Josep Pedrals, poesia i "ars bene dicendi"

Quan la poesia i el llenguatge poètic emprenen el camí de la teoria, de vegades corren el risc de l'abstracció, sobretot davant dels lectors no avasats. Per fortuna, hi ha unes quantes excepcions a l'hora de compartir i de divulgar com funciona i quines implicacions té aquest estrany ofici de fer versos. Per fortuna, tenim en Josep Pedrals, que acaba de publicar a l'editorial Arcadia un volum fascinant que porta el títol de Poeticismes. És un recull d'idees i pensaments sobre, entre altres qüestions, poesia catalana, viatges, fantasmes sintàctics, reptes mètrics, històries i recitals, per part d'un dels poetes més en forma de la literatura catalana, ja sigui amb el vestit de versificador, el de Eda, l'home de teatre, l'home de música o el grandíssim conversador.

Avui el programa és un plaer tornar a rebre en Josep Pedrals, que arriba, com sempre, amb moltes ganes de compartir poesia i coneixement poètic, ara des d'aquests poeticismes, i en conversa també amb l'Anna Vallbona i la Xènia Diaconova.

Obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Josep me fita la casa, lo pago ogni mes. Josep me fita el garage, yo ci metto le cose. Giuseppe si compra le cose coi soldi di chi, non ha i garage e le case, come a me. Giuseppe è un uomo robusto col membro di calcestruzzo,

Som-hi, obrim avui saludant en Josep Pedrals, ben tornat al programa. Gràcies. Avui tots voldríem ser Josep Pedrals, i avui entendrem per què. Vaja, tot sovint és una cosa interessant de ser. Anna Ballona, què tal? Hola, què tal? Xeni de Conova. Com va? Perquè avui celebrem aquests poeticismes que ha escrit i publicat en Josep Pedrals. Arcadia, un passeig pel coneixement poètic. En Josep habitualment ens visita, ens visites amb qüestions pràctiques, és a dir, com a poeta des de la creació, no? Els Límits, el que importa és un dels programes que recordo i recomano que busqueu de Ciutat Maragda que tinc més presents. També vas venir com a comissari de l'any Vallfogona. Exacte. Te'n recordes? Sí, sí.

Que va ser un dia que l'Albert Rosí que ens va estar explicant unes meravelles tantes coses meravelloses ens vam quedar tots esmaparduts exacte,

i també et recordo fins i tot com a traductor hem parlat de Beckett, del teu esperangudot sí senyor però avui no, avui anem amb reflexió, investigació poètica, viatges i mira, t'ho diré ara et faré una pregunta és un llibre d'idees i de pensaments de, i cito textualment. D'un xerraire espavilat que viu a genades provocadores, molt ben pensades, però que no se sap mai de quin peu calça, i de vegades no ho sap ni ell, però que es fa l'interessant i de tant en tant pot arribar a ser-ho. I m'ha semblat que era l'autorretrat més. Xulo que t'he vist. És una mica un autorretrat, no? Sí, sí, sí. Una mica pretensiós, també, tot s'ha de dir. No, provocador amb bona intenció. Escolta'm, va, poeticismes. Clar, i això ho expliques també, no? Els ismes, que a vegades estan connotats negativament, sovint és una corrent estètica, una pràctica esportiva. A tu m'ha agradat molt això que ho equiparis al muntanyisme, no? Tu practiques el poeticisme com qui practica l'esport de. Com qui va a passejar-hi o a jugar. Exacte, perquè una de les coses boniques de fer versos no és només fer-los, sinó pensar-los, conviure-hi, que és una mica el que has fet tu, aquí portat al terreny d'algú que, en el millor dels sentits, viu obsessionat amb aquesta cosa estranya de fer poesia,

i de llegir-la. Sí, sí, de fet, l'altre dia ho parlàvem amb la Berta Galofré, que em deia, clar, diu, jo que vinc del món de la filosofia, diu, aquí. No hi ha una tesi que faci un rumb i et porti d'un lloc a un altre. I li vaig dir, cony, és que no li he posat poetologies, saps? És a dir, si no jo li hagués posat. Però li he posat poeticismes per això, perquè va a la deriva, una mica, aquest isme, com que. Sí, sí. Que no pretén portar-te a cap port concret. Una mica sí, però que ho sembli, si més no, saps?

De fet, deriva i erre, perquè és un llibre erràtic, perquè ens porta d'una banda a l'altra, i de fet hi ha molta viatge, eh? A Xipre, a Monterrey, Porto, Letbury, Anglaterra. Coses que algunes les coneixia, d'altres no. Amb Pedrals em coincidí, feliçment, també a Buenos Aires. Sí, senyor. Recordo amb en Carles Pedragosa, un recital preciós que vau fer. També surt coses que en canvi desconeixia com una cita gastropoètica sobre l'escabeig on també vas participar, no? És a dir, algú que és capaç de poetitzar l'escabeig ja té tota la mel, mira, això a partir d'aquí jo crec que has tocat uns cuancels aquí els expliques, no?

Sí, és divertit perquè el poema de l'escabeig el vaig publicar en una antologia que em va fer la Universitat de Lleida que es diu Feiners Festius, que eren tot de poemes fets per encàrrec, bàsicament. I llavors pots lligar-lo amb aquest. És a dir, hi ha coses que explico aquí que les pots trobar per altres llibres. Em feia gràcia,

també, aquesta interconexió constant. Sí, de fet, abans que citàvem l'any Vallfogona, també surt molt al rector,

també surt molt aquí. Sí, sí, sí. De fet, surten coses que vaig publicar durant l'any rector, inclús un tros d'un discurs i això, que em semblava que era pertinent entrar-hi, perquè també. Per dir-ho d'alguna manera, vaig a buscar el rerefons estètic de quasi bé tot el que he intentat fer aquests anys. És a dir, el potisisme en certa manera també és una excusació, diguéssim, de tot el que vaig fent. És a dir, donar com una mena de fons teòric a les meves construccions.

De fet, són múltiples. Una de les coses interessants que queda clara amb aquest poeticisme és que ser poeta o fer de poeta, per dir-ho també amb aquesta cosa en italià, quan et pregunten a què treballes, faig-ho el poeta, faig-ho el jornalista, fer el poeta o ser-ho té tantes declinacions. Combinat amb viatges, que en tots ells has fet coses diverses. Hi ha també una component de docència interessantíssima, que tu fa molts anys que practiques, de fins i tot hi ha un apartat on analitzes des del punt de vista de l'espectador la comunicació no verbal, la gestualitat, els ulls, la mirada, com posen els llavis quan et miren recitar. Això, bàsicament. Per tant, ser poeta és ser observador, o ser un bon observador del teu entorn i de la realitat que t'envolta, o si més no, procurar-ho.

Sí, o parar-se a mirar coses que a vegades potser no t'hi pararies. Jo crec que això ho he anat guanyant amb els anys, però. Però és també fixar-se en detalls, a vegades. És molt tonto, molt sovint, això de la poesia. Vull dir que a vegades, quan agafes un gran poeta i mires I de què parla el gran poeta? I el gran poeta a vegades s'ha fixat en una mosca que s'ha posat al got, saps? I llavors, hòstia, de cop, és meravellós, no? I el que fa amb aquella mosca, no? I és simplement això, és una cosa molt minsa, no? I potser és aquest crear tot un món a partir d'aquest detallet és divertit. Sí, sí, una mirada, no?

M'ha agradat molt això que ha dit el Josep, que és molt tonto això de la poesia. Jo també ho subscric. Bueno, de fet, la frase més famosa de Pushkin és que la poesia ha de ser una mica tonta o ha de ser una mica ximple, o com vulgueu traduir-ho, però que ha de tenir un component una mica tonto, perquè si no ja s'entén què passa, no? A mi també hi ha un moment en el llibre que dius que pots complicar-ho tot sense deixar de ser un ingenu, ho dius al final del pròleg. Puc fer-ho complicat i no deixar de ser un ingenu. Això és una cosa que t'agraïm, jo crec, als lectors, que podries ser un pedant, però no ho ets.

Què m'agraeixes, la ingenuïtat o la comunicació?

