar, perquè gairebé és com si fos un convidat etern, per desgràcia una mica de la meva dona i dels meus fills, que el pateixen també. Aleshores, quan va arribar la pandèmia, jo que portava cinc anys treballant a l'arxiu Cavafis, remenant papers del poeta, Aquí, quan anava de vacances, em deien, a quina illa vas? Dic, no, no, no vaig a cap illa, em vaig a tancar a l'arxiu, que va, fins a treballar. Per mi, la felicitat suprema era anar a treballar a l'arxiu del poeta i remenar els seus papers, els manuscrits dels poemes, les primeres versions. I quan va arribar la pandèmia, aquesta pandèmia que ens va canviar la vida, aquesta situació, a alguns la va canviar, a molta gent, per desgràcia, la va canviar per mal, a mi me la va canviar per bé. Em vaig posar a traduir-lo. I el resultat va ser aquesta edició de Flaner, que sortirà ara a prova a finals d'aquest any. Que és la traducció a la poesia completa.

O sigui, això que estem veient i que tenim aquí a les mans, encara no poden córrer els oients a comprar-ho?

Ara està exaurit aquesta edició. Es pot anar a les biblioteques a trobar-lo. I tenim un. Això, m'encanta aquest llibre. A mi si em diguessis, Silvia, un llibre que jo m'estimo molt, bé, jo et diria que és com si dius a un pare que un fill s'estima molt. Sí. Tots, evidentment. Però jo poder editar cabafis en grec per mi és tocar el cel, perquè és clar, és el poeta que jo més admiro i poder-lo editar en la seva llengua original, a part de ser un acte de certa irresponsabilitat per part meva, suposo, m'ha fet molt feliç perquè aquesta edició, que jo la vaig fer a mesura que l'anava traduint, perquè no és que no hi hagués, ja hi havia edicions de cabafis, estem parlant del gran poeta grec, però no m'acabaven d'agradar segons el que jo havia trobat als manuscrits i vaig preparar una nova edició. Sobre la qual es basada la traducció i que va sortir publicat a l'editorial Dióptra Atenes a l'estiu, perdó, a la tardor de l'any passat en aquesta edició de luxe que es diu Concendinos Cavafis i els números dels poemes de l'1 al 154, els canònics del 154 al 289, els poemes d'arxiu. I aquest és un llibre que m'estimo molt perquè és poder editar el poeta que jo més admiro amb la seva llengua original.

Aquest és un llibre més magnífic, d'una gran bellesa per regalar. Per regalar.

Han fet també una edició, que no l'he portada, una edició en rústica, com aquesta, que és la de Cacorna, i aquesta la van fer una mica per regal de Nadal. I es veu que va funcionar bé. De fet, tenen intenció de reeditar-lo, o sigui que malament no els hi devien anar. En tenim més de llibres, eh? Sí, parlant de Cavafis, mentre jo l'anava traduint vaig escriure un llibre que es diu El vell viatge, que és un vers del poema Ítaca, Toreo, Toreo taxidi en grec, Cavafis de la cultura catalana. El llibre va tenir el premi Octubre Joan Fuster de Saig i és un llibre sobre la influència de Cavafis a la cultura catalana que és. Impressionant i és molt profunda, molt més del que pensàvem. Ah, després hi anem, eh? També ens ho diu. Sí, sí. Va, sí. Aquest és un llibre també, és el meu llibre, un català-grècia, que deca el títol a un amic, Francesc Foguet, que jo no acabava de trobar un títol, perquè no és un català-grècia, amb un subtítol, una mirada, una història compartida. Que és un llibre que m'estimo molt perquè és el llibre que hi ha més de mi mateix. Jo no escric llibres personals, jo tradueixo a altres autors, escric llibres d'assaig, però aquest és un llibre que parlo del meu record dels cinc anys que vaig dirigir l'Institut Cervantes i tots els actes de tema català que jo vaig aconseguir organitzar, sovint molt ben, sempre molt ben rebut pels grecs, pels espanyols atenes no tant, perquè quan la llengua vehicular era el català, doncs això provocava sempre tensions i problemes, però jo vaig tirar endavant i vaig seguir fent, perquè l'espanyol, el català, jo els deia, és una llengua d'Espanya, i està a la Constitució, per tant, i això és una cosa que. Sí, sí, ja és, ja és. Ja és, ho tenia molt clar, però vaig viure. Bé, jo veia que organitzava un acte sobre. Clar, si hi ha un territori a Grècia, un territori, diguem, de la península ibérica relacionat amb Grècia, és Catalunya. I per tant jo feia molts actes de tema català. No perquè jo fos català, sinó perquè des d'Empúries, que estem aquí, els almogàvers, el noucentisme, etcètera, etcètera, hi ha una vinculació amb Catalunya. Que no hi és en altres punts de l'Estat. No hi és en altres territoris. Com per exemple els Instituts Cervantes, que estan al nord d'Àfrica, fan molts actes relacionats amb l'Àndalus. És lògic, és el seu territori de referència. Per als grecs el territori de referència és Itàlia i Catalunya. I per tant aquí explico tots aquests actes que vaig organitzar. La bona rebuda que rebien sempre la premsa grega, perquè eren pàgines que ells no coneixien de la seva pròpia història, és a dir, quan al segle XIV parlem dels almogàvers, doncs bé, els almogàvers, els catalans van estallar, per tant, és una part de la història catalana, però també grega. I a vegades, doncs, sovint rebia missatges, doncs, no tan benèvols de, fins i tot de membres de l'ambaixada, que me. L'ambaixada és espanyola. Sí, espanyola, però jo els hi deia, aviam, vosaltres representeu també les llengües, totes les llengües d'Espanya. No ho tenen.

No ho tenien gaire assumit. No, no ho tenen incorporat. I aquest últim que veiem va.

