Famílies nombroses: "Ens costa arribar a final de mes"

Gloria, gràcies per tant.

Perquè nosaltres puguem ser aquí, altres abans han hagut de fer molta feina. Avui ha mort Gloria Steinem, als 92 anys, la periodista americana i referent del feminisme. Encara hi ha algú, encara que sembli mentida, que arrufa el nas amb aquesta paraula. Però el fet és que aquesta activista, a principis dels 60, quan ningú hi pensava amb allò que els passava a les dones, va escriure un article sobre com les americanes es veien forçades a triar entre maternitat i carrera professional. En aquell moment, l'article va ser un escàndol. Avui al programa convidem famílies nombroses, perquè hi hagi equitat dins les famílies i tothom ocupi el seu lloc. Escriptores com la Gloria Steinem van haver de cridar-ho en veu alta. Gràcies per la feina feta.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

La vida en vitesse de croisière, sans revenir en arrière, sans fait sentir, sans danse, sans risque. Se mon amour pourra combler le vide, mais moi j'ai peur de m'oublier trop vite. Il faudrait qu'on joue aux adus, comme nos petites habitudes, mais je voudrais qu'on respire en amour. Comencem amb Angel,

la cantant francesa i també activista que sempre aixeca la veu en favor dels drets de les dones. Avui toca parlar de famílies nombroses. Són com les d'aquella peli del Capra de Que bonic és viure o les coses han canviat? En parlem ara mateix. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Catalunya es troba amb mínims històrics de natalitat. El 2024 hi van néixer gairebé 54.000 infants, gairebé un 1% menys que l'any anterior. Per fer-vos una idea, l'any 75, això fa 50 anys més o menys, les dones catalanes tenien gairebé el triple de criatures, tenien pràcticament tres fills. Les coses han canviat moltíssim, però en aquest context també hi ha l'altra cara de la moneda. Sort d'elles, ens venen a salvar la vida avui. Són les famílies nombroses. Avui volem saber com és tenir tres fills o més a Catalunya. Què porta una persona a trencar l'estadística? Què significa per les mares? Com ho van decidir? Com s'organitzen la feina de les cures? En quin recau? Es lliga molt sovint també a una idea tradicional o fins i tot es relaciona amb la religió. Clar, és que sou de l'opus. ¿És així o no hi té res a veure? ¿O és un discurs que li interessa sobretot a l'extrema dreta? Parlarem de tot això amb les dones que m'acompanyen, i persones avui també. La Neus Barberà, benvinguda, com estàs? Moltes gràcies, bé, molt bé. Escolta, has vingut de Roquetes, això ens fa molta il·lusió. Sí. Perquè sembla que està molt lluny, no? De Roquetes vinc de Roquetes Baixo. Exacte, exacte. Però tu has hagut de pujar. He pujat. I quanta estona, amb autobús, eh?

Sí, amb autobús. No, no, en tren potser encara no hauria arribat. Dos horetes, dos horetes i quart o així.

Exacte, periodista, formes part de la cooperativa Surt de Casa, tens quatre criatures, uns nens d'11 i 9 anys i les bessones que tenen 6 anys. Exacte, sí, sí. Avui qui s'ha quedat amb tota la xicalla?

Avui s'han quedat en personal en una amiga que els cuida, ara esta setmana encara no tenen col·le, que comencen la setmana que ve, i després ara ja al migdia a partir d'ara ja en lo pare.

Que és ara aquí. Imagino els jeroglífics els que heu de fer per conciliar tot això. Ara en parlarem. També ens acompanya el Vic Peña Fiel, que és fotògraf de maternitat i famílies, conegudíssim. Ets una estrella, eh? No sé si diria tant, però gràcies. Avui m'han parlat molt de tu. Tu has fet un. Vaja, tu tens quatre nens i una nena que tenen entre 10 i 19 anys. Correcte. Cinc, eh? Cinc. No estàvem de res, eh? Bueno, jo no en volia, eh? Jo no en volia tant. Tu no en volies, eh? Per sort d'això. Què va passar pel Vic? La vida. I també ens acompanya Bruna Álvarez, que tu també en tens uns quants, però no vens a parlar dels fills avui. Avui no vinc a parlar dels fills, en tinc dos. Exacte. Ah, em pensava que en tenies més. Jo et feia també fructífera. Ja n'hi ha prou. Antropòloga, codirectora del grup Afin, Famílies i Infàncies, professora del Departament d'Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. I doncs això que dèiem, volem parlar de famílies i ho dèiem al principi, és a dir, vosaltres sou l'excepció, podríem dir, que confirma la regla que cada cop en reproduïm menys, però a mi m'agradaria d'entrada que trenquéssim una llança sobre aquesta idea que sempre està associat o es vol associar el fet de tenir moltes criatures també a una idea, a una idea tradicional o una idea potser fins i tot retrógrada. Com ha anat en els vostres casos?

En el meu cas, per exemple, bueno, jo sí que després una vegada he sigut mare, sí que allò que penses, te replanteixes de per què vas començar a ser mare, de dir si ja vas seguir com una miqueta els passos que d'alguna manera la societat t'estava marcant o si realment ho fes perquè volies, o sigui, ho vaig fer, ho he fet, perquè si ho he repetit serà que. Però sí que és veritat que hi ha una part de cultura que tenim interioritzada que ens marca una miqueta els passos que teòricament hem de seguir com a dones i això sí que en el meu cas m'ho he plantejat. Suposo després quan he vist els marrons en els que m'he trobat. Per exemple? Sí. En els moments de caos, per exemple, o de dir, per favor, m'aniria de casa i els deixaria aquí i no vull saber res. Dius, per què vaig voler-ne tindre tants, no? Però, bueno, després, la part bona és que després hi ha altres moments molt bonics que penses, bueno, vale, per això sí que. Valia la pena, almenos a ratets del dia, perquè durant tot un dia hi ha moments de molta felicitat, podríem dir, i moments de molta frustració. Això que dius és molt interessant,

el fet aquest que sembla que hi anem, perquè toca, també. No sé si en els vostres casos també us vau sentir en un moment donat que hi havia una part que fins i tot ni es plantejava, és com que el que he vingut a fer al món,

No ho sé, jo com deia, com que no tenia idea de tenir fills, realment potser no va ser tan així, però sí que és veritat que el moment en què vaig tenir el primer, a partir d'aquí va ser com un caiguda lliure. Però, és que de fet ahir ho parlàvem amb amigues, crec que té més a veure amb el fet que hi ha un enamorament molt bèstia, o sigui, hi ha un component hormonal molt heavy quan tens una criatura que te n'enamores directament. M'agrada que traguis aquest tema, perquè no se'n parla mai.