Bueno, és que jo, personalment, entre un poeta pedant i un poeta ingenu sempre em quedo amb l'ingenu, però algú que més conscientment pot ser ingenu té més mèrit encara, no? Una cosa que m'ha interessat molt del llibre és un moment quan dius, podríem dir que hi ha tota una escola del trumlairà, del dubidubi o del patim patam patum, una mena de poètica del món sense sentit. És així, i el cas és que amb altres tradicions poètiques, la poètica del nonsens, la tradició anglesa, anglosaxona, és potentíssima. Edward Lear i companyia. Sí, sí, vull dir que també els nens. Mervyn Peake té un llibre meravellós,

el llibre del nonsens de Mervyn Peake. Perdó, ara. Ah, clar. Segur que en saps molt. No, no ho crec, no ho crec. Perquè de Duerlier sí, que està trobada aquí. Sí, sí, però el Llauger sí, exacte. Sí, a més una traducció magnífica, perquè l'adapta completament.

Sí, sí, com ha de ser, com ha de ser, perquè si no no tindria sentit. Exacte, sí. Però vaja, vull dir que sí, que els nens a les escoles angleses els fan menjar aquestes no sorry rhymes i aquestes coses plenes de nonsens deliciosos. I s'acostumen a veure la poesia també com aquesta cosa una mica absurda, una mica màgica una mica tot i en canvi, en català, jo crec que no tenim bueno, en la poesia culta catalana no tenim tanta tradició del nonsens és a dir, en la poesia popular sí perquè patim patam patum és popular i és meravellós però, no sé o si una cosa que m'interessa a mi particularment la poesia infantil catalana està molt lluny, generalment del nonsens.

Sí, però, per exemple, el Miquel Desclot, que és un dels grans treballadors de la poesia per a infants, té un llibre, es diu Poemes amb suc o alguna cosa així? Poesies amb suc, que és una antologia. I allà hi va posar alguns poemes també d'aquests així mig nonsense, diguéssim, perquè hi ha el gran Lalulà, un clàssic alemany.

I també hi ha un que tinc fresc, recent, l'oi a l'oi, oi a l'oi, que també hi ha en joc d'aquest sonor fonemes per aquí i per allà. Sí, però estem parlant d'un autor, només.

Ja, ja, ja. Vull dir que és una flor que no sabem si fa estiu.

Sí, perquè aquí s'ha tendit més a entendre-ho quasi com una cosa moralitzant, partint més de Grimm o dels Andersen o aquestes coses més així. Quan potser hauríem pogut anar, jo què sé, a Clemens Brentano o alguna cosa més animal, no?

Sí, a més, poesies amb suc són bàsicament adaptacions de poetes d'altres llocs. Vull dir que no deixen de ser tradicions de fora adaptades al català. Però bueno, a tu no et passa que trobes a faltar una mica més de nonsens en la poesia catalana en general?

Sí, però ja l'hi posem nosaltres. Bueno, dic nosaltres perquè tu l'hi poses. Bueno, fem el que podem.

Però tu no ets gaire poeta del nonsens, o què?

No, no exageradament. De fet, intento ser molt discursiu. I el nonsens el faig servir una mica per destensar. És com el boom, aquell deixar una cosa, aterrar-ho. A mi m'agrada molt aterrar les coses. O sigui, fer-me la palla mental, però després dir, bueno, som aquí. Aquell pessigar-se del final, de dir, ah, no, no, espera, que era veritat.

Clar, és que de fet ara penso en els límits del que importa, passen moltes coses, per exemple.

Sí, sí, sí, sí, però la part poètica és tota tèria, o sigui, la narració sí que hi ha. Passen moltes coses, és una manera de dir, eh? Hi ha molta trama, però en realitat molta, molta, tampoc, està allà en el pis aquell. Però van fent coses, sí. Sí, sí. Però el que són els poemes intercalats al mig són tots molt poc. Terrenals? Terrenals, sí. Vull dir, n'hi ha que sí, n'hi ha que no, però pugen cap amunt. Saps? Tienen un globus aerostàtic, allò.

De totes maneres, la tradició del nonsens també apareix a poeticismes en forma de jocs, que també hi ha molta cosa de trops, no?, i de figures diverses i tal, i, per exemple, tota la part que tu també l'has practicada, la repetició, no?, i dels ecos, i ara no recordo exactament quina figura tradueix això, però hi ha també exemples diversos que tu poses de Janis Kano, de Casasas, de tu mateix, aquests sonets que jugaven a A vegades buscar aquest. La poesia fonètica, al capdavall, no? Mira, la cançó que has posat abans.

Hi ha una entenaclesi. Del duo bucólico. Sí, el duo bucólico diuen, em demana la fito, o sigui, el lloguer, diu, quina manera més estranya de mostrar afecto. Exacte, fito, afecto. I la fito i la feto, fan la falsa rima, no?, però és entenaclesi que només canvien una lletra, no? El lloguer i l'afecta en italià són molt a prop, la fito i l'afecto.

Sinàpticament el teu cervell funciona així m'imagino ser pedrals la duresa d'anar pel món quan sents una frase i en el teu cap i dius aquí hi ha aquesta síl·laba com funciona això?

Venia amb el bus que per cert he descobert l'express 1 que va directe de casa meva aquí per tant has de venir més sovint si voleu expressament venia llegint en Llúcia de Samòseta és un tio molt divertit i estava llegint i fixa't al meu cervell on ha anat el del gall un diàleg d'aquests del gall i el somni del gall. I hi ha un moment que el gall, quan el tio descobreix que està parlant amb un gall, diu, hòstia, és absurd que estigui parlant amb un gall. I el gall li comença a posar exemples clàssics d'animals que parlen i de coses que parlen, no? I llavors diu, hi ha un moment, no sé quin clàssic, diu que li parla la quilla de la nau. Sí, la quilla és el. La xoni de la nau. I és el que he anat a pensar. Dic, un moment, la quilla de la nau és la part I llavors he pensat, calla, que a la quilla no li diguem quilla perquè està mig submergida i mig que no. Saps què vull dir? Que dius, està pel submón, però també surt a flor d'aigua, no? És el polígon i treu el cap exacte, treu el cap del polígon de tant en tant, però ho he trobat molt bonic, he pensat, potser els quillos venen d'aquí, de la quilla no, de la quilla en general perquè si no, de què ve quillo? és que no m'ho he preguntat mai però com que m'ha vingut he pensat, vaig a fer la meva timologia que és autoenganyar-se

aquesta paraula deu venir d'aquí jo crec que seria una explicació molt més

romàntica i bonica. Clar, clar, és algú que està mig submergit i mig no, saps? I m'ho he trobat a estar bonic.

I mira, ara que dic la paraula romàntica, mira, m'ho faig venir bé, que és el que fas tota l'estrata a tu apoticismes. No, però potser hi ha. És a dir, hi ha tota colla de coses que em poden haver sorprès, més o menys, però potser una que m'ha sorprès. És de vegades un cert to romàntic, però romàntic en el millor sentit de la paraula. Hi ha una certa fascinació de la bellesa per la bellesa, però, no sé, en descripcions que fas de com acaba algun. No sé posar algun exemple, però de com acaba algun viatge, algun recital, allò tan bonic que dius de. De quan amb el Manel Marí us poseu a parlar d'una qüestió tècnica i tu li volies haver dit una cosa que li dius aquí a Poeticismes. Una certa idea romàntica al costat del barroquisme que ja sabíem, diguéssim. Això m'ha sorprès. I no sé si és l'edat o. En positiu ho dic, eh? No, no. Una idea romàntica, però no sé si te l'estic explicant bé. Sí, sí,

el llibre comença amb no valis. Sí, sí, exacte. La paraula poticis més

bé de no valis. No, és a dir, perquè això empelta una certa mirada, una certa relació amb la mateixa poesia, és a dir, no ho sé, amb l'experiència dels recitals, d'anar a portar la paraula aquí allà, d'ensenyar-la, no ho sé.

Jo crec que pot ser, si inventem una teoria en aquest moment, que des que es va morir el meu pare, el meu pare era el que posava més el transcendentalisme i la metafísica a la meva vida. Ell era teòleg i filòsof i llavors potser en aquesta mancança he necessitat posar-m'hi jo des d'un altre lloc o. I llavors he anat a buscar aquest, no sé, aquesta mena d'il·luminació o de.