Aquest últim és l'últim llibre que he publicat a Grècia, que es diu Els catalans en el territori grec, el segle XIV, Castells i Torres. És una versió ampliada d'un llibre que vaig publicar a Catalunya ja fa uns 13 anys, que es diu Els catalans a Grècia, Castells i Torres a la terra dels déus. La vaig ampliar força i és una mica el record monumental que ha quedat dels nostres van passats a Grècia, bàsicament torres i castells. I és una mica perquè els grecs coneguin una part de la seva història que està relacionada amb el nostre país, amb Catalunya, i una mica a mi sempre m'ha agradat conrear aquestes relacions catalano-gregues, perquè en tenim moltes.

El far antic del nostre demà. Perquè servis el nord en el teu navegar.

Et deixo un vers a cinera, escrit en tras d'un blau lluminós, que cantava l'alguer per cantar el seu anyós.

Imagina't, Eusebi, que ara tens aquí la primera classe, diríem, d'una gent que no sap res dels ponts que uneixen Catalunya i Grècia. Què els hi dius només per començar? Bé, jo utilitzaria una expressió

molt bonica que m'agrada molt de Lluís Nicolau d'Olbert, que després va utilitzar Lluís Llach, que és el pont de Mar Blava. Tenim un pont, un gran pont de mar, en aquest cas, de Mar Blava, que ens uneix amb Grècia. Per tant, no hem d'oblidar que al nostre ADN més profund hi ha una part de tot allò que aquells senyors que van arribar aquí fa 26 segles ens han portat aquí. Per tant, si hagués de parlar, i ho faig constantment, amb gent que no té gaire contacte amb Grècia, el que faria seria dir que no ens oblidem. Que Catalunya va ser gran sobretot quan va mirar, ara me sortirà un rodolí, però no era volgut, Catalunya va ser gran quan va mirar cap al Llevant, és a dir, el segle XIV, el nostre gran segle, el nostre gran segle és quan els catalans estan a Grècia, i quan abans, evidentment, els grecs han vingut aquí. Per tant, aquests grans moments de la nostra història són moments relacionats amb Grècia. Catalunya sempre mira cap a Orient, quan Espanya mirava cap a Amèrica, Catalunya mira cap al Llevant, sempre. I això és el que la va fer gran, és a dir, els territoris a Itàlia, Nàpols, Grècia, els ducats Atenes i Neopàtria, és una part de la nostra història. Ramon Llull a Xipre. Ramon Llull a Xipre, que una mica més i l'emmazinen, de tots colors, sí, sí.

I encara ho deies, la presència dels almogàvers també a Grècia, a la Grècia continental, uns anys més tard. La batalla d'Almiro, us dic bé, 1311, què va representar?

Aquella batalla és que la història, intentaré resumir-la molt, els catalans per començar eren mercenaris, un mercenari lluita per diners, la seva feina és aquesta, és com qui té un restaurant, treballa per guanyar uns diners. Llavors els va contractar l'emperador de Bizansi, Antònix II Paleòleg, el 1303, i van anar. Ajudar-lo a fer fora els turcs que cada cop estaven amenaçant més la capital imperial. Però eren molt i molt indisciplinats, és a dir, atacaven pobles turcs, atacaven pobles grecs, violentaven les dones, etc. Aleshores, això i altres factors va fer que es convertissin en enemics d'aquell que els havia contractat. Es van enfrontar a l'emperador que els havia contractat, L'emperador els va anar perseguint fins que van anar baixant per tot a la Grècia continental fins a arribar a la frontera del ducat d'Atenes, és a dir, al sud de Tassàlia. I allà els va contractar el duc franc d'Atenes, Gótia V de Brient, però sembla que no pagava gaire bé aquell home, o no pagava quan tocava. I els catalans, que en això devien ser molt catalans, van dir que fins aquí podíem arribar. I es van enfrontar, i a la batalla del Mirós van vèncer. L'exèrcit de Gautier de Brient. Per tant, es van convertir en amos d'un territori que tenia la capital no a Atenes sinó a Tebas, una ciutat al nord d'Atenes, però que dins del qual hi havia la ciutat d'Atenes. Més tard la van ampliar a Neopàtria. Aleshores, tenim els catalans vivint Atenes, dominant Atenes, durant 77 anys. És a dir, això són tres generacions que es parlava català Atenes. Ben bé dues generacions, gairebé tres. Es parlava català a Atenes, eh? Sí, sí, es parlava català a Atenes, és a dir, era la llengua, i de fet, quan la documentació que hi ha de l'època, doncs, és en català. Per tant, el català es va parlar a Atenes. I això penso que és important, és un detall divan, és que estem parlant d'una ciutat i estem parlant d'una civilització molt important que va tenir el català com a llengua oficial mentre els mugabres van ser allà.

I sempre veiem el que van ser els antics grecs, el que són ara, com va ser. Parlem de la caiguda de l'imperi romà, però per què els grecs també van anar baixant?

Bé, els grecs, Grècia va ser una part de l'imperi romà, també s'ha de dir que Roma va admirar sempre Grècia, és a dir, encara que la tenia subjugada, era part de l'imperi, sempre la va tractar amb deferència. Aquí mateix estem al jaciment d'Empúries, hi ha un mosaic molt famós, el mosaic del sacrifici d'Ifigènia, que és un mosaic d'un mite grec trobat en una casa romana. Per tant, això indica l'admiració de Roma cap a Grècia. Després es produeix la invasió de Roma i, en canvi, la capital, l'altra capital que era Constantinopla, es manté fins al 1453. La llengua oficial és el llatí, encara que tothom parla grec. I, per tant, cau després Bizansi sota les tropes de Mehmet el Conqueridor, el Turk, i Grècia comença un període molt llarg. De molt mal record, sovint, pels grecs, que és el període turc. Ara, en aquests moments, no estem en els pitjors moments de la relació greco-turca, però hi ha hagut moments de moltíssima tensió. I Grècia aconsegueix la independència dels turcs. Comença la Guerra de 1821, es construeix l'estat, primer estat grec, que és molt més petit del que nosaltres. Coneixem el 1830, és a dir, Grècia com a país. Jo quan venen humans aquí em diuen Grècia, dic Grècia no existeix. Grècia en època antiga no existia. Hi havia ciutats-estat independents. Això era Grècia. Grècia era cada ciutat. Tenia un esllaix i tenia un Parlament. Grècia només es constitueix com a estat el 1830. És a dir, és una civilització molt antiga, però que com a ens polític té dos segles. 1832 fins ara. I Grècia, aquesta Grècia, és el que jo veig en aquest llibre de Per què Grècia vull, doncs segueix aportant molt a la cultura europea. Què està portant ara mateix? Ara mateix, per exemple, ens trobem amb escriptors grecs molt coneguts a Catalunya, Califatidis, Petrus Marcaris, per exemple, poetes de referència, el poeta grec Cavafis, per exemple, que no era un grec d'Atena, sinó un grec d'Alexandria, perquè, esclar, Grècia és un país, però hi ha més de 5 milions de grecs a la diàspora. Grècia té 11 milions d'habitants, més o menys, dels quals l'ambient són Atenes, que és una ciutat que a mi m'agrada molt, que és una ciutat molt estressant, perquè una ciutat de 5 milions i mig d'habitants és una ciutat molt gran. Però 5 milions de grecs viuen a l'estranger, és a dir, als Estats Units, a Austràlia, a l'Egipte, i un d'aquests grecs era Cavafis, que és una de les grans aportacions de Grècia

a la cultura occidental. Antoni Rubio i Lluc, si ho dic bé, Carles Riba, la ballarina Áurea de Serrà. Aquesta relació literària, artística, simbòlica, amb què la podries mostrar? Ara els tenim els estudiants aquí, els oients. D'alguna manera,

Grècia hi havia en el bracle de Delfos, en el temple de Polo Delfos, hi havia una màxima, hi havia una expressió que Sócrates la va adoptar, que deia Gnocis i Auton, coneix-te tu mateix. Aleshores, el Gnocis i Auton de Sócrates tret d'una inscripció d'Elfos, és una mica el que és Grècia. Grècia és un lloc on anem a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, ens anem a conèixer. I ens anem també a reconèixer com a artistes. Per exemple, Carla Riba, que havia traduït els clàssics, doncs vol anar a la ciutat d'Atenes o al país en el qual aquests escriptors van viure. És a dir, anem a Grècia per reafirmar-nos, per conèixer-nos a nosaltres mateixos. És com deia Novalis, l'alemany Novalis, és com tornar l'ànima com a una pàtria antiga, no? I és això, és anar a Grècia per retrobar-nos i per reafirmar-nos la nostra condició de ballarina Aure de Serrà, de poeta Carles Riba, d'historiador Rubio Lluc, de polític Francesc Cambó,

etc. I de l'anista Eusebia Iensa, que mira ara, dèiem abans que el Ministeri crec que l'havia premiat, jo quan ho vaig llegir vaig dir, oh que bé, saps? I diríem, però també aquí ara a Figueres l'han fet el personatge de l'any, fa poc, el juny, i m'agradava ara que diguessis això de Sócrates, coneix-te a tu mateix, jo que vinc de la psicologia i ensenyes comunicació, doncs escolta, no pots comunicar realment bé, no pots perquè fixa't la importància de l'autoconeixement, i allà els hi poso Sócrates. Sí, sí. Imagina't fins a on té reminiscències, relacions. Avui tenim la sort de compartir amb els veïns del divan aquest temps de ser amb l'Eusebia Iensa a les ruïnes d'Empúries.

Com qui està preparat des de fa temps amb valentia digues adeu a aquesta Alexandria que fos. Sobretot no t'enganys, no diguis que era un somni, que es confongue la teua orella, no enlliures esperances tan vanes.

Què estem sentint? Que això és una exclusiva, eh?

Això és un avançament, una exclusiva. Cabafis ha tingut molta sort a Catalunya perquè ha entrat de la mà dels millors. De la mà de Carles Arriba, de la mà de Lluís Llach, comentaves abans, de la mà de Josep Maria Sobirà, que és com a artista, de la mà de Carles Arriba, com a sagista, i Cavafis no ha deixat d'enriquir la cultura catalana. Hi ha molts poetes que escriuen poemes inspirats en Cavafis. I l'última aportació ve d'un territori, també de parla catalana, amb les seves variants, que és València. Aquest cantautor que sentim és un cantautor i amic que es diu Elias Monxolí, que fa dos o tres anys va venir justament aquí, al jaciment d'Empúries, vam estar dinant junts, I li vaig regalar la meva traducció de Cavafis. I vaig dir, mira, he fet això, ens vam conèixer ja d'un acto això que havia fet aquí. I llavors va començar a musicar Cavafis en valencià, que és el que sentíem. I aquest és el Déu abandona Antoni, que per mi és un dels grans poemes de Cavafis.

I formarà part del llibre-disc Univers Cabafes, que li falta molt poc. Per tant, nosaltres l'estem sentint perquè, amb l'autorització de l'autor, l'Eusebi Ayensa ens l'ha volgut oferir per als oients de Catalunya Ràdio.

Subscriu-te al Divan amb Sílvia Cópulo de Catalunya Ràdio a Spotify i rebràs els programes directament als teus dispositius.

La palanguera misteriosa com una aranya tan subtil buida que buida, safilosa de nostra vida treu el fil. La balanguera de

Joan Alcubé, cantada per Maria del Mar Bonet, perquè és aquí en el teu divan, Eusebia Iensa.

Bé, Tot i que no tinc relacions familiars amb Mallorca, és un territori que sempre m'ha atret molt i sobretot la tradició literària i poètica mallorquina. La Balenguera, que és un poema impressionant de mossèn Alcubé, també té uns resons grecs perquè aquesta balenguera que fila és com les parques dels antics grecs. D'alguna manera és un poema que relaciona Mallorca. La cultura per tant catalana de Mallorca, amb Grècia també. I és una mica un petit homenatge personal a aquesta illa que m'estimo tant, tot i que ha estat un descobriment per mi, jo no hi tinc vinculacions familiars.

I si hem de parlar de l'experiència que vas tenir al capdavant de l'Institut Cervantes, perquè allò és molt més, com si diguéssim, va ser molt més que organitzar actes, allò és com si fessis una fosa entre cultures. Explica'ns què va representar aquesta experiència.

