Isabel Rocatti: "M'han arribat a dir 'cobres menys perquè ets una dona'"

De quin material està feta una gran actriu?

Primera setmana de les dones i els dies d'aquesta nova temporada, ja sabeu que és divendres i els divendres és dia d'entrevista amb tranquil·litat. Avui ens acompanya Isabel Rocati, una actriu que amb el seu currículum teatral podria fer un resum del més emocionant que ens ha passat en aquest país en els últims anys. Juglas, La Fura dels Baus, Calixto Vieito, Sardà, amb tothom ha treballat i tot ho ha fet. Cine, televisió. Nascuda a Burgessot, va ser, ja sabreu qui vull dir jo, la Victòria de Temps de Silenci o la Marcela de Ben del Pla. Diu que quan era jove ja li feien fer alguns papers de gran, potser per la seva presència. Ara ho esbrinarem. A Catalunya Radio,

les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Isabel Rocati, com estàs? Doncs molt feliç d'estar aquí amb tu. Escolta, molt feliç, però això ho dius a tothom o què? No, només a tu. D'acord. I ara. Aquesta és la bona actitud. Molta feina.

Últimament sí. Sí, no pares? Sí, últimament, els últims anys sí, estic molt agraïda.

Tu saps que moltes actrius, a partir de la seixantena, comencen a dir, no hi ha papers per mi, no trobo feina, no em truquen.

No, no, permítem, no a partir de la seixantena, a partir ja dels 40, llar, 50, inclús, eh?, Jo crec que estos últimament, els últims anys, estan canviant prou les coses i en aquest sentit s'estan donant també més papers des d'altres punts de vista a dones més grans, visions de dones més grans. Però fins ara. Un drama, eh? Un drama. Ben bé, la carrera se podia acabar excepte per, què? 3, 4, els 50 anys, ben bé.

Tot i així, tot i així, hi ha uns papers que et toquen també quan ets jove i uns quan ets més gran. Òbviament. De fet, ara, per exemple, en uns dies, de fet, el 18 de setembre, d'aquí no és res, s'estrena el cinema Tenit. Que és una pel·lícula de Pep Garrido basada en la novel·la de Núria Albó, aquest llibre mític de la col·lecció del vaixell de vapor que vam llegir tota una generació i que ens va marcar molt, d'aquesta nena, el seu gos, etc. I tu, no vull fer espòilers, però et fan fer el paper de bruixa.

Sí. Sí, bueno, bruixa és tant com ho veu el poble. Alguns, és un punt de vista que la veuen bruixa. Què és la bruixa? És una dona diferent, senzillament diferent. Autosuficient, viu sola, coneix les herbes, té una sabiduria, una saviesa ancestral. Clar, és molt diferent, és la bruixa del poble.

I una dona que no demana perdó i no dona explicacions. Exacte. Que jo crec que és, m'imagino que, no sé si en algun moment, justament per fer això una mica el que has volgut, t'has sentit que algú et deia, ets una bruixa, o no? Potser directament no. Com? Em refereixo que com a dones, quan sortim de la norma, Molt fàcilment, ens diuen bruixes. Ja t'entenc. Directament a la cara no s'han atrevit a dir-ho, però és possible que ho hagin pensat. Escolta, el que dèiem, rondant això, a la setantena, 68 anys, estrenant aquesta pel·lícula. Ara, aquest dilluns, Catalunya aixeca el taló. Portes molts anys treballant aquí i costa molt mantenir-se. Sí. Com ho vius, això? T'has sentit estimada a totes les èpoques o com? A veure, això també és un procés intern.

A veure, jo sempre. Quina pregunta? M'he sentit estimada. M'he sentit estimada, sí. A veure, sobretot perquè no m'he sentit no estimada, que això és important. No m'he sentit especialment estimada, però no m'he sentit o apartada, odiada, en aquest sentit en cap moment. Ara, han hagut èpoques en què sí, m'he sentit més reconeguda. Això és diferent. Que no sempre el reconeixement jo me sento més estimada, m'explico?

Clar, clar. El reconeixement per això toca més l'ego. A les actrius el tema de l'autoestima és importantíssim.

Claro, claro, pero a ver, el reconeixement també és important. Som un ofici que depenem de la mirada de l'altre, fem les coses perquè ocorren, perquè l'altre et miri, per tenir públic. I això també és una repercussió, és un negoci. Si a tu et veuen i tens èxit, te cridaran per una altra cosa. És una roda. Que és natural, que sigui així, no? I, òbviament, a tots ens agrada que quan fem una feina siguem reconeguts per aquesta feina, està claríssim. I sí, sí, com a actriu, això sí que han hagut èpoques en què m'he sentit com més silenciada, eh? Però no especialment per alguna cosa, ni per opinions personals, ni pel tipus de persona que era. O sigui, no m'he sentit atacada íntimament.

Ja, ja, ja estàs. Però clar, com has portat tot a la qüestió de com et miren els altres? És a dir, com a actriu parlem molt de la pressió estètica, etcètera, però també la mirada pròpia? M'imagino que és molt important, no? Com et veus? Per a mi és bàsic,

no per a totes, és bàsic. Jo crec que en realitat l'autoestima és única, és pròpia de tu a tu mateixa, més de com te miren els altres, no només. A mi m'ha costat, jo vinc d'una generació en la que hem tingut un discurs cap a la dona molt limitant, en la que havíem de satisfer les necessitats ben bé dels altres més que les nostres. Jo he estat educada per a ser ama de casa, pràcticament, tot i que vinc de pares que els aprecio molt, el meu papi i la meva mama. Però són gent. Jo vinc de pares majors, ja. La meva àvia va néixer al 1800. Vull dir, estem en 1898. Vull dir, en una generació de res estic tocant ja el segle. Deneu, no el vine. Clar, vull dir, imagina't les creences que han ahir.