Sí, és que hi ha moments que són petites les revelacions, com qui diu, no? Sí, sí, sí.

O he intentat entendre-les, no? Tot el que parlo de l'Àngel quan som a Xipre i tal, aquella cosa de. Clar, allà, no sé, jo crec que. Sí, quan et llegeixen les mans o la tassa, no? Sí, sí, el marro del cafè. Ah, això. Sí, exacte, aquí hi ha marro. Sí, sí, la Lili. És una amiga mía, l'altre dia em va trucar. Em va fer gràcia, vaig pensar, coita, no em truca mai, i ara que he publicat el llibre em truca la Lili. I estava fent un cafè. No, no, però quasi. I jo crec que va per aquí, és a dir que a la meva vida jo ja m'havia fet el meu personatge en certa manera o així, i em anava bé un tio així més de bona vida, diguéssim perquè el meu pare era molt estoic i jo no i llavors buscar aquest punt d'anar cap a aquesta cosa, diguem-li religiosa o mistèrica o no sé Sí, però també tens alguns moments així.

Mediumnics sí, mediumnics sí,

també perquè el poeta en certa manera ja hi va cap aquí té un punt de la inspiració i la revelació i a mi m'agrada això, és bonic és a dir que sí que és maco ser un poeta de tocar de peus a terra però també és bonic ser un poeta molta gent la poesia la fa servir per això per elevar-se, doncs elevem-nos no?

De fet, lligam amb una altra idea que tenim de tu ben merescuda, de poeta entusiasta, que ve també d'això. De tenir un diu a dins. Ah, això mateix, entusiasmo. Que guia per aquí, a parlar a través d'algú altre. Em fa pensar, ara que parlaves tan carinyosament de ton pare, que l'altre dia em va fer somriure una conversa que vaig llegir al País, amb la Berta Olesti, si dic bé, que diu que els seus fills corrien per allà, en aquell moment els estava fent ordenar a la Bernat Metge, Que són molts volums. I veig que també és una herència bonica que vagin tocant clàssics grecs i romans. I els tens ben. Ho has aconseguit, ja aquesta fita ja.

Sí, no, no, és que volia saber quins en faltaven. De la Bernat Metge? De la Bernat Metge. I llavors els vaig posar amb ells a treballar, perquè. Per aprofitar els dies que hi havia vaga a l'escola els tinc aquí a la biblioteca que s'empapin de biblioteca ara ja sé quins em falten i que t'anava a preguntar, quins et falten? em falta un diàleg de plató em falta bastanta cosa, més del que em pensava i vaig estar fent càlculs i em sembla que no me'ls compraré tots de cop perquè no surt de compte.

Son para la veia petita, en un cos de dinamita, d'una adolescente angélica, que per de sota és l'hèlix dels motors d'uns quants amics. Però ell no podia entendre el creixer, si mateixa o no mateixa, ella era la princeseta del corral. No podia ser la dona guapallesta, la ballesta que es dispara i no la pares ni de mà. Te m'ha passat, te m'ha passat.

Som-hi, seguim a Ciutat Malagda amb en Josep Pedrals, aquest nen eutròfic que ens ha donat tantes alegries en tants formats, eh? La música, i no només amb els eutròfics, sinó parlant i pensant en composicions diverses. Tu vas formar part d'una cosa que jo vaig seguir durant molts anys a l'Auditori, que és un programa sensacional que es diu Cantània. Sí. La teva es deia El Mutí, pot ser? El Mutí, sí senyor. Una cosa marinera o pirata. Fa 20 anys. Fa 20 anys el Muti. Sí, sí, fa 20 anys. És gros, eh? Fa 20 anys de les coses. Sí, sí, de tot fa 20 anys. Però és xulo, suposo que hi ha una qüestió d'actitud, com que has format part de tantes, això deies per encàrrecs, però bé, el lligam aquest. Tornant un altre cop als orígens, això de l'entusiasme, la lírica, que és això, si la poesia no és música, de què estem parlant? I en aquest sentit també és bonic crear i compondre i posar lletra a coses que es van fent més grans i que a més et permeten jugar. Mètricament, amb diferents codis, i que sempre t'ha interessat eixamplar aquesta idea de la llengua poètica.

Sí, sí. De fet, ara, d'aquí a poc, l'espectacle que estem fent ara amb el Xavi Lloses, que amb el Xavi hem treballat molt junts, i no hem acabat de gravar res, i finalment ens hem disposat a gravar l'espectacle que estem fent ara, que es diu El Batec, que ja l'hem portat per mig Catalunya, però que que encara tenim un munt de bolos per davant, és guai, i d'aquí a poc, si Déu vol, el penjarem al Spotify, a aquestes xarxes així, perquè ara feia molt temps que no publicava res musical i I ho trobes de faltat. Sí, exacte, és una tonteria, però potser tornarem amb en Guillemino, també. Què dius ara? Sí, sí, perquè també farà 20 anys del projecte d'Andoll. I tenim allò, sí, sí, amb el Pau.

Sí, me'n recordo, eh, de fa 20 anys i de l'endoll. Sí, sí, sí, sí. Clar, jo també t'anava a dir, per exemple, una de les coses que em sembla molt interessant que comparteixis en el llibre, que ho havies fet amb els articles del quadern i tal, és la concreció tècnica. De les coses, no? És a dir, hi ha moments que alguns passatges del llibre, ostres, són interessantíssims per dir-nos, ah, això es fa així, o això va així, no? I hi ha com, i en aquest sentit també, si abans ens posàvem, ens elevàvem o ens posàvem a teoris, També penso que hi ha una voluntat de reivindicació en certa manera de l'ofici, de la tècnica, que és molt interessant. No sé si a tu t'ho sembla, però jo diria que potser, per exemple, fa 20 anys enrere, el, entre cometes, debat tècnic o el desplegament formal era menys central que ara, potser. És una sensació, però en tot cas, es deia, aquí hi ha elements molt interessants de com es diuen coses que poden ajudar a fer coses en poesia, no?, i com fer-les. Sí, de fet,

és un món que jo he anat obrint-me a mi mateix, per dir-ho d'alguna manera, segons les necessitats creatives. Allò de dir, si vull fer això, com ho puc fer? I llavors, buscar. Fent-te la caixa d'eines. Sí, buscar els desllurigadors i veure I llavors descobrir que en realitat aquests desllurigadors molt sovint ja tenien un nom i llavors. M'ha portat a llegir molt últimament molts llibres de perceptiva literària antics, perquè hi ha moltes coses que. Hi ha detalls que ja te'ls expliquen, no? O fins i tot per les curiositats, perquè l'altre dia, per exemple, estava mirant per això de. Hi ha tota una cosa sobre les cineres i tal, que és com ficar moltes vocals en una síl·laba. En català en podem posar relativament poques, però en castellà n'hi poden fer cabra moltes. I llavors, en el Benot, que és un llibre de perceptiva literària del segle XIX, vaig trobar un exceptongo. És a dir, com fotre sis vocals en una sola sílaba. I és un poeta mexicà de mitjans del XIX. Que diu, regala el globo terràqueo a Eugenia. I llavors, el terràqueo, ja ho fa així, aqueo a Eugenia, és ueoeu, és una sola síl·laba. És a dir, que venen ois. Sí, sí, regala el globo terràqueo a Eugenia. I és una sola síl·laba. És molt complicat, però. Vull dir que arribes d'aquests llocs. Saps que a mi em fascina això. Que puguis portar 6 vocals

en una sola. I alhora, ara que s'ha estirat aquest fil, però alhora, jo amb el llibre pensava, tens un moment que parles de l'algoritme, recordava que t'havies fet algun experiment amb la intel·ligència artificial. Sí, sí, encara en fem, encara en fem. I el poeta i la intel·ligència artificial, oi? Confrontats. Però alhora pensava, aquest és la mena de llibre que la intel·ligència artificial no podria fer, perquè no sabria anar a aquest poeta que acabes d'anomenar. Però no sé si, m'explico, és a dir, aquí fas això, un recorregut, un viatge, absolutament lliure, amb molt de coneixement, que a castones és molt erudit, però que clar, és també el teu propi recorregut d'interessos i coses que t'han fet, no?

Sí, perquè el que. És a dir, té una capacitat de relació, de relacionar, de relacionació, que deia una nena l'altre dia al col·le. I vaig preguntar, què són els camps semàntics? I vaig dir, la relacionació. I vaig trobar meravellós. I. En canvi, la intel·ligència artificial és capaç de relacionar coses, però a vegades no va just a l'altra punta del món. I llavors aquí, la poètica, això ho diu Pierre Reverdy, que diu que és més poètic com més lluny vas a buscar l'altre referent. Com més volta fas, sí. Exacte. Si relaciones coses que són completament oposades en el teu marc mental, l'efecte poètic és més gran. Llavors, a mi sempre m'ha semblat, dic, si revertir diu això, anem a fer-ho tota l'estona.

Com es deia, amb el col·lectiu estampa, no? Sí, sí, sí. I encara en fem. Ells, bàsicament, han vingut al programa, van fer un experiment molt interessant amb la Irene Solà i van venir a explicar-ho i així, no? I, efectivament, ells entrenen la màquina. Sí, el mal alumne. Exacte, totes coses, i tu hi poses la part humana, no?

Sí, sí, sí. Sí, de fet, ara fem un espectacle que es diu "És escriptor si no és persona?". En el qual fem que el públic acabi votant si creuen que el mal alumne, que és la intel·ligència artificial artesanal que han fet els Estampa, pot demanar de formar part de l'associació d'escriptors de llengua catalana. I la conclusió és? Què diu el públic? Depèn. Hi ha llocs que van votar que sí. A Manresa va sortir que sí. L'altre dia a Granollers, em sembla que també va sortir que sí. A Lleida va sortir que no?

Jo vaig veure la votació que van fer aquí. Sí, sí, a Barcelona. Jo recordo haver vist el Cornudella i el Passarises votant que sí.

Que sí a la màquina.

Sí, exacte. Això em va semblar meravellós. Bueno, em va semblar la confirmació de la meva teoria, que són gent amb la ment oberta.

Sí, sí. És que el que fa el mal alumne és molt divertit. Perquè precisament no es tanca en aquest sentit de les intel·ligències artificials. Per això es diu mal alumne. Perquè com que ho fa malament, llavors resulta poètic. És el bonic del cas.

Per tant, no és tan intel·ligència artificial. No, no, no. Clar, clar. Perquè tot el bastard fugirà de la intel·ligència artificial. Sí, sí, sí. És una intel·ligència una mica tonta.

Exacte. Bueno, com tota. Com la nostra, la meva. Sí, sí.

Sí, a mi una cosa que també m'agrada del llibre, que és que també és una sèrie d'homenatges a poetes amics que ja no hi són, per exemple Carles Acmor, o Manel Marí, o Joan Manuel Pérez Piña, i tu els saludes allà on siguin, i això, que clar, jo també els vaig conèixer i m'agrada retrobar-los en aquestes pàgines. A l'Acmor li dediques un capítol molt divertit en què parles d'una d'una figura retòrica, no?, que es va inventar ell, bueno, aquesta actitud artística, dius tu, que es diu la paraparèmia, que es podria dir, la paraparèmia, que voldria dir que va més enllà del proverbi, no?, que va més enllà de la parèmia, no?, i que poses exemples, no?, de. També, exercicis que has fet fer els teus alumnes de canviar girs, no canviar frases fetes, no? El que, per exemple, sortir del foc per caure a les bragas, endavant les natges, t'acompanyo el ressentiment, no estar per morgues, que això és genial. Això jo creia que era de l'agmor, això de no estar per morgues.

No, no, això em sembla que va ser la Hara Kran. Saps la traductora? Sí, sí, sí.

Clar, ostres. I bueno, la pregunta era també, quins altres exercicis que has fet fer als teus alumnes diversos, als tallers? Quins altres exercicis han triomfat o han donat molt de sí?

A mi m'agrada molt, un dels que destaques com que funciona o que has fet fer, és el fantasma sintàctic. Sí, sí, és veritat. És fascinant. M'imagino que ara els alumnes us parlaré del fantasma sintàctic. Sí.

El que a mi m'agrada de fer és crear molta dificultat als alumnes provocar-los allò de dir i ara hem de fer tot això perquè els dic mira farem primer vaig posant reptes però tots junts no un repte i demà un altre de cop 10 reptes en un sol poema i llavors el que és molt divertit és que el primer o el segon dia pateixen molt diuen és que m'ha costat molt i l'últim dia. Diuen que ho trobaran molt a faltar perquè els porto a pensar tot el sant dia l'objectiu és que es vegin obligats a no parar de donar-hi voltes. Que sembla una tonteria, però si tu estàs tota la setmana pensant sobre uns determinats condicionants, llavors el teu cervell s'acostuma a aquests condicionants. El sistema no sé si funciona bé. Però quins són aquests reptes?

Jo també els vull fer. Quins reptes?

És que els vaig canviant, que me'ls invento de nous. Però molt sovint, és a dir, vaig agafant temes clàssics, que alguns d'aquests amb noms ben divertits, per exemple, jo tinc un grup de WhatsApp amb uns alumnes de deu o tres anys o així, que els vaig fer fer un paraclausíceron. És a dir, l'estar-se és el tipus de poema d'estar davant de la porta que no et deixen entrar, no? El típic borratxo que se'n va a veure la novia a les tantes de la matinada, eh? Que avui no sé què. Que avui no sé què, és molt evident què vol, no? Però. I llavors el paraclausíceron és això, davant de la porta tancada, i que Ovidi diu que és l'arrel de tota la poètica, perquè el dia que tens ganes de dir alguna cosa realment que faci un efecte, és a dir, un poema que t'acabi obrint la porta.

Sí, exacte, que faci l'obra et sésam. L'obra et sésam, sí, sí.

I llavors aquest, per exemple, com a tema és molt divertit, perquè llavors hi havia versions de tota mena, no? N'hi va haver una que era divertidíssima, que era un intèrfon, i era un que trucava i que no estava parlant i tota l'estona, bueno, eh, nena, però és que aquest tal, no sé què, i al final la tia li donava carbasses i el tio deia, bueno, i la teva companya de pis no hi és? Vaig trobar un final espectacular.

Per allò entendre-ho, l'actitud poètica, l'ezos sempre ha d'estar pitot, diguem-ne, o no? Per exemple, el borratxo era accidental.

No, no, no, és que tot venia dels borratxos de matinada grecs que se'n anaven de puta i el bordell estava tancat, diguéssim. Però, és a dir, històricament ve d'aquí, però després el Paraclausicirons s'ha convertit en 50.000 coses diferents, és a dir, Paraclausicirons, per exemple, dels Beatles o de. Que ja va cap a aquell altre lloc toca amb el timbre entenent el timbre tot el que soni tot el clitoris que vulguem

era un artista con la semiautomàtica un Marc Antonio. Con la faccia asimétrica, venuto grande, una familia un po' trágica. Padre introvabile, sola l'alcohòlica, madre bisbética.

Som-hi, seguim amb Pedrals aquí celebrant la mètrica i la poesia i els poeticismes, eh, dits així amb unes quantes sílabes i tota aquesta dimensió també rapsòdica que tu fins i tot analitzes, ja dic, des de l'actitud de l'escena, no?, i dels alumnes, que veig que és una. Part o una dimensió de l'ofici de poeta, si es pot dir així, o la investigació en poeta o l'investigador en poesia, que t'agrada molt, que és aquesta idea de transmetre, compartir i de fer, d'ensenyar poesia, no sé si això és possible.

Però com a mínim. Jo dic que faig cursos de tècnica. Això mateix. Tècnica poètica perquè el que és el poema en si no sé si és ensenyable. Clar, per això dic que A part que cadascú té la seva punyetera idea del que és un poema. Tu no ets tant, ets més el.

Hi ha un altre llibre en Pedrals que jo recomano sempre molt, que es diu Exploradors al poema, que aquí hi ha exercicis pràctics per aquestes franges d'edat, de fer, d'escriure versos, no. No només que t'expliquin, analitza un poema, Els fruits saborosos, que aquí també cada interpretació és de son pare i de sa mare, a vegades. Però en aquest cas és més interessant que ells mateixos vegin que, oh, he estat capaç de fer un poema, que deu ser una epifania, un moment també per ells important.