Bé, quan em van oferir aquesta possibilitat de dirigir l'Institut Cervantes, primer un món desconegut, perquè era entrar en el món de la diplomàcia, Ministeri d'Exteriors Espanyol, Era un món que jo desconeixia, però vaig veure que em donaria l'oportunitat de materialitzar una sèrie de projectes que relacionaven Catalunya amb Grècia, que jo havia estudiat, però que no havia tingut possibilitat, segurament, de portar encara a bon port. I per tant, va ser cinc anys que vaig estar a Atenes. També va ser un sacrifici familiar, perquè la meva dona i els meus fills, que eren petits, van quedar aquí. Eren anys molt complicats a Grècia, eren els anys de les manifestacions, de la crisi, i per tant van decidir que no era un una ciutat, Atenas, per criar els fills petits. I jo anava i venia, jo en aquella època era molt més jove, anava i venia una o dues vegades al mes a veure la família, ells venien a l'estiu. Per tant, va ser un sacrifici de separació personal, diguem-ne, la distància, Però, d'altra banda, em va donar l'oportunitat de fer moltes coses que jo no hagués pogut fer. És a dir, tenir un càrrec, a vegades, et permet accedir a una sèrie de. Tenir unes possibilitats de materialitzar projectes que, si no, no podries. Dels projectes que jo vaig fer, evidentment, no parlaré de tot el que vam fer, perquè seria molt llarg, però hi ha un projecte que a mi em fa especial il·lusió, lligant amb els almogàvers. Jo recordo en una taula rodona que vaig anar sobre la presència franca a Grècia, perquè, de fet, Grècia, el que coneixem com a Grècia, que era part de l'imperi bizantí, doncs durant dos segles llargs, gairebé tres, va estar en mans de bona part de Grècia, de països occidentals, sobretot francesos, venecians, francs venecians, genovesos i catalans també, i florentins. Aleshores, jo vaig anar a participar al Natal a Rodona i vaig parlar dels catalans a Grècia. I recordo que en el sopar tenia al costat el cap de restauració dels propileus, que és el gran portalava que hi ha a l'entrada de l'acròpolis. I em va dir, sí, sí, pues que eren molt bèsties. Dic, jo sé que eren molt bèsties, això no ho he dit en públic, però és veritat. Jo li vaig dir, però no oblidis que. Perquè eren molt bèsties, què feien? Eren mercenaris i, per tant, aviam, eren gent que han deixat molts refranys negatius a Grècia. Grècia, per exemple, fa uns anys es deia, quan volies maleir algú, no sé, tu ets espacito català, no tant de bo et veigis sota l'espasa d'un català. Això, esclar, no és precisament. Ara, el català tenia l'espasa. Sí, sí, o una dona lletja li deien sembla una catalana, perquè es veu que les dones dels almogàvers eren guerreres tan o més bones que els seus marits. Pareixen famílies senceres, no? Per tant, esclar, jo vaig dir, sí, però és veritat que en el 1380, quan l'acròpolis, el castell d'Atenes, com es deia en aquella època, perquè era un castell, estava sent assetjat per un florentí, per Nereus Giajuoli, que la va acabar conquerint el 1388, van demanar una guàrdia d'honor per l'acròpolis, per protegir el castell, i Pere el Cerimoniós la va enviar dient que allò era la joia més bonica del món. Tant que ni tots els reis cristians en podrien fer una d'igual. Clar, això per mi ens salva de totes les barbaritats agudes i per bé, perquè la primera vegada que abans del Renaixement algú diu que allò és una obra d'art, és un rei català. Atenes,

a banda de ser un lloc per viure-ho, representa com un desplaçament interior?

Sí, d'alguna manera és com jo sempre dic amb els alumnes, bé, parlo molt d'alumnes perquè no deixo de ser un docent, és com jo als alumnes més petits els dic, avui anirem a veure els avis, quan venim ampliats, però no els pares dels pares, sinó els pares dels pares dels pares, anirem, tornarem. Està bé aquesta idea,

perquè llavors te'n sents descendent directe.

Clar, vas a veure els avis, però els avis de fa 25 segles, aleshores és com tornar, és com reconèixer tota una sèrie de coses, que t'ho dones per suposades, però que tenen un origen grec. Jo els he dit moltes vegades, quan vas a la farmàcia i veus una serp, la imatge de la serp al voltant d'una copa, allò és la serp que acompanyava el Déu Esclepi, el Déu que està aquí en el museu. Per tant, és tornar una mica a reconèixer-te a tu mateix. Jo que dèiem, que no cisseu ton, coneix-te a tu mateix, sàpigues d'on vens.

Per què la cultura ens fa millors persones?

Sobretot ens fa millors persones, ens fa persones tolerants, penso jo. És a dir, jo quan veig alguns discursos d'odi, discursos d'extrema dreta, que és un tema que em preocupa molt com a docent i com a ciutadà, el que trobo, jo quan veig aquesta gent, dic, jo és com aquesta gent no hi puc parlar, em desarmen perquè jo no puc lluitar contra la incultura. És a dir, jo puc lluitar o puc, diguem, amb algú que té coneixements culturals, jo puc exposar la meva opinió, però no puc lluitar contra la incultura. Per tant, la cultura ens fa millors persones, ens fa persones tolerants. Ens serveix com a pont de mediació. Com a pont de mediació i saber llengües també. Jo tinc la sort que, per exemple, els meus fills, si la meva dona és basca, parla basc. Els meus fills parlen basc, català i castellà. Això és una sort. Això no és un problema. I alemany. Sí, francès, italià, però és allò que sí, d'alguna manera, conèixer llengües, conèixer cultures, anar a veure altres coses, sortir del teu espai de confort,

és bo. I l'Eusebia Ayensa, què té dins seu que ve de Grècia, que és Grècia instaurada?