Per tant. Però vaja, que les dones s'havien de casar, per exemple. Totalment. S'havien de casar, havien de tenir criatures. Clar. I aquest era el seu objectiu a la vida. Clar. I mama, vull ser artista, això no sé com entra.

Aquesta és la cosa. Jo en aquest sentit també he estat ben estimada per ma mare i no he tingut mai cap problema a casa en el moment que vaig dir que volia ser actriu. Deia d'on venia, que de nena era, havia de casar-me, però jo no recordo que ma mare estiguera al darrere, eh, diguem això, però ara vas veure la societat d'on estava envoltada, la cultura. I en el moment que jo vaig dir que volia ser actriu, perquè la meva adolescència tampoc va ser fàcil, va morir el meu pare sent jo molt jove. Que vas haver de treballar des de molt jove, eh? Sí, però, a veure, no se me va obligar, però jo volia ajudar, perquè és que, clar, esta necessitat d'ajudar a mamar com fora, no?, Jo anava a mantenir els estudis, però jo paral·lelament anava treballant en tot el que podia. Inclús vaig acabar, perquè jo soc del batxillerat, vaig fer batxillerat quart, revàlida, cinquè i sisè. Jo volia entrar en milles arts. Tu volies dibuixar, eh? A tu t'encanta dibuixar. Encara ho fas o no? Ara deixo de fer-ho, però vaig tenir una tongada que inclús dibuixava amb el mòbil. Va fer dos o tres anys i vaig fer com 50-60 dibuixos. Escolta, això ho volem veure, eh? Pues en el móvil encara tinc algo. Vaig fer un pari d'exposicions i tot de punyetera casualitat. Disculpeu la paraula. Sí, perquè no tenia la meva intenció, eh? Però, bueno, me la van mirar, buscar una altra I diu, això ho fas tu? Dic jo, sí. Diu, Isabel, això s'ha de I eren dibuixos que ho feia mal dit amb el mòbil. No, hi ha alguns guapos, molt bonics. Clar, la cosa és que en aquest

món que deies tu, com deies que tenies un peu gairebé al segle XIX, com ho dieu en valencià. Totalment. Eh. Sec, triu, era una mica allò, la nit, això, les noies no ho de fer, vull dir que dius que ta mare ho va recolzar, però vens encara amb aquesta mirada.

Totalment d'acord, totalment. I sobretot perquè a la família tampoc n'hi havia cap artista, en aquest sentit que digueres, tinc aquesta referència d'una tieta, un tiet, algú. Era família treballadora. Totalment. Mon pare era ferroviari, ma mare era modista, i d'ahí vinc. Maravilla de la vida, però no, no, no, no hi havia cap artista en la meva família, no, cap ni un.

Doncs escolta, parlarem d'això, d'autoestimes, de moltes qüestions aquí a Les dones i els dies amb la Isabel Rocati, però anem a posar la primera cançó, és divendres, ja sabeu que ella es porta en la seva banda sonora i ja comença forteta la cosa.

Tots els nens i les filles de mon ângel se promenen a la rua de part de. Todos los chicos y chicas de mi edad saben bien lo que es ser feliz.

La mà, l'amour, com ho portem això? Aquí hi ha molt romanticisme. Totalment. Que la Rocati és molt romàntica. A ver, hem de situar l'època.

El romanticisme va creixent amb tu, amb l'edat. Jo crec que sí, crec que sí. A mi el romanticisme és una mirada cap a la vida. Per a mi ser romàntica, més que una etiqueta de comparar, és una mirada de com veus també la vida. I aquest tema, precisament, a mi em remunta a la meva adolescència, era dels temes en els que jo tenia 14 anys, 15, de los lentos, que en aquell moment ballàvem, i que a mi, el record que jo tinc, és, per primer cop, el sentir-me ja diferent, el no ser nena, ser ja, començar a ser una dona, una jove, més que dona, una. I què creies que significava això? Havia una feminitat ahi, per primer cop, jo aquest tema, per mi és una feminitat, és com un saber-se intern d'una altra manera. Havia una apertura, una sensualitat, parlem d'una certa calidesa, inclús de mi a mi mateixa, Això és el que a mi aquest tema significa, que és el que jo vaig descobrir en l'adolescència, de mirada de mi cap a mi, no era tant una relació cap a fora, era de com jo em relacionava amb mi mateixa, com em sentia.

També ens havies explicat, per exemple, que en aquesta època, potser dels 20 anys, que és 20 anys o així, o és més jove encara? És més jove, adolescent, adolescent, estic parlant de 14-15 anys, adolescent. Clar, agafant una mica la idea del que dèiem abans, encara hi havia la idea aquesta que les actrius havien de ser molt guapes, etc. Jo no sé si tu vas patir molt aquestes exigències, però ja més a nivell personal i intern, de dir, he de ser d'aquesta manera o d'aquesta altra, vull dir, et miraves molt? A veure.

Seguim en el sentit, perquè és sempre molt subjectiu, o jo l'he viscut molt subjectiu, la cosa. No tant que em mirava, no he estat una dona de mirar-me al mirall, és de saber-me, de sentir-me. Perquè si m'hagués mirat, i ara t'ho dic amb tota la humilitat del món, si realment m'hagués mirat, haguera vist la bellesa. Als 20 anys, qui és lleig? Aquesta llum, aquesta potència de la joventut. I, sincerament, jo veig fotos meves de 20, 21, 20. Era molt guapa, era preciosa. Ara, jo no em sentia així. Això ens passa molt, no?

Que ens veiem després amb els anys i dius, com és que estava tan acomplexada? Exactament, exactament. Perquè vas estar una mica acomplexada en aquella edat?