Sí. A part, entens la complexitat, a vegades, del fet poètic, no? Si tu intentes. I tu mateix t'adones del resultat que n'ha sortit. Que a vegades és molt sorprenent, lingüísticament, de cop, la llengua ha dit més que tu. Saps? Que dius, oh I sempre és gustós, això. Quan aconsegueixes. No, quan la gent o algú aconsegueix fer una cosa que li sembla que és millor que el que podria fer ell. Quan dius, ah, doncs mira. Semblo intel·ligent aquí.

El poema sempre en sap més que nosaltres, no?

Això passa, és meravellós. Mira, l'altre dia parlava amb el Nico Raj, el músic, que ara ha tret una cançó amb el Joan Colomo. Sí, sí, sí. Ara ha tret una cançó amb el Joan Colomo i parlàvem i dic, hòstia, està molt bé aquesta cançó perquè és una cosa que a mi també m'ha passat. I em diu, hòstia, doncs la vaig fer fa 15 anys i no li vaig donar cap d'allò. Vaig pensar, quina tonteria m'ha sortit. Diu, i ara l'he entès. Diu, que l'he entès, l'he gravat. Diu, no. Em va fer molta gràcia això, que era una cançó superantiga, però era una cosa que havia fet sense ser-ne conscient. Jo ho trobo fantàstic. I això passa a vegades, no? Depèn de què. No, no, depèn de què no.

Quant t'ha passat de tu? A quin moment, o quin llibre, o quin poema, o quin. Hosti, no sabia que seria capaç de fer això.

No, a mi m'ha passat a vegades amb certeses que tenies en un moment i que surten en poemes i. I de cop te n'adones al cap de molts anys. Em va passar un poema que havia escrit d'adolescent que deia, hi ha el cor i el sexe, però hi ha cort i anexe, que després ho vaig posar en el furgatori, però quan ja tenia vint i pico, però era un poema de quan tenia jo 13 o 14 anys. O 15, potser, perquè el sexe no era tal. 13, 14, no sé si. Però I era una cosa que havia escrit i que dius, hòstia, un nen de 15 anys, de què conya ha de dir això, saps?

Sí, sí. Hi ha un compte, no sé a quina xarxa, però hi ha un compte que va per aquí, un compte d'aquests d'Instagram, el que sigui, 1996. I surt una cançó, no? M'agrada aquesta cançó. 2026 entenc aquesta cançó, no? I és la diferència entre una cosa i l'altra. Sí, sí, sí. I suposo que és això, fins i tot la inconsciència que tu tenies amb Enrico Roig, no? Doncs ara, hòstia, això que vaig escriure fa 15 anys, ara fa sentit, no? He aconseguit.

A mi em passa a vegades, fixa't quina cosa, en poemes que recito de grans autors, coses que de tant en tant m'han demanat de recitar o així, i que amb els anys els vas llegint amb més profunditat i li veus un sentit que de cop el veus claríssim, a més a més, que dius, ah, és que diu això. I que en realitat no l'havies vist perquè havies estat pendent d'una altra cosa o no sé o l'havies vist d'un altre sentit i és molt curiós perquè em passa, per exemple, que hi ha poemes que cada cop els tinc més a poc a poc és a dir, m'hi vaig posant més pes a cada paraula, saps? El Glenn Gould amb la gravació de les Goldbergs i m'està passant és a dir,

dono més pes a cada mot quan l'estic recitant. Clar, i et passarà. Glenn Cudson, gairebé 30 anys de diferència, i la interpretació de S. Goldberg ja un any abans, crec, de morir, és una cosa, el tempo, els trinos allà, una cosa increïble, i gairebé se sent per separat, és impressionant. Bueno, i t'anirà passant amb més, no? Però una cosa molt important, que també ho expliques aquí, és que sempre, no sé si inconscientment o conscientment, lluny de la solemnitat, que és un to que a vegades els poetes el tenen, acaben contagiats i en canvi distancia molt del lector. I tu sempre has anat per una altra banda. Sí, la ironia.

Exacte. Sí, aquesta cosa de dir-ho però dir-ho ja amb una mica enfotenta. És que a mi m'ha passat que hi ha moltes coses que quan era adolescent les escrivia amb tota la passió del món, amb aquella cosa de aquell sentiment, i quan les llegia al cap d'un temps pensava, hòstia, que ridícul. I llavors vaig decidir en un moment donat que ja que era ridícul ho explotaria i dius ja que soc ridícul vaig a ser molt ridícul que és el que em passa, que soc molt ridícul però llavors el ser-ho conscientment. Ho gires, no? Pots posar-hi solemnitat, però no és solemnitat que ja es veu que és, com. Sí, sí, és com fer la volta, no? Sí, sí. Jo crec que va una mica per aquí a vegades, això. També perquè em fa una mica de por a les afirmacions massa rotundes, no? Com que sempre tothom pot tenir una altra opinió i és tan respectable que què conya de dir jo, no? O sigui, qui soc jo per imposar una veritat a tothom? Sap greu vull dir que a mi com que em molesta quan me les imposen però jo no d'això que jo volia demanar també ara que

ho comentàveu una mica però en aquest temps quins altres canvis has vist en la teva manera de recitar és a dir abans dèieu a vegades escrius poemes que és després que t'adones del que en realitat potser deia el poema o el llegeixes i és després que te n'adones parles de Dickens i que era un gran escriptor i un gran orador. És a dir, al començament o al llarg dels anys que has recitat, què t'ha preocupat a tu del dir, del dir en veu alta? A més perquè també has dit, has cantat, ho has barrejat, has actuat a escena,

en teatre A mi una cosa que sempre m'ha semblat la principal és transmetre, és a dir, fer que realment arribi alguna cosa a l'altra. Que a vegades he estat molt didàctic amb aquestes coses. És a dir, he fet uns recitals a vegades explicant què estava fent. A part de fer el recital, dir, estem fent això. Perquè tothom entengui més o menys a què estem jugant. Que això a vegades fa que trenquis quartes parets molt sovint. I llavors es crea també un tu a tu que és molt bonic. Perquè el recital de poesia, diguéssim. Té un component que molt sovint la música no el té, que és que la música pot prescindir del públic. Poden estar tocant els músics per si mateixos i no hi ha problema. En canvi, un poeta, si no estàs parlant-li al públic, és ridícul. Bueno, estàs com un llum, ets un tio parlant sol, allà I aquesta comunicació per mi és totalment necessària i a més m'agrada, perquè el que genera és que la lectura del poema té un sentit allà. És a dir, en el lloc i aquest nunc, diguéssim. I si hem d'entenir el fet que som aquí i som vius, que és una cosa que a més a més va molt bé en aquests temps nostres, que és com antimòbils. Per mi un recital de poesia és un. És el que passa en aquell moment allà i no és cap còpia de res. Exacte, és art efímer, però que l'únic que és haver-hi estat. No sé, acabo de fotre una volta. No, està bé, està bé.

Bueno, i de fet amb l'art, estem parlant de música, però amb tota la. Diferents formes i disciplines artístiques també t'ha agradat dialogar-hi, no? És a dir, la poesia és bonica perquè pots trobar-la per tot i aplicar-la també a un munt de I que realment podem trobar formes poètiques teves no només en viatges aquests, eh? Sinó en diferents. No sé com dir-ho, plasmacions, no?

Sí, sí. Mira, la setmana passada em van demanar un pròleg per un disc. Veus? Pròleg per un disc. Un pròleg per un disc, ho vaig trobar amb el bonic. Rollos Pocahontas? Clar, és el que li vaig dir, però gravarem. I diu, no, no, no, només en el disc hi ha. És que fan una reedició del bordell d'Un Papa, l'últim disc d'Un Papa, i llavors l'editor em va dir, és que m'agradaria que hi hagués com una explicació perquè la gent sàpiga de què va el disc. I llavors vaig muntar-me una teoria que és un disc postimpressionista. Però funciona. La teoria vaig quadrar-la bastant bé. Està bé, està bé. Sí, sí. Bé. Perdó.

