"La Caixa. Una història mai no explicada"

Solidaris, Mercè Folch.

Si paréssim un moment per respirar

profundament.

Poder comptar fins a 10 per pensar si això és el que voleu La vida és ara La vida és ara.

Solidaris. Tothom té una història.

El nostre benefici!

El nostre sacrifici! El nostre benefici! El nostre sacrifici! Prou ja de pressió comercial! Prou ja de pressió comercial! Objectius impossibles!

Ja n'hi ha prou de la pressió laboral, de les càrregues, de cada cop menys plantilles, menys persones atenent persones. No podem donar el servei que voldríem a la clientela.

Som tots representats i això es produeix en tot el sector financer.

Perquè al final totes les entitats financeres tenim el punt en comú, que són les mateixes queixes, sobretot el tema de les pressions comercials que està sofrint la nostra plantilla. Rebem pressions contínuament per bonos, per objectius, quan hem vengut. A continuament hi ha rànquings, què és el que més ven, el que menys ven. Abans teníem models que eren una retribució, uns objectius anuals, van passar a objectius quatrimestrals.

Controla la gent mitjançant semàfors, el semàfor de tota la vida i t'has d'estar col·locat en verd perquè si no ets bo.

El tema dels rànquings, dels tims, d'aquestes pressions.

I el problema que hi ha és que la gent aguanta moltíssim. Abans d'agafar una baixa hi ha un pas previ de la gent que va prenent medicació d'ansiolítics a treballar.

Hi ha molta gent amb depressions, molta gent va a treballar amb pastillada, com vulgarment es diu.

Volem donar una visió de que l'empleat de banca és això, un empleat de banca, no és un banquer.

Tenim unes direccions que cada vegada exigeixen més i en unes condicions que esdevenen fruit de les promeses de grans dividends en els accionistes que només es poden pagar amb el suor i amb les llàgrimes de molts i molts companys.

Com va? Com esteu? Benvinguts als solidaris. Els treballadors de la banca es concentraven fa uns dies a Barcelona per protestar contra la sobrecàrrega de feina i les pressions comercials que asseguren que reben per vendre tota mena de productes als seus clients. Ho feien convocats pels sindicats Comissions Obreres i CGT, també a set ciutats més de l'Estat. Però aquesta no és la primera mobilització dels treballadors del sector financer aquest any. Els empleats d'oficina de CaixaBank també han sortit al carrer en tres ocasions durant els mesos de febrer i març amb els mateixos arguments. Alberto Aza és el portaveu de FECA, associació que representa la patronal de la banca.

Yo creo que en los últimos años los empleados de las entidades bancarias han tenido que adaptarse a una profunda transformación del modelo de servicio y es verdad que hoy los empleados prestan un servicio más amplio y yo creo que en este contexto el objetivo de las entidades es siempre el mismo, es decir, acompañar y sostener a esas plantillas, garantizando tanto la calidad del servicio como a la vez el bienestar y la salud de los equipos.

Pel que fa a la salut mental dels treballadors, el portaveu de la patronal afegeix.

Conviene remitirse a los informes de clima laboral que elaboran las entidades y estos informes lo que nos están diciendo es que la evolución del clima laboral es muy positiva. Además, los informes también destacan una cosa muy importante, que los niveles de absentismo laboral en el sector bancario se mantienen estables y que siguen estando claramente muy por debajo de otros sectores.

Sigui com sigui, quan parlem del sector financer no parlem d'un sector en crisi. La banca espanyola va fer el 2025 un nou rècord de beneficis. Les sis grans entitats del sector presents a l'IBEX, Banc Santander, BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell, Bank Inter i Unicaja, van aconseguir un benefici de 34.000 milions el 2025, un 7% més que l'any anterior. A què es deu aquest augment? Respon a la pregunta Antonio Terceño, catedràtic d'Economia Financera de la Universitat Rovira i Virgili.

Una part d'això ho explica l'increment de les comissions. Una altra és que l'activitat econòmica a Espanya és el país que més està creixent. Amb la concessió de crèdits, etcètera, de l'activitat. En canvi, el que està pagant la banca espanyola pels dipòsits és dels més baixos d'Europa i, en canvi, els tipus d'interès aquests últims anys han pujat. Per tant, aquest diferencial a nivell d'Espanya ha millorat o és millor que altres països i això també és justificable. I per últim, dues qüestions més que destacaria. Una és tota la reducció de costos amb la digitalització, la banca online, etc. El tancament de moltes oficines, les reestructuracions de plantilles. I una cosa que no cal oblidar és que els grans bancs espanyols, sobretot Santander i BBVA, no depenen només del mercat espanyol. Per tant, bona part del seu benefici ve de la seva implantació en altres països, BBVA molt latinament. Amèrica, Mèxic, Santander, Europa, Inglaterra, etc. I també, una altra, la baixada de la morositat, que en aquests moments està a uns nivells relativament baixos.

El que també han augmentat són els guanys dels banquers, que el 2025, segons els registres publicats per la Comissió Nacional del Mercat de Valors, es van apujar al salari un 17%. La més ben pagada actualment és Anna Botín, presidenta del Santander, amb un sou anual de 3.430.000 euros i amb unes retribucions que van fer que l'any passat ingressés 18.500.000 euros en total. L'autoritat bancària europea conclou que Espanya és el quart país de la Unió amb més banquers amb sous milionaris. Antoni Puig és membre del seminari d'economia crítica a Taifa.

No és una situació d'excepció, sinó que és una mostra del que està passant en el conjunt de la societat. Del sistema capitalista. Els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada són més pobres. Això també es tradueix dintre de les entitats financieres. Els directius cada vegada cobren uns salaris més elevats, mentre que la situació dels treballadors cada vegada es precaritza més.

Avui, els solidaris, a banda de recollir les reivindicacions dels treballadors de la banca, ens endinsem en la primera investigació crítica amb la institució financera més important de l'estat espanyol.

Si em podeu treure un tros d'ànima, d'ànima, d'ànima, no ferma-me. No poséssiu cap cara d'espant al veure'm per dintre tot ben corcat.

El llibre que avui tenim entre les mans és Periodisme d'Investigació en Majúscules. És el resultat de més de quatre anys de feina, de gairebé 150 entrevistes i de desenes de visites a arxius públics i privats que han permès al seu autor accedir a documentació fins ara inèdita i a fons que parlen per primera vegada sobre un tema que a Catalunya sembla tabú. Parlem de La Caixa, la institució financera més influent de l'Estat. Al llibre es diu La Caixa, una història mai no explicada, a Polen Edicions. I el seu autor, a qui agraïm que avui hagi vingut als solidaris, és l'historiador i periodista Rafa Burgos. Rafa, com estàs? Benvingut al programa. Com va tot? Molt bé, moltes gràcies per convidar-me. Parlem d'aquesta història mai no explicada. Com comença aquest viatge? Perquè això és un viatge molt intens, de quatre anys de feina, el resultat del qual són 600 pàgines de moltíssima informació.

Sí, un viatge intens i extens en el temps. Va començar ja fa gairebé cinc anys parlant amb l'editor, amb Jordi Panyella. Jo anava publicant també alguns llibres on tocava tot el tema del poder a l'Estat, a Catalunya, també l'últim que vam editar conjuntament, que és Els amos al passeig de Gràcia, i a partir d'aquí sempre t'acabes topant amb aquesta institució d'una manera o d'una altra, sigui a través d'antics directius, sigui a través de parts on té inversió la Caixa, de manera directa o indirecta. I bé, allò que ens vam mirar i vam dir, per què no intentar-ho? I el que en un principi era un projecte de dos anys, doncs finalment n'has vingut més de quatre anys i hem hagut d'aturar perquè, si no, això no ho acabaries mai.