Sí, jo feia moltes dietes. Què dius? Bueno, tu no saps, la dieta de los huevos duros y el café, yo iba como una moto por el mundo, només menjant ous durs i cafè. Mare meva. Ja t'ho diré. I ara veig les fotos d'aquesta època i dic, però si estava superprima, on anava jo? Com em mirava? Com em sentia? Per això t'ho dic, si m'hagués arribat a mirar de debò, haguera vist un cos concret. No, no, jo em sentia que estava fora d'allò,

que no, que no, que no. I quan passa aquesta tensió? Quan s'oblida aquesta tensió?

Quan s'oblida? Sí, o no s'oblida mai. Bueno, sí, a mi se m'ha oblidat, sincerament. I paulatinament. Jo crec que a mi, en qüestió de passar els anys, d'anar acomodant-te, d'anar creixent íntimament, equilibrant la ment, que la ment és molt punyetera, i anar, bé, el que jo dic creixement personal. D'això n'has fet molt, eh? Bé, n'he fet molt, n'he fet, que per a mi m'està servint, continuo, jo tinc hàbits que vaig agafant en la vida, i un d'aquests és de meditació, d'observació interna, que també em ve com a actriu, vull dir, com a actor, quan et formes hi ha un aspecte que et demanen, que és l'auto-observació i observar el món, I després aquesta auto-observació jo l'he anat mantenint des d'un aspecte diguem-ne que més espiritual. Per a mi espiritual és una manera d'estar en el món, tampoc té gaire a veure amb la religió, res a veure. Sí, sí, sí, ahí estic.

Tu sempre t'has treballat i, de fet, fins i tot has fet teràpia gestalt, és a dir, t'has format per fer de terapeuta gestalt, que això és una cosa que em fa molta gràcia perquè no és la primera actriu que m'ho explica. Per exemple, Marta Millà va venir aquí al programa i em va parlar de tot això, no?

I ella es dedica, a més, molt, especialment a això. Jo estic fent teràpia gestalt gràcies a Marta Millà. Què dius? O sigui, sou una família, això. T'explico. Coincidíem en vendre el pla i coincidíem en camerinos. I a vegades la sentia explicar, parlar d'algunes experiències però tot això, això on ho fas? tot això m'encanta, tot això m'agrada molt. I em diu, no, no, és que m'estic formant com a terapeuta gestal. Dic, ah, és la primera vegada que jo vaig sentir allò de la gestal. I escolta, això ho feu servir després per fer d'actrius o què? A mi, sobretot personalment, és el que et parlava d'un sentit de com estàs en la vida, com et mires. Hi ha una certa distància d'observació que no vol dir. Estar més freda amb les coses. No, no, és percepció senzillament de com estàs en la vida, com et relaciones amb les coses.

I la salut mental en aquestes feines, on no sempre treballes, on no sempre et truquen a totes hores, també és important perquè imagino que hi ha moments difícils de dir. Com ho faré per arribar a final de mes?

Totalment, totalment. Hem tingut èpoques, com deia una amiga meva de l'ànima, la Montse Pérez, de nadar a la planxa. Ella ho definia així. Com estem? Nadar a la planxa. Això sí que és dieta, eh? Això és dieta. I clar, com vius així? Òbviament, claro, t'obligues a dependre, perquè vas aprenent. Ara tinc, ara estalvio, ara guardo, ara. Vas així, vas equilibrant-te en aquestes coses, però sí són. És un ofici realment dur, és meravellós, però té un aspecte dur del que estem comentant. Les coses acaben i no sempre tens un seguiment. No hi ha un equilibri. I no hi ha jubilació.

Que no sé si penses tu en això. Sí que hi ha jubilació, sí que hi ha. Sí, però molt minsa, vull dir.

No, no et penses. Ah, sí? No, no, no està mal. Bueno, depèn de cadascú. No, no, ho deia perquè sou autònoms. No, no, no, jo no he estat autònoma mai. Hi ha actors, possiblement, que sí, però imagino. Bueno, ja no sé les raons que han tingut per ser autònoms. Imagino, però hi ha molta gent que fa. Paral·lelament, coses de poblatge. Jo sempre he treballat per una altra empresa. Ha hagut moments molt específics en els quals possiblement era que feia algun més volo de poesia, que he tingut alguns anys que he fet prou poesia. I ahir era un poquet diferent perquè tenia que emetre factura i sí, aleshores me vaig ferenciar.

D'acord, o sigui que així més o menys estem tranquils per quan arribi la jubilació. Jo estic jubilada. Ah, ja estàs jubilada?

Jo porto un any jubilada ja. Sí, sí, ja tens. Jubilada però sense parar de treballar. Però els actors tenim des de fa molt poc, també la sort que de que podem treballar paral·lelament a la jubilació. I sí, sí, si hi ha feina. I què comporta això? Que et dona una miqueta més de tranquil·litat en el dia a dia. Sincerament, ho dic així, el que és tota una seguretat de tenir un algo fixo al mes. Al mes de no tenir-lo a tenir-lo hi ha una diferència fonamental. Ara, el concepte de jubilar, que jo també l'he donat moltes vegades, perquè sembla una tonteria. Pero verbalicen jubil Y yo digo, pero ya me llueve. Y yo digo, no, no, no deixo res. Para mí, jubilar es. Estic en un sistema econòmic en què em permet, perquè jo porto des que tinc 18 anys, jo estic treballant des dels 18 anys, i jo estic cotitzant des dels 18 anys, estic contribuint a un sistema econòmic perquè això rotlli per a molta més gent, perquè no ha de rotllar per a mi, que estic cotitzant tota una vida.