No, no, no, és fantàstic. I tant, i tant. Però ara que un disc d'un papa ho trobo. Sí, sí, a mi em va fer. Jo quan m'ho van proposar vaig pensar. Sí, és com, quina il·lusió. No, no, i esclar, és que hi ha un moviment molt xulo, i des de, jo què sé, cites els Cabo San Roque en on va fer Joan Brossa, una instal·lació espectacular, i la gent que és capaç de veure coses diferents, i agafar objectes, i barrejar-los, i sons, i fer poesia en forma d'instal·lació, doncs.

De fet vaig veure les quan vaig anar ara a lo de Guadalajara a la Fira de Guadalajara i eren totes tres la Rodrena, el Verdaguer i el Brossa i totes tres juntes i guanyaven encara ja m'havien semblat interessants per separat i el veure les juntes em va semblar fascinant que bons que són aquesta penya gràcies Cabo San Roque.

Jo també volia comentar-la, que em sembla molt divertit que sorti ara aquest llibre molt a la vora del pit adormit, del llibre de la Dolors Miquel, perquè sent llibres molt, molt diferents, crec que, a banda que heu recitat plegats de tot sovint, i hi ha algun moment que incidiu en els mateixos moments, són llibres que van en direccions diferents, però em sembla interessant perquè sí que crec que, la Dolors Miquel d'una altra manera, però també ho retrata, tu aquí també assenyales pels fils que obres a partir dels recitals, ostres, com un propi aprenentatge a partir del recital, d'allà vam recitar i ens va passar això, vam tenir aquesta conversa, o en els viatges, que han estat segurament els poetes d'ara que més han viatjat, els concursos, i això em sembla aquest punt gairebé de crònica vital, i vital en tots els sentits, és interessant, perquè crec que a banda que, i tu ho has dit i t'hi he predicat molt, però a banda que la poesia, clar, doncs això et porta a tots aquests mons, i hi ha aquesta part d'aprenentatge bonic, trobo, a partir de l'experiència mateixa. Sí, a més és curiós perquè

jo precisament no era gens de viatjar. O sigui, jo no m'ho viaja. És una cosa rara, eh? Vull dir, les meves primeres nòvies era com. Però anem a no sé on. Ai, a tal lloc hem d'anar. Se'm feia com molt I tan bonic és el país, no? Que s'han de sortir de casa. Sí, sí. I llavors, al final, he acabat viatjant moltíssim per feina. Sí. Mm-hm. I li he trobat el gust, vull dir, ara m'encanta anar amunt i avall. Ja m'agradava anar amunt i avall, o sigui, no he parat mai d'anar amunt i avall, però per casa, diguéssim, saps? I ara ja m'agrada més, així, anar A més, he acabat intentant fer que tot sigui una mica casa, que és una actitud que trobo que és guai, perquè si intentes trobar-te com a casa a tot arreu. Vas i t'hi trobes. Sí. En el sentit no d'imposar casa teva a tothom, sinó de dir, va, jo puc estar aquí també, saps? Aquella cosa tonta no us ha passat mai? Quan sou a qualsevol ciutat penseu, a quina casa us agradaria viure? Dius, ai, mira, aquell barri d'allà de Budapest hi ha una caseta. A dalt aquell àtic seria fantàstic. Que no tens la pasta segurament per comprar-te-la, eh? Ni la vida, ni el context. I llavors et pots fer una vida allà, és molt bonic.

Mentre dura el viatge és bonic. Sí, sí, sí.

Sí, hi ha un poema d'Adrià Targa que parla d'això. Sé que és un poeta que ens agrada. Exacte. Tots dos. Com a persona, també. També, també. Però el teu poema, crec que Canviar de cel, que se li apareix una casa allà. El llorna i diu el llum va dir-me jo soc una casa i tot seguit es va apagar és un llum que veu a la finestra que li diu jo soc una casa i tot seguit s'apaga és aquesta sensació que tots hem tingut jo també m'he alegrat molt de descobrir que parlaves també de la rima en aquest llibre tot i que potser hauria volgut més anècdotes sobre rimes diverses si em deixes fer-te un desig un llibre sencer sobre la rima.

Sí, sí, algun dia l'he de fer. Oi que sí? Sí, sí, tinc un semitractat de rima pensat ja. Ah, en veus? Un semitractat. L'altra meitat també. Sí, perquè no puc fer tractat, tractat. No, no. Però potser li demanaré a algú que en sàpiga de veritat, saps? Algun lingüista que en sàpiga molt de fonètica, perquè com que la.

Tu d'aquests anys o tot el que et llegim també hi ha molta cosa de coneixement en un cert grau de detall

però necessito algú que en sàpiga molt un científic de la fonètica perquè certes coses jo no m'ho puc inventar però no.

Jo ara, per associació d'idees, que estava llegint en paral·lel el teu llibre i aquest altre que tinc aquí, que és del William Kendridge, que en castellà es diu Una historia natural del estudio, que són una mena de memòries d'aquest artista que m'agrada molt, i com que també ell toca moltes tecles, doncs hi ha un moment que parla d'una cosa que en anglès es diu rhyming slang, i que en la traducció castellana és la jerga rimada cockney, perquè efectivament ve d'aquell barri de Londres, no?, I ella explica, bueno, llegiré aquest paràgraf en castellà i anglès perquè explica com funciona. Diu, en la jerga rimada Cogni, un billy goat és un overcoat. O sigui, un macho cabrío es un abrigo. Feet, pies, son plates of meat, platos de carne. Apples and pears son stairs. Y, llavors, ¿cómo funciona això? Que la gent cambia la paraula. Muy a menudo, cuando se usan esas expresiones, se omite la palabra rimada. En lugar de pears, que rima con stairs, dicen simplemente, I've got to go up the apples.

Bueno, és com una forma d'eufemisme, és com quan dius cordons per no dir collons, no?

Sí, però aquí la gràcia és que somet la paraula rimada, o sigui, no diuen. No, clar, cordons i collons rima, per això és un eufemisme fàcil de desxifrar, però aquí és més complicat. No diu I've got to go up the pears, en lloc de dir I've got to go up the stairs, no diu això. Diu I've got to go up the apples, perquè apples són les que rimen pears. Llavors, imagina't, i la gent s'entén.

El més increïble és que la gent s'entén. Això és com les quines nadalenques i aquestes, que vas a un poble i quan diuen el número no saps quin és perquè hi ha hagut ja com una evolució d'aquestes. Una transformació que l'ha allunyat tant. Sí, sí, sí, que diu el, jo què sé, l'abric, i tothom ja apunta el 22. I diu, que el 22? Les oques èbries. Ah, d'acord. Sí, les oques èbries, i són més el 13. És.

Això també hi ha molta cosa local, molta localisme, perquè a Vilanova fan referents molt d'allà

que si no ets d'allà no els enganxes. Sí, sí, no. De fet, jo buscant una mica l'origen d'aquesta jerga, d'aquest rhyming slang, doncs sí que hi ha una teoria que diu que eren els immigrants irlandesos a Londres que es van inventar aquest llenguatge rimat amb clau perquè els anglesos no els entenguessin. Però després això va passar a formar part de la llengua. Popular i de la llengua literària també, perquè després hi ha un munt d'artistes que fan servir aquest rhyming slang en els seus poemes, en les seves òperes, etc. També s'ha de dir

que en anglès rimen coses que no rimen. Exacte. Que t'estàs llegint, depèn de quin poema, i quan arribes als vers següents dius, ah, és que ho he de pronunciar perquè rimi amb això.

Exacte, perquè rimen per l'ull molt sovint, no? Són rimes que són per l'ull, que no són per l'oïda.

I llavors és complicadíssim llavors tornes enrere i ho llegeixes amb el to perquè et rimi si

els anglesos es poden permetre això aquí tu creus que no es poden permetre rimar paraules amb es tancades i es

obertes això ho fa Verdaguer si ho fa Verdaguer es pot fer bueno,

ho feien tots ho feia Maragall, ho feia Sagarra però a mi m'ho retreuen si ho faig.

No, a més, sempre pots dir que ets de Vilanova. Sí, perquè les es i les os obertes tenen un tema amb això.