Com és possible que l'institució més poderosa del país no compti, o no comptés fins ara, amb una investigació crítica, Rafa?

Això jo sempre dic que és una irregularitat i una anomalia dintre del nostre entorn periodístic. I diu molt, és allò que de vegades en la pregunta reu la resposta, no? Perquè aquestes institucions tan poderoses, i la Caixa n'és la més poderosa, doncs també fa molta publicitat i té molts interessos i evidentment els mitjans de comunicació ja saben fins on han d'arribar. És allò que anomenem l'autocensura abans de la censura. I aquesta és una anomalia que jo crec que en altres latituds no passa.

El llibre s'estructura en sis capítols, el què, el qui, el quan, el per què, l'on i el com, i per entendre el present de la caixa, òbviament cal conèixer la seva història, el seu passat, això és el que expliques a la primera part del llibre. Podem explicar de forma molt breu quin és aquest context per entendre després tota aquesta evolució fins als nostres dies?

Sí, això hauríem de fer aquest viatge ràpid a finals del segle XIX i principis del XX, on hi ha una societat molt polaritzada en el sentit que hi ha una gran massa de treballadors que van amb unes condicions pèsimes, treballen 12-16 hores, treball infantil, dones que fins i tot cobren menys, i una burgesia que viu molt bé i té molts beneficis. Per tant, això es veu que tard o d'hora ja començava a haver-hi aquests esclats de violència amb l'inici del moviment socialista i fins i tot anarquistes i amb una vessant també amb atemptats. El famós atemptat del Liceu el 1893, I és en aquest context que el Francesc Moragas, que venia d'una família de classe mitjana, va tenir un padrastre perquè la seva mare es va casar en segones núpcies amb un senyor que coneixia molt bé tot el tema de les caixes de pensions, sobretot alemanyes i italianes. Això l'hi transmet a ell i veu aquest context i diu "potser hem de fer alguna cosa". Segurament tots coneixem la Setmana Tràgica o fins i tot la vaga de la Canadenca, però abans hi havia hagut aquests conats de vagues. El 1902 n'hi va haver una molt interessant que va sortir del sector del metall. I és en aquest context que aquests burgesos, aquests prohoms de la Catalunya de l'època comencen a dir, anem a fer un mínim de coixí social perquè podem patir, sortir malament tots,

perquè aquests treballadors tinguin un mínim per tirar endavant. Després d'aquesta vaga del 1902 hi ha també una mena de conscienciació cultural, per dir-ho així, que és el teatre, que de vegades no li donem tanta importància, però un dramaturg de Sant Andreu, del barri de Sant Andreu de Barcelona, que és l'Ignasi Iglesias, va. Escriure l'obra als vells, i es va representar per tot Catalunya. Això ho va conscienciar, perquè ell el que retratava era aquesta gent gran, que després d'haver estat 40 anys treballant en una empresa, imagina, en una fàbrica, les condicions físiques que hi tenia, sortia amb una mà davant i una darrera. No tenia absolutament res, no hi havia seguretat social. Llavors, el 1904, finalment, pren cos aquesta idea d'aquest petit coixí social. Francesc Moragues, que havia estudiat a la Universitat de Barcelona i tenia molts bons companys de pupitre, el Prat de la Riba, el Vidal i Barraquer, aconsegueix parlar amb tots ells i estan d'acord davant d'aquesta possibilitat que se'ls vagi tot de les mans amb les vagues. I el 1904, a l'abril, es crea la Caixa de Pensions, però fixa't que és Caixa de Pensions per a la Bellesa, que és aquesta idea d'aquestes pensions per a la gent gran. Però això no acabava d'arrencar, perquè la gent amb prou feines tenia per pagar el menjar, doncs encara per posar aquests cèntims, aquesta pesseta, per a aquestes pensions futures. Llavors, molt hàbilment, el Francesc Moragas,

un any després, el 1905, va pensar, necessitem líquid per mantenir aquesta idea de les pensions. Llavors és quan va tenir la idea d'obrir les famoses cartilles o els estalvis. Llavors el nom es va eixamplar amb Caixa de Pensions per a la Bellesa i d'estalvis i la zona o l'àrea d'influència, que era Catalunya i Balears. I això va salvar aquestes caixes de pensions i a partir d'aquí ja va anar fent també alguns moviments de lobby, perquè el Francesc Moragas era molt hàbil, anava a Madrid, si estava a l'Hotel Palace i parlava amb ministres, i això li va obrir la porta a gestionar el que es deia l'INP. INP, Institut Nacional de la Previsió, que era com l'inici de la Seguretat Social. Això també li va donar una entrada de crèdit molt important, i així va anar agafant cos i múscul fins a arribar al 1920, que déu-n'hi-do, en poc temps, i era la caixa més important de tot l'estat. L'origen de la caixa

també va lligat a un donatiu, no?

Varios donatius. Mira, això m'agrada molt que m'ho diguis, Mercè, perquè nosaltres hem fet un barcami per tirar endavant aquest projecte, perquè lògicament són molts anys d'investigacions, s'han de pagar documents i tota la portada, doncs drets d'autor. I el barcami de l'època, aquest que va culminar el 1904, el van fer cognoms que segurament els oients també coneixeran, no? Els Güell, els López, el marquès de Comillas, el Vidal Quadres, que feien participacions de 500.000 i 2.000 pessetes. Però n'hi ha un, que jo crec que és el que t'estàs referint, molt important, que va ser clau, perquè sense aquest donatiu la Caixa no existiria. I això, fins i tot a dia d'avui, ho saben molt bé els directius de l'empresa. Que és el rei Borbó, Alfons XIII, que hi va posar 25.000 pessetes, doncs clau per tirar endavant aquesta entitat, i des de llavors sempre ha estat molt lligada a la Casa Reial, a la monarquia.

Clar, que l'hem vist com una de les infantes hi treballava, no?, també la vinculació amb.

Continua, continua treballant. Ah, continua treballant, clar. Jo també em pensava en aquest moment que no, però encara hi col·labora, sí. Encara hi col·labora.

I després també la vinculació

amb la família Godó, no?, Sí, aquí parlaríem ja des dels orígens. En el llibre es parla d'algun document també d'aquestes connexions que hi ha a l'hora de publicar segons quinze textos d'opinió, a l'hora de parlar de la patronal, de les vagues, que això ho vaig trobar en un dels meus arxius que hi vaig anar i es veu aquesta connexió directa que hi ha entre tots dos. De fet, el mateix noble, el mateix compte, forma part també d'alguns

càrrecs dintre de la institució. Connexions amb la família reial, amb les famílies burgeses i també amb els partits polítics.

Sí, això, de fet, pràcticament a arrancar el llibre ja es parla de tots els crèdits que tenien, els crèdits condonats també, i pràcticament no se n'escapa cap, eh? Parlem del Partit Socialista, Esquerra Republicana, Convergència, Perseparat Convergència, Unió, Iniciativa per Catalunya, Vodí, i surten pràcticament tots els retratats fa uns anys.

La Caixa ha evitat sempre posicionar-se políticament, Rafa?