Sembla que tot són decisions mentals i crec que la màquina.

La màquina tira molt, eh? De fet, com a persona mental, entens amb mi, que jo sóc o era, no sé, una cosa molt quadriculada, molt racional, i això va ser en barrena, o sigui, directament tirar-te a la piscina i que no pari, que no pari la festa i l'oxitocina, perquè realment és molt bèstia. I llavors té un punt que de vegades jo bromejo a xarxes socials de droga, és a dir, és que en vull més d'això i s'han passat l'efecte al cap de dos o tres anys que ja comencen a caminar i t'ha d'educar una mica els nassos, dius, hòstia, una altra vegada vull dir que aquest punt jo crec que hi és independentment del que la societat ens arrossegui a fer o de la pressió social crec que sí que hi ha un component molt no sé, de rellotge biològic si li vols dir, és que això realment mola molt, és molt potent, després te trobes amb els marrons que dius tu que hi són però crec que sí.

L'antropòloga Bruna Álvarez, aquí què has de dir tu?

No, que és molt interessant aquesta. De fet, és un dels debats clàssics de l'antropologia, l'individu i la societat. I és molt interessant perquè sí que hi ha recerques que diuen que aquesta idea de decisió és una narrativa que s'està imposant en el moment de tenir fills. Llavors, és una decisió individual que va cap a les dones i desresponsabilitza totalment la societat i l'Estat, sobretot. Perquè sempre es planteja com una decisió pròpia, podríem dir. Clar, que si tu has decidit tenir fills, jo per què he de pagar l'educació dels teus fills, per exemple, no? Però en canvi, sí que, i això és una tendència que va a més, no?, aquest individualisme, no?, que ens estem, bueno, que s'està enfatitzant més. I en canvi, com ha dit la Neus, hi ha una part social aquí que ens acompanya, però és que no podem separar l'individu de la societat. Sempre, com a persones, la manera que pensem, la manera que actuem, les nostres pràctiques quotidianes, estan immerses en un context social. Per tant, aquesta idea d'individu no deixa de ser una pròpia construcció social, de com pensem en una societat que actualment és molt neoliberal. Llavors, tot això està vinculat també amb la decisió de maternitat.

Clar, hi ha una part neoliberal, però després hi ha també el que s'ha fet sempre. Sempre ho hem fet així, perquè no ho hem de fer d'una altra manera. I jo estic pensant, i els preguntava abans d'entrar al programa, amb qui deixeu les famílies, amb qui deixeu les criatures, i també amb què us demana la societat a vosaltres com a mares, o us demanava. Que s'exigeixen unes coses, sobretot a les dones, que són molt específiques. És a dir, el marit o la parella home sempre pot agafar i escapar-se en un moment donat. Però a les dones això se'ls exigeix des del principi que estiguin molt presents. No es perdonarien les mateixes coses a una dona i a un home, crec.

Jo crec que no és que se'ls exigeixi, és que se'ls hi pressuposa. És aquest clàssic que tu trobes un home pel carrer que saps que és pare i no li preguntes on són els teus fills. Trobes una dona que saps que és mare i li preguntes a qui has deixat les criatures. O sigui, ja només això ja et dona una idea que les criatures sempre estan amb la mare i ho tenim integradíssim. De fet, moltes vegades hi ha

aquestes enquestes del càrrec, que em fan molta gràcia, que els pregunten a home i dona, tu saps el peu que calça el teu fill? O com es diu el seu pediatra? I sempre responen les dones,

per exemple. Total, total. Els aniversaris, qualsevol. Qualsevol informació d'interès de la criatura, normalment la sap la dona. I això us ha passat a vosaltres també, o què? Sí. Home, jo la de la pregunta que di és de, el primer que em fan quan surto de festa o a algun lloc, aquí estan, no? I dius, home, segurament és un pare, que és un pare, o sigui, som el mateix.

Jo anava a dir que potser a mi no m'ha passat tant en el sentit que crec que el meu company sempre hi ha hagut com molta corresponsabilitat, però sí que penso que la part potser més d'intel·ligència emocional o d'acompanyament emocional de les criatures recau molt clarament en la figura de la mare. Més que en la figura del pare. És a dir, que potser l'home hetero-cis és més capaç de dir, bueno, doncs jo assumiré quin peu calça amb la criatura, quin dia ha d'anar el pediatra, quina medicació pren o a quina extraescolar està apuntat, però allò de no sé gestionar una robieta, perquè és així, o sigui, la part emocional, les dones, malauradament, o no, o per sort, la tenim més treballada i els homes ahir fallen, crec.

Sí, és bastant interessant perquè sí que s'han incorporat molt els pares en la criança. O sigui, aquí sí que si ho mires quantitativament hi ha una diferència important. I el que passa, que és bastant curiós, que la incorporació dels pares a la criança no ha alliberat a les mares. Llavors es continua tenint aquesta pressió. I una altra dada bastant interessant és que hi ha estadístiques que estan dient que a mesura que els homes s'incorporen en la criança els disminueix el desig de paternitat. Per tant, és. Ara en tindria dos. No, no, en tenim un. O parelles que se separen en el moment, però de 20 anys, en el moment que la dona diu que tenim fills i l'home diu que no. Llavors, és interessant aquesta dada, que a la mesura que s'impliquen decideixen tenir-ne menys. Mira, escolta, fem una cosa.

Posem música, perquè ara necessito un moment de reflexió.

Sometimes I feel like saying, Lord, I just don't care. But you thought the love I need to see me through.

Famílies nombroses avui a les Hones i els Dies, aquest tema que, clar, és que aquí hi ha molt per parlar, perquè ara parlàvem molt d'hormona, de societat, de capitalisme, però clar, hem de parlar d'economia, que està molt lligat, si parlem de capitalisme hem de parlar d'economia. I quan tens molta gent a casa, hi ha una qüestió de butxaca.

Això és claríssim. Total. Sí, sí, és una de les parts importants. Jo crec que, normalment, que passes a ser família nombrosa, en el meu cas, el primer va a ser com a lo cotxe, per exemple. O sigui, ja has de dir, ja no cabeu a un cotxe normal. Llavors, ja. La casa, si cabeu a la casa dormint, a casa meua dormen en lliteres, els quatre saben que han de compartir habitació, la roba, la roba la van passant d'uns als altres, o sigui, està a part de com aprofites en el que tens, com te'n pots sortir, tenint uns ous modestos i humils, i com fas aquests croquis d'intentar oferir-los tot el que necessiten, perquè intentes oferir-los tot, però intenten fer aquests equilibris i també una mica d'igualtat entre ells. També si van a les escoles d'anglès, que tots puguen anar. I sí, una miqueta d'aquests puzzles. I que ells també, jo crec que això també és un aprenentatge que ells també fan, no de valorar també el cos.