Bé, jo, el meu cognom és un cognom molt infreqüent, Ayensa, n'hi ha molt pocs. Una vegada vaig descobrir per casualitat que un traductor de Safo al segle XIX es deia Ayensa. Bé, no vull dir que fos perent, no he fet cap investigació genealògica, però no sé si dins del meu ADN o de les meves cèl·lules hi ha alguna cosa d'aquell traductor de Safo. D'alguna manera, haver nascut a l'Empordà, haver vist aquest mar. Haver estudiat grec a l'institut, haver anat a Grècia, vaig fer el doctorat a Creta, allà va ser viure a Grècia, clar, tot allò amb els grecs és un poble hospitalari, és un poble amable, amb tothom, però molt especialment quan parles el seu idioma. Per tant, jo a Grècia m'he sentit sempre molt estimat, molt reconegut, molt recolzat en tot. Abans parlaves del Premi Nacional, és això, que reconeguin, i per mi el que és important no és que jo hagi aconseguit un premi, que això és una cosa més o menys intrascendent, sinó que el poble grec reconegui la llengua catalana com una llengua de cultura. El temps és circular. Jo crec que sí, jo crec que sí.

Que Bafis ho defensava? Que Bafis ho defensava, sí. I què vol dir això, ben bé? És tornar als orígens,

és tornar d'alguna manera a dir, bé, jo aquest territori que no hi he estat mai, jo hi he viscut.

Em pertany, però és dins meu. Hi ha un moment en què dius, però jo no hi era, però sí que hi era.

Sí, i quan veus aquell paisatge, aquells pins, aquells penyassegats d'aquell mar que veus a Grècia, el trobes aquí també, és a dir, hi ha una afinitat cultural, però també una afinitat paisatgística i natural, i això crea, imprimeix un caràcter,

una manera de ser. Avui tenim la sort de compartir aquesta estada a les ruïnes d'Empúries amb el responsable del camp d'aprenentatge. Nosaltres aquí som uns alumnes privilegiats perquè estem, el tenim aquí al costat. A mi és un privilegi. Nosaltres tenim el privilegi. Amb el doctor Eusebia Iensa que també ens ha triat altres cançons.

Tots els nens i les filles de mon ângel se promenen a la rua de part de.

I ha vingut al divan de Jensa, Francois Jardí, cantant-nos "Tus les

garçons et les filles". Per què? Bé, jo soc empordanès i a la meva època d'alumne d'institut jo vaig aprendre francès com a llengua estrangera. Malauradament el francès és una llengua que fins i tot aquí a l'Empordà ja. Parla francès a la carnisseria de la cantonada. I aquí és molt important. És una cultura que m'agrada molt i sobretot penso que per la cançó lírica el francès és una llengua esplèndida per la cançó lírica. I aquest és un exemple. M'agrada molt la cançó lírica francesa, molt. I aquest és un exemple d'aquesta meva cultura, que no és francesa, però d'alguna manera que bé, que em sento molt proper, treballar també amb poetes del Rosselló, per exemple, em sento molt proper a la cultura francesa també.

Al divan amb Sílvia Coppolo escoltem les persones. Catalunya Ràdio.

I la cantaves en català. Eusebi, que et veig. Sí. Què s'ha fet d'aquelles flors de Joan Baez? Perquè ens l'has triada.

Bé, a mi Joan Baez és una cantant americana que m'agrada molt. M'agraden molt les seves cançons i m'agrada molt el seu compromís polític. Aquesta oposició, aquest militarisme que en aquests moments veiem Amèrica, aquesta cultura basada en la imposició militar, ella es va oposar a totes les campanyes militars del seu país. És a dir, és un model de cantant i un model de persona, i un model, diguem, una persona fidel als seus principis, que això penso que és important. En un món en què moltes vegades, per no perdre aquests petits privilegis, doncs diem el que no pensem. Ella és una dona íntegra en aquest sentit, una dona que ha defensat sempre la pau, la llibertat, l'expressió, en un país en què moltes vegades això no estava tan clar.

I ara on som, ara? A Eusebia i Ensa, on som?

Ara som amb l'Orfeu de Gluck i per tant estem en un mite grec, novament, tornem. M'agrada molt la cançó d'autor, m'agrada molt l'òpera, també. Si hi ha alguna cosa per la qual lamento no ser a Barcelona és per no poder anar més sovint a l'òpera. Ara és veritat que al cinema es fan també retransmissions d'òpera. És veritat, sí, pantalla gran. Però, per exemple, aquest és l'Orfeu de Gluck, que és aquesta escena tan bonica que Orfeu diu què faré sense Eurídice, quan la perd, efectivament. És aquella idea que, ben, la mort ho acaba tot. I no es pot recuperar la gent que ha mort. És el mite d'Orfeu. I a mi m'agrada molt l'òpera alemanya, també, especialment Wagner.

Subscriu-te al Divan amb Sílvia Coppolo de Catalunya Ràdio a Spotify i rebràs els programes directament als teus dispositius.

Coneixem una mica més els inicis del nostre convidat d'avui, que és un peu de ciència. Ens quedaríem aquí a les ruïnes d'Empúries. Em sembla que tornarem, farem segona part d'allò. Divan primera part, divan la segona part. I hem de situar el naixement a Figueres. A Figueres, amb el pare i la mare que ja tenen anys.

Sí, per sort, i estan bé de salut, encara ahir quan. Encara les vaig a veure i estan bé de salut. Tenir els pares vius amb 80 i 85 anys és una sort. Són autònoms perfectament. I el meu pare, no és dir que el meu pare és de Vilanova i la Geltrú, però va venir a fer la mili i va conèixer la meva mare en un lloc tan romàntic com és una carnisseria. Bé, no saps mai on coneixeràs la teva parella i la va conèixer en una carnisseria

comprant bistecs. Haurien d'estar esperant tant, van tenir molta estona, van tenir temps.

I llavors el meu pare ara s'ha fet, veis bé, no emportanés ara, i la meva mare sí que és emportanés. A més, ella sempre diu molt d'orgull que una vegada passada va ser alcalde de Figueres, i és veritat.

Alcalde de Figueres. I Madrid, qui és que era de Madrid?