Això és el que, objectivament, es parla no només de la Caixa, sinó de moltes empreses de l'IBEX, que ells fan negocis però no es posicionen políticament, però ja fer negocis, invertir en un lloc o en un altre, i es posicionar-se, evidentment, políticament. Això sempre ho ha estat, des d'un principi, I sempre s'ha adaptat molt bé, governi qui governi i sobretot fins i tot quin règim polític hi hagi, sigui una democràcia o sigui una dictadura. És tot una adaptació i molt camaleònica al sector financer, sempre ho ha estat.

Isidre Feiner deia en una entrevista amb Mònica Terribas al matí de Catalunya Ràdio l'any 2014, el meu partit polític és la Caixa.

Mira, jo no soc de cap partit polític. Només tinc un partit polític, jo, la Caixa. De veritat, no soc de cap partit ni de Convergència, ni d'Esquerra, ni del PP, ni del PSOE.

Això és així, sempre ho ha estat, però. La caixa, també és veritat que l'Isidre Feiner quan va entrar, això m'has fet recordar ara, qui hi havia al capdavant de director era el Josep Vilarassau. Josep Vilarassau és el que va fer les primeres passes per deixar de ser una caixa, perquè ell ho tenia molt clar i volia que el que havia a la fi esdevingués un banc i parlés de tu a tu amb els grans bancs del país. I en aquella època l'Isidre Feiner no ho volia. Sí que és veritat que aquesta idea de patrimonialista o aquesta ànima, que ja s'ha perdut, com ho deien alguns treballadors, que és un cos sense ànima ja, quan has vingut a un banc i ha deixat de ser una caixa, sí que encara queda aquesta idea, l'Isidre Feiniu té molt clar, Aquest ànima molt de Francesc Moraga, de mantenir l'obra social, que ara és la Fundació La Caixa, i fins i tot alguna gent interna em comentava que ja veurem què passa amb la Fundació, amb aquest pressupost tan gran que té, un cop ja no hi sigui l'Isidre Feiner. Però és una frase que sempre ha dit l'Isidre Feiner, que el seu partit, diguéssim, és la Caixa, que això queda molt bé a les entrevistes. I en una trobada que va tenir amb el president Puigdemont, allà a la Casa dels Canonges, el president Puigdemont li va preguntar, li va comentar, jo soc independentista, vostè què és? I ell també molt hàbil s'ho va pensar i finalment li va deixar anar, no que la Caixa és el meu partit, sinó jo vull ser Jaume I el Conqueridor. I el que avui és conquerir l'estat espanyol, que és el que finalment ha fet esdevenint l'entitat més important de l'estat.

S'ha de tenir en compte que la seu de CaixaBank va marxar a València l'any 2017 i no ha tornat en plena erupció de tot el procés independentista. Avui dia, Rafa, quin diries que és el vincle que existeix o que senten els catalans amb l'entitat? Recordem que molts nens en el seu moment van obrir el seu primer compte amb la llibreta del Club Super3, els descomptes, molta de l'obra social també està dedicada a. Aquests espais on molta gent gran hi passa els matins, etc. Com definiries aquest vincle? Home, és un vincle molt directe

i aquí la part més emotiva té un paper molt important, ja des de petits. Això ho fan moltes empreses, també. Hi ha aquesta mena de connexió, fins i tot diria sentimental, de molts catalans amb la Caixa, com pugui haver-hi amb altres institucions. Fins a cert punt la Generalitat, fins a cert punt Montserrat, fins a cert punt el Barça, fins a cert punt l'Avanguardia. I la caixa formava part de tota aquesta mena d'estructura. Sí que és veritat que això ha anat canviant en els últims anys, sobretot en temes que han estat com taques dintre de l'expedient de l'entitat, com tenen moltes, que van ser les primeres úniques en el seu moment, que hi va haver molta gent que va invertir en uns productes que després es van veure que havien de pagar uns interessos que en un principi no havien de pagar, i sobretot amb el tema de les participacions preferents, que això ha canviat. I la cirereta del pastís també, pel sector més catalanista, doncs va ser aquesta fugida, aquest trasllat de les seus. I si em permets, Mercè, fer un repàs molt ràpid, perquè de vegades barregem, i és normal, que jo he estat quatre anys investigant i encara ho barrejo tot, perquè no és fàcil, l'estructura de l'entitat pròpiament. Que jo sempre m'agrada recomanar als oients que s'imaginin una piràmide, i al capdamunt de la piràmide tindríem la Fundació La Caixa, el que abans dèiem l'obra social, que ara es diu Fundació La Caixa, Per sota hi ha una societat holding, que es diu Criteria Caixa, provitat al 100% de la Fundació, que està per sobre, i és a través d'aquesta societat holding de Criteria Caixa que es fan les inversions en quatre carteres, principalment, que és la base de la piràmide. La primera, que la anomenen Fundacional, que aquí és on hi hauria CaixaBank, el banc pròpiament. Que en té un 30% de l'accionariat. El segon accionista és l'Estat. La segona cartera, que seria la de participades, que això és molt important, perquè són aquestes participades de l'IBEX35, on hi té accionariat. Naturgi, Aigües de Barcelona, Veolia, ACS, moltes. I després tindríem la tercera, n'hi ha vàries, però hi hauria Inmocaixa, tot el tema immobiliari, i la quarta és una que l'anomenen de liquiditat, que és com un raconet que tenen per si han de fer una inversió, això així d'última hora. Per tant, aquesta estructura, doncs, és una estructura que a mi m'agrada anomenar sistèmica, perquè toca, a diferència d'altres institucions o fins i tot bancs, que toca tots els sectors, no et pots deslliurar perquè sigui gas, sigui aigua, sempre, fins fa poc peatges, que és una part que ja ha sortit, o més i tot de Repsol, que va sortir en el seu moment, però és un ni per cent, no ens podem deslliurar.

Som els solidaris, som a Catalunya Ràdio, estem parlant amb el periodista i historiador Rafa Burgos, que acaba de publicar a la Caixa una història mai no explicada a Polen Edicions. Situem-nos, Rafa, l'any 2008. Has apuntat ara a tot aquest holding empresarial i has introduït la paraula habitatge, no?, L'any 2008 aquesta crisi econòmica provocada per l'esclat de la bombolla immobiliària va provocar una onada de desnonaments sense precedents a l'estat espanyol i de fet el tema de l'habitatge travessa pràcticament tot el teu llibre. L'habitatge és un dels temes més delicats per la Caixa i on hi ha aquestes taques que deies abans?

Sí, mira, aquesta pregunta m'agradarà molt que me la facis perquè de vegades es diu que els llibres o les investigacions són fills o fruit del seu temps. I al llarg dels anys que jo he estat investigant això, un tema importantíssim i dur és el tema de l'habitatge. Que recorre, de fet, tot el llibre, del principi al final, sobretot quan has fet entrevistes, potser les més feixugues, les més dures, a gent, doncs, que estaven a punt de desnudar, mares solteres, gent amb situació molt, molt complicada. Han de dar les preferents, que també hi va haver-hi entrevistes difícils. I sí, la Caixa sempre ha estat molt lligada al tema de l'habitatge, de l'habitatge de protecció oficial, ja va començar fa moltes dècades, fins i tot en ple franquisme, amb la seva primera gran promoció el 1955 a La Berneda, i anava fent també promocions per tot el país. I aquestes promocions que es van posar en vaga, que van fer una vaga amb l'ajut del sindicat de llogateres, aquesta última que hi ha hagut, que sota el lema destapem la caixa, doncs ha posat negre sobre blanc una situació també delicada, que era aquest paper que té la institució per fer habitatge social i l'interès que hi havia darrere, perquè sí que signaven contractes en principi de 5 anys i les clàusules deien que era un contracte de lloguer amb opció de compra. Quan es renovava per signar els següents 5 anys fins a arribar a 10,

aquestes clàusules van desaparèixer del contracte. Per tant, es va arribar als 10 anys i tots aquests llogaters se'ls amenaçava desnonar-los i fer-los fora. Amb l'afegit que totes aquestes promocions s'havien fet rebent ajuts públics, de vegades fins i tot el sol. Es va fer un estudi també per part del sindicat que com a mínim ells havien comptabilitzat 25 milions d'euros en ajuts per totes aquestes promocions. L'Hospitalet, Badalona, Vilaseca, Lleida, per molts llocs. I, finalment, com una de les coses que més por tenen aquestes institucions, del poc que els pot fer tremolar, és la imatge, que els facin dany allò que s'anomena risc reputacional, i també el lligam que ha tingut sempre la caixa amb el tema de l'obra social, finalment el que s'ha fet és desprendres d'aquest tipus d'habitatge, més molest també, i l'ha comprat la Generalitat a través de l'Incasol. I el que està fent la Caixa és, sobretot a Catalunya, la resta de l'Estat continua sent el primer propietari d'habitatge privat aquí a Catalunya, ara ha baixat per la venda de tots aquests actius, però el que està fent ara és virar i invertir en un tema que no li ha donat mal de caps, que són les oficines, i de fet una de les últimes. Les transaccions més importants que s'ha fet al país en els últims anys l'ha protagonitzat Inmo Caixa, que ha comprat un edifici al centre de Barcelona, a l'Avinguda de Roma, que era l'antiga seu de Telefónica,

l'edifici Estel, que estava en mans de dues grans fonts d'inversió, i l'ha comprat per aproximadament 390 milions d'euros. Que és el que està fent ara, doncs, canviant l'habitatge social pel tema oficines.

Però, clar, amb el tema dels desnonaments, la resposta de l'entitat va ser molt galdosa, eh? Sí, perquè, a més I ha estat molt galdosa.

Sí, perquè, a més, és un tema interessant, desnonaments. La majoria de mitjans de comunicació, quan va començar tot el tema aquest després del 2008, no en parlaven. I els pocs que van començar a parlar era una entitat bancària, és com allò d'uns grans magatzems, una entitat petroliera. Com allò dels mercats, no? Qui són els mercats? Fins que no va haver-hi més remei, perquè la situació del problema era tan bèstia que va anar bé d'explicar-ho i de dir-ho. I amb el tema, en aquest cas, de la caixa també, fins i tot jo tinc la documentació, perquè me la van facilitar, de cartes que els arribaven als llogaters que es feien vaga i penjaven el típic, pancartes, on deien, estem en vaga, la caixa els vol desnonar, i els arribaven cartes que fins i tot els amenaçaven que si no treien les pancartes anirien operaris a treure les pancartes i els cobrarien la feina. Del cos d'aquests operaris per treure les pancartes en el rebut del següent mes. O sigui, fins aquí arribaven les pressions i malgrat això es van mantenir ferms. Que de fet, això també m'ho comentaven des del punt de vista mediàtic, quan es va fer la primera vaga, que va ser el més important, que s'ha fet, perdó, la primera manifestació que s'ha fet a Catalunya, la més important, fa dos o tres anys, que la van cobrir tots els mitjans de comunicació, sí, però quan es va fer. Aquesta vaga, no manifestació, vaga de destapar la caixa, els mateixos mitjans de comunicació que havien cobert la manifestació van deixar de cobrir la vaga perquè estaven parlant de la caixa. I això ja són paraules majors.

Parlem de l'obra social. L'obra social es presenta com l'ànima de la Caixa, però també sabem. Que la Caixa inverteix en la indústria de l'armament. Com ens ho mengem això?

Sí, això també hem de pensar que l'obra social inverteix sobretot en tres temes per aquest ordre d'importància econòmica. El tema social, el tema d'investigació i ciència i el tercer és cultura, tot i que potser és la que més coneixem pel tema de les exposicions i del CaixaForum. Però jo aquí faria una reflexió molt important. Sempre tenim aquest dilema i és normal i és humà que ens ho plantegem. Però fan coses bones i això sí que ho fan. Aquí entraria un concepte que és el filantrocapitalisme, si realment això serveix per rentar la imatge o no. I després és un tema, jo diria, de caire internacional i perquè ens estem americanitzant en el sentit de la sanitat i l'educació. Què vull dir? La resposta fàcil és dir, ah, fan coses bones. Anem a analitzar-ho, això. Les fundacions privades estan guanyant més terreny. Això vol dir que quan tu deixes un forat, ràpidament hi ha algú que l'ocupa. Per tant, si el sector públic va recolant, el que fan aquestes fundacions és cada cop tenir més poder. I ens quedem, entre cometes, amb el titular, fent l'analogia amb el periodisme, que la Fundació Roig o la Fundació Menció Ortega ha fet una donació d'uns aparells en un hospital. Però no estem veient tot el procés de recunament de tot el que és el sector públic.

Per tant, és la batalla contra això, contra l'estat del benestar i contra la cosa pública, no?, al final.

I, de fet, la batalla, vas a dir, David contra Goliat, no?, del poder. Si em permets una verida reflexió, mira, fa poc acabava de llegir un llibre de la periodista filipina Maria Ressa, que va ser Premi Nobel, també, la primera periodista que va guanyar el Premi Nobel de la Pau. I ella, doncs, va patir molt amb el règim de Duterte, que l'ha empresonat, bueno, tot un viacrucis periodístic i judicial. I en el llibre a mi em va fer molta gràcia perquè parlava d'una cita de Milán Kundera. I la cita, no sé si la recordaré, però venia a dir una cosa així com la lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit. De fet, un dels forats històrics que jo vaig trobar més impactant durant la història de la Caixa, però que això s'extensió a moltes empreses de l'IBEX 35, és què va passar durant el període franquista. Això és molt delicat i no es vol remenar, perquè és un període molt delicat, perquè moltes d'aquestes empreses que ara són de l'IBEX i que han canviat de nom, Naturgi, Aguas de Barcelona, Repsol, que tenien altres noms i es va formar d'una determinada manera, doncs es van tenir avantatges o es van aprofitar d'aquesta situació.

El que interessa per aquestes grans empreses, Rafa, és la publicitat. I, de fet, al llibre llegim la Fundació La Caixa i CaixaBank destinant cada any al voltant de 200 milions d'euros en publicitat. Una inversió que suposa una presència constant en la majoria de diaris digitals, ràdios o televisions del nostre entorn comunicatiu. I no cal afegir res més,

perquè evidentment el periodisme també viu situacions molt complicades, sobretot el periodisme digital, els privats. Quina és una de les teves principals fonts d'ingressos? La publicitat. I tornem a allò que dèiem de la censura o allò pitjor que és l'autocensura. Si tu ja saps que entre la teva cartera de clients hi estàs al límit de sobreviure, i pots perdre una inversió de, no sé, 20.000, 30.000, 40.000 euros l'any, això són molts diners, i evidentment no voldràs crear-te problemes. Tot i que després. De manera pública et donin un Premi Nacional de Periodisme i diguis que l'obligació de tots els periodistes és fer de contrapoder, anar contra I clar, això ja sabem que són aquestes contradiccions que tenim dins del sector periodístic, però evidentment condiciona les línies editorials de tots els mitjans de comunicació.

