La campanya de Normandia

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

El dia D, el desembarcament aliat a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944, va suposar l'obertura d'un nou front de guerra a l'Europa Occidental. Era el segon front contra els alemanys després del que havia obert la Unió Soviètica al front oriental. Sens dubte, l'èxit del que es va conèixer com a Operació Overlord va marcar un punt d'inflexió en la Segona Guerra Mundial. Però la derrota del nazisme encara exigiria molts més esforços. Al llarg d'aquell estiu del 1944, els aliats, encapçalats pels Estats Units i la Gran Bretanya, es van internar en territori francès per anar expulsant les tropes alemanyes. La campanya de Normandia tot just començava.

En el desembarcament, els aliats no van aconseguir enllaçar els diferents caps de platja i no van penetrar terra endins més enllà d'uns 14 quilòmetres. No va ser fins cinc dies després, l'11 de juny, que les tropes aliades van vèncer la resistència alemanya. Tot i que els nazis havien quedat força adalmats pel desembarcament, encara van poder contenir l'avenç aliat unes sis setmanes. És el que es coneix com la Batalla de Normandia. Igual que el desembarcament havia tingut tres fases per aire, per mar i els bombardejos, la batalla de Normandia també les va tenir. El mes de juny es conquereix Cherbourg, el juliol s'allibera Caen i Saint-Lô, i l'agost es va arribar a Falès. Les forces aliades van obtenir conquestes decisives, com la de l'estratègic port de Cherbourg, que va caure en mans americanes a finals de juny. El 25 de juliol del 44, amb el llançament de l'operació Cobra, les tropes aliades van aconseguir sortir del cap de platja de Normandia, prop de la ciutat de Saint-Lô, i van penetrar al nord de França. A mitjans d'agost havien rodejat i destruït una part de l'exèrcit alemany a la regió propera a Falès. A partir d'aquell moment el tercer exèrcit, comandat pel general George Patton, va avançar de manera molt més ràpida. El 25 d'agost, dos mesos i mig després del desembarcament inicial, els aliats, amb una participació molt destacada de les forces franceses, van entrar finalment a París. Era el moment culminant d'una campanya que havia comportat moltes baixes a tots dos bàndols i havia deixat arrasada la regió de la Normandia.

I com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Solís Sabater. Benvingut, bones vacances, han estat bé les vacances? Sí, sí, bueno, molt productives, sí, sí. Doncs això ja és bo. Parlem del tema que ens ocupa avui, que no és tant el desembarcament de Normandia, sinó tota la campanya que ve just enganxada a aquest desembarcament. Pel que m'imagino, no es devien plantejar fer una campanya tan llarga i tan difícil. Devien pensar, un cop desembarquem, endavant les atxes. Home,

el que és indiscutible és que la Segona Guerra Mundial al front occidental es lliurava aquí. La sort aquesta. Hi ha alguns reportatges que es fan i que expliquen i que diuen que si els aliats no haguessin conquerit aquestes posicions i la batalla de Normandia, la campanya de Normandia, no s'hauria produït que hagués passat bé. Això és especulació, és una cosa molt important. Però sí que és veritat que dins del front occidental. És bàsic, és a dir, la guerra hauria durat molt més, les circumstàncies no sabem com haurien anat, i després les característiques que després va prendre la Guerra Mundial haurien sigut molt diferents. Què van haver de fer primer? Matxacar. Absolutament totes les platges de Normandia, intentar fer esclatar totes les bombes agudes i brevets, fer totes les previsions meteorològiques agudes i brevets, prendre decisions que no eren fàcils, perquè en fi, perquè el temps no era tan bo com semblava, i clar, i aquí hi ha algunes decisions amb les quals el comandament aliat no estaven tots a una. I això vol dir coratge per part dels seus dirigents. Em sap greu elogiar el general Eisenhower, però després l'actuació posterior que va tenir en referència al règim espanyol. Però sí que és veritat, la seva decisió, en fi, el cap superior va ser important. I després hi ha una cosa que és molt important. En fi, totes les operacions que van fer els aliats, i després aquí, en fi, de les moltes coses que diré de la campanya, de l'exèrcit, de les defenses, de les actuacions dels alemanys, de les actuacions dels canadenys, dels francesos, dels anglesos, dels americans, una cosa important. I hem de posar algun català, eh? I entre ells un català que també passa important, que és Joan Pujol, Garbo. Bé, tot això és molt important perquè això ha passat indiscutiblement a la història de la humanitat del segle XX.

Qui ens acompanya avui ja forma part d'una certa tradició en aquest programa, que és arrencar les temporades amb la seva presència. És el bon amic, el doctor.

Tan bon sprint, tan bon sprint. Perdó, perdó. L'any passat, però tan bon sprint. La confiança produeix aquestes coses.