El meu pare va néixer a Madrid per raons de la guerra, perquè el meu avi, i això és una cosa que hem descobert recentment i a mi m'ha fet molta il·lusió, el meu pare de la seva família gairebé no en sabia res. No sabia ni si tenia. Són allò, els silencis de la guerra, del franquisme. És a dir, el meu avi, el meu pare no sap si té cosins, si té oncles. Sabia que tenia pare i mare. I evidentment els pares i mares tenien germans, però no ho sabia mai. El meu avi vam descobrir ara que s'ha fet pública per la llei de memòria històrica els, diguem, tota la documentació dels camps de concentració. El meu avi va estar a tres o quatre camps de concentració perquè era de les, no era militar, però era dels tropes d'avituallament de l'exèrcit republicà. Tropes d'habitualment, és a dir, que portaven menjar. Sí, sí, que no lluitàvem, no va lluitar mai. Doncs clar, això ja per al franquisme era un crim d'estat, era una traïció. I li van fer un consell de guerra, quan va acabar, això ho vam saber recentment, i li van oferir, bé, la possibilitat, no la van oferir, li van obligar a exiliar-se. No el van matar, perquè no havia participat en la guerra, però li van oferir la possibilitat d'anar a Vilnobla-Geltrú o a Mallorca. I Mallorca va dir que, ui, allò era una illa, hi havia massa aigua, Però exiliar-se no era de fora de l'Estat, era lluny de casa. Lluny de casa, sí, perquè ell era d'Argó, però vivia a Madrid, la meva àvia era de Madrid mateix, i va haver d'anar, va treballar a la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. El meu pare va néixer a Madrid, però al cap de pocs mesos ja va anar a Vilanova i la Geltrú. Això ni el pare ho sabia ben bé, ho sabia fragmentat. Ho sabia fragmentat, però tot això. Sí, el fet que el van obligar al pare a anar a Vilanova sí que ho sabia, però no sabia, per exemple, que el seu pare havia estat a camps de concentració. Sí, no li havia dit mai, havia estat a diversos camps de concentració. No, és aquella actitud una mica de protecció de la família, de dir, millor que no ho sàpiguen perquè això només els portarà problemes. Segurament és aquest raonament d'aquesta història tan terrible que tenim de la Guerra Civil i que, per desgràcia, sembla que no prenem la lliçó i sembla que seguim tenint aquí partits d'extrema dreta en el Parlament. Que és una cosa, si em permet, Sílvia, que m'agrada molt recordar que a Grècia el partit d'extrema dreta, Alba Daurada, va quedar il·legalitzat. Va ser il·legalitzat i tots els seus representants, els seus dirigents, van acabar a la presó. I això és una lliçó. A nosaltres aquesta lliçó sembla que la península iberica no l'hem après.

T'hem de situar en una infantesa a Boadella, no?

Bé, a Figueres, però llogar, si els meus pares tenien altres matrimonis de Figueres, un mas llogat, el mas Serra, en el terme de Boadella. Efectivament, jo em vaig criar molt en aquella masia, que era una masia en què cada família tenia una habitació, i estàvem allà, jo em vaig criar en plena natura i vaig tenir una infantesa molt feliç. Jo reconec que va ser una infantesa feliç, una època en què els nens podíem jugar al carrer sense cap perill, no hi havia perill, no hi havia cotxes, no hi havia cap mena de perill. Jo recordo una infantesa amb la meva germana, una mica més petita que jo, una infantesa feliç.

I ara que ens parlava d'aquesta extrema dreta, nosaltres, i a més diríem, arran de tenir aquí, diríem d'una manera molt evident, la reina Sofia, teníem molt clar que havien estat els militars i la dictadura militar, alhora que aquí hi havia la dictadura franquista. I d'aquest partit que ens deies ara molt bé, Alba Daurada, que van acabar a la presó. Tu ets catalanista, eh?

Sí, sí, sí. D'esquerres. Jo, també te diré la veritat, quan jo vaig anar a treballar al Cervantes, jo em creia el missatge de l'Espanya plural, de l'Espanya nació de nacions. Jo me'l vaig creure i vaig anar allà pensant que realment faria una política cultural, política no, sinó cultura, política cultural, en aquesta línia de l'Espanya nació de nacions. I vaig veure, després de treballar amb els diplomàtics espanyols, que això era una entelequia, que això era un. Un miratge, que per ells hi havia una cultura hegemònica, que era l'espanyol, i la resta eren cultures familiars, cultures populars i que no tenien el prestigi. I això, esclar, de seguida, les grans enganxades, les grans discussions amb els membres del cos diplomàtic era cada cop que en el Cervantes d'Atenes es parlava català. Si jo quan venia un convidat, jo li deia, qui vols parlar en català, en castellà? Ah, puc parlar en català, dic, com només faltaria, jo posaré traducció al grec, si parles castellà també, perquè els grecs no saben ni català ni castellà, però tu decideixes, perquè és una llengua oficial, i això, que per mi era una cosa evident, doncs, pel cos diplomàtic no ho era. Aleshores, cada vegada que algú parlava en català, Tenia espanyols que vivien a tenes que venien a l'Institut Cervantes que s'enfadaven perquè no mos he entendido nada. Mira, jo, com la cosi digui, és una llengua que obligo a sentir com a pròpia, també, sent espanyols, i ho sento molt. I les grans enganxades van ser per això. I veies que, d'alguna manera, t'ha decebut. Sí, va ser una decepció, perquè jo, per exemple, me reúno amb un diplomàtic, amb un ambaixador, que em va dir, em deia, m'intentava convèncer, i me deia, jo no tinc res contra el català. Quan ve un català aquí, tu dius esto de bona nit, i després et passes a l'espanyol, que és la llengua de tot. Aquest és el problema, li deia. El català no és per dir bona nit només. El problema és aquest. El problema és entendre que el català no és una llengua per dir bona nit només. I aquest era el gran problema. És a dir, per mi, totes les llengües de l'Estat tenien el mateix nivell i la mateixa categoria.

I com explicaves què és Catalunya als grecs?