I ja m'he posat de genolls. I no em posaré de genolls.

¿T'està costant fer la promoció d'aquest llibre? Sí, està costant,

sí en el sentit dels mitjans generalistes, evidentment, però en el cas del dia a dia, en tres mesos hem fet o farem més de 30 presentacions per tot el territori. I hi ha moltes ganes de saber, hi ha moltes ganes de conèixer aquesta institució, com funciona el poder. Sí que és veritat que els mitjans, allò que s'anomenen alternatius, sí que han donat suport des del principi. Hi ha molts llocs, biblioteques, llibreries, festivals que hi anem. Fixa't, fins i tot de vegades et conviden empresaris, o fins i tot quedes amb algun directiu de l'entitat, amb un reservat d'algun restaurant que et vol passar informació ja després de publicat el llibre. Però això va en paral·lel a que et conviden, no ho sé, a la fira del llibre anarquista de Tortellà. Vull dir que és tot molt. També és interessant tot aquest procés de fer arribar la informació al públic.

T'has trobat amb moltes portes tancades? Persones que no hagin volgut ser entrevistades o fins i tot de tocar la porta de l'entitat i intentar parlar, per exemple, amb els actuals directius de la Caixa.

Sí, n'he parlat amb alguns directius. El treballador, fins i tot, que ja està en jubilatge, amb el pis pagat, també sí, però no donis el meu nom. Això també és molt simptomàtic. I, evidentment, com a la meva obligació com a periodista d'investigacions, un cop ja estaven llestint la feina i anàvem a impremta a publicar-ho, és parlar amb premsa de la Fundació i demanar entrevistes pertinents, etcètera, etcètera, que jo ja sabia que segurament no me les donarien. Això passa amb els periodistes quan toques temes farmacèutiques, patrolieres, tot això. Ja saps que els reals protagonistes, els que remenen les cireres, mai et donaran una entrevista directa. Això primer. I segon, després reflexiones. Si em donessin l'entrevista, realment m'explicarien coses que serien, tindrien suc, perquè lògicament ara fem la paròdia, no? Si em concedís una entrevista a l'Isidre Feiner no em trauria allà un feix de papers. Mira, mira, aquestes coses il·legals o que hem fet èticament reprobables. Això no passarà mai, evidentment. Què t'agradaria preguntar-li? Bueno, hi ha cosetes puntuals, sobretot pel tema de, fins i tot, fins i tot el punt familiar, temes més aviat de joventut, tot aquest trànsit que li va fer d'una família humil, de polvinents de Manresa.

És cert que els meus pares eren treballadors, i per això em dic Isidro. Y yo le decía, papá, pero me gusta este santo porque mientras lea, los bueyes trabajarán. Decía, no, no, no. El apelido es Fainé, que quiere decir que hagas faena.

Com va arribar a ser la persona més poderosa del país? Perquè també hi ha alguna documentació inèdita que no ha sortit mai. Se voltea amb els seus pares, amb certa col·laboració amb el amb la policia franquista alemanyesa d'aquella època. Però sí com tots aquests passos que va fer, i temes també, encara que sigui allò personal és polític, però en aquest cas sí, perquè hi ha un sector important dintre de l'Opus Dei, dintre del tema de l'Opus Dei. Però fixa't que això que ha notat l'entrevista és un mètode que hi ha un periodista americà que es diu Patrick Radden Keefe, que ell ha passat per aquí, per Barcelona, fa relativament poc, No diguis res, l'imperi del dolor, i ara fa poc ha publicat London Falling. Doncs ell parla el mateix problema que va tenir ell amb les farmacèutiques, i diu, bueno, jo no podia accedir directament a la família, als propietaris de la farmacèutica nord-americana, però sí que podia anar pels voltants, als marges, que és el mètode que ell anomena en anglès, right around journalism, anar pels voltants, que és el cas de fer, no pots parlar amb el feiner, però pots parlar amb gent que l'ha conegut, l'ha pintat, ha parlat amb ell, ha tingut trobades, sindicats que s'han reunit amb ell, i et pots fer més o menys una idea, i això és el cas de fer, és temps, temps i temps.

Has pogut confirmar que sigui de l'opus Isidre Feiner? Sí.

Bueno, el 99,9% de la gent m'ha confirmat i directius que han treballat amb ell també. Hi ha un sector de l'opus dintre. De fet, l'Opus Dei és un tema, aquesta pregunta me l'enfant molt, eh, quan vaig amb algunes xerrars, amb algunes conferències, eh, parlen del tema de, normalment són dues preguntes que sempre surten, no?, que és el tema jueu, si hi ha una mena de lobby jueu dintre de la caixa, que en aquest cas jo no l'he trobat, i el tema també de l'Opus Dei, que sí que hi ha, doncs, una secció, per dir-ho així, de directius que pertanyen a l'obra. Encapçalats per l'Isidre Feiner. El que passa és que és una organització, per dir-ho així, no tan secreta com discreta. I en aquest cas té un pes, és un pes que ja ve del franquisme, del sector poseísta que va capgirar l'economia en el seu moment i es van integrar en moltes d'aquestes estructures de poder, sobretot en bancs. Important va ser el Banc Popular, que va acabar dintre, se'l va quedar Santander, finalment, que hi havia els Valls Tabernet, catalans també, que eren membres de l'Opus Dei, que eren dos germans. Que un realment era de l'Opus Dei i l'altre era tot el contrari, no era de l'Opus Dei, i per això dintre de la jerga de los madriles d'aquella època es parlaven de tots dos com un li deien Opus Dei i l'altre Opus Night, perquè un vivia la nit més que l'altre. I sempre hi ha hagut aquest sector de l'Opus de manera molt discreta dintre del sector de la banca i aquí el tenim també.

Aquell llibre se l'ha hagut de mirar un advocat, no?

Sí, hem tingut la col·laboració d'un equip d'advocats que se l'ha repassat de dalt a baix. Abans en prova dèiem punts i comes, també punts i comes, també, per evitar qualsevol demanda. Tot i que de moment, creuem els dits, no n'hi ha cap, sí que està tot molt documentat, hi ha més de 700 cites a peu de pàgina, això ja se suposa que forma part del prisma d'investigació, no documentar-ho tot, però sí que és veritat que en l'actualitat potser ja no és com fa uns anys, que potser sí que demanaven, o més i tot segrestaven o compraven tota l'edició, Ara actua en una altra manera, que és el silenci, allò que jo dic silenci administratiu, perquè ja saben que segons quins periodistes són bons minyons i per tant no es ficaran en problemes amb una entitat que en part inverteix publicitat i que saben que poden tenir més problemes que no pas altres coses. I per entrevistar o fer esment d'un llibre no t'arriscaràs, jo potser també ho faria, a perdre la feina.

Per acabar, Rafa, per què és important parlar del poder? Doncs és important,

i precisament aquests dies està a punt d'iniciar-se un simposi sobre les elites aquí a Barcelona, des del punt de vista de l'antropologia i la sociologia, i parlava amb els organitzadors, també en plan broma, diu. Déu n'hi do la quantitat de llibres i d'estudis que s'han fet sobre la classe obrera, els treballadors, les vagues I el poder? No l'estem investigant, quan resulta que és importantíssim, no? És clau. Conèixer qui són, com actuen. I jo crec que això és un buit que hem de a poc a poc fer-ho. El que passa que ficar-te en aquest sidral pot provocar més problemes, no? Que no pas alegries. I jo crec que val la pena perquè al cap i a la fi. Estem nosaltres, la majoria, en aquesta base de la piràmide que comentàvem abans, i per tant, per mirar dalt i parlar de tu a tu, amb respecte i educació, però sabent qui realment manega els fills del poder, has de conèixer-los bé.

