"Kakeru": i si poguessis ressuscitar les persones que estimes?

La següent és la nova pel·lícula d'Irokazu Kore-eda.

Es titula Caquero i de fet l'hem pogut veure aquí al Festival de Sitges, però ja ha arribat a les sales. Es tracta de la història d'una parella que ha perdut el seu fill. I que estan patint un dol. I en aquesta situació accepten la proposta d'una empresa de tecnologia de tenir a casa un humanoide artificial amb el mateix aspecte del seu fill i equipat amb intel·ligència artificial perquè es comporti com ell. La idea és que els ajudi a gestionar el dol. A la pràctica és com tornar a tenir el fill a casa excepte pel fet que no és el seu fill. Pot ser una manera d'autoenganyar-se, pot ser una manera de portar amb més calma un procés dolorós, però en tot cas el que la pel·lícula proposa és endinsar-nos en el nou dia a dia de la parella amb la seva criatura artificial i explorar com la tecnologia i la seva capacitat per recrear la vida fa que la frontera entre les emocions, en aquest cas el sentiment que desperta el nen, i la raó, el fet de saber que només és una màquina, cada cop està més diluïda. No és el punt de partida més original del món, si parlem de ciència-ficció, però Koreeda sap imprimir la seva sensibilitat particular i, sobretot, torna, que això és una marca d'autor, torna a un tema que ha estat bastant recorrent en la seva filmografia, com és afrontar la mort i també l'ús de la tecnologia en aquest sentit.

Sí, a més, hem de recordar que l'any 1998 Coreda va dirigir Afterlife, que passava en una espècie de limbo en què els morts havien de trobar un record per endur-se el més enllà, i després l'any 2009 va dirigir Air Doll sobre una nina inflable que adquiria vida i cercava l'amor entre els humans. Aleshores, tenim aquest director conegut per als drames intimistes, però que ha anat posant la puteta a l'univers del fantàstic i la ciència-ficció. Ara, a Kaquero, aquesta perspectiva humanista que Coreda aporta a totes les seves històries, arriba, jo crec, a sorprendre en un moment en què la intel·ligència artificial sembla com la gran amenaça que està confrontant la humanitat. Diria que més enllà d'aquest cert excés de sentimentalisme que a vegades apareix en el cinema de Kore-eda, la pel·lícula se'n surt, sobretot per aquesta aproximació humanista a la figura del robot, el cíborg.

Sí, jo no soc molt fan del cinema del Kore-eda, precisament com per una cosa com molt, a vegades una mica pornogràfica de les emocions, i soc molt fan de la pel·lícula de Spielberg, Intel·ligents Artificiales, de les meves pel·lis preferides, I vaig anar com en plan, a veure què ens explica ara el Coreida, com intenta fer una espècie de remake. Vaig anar odiant-la directament i la veritat és que em va sorprendre molt. A diferència de la de l'Spielberg, que és una pel·lícula com molt més basada en l'aventura del nen robot, aquesta centra més en el que deies tu, Toni, de la gestió del dol. Arcs dramàtics dels personatges dels pares que han de superar el seu dol a través de la figura de l'humanoide, del nen robot. Llavors, per mi hi ha algo maco que és com que parla una mica a priori de la intel·ligència artificial com a funció més terapèutica perquè el personatge del pare és molt interessant perquè al principi és qui està més en contra que aparegui el nen, aquest robot, a les seves vises. I després veus que el que necessites és poder demanar-li perdó al nen, no? Llavors tenir el robot amb la imatge que és tal qual el seu fill i poder-ho fer és com que el cura, no? I per part de la mare hi ha una escena que m'emociona moltíssim que és l'escena que veu els seus sentiments a dins del cos del robot i és conscient del que pot estar sentint. Són idees, trobo, que en perícules i en debats que hi ha actualment sobre la maldat de la intel·ligència artificial porta aquesta qüestió tan actual, tan filosòfica i tan ètica en un lloc com molt més lluminós i molt més constructiu. I sento, o sigui, de fet, la peli planteja una pregunta filosòfica que em sembla interessant, que és la de a qui pertanyen els morts, que és una frase que diu un dels personatges al final de la pel·lícula i crec que la pel·lícula tracta una mica d'això, però. Com deia, a mi el que més em va agradar va ser que no només és la gestió dels pares envers el dolç, sinó també que apren aquest nen, un robot, de la seva experiència com a fill, perquè el nen és un robot que està sent fill. Llavors, hi ha una idea molt maca que el nen, a través de les ensenyances de la seva mare, que és arquitecta, apren a dissenyar com la seva casa com ideal, com la seva casa dels somnis, on ell vol viure amb uns nens que també són robots que han estat abandonats, hi ha una espècie de cosa com Peter Pan dels nens, nens tenen un cajamàs, però amb robots. O fins i tot amb un punt Miyazaki. També, també, totalment no ho havia pensat. I m'agrada molt això, com la idea de l'herència, o sigui que el propi robot, la pròpia intel·ligència artificial, tingui també una herència humana, i que la direcció que no porta el Coreda és que aquests robots el que proposen és tornar als orígens, tornar com a a la comunitat, a la naturalesa i construir des d'allà. Llavors, en aquests temps on som tan catastrofistes amb aquestes lectures, trobo que una pel·lícula com aquesta ens porta una perspectiva més lluminosa del que, no tant de la intel·ligència artificial, sinó més de com els humans som els que realment som destructius, no?