Però ara parles d'economia, però jo crec que per a una actriu també baixar de l'escenari ha de ser un moment important i fort, també. Sí, sí. Jo tinc la sensació que

són oficis en els quals, en realitat, una no l'abandona mai, l'ofici. I mentre hi ha gent. Ara, arriba un moment que jo crec que has de prendre una, com en tota la vida, pots dir prou. I jo miro a uns altres. Però tu t'agafaràs amb les botes posades o no? Jo no ho sé, jo per ara vaig continuant, jo em trobo amb energia per tirar endavant. A mi és un ofici que em dona vida. A mi el teatre, l'ofici d'actriu, el cine, la televisió, m'agraden tots els mitjans. Tots. Els disfrute molt. Soc disfrutona. Soc una persona disfrutona. Soc nerviosa. Luego tinc moments de. Ai, ai, ai, que no, que no, que no, que no arribo. Això s'acaba. Però luego disfruto. Jo disfruto molt. I què t'anava a dir? Estem parlant d'energies. Per a mi tu és la vida. Potser hi haurà un dia que diga, està aquí.

No ho sé, però per ara festa major. Isabel Rocati, és divendres i és hora de sentir una altra de les cançons que ens ha triat.

Un altre dels temes que ens ha triat la Isabel Rocati és aquest Private Dancer de la Tina Turner, d'aquesta dona fantàstica que estimem tantíssim. Una meravella, una força de la natura.

Jo ja, quan era Ike amb Tina Turner, ahir la vaig descobrir. Me va a fascinar, esta torbellina, esta energia, esta potencia, ella. I l'he seguida, l'he seguida sempre. I per a mi és una de les dones amb referent de creixement de lo que un ser humano i una dona

pot arribar a fer. No, això sí, i tant, perquè quan estava a Mike Turner ho va passar molt malament i després se'n va sortir de tot i va fer una carrera fantàstica en solitari. Exacte. Escolta, parlem de carreres, perquè hem començat a parlar que vas néixer a Burgesot, a València, en un moment donat pensaves que volies dibuixar, però al final vas dir que volies ser actriu. A casa teva sembla que ho van portar bé, però tu mentrestant t'havies de guanyar les garrofes, vull dir, venies d'una família treballadora. I vens a l'Institut del Teatre de Barcelona, perquè el de València no et volen. Sí. Per què? No voldria.

Sí, bueno, ja ho dic. Era l'any. Sí, si no voler, és així de clar. Perquè jo ja portava tres anys fent teatre. Ens vam presentar tres amics, que estaven, a més, treballant en la mateixa companyia que la dic amb tot l'orgull, que és el Petit Teatre de València. Ara ja no existeix, PTV, es coneix així. Després de. De deixar-ho jo, però jo sí que era teatre d'adult, vam fer teatre de clowns molt famós, molt bonics. Bueno, perquè ja portaven tres anys fent teatre sense haver passat per cap escola. Allò era el primer any que s'obria l'institut allà a València i hi havia Antonio Diazamora, que en pau descansi, me l'aprecio molt, després hem treballat junts, Directament ens va dir això, és que ja, diu, els actors que comenceu, que esteu ja a l'escenari sense passar per una escola, teniu uns vicis que això no se us borraran mai.

Clar, perquè tu portaves molts anys fent teatre. Tres, tres anys. I li va semblar que ja eres massa, ja estaves massa curtida. Que ja tenia molts vicis. Escolta, vas arribar aquí a l'Institut del Teatre, a Barcelona, m'imagino, venint de Borgesot. Com recordes aquella època, també, a tots els nivells, ja no només teatrals, sinó a nivell humà? És a dir, vas anar a viure en un país estudiant? Què vas fer? Què vaig fer? Barcelona, per mi, va ser.

Una explosió d'obrir-me el cap, la vida. La Barcelona, jo vingui a Barcelona l'any 79, ja havia fet petites excursions abans perquè hem de parlar de lliure. Jo he arribat a venir al teatre lliure, veure funció i tornar-me a València. A mi el llibre. Funcionaven els trens llavors, no? Bueno, tota la nit. Jo l'agarrava després de la nit i me passava tota la nit i arribava el dematí a València, era el que hi ha amb els nocturns. Sí, sí, sí. Sí, sí. Això ja no existeix. I bueno, i a l'Institut del Teatre, gràcies a un amic, un d'aquesta tríada que t'he explicat que arribàvem a València i que ens van dir que no, ell se va anar a buscar la vida, va descobrir l'Institut del Teatre, jo mentrestant encara estava fent bolos amb el Petit Teatre, amb el PTUV, I va dir, bueno, esto es una maravilla, l'Institut del Teatre de Barcelona, tal. I va ser arrel d'ell que vaig venir aquí, vaig fer les proves i me van agafar. Sí, sí, però i com?

Aquella Barcelona del 79 com era? Perquè clar, com aquell que diu que feia dos dies que estaven els grisos, vull dir, com vivies tot això? Bueno, jo.

Yo recuerdo sobre todo las Ramblas. Recuerdo las Ramblas y al final de las Ramblas, que ya había, ahora no me hiciera el nom, a madereta, un dragstor, el dragstor Ramblas a Vall, que yo entraba en aquesta de agarrar el tren a las tantas, ple de travestis, que yo esto creo que no lo había visto en la vida. Para mí Barcelona era esto, las Ramblas, la Plaza Real. Era un crit de llibertat, un crit alegre de llibertat, on jo no l'havia viscut mai. I mira que vinc d'una ciutat molt alegre que és València. I després vaig viure a la València alegre, en aquest sentit, no? Però per a mi Barcelona va ser. La primera mirada cap a la ciutat era de. Guau! Aquí. Llibertat. Llibertat. Aquesta és la paraula.