Clar, d'alguna manera els vostres fills aprenen des de petits que han de compartir, i han de valorar, i segurament són més participatius que algunes criatures que diuen el llit me'l fa la mama. Aquí, o comencen a aprendre a fer el llit.

Ui, ui, ui. No és que comencin a aprendre-ho, és que els obligues perquè. No tens més mans, és o fas tu les coses o aquí no donen més de si. Les dues persones adultes que estem aquí davant

de la màquina no donem més. Vull dir que potser aquests fills de famílies nombroses potser tenen més habilitats socials i estan més preparats per quan siguin grans per moltes coses. Jo aquí també tinc els meus dubtes. Penso que hi va molt el caràcter.

No sé si realment condiciona tant el fet d'haver estat tanta gent a casa. Sí que condiciona, no? Potser les dinàmiques internes, estàs més acostumat a que hi hagi més caos, a ignorar soroll, no? Però més enllà d'això, el caràcter és el caràcter.

L'economia m'imagino que és un fet capitalíssim amb tot el que dèiem, eh? Sí, sí, sí.

De fet, sobretot el tema de conciliació laboral familiar, és un tema a l'hora de, no només de decidir tenir fills, sinó de portar a terme la criança, i sobretot també, sí, les despeses, perquè, bueno, malauradament tenim un estat que no està fent unes polítiques familiars fortes, i precisament una mica per això, perquè la família o la. Aquesta concepció d'ajudar les famílies, d'aportar econòmicament, que les persones tinguem fills, sempre s'ha vinculat molt, especialment en aquest país, per tota la tradició de la dictadura, a polítiques de dretes. Llavors aquí les esquerres no han acabat d'intentar aplicar polítiques, tot i que últimament més, amb totes les baixes de paternitat, i sí que estan havent-hi més ajudes a les cures, però no tant.

I clar, jo penso també quan parlem d'economia amb l'empobriment de moltes mares, perquè és evident que aquí sí que, i tu tens números d'això, les mares renuncien més a la seva professió en general. Hi ha les jornades partides, els escorçaments de jornada,

tot això gairebé sempre són les dones. Amb reducció de jornades, sí. Continuen sent molt les dones i, de fet, la bretxa salarial s'explica per això. No per igual feina a diferents sous, sinó perquè les dones, si agafes dades quantitatives, estan menys temps al mercat laboral perquè es redueixen jornades, etc. Sí, aquí sí que hi ha un impacte.

Hi ha un impacte bèstia. De fet, aquí tinc dues persones que van decidir, no sé si ho vau decidir o les coses van anar així, o no vau tenir temps de decidir perquè estava tot el dia. Però la cosa és que vau decidir que fèieu feines, és a dir, que éreu freelance, que éreu autònoms, perquè això, una botiga, per exemple, o sigui, una feina dependenta, a vosaltres impossible.

Sí, jo sempre he estat autònoma, llavors per mi no és nou. Però sí que és veritat que. Bueno, per una banda, jo sempre dic que et dona molta llibertat com per organitzar-te com vulguis i per conciliar, diguem, més fàcilment, de dir, vaig a recollir la criatura perquè està malalta, no sé què, o faig feina amb la criatura al costat. Per altra banda, el preu que pagues és molt car, en el sentit que no estàs mai ni per la feina ni per les criatures al 100%. Sempre tens la ment desdoblada. Mentre que algú que realment entra, doncs, no sé, de 9 a 5, a la que marxa, se'n torna a casa, allà se n'oblida de la feina, no? En el meu cas mai no ha estat així.

El que passa és que el teu és bici, eh? Perquè després te'n vas

a fotografiar famílies, vull dir. Ja, bueno. T'ho has fet mirar, això? No, però té aquest punt que m'agrada veure què hi ha darrere, què ens impulsa a fer les coses que fem. I pot anar amb els fills, no?

Després vull parlar amb ella, a part, perquè m'expliqui tota aquesta sociologia, perquè em té intrigadíssima. És molt guai.

En el meu cas també, molt paregut en ella, jo també era autònoma ja abans, però totalment d'acord en que això m'ha facilitat molt. Un ser ficat malalt, anar al metge, anar a recollir-lo perquè et truquen del col·le, treballar quan un està

A tu et truquen del col·le? Sí, normalment et truquen a mi. A tu et truquen a la mare, perquè jo tinc una amiga que sempre la trucaven i un dia va dir, son pare es diu A partir d'ara el truqueu a ell, perquè clar, també, si el nen es fa una nafra, et truquen a tu.

Sí. Sí, sí, sí. O grups de WhatsApp, també, normalment. On són les mares? La majoria són les mares, això sí. Algun pare per allí, però. Sí. Quantes coses.

Ho hem dit així, en parlàvem de la butxaca, de l'economia, és una peça importantíssima. Mireia Izar, com estàs? Hola, què tal? Bona nit. Ens agrada molt que vinguis a les dones i els dies en guany. Has vist? M'estreno avui, quins nervis, no? Catifa vermella. Tu també podries parlar.

No vinc de Gala, per això, eh? Tu podries parlar també com a mare nombrosa, eh? Podria parlar de família nombrosa i de ser madrastra.

Aquest tema encara l'hem fet de madrastra i m'interessa bastant. Escolta'm, has parlat amb l'Associació de Famílies Nombroses de Catalunya,

que tenen molt a dir. Exacte, són la FANOC, fa més de 30 anys que defensen els drets del col·lectiu i acaben de fer una enquesta també per veure les preocupacions i demandes de les famílies. Aquí tenim uns casos particulars, però és obvi que s'ha de fer com una fotografia en gran angular per veure com estan aquest tipus de famílies a Catalunya. He parlat amb el Raúl Sánchez, que és el director i que a més a més és secretari general de la Confederació Europea de Famílies Nombroses. D'entrada li he demanat aquesta imatge, aquest retrat de la família nombrosa més habitual a Catalunya avui en dia. Majoritàriament la família

nombrosa catalana és la que té tres fills i després poquíssim els que tenen cinc o més, que seria la categoria especial de família nombrosa. Al tenir més fills també hi ha més possibilitat que algú pugui sortir amb alguna discapacitat, per tant tenim un. Més percentatge que la resta de la societat d'algun fill amb alguna discapacitat. Hi ha 154.000 més o menys famílies que tenen el títol de família nombrosa, encara que nosaltres diem que hi ha sempre el problema de famílies nombroses legals i famílies nombroses de fet. Doncs hi ha moltes famílies que tenen fills. Més grans de 21 anys, que és quan espera el títol de família nombrosa, o de 26, que si estan estudiant s'allarga el títol fins a 26 anys d'edat, doncs tenen fills majors d'aquestes edats que depenen dels pares que viuen a casa i que no són considerats per entrar al títol de família nombrosa.

