Ja no podem donar la roba que no volem? L'Elisenda Pineda no hi troba solució

I els dilluns qui ho fa és l'Elisenda Pineda, bona tarda, que té gelosia. No, no, és que tinc una teoria. Tens gelosia, perquè ha estat que jo he inventat això i llavors has fet. No, no, no. Oh, Déu-n'hi-do, eh? Un, dos, tres, quatre, cinc fluorescents d'aquests, eh? Té un plumier aquí, rosa.

Té un plumier, sí senyor, i tinc una teoria i és que no és només una cosa molt femenina portar el subratallador, sinó que a més és d'Empollona, les que hem estat les empollones de la classe.

Et diré una cosa, qui tenia els apunts ben escrits i amb rotuladors, aquí és on havies de demanar els apunts. Ah, veus? Veus? Jo t'ho dic ara. No, jo noia, era igual, però aquí havies de demanar els apunts, perquè si tenia tanta molestia això, probablement fossin uns bons apunts.

És empollona, empollona, però que li demanaven els apunts. Jo he de dir-te que fins a 18 de juliol vaig ser empollona i després em vaig descantillar.

Et vas perdre pel camí. Van entrar altres interessos a la teva vida i llavors ja vas perdre el focus.

Sí, interessos de senyors que es feitaven. Bé, és igual. Som-hi, venga. Això ens ha agradat al cas. Hem tingut bastanta tirada amb aquest tema, però us ho explicaré en un altre moment. Bé, escolteu, sembla que arriba el canvi de temps. Diuen que aquesta tarda comencen les pluges.

Es veu que ara ja s'hi valen. Però no,

no acaba de i ha fregat el pal, però es veu que aquesta tarda ja marcarem gol, en aquest sentit. Entrarà per l'escaire, això sí, però mica en mica ens haurem d'anar adaptant al nou temps. Haurem de fer un canvi d'armari. Això està claríssim. Ha arribat el moment de canviar els banyadors per les rebaquetes? O començar a posar mitjons? Quina ràbia fan els mitjons? Sobretot quan has de posar rentador o ja els has d'estendre. A l'estiu penses, oh, quin goig de rentador, amb una regulada la tinc estesa. Què ha passat? No hi ha mitjons, ha passat. Bé. Ha arribat el moment, els que sou més dropos que el que va inventar el botó de posposar l'alarma, que aneu a la bugaderia a buscar els abrics i el nòrdic, que els teniu allà des de Sant Joan, us hauria de caure la cara de vergonya. Cabré tots aquests. Has deixat el nòrdic a la bugaderia. Segur que ho estic dient i hi ha algú a casa que de cop i volta hi pensa. I hi ha gent que potser encara no li han importat. Sí, sí, també és molt probable,

hi ha gent coixinota. També et diré una cosa, i aprofito, faig un incís, eh? Sisplau, el canvi d'armari progressivament. No cal que avui vagis amb sandàlies i bermudes i demà llavors ja vagis amb un polar. Sí, pota. És mig-mig, eh? Vaig veure un la setmana passada, senyor. No, és que la que refresca una mica hi ha gent que, escolta'm, ja està, bufanda i som-hi.

Sí, sí. Petrarca en Fabri Puig. Estava preguntant per si es vol donar per aludit. Des d'aquí es devia treure aquella dessuadora al Bany Maria perquè amb la calor que fa. Us he de traslladar una pregunta a la taula abans de començar a exposar aquest tema. I aviam si me la podeu respondre i si la voleu respondre. Quant temps fa que no us compreu roba? Dues setmanes. Dues setmanes la Júlia? Sí, jo por ahí. Sí, també. Òscar, molt bé. Pensava que eres d'aquests de.

Comprar roba, què vol dir comprar roba? Jo vaig, compro una peça i avall. Ah, ja està, allò que necessites, eh? Però dissabte vaig haver d'anar de compres, no per mi. Ah! Últimament va molt de compres l'Òscar, només fa que parla de compres a les fires. O sigui, Els que tenim fills o filles que van creixent, a la que s'intueix el canvi de temps, s'ha d'anar.

A més, fan una febrada i de seguida creixen centímetres. No val res de l'any passat. Doncs jo, divendres. Sí, divendres, l'alba.

Un mes. Un mes, eh?

D'acord. I de la roba que no feu servir, aquella que dieu, bueno, ja està quedada al fons de l'armari i realment oblidada, i que podem donar-li un segon ús, què en feu, d'aquesta roba? Jo li passo la meva germana.