Llibertat. En aquell moment, també, clar, arribes a l'Institut del Teatre i hi havia professors com Boadella, que ara pensem. No en parlem gaire bé, no? Perquè per la seva deriva política. Però en aquell moment era un profe molt codiciat. Era un profe on tothom volia anar-hi i a part acabaven de passar un consell de guerra amb els juglars que d'això no se'n recorda la gent ara però clar, hi havia tota una carrera política a favor li van dir que era un separatista i un català i no el podíem veure no sé després què va passar amb tot allò però la cosa és que era tu coneixes a Boadella i després és quan entres als juglars sí,

després d'acabar l'institut sí, exacte és el que estàs dient. Jo recordo quan feia primer a l'Institut del Teatre, que començava aquí al carrer Elisabets, també preciós aquest carrer i el centre de l'Institut del Teatre, ell, l'Albert, feia segon. Donava classes a segon. Tots miràvem l'Albert. Igual que el Lluís Pasqual, eren professors que estaven fent teatre. La resta eren meravellosos, jo recordo uns quants que els adoro, però ells no eren teòrics només. Quan vaig passar a fer segon, ell feia primer. Va venir el cop d'estat que el vaig veure baixar les escales corrent, escapant, quan l'intent de cop d'estat. Bueno, i després a tercer ja no el vam tenir. I aleshores reivindicaven els col·legues, el grup, tenir classes amb l'Albert. I l'Albert el que va fer en acabar tercer, tot el meu grup amb un altre grup de mims, ens van invitar a passar 15 dies a Pruitt, a la. A la cúpula que ell tenia per treballar amb ell. Va ser meravellós. Allò et va canviar, eh? També em va canviar. També va ser com. Tornar una altra vegada, la imatge que tinc interna és com si m'hagués trencat un sostre així, i vaig veure que el cel era immens. O sea, em va obrir també una porta l'Albert i el puc sintetitzar amb una frase. No hi ha error. A mi això em va relaxar moltíssim. No hi ha error. O sea, a l'hora de crear, llibertat, esto, lo otro, tal. No hi ha error, perquè de qualsevol error podem treure coses. Això em va obrir el cor també i el cap. M'ha encantat.

I tu creies que en aquell moment, per exemple, era el mateix actriu que ser actor? Perquè em fa la sensació que eren molt d'esquerres en algunes coses, però no era el mateix una cosa que l'altra, o no us tractaven igual. A veure, ara et vull centrar. A Joglars o en general?

En general, no? Sí, no ho sé. Tu m'ho dius. A veure, no. Per exemple, en Joglars hi havia, si érem nou, érem dos actrius, set homes. Això està clar. Hi havia una diferència radical. En qualsevol obra, la majoria de teatre. L'equilibri era aquest, més o menys. Sí, però parlo del tracte

o de la manera de referir-se a les dones.

Jo només he tingut al llarg de tota la carrera crec que un parell de moments en els que se m'ha dit un crit en contra de com a dona, no? Però en general he estat ben tractada. Si estem parlant de juguers, en aquella època, tot i que eren dues dones i set homes, era creació col·lectiva. La meva creació era tan vàlida com la d'un home. M'he sentit en equilibri igualment tractada. Les dones allà carregàvem, descarregàvem camió, feien exactament el mateix que els homes, no hi havia diferència de tracte. I quins han estat potser els moments aquests que sí que has dit aquí hi ha un tracte diferent? Sí, va haver-hi un tracte diferent, però a veure, no en l'escenari, ni per part de direcció, va ser per part de producció, no pensé dir noms en aquell moment, ni situació, només la circumstància externa. Érem dos actors a escena, un home i jo, amb un nivell prou equilibrat, eh? Potser ell una miqueta més de carrera que jo, però molt equilibrats. L'obra eren tres hores, que estaven els dos I jo m'entero que ell cobrava bastant més que jo. Jo, tota forta, me baixo a producció, dic, escolta, que jo estic tres hores igual a l'escenari. No, Isabel, perquè tal qual. Volta, volta. Hasta que al final va posar dret i m'ha cridat. No, perquè ets una dona! Em va fotre un crit que jo cobrava menys perquè era una dona. És l'única vegada que m'ha passat això. Vaig quedar a quadros. Era una institució, només he de dir això. És l'única vegada. Una altra, aquesta podria ser una anècdota, que també era bastant jove, jo feia una substitució que finalment no vaig arribar a fer per circumstàncies. I a l'hora de provar-me la roba, l'actriu a la que jo substituïa ja anava amb una minifalda. Per què? Perquè en aquell moment no era un cos normalitzat, feia certa gràcia que fora una miqueta més alt. Jo tenia unes cames normalitzadíssimes, molt estupendes en aquell moment. I se'n va a veure a l'esquerra i em diu, faldilla fent-se els peus, ja, i les cames no s'han de veure. Vaig sentir una bufetada, saps? Bueno, luego mires que dramatúrgicament a lo mejor no tocava, no?

Si només t'han passat aquestes dues coses, déu-n'hi-do. Ja pots estar ben tranquil·la. Sí, sí, total, total.

Maybe this time he'll stay Maybe this time for the first time.

Ai, quin gust, l'Aisha Minnelli, Maybe This Time. Que, pell de gallina, eh? T'he vist una mica, s'ha posat la cara perquè m'ha passat a mi el mateix.

És que, a veure, l'Aisha Minnelli és l'Aisha Minnelli, és brutal, m'he continuat passant. I este tema l'hauré sentit tantes vegades i acabaré, ho he vist tantes vegades. I no et canses, eh? No. No. No. No. I és totalment vigent. I és, bueno I el Maybe This Time jo me l'he escantada per mi íntimament. Tantes vegades de. Ahir tornem al procés íntim personal de. Aquesta vegada sí. Aquesta vegada sí. Aquesta vegada sí. Saps? Ha estat un tema com de. Va, ara sí que ho vas aconseguir. I parlo d'èpoques en les que nada la planxa, el de mi amiga Montse, i un càsting, un altre, i és no, no, no.