Rafa Burgos, historiador i periodista, autor de La Caixa, una història mai no explicada, publicada a Polen Edicions. Gràcies per obrir aquest camí. Moltes gràcies a vosaltres

per convidar-me. Una abraçada. Adéu.

Que me quiten lo que tengo, que me arranquen la visión, que me tiren sus cuchillos, que me priven de mi voz.

Per a fer el seu treball i investigació sobre la Caixa, Rafa Burgos es va entrevistar moltíssimes persones de dins i de fora de l'entitat. Una d'elles és Begoña Peiró.

Usted afirmó que cuando no trabaja con intensidad se aburre. ¿Cree realmente que la plantilla de CaixaBank trabaja sin intensidad? Hoy usted se vuelve a incrementar su retribución variable un 50%, un 120% en dos años. Y hoy se vuelve a incrementar su sueldo fijo en un 26%. Desde luego, señor Cortázar, se puede ser muy intenso con un salario inmenso como el suyo.

Que me dolen con sus dudas, que me roben la intuición.

Begoña Peiró és la presidenta del Sindicat d'Empleats de CaixaBank, el SECBE, el sindicat que actualment representa la majoria de treballadors de la Caixa. I en aquesta intervenció s'adreçava directament a Gonzalo Cortázar, conseller delegat de CaixaBank. Begoña, què tal, com estàs? Pues muy bien, muy bien, peleando, como siempre. Ara et sentíem a la teva intervenció a la Junta General Ordinària d'Accionistes de CaixaBank que es va celebrar el mes de març d'aquest any. Impressiona personalment estar davant de gent amb tant de poder, no?

Bueno, impressionar creo que no es la palabra. Da orgullo poder ser la voz de tantísimas personas, tantísimos empleados de CaixaBank que les gustaría poder decir todo lo que les digo yo en ese momento. Ser la voz de los empleados es una responsabilidad muy grande, pero para mí es un orgullo tremendo. ¿De quants empleats estem parlant, Begoña? Pues según el último censo, aproximadamente no llega a los 38.000, unos 37.700 y algo. ¿Y de cuántas oficinas de CaixaBank estem parlant? Pues de unas 4.000 oficinas, más o menos.

Aquest any, des del vostre sindicat, heu convocat tres jornades d'aturades, dos dies d'aturades parcials i un dia de vaga d'una hora. Explica'm quin va ser el seguiment i quines

són les vostres reivindicacions. Pues bueno, el seguimiento ha sido altísimo porque siempre hay que tener en cuenta que la plantilla a la que en este caso nos referíamos o estábamos convocándose a la plantilla de red, de red comercial, las plantillas que está al frente de las oficinas. Estábamos reivindicando que la presión comercial a la que está sometida la plantilla de CaixaBank desde hace muchísimos años, pues que la empresa se haga cargo de que está generando. Pues ansiedades, bajas laborales, muchísimos síntomas de enfermedades y ya ha llegado un punto en que la plantilla no puede más, la plantilla ha dicho basta. Y convocamos al principio dos paros de una hora, más o menos fue sobre el 70% de seguimiento de esa red comercial, no de los 38.000, sino de esos 22.000, 23.000 personas que están al frente en las oficinas. Las que están ahí al pie del cañón. Y la huelga general de 24 horas, pues un 90% de la plantilla la secundó, con lo cual fue un éxito tremendo. Pero no creo que esto acabe aquí. No creo que esto acabe aquí porque la empresa ha empezado a dar pequeños pasos, pero tiene que seguir avanzando.

La resta de sindicats del sector de les principals entitats bancàries de l'IBEX 35, el Banc Santander, el BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell, Banquín, Terión y Caja, també han convocat diverses mobilitzacions aquests darrers mesos, convocats en aquest cas per comissions obreres, també des de l'UGT, des de la CGT. Això vol dir que les vostres reivindicacions travessen tot el sector bancari, totes les entitats, les vostres reivindicacions?

Bueno, a ver, estas últimas que ha habido, estas últimas concentraciones, manifestaciones de delegados a nivel sector, tanto de cajas de ahorro como de banca, se ha hecho sobre todo por la presión comercial. Pero también entendemos que no todas las entidades sufren esta presión comercial de la misma forma. ¿Cómo se exerce esta presión comercial, Begoña? Bueno, esta presión comercial se ejerce de muchísimas maneras y llevamos muchísimos años, como te digo. Quizá habría que hacer un poquito de historia. ¿De cuándo empezó esto? Yo entré en el 99 a CaixaBank y hace 27 años no era CaixaBank, se llamaba La Caixa. Era otra cosa, era una caja de ahorros que se preocupaba por los empleados, una caja de ahorros que se preocupaba por la sociedad, por los vecinos, por la sociedad en general, pero a los empleados los cuidaba de verdad de una manera extraordinaria. Todo el mundo, porque yo venía de otra entidad, venía de Citibank, queríamos trabajar en CaixaBank. En el 2011 la Caixa desapareció y se convirtió en CaixaBank. Y entonces ya no importa la sociedad, ya no importan los empleados, ahora importan los beneficios y los accionistas. Esto se agravó con el 2018, la crisis del 2018. Sabes que muchas entidades pues quebraron, muchas empresas también quebraron. La sociedad estaba en una crisis tremenda. Empezaron también las fusiones entre las entidades. CaixaBank en ese momento sí que es verdad que estaba fuerte y supo reinventarse porque los productos financieros ya no servían.

Ya nadie hacía hipotecas, una empresa ya no descontaba líneas de crédito, no descortaba papel, tuvo que reinventarse. Y se reinventó con los seguros, con la venta de móviles, con la venta de teléfonos, con la venta de inmuebles, que muchísima gente se quedó sin su casa y se pasaron a ser parte del activo de los bancos. Y ahí pues nos obligaron en cierta manera a los empleados a tener que dejar de vender productos financieros y empezar a vender otras cosas que reportaban beneficio a esas entidades y en concreto a CaixaBank. Esto fue la gallina de los huevos de oro. Para todos fenomenal porque pudimos tener nuestro trabajo, no hubo despidos en CaixaBank, pero a la larga. Claro, vieron que esto les reportaba muchísimo dinero. Cuando los tipos de interés dieron la vuelta y volvieron a estar altos, con lo cual ellos ganaban otra vez por los productos financieros hacia empresas, préstamos al consumo, préstamos hipotecarios, todos pensábamos que íbamos a relajarnos con esos productos no financieros, pero no fue así. Entonces, esa presión comercial se fue incrementando año tras año, pidiendo que cada vez hiciésemos más estos productos financieros. Hoy en día hay que vender, lo tenemos claro, hay que vender, somos un sector servicios, hay que vender. Lo que reclamamos, sobre todo desde el SECBE, es cómo vender. Decidimos que había que dejarle claro a la empresa que las oficinas y los

empleados que trabajan en ellas tenían que tener la autonomía, el conocimiento al cliente para poder asesorarles, para venderles según qué producto, financiero o no financiero. Todo eso cuando lo conviertes en una campaña comercial, cuando dices, no, esta semana hay que vender 50 alarmas, tantas por empleado, y te voy a llamar a las 8, a las 10, a las 12 y a las 2, y me vas a decir el día de antes qué previsión tienes de la semana o del mes. Esto es imposible. O sea, es una collana. Totalmente. Y un control absoluto. Total. Seguimientos, Excel, ranking, pizarras en las oficinas de quién va primero, quién va al último. Tú no lo haces bien, te voy a meter en una sala a llamar, a llamar, a llamar y yo te voy a controlar cómo llamas. O sea, esto genera una tensión. Lo único que pedimos es que bajen los retos, que son altísimos, pero no solamente los retos, es cómo se consiguen esos retos, porque los empleados de CaixaBank sabemos cuál es nuestro trabajo y somos totalmente profesionales. Ahora cuando no me dejas trabajar, cuando me estás preguntando continuamente cómo voy y cómo no voy y me estás castigando si no llego a la cifra que tú quieres, porque no vale con llegar al 100% del reto que te han hecho. Te piden el 120 y luego el 130 y luego el 150.