Sí, però que tampoc els pots agafar i posar-los un

segell al cap i enviar-los. Per això és el que diu, que l'administració ja no et reconeix com a tal, però al final ho continues sent, no? I el que és sorprenent i alarmant és que diu que el 70% d'aquestes famílies, independentment dels seus ingressos, tenen dificultats per arribar a finals de mes. Aquesta imatge que ens explica ha canviat amb els anys. Abans les famílies eren més extenses i, sobretot, eren més reconegudes socialment. Segons Sánchez, les famílies nombroses estan més desemparades ara que fa uns anys.

Catalunya fa uns anys van ser els promotors que es modifiqués la llei de famílies nombroses el 2003 per adaptar-lo a la realitat social i va ser precisament el grup català al Congrés el que va impulsar tot això. La Generalitat va ser pionera en crear el títol individual de família nombrosa. Va ser la primera comunitat autònoma que va fer una prestació universal per fil a càrrec que rebia les famílies nombroses i monoparentals que tenien fills de 0 a 6 anys. I tristement, quan va haver-hi la crisi econòmica, aquella del 2008 al 2011, es van suprimir aquestes ajudes, mai s'han recuperat i mai més s'ha tornat, diríem, avançant aquesta línia, quan a la resta d'Europa, precisament, passa tot al revés.

I a vegades m'imagino que s'ajunten també situacions, és a dir, amb famílies nombroses, potser mares soles, és a dir, que la cosa es va com complicant. Ara que sentiu això, a vosaltres també us passa que us costa arribar a final de mes? Sí.

No, ara estem forrades. No, no. O sigui, és un pou sense fons, no? M'imagino. Bueno, i és un control de l'economia, no? Vull dir que saps el que entra i saps el que et gastaràs i el de guardar una miqueta de fecalatge, no pots. O sigui, bàsicament el que entra surt. I qui porta els números a casa? El meu home, això sí. D'acord.

Aquí sí. Hi ha poques ajudes, com deia el director de l'Associació de Famílies Nombroses de Catalunya, però és que, a més a més, és difícil demanar-les.

I moltes vegades les famílies nombroses no tenen temps. I aquest temps es nota molt també a l'hora de buscar quines ajudes pots tenir o quines prestacions pots acollir-te. Hi ha una dispersió de la informació. No hi ha cap portal, diríem, global per famílies que pugui dir, mira, doncs si tu tens tres fills, tens això, això, això, això, això. Això és el que procurem fer des de l'associació, realment, i fem aquesta tasca d'acompanyament. I ens trobem moltes famílies que no tenen ni idea que poden tenir un bosc social d'electricitat que és universal. Per famílies nombroses o que tenen bonificacions a l'impost de béns immobles, perquè tampoc l'administració fa cap esforç en aquest sentit per poder unificar la informació i facilitar la seva tramitació.

Un altre dels mals de caps, que també l'heu comentat aquí, és això de la conciliació laboral i familiar.

Penso que estem en una societat, o sigui, molt individualista. Llavors, quan un té fills, comença a tenir una sèrie de necessitats d'atenció dels fills, d'educació d'aquests fills, que requereixen el seu temps i, per tant, la flexibilitat laboral és fonamental. I això jo penso que és una de les primeres demandes que tenen les famílies. Després, per exemple, no es fa cap ni un habitatge adaptat per una família que pugui tenir. Si es fan habitatges molt petits, els impostos moltes vegades tampoc estan pensats per una feina nombrosa. Compres un cotxe i resulta que com has d'obligatoriament portar cadiretes, des del moment que tens el tercer, necessites un més gran. I resulta que pagues més impostos, els cotxes més grans són més cars, no hi ha cap ajuda.

Has de comprar una furgoneta, vosaltres ho sabeu, això, eh?

Sí, tenim un minibús, ja, un minibús. Jo vaig dimitir, vam prendre el cotxe quan va néixer el tercer i no n'hem tingut mai més. És la manera, no?

De quin cap hi ha en tots, llavors estic veient. Vosaltres, per exemple, això que dèiem de les ajudes, perdeu temps presentant-vos ajudes? És a dir, teniu un gestor que us ho porta?

Perquè, clar, això m'ha semblat que dona molta feina. És que porta molta feina i no tenen teres. És el que dic, no tens temps d'anar

a veure quines ajudes hi ha. Jo, Google is my friend, pica pedra i vinc a rascar i cada petita ajuda que trobes, aquesta m'hi apunto, perquè. Tot el dia buscant, eh? Però és veritat que hi ha coses que les compliquen molt. Per exemple, hi ha una petita bonificació per al transport públic. En els ferrocarrils catalans pots comprar els bitllets a les màquines, però la reivindicació és anar a fer cua a la guixeta. Que dius, hola, bon dia, m'ha d'atendre una persona per fer-me un descompte, que seria tan tonto com posar un número en una màquina.

Sí, però això tu trobes a molts llocs que per al descompte de Família Nombrosa has d'anar en persona per ensenyar el carnet.

La majoria de botigues, ara aquí em poso de testimoni, que fan descompte de Família Nombrosa, tampoc està anunciat enlloc. Has d'anar preguntant, que sembla que demanis caritat. Per Famílies Nombroses aquí teniu un descompte? Que normalment, s'agraeix molt que els facin, però normalment són molt petits. Però tampoc està anunciat enlloc, has d'anar com demanant per favor.

Sí, sí, total. Vaja, que el món no està preparat

per tenir tres criatures o més, però Mireia.