Ara sí. Parlaves de la Montse Pérez com una de les teves amigues. En el món del teatre, en el món de ser actriu, És fàcil tenir amigues? És a dir, aquesta imatge que les dones no podem ser amigues perquè hi ha competència, que hem d'aconseguir aquell paper i tot això, és una pel·lícula que ens han venut els altres? A veure, jo soc molt poc de O hi ha algú que tenia enveja de les teves cames?

És possible, és possible, perquè realment eren fantàstiques. A veure, no m'agrada posar titulars i dir, això és així. Suposo que hi ha de tot. Jo, per exemple, que soc molt més tímida, molt més tímida del que aparento, Sóc poc social, que es diu, no? O sea, no sóc massa de sortir, de festes i tal, jo tinc.

Sí, no ens hem d'imaginar la Rocati anant de festa i aquella cosa de la nit i ara tinc un nòvio i ara en tinc un altre, no? Una vida avorrida, m'estàs dient? A veure, no.

No, no, no és tan això, perquè he tingut les meves èpoques, no vull dir-te els vuitantes, els vuitantes, i que a més era època de, doncs això, de bolos, de gira, de sortir, d'acabar funció i tenir 23, 24 anys. Jo, com tots els companys, no acabava en funció, sense anar-me'n a l'hotel, no? Jo, de festa, ja va allà, està claríssim. Però són èpoques molt precises. Parlo molt en general com a persona, com a dona, no?, He tingut, però des de petita, des de nena, amigues comptades. Jo soc d'una amiga, de dues amigues. I algunes podien ser del teatre, però d'altres no. Ja en el món del teatre, jo les que conservo com a amigues són amigues de la infantesa del poble. Encara jo vaig a València i vaig a casa de les meves amigues. Tinc un parell, dos, tres, de València. Aquí a Barcelona tinc més amigues que no són actrius. La fidelitat és molt important. Però amigues, amigues, com a actrius, tenien a Montse Pérez, és curiós.

No, no, està bé, està bé, però és una feina també, i és un moment de la vida, o que em portes tants anys treballant d'això, on el recolzament emocional, perquè no sempre és fàcil aquesta feina, és important, però tu ets de fidelitat i persones comptades.

Bueno, sí, se n'anem mantenint. Són la gent que se va mantenint. És com, també, per exemple. Perquè suposo que també,

pel que dius, potser t'ha fet nosa certes coses de la faràndula.

Bueno, que no em van en el meu caràcter. És això, soc més tímida, ja t'ho dic, molt més del que aparento, no? Perquè soc xerraira i soc populatxera i m'agrada parlar amb la gent, però soc molt tímida, per una altra banda. És curiós, tinc una barreja molt curiosa en aquest sentit.

Sí. Escolta, parlant amb Isabel Rocati, aquest vespre, aquí a Les Dones i els Dies, anem a la publicitat i quan tornem, més històries amb l'Isabel.

Ahir vaig veure una pel·lícula boníssima.

Encara no estàs veient aquesta sèrie? No te la pots perdre. Però si és brutal. Cada setmana arriben pel·lícules i sèries noves. Però quines valen realment la pena? A la finestra indiscreta mirem, escoltem, discutim i sobretot triem.

Les que et sorprendran, les que no et pots perdre i també les que et pots estalviar.

Perquè davant de tanta pantalla el que necessites és algú que t'ajudi a mirar.

50 anys de transmissions de futbol en català des del 5 de setembre del 1976 i a

Catalunya Ràdio ho estem commemorant. Presentem el podcast Puyall 50, un viatge en el temps per descobrir els secrets que van envoltar aquella primera transmissió en català, les gestions polítiques, els personatges clau, la reacció de l'audiència.

Puyall 50, una edició especial dels rècords a l'app i al web de Catalunya Ràdio.

I a més, aquest dissabte coincidint amb el 50è aniversari, des de les 8 del matí, recuperem íntegrament algunes de les transmissions més importants de la trajectòria d'en Puyall. Compte, compte, compte, compte, gol! Aquest dissabte, 8 transmissions senceres de 8 partits mítics a través del canal exclusiu digital.

Commemorem 50 anys de futbol en català. A Catalunya Ràdio,

la Ràdio Nacional de Catalunya.

Poi d'improvviso venivo dal vento rapito e incominciavo a volare nel cielo infinito

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Volare, oh-oh-oh Cantare,

oh-oh-oh. Men, plou, de pintor de plou.

Volare, amb aquesta versió de Malika Ayane, que ja segur que el famós és de Domenico Modugno, aquesta cançó preciosa, que m'encanta sentir l'Isabel Rocati amb aquest accent meravellós valencià que té, que és un goig, però sé que en alguns moments ha estat una cosa que no ha sigut fàcil, perquè semblava que parlar valencià podia ser graciós i exòtic fora de l'escenari, però damunt d'un escenari no feia tanta gràcia. Totalment.

Feia uns anys era així aquí, parlant clar, eh? Jo aquí estàs la valenciana, vaig a València i soc la catalana, perquè, clar, els accents. Però sí, sí, al principi, si jo volia treballar aquí, tindria que parlar amb, bueno, l'accent català d'aquí, amb la normalització, però ara han canviat molt les coses,

eh? I em sembla que tens alguna anècdota de l'època aquesta, algun crític que es va posar molt nerviós. Oh, allò va ser molt. Explica-ho, explica-ho, perquè això és sucosíssim.