Per tant, és un impacte total pel treballador, no? A ver, assumir tota aquesta feina, parlaves abans del tema de salut mental, però després també l'impacte amb la persona que tu tens davant, amb la persona que tu estàs atenent. Exacto. Es porque no nos han

dejado sentarnos con el cliente, analizar sus necesidades. Ver qué productos les hacía falta y poderles asesorar. Si tú no tienes tiempo porque lo tienes, que hoy sale la campaña y mañana se cierra, pues intentarás vender. Esto a veces es un problema para el empleado y también para el cliente, claro que sí. Se ha trencado el vincle. Sí, se ha roto, sí, totalmente. Ahora se está intentando otra vez tener más cercanía, el poder tener más esa vinculación. También hubo una época que cada dos por tres, no sé si recordas, igual tú en tu oficina veías que hoy estaba fulanita y al día siguiente ya no estaba. Había una rotación tremenda. De empleados, porque no querían que se produjese ese vínculo. Entonces, nos cambiaban. El cliente al final decía, joder, yo es que me entiendo con esta persona, ¿por qué me la cambies cada dos por tres? Bueno, son estrategias. Begoña,

¿existeix algun codi deontològic, per exemple, com tenim els periodistes a l'hora d'abordar notícies o esdeveniments que passen en el vostre sector? Un codi deontològic de dir, això no es pot vendre per aquestes. Sí, sí, claro. Però es compleix, això?

Sí que està. Evidentment, hi ha un regulador del Concentrat Europeu que te lo marca. Y hacemos cursos que no te puedes ni imaginar, los cursos de formación obligatorios que tenemos, que pone totalmente lo contrario a lo que realmente luego en las oficinas pasa. Y te voy a poner un ejemplo muy claro, la venta cruzada en comparación con la venta vinculada. Y tú dices, ¿qué diferencia hay? Pues bueno, tú vas a pedir una hipoteca y yo, como buena gestora, te diré, bueno, pues mira, tenemos este seguro de hogar, este seguro de vida por si te pasa algo. O una alarma para tu casa y yo te asesoraré sobre todos estos productos. Eso es asesorar, tú vas a decidir si quieres o no quieres. Y la venta vinculada es o te haces el seguro de hogar o no te doy la hipoteca. Esto también genera tensión, tanto para los clientes como para los empleados. Claro, eso está vendiendo productos que seguramente la gente no necesita, ¿no? O sí que necesita. No te digo que no los necesite porque cuando te compras una vivienda necesitas un seguro de hogar. Y cuando te compras un coche, necesitas un seguro de vehículo.

¿No necesitas una alarma o un teléfono móvil?

Claro, yo te los voy a ofrecer. Y te voy a decir que tengo el mejor seguro, el mejor móvil y el mejor coche, porque también vendemos coches. Tú decides si lo quieres comprar a mí o al vecino de al lado. Es la ley de la oferta y la demanda. Otra cosa es que me obligues a mí como consumidor a hacerme un producto que no quiero hacerme contigo.

Lucha de gigantes, conviérte en laringas natural.

Som els solidaris, som a Catalunya Ràdio, estem parlant amb Begoña Peiró, és la presidenta del Sindicat d'Empleats de CaixaBank, el SECB, el sindicat que actualment representa la majoria dels treballadors de la Caixa. Com són les reunions amb el conseller delegat i amb el seu entorn? Entenen això? Entenen els problemes de salut mental, aquesta pressió, aquest trencament del vincle. Amb el client. Això ho entenen? Jo crec que no.

Jo crec que A ver, segun a que nivell. Si me hables del CEO, de. Pues te diré que no, porque viven en una realidad, para mí, absolutamente distorsionada. No bajan al barro, no saben lo que. Ellos ven los beneficios y justamente nuestro CEO es un magnífico financiero. Y ve números y números y números y beneficios y beneficios y beneficios. Entonces, le importa, yo creo, muy poco cómo esté la salud de sus empleados. Antes tú eras un empleado, ahora eres un número. Y si tú no sirves, pues vendrá otro. Otra cosa ya es a unos niveles más bajos, claro. Cuanto más vas bajando la escala, pues más se conciencian de que hay un problema. Y yo no digo que la Caixa no sepa que hay un problema. Es que el problema se ha hecho una bola muy grande. Muy grande y ahora es muy difícil parar esa bola y dar una vuelta, que es lo que estamos pretendiendo con todas estas manifestaciones y todos estos paros, concienciar a la empresa de que algo tiene que hacer.

Els que venim tradicionalment de banca, tu procuraves detectar la necessitat que tenia un client per donar-li el producte que més li anava bé. Ara bàsicament es tracta que tu tens una necessitat de col·locar productes i el que intentes és convèncer el client perquè col·loqui els productes que a tu t'interessen. I això implica que hi hagi una sèrie de clientela que se senten maltractats perquè finalment no els atenen com toca, perquè no som el públic objectiu del banc, perquè no poden col·locar-li cap producte.

Abans tu anaves a una oficina, porto 20 anys en banca, tu anaves a una oficina i el director subdirector d'una oficina tenia certes potestats. És que ara encara que molta gent encara no s'ho cregui, cada vegada són menys les potestats que tenim els empleats de l'entitat bancària.

Cada vegada costa més gent que la gent s'interessi per aquest sector i les poques gens que s'incorporen el que estem veient és que és una rotació molt important perquè aguanten molt poc. És a dir, la gent jove considera que en les condicions que actualment estem treballant no els hi surt a compte i marxen. Crec que el sou podem considerar que encara són correctes o són bons, però clar, no és només el sou el que són les condicions laborals.

Són alguns treballadors del BBVA i del Banc Santander concentrats fa unes setmanes en les manifestacions del sector de la banca a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Els preguntàvem com se sentien, com veien la feina, una mica resumint el que tu deies abans quan el director de la Caixa o de CaixaBank era Isidre Feiner com era aquest diàleg com eren aquestes reunions

hi havia més sensibilitat o no? Sí sí, sí hi havia més sensibilitat jo empecé amb Isidre Feiner com a president de la Caixa i com t'he dit quan ja va passar a ser CaixaBank tot això es va perdre. A ver, endiosados están todos. Tú subes a hablar con ellos y evidentemente tanto Fainé como ahora mismo el CEO, la realidad que tienen no es la correcta, no es la que vivimos ni los empleados ni la gente de a pie. Pero sí que se preocupaba más por los empleados. Sí que tenia més sensibilitat perquè era com més paternalista, saps? I sí que se preocupava que tots estiguéssim bé, que fins i tot els beneficis socials que teníem els empleadors de CaixaBank se complissin, que el pla de pensions fos una cosa de la qual sentir-se orgulloso. Són gent amb moltíssim poder, moltíssim poder en la vida social.