Primer filtre, que li agrada molt això de reutilitzar tot el que no vull, jo li porto tot i ja ho gestiona, o ara m'ha fet semblar també a vendre-la per internet.

Això és una novetat. D'acord, molt bé, Júlia. Alba? Jo la porto allà, aquells bidons d'humana o de no sé I la dels nens sí que la passo a altres mares o pares si necessiten. La meva filla està venent, però jo.

Fons de l'armari vol dir que està al fons de l'armari.

Allà s'ha quedat. Exacte, o sigui que l'has oblidada completament aquella pesta de roba. No, eh? Ni que sigui per netejar l'armari per dins algun dia. Que bé, fes un esforç, has d'anar a buscar el nordic a la bugaderia i treure aquella bola de camises que tens al fons de l'armari. Bé, la meva dèdia d'avui va precisament d'això, ja fa algunes dècades que la moda canvia cada any per obligar el populatxo que no es pot comprar un pis, ja que no ens podem comprar un pis, almenys anirem a la moda, oi? Per això tenim les marques de rebola o cost, que en català correcte en direm a preu saquible. Són aquestes marques pensades per la classe treballadora, pels que sabem el que costa un cafè amb llet. Vaja, què passa amb aquestes marques? Doncs que els dissenys altament actualitzats és el que les defineixen i la qualitat és una miqueta baixa. Llavors, què passa? Que et convida que cada any diguis, ai, ara m'ha sortit aquella bola, la samarreta amb el frec de la bossa de mà, etcètera, etcètera, me'n compro un altre. Zero consciència mediambiental. D'acord? Què ha passat els últims anys? Doncs que la roba de preus assequibles ha deixat de ser de preus assequibles. Perquè ara te'n vas a una d'aquestes grans botigues, digue-li al tiet Amancio o aquesta gent, i el que abans et costava 5 euros una samarreta bàsica, ara te'n costa 20.

Les de 5 euros són les de la pila del greix, aquelles que tenen en pols. És que ni les es posen, les deixen allà, que dius, home, una planxeta, alguna cosa. No. Per tant, ja ens rumiem una mica més comprar roba cada temporada, a no ser que ho necessitis, però ja t'ho rumies dues vegades, perquè dius, ei, un pantaló i un jerseiet, 100 euros. 100 euros que puc fer servir per fer la compra de la setmana, per exemple, eh? A més, hem perdut el acostum de les nostres mares i àvies, que era d'arreglar tota aquella roba que quedava una miqueta malmesa, aquell mitjó amb el tomàquet, per exemple. Quina expressió tan maca el tomàquet, que és aquell forat al mitjó, ja no es fa servir perquè ja es llença el mitjó d'allò. Ah, ja no s'argeix, ja no es posen pegats en els genolls. Genolleres, o colzeres fins i tot. I tant, que havia amaretat tots els. Jo soc la petita de sis cosins, i clar, quan m'arribava tota la roba, fill meu, allò estava arrossegat per tot arreu. I rodones. I tant, llavors, ma mare m'hi posava pegats que semblava Hamilton, saps el que vull dir? Però no cobraves. No, exacte. Ja no pugem les vores, ja no canviem les cremalleres, quan se'ns trenca alguna cosa, o a la bassa, és igual. Totes aquestes peces, que només necessiten una rapassadeta,

queden com la bola del cabrer, al fons de l'armari. Què fem ara a la classe treballadora quan volem fer un canvi d'armari però no podem ni volem gastar-nos 100 euros en uns pantalons i un jersei de petroli que intenten vendre't com si fos llana? Doncs, de cap a la roba de segona mà, llavors hi ha dues opcions. Una, la Júlia que diu, mira, he començat a vendre-la per aquestes plataformes. Dues, les portem aquests contenidors grans, de grau humana, etcètera, etcètera. Bé, la primera fórmula, que és la de vendre tota aquesta roba, té el seu paper a l'hora de fomentar la reutilització i allargar el cicle de la vida de la roba. Dius, mira, escolta, me la poso jo, també se la porta una altra persona i així no la llancem, eh? Però hi ha una coseta que se'n diu lletra petita. Que fa un grinyola una mica, eh? Per què? Doncs perquè estem convertint aquestes plataformes en una extensió del capitalisme de plataformes i del consumisme ràpid. Llavors, és com, pam, pam, hi ha gent que està enganxadíssima a aquestes plataformes, no només amb roba, també amb estris, amb, bueno, això, una bicicleta, de cop i volta un inflador de rodes, de cop i volta un nen, saps? Mira, et vendré per vintet, que maco aquesta amenaça, no? O a la pop que vas, saps? Maco. Bé, Llavors, hi ha alguns sectors

de la societat que, evidentment, han apuntat quina és la lletra petita d'aquestes plataformes. Per exemple, funcionen com a corporacions transnacionals que s'apropien de dades. Des del 2025, els drets d'imatge i les dades que tu penges a plataformes com Vinted pertanyen a aquestes plataformes i a aquestes empreses. Tu deixes de ser-ne amb un senyor. Converteixen l'usuari també en un autònom, que ha de fer tota la feina. Jo faig la fotografia, jo la penjo, jo ho cobro. Clar, aquesta gent no fa res, tota la feina se l'emporta aquesta gent. I llavors, lluny de frenar el consum, molts cops incentiven l'acumulació i la ràpida revenda de productes de la mateixa fast fashion, que en diem com el tiet Ortega, etcètera, etcètera. Bé, actuant com un canal més de comerç massiu. I a banda d'això també hi ha l'impacte fiscal. Si vens fins a 2.000 euros encara, te'n salves de pagar IVA i impostos, però a partir de 2.000 euros ja et demanen que paguis impostos. Com a resposta a aquesta lògica, hi ha moltíssima gent que no veu bé aquesta manera d'intercanviar roba per diners i el que fa, doncs, proposen mercats d'aquests de cara a cara, físics, que tu puguis acudir-hi, que sàpigues d'on ha sortit aquella roba, etcètera, etcètera. I, per una altra banda, hi ha les botigues de segona mà. Que a mi això em té el corrobat.

Sabeu que hi ha botigues que pots comprar a pes, fins i tot. Vull dir que et compres dues calces de setí i et surt per pel en deu. Perquè, evidentment, allò no pesa res. Però si vols un abric, una miqueta, allò que dius, oi, mira, l'abric ha de pesar. Un abric que no pesa no pesa ni res. L'abric ha de pesar. Tu has de sortir de casa pensant, Déu del cel, si porto una persona al damunt. Ara sí que surto bé. 6 de febrer. Perfecte. Una meravella. Doncs bé, aquestes botigues. El que agafen és que agafen aquesta roba que posem en els contenidors, que evidentment els hi surt gratuïta, els fan un baldello, que diu ma mare, una copa d'olta la passen per la rentadora, la deixen penjant dos dies, pam, i te la venen. Fins al punt que he arribat a veure botigues de segona mà amb etiquetes posades de gent que llença roba amb l'etiqueta posada. Fa 40 anys enrere, ma mare ens feia portar la roba a la parròquia i aquella roba anava per gent que ho necessitava i ningú pagava ni un duro i tampoc ningú en feia negoci amb aquella roba. Llavors ella ens feia sentir molt bé, mil pessetes pel dòmon i anar a la parròquia a deixar la roba que no fèiem servir. Després de tot això, tu penses.

Entenc que el tema de donar la roba a qui la necessita hauria de ser una opció. Jo pensava que quan la deixàvem en els contenidors. Anava gent que la necessitava. Jo també. Jo sé que van a unes

botigues de segona mà i penso, ai, ai, ai.

Hi ha algun contenidor que en principi hauria de ser així, però després han creat

ja les seves pròpies botigues. Aquí està, aquí està. I aleshores dius, home, potser fa 5 o 10 anys sí que depositava aquesta roba als contenidors pensant que no en feien cap ús a nivell de negoci, no en traien cap rendiment. Però clar, quan de cop i volta, tant, jo me'n recordo quan era petita que anava pel carrer i vaig veure una nena del meu barri que portava un vestit que ma mare havia donat a la parroc i la vaig odiar molt, aquella nena, perquè aquell vestit m'agradava moltíssim i a més li esqueia més que a mi. Vull que em torni a passar això. Anar pel carrer i pensar, mira aquella, li queden millor els meus pantalons que a mi, saps? Podria estar bé. I llavors, clar, estem pensant. Com ho hem de fer, això? És a dir, estem tan precaritzats i tan subjugats al capitalisme que només entenem la solidaritat en el cas que hi hagi un mínim d'intercanvi monetari, que hi ha gent que fins i tot ven aquelles sabates que ha portat 10 anys, que tenen la forma del teu peu amb els teus galindons, i li has d'anar a vendre a una pobra senyora que li calen unes sabates. Doncs dona-li, si li van bé, bé, i si no, doncs mira, una altra història. Com ho veieu, això? Què hem de fer amb aquesta roba?

M'ha agradat molt perquè primer has destrossat l'opció de la Júlia i després la meva.