Bé, jo em passava, Sílvia, doncs, no sé si dic deu vegades al dia, potser seria exagerat, però em passava molts moments explicant que el català era un idioma, que no era un dialecte. Però, esclar, jo explicava una cosa que hauria d'haver explicat l'ambaixada d'Espanya. Això seria l'obligació dels ambaixadors espanyols, del cos diplomàtic, explicar la realitat real d'Espanya, en què hi ha una sèrie de llengües que són oficials, i que no són llengües minoritàries, ni són llengües de segona. Això és el gran problema que vaig tenir, i, esclar, jo no vaig cedir amb això. No vaig cedir perquè, primer, no costa de principis. I jo representava la cultura espanyola, efectivament, amb molt d'orgull, l'espanyol de Sud-amèrica també, però també representava la meva cultura, que era la cultura catalana, al mateix nivell que qualsevol altra. I què voldries per Catalunya? Jo vull dir per Catalunya que tinguéssim la llibertat dels catalans de decidir què volem ser. Això, i cada un decideixi el que vulgui. És a dir, jo penso que, bé, d'alguna manera, jo que ja dic que em vaig creure aquesta Espanya nació de nacions, quan hi vaig viure, vaig veure que el que em demanaven era que m'emputés un braç, és a dir, em demanaven una amputació, és a dir, renunciar a la meva cultura catalana, que era una cultura per parlar amb la meva dona i amb els meus fills, però una cosa familiar, però que la llengua oficial havia de ser l'espanyol, sempre.

O sigui, ara estem escoltat amb adelits, els oients també, i penso, algú que està fent, diríem, ho dic en present, coses tan importants, coses que ens fan créixer com a persones, com a poble, culturalment. Íntimament. I és clar que ja ens ha dit tots els idiomes que parla, tot el que ha estudiat, tot el que ha investigat, però que a casa no eren pas, diríem, milionaris. Eren d'una família amb pocs recursos econòmics. El pare era mecànic, no? Sí, sí, sí.

Era una família mitjana, jo vaig poder estudiar, la meva germana no va voler seguir estudis universitaris, va ser un sacrifici per la família que jo estudiés, perquè suposava desplaçar-me a Barcelona, pagar una residència, les despeses de matrícula, etcètera, etcètera, i per tant va ser un sacrifici. Pels meus pares ho van fer, i com jo he fet també amb els nostres fills, hem fet la meva donació amb els nostres fills. I d'alguna manera per això jo soc un gran defensor de l'escola pública, jo soc un fill de l'escola pública, és a dir, jo m'he criat, vaig estar a l'escola Figueres, al Joaquim Cusí, després a l'Institut de la Santa de l'Ofeu i a la universitat pública, evidentment. Per això jo defenso tant les reivindicacions dels mestres actuals, que és un tema molt actual, és a dir, necessitem estar més ben dotats econòmicament, necessitem un ensenyament de qualitat. Un ensenyament en què una persona de classe molt o molt humil pugui arribar on vulgui i el mateix que una persona d'una família rica. És a dir, igualtat d'oportunitats per a tothom. I si no pot la família, l'ha d'ajudar l'Estat. I la Guruzi com és? Bé, és una vasca molt vasca, és una vasca molt vasca, que la vaig conèixer a Creta fent el doctorat.

Ara somriu, eh? Es posa alegre. Quants anys després? Et poses així d'alegre, cinquanta, quants ja?

Uf, jo ens vam conèixer el 92, ja han passat uns quants anys, no? Jo vaig anar a fer el doctorat a Creta, casualment, perquè jo vaig fer el doctorat sobre la presència catalana en el folclore grec, bàsicament estudis comparatius, no? Folclore grec o folclore català, també el tema dels referents dels catalans, aquests referents que deia abans, no? Tan negatius. I allà, doncs, jo estava fent el doctorat i va aparèixer una colla de quatre basques que estaven fent un Erasmus. I jo les vaig conèixer allà a la biblioteca de la Universitat de Rèfim, no? I una d'aquelles, doncs bé, és la meva dona des de fa més de 30 anys. En Pau com és? En Pau és un hem tingut molta sort amb els fills també. Jo crec que els fills han tingut molta sort amb els pares. Bé, a casa sí li han vist un ambient de treball. Jo també l'he vist en el meu pare. El meu pare és mecànic, per exemple. Jo recordo, clar, la mecànica i jo som realitats incompatibles, no? Al meu pare, quan jo li vaig dir que no volia ser mecànic, es va posar molt content, perquè va dir, si ets mecànic, jo no em jubilaré mai. Sé que si estàs en el taller treballant, jo no em podré jubilar. I el meu pare va ser molt feliç, una vegada, jo no vull fer res de mecànica, jo vull estudiar filologia grega, no? Filologia clàssica. Llavors, el meu pare, jo el que recordo de petit, era uns horaris llarguíssims de treball, un cap de setmana, el meu pare era molt fer modelisme naval, caps de setmana fent barcos, i treballant constantment. I aquesta cultura del treball, amb la meva dona, crec que volent o no volent, l'hem transmès als nostres fills. Que és veterinari, no? És veterinari, treballa a Maccasfield, a prop de Manchester, i és un bon fill i un bon professional. I la Idoia com és? La Idoia és una noia molt de caràcter, però bé, està molt bé que ho sigui. Jo sempre dic que la Idoia ha sortit basca i em fa por sortir català, però no és veritat, tampoc la meva dona riu, però una mica sí, la Idoia és una noia de caràcter, però és una, acabant magisteri, Bé, és continuar la tradició femenina, la meva dona és professora, jo ho era, la meva sogra era professora una i castola, a Sant Sebastià, per tant. Tots mestres. Tots mestres, és una tradició, menys el fill veterinari. Que de fet, també de petits els portàvem a Grècia, i per ells eren uns suplicis visitar jaciments arqueològics amb 45 graus. I llavors, quan el nostre fill va dir que volia ser veterinari, estudiar Ciències, i vaig dir a la meva dona, és que és clar, és que això ho hem provocat

nosaltres. La nostra història és salvar-nos de la trombeta nata, i tots els lleners refugiats.

Som al cine, estem veient la mirada d'Ulisses, de Teo Angelopoulos, perquè ens l'has triat.