Però allò va ser d'una tristesa per a tots. Ja no hi és aquest crític. No, ja no hi és. Per això ho podem dir. Doncs sí, sí. Mira, doncs vam fer una funció preciosa que es deia Estimat Mentider, que era la relació entre Bernard Shaw i Patrick Campbell, actriu autèntica, per la qual Bernard Shaw va escriure. Una obra de teatre. No passa res, no passa res. Has fet tantes coses que és normal, que no te'n recordis de tot. Està basat en les cartes reals d'ells dos. Fèiem aquesta funció, la vam fer a València, va tenir molt d'èxit, vam tenir premis i tal. I jo en aquell moment, tornant al teatre lliure, estava tan feliç amb aquesta funció, vaig dir, això s'ha de veure a Barcelona, perquè eren només dos actors, etcètera, la vaig col·locar per dir-ho així al lliure, vaig parlar i vaig dir, i la van proposar, la van programar durant 15 dies. Bueno, dia de l'estrena ve el crític de torno. Borracho, només dic això. Totalment. Bajo la influència. Només arriba a la mitja part i desapareix. I el tema de la crítica el dia següent és quina pena sentir a Bernard Shaw en Valencià, no? En Valencià. Va ser una punyada. Era un crític famós. Molt famós. No podem dir el nom, eh? No, va, la pena. D'acord. Hi ha tothom amb aquesta mala. Ja sabrà de qui parlem. Això va ser un punyalet al cor. El lliure no saps com es va posar. Van defensar, eh? Clar, tots, perquè això era molt fort. I se va escriure una contra carta, es va demanar disculpes, perquè ja no era nosaltres, concretament els actors, era una llengua.

A la nostra llengua. I també perquè ara suposo que després, al contrari, el que t'han sortit és feines perquè els ha encantat el teu accent.

Ara volen el valencià, sí. Sí, han canviat prou les coses. En això s'està obrint, tal com parlàvem en la qüestió de l'edadisme, també s'està. Bueno, hi ha de tot, hi ha molts límits, perquè són molts actors i moltes actrius, no tothom. De vegades tenim accés a tenir feina, però han canviat prou el punt de vista i en la qüestió de la llengua també. I sí, hi ha treballs que I pot ser en valencià quan el personatge ho permet, perquè de vegades quan formes part d'una família tothom hem de parlar en la mateixa fonètica i hem de parlar en la mateixa musicalitat inclús, però quan el personatge ho permet, doncs sí, és un plaer, la veritat, és un gust.

Doncs, escolta, un altre dels temes, Isabel Rocati, aquest divendres, primera setmana de les dones i els dies, molta il·lusió estrenar temporada amb l'Isabel, i aquesta, les fletxes de l'amor.

El cielo azul acupido descubrí disparaba con sus flechas pero el blanco no debí tal vez yo o tal vez tú tal vez a ti te alcanzará pero ya te darás cuenta pues se clavan de verdad.

Les fletxes d'amor per a ti, per a mi, això és educació sentimental. Total. I aquí és. Perdó, però el mal que ens ha fet a les dones l'amor romàntic. Total, total. Aquest tema nosaltres no hi ha programa que no el traiem. Ai, ai, ai, ai, ai. Tu què pensaves de l'amor quan eres joveneta sentint a la Karina, que és una cançó mítica per tu. Totalment. Jo la cantava grito pelado en la terraza de mi casa.

Volies que toquessin totes les fletxes de l'amor? Claro, una de las veces sentir la ara d'adulta, dices, mare de Déu. Sí, las flechas del amor, Madre Santa. Era tan idealizado el concepto del amor, era tan idealista a un nivel de que. Jo, quan penso de vegades en això, és com un núvol aquí dalt d'idees que no et permeten ja no tenir una visió de l'altre, òbviament, que no hi ha mirada cap a l'altre. És que no hi ha mirada cap a tu mateixa. No et permetia mirar-te amb realitat el que, com a dona, les teves necessitats, els teus desitjos. Aquest concepte de. Era com silenciar-te, bé, jo t'he de dir que és molt subjectiu el que t'estic dient, però ho he viscut així, era com un silenciament de lo propi, perquè no hi havia mirada interna, per tant, no hi havia un reconeixement ni del desig, ni de lo que volies, no, no. Y tenías que ser intuída por el otro. El príncipe azul te conocía a distancia. Ya te sabía. Eres una princesa. Todos tus deseos serán realizados. Ell ya sabía lo que tú. Claro, entonces era un silencio total. Mai deies, jo vull. No, no, era l'altre que tenia que saber lo que tu volies.

I a més això era. T'havia de triar un altre.

És a dir, tu aquí no tenies res a fer. No, no. Aquí senzillament tenies que ser princesa. Tenies que tenir. Jo, home, de petita ens passaven hores quan jugàvem les amigues dient el tipus de vestit que portàvem. La faldilla porta això i tal, i porto el això i l'altre el massa allà. Tot menys. Després no sé en què jugàvem, perquè ens passàvem hores dient el tipus de princeses que érem, clar. Era estar així.

Quan hi ha el moment de la caiguda a la realitat, tu diries? Quan vas dir, em sembla que això de l'amor no va d'aquesta manera?

Adolescència endavant, però endavant, endavant. Encarar l'adolescència ho trobo molt bé, normalment a la gent li passa a partir dels 40. Pues no, no, jo, vale, posa-li quasi 30. Sí, sí. Eh. La baixada forta va ser cap al voltant dels 30, en el meu cas, de començar a veure la vida d'una altra manera, per dir-lo, l'amor, la parella. Jo soc de parella tardia, eh? Jo, la meva parella actual, el meu marit, ens van conèixer que jo tenia 43 anys ja, 42 anys. Vull dir, Que l'amor romàntic és això, i després m'ha durat molt tard, després hi va haver una baixada de no entendre res, i després em vaig començar a reorganitzar gràcies a un creixement intern de treball interior.

I com és l'amor a partir dels 40? Tu creus que et recomanes?