No hi ha res bo, res va bé, res és bo. Jo en el meu cas, en la meva defensa, he de dir que també per un tema de fiscalitat i tot això, el que faig és acabar comprant, és a dir, el cercle del capitalisme continua. És a dir, tots els ingressos que tu reps a l'aplicació acabes dient, bueno, compro alguna cosa. Es pot gastar dins la mateixa aplicació. Ah, sí, i a més et dona l'opció aquesta de reinverteix aquí mateix. És a dir, mai acaben convertir-se entre cometes en diners, si hi ha valor, però no en un diner monetari directament, sinó que tornes a comprar una altra cosa d'algú altre que és de segona mà. I tot queda allà també, eh?

Són diners que no surten de l'aplicació. Totes tenen sempre el seu poder. Caramba, escarambita i carambirolí. Sí, sí. Clar, i a més, que puc entendre que es pugui vendre una bicicleta, per exemple. Dius, mira, una bicicleta, que és una cosa que pots tenir o no. Pots triar o no tenir una bicicleta. Però clar, un jacet que t'hagi fet boles.

No ho sé si I a mi l'altre dia em va passar una cosa curiosa amb el meu fill, el gran, que és petit encara, té 10 nenets, però hi havia una cosa que no li anava bé i em va dir, mama, això en lloc de donar-ho vull obrir un compte del vintet aquest. I vaig dir, com? I diu, sí, perquè clar, això està bé. I va ser com pensar, ostres, per què donem allò que està rebentat? L'altre ho volem. Vull dir que. I vam haver, ens vam asseure, vam estar parlant i vaig dir, no, vull dir, realment intentem donar roba que estigui en bones condicions, però jo em pensava que era perquè hi havia gent que la reutilitzava, no perquè després la tornaven a vendre. Però aquí en el fons també jo crec que en el centre hi ha aquesta hiperconsumisme de tantíssima roba que arribem a tenir, que Mari Kondo en el seu moment ens va intentar ajudar, però que no. No, i ella mateixa després em va desdir. Sí, sí. Acabar de tenir criatures va dir, escolta'm. Però vull dir que jo crec que és com una bogeria, no? I també ara quan anaves explicant tot això també em sentia malament perquè pensava, bueno, i com ho pots fer bé al final, les coses, no? Aquí està. Com ho fem bé, això? Clar, com ho fem bé? Perquè penses que ho estàs fent bé, però no ho estàs fent bé. Llavors és com, Dios, no? És complicat. O sigui, el millor era el.

La millor situació era la de les parròquies. El problema és que, per exemple, la de Martorell va un moment que van dir això ja està, que és aquí. Al final també estaven gestionant certes coses que potser tampoc.

És com les biblioteques, no? Que hi ha gent que va a les biblioteques a entregar llibres que tenen a casa que ja no llegiran mai més o que no els volen perquè els hi fan nosa. Aleshores la biblioteca diu, això no és un lloc per venir a deixar llibres. Vull dir, clar, què en fem de tot això? Què en fem?

En cabrón que ja ha guardat, en Jordi que ja ha guardat.

No me fa la paraula, Jordi. M'ha sorprès molt i no el conec prou i em sembla que has il·lustrat a molta gent que no sabia que això existia. Però si alguna cosa veig que ha canviat és que potser sí que està perdent el costum de donar. És a dir, ara qualsevol cosa petita que tinguem per casa que no fem servir s'ha d'intercanviar econòmicament. I el costum de donar-ho simplement, escolta, i que sigui el que Déu vulgui, això sí que ho estem perdent. És l'única cosa que veig que. Que abans sí que passava, que confio que això ho agafi algú que pugui necessitar gratuïtament i només perquè a mi ja no em fa cap servei, i ara, no, no, a veure què replego. Suposo que respon a unes

estructures mentals, no?, que fa 20, 30, 40 anys enrere teníem molta consciència de classe i de societat, i sabíem que el veí, si necessitava ajuda o una mica de sal, doncs estàvem allà per ajudar-nos, i poso que, per exemple, ho redueixo aquí, però. Jo li cobro la sal, a la Maria. Jo depen d'aquí. Depèn de qui ve, tinc algun veí que penses, ah, i diu, n'hi ha un que es perfuma molt, i entres a l'ascensor i penses, ah, i veig el Santa Roser. Amb aquest no n'hi ha aigua, saps què vull dir? Es deu dir Ramon.