Biangilopoulos és un cineasta grec, és un personatge fascinant. Va rodar la mirada d'Ulisses a Mostar en plena guerra dels Balcans, va sobreviure aquella guerra. I va morir atropellat per una moto a Atenas mentre gravava una altra pel·lícula molts anys després. És a dir, va anar al foc del conflicte, va sobreviure i va morir d'una manera ridícula, gairebé com es diu que és atropellat per una moto. És un cineasta complicat, però La mirada d'Ulisses és una pel·lícula que ens parla de la sobre la guerra dels Balcans. I la impossibilitat d'entendre'ns i la impossibilitat de com viure en els Balcans, per exemple, però en molts llocs d'Europa, cultures diferents. I clar, la mirada d'Onisias també té un rerefons clàssic, lògicament, que és l'Odissea.

I també ens ha triat llibres, per exemple, l'Odissea d'Homer.

Sí, aquí jo el que faré és apel·lar riba a riba quan va visitar Grècia l'any 27, va escriure una carta a Carné i li diu, des d'Ítaca, li diu estic a Ítaca, amic Carné, i t'ho faig saber perquè tu i jo sabem que l'Odissea és el llibre més bonic del món.

Conta amb Mosa aquell home de gran ardit que tantíssim arrà, després que de Troia el sagrat Alcàcer va pendre. De molts pobles veia les ciutats, l'esperit va conèixer. Molts de Dolors, el que és ell, pel gran mar patien el seu ànim, fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia. Més ni així els companys no se'l va tan mateix desitjar en tocar. Tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats, que les vaques del sol al fin de l'altura van menjar-se i el Déu va llevar-los el dia en que es tornar. Parla'ns, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres.

Sí, ho té tot, eh? Ho té tot, sí.

És que, de fet, l'Odissea és el viatge d'Ulisses, però també és un viatge interior. També és un viatge interior per a tots nosaltres. És a dir, no sabem res d'Ulisses abans d'anar a la Guerra de Troia ni sabem res quan torna de la Guerra de Troia. Per tant, la seva vida són els viatges. La guerra, sobretot, els viatges. I aquest viatge és un viatge també interior, és un viatge d'autoconeixement, el que dèiem. I, per tant, l'Odissea és un llibre esplèndid, és un llibre esplèndid que jo admiro molt.

Avui torna a haver-hi mar alta a causa d'unes ràfeges de vent estremidores. Un pot notar un despuntar primaveral en ple hivern, un cel de nacre pur ardent fins a migdia, grills en llocs arrasarats i ara el vent que despulla els grans plàtans, que regira els grans plàtans. M'he escapat en aquesta illa amb uns quants llibres i la nena, la filla de la melissa, no sé per què faig servir el verb escapar. Els visitants diuen de broma que només un malalt triaria per refer-se un lloc tan remot com aquest. Molt bé, doncs, posem que hi he vingut a guarir-me, si voleu dir-ho així. Què ens recomanes? Aquí, evidentment,

el quartet d'Alexandria Darrell, que és un altre dels meus llibres preferits. També és un llibre molt relacionat amb Cavafis, perquè quan Darrell va anar a Alexandria, Cavafis feia por que havia mort, i la presència del vell poeta de la ciutat, com ell en diu, era constant a Alexandria. I és un llibre fascinant, perquè Alexandria és una ciutat fascinant. Per tant, és un altre dels meus llibres preferits.

Amb traducció d'Eusebia Iensa, Cavafis ens diu "Tingues Ítaca sempre al pensament. Arribar-hi és el teu destí, però no apreciis gens la travessia. És millor que duri molts anys i que siguis vell quan fundegis l'illa, ric, amb tot el que hauràs guanyat en el camí, sense esperar que et doni riquesa Ítaca". Ítaca t'ha donat el vell viatge. Sense ella no hauries emprès el camí. Res més no té que et pugui ja donar. I encara que la trobis pobra, Ítaca no t'haurà enganyat. Sabi com t'hauràs fet amb tanta experiència, ja hauràs entès què volen dir les Ítacas.

Més lluny, heu d'anar més lluny. Dels arbres caiguts que ara us empresonen. I quan els haureu guanyat, tingueu ben present, no aturareu.

I ara us ho confessarem nosaltres aquí amb el professor Ayensa. Farem un vol, esclar, imagina't, veient les ruïnes, o sigui que nosaltres continuarem al divan. I vosaltres, doncs, us recomanem que hi vingueu i que hi torneu, i que hi torneu a venir. No us podeu imaginar que és una tarda asseguts en un banc, sí? I que tens aquí les ruïnes dels uns i dels altres. Molt a prop, amb el mar al davant i el temps que llavors torna a ser circular. Tot el temps viscut està per viure. Sí o no? És això, exactament.

És veure, és tornar, és anar a casa dels avis, que dèiem abans. Eusebia Llensa, fem el vol? Molt de gust, sí. De moment volem donar

les gràcies al nostre company Martí Cuní, perquè va ser en un viatge que vam anar a fer a Roma, a gravar també persones catalanes que viuen a Roma, que ens parlava de l'Eusebia Llensa, aquí també i amb el record de la seva dona que tant i tant coneixia l'Eusebi. Que avui hem preparat aquest programa amb l'Albert Castellbicau Cordin, amb en Xavier Vilà, que ho documenta, amb en Josep Lluís Blázquez i en Josep Lluís Santisso, el so, amb en Xavier Llauradó i jo, ho dèiem al començament, hem vingut per aprendre i mira, anem a pres més. Gràcies, Eusebia i Ençal. Gràcies a vosaltres.

Més lluny, heu d'anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen. I quan els haureu guanyat, tingueu ben present natural. Tingueu ben present no aturar-vos.

Bon viatge pels carrers, que al seu poble som fidels, favoreix el Déu dels fets. I malgrat llorber combats, tinguin ple dels cossos més amants, omplin xarxes de volguts estels, plens d'aventures, plens de coneixements. Si el seu poble són fidels, que el volant del seu vaixell favoreixi el deb dels vents. I malgrat llorvell, combat, la mora i el seu cos generat, trobin els camins dels vells anells plens d'aventures, plens de coneixents,

I malgrat llorbell combat, tinguin ple dels cossos més amants, com flinxatxes de volguts anells, plens d'aventures i de coneixença.