Exacte, i ens llancen una última reflexió des de la FENOC, que és que què hem de fer en un moment de tan baixa natalitat, què estem fent per fomentar-la, perquè al final és el futur de tots, i la resposta no és gens fàcil si mirem cap al nord d'Europa,

tampoc. Pensa que els països del nord d'Europa, per exemple, i això és un tema que és una paradoxa, que als experts els preocupa molt, a Suècia, a Noruega, a Finlàndia, a Dinamarca. Donen molts diners quan tens un fill, tens una conciliació increïble, et donen una casa per poder emancipar-se quan tens 18 anys. Mil avantatges i no tenen nens. No tenen. O sigui, pràcticament Suècia està a 1,4, Finlàndia està com Espanya, i és dels països més generosos. Jo penso que no és un tema tan sols econòmic, sinó que és un tema també cultural.

I afegiria, que és una cosa que també hem parlat en aquest programa, que és que professionalment, en aquests llocs, les dones se n'estan anant a no risc. És a dir, no acaben, per exemple, carreres de científiques, no acaben trobant feina, perquè, clar, estan tres anys fora. És a dir, si t'ho paguen tot, si l'Estat t'ho paga tot, al final tu plegues tres anys d'allò que estaves estudiant, treballant, el que sigui, i quan tornes, ja et diuen, què busca senyoreta, no? O sigui que aquí tenim. No, no és fàcil.

Vaja, tenim molta feina. Si voleu més informació, que us ajudin amb les ajudes, com dèiem, entreu a fanoc.org i, com a mínim, allà potser no us sentireu tan sols. Mira, Isar, ens proposa companyia.

Que bonic que és. Adéu.

Les dones i els dies, cuixes fermes i pizzamunt.

Cuxes fermes i pizzamunt, i diríem que s'han de tenir quadrades aquí, perquè amb tota la feina que teniu cada dia sou les meves heroïnes, avui, totes les que esteu aquí en aquesta taula. Bruna Álvarez, m'has dit, escolta, he de dir una cosa que m'ho estic apuntant aquí. Perquè no se me'n vagi.

Exacte. Sí, un parell de coses. Una, la pregunta, perquè hem de fomentar la natalitat. O sigui, jo crec que no cal fomentar la natalitat per si, sinó que dones, homes, persones en general, puguin tenir els fills que considerin que volen tenir. Perquè el que està passant també és que hi ha moltes dones que acaben no tenint fills, que les estadístiques surten com a dones sense fills, però que sí que han tingut un desig de maternitat, potser han fet algun procés de reproducció assistida i que després ha culminat amb zero fills. Això no vol dir que aquí no hi hagi desitjos de maternitat, i aquí sí que hi ha una responsabilitat social una mica per permetre que les persones passin amb la reproducció allò que poden fer, per també garantir una qualitat de vida. Fomentar la natalitat és una altra cosa. I després, l'altra cosa que has comentat abans, d'això de ser dependenta, que no dona, tenir cinc fills i ser dependenta. Dependenta o tenir un negoci, etc. M'ha sortit això perquè la imaginació meva és. És que tinc l'edat etnogràfica. En una entrevista d'una recerca sobre maternitats. Una de les participants em va dir diu la meva mare era dependenta, tenia una carnisseria va tenir set fills i la que jo entrevistava en va tenir dos i la mare li deia t'ha costat més a tu criar dos fills que a mi set i aquí. També hi ha un tema que jo penso que és bastant important, i és que els infants han perdut l'espai del carrer, l'espai d'autonomia del carrer. Llavors, si els infants estan al carrer i hi ha una societat que més o menys els cuida, tot i que al carrer tampoc cal idealitzar-lo, si ens hem criat més o menys al carrer, també hi havia situacions de risc. Però no hi havia aquest pes tan fort a les mares.

O sigui, aquesta. Bueno, perquè també hi havia tota la qüestió de la xarxa, que jo no sé si, per exemple, Roquetes, que és un lloc més petit, tampoc és un poble, però sí passa això, no?

Sí, bueno, més tranquil·litat de si van pel carrer, tenen més amics, los pots deixar. Vaig a casa de l'amiguet i tens com més tranquil·litat perquè coneixes més a la gent del poble, de la xarxa del col·le, dels pares. En aquest sentit sí que facilita més. O estàs més tranquil, jo crec, a l'hora de començar-los a donar aquesta autonomia a certes edats.

Correcte. Jo penso també que estem vivint una vida molt atomitzada. És a dir, la família s'ha reduït a. Dos membres, els dos adults que tenen criatures, però la famosa conciliació, que és aquesta criança compartida entre moltes més persones, es dificulta en el moment en què tu estàs tancat a les quatre parets de casa teva i moure't a un altre lloc o fer que les altres persones vinguin fins a tu es converteix en una odissea. Vull dir que és diferent que hi hagi una plaça del poble o que hi hagi un poble més petit, no una població més petita que ja fomenta aquesta sensació de xarxa. Crec que això s'ha perdut.

Clar, a nivell personal jo també, és a dir, ara hem parlat molt de la conciliació, dels diners, del dia a dia, però a mi també m'agradaria saber. Totes aquelles coses que us agraden a vosaltres, més enllà de la vostra vida i els vostres fills, on han quedat? Perquè quan tota la vida és tractar i cuidar els altres, què passa amb la vida d'una? Què vol fer? Com ho vol fer? Ho dic perquè el Vic, per exemple, ara està en ple moment de transició, de transició de gènere. Ho has decidit ara, quan ja tens les criatures ja una mica grans.

Sí. Bueno, jo aquí tematitzaria moltes coses, no és una decisió, no és que ho hagi decidit ara, però diguem que m'he il·luminat ara, si vols dir així. No, no, però ho has pogut portar a terme. No, jo crec que ho he vist ara, però perquè és cert que la maternitat en si, la criança, és tan, tan, tan intensa, és un procés tan bèstia que t'arrossega, és a dir, no tens temps de res més, però. No cal parlar de transició, parlem de qualsevol altra cosa. És a dir, moltes de les dones a qui jo fotografio em diuen el mateix. És a dir, és que no tens un moment ni per mirar-te al mirall, ni per saber que t'agradava ni qui eres. Llavors, quan les criatures creixen és aquell moment, que a més a més coincideix normalment amb primeros paus i tal, que ja t'ho replanteges tot, que és aquest moment que dius, vale, i jo què vull ara? I jo qui soc? I ara què passa amb mi? I crec que té a veure una mica amb el procés vital, no? Amb l'edat. Silenci i de saber que vull. Exacte, perquè mentrestant la teva mirada està focalitzada en fer que aquestes altres personetes tinguin endavant.

Però tu creus, per exemple, que en el teu cas la transició es va endarrerir justament perquè tu no tenies espai mental per pensar en això?