Sí, sí, i de relació al final amb les màquines. A mi una de les coses que més em van sorprendre de la pel·lícula és el fet que tots són reticents d'aquesta nova relació. O sigui, el pare, evidentment, la mare és la que vol el robot, el pare no el vol, el pare és el més reticent, però el robot també és reticent. Aleshores trobo que això està molt ben treballat i després hi ha algunes escenes on aquesta reticència cau, per exemple l'escena del pare on li diu que el seu fill, li diu ell al robot que el seu fill podia recitar les línies, em sembla que són una línia de metro, les parades d'una línia de metro. I li diu, doncs, deia aquesta part i després aquesta altra. I el nen comença a recitar, el nen robot, comença a recitar-les totes i el pare en aquell moment s'adona que està experimentant emocions pel robot i ràpidament tira enrere, però ja és massa tard. Això està molt ben treballat, trobo.

Per mi el joc de perspectives és molt interessant, que durant el que comentava el Joan, durant la primera meitat de pel·lícula tenim la perspectiva dels pares i tota aquesta complexitat, diverses maneres d'apropar-se a la figura d'un robot que té l'aparença del teu fill o filla mort. Però després hi ha aquest gir interessantíssim també d'adoptar la perspectiva de la intel·ligència artificial. I a més de trencar amb aquest catastrofisme o sensació d'apocalipsi que tenim davant de la intel·ligència artificial, hi ha un altre interrogant, i és que acostumem a donar per sentat que de sobte la intel·ligència artificial es rebel·larà contra nosaltres perquè se sentirà amenaçada pels humans. Però potser a la intel·ligència artificial no li importarem gens, perquè li semblarem unes criatures molt primitives, molt simples. I la pel·lícula està reflexionant sobre això. Potser tindran altres interessos, la intel·ligència artificial, i potser aquests interessos seran més utòpics que els nostres. Diguem, no és exactament això potser el que acaba passant a la pel·lícula, però va obrint aquests interrogants d'una manera molt interessant. És una pel·lícula, per mi. Fins i tot per moments notable, però estic absolutament d'acord amb el Joan en que el referent d'intel·ligència artificial d'Steven Spielberg sobre una idea d'Stanley Kubrick és massa elevat. És una ombra enorme que, clar, quan poses l'emoció d'Spielberg davant d'un cert sentimentalisme de Coreda.

La comparació és dura. En el sentit de les emocions, sí, però al final hi ha 20 anys de diferència entre l'una i l'altra i a mi em sembla que, més o menys, no? I a mi em sembla que la proposta de Coreeda respira més 2026 i crec que ens planteja preguntes que són més urgents ara. Que el que pot fer o que va poder fer la pel·lícula de Spielberg. I al final són complementàries. I està bé que anem tornant als mateixos temes i els intentem tractar de maneres diferents. Jo ja us dic que he agraït moltíssim el fet que no fos, que ja ho he dit vosaltres, que no fos una exploració de malson del futur de la relació que tindrem amb les màquines, que és evident que tindrem algun tipus de relació. Kaquero, que s'ha estrenat avui als cinemes.

Has escoltat un fragment de La finestra indiscreta, Pots escoltar el programa sencer a l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat.