Jonathan Andic va viatjar a l'Equador per contribuir en un llibre de la seva terapeuta

Hi ha un cas que ens té pendents des de fa molts i molts mesos. I avui La Vanguardia publica nous detalls sobre la mort del fundador de Mango, Isaac Andik. Nova informació que sembla acorralar una mica el seu fill, Jonathan. Pocs dies abans que el fundador de Mango caigués mortalment per un desnivell de més de 100 metres a Montserrat, el seu fill es va interessar. Per una teràpia extrema que simulava justament llançar un familiar per un barranc. Clar, dit així, Rebeca, sona bastant malament, això.

Sona bastant malament, sí. El context d'això és que tota aquesta part de la investigació l'explica una col·laboradora de la terapeuta familiar que ja sabem que els estava tractant, que el que feia és, per aquestes teràpies extremes. Que aquesta terapeuta feia amb algunes altres famílies, ella buscava llocs a la muntanya on hi hagués barrancs. Llavors és la simulació aquesta de l'enfrontament amb la persona amb qui tu tens alguna mena de conflicte. Llavors, el que explica avui La Vanguardia i que ja ens havien donat algunes pinzellades abans alguna vegada a la defensa és que aquesta teràpia extrema que la terapeuta volia fer era amb una família que no era la família en dic, sinó que era amb una altra família que tenien un fill que tenia problemes amb qui era la seva mare, un fill adult. Llavors que en aquest text es busca com un lloc per poder fer a la natura una teràpia extrema de confrontació i que Jonathan en dic, quan ho sap, segons explica Vull la Vanguardia, ell no. Li interessa això i vol també participar-hi. I llavors, en teoria, el que estaven preparant era una excursió tots junts, que anessin tots junts la terapeuta, aquesta col·laboradora experta en muntanya, el fill d'aquesta família i també, jo no te'n dic, a un lloc. Ha escollit a Montserrat, que llavors és aquest camí de les faixades, per fer aquesta simulació d'aquesta teràpia extrema entre aquest fill que tenia problemes suposadament amb la seva mare. I que aquí la terapeuta fingiria ser la mare i que farien com aquesta mena de simulació com d'empantar la terapeuta. Eh.

És el primer cop que ho sento, això, perdona'm. Tot plegat és un despropòsit, començant per la terapeuta que no ho és. És a dir, per aquesta dona que no té cap mena de titulació ni de res.

Mira, deixa'm parlar amb Dolors Líria, que és de gana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Senyora Líria, bona tarda. Hola, bona tarda. L'hem sentit avui ja amb algun informatiu, però volíem parlar amb vostè perquè un tall de veu és fred i volem entendre bé. Quan vostè sent tot això que ens explicarà la Rebeca, llegeix els diaris, com es queda com a professional de la psicologia?

Bueno, doncs coincideixo en que és un despropòsit, no? És un despropòsit i és un perill molt gran, no? És un perill per la salut pública, sens dubte. O sigui, és que, com dèieu ara, és que i a sobre no és trapeuta. Bueno, és que si fos una psicòloga colegiada i acreditada no hagués fet un no? Perquè tampoc sabem si és el que ha fet, és el que dieu els mitjans, no? El que. Nosaltres sabem les informacions que han sortit en els mitjans. No estem jutjant perquè no tenim més informació que aquesta. Però si fos això, clarament, això no és una teràpia psicològica.

Però sí que hi ha teràpies, a vegades, quan tens por a volar, o quan tens por, no sé si als gossos, és a dir, que et pots enfrontar a un d'aquests. Això existeix, no?, Sí, més que això,

serien d'afrontament, però no d'afrontament en el sentit que està descrit en aquestes accions relacionades amb aquest cas. Hi ha tècniques, per exemple, una clàssica és la de sensibilització sistemàtica, que vas apropant en les fòbies, per exemple, vas apropant ajudant a la persona a apropar-se a l'objecte fòbic, però no es fa des d'un punt de vista extrem ni d'una manera que posi en perill la seva seguretat.

Exacte, és a dir, mai es posa en perill la vida, és a dir, si tu vols enfrontar-te a algú i donar-li l'empenta, se suposa que anirà en un lloc que pugui caure en un llit com els que cauen en aquests concursos, no?

Però no en un barranc de veritat de 100 metres. Però ni això, vull dir que tampoc. Quan hi ha algú que expressa que mataria algú, si és una cosa simbòlica, que això vulgarment també ho fem, es treballa d'una altra manera. I si hi ha una voluntat expressa, això té un altre recorregut. Però no es juga a llançar-se per un precipici.