No crec que tingui a veure amb el fet d'haver tingut crios, no. Crec que té a veure més amb un procés intern de plantejar-te qui ets i de adonar-te que la disfòria l'has anat tapant sota capes de moltes altres coses.

Però això ja és un altre tema. Ja vindràs un altre dia a parlar-ne.

Però, per exemple, en el teu cas, Neus? Sí, a veure, jo crec que en el moment que ets mare ja passes a una fase de renunciar a moltes parts de la teua vida personal. Parlem de renúncies, eh? Sí, de renúncia. Jo, en el meu cas, sí, jo crec que. Tu què volies ser quan fossis gran? No ho sé. Cantant de rock and roll però sí que és veritat que hi ha una part en els primers anys que jo crec que és normal perquè estàs també en esta bomba hormonal que dèiem i que estàs arrossegada per la maternitat i que això ho banya tot el teu dia a dia i la teua vida.

Et puc interrompre, però jo sí que diria que al mateix temps, sembla com una incongruència, però al mateix temps la maternitat és un procés que et fa mirar-te molt i et fa entendre molt. És a dir, té una part molt introspectiva perquè els nanos et fan de mirall. Que no tens temps de parar-te a assimilar què és el que estàs pensant realment, però que sí que hi és. I per això em sembla tan potent. En realitat hi ha moltes dones que ho aparquen i no volen mirar i tanquen aquesta porta, però és una porta oberta a conèixer-te tu també.

I m'imagino també que en aquestes cases que hi ha tant soroll també hi ha molta soledat en alguns moments. Soledat en el sentit de aquí ningú em veu. No sé si us heu sentit així.

Sí, jo sí. Sí, sí, sí. Bueno, és que ells, a més, en cinc anys ja estan, els quatre són en edats, són molt petits també. Sí, quants anys tenen els teus? Que no recordo. De 11, lo més en 11 les petites 6. És que tu tens allí I allò és una bomba, o sigui, a casa nostra tu entres i si no un està pintant, l'altre està barallant-se no sé qui, o sigui, i ja entres, i ja el teu dia a dia i per a nosaltres ja és normal, no? Que va ser quan ve algú de fora, si que penses, pobre. La persona que diu, com podem viure així? Ja és el nostre dia a dia. Però sí que és veritat que al final estàs apagant focs tot el dia, no? Ara ha passat tal, ara l'altre ha caigut, l'altre s'ha fet mal, ara té gana, ara. Cada un també reclama també la seva atenció, no? Que també és una vegada. També té sensacions de dir, no estàs arribant a cobrir les necessitats de tots o tot el que necessiten O sigui, la culpabilitat, eh?

Aquí, una altra vegada més apareix la culpabilitat, no faig prou, no soc la mare que hauria de ser.

Jo no hauria dit potser tan soledat com el fet que és una tasca solitària perquè no la comparteixes amb altres adults. Com a molt la comparteixes amb la teva parella si coincidiu en l'espai-temps. Però si no, realment, és aquí on apareix la soledat. No pel fet que les teves criatures no et vegin, de fet et veuen més que ningú. Vull dir que et sents molt vista, molt vista, en realitat.

I molt cridada, m'imagino, molt cridada, no?

Volies dir alguna cosa més? No, que ara m'ha recordat la imatge que vas al lavabo i estàs amb totes les criatures al teu voltant, la dutxa o aquests espais que ni això, no? Clar, jo tenia una amiga que em deia és que no puc ni pixar.

És que és així, és així. Doncs, Neus Barberà, Vic Peña Fiel, Bruna d'Alvarez, moltíssimes gràcies a tots tres per haver vingut avui a les Dones i els Dies. Gràcies. Vigueu quan vulgueu, que ens encanta que vingueu aquí a les Dones sempre i poder parlar d'aquestes coses. Moltes gràcies. Gràcies.

¿Ves todo esto? He cambiado. He crecido. Te he guardado. Todo lo que hace que soy yo. Hago lo que sea, sé dónde voy. He dejado de contar las años. Y si viajo,

Ahir vaig veure una pel·lícula boníssima. Encara no estàs veient aquesta sèrie? No te la pots perdre. Però si és brutal. Cada setmana arriben pel·lícules i sèries noves. Però quines valen realment la pena? A la finestra indiscreta mirem, escoltem, discutim i sobretot triem.

Les que et sorprendran, les que no et pots perdre i també les que et pots estalviar.

Perquè davant de tanta pantalla el que necessites és algú que t'ajudi a mirar.

Nova temporada de La Finestra Indiscreta amb Toni de la Torre. Aquest divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Tu hi poses les crispetes i nosaltres hi posem la tria. Ha tornat la nit dels ignorants.

I m'encanta. Amb Marta Romagosa.

A la nit dels ignorants passen coses increïbles. I és que aquest programa és.

Sí, és que té l'audiodiversitat oberta, de quan jo hi estava, igual, igual.

De dimenge a dijous, de 12 a 2 de la matinada, la nit dels ignorants.

Ai, nosaltres també l'estimem, Georgina Monge, la nostra politòloga de confiança. Vosaltres teniu politòloga de confiança? Si no en teniu cap és que no sou ningú. Georgina Monge, com estàs? Molt bé, Montse, bona nit, com estàs? Doncs, escolta, molt contenta de veure't per aquí. Passadíssimes les 11 de la nit, ja. I amb ganes que ens expliquis, vaja, de què parlaràs enguany, que parlaràs de l'amor. La política i l'amor jo no sé si tenen a veure, però el que sí que té a veure segur és l'amor i les dones. I tant. Ens encanta parlar de l'amor.

I tant, ens encanta parlar de l'amor i és un tema del que jo crec que podem treure molt suc, Montse. Escolta, l'amor és un tema que

et dona molt a parlar, que afecta de manera molt directa a les dones, i de fet, si Karl Marx va dir allò que la religió era l'opi del poble. Què va dir una feminista que ens agradava molt?

Una feminista que ens agrada molt, que és Kate Millett, que és la teòrica feminista que va inventar el concepte de patriarcat a la segona onada feminista. Doncs Kate Millett el que va dir és que l'amor és l'opi de les dones i és una frase que no em pot semblar més encertada. I també volia lligar-ho, Montse, amb què has parlat. Justament Kate Millett és coetània de Gloria Steinem, que, com has dit avui, doncs. Hem conegut la seva mort i era una dona apassionant. Era una dona apassionant, que va tenir una vida. Molt diferent. Ella va néixer el 1934, va viure a la carretera durant molt temps, de fet té un llibre que es diu La vida en la carretera, si no m'equivoco, d'Alpha Decay, i fins als 10 anys no la van escolaritzar, amb el que és totalment autodidacta, i sí que és una de les dones que és la precursora, una de les precursores, juntament amb Kate Millett, de la segona onada feminista.