Fan coses rares. Fan coses molt rares, és veritat. Diré que soc família del David. Sí, exacte. Després, tu també defenses que t'agrada més, o estàs en aquesta època, on la famosa, per dir-ho així, senzillament, rima consonant perfecta, no t'interessa tant, com les petites formacions. Sí, sí. No recordo quin exemple posaves, on hi ha una R, una M i una N, o. Sí, tot el que és la rima,

no estrictament rima, diguéssim, hi ha mil variants, n'hi ha alguna, per exemple, molt graciosa, que és la de la rima entre esdrúixoles i planes. Perquè això ja ho feien al siglo XI castellà, que és que una paraula esdrúixola té una síl·laba que sempre queda com mig, que és una animietat. Com camuflada, no? Sí, i llavors per efecte rima la pots obviar, i pots rimar màgica amb maca, perquè aquest gi, màgica, que queda com que no I això ho trobes en molts clàssics castellans. I llavors, per exemple, això em sembla un arma meravellosa, que s'utilitza poc. A més, depèn de la distància, com que és una qüestió de percepció sonora, no és ni això, ni unes regles. La rima és una percepció sonora, tu la pots deixar una mica lluny, i com més lluny està una rima de l'altra la percepció més degradada queda. Llavors, aquesta degradació és el que m'interessa. És a dir, acabar convertint. Sabeu aquells jocs que hi havia en els que d'una paraula havies d'arribar a una altra canviant només una lletra a cada pas, que era com una escala de paraules? Sí, sí, sí. Doncs intentar fer rimes així, saps? Que anés variant la cosa per això, per exemple, això que dèiem de la N i la M, que són molt semblants, o la N i la E, no? No sé, no sé, la R amb la G, depèn de com la posis. Llavors, hi ha sonoritats molt properes. Anar-les fent que quedi tot mig així, difuminat, no? Les rimes difuminades. Veus? Ja tens un subtítol,

o un possible títol, no? Rima, com ho has dit? Rima. Esfumada, he dit ara.

No, difuminada. Difuminada. Difuminada. Esfumada, ja veus? Està molt bé. La rima esfumada. La esfumada és guapa. L'esfumato.

La tatuada bella al trabajo no va. Ha puesto la camisa, pero al trabajo no va. Lo que quiere es otro, otro de esta vida. A consumar las diñas, para los otros no está.

Seguim amb Pedrals aquí comentant aquests poeticismes i amb la promesa d'un llibre futur sobre la rima. Bé, i la promesa també, m'imagino, d'una altra, d'una versió pràctica d'aquesta teoria o no? O veurem, és a dir, tenim ganes de llegir més Pedrals en vers?

Sí, no, saps què? Em passa que l'època que he estat fent aquests articles, perquè això al principi eren articles, alguns i he estat començant a teoritzar més, m'he trobat que molts poemes tendien a fer-se'n, també en aquest sentit quasi teòric, però que no, sobre com el llenguatge ens condiciona. Llavors, com que soc molt lingüístic, poèticament parlant, tot i que semblaria una obvietat, però aquesta cosa del joc de paraules constant, he intentat donar-li un sentit o cultivar-ho d'una manera que em fos. Amena a nivell poètic i llavors a la tardor sortirà un un llibre que és sobre aquesta, diguéssim, seria la part pràctica d'aquests poeticismes per dir-ho d'alguna manera que són tot de poemes fets pensant en la lingüística, en la paraula en la seducció de la paraula i en tota aquesta crisi del llenguatge que hi ha a nivell filosòfic i tot això i que es diu Motiu Motor. El motiu motor és a dir el que et motiva i que et mou. Però que alhora són dues paraules que tenen l'arrel mot. És a dir, un motiu és un mot petit. Sí, sí. El mot petit i la bona confeti. Exacte. Confeti.

És com parlar i veure el teatre d'en Jordi Oriol, que no pot parar. No pot no ser Jordi Oriol. Sí, sí. De fet, amb en Jordi n'hem escrit dues o tres junts d'obres de teatre. Veus? Sí, sí, sí. Són ànimes que us havíem de trobar. No, no, ens coneixem des que érem adolescents. Us havíeu trobat, per això et dic que havíeu de fer camins plegats.

Ara que has dit que us coneixeu des que éreu adolescents, jo crec que hi ha, no sé, potser no ho fareu vosaltres, però algun llibre per fer de a quin institut anàveu o quina adolescència vau tenir tota una colla de gent, perquè penso tu, Escofet.

No, perquè saps què passa? L'Eduard anava a escola amb el Jordi. Ah, d'acord. I llavors, després va a l'institut amb mi, i llavors per aquí hi ha molts lligams. Barcelona era molt petita, als anys 90.

I després, bueno, era petita, però déu-n'hi-do l'eclusió. L'altre dia llegi el. No recordo quina efemèride de l'original, i tota la colla de noms i de gent que tu coneixes bé que va passar per allà, és a dir, des dels finals dels 90, tots aquests 25 anys, per posar una forquilla gran, el primer quart de segle del 21. Mare meva, com ha canviat o com ha crescut això, perquè és un no parar. Sí, sí, sí. És viu, és completament viu.

Però, hòstia, ara m'ha passat, perdó, és que això em fa molta gràcia, que els meus fills ara, l'any vinent, van a l'institut i m'han arribat els llibres de lectura, que he de comprar per l'any que ve. I es llegirà en una obra de teatre la Marta Butxaca, que la Marta Butxaca anava amb mi a l'institut, o sigui, anàvem junts a classe, i m'ha fet molta gràcia, dic, els meus nens a l'escola, o sigui, a l'institut s'han de llegir els meus companys d'institut, ho he trobat molt graciós. Tancat un cercle, no? Sí, sí, sí. M'ha fet il·lusió i tot. Dic, ah, mira, es llegirà en la Marta.

Sí, sí, sí. En dels teus han entrat mai a la selectivitat o han format part de lectures d'institut? N'ets conscient?

Sé que en alguns instituts O sigui, en llibres de text hi ha poemes meus. En diversos llibres de text d'editorials diferents, o sigui que no és només una línia editorial, sinó que a més d'un li ha semblat interessant posar-m'hi. A selectivitat no tinc constància que m'hagin tret mai. Tot arribarà. No se sap mai. Però sí, sí. Per exemple, en guany que vam fer, bueno, vaig fer un poema per la nit de les lletres catalanes.

Sí, jo i tant. Et vam veure allà en directe fent, bueno, més molt atratxat.

Amb el carretó, sí, amb la panxota aquella. I doncs el poema aquest l'han fet servir en moltes escoles per explicar com el llibre es produeix i es fa anar d'aquí cap allà, diguéssim. És a dir, perquè entenguin que hi ha, darrere del llibre hi ha molta gent treballant. I em va semblar bonic, dic mira ha estat útil ja, com a mínim Xènia, tens alguna pàgina oberta?

com sempre em genera molta curiositat sí, sí, és un text que jo ja t'havia llegit al diccionari literari del Priorat on parles del increment balart i del super increment balart que fa molta gràcia que expliques això de l'increment balart que és una mena de coeta que es dona als versos de la primera conjugació que es diu calguer, sapiguer, poguer, volguer. En el gerundis, diguent, creguent, caiguent, tinguent, o en l'imperfet de subjuntiu, de versos de la tercera, dormigués, llegigués, sentigués, llavors dius el cas més curiós, però passa al priorat, on el present de subjuntiu de verbs de quasi totes les conjugacions pot tenir l'increment velar plòrigues, sàpigues, mòrigues, i alerta pot multiplicar-lo. Plòriguigues, sàpiguigues, mòriguigues. I que això pot arribar fins a l'infinit. I al final, clar, el dibuix que pot crear un munt de sobres drúixoles tan poc freqüents en català, que efectivament en les llengües eslaves en tenim moltes sobres drúixoles, però en català un. Tu aquí ja et diverteixes dient que es pugui guigar, allargar infinitament i arribi a crear un munt. Sí, bueno, simplement que jo aquest text el vaig llegir en el seu moment, quan a mi també em va tocar passar pel priorat en persona, i jo llegint les teves entrades del diccionari literari del Piorat, m'inspirava per fer les meves. O sigui, volia fer coses divertides, també. Llavors, a tu et vaig citar, en una de les meves entrades, una conversa amb tu que vam tenir fa temps, que, clar, tu, com que no pots parar de jugar amb les paraules, quan jo vaig dir no sé què de què havia caigut en desús, va dir, ostres, això de caure en desús. Està molt malament, perquè en realitat hauríem de dir elevar-se al desús o alguna cosa així, perquè quan una cosa ja no la fem servir, doncs clar, la mitifiquem, la dialitzem, passa a formar part d'un passat mític. Llavors, bueno, tu vas estar potser 10 minuts donant voltes a això de caure en desús i elevar-se al desús. Jo d'aquí vaig treure una entrada pel diccionari del priorat. No me'n recordo, jo. Et vaig plagiar una conversa.