Perquè no sé si podem dir que aquest tipus de teràpies són il·legals.

Home, evidentment, no? Ilegals i són perilloses, no? Sí, sí. És que, a més a més,

a la informació de La Vanguardia afegien que hi havia d'anar també un infermer per si passava alguna cosa. Vull dir que s'assumia que hi havia un risc real de prendre mal.

És a dir, una teràpia que inclogui la possibilitat propera i real de dany a una persona no es pot fer.

Això és impossible, o sigui, el nostre propi codi ètic i deontològic no ens ho permetria, no? I el sentit comú de qualsevol professional de la salut, no? En general, ja no només de la psicologia, però de la psicologia, per suposat.

El Juliol vam explicar, vaja, ho vam saber a través vostre, que el col·legi obre una investigació, aquesta terapeuta. Heu pogut avançar en aquesta investigació? Sabeu coses noves? Heu obtingut alguna mena d'informació?

Les informacions sobre ella són les mateixes que vosaltres, els pitjors de comunicació, esteu facilitant. El que sí que vam fer és escriure tots els respectes per la persona, la jutgessa que estava instruint el cas, una carta demanant que si en algun cas detectava certs índices d'intrusisme que ens ho pogués fer saber. Això per una banda, i per l'altra nosaltres continuem fent. Investigar una mica a veure si averiguem alguna cosa més. El que és segur és que Espanya no està coneixuda ni a Catalunya ni a la resta d'Espanya.

Hi ha una altra cosa que em sorprèn, perdona, Cesc, que és que ella sembla ser que va dir entre les classes altes on es movia. Que era una terapeuta reconeguda perquè a més havia ajudat i va dir alguns noms de gent a qui havia ajudat. Això suposo que els psicòlegs col·legiats, els terapeutes col·legiats, això no ho diuen mai a qui atenen o no atenen.

Exacte, és que no es tot. Precisament és una de les coses que el nostre codi deontològic marca, el secret de la confidencialitat. Estem obligats a mantenir la confidencialitat dels nostres pacients. No podem dir que mateix a un o a l'altre. Ho pot dir la persona, la persona sí que ho pot dir. Jo vaig aquí. Però ella per publicitar-se no. I per tancar, perquè crec que és bastant

obvi el que estem explicant, però va haver de reforçar-ho per part del col·legi oficial, però hi ha gaires terapeutes semblants a això? És a dir, hem d'anar amb compte on anem, no sé si ho teniu detectats, altres casos de persones que es fan passar per a terapeutes i que després no ho són o que fan de terapeuta sense estar regulats d'alguna manera.

Sí, sí, n'hi ha molts i han proliferat i amb les xarxes socials encara més. És per això que nosaltres insistim moltíssim en la necessitat que la població, quan necessiti un professional de la salut mental, s'asseguri que és un psicòleg o una psicòloga col·legiada, perquè nosaltres al col·legi sí que verifiquem que aquesta persona té la tipologia, les competències i compleixen tots els requisits legals per exercir. I si hi ha una mala praxi, nosaltres també tenim la nostra comissió deontològica que valora el cas.

Bé, doncs és Dolors Líria, de gana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, que se sap greu perquè la truquem per una cosa que no forma part del seu col·legi, no? Però vaja, l'afecta de forma directa. Senyora Líria, moltes gràcies per atendre'ns. Gràcies a vosaltres. Però espera't, perquè la Rebeca Carranco ens ha sorprès fa un parell d'hores, o no arriba, explicant que Jonathan Andik va viatjar a Quito, això ho sabíem, a l'Equador, que és el país de Julia Luderval, per impulsar un llibre de la terapeuta. És a dir, que aquell famós viatge a Llanpec era per impulsar un llibre de la terapeuta. Aquesta relació tampoc s'acaba d'entendre, no, Rebeca?

Sí, és una relació que pel que estem sabent ara últimament anava més enllà del que era un pacient amb algú que li feia una teràpia, no sé si dir-li terapeuta o dir-li d'una altra manera. Llavors, el que ens expliquen és que ell fa aquest viatge a Llampec, que recordem que és un viatge que perd el seu telèfon mòbil, ell explica que li roben, els Mossos això se genera alguns dubtes sobre si realment és així o se'n vol desfer d'aquest telèfon i llavors sabem que va allà perquè vol parlar amb la persona que farà com d'assessor, de prologuista en aquest llibre per la Júlia i llavors que aquest és l'objectiu, anar-se a reunir amb aquesta persona que ha d'ajudar a escriure aquest llibre, que són. Explicar aquesta teràpia, això que ella fa, que ara que tothom ens diu que és tan estrany i que està tan fora de lloc en una teràpia convencional, que ella li diu les 7 cronologies i que això són com dividir la vida en 7 etapes i treballar-ho d'aquesta manera.