A més, va fer coses increïbles, com, per exemple, infiltrar-se a Playboy, a la mansió del Club Playboy, del Hugh Herner, allà, amb totes les conilletes de la Playboy, justament per veure com eren com funcionava, si respectaven o no els drets laborals d'aquelles dones. Va fer això, i segur que ho recordarà tothom, aquesta és una de les moltíssimes anècdotes de les seves ulleres de viador, que portava sempre de la seva baixa autoestima en alguns moments, li costava molt parlar en públic, quan era una dona tenia molt a dir. Molt carisma, a més. Exacte, vull dir que, escolta, hem de parlar un dia de la Gloria Steinem, ho farem, però avui parlem de l'amor, i el problema és que a vegades pensem que l'amor és una cosa secundària a la vida de les persones, quan l'amor, entès d'una manera àmplia, i no només en el marc de la parella, travessa la vida de tothom. Avui veníem de parlar de les famílies nombroses.

Sí, totalment. L'amor afecta de manera molt directa les nostres vides, i si mirem les dades, la majoria de gent a Europa encara segueix vivint en parella. Amb fills o sense, però en parella, i per tant suposem que en aquests casos estem vivint amb les persones que ens estimem. I de fet, una altra dada que a mi m'ha cridat molt l'atenció és saber que el 61% dels catalans i catalanes creuen encara en l'amor per tota la vida, que no sé com ho veus tu, però a mi Montse em va semblar una xifra molt alta.

Parem màquines, és a dir, el mal que ha fet l'amor romàntic, que tothom pensa que el 61% dels catalans creuen l'amor per tota la vida. Jo crec que. El 35% ja s'estan separant, però ei, visca l'alegria.

Escolta, l'amor també genera drets. Sí, per això també és important tenir-ho en compte, perquè hi ha molts drets que deriven dels vincles afectius. Hem sonat ara molt xungues, eh? No, a mi em va semblar una dada que penso, ostres, que maca la gent, no? Perquè jo en el meu entorn veig més desànim que això, però bueno. Si la gent creu que pot ser per tota la vida, doncs mira, millor. Escolta, l'amor que dèiem també genera drets. Què vols dir amb això? Genera drets perquè si ens fixem en la majoria de drets, tots els que tenen a veure amb família, tots els que tenen a veure amb dependència, en principi estan basats en llaços afectius. Igual que quan agafem l'Estatut dels Treballadors i mirem quins permisos tenim, hospitalització, defunció, etcètera, tu només el pots agafar per gent amb qui en principi t'estimes, que és la teva família, però no el pots agafar per la teva amiga. Jo vaig acompanyar a parir una amiga meva i ho vaig haver de fer amb dies de festa, perquè no tinc cap permís. Reconegut per això. I això ens demostra que l'amor genera dret i també genera buits legals.

Clar, però aquí no sé si és amor o és un contracte, no?

No ho sé. Un contracte, però que en teoria es basa en vincles afectius. O vincles de sang, no? Sí, sí, sí, totalment. Però en tot cas, jo crec que sí que l'amor segueix estructurant-nos la vida. L'amor, com dèiem, entès d'una manera àmplia, com deies tu, Montse, l'amor afecta lleis, afecta política, afecta institucions, i per això penso que és important fer una secció sobre l'amor. Parlar com ens afecta a les dones i també pensar una mica col·lectivament quin tipus d'amor volem, no? Que no ens faci mal, que ens faci bé i que no se senti en desigualtats.

Georgina Monge, ara que no en sent ningú, tu estàs eternament enamorada? Eternament? No et sé dir. Ara per ara sí. Eternament. Això, veus, a mi ja em costa més de dir-ho. Ollentes, vosaltres esteu eternament enamorades, nosaltres de vosaltres. Això no falla mai.

Ai, que ens acostem ja a les 12 de la nit amb la nit dels ignorants, però segurament l'amor restau hauria d'estar a la base de la construcció de les famílies, també de les famílies nombroses de les que hem estat parlant avui. Sí, ho he comentat molt.

Jo crec que hauria, com la resta d'estructures familiars, en principi, tu et cases amb algú, o sigui, ja no anem per contracte com en altres països, vull dir, en principi, et cases amb qui t'enamores, tens fills, en principi, tot això. Però moltes vegades està molt vinculat als valors dominants d'una societat també. Per això per mi és interessant el model de les famílies nombroses perquè crec que representa dos pols a l'actualitat. Un, el que ha encarnat molt temps aquest model més conservador de família amb molts fills que la dona es dedica principalment a cuidar i l'altre pol que és el que s'està donant més ara, jo crec que molts cops són famílies reajuntades que parteixen de divorci, per tant res molt moral en això. I és interessant, però a més a més.

Jo crec que també el tema de la família nombrosa s'ha apoderat molt d'aquest discurs, l'extrema dreta se'ls ha fet seus com si no es pogués tenir una família gran, sense que hi hagués ni religió ni res pel mig.

Tota la veritat. I el que també estic veient últimament, i no només estic veient, sinó que he llegit bastants articles al respecte, és que cada vegada més també tenim molts fills. És una mica un senyal d'estatus, no? Tenim moltes famílies com la Becca amb Kardashian, que totes tenen molts fills i es presenta com una cosa glamurosa. I de fet. Et vaig llegir algun dels títols dels articles que he trobat perquè crec que valen molt la pena. M'encanta. Tenir molts fills és el nou luxe, el símbolo ocult del poder del 2025. Aquest seria un. Un altre. Quan tenir quatre fills et dona més estatus que un Rolex. O l'últim. Tenir una família nombrosa és el nou Birkin, no? Associant aquesta idea de tenir molts fills a un tema d'estatus social, un tema de glamur, fins i tot.

Mare meva, per això no ho llegeixes. Què llegeixes, tu? És la Ola, això?

A mi em surt per tot arreu, això, l'algoritme, Montse. Sí, l'algoritme. Però tu família en hombres o no ets? No, no, no, no, no, ja no ho seré. No, no.

Avui, per emmarcar el tema de l'amor, estaria bé començar per parlar sobre a qui estimem i què ens agrada a les dones. Ostres, això és una pregunta així forta, eh?