Jo pensava en aquestes plataformes que fan negoci, aquest de setmana, per exemple, tinc un fill que ara està obsessionat que necessita diners, necessita diners i necessita diners. Ah, sí, eh? Llavors, la manera que ell ha pensat de treure més diners és vendre els llibres que ja no llegeix, perquè ja li han quedat per als petits. Llavors, hi ha aplicacions que et compren els llibres de segona mà. 25 cèntims, 33 cèntims, 44, depenent del títol. I clar, em deia, 40 cèntims. I ja jo pensava, algú fa negoci amb això. Perquè aquest llibre que compren a 40 cèntims, potser el revenen després. No et dic que el revenguin a 20 euros, que és el que va en un llibre, però. Clar, només que demanin 7 o 8 euros, clar, estan rascant moltíssims diners a compte de la gent que, perquè ja no li caben els llibres, perquè ja no se'ls llegirà el que sigui, diguem-ne que els ven, però clar, a uns preus. Clar, quan em van ensenyar els preus em pensava, on hi ha? És que no et surt a compte, i a més els has de dur a algun lloc, etc. O sigui, endavant en una feina. Però et faig una pregunta,

no és el mateix que quan anàvem a caldre paire? Aportar les coses també, li veníem a pes, i també hi ha les motives dels encants, les parades dels encants, que dius, home, també han estat venent moltes coses de segona mà durant molts anys i també els hem validat.

Què és la diferència? Jo amb això que deia en Jordi, per mi, i quan parlàvem amb el meu fill l'altre dia, també li deia la reflexió important de dir per què allò que està en un bon estat i li tens com un vincle, estàs disposat a. O sigui, desempallegar-te, però a través d'un intercanvi econòmic, perquè això té valor, i en canvi allò que està ja una mica rebentat, això sí que ho dono. Quan realment, jo crec que l'important és si dius, ostres, el que deia aquest cercle al final, que al final són aquests cercles també d'ajuda. Escolta, doncs això està bé, això està en bon estat, ho dono. El que està en mal estat, ho llenço. Ara no. Ara dono allò que està en mal estat i el que està bé, ho venc. Que, per altra part, també els nanos joves o les noies joves diuen, no, així em trec uns calerons, que també ho puc entendre, però a mi sí que em va petar bastant el cap quan vaig veure que ells feien una mica aquesta distinció, de dir, allò que està bé, ho veng. I el que està malament, igual que amb els jocs, el que està malament, no, no, no, és que has de donar, sobretot, el que està bé, perquè potser és per gent que no poden comprar-se aquest joc que està en molt bon estat. Llavors, aquí hi ha un tema de valors molt profund que crec que estem com perdent, no?, en aquests intercanvis, al final. Correcte, és un tema de valors. Jo crec que també està vinculat a l'arrelament.

És a dir, la barraqueta no cal, però ara ja no ens deixen clar com ho fem, això, ara. Com ho fem? No, és que la barraqueta tampoc. No, però sobretot en tema, més enllà de la roba, també en tema de mobles i així, és cert que, bueno, jo m'ho conec al cas de Barcelona, però hi ha xarxes comunitàries també de veïns o de pares d'escoles, i per tant això també té la seva tirada i també funciona. Hem d'explorar-ho més, segurament, però és que en el moment en què entra un aplicatiu jo crec que ja és on perdem el control sobre tot això. I l'altra banda és potser no consumir tant, no comprar tant, perquè segurament, i soc la primera que m'agrada comprar, però penso que la majoria

de coses no les necessito. El pecat és d'origen. El problema no és com te l'has de desfer,

sinó per què han entrat a casa. Tanta roba, tants llibres. Hauríem de pensar també. Les sabates és un exemple claríssim. Abans es tenia unes sabates del dia a dia i les de diumenge. Punt. No n'hi havia més. Quants parells de sabates tenim ara a casa? No, l'excés és. Clar, bambes per fer esport, bambes per anar al carrer, sabates una miqueta per arreglar si has de sortir, no sé què, unes altres sabates pel dia a dia, un mocassí que està de moda, el mocassí, com no tindràs un mocassí cabrer, que tu entens. Avui porto xancleta. Avui porto xancleta. Sí, i tant. Les senyores se'ns permet. Les senyores se'ns permet, sí, sí.

Jo això no ho faré, no? Bé, doncs l'Elisenda Pineda que ha posat en dubte molts dels convenciments de la gent que estava reciclant la roba d'una manera o d'una altra. Ara, exacte,

i ara anem al desert de Takama, que hi ha aquella muntanya de roba també, amb etiquetes posades, que és meravellosa també.

Elisenda, gràcies. Gràcies a vosaltres.