Ben fet, ben fet. Que bo. No ho sabia. Doncs mira, sí,

m'ho vaig passar molt bé. També estic molt orgullós d'haver rimat en una de les entrades Garriga Sight amb Coca-Cola Light. El Raúl ho sap. I encara em saluda.

Això és culpa de la Roser Bernet. Tot és culpa de la Roser Bernet. Però és que això jo l'hi sentia fer amb ella, perquè ella ho fa. I li deia. I va venir d'aquí i va dir, això que dius?

I la Roser Bernet, perquè la coneixem els tres, bueno, els quatre, perdó, però després també a mi em fa molta gràcia com jugues aquesta entrada o aquest passatge perquè sí, sona com un anar fent petit, petit, petit menut i ella diu molt una cosa com miquitita o. És com un univers especial de les coses es poden fer més menudes i les segueixes del que tu mai hagis imaginat, però les seguiràs veient. És allà, és més menudet que en aquell lloc més.

A l'exploradors del poema, un dels jocs que proposo és intentar fer el màxim de diminutius junts, perquè en català en pots posar tants com vulguis. O sigui, pots dir pobret, pobrissó, pobricionet. I anar-lo allargant i llavors és com a veure fins a com el pots arribar a fer de petit quina és la mida més menuda i em feia encara que ja és balanceada.

Que també sembla algo amb escabeig, trobo. És un nom gastronòmic. No, i llavors també volia dir una altra cosa, que abans la Xènia els ha esmentat, però jo he de dir, és a dir, Josep, Coleta, Pérez Piña, noms als quals llegir no els he llegit mai. I no sé si són trobables, però vull dir que sí que. És un llibre aquest que fa venir molta llegidera, perquè estic disposada ara a llegir la gramàtica d'en Pompeu Fabra, perquè. Que hi trobo, però, per exemple, en aquest senc concret me'ls vaig anotar com dues perles que jo no en sabia res, no en sé res.

El colet, a tots els rirrets aquests, a les llibreries de segona mà, en trobaràs. A la secció de punts hi ha sempre algun llibre del colet.

Sí, sí, sí. Perdó. Escolta'm, Josep, no podem acabar sense que diguis o llegeixis o, totes dues coses, algun dels poemes de poeticismes, que n'hi ha uns quants, pel que et vingui més de gust, però, home, que passis per aquí sense dir un poema, em sembla herètic. Herètic té moltes rimes, també, no? Sí, sí. Possible. El que et vingui de vos, va. Magnètic. Mira, puc dir el del poema Minvant,

que és una teoria feta en pràctica. Exacte. És que hi ha tota una teoria sobre els buits i tu no hi ha mig llibre va sobre el treure coses, no? Però bé. El poema Minvant. Quan un va per l'autopista, hi ha un fenomen sorprenent que li fa lentir el vehicle sense un motiu aparent per, tot seguit, tornar a un ritme més autònom, no tan lent. Aquest déu, l'indefugible tap que sols dura un moment, Segons un estudi físic dels fluxos vehiculars, perquè tot el trànsit mimbi la seva velocitat en un punt determinat, hi ha d'haver algun fred d'inici, un prudent que desconfíi d'algun moviment sobtat, que una afectació limiti els carrils on circular o algun recelós que es guiï amb un zel exagerat. Hi ha d'haver allò que detingui la cadència natural. Aquest fre de la corrua, aquesta mena d'embut, apareix en la mesura dels versos i, per costum, ens abasem a la cua que alterna els mots plans i aguts i, sobtadament, l'esdrúixula fa el vers següent més curt. Sentint-lo com fluctua, no sembla haver perdut el ritme, no s'atura, per més que s'insinua que hi ha un error ocult. Aquest no res que dura de més un vers fa un buit al vers següent, l'escurça. Sí, la mimba del vers no és pas com la del cotxe, té l'efecte de fre, però, gran paradoxa, com que queda més breu, el text cada cop corre a un ritme més lleuger.

Però, ¿qué pot ocórrer si el fresc torna freqüent? Si a poc a poc es perd la sòlida allargada de síl·labes del vers per culpa d'una pràctica tal que el redueix, al cap d'un cert lapsa no en quedarà res. Si el text se'ns escanya, s'arriba al no-text. Això ho conreava Christian Morgenstern, també a Poliner, traçant uns triangles on els dos catets, tal i com baixaven, es feien estrets. Poema infundíbul. En la tradició dels versos en forma, la presentació triangular dona molt joc, és l'opció més típica i tòpica pel colofó. I és just aquí on es fa tensa la llei que dic, cap a la fi. La rapidesa d'un vers petit de cop palesa molt més l'estrip de l'enteresa, el disminuït, perquè és menys densa la barburrea, la tapeït, i cada resta fa més d'aresta, de punxa i cim. De mica en mica, l'oïda entén que un element com és la sílaba va perdent, fesomia lentament i es desvia impotent del seu ritme pertinent, i llavors, quan la lletra va veloç i penetra tot el cos per transmetre com l'esforç de la mètrica retors i premsa resons de llengua, és doncs quan sembla que pots preveure la fi. Sí. Bravo, bravo. És que al final són monosílabes, no? Sí, sí, sí. Es va fent petit de veritat. Bueno, de fet, l'últim vers ja arribes al monosílab. Acabes com l'Ulisses de Joyce. Sí, exacte.

Fent com si tot fos jardí de casa. Agranaven el món i condicionaven l'esprou d'aquell seu racó.

És un plaer, l'haurem de tallar, perquè aquesta també va fent, va fent, va fent.

Aquesta té la conya, que és una cançó que es diu 11 d'agost. Perquè està escrit amb un compàs d'11-8. 11-8 és 11 d'agost. Hòstia, és guai. Que això, ara m'he llegit el llibre aquest de l'Edipo, l'heu llegit, el que he dit amb Hurtado i Ortega? No. Ah, és molt interessant, perquè, bueno, parla d'això, dels compassos aquests amb el gamma, que són compassos que no són ni el 3 ni el 4, diguéssim, ni el 2 ni el 4, bàsicament, i que són els compassos de 5, de 7, de 9, d'11, no?, I diu que ens hauríem d'escoltar molta més música amb compassos estranys.

L'altre dia passàvem amb Johnny Cash, que fa la mètrica del blues, la trenca i en fa 11 en lloc de 12. I té algunes cançons d'aquestes que també et pet el cap. Diu, però aquí em falta alguna cosa. Però li funciona.

De fet, la llista de cançons del llibre de l'Edipo és boníssima, perquè és de cada una més rara. Ah, el buscaré. Sí, sí, per això t'ho dic, que a tu t'agradarà.

Molt bé, ja veieu, no pot parar tampoc a empedrar-los a fer aquest cap multireferencial que ens porta d'un lloc a l'altre, d'una banda a l'altra, com també aquest llibre. Poeticisme és un passeig pel coneixement poètic, que no és només poètic, és artístic, és musical, i és tantes coses bones que et passen llegint-lo, també en la teoria, com en la pràctica, i veient-lo, i escoltant-lo, com en aquest poema minvant, que en canvi ens fa més grans, com a 1 i 2. Gràcies, Josep, és un plaer, sempre, i amb el motiu motor allà com a promesa. Exacte. Moltes ganes també de llegir-lo i de compartir, com sempre, aquests ismes teus tan poètics. Fantàstic, moltíssimes gràcies. A tu per posar-los així juntets en paper, tan ben relligats. Que vagi molt bé, fins la propera. Gràcies. Xènia, que vagi molt bé. Fins aviat. Anna Vallbona, Rosa Silloei, Núria Ventura. Adeu-siau.

Dintre el bosc, l'ombra espectral, entre el que és fosc i el que és normal.

L'iluminen els astres, sàpigues que camines, flanquejat per nosaltres.

L'ànima que simules, li iluminen els astres, sàpigues que camines, flanquejat per nosaltres.