És forta. Pensava, bueno, si hem de parlar d'aquest tema, anem a veure una mica què ens agrada a les dones i el que he trobat. Van publicar fa poc al Ministeri de Sanitat i al Centre d'Investigacions Sociològiques, van publicar l'enquesta nacional de salut sexual, i el que vam veure és que encara avui, el 88% dels homes davant del 77% de les dones ens seguim declarant heterosexuals. Per tant, diríem que a l'estat espanyol hi ha més heteros, que és la principal. Sí, és la majoria, tot i que les dones. Un 77, eh? La cosa està baixant.

És més baixa. Hi ha un 33% de dones que no ho tenen clar

o que I aquí la diferència de gènere, també, perquè hi ha un 5% d'homes que es declaren gais, per tant, que tenen una. Un 5 només, eh? Un 5. I de mitjana. Clar, clar, clar. I un 1,5 de dones que es declaren lesbianes. La gran diferència també ve és que hi ha moltes més dones que es declaren bisexuals, un 9%, que homes que serien un 5%. Tu creus que. Que no són sincers o què? No, jo crec que això està molt condicionat. Jo crec que té molt a veure amb un tema d'aquell, estan havent canvis generacionals i que són dades que estan molt condicionades per l'edat. Perquè si agafem només la franja més jove, de 16 a 25 anys, ens trobem que hi ha moltes més persones que es declaren homosexuals, siguin gais o lesbianes, però sobretot, sobretot, Entre 16 i 25 anys hi ha molta més gent que es declara bisexual i ara fliparàs, Montse, perquè. Sobretot no hi ha por a explicar-ho i a dir-ho. No hi ha por a explicar-ho i a dir-ho i jo crec que també hi ha un tema que la generació Z està més oberta a les diferents orientacions, està més oberta, ha normalitzat més la possibilitat que t'agradi una persona independentment del seu gènere. I en aquesta franja dels 16 als 25 anys tenim que un 11% dels nois, és a dir, un de cada 10, es declara bisexual, davant d'un 26% de les noies, és a dir, més d'una de cada quatre noies d'entre 16 i 25 anys es declara bisexual, que això és un salt. Molt gran. També és veritat que els companys de Catalunya Ràdio els estava escoltant aquest estiu en un dels programes que van fer i deien que això canvia. O sigui, és al llarg de. Quan als sis anys s'ha preguntat a aquestes persones si mantenen aquesta orientació, si segueixen considerant-se bisexuals. Sí. Hi ha hagut variació. Igual que qui es declarava homosexual no ha canviat, en general, qui es declarava bisexual ha canviat. I els homes han passat a declarar-se gais i les dones han passat a declarar-se heterosexuals. Que em va semblar molt curiós, això. Doncs escolta estem aprenent

moltes coses eh Georgina Monge m'estàs fent por eh.

Esteu sentint les dones i els dies, gairebé a les 12 de la nit, i també hi ha persones que declaren no sentir desig cap a ningú, que jo crec que és una cosa. I és un fet que durant anys ens va costar molt acceptar-ho, això. I encara hi ha algú que diuen, amb aquests els passa alguna cosa.

Això és impossible, els passa alguna cosa. I el que diu l'enquesta de la que estem parlant és que un 12% de les dones declaren no sentir desguisos cap a ningú davant de només un 2% dels homes. Montse, és molt un 12%, una de cada deu. També jo quan vaig veure aquestes dades vaig pensar, uau, quantes dones asexuals que hi ha. I el que és cert és que no són dones que s'identifiquen com a sexuals, són principalment dones de més de 75 anys que diuen que ja han deixat de tenir desig, cosa que no passa en els homes grans.

Escolta, també seria interessant saber, més enllà de qui ens agrada, si estem satisfetes amb la nostra vida sexual, perquè jo crec que aquí, si comencem a preguntar-ho, potser ens posem a plorar. Jo no sé si em menteix molt, aquí, amb l'enquesta, la gent.

Ja, jo també ho he pensat, perquè m'ha sorprès lo bé que li va a la gent. Tothom està content, eh? Tothom està molt content, perquè un 77% de les dones declara estar o molt satisfeta o bastant satisfeta amb la seva vida sexual. Però tot i així, Montse, també que no ens enganyi aquesta dada genèrica, perquè això canvia moltíssim amb l'edat. Quan els preguntem a les noies de 16 a 25 anys com de satisfetes estan, puntuen amb un 8,8 sobre 10. I a partir de 50, les dones què? És que va baixant progressivament. A més, tu mires la línia i és una línia que baixa, baixa, baixa, i a partir dels 75 anys ja ho valorem amb un 5. Sí, aprovadet justet.

Però hi ha algú que gaudeix, eh? Perquè si no, no tindríem un cinc. Sí, això és veritat. Escolta, i tens alguns titulars més a compartir? Perquè aquesta enquesta, Déu-n'hi-do. Aquesta enquesta de què era? Perdona, que no la recordo.

És del Ministeri de Sanitat i del Centre d'Investigacions Sociològiques i és sobre salut sexual. I escolta, algun titular així que ens impressioni més, per acabar? Mira, aquesta enquesta parla, per exemple, de qui ha comprat sexe i només el 0,3% de les dones ha pagat per tenir sexe en algun moment de la seva vida, 0,3% Montse, davant del 28% d'homes, és a dir, pràcticament cap dona, pràcticament un terç dels homes.

Doncs escolta, ens quedem amb aquesta d'allò per reflexionar també, comprar sexe, no comprar sexe, què vol dir això? Sí. Podrem parlar de més coses. Ui, ui, ui. Tenim molta feina aquest any. Georgina Monge, moltíssimes gràcies. Gràcies, Montse. I fins aviat. Nosaltres ho deixem aquí. Hem arribat al dijous, ja, és fort això, eh? Demà divendres. Roser Pereira Moragas, Montse Comelles, Mireia Isard, Albert Castellví, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà hi tornarem amb l'actriu Isabel Rocati, una dona amb una llarguíssima trajectòria que acaba, vaja, que no para de fer coses, però que estrenarà el 18 de setembre, tanit, aquesta pel·lícula del Pep Garrido, que es veurà als cinemes i que està basat en la novel·la de Núria Albó, que vam llegir moltes amb aquella col·lecció que es deia Baixell de Vapor. És un llibre que va marcar a moltes generacions. Això s'adonarà demà a les 11 de la nit. Ja no us oblideu que aquest any hem canviat d'horari. Bona nit.

Bona nit. I wish they'd been told They may call it a shot

in the dark From what we know It's not un heard of And we'll one day Tell a

story.