Jo no sé ara per quina vaig, però. Això ho explica ell o això és deducció dels Mossos i ell no ho havia explicat?

La seva defensa no ha donat una explicació encara oficialment del viatge, de què anava a fer. Això és una cosa que nosaltres ens expliquen fons del cas, que diuen que això és així i d'aquesta manera, i fins on sabem, els Mossos encara estaven reconstruint quins són aquests passos. Llavors, quan la defensa faciliti el nom de la persona amb qui reuneix, doncs entenem que els Mossos ho intentaran confirmar i veure si és així, i és d'aquesta manera. Però el fet que aquesta relació vagi una mica més enllà del que ja és pacient, terapeuta, també haurem de veure fins on arribava i quina implicació tenia després en el seu dia a dia i en la seva relació, i en la seva relació també econòmica, com estava tot això. I la posa ella en una situació molt més complicada, cada cop més. Ella pot acabar d'investigada? Sí, és una de les coses que ens adverteixen fons judicials, que el seu paper aquí és un paper una mica difícil d'entendre i en el moment en què els Mossos necessiten anar més enllà i saber més coses i investigar-la a ella directament, si és que ho necessiten fer. I mirar els seus comptes, tot això suposa que com li estan infringint o li estarien infringint alguns dels seus drets, obligaria a investigar-la i que ella es pogués també a la vegada protegir, tenir accés a la causa, tot això. Llavors, això pot passar, sí, això és una cosa que pot passar.

En aquest cas el que ens estem trobant de forma molt repetida és que anem coneixent detalls nous que costen d'entendre i que afegeixen més preguntes, és a dir, que en comptes de resoldre, és com l'ost, en comptes de resoldre enigmes, cada cop en tenim més, i a més a més, enigmes que tampoc entens ben bé, és a dir, que tampoc apunten cap a una direcció clara, sinó que dius, això és que ja no sé jo, doncs si va aquí a presentar un llibre, per què no ho explica? No ho entenc, no ho entenc.

Jo tinc la sensació que vivim una mena d'avisme informatiu, que els periodistes no tenim un accés diàfan a tot el que hi ha sobre la taula, perquè ningú ens dona accés a tot el que hi ha sobre la taula, anem explicant el que anem sabent, però és veritat que la causa ha tingut girs absolutament inexplicables, com és el d'aquesta persona muntanyera que ajuda la terapeuta, que va buscar llocs per fer aquestes menes de confrontacions. Això ho sabem.

Ningú l'havia anomenat i de cop apareix que va declarar els Mossos durant cinc hores.

Ves a saber quina de coses que tenia per explicar. Clar, i no només de cop apareix i explica això, la defensa, que fins on sabem la defensa, sí que en algun moment ens deien que Jonathan Dick diu que ell en algun moment coneix aquest camí per aquesta dona, però no els diu que va al dia que va una setmana abans. Per què ho amagueu? Clar, llavors, tot això a la defensa també li genera una situació de dificultat per defensar el seu propi client.

Tot això és una investigació abans d'un possible judici. Es fa difícil que això no acabi en judici, no? Vaja, no ho dic jo, ho dic perquè he llegit experts en la matèria.

Al principi de tot, una mica l'escenari del contrari. Donava la sensació que els Mossos forçaven una mica la màquina per fer aquesta detenció i enfortir una mica la seva investigació. I sempre hi havia tota l'estona aquesta sensació que amb el que hi ha serà difícil arribar a judici perquè la defensa tindrà tota una sèrie d'estratègies processals que aconseguirà frenar-ho i que no arribin. I ara una mica la sensació de tothom amb qui parlem d'això és. Ha d'anar a judici perquè hi ha massa dubtes sense respondre i al final això obliga una mica a anar a judici. I aquesta és la sensació que tenim totes les persones que estan seguint aquest cas, que finalment sí que hauran judici.

Nosaltres ho seguirem a la tarda amb la Rebeca Carranco, que sempre ens ho explica allò al punt i al moment. I ha acabat de sortir, tu, del forn. Rebeca, que tinguis un bon cap de setmana. Gràcies, igualment. Una abraçada.