El tema de l'amor, que per a mi és la vida, no només cap a la parella, és l'amor, la vida. Jo crec que requereix un tocar de peus a terra, un mirar en tranquil·litat, un respirar-te-lo bé i mirar, perquè si mires i escoltes, Passen coses, hi ha diàleg. És mirar. A veure si m'explico. Jo crec que l'amor és important. Tu ja portes 25 anys amb aquesta parella, pràcticament. Sí, pràcticament. I jo crec que som ja adults, dues persones en què ens hem enamorat amb tot el que comporta l'enamorament de poc sentit real de l'altre. Però com que va haver-hi un enamorament molt potent, perquè va ser una trobada brutal que vam tenir de. És pianista, eh, el teu home? És músic, és pianista.

Posem una cançó del Nito Figueres, que és una de les que, per exemple, la Laura Simó o la Txell Xust,

on toca el Nito Figueres, la teva parella. Són versions de Nito, sí, és meravellós. És un pupet, és meravellós. Mira'l, mira'l, és aquest.

No sé a quina hora.

Tu tens un home sempre tocant-te la tecla a casa. Sí, sí, sí. Què els diries? Jo penso que hem de tenir sempre una conversa intergeneracional. Crec que és molt important que les dones amb més experiència parleu amb les que som una mica més joves perquè ens expliqueu realment què és l'important de l'amor, perquè crec que podeu parlar. És a dir, crec que encara s'infantilitza molt la idea de l'amor i se'ns parla moltes vegades, és en trobaràs algú, ja ho veuràs, quan el trobaràs ho sabràs, aquelles frases fetes, però poca gent parla del que significa l'amor de veritat.

A veure, jo crec que ja l'amor de veritat, com tu dius, de veritat, és un estadi que ve després de. Vull dir, no sempre s'arriba a l'amor. Jo crec que en l'estadi de l'enamorament no hi ha amor. Ara, és molt interessant. Hi ha només escalfament global. Bueno, escalfament global. I bueno, i volada. Jo crec que necessària, realment. L'amor jo crec que ve després de vàries desinflades, de globos que es desinflen. I si. Realment escoltes i se globo i vius la desinflada, és possible que passis al següent estadi. Perquè en moltes desinflades ja ho deixes córrer. Si tu realment, i ho dic personal, individualment i també a l'altra, als dos ens passa cadascú en el seu. Procés, però hi ha desinflades mútues, perquè en el fons estàs, quan t'enamores a aquest nivell tan irracional, estàs idealitzant l'altre, estàs projectant en l'altre i no ets conscient d'allò que estàs projectant i tal. I després comences a veure tant l'altre cap a tu i tu a l'altre, la persona real que hi ha darrere, perquè després ve el quotidiano. El quotidiano és una prova de foc. El dia a dia és una prova de foc. I aquí és on entra paciència, voluntat, i una certa distància i objectivitat. I saber apreciar les coses petites i bones. Perquè també crec que com a societat i psicològicament el que fa mal o el negatiu, per dir-ho així, no m'agrada el concepte negatiu, però les coses que o no acaben de sortir bé o fan mal, és com que tenen un pes més fort que el bo, que el feliç, que el senzill. I de vegades se queden més en la ment el no, el negatiu, el fosc, el que no he pogut, el que no és com tal. Que lo bonito, que la belleza, que que de cop el silenci compartits, que la mà que està ahí, que la mirada, que l'apoyo I en aquest

sentit tu creus que, per exemple, ha ajudat no tenir criatures?

O què? A veure, no sé si ha ajudat, no sé si la paraula és diferent, és diferent. Per exemple, Joan és pare, és pare d'una dona meravellosa que és Maria, que està a punt de estem parlant, quasi 40 anys, és una crac, jo adoro a Maria. I som amigues, jo no faig de mare, Maria té la seva mare, ho té claríssim. Jo també he criat, per dir-ho així, amb un altre fill del meu germà, que per circumstàncies l'he criat, ara no l'he parit. I sí que he tingut responsabilitats de criança. Ara no he tingut ni un fill físic, no? I tampoc sé si ajuda. No lo sé, és diferent. Ha estat diferent, però t'hi has sentit a gust. Ah, no, sí. Sí, sí, jo en el tema de la maternitat.

De fet, a les dones sempre se'ns pregunta, no?, això, quan no som mares, per què no, per què no?

Totalment. Els homes no els hi pregunten. No, a nosaltres sí que és cert, perquè clar, és que és això. Jo ho visc amb molta naturalitat, sincerament. Mai he tingut consciència de dir, jo és que vull ser mare. Potser quan era petita sí que jugava. Tu has sigut mare de les obres de teatre, de les pel·lícules. Sí, del treball fet, que no et pensis, eh? És ara de gran que molta gent. No, no, és que estàs. Estic personalment reconeixent la meva obra en aquest sentit, no el considerava un llegat, però és un camí de vida i sí, són feines que per a mi són fills.

Doncs escolta, Isabel Rocati, t'ha nit 18 de setembre als cinemes i obra de teatre que estàs assajant aquests dies? Ah, bueno.

És una gala. L'obra de teatre vindrà després, que tinc una obra molt preciosa. Quan la veurem, això, més o menys? A veure, la gala és per a Xeca. L'obra de teatre serà per al Llibre de Gràcia. Això serà per a Gene Febrer. Diria que és Febrer, una obra meravellosa.

No pots dir el títol, no? Només dic Reliquia. Ah, sí, la del Pol Guasch. Sí, sí, doncs escolta, serem molt pendents del teu paper en aquesta obra. Nosaltres ho deixem aquí, acabem avui les dones i els dies. Bon cap de setmana i tornem dilluns l'equip de les dones i els dies. Aquí moltes ganes, com sempre, a les 11 de la nit. Bona nit, huients.

I should be sleeping like a log But when I get home to you I find the things that you do Will make me feel alright You know I work all day To get your money, to buy your things. So why on earth should I moan? Cause when I get you alone You know I feel okay When I'm home Everything seems to be right.