Què passa amb els treballadors que peten, els treballadors afectats? Per aquests problemes de salut mental a causa d'aquesta pressió amb la que han de treballar constantment. Hi ha un acompanyament? Totalment. Sobretot el nostre.

Parlava de la direcció. Lo dudo mucho. Porque esta gente que al final, como tú dices, peta y no puede más. Son bajas, son bajas de larga duración y no se ven capacitados para volver. Entonces, muchas veces somos nosotros los que tenemos que negociar con la empresa para esa salida, esa salida económica. No quieren volver a trabajar. ¿Tiene udades del número de bajos? No nos las dan. Le hemos pedido muchísimos años y no quieren darnos esa cifra. Según ellos, el total está en un 3% o algo así. No lo sabemos. Pero no son dades concretas porque no puedo acceder a esta información. Lo que pasa es que nosotros estamos día a día en las oficinas, estamos día a día visitando esas oficinas y vemos cuáles son esas bajas. Y hay muchísimas oficinas que no hay una persona. Te puedes encontrar con oficinas que hay tres personas de baja. Entonces, claro, el problema está. Y para ello sustituirlo con un empleado de trabajo temporal no es la solución. No es una persona que está cualificada ni tiene la profesionalidad que se le exige a un empleado de CaixaBank hoy en día. Hay mucha rotación de la gente que entra. Prácticamente un 25% de las personas de nueva incorporación se van al año. ¿Qué significa eso? Pues que se lo hagan mirar, ¿no? Porque antes nadie nos íbamos al revés. Todos queríamos entrar. Te entrabas en la cabeza y ya era para toda la vida.

Un buen sueldo, un buen trabajo, un buen reconocimiento, un buen horario, lo tenías todo, claro. Si todo esto se esfuma, con que vas a acabar con pastillas y sin poder dormir y con ataques de ansiedad, pues no compensa. ¿Qué cobra hoy día un trabajador de CaixaBank? Bueno, hay muchos, como hay tantísimos. El que está a peu de carrer, digámoslo. El que entra por la puerta creo que está en unos 25.000 o por ahí. Luego tienes carreras profesionales y la media quizá esté en unos 50.000 euros brutos anuales. Es decir, el que ha d'aguantar aquesta pressió comercial que dèiem abans, aquests 50.000. Sí, sí, más o menos unos 50.000 euros brutos a l'any. Lo que pasa es que también hemos pasado muchos años con salarios congelados por el convenio colectivo, tipos de interés muy bajos, cuando la alta dirección y el CEO en concreto se ha ido subiendo de una manera brutal. Muchas veces nos preguntamos por qué esta diferencia, no ya de sueldo, que evidentemente 5 millones de euros como cobra él, pues no vamos a cobrar ninguno, ¿no? Pero sí que el poder negociar esas subidas cada tres, cada cuatro años, por vía del convenio colectivo, cuando ha habido inflación, años muy difíciles y hemos pedido poder adquisitivo. Entonces, cuando vemos que este CEO, que este consejo de administración, se suben sus sueldos de esa manera tan descomunal,

pues aún te da más rabia todavía el luego sentarte a negociar un 3% para la plantilla en un convenio colectivo histórico, de bueno. Entonces nos cuesta tanto el poder revalorizar nuestro salario, que claro, cuando ves estas cosas que cada año es un 20, es un 26, es un 50% del variable, es que. Una aportación de 500.000 euros a su plan de pensiones, es que son 128.000 euros por las primas de seguros vendidas. Es pornográfico eso. Totalmente, sí, sí, totalmente. De hecho, en el 2026 partía, creo que de 5 millones no llegaba y medio. Se ha subido un 20% el salario, 3% el salario fijo, pero 2 millones el salario variable. ¿El salario variable de dónde viene? De todo esto que estamos hablando, de todo lo que estamos vendiendo en las oficinas. ¿Cómo no van a querer presionar si tienen que llevarlo más grande?

Begunya, ¿per què les vostres reivindicacions queden soterrades? És a dir, a nivell de mitjans, poca cosa en sentit.

Pues porque están vetados los medios de comunicación, totalmente. Y lo digo con conocimiento de causa, porque, claro, llevo muchos años ya en el sindicato, siendo presidenta seis años. Conozco a muchísimos periodistas y he podido tener la oportunidad de hablar con muchísimos de ellos. Sin irnos más lejos, en la última concentración de delegados que tuvo lugar en Valencia por la presentación de resultados del primer trimestre de 2026, que estaba toda, absolutamente toda la prensa nacional, cuando bajaron yo vi a algunos de vuestros colegas, que los conozco, y digo, bueno, ¿quieres saber qué está pasando? ¿Quieres prestarme alguna pregunta? Porque ya tengo que ir yo al periodista, no el periodista a mí. Y me dijeron, Begoña, no puedo preguntarte nada, lo tengo prohibido. Entonces, ahí se ve el poder de manipulación y de veto que tiene sobre la comunicación. Así que para mí esto es un regalo lo que me hacéis hoy porque dar voz a toda esta problemática que estamos viviendo en las entidades financieras es de agradecer. ¿Quién serán ahora los próximos pasos, Begoña? Bueno, pues ahora hay que tener un poco de paciencia. Creo que estamos en un momento valle en el que la empresa, en concreto CaixaBank, tiene que poner los pies en la tierra, tiene que analizar cómo está su plantilla y tiene que hacer cambios. Estos cambios son lentos porque son cambios de cultura, son cambios de liderazgo y son cambios de métodos de gestión. Entonces creo que vamos a pasar el verano tranquilamente, que se vayan a la silla de pensar y después de verano volveremos a analizar cómo está la plantilla, si han cambiado algunas cosas que nos han dicho que sí que van a cambiar y si no es así, evidentemente seguiremos convocando a la plantilla a paros, a huelgas o lo que haga falta. Pero esto ha empezado y esto hay que acabarlo

de alguna manera. Begoña Peinó, la Begoña és presidenta del sindicat Secbe de CaixaBank. Gràcies per aquesta entrevista. Una abraçada. Muchísimas gracias a ti.

Acabem el programa que hem dedicat al passat i al present de la Caixa i a les reivindicacions dels treballadors del sector bancari. A la redacció Mireia Isart i Mònica Roca, a la producció Sandra Novillo, a la part tècnica Josep Maria Campillo. Gràcies per seguir-nos, que vagi bé fins aviat.

Ara els tinc amb els braços en l'aire, castigats de cara a la paret. Quatre gats, això no ha costat gaire, com m'agraden aquests bancs moderns. Me he carregat amb calma, em va omplint el serró, no fa sonar l'alarma. Tracament a la caixa. Estic xalant de valent. La culpa és vostra, perquè volem cobrar posicions del 10%.

És curiós el que és que et fan quan parles amb una escopeta de casal. Segur que ara el peixer no se'n passa, les targetes que em van regalar. Pujo tranquil al cotxe, marxem d'allà habitant. Aquest matí les coses estan bé. Atracament a la caixa, i estic xalant de valent. La culpa es mestra per una cobra, com un silencio del meu pacient. Atracament a la caixa, i estic xalant de valent.