El doctor Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, a qui agraïm una altra cop més. Bones vacances has estat, sí? Sí, sí. Doncs fantàstic. Com sempre, les vacances costumen ser caloroses. Això ha encertat plenament, llavors. L'estiu. L'estiu, l'estiu d'hivern, amb sort no. Anem a parlar de la campanya de Normandia. Sempre que recordem, i té una lògica absoluta, aquella campanya, pensem primer en el desembarcament, que és l'etapa inicial i potser la que ha estat més publicitada. Però, en canvi, el desembarcament, que va ser molt important, va ser, en certa mesura, un cert fracàs, perquè no va complir les expectatives. Jo no ho comparteixo. No? No, no, fantàstic, bé, bé, anàvem parlant.

No, no, és que sempre. No, no, que no va aconseguir. Jo el que em fixo sobre la campanya de Normandia, perquè una cosa és el detall i l'altra és la globalitat. Per exemple, quan ara feies la presentació, deies el 25 d'agost arriben a París, que són 75 dies després. En els plans d'Overlot, quin era. Tot anava a partir del dia 1 del desembarcament i hi havia uns objectius fixats. El dia 30 fins a on? I el dia 90 fins a on? A París. Per tant, hi van arribar 15 dies abans del previst. Estan, quan jo dic. És a dir, fracàs o èxit, dic, a veure, si vam mirant platja per platja objectius d'aquell dia i errors que hi van haver, perquè clar, tot es planteja sobre una taula, com estem nosaltres, però la realitat, després, és de moure 200.000 homes, que és la cagadata de la història per tot, pel·lícula, el cementiri, que sempre és les imatges que hi ha de Normandia, i perquè no es parla de lluta. Quantes baixes hi va haver a Juta? Quin va ser la resistència alemanya a Juta? Que és la platja més cap a Cherbourg. És la platja a Cherbourg, pràcticament zero. Sí, sí. Hi va haver errors i tant. Van desembarcar dos quilòmetres més a fora, que això els va facilitar l'entrada. Això anava a dir, van tenir sort. Però aquests fets que estan hiperestudiats, i que jo els he llegit,

i hem estat sobre el terreny, doncs clar, per exemple, aquell dia es van moure. Quasi 12.000 avions. 12.000 avions. Uns mesos abans, quants n'hi havia? Per preparar només això, quanta gent necessites? No els pilots, els avions, els pilots. Però organitzar. Ara diem, ostres, 1.000 avions a l'aeroport de Barcelona amb el tema del 1.000. Posen 12.000 i en combat, que l'altre tira. Sí, sí. I que a més has de sortir en molt poca estona, tots junts volant, i es van produir accidents entre ells. Per tant, això, tot, tot, tot, tot tenia unes complexitats que es defineixen setmanes abans sobre el terreny, sense resistència. Hi haurà vent? Tant. Hi haurà pluja? Això no ho saps. I aleshores. Algunes d'aquestes fets, per exemple, hi ha un fet, la missió dels bombarders anteriors era arrasar totes les defenses i tal. En el punt que ja se sabia per la seva naturalesa geogràfica que era humà, pel tipus de platja, és on els bombarders haurien d'haver estat més eficaços. I per una qüestió de llançar-los més endins de la línia, pràcticament no van tocar res. Però això. Vist des de nosaltres, dius, home, sí, ara vist, des d'aquell dia, ja portaven hores. Imagina't tonelades, escolta, el fum, tot el que hi havia, les precisions de les hores no són com les altres. I per tant, jo preteixo la base, que malgrat per exemple els paracaidistes hi ha gent que diu va aconseguir

els seus objectius però hi va haver paracaidistes que va caure a 30 km o 20 o 12 de on tenia que va caure, és veritat però. El que tenia que pretendre, estic parlant dels americans, els anglesos van ser molt més precisos i van aconseguir l'objectiu al 100%. I el seu objectiu general de desorganitzar, desballestar i cobrir els camins de sortida de les platges de Utah, com que no va ser tot els eficaços, és evident que arribar a Kutans, que hagués sigut el nexe entre Utah i Omaha, es va tardar 4 o 5 dies més. Però Angleterra, i mira si va tenir importància, que el general, que era de la Luftwaffe, que manava la divisió que estava sota iuta, com que estava rent d'exercicis militars, a la primera notícia va agafar el cotxe i amb els seus ajudants cap allà. I una patrulla de paracaidistes no solament el va detenir, sinó que el va eliminar. Per tant, aquella divisió va quedar sense cap gràcies als paracaidistes. I per tant. Errors puntuals, n'hi van haver moltíssims, però el conjunt de l'operació, al final, 15 dies abans, o sigui, van arribar 15 dies abans dels objectius que abans de desembarcar es van plantejar, perquè arribar a París volia dir que el flon es havia estès,

el sena l'havien aconseguit controlar, la via lògica, sí.

Al final, en francès hi ha aquella la paraula bouchon, botón, que és allò un gran embús, no? Sí, sí. Al final, el problema, al cap de 6-7 setmanes a Normandia. La situació dels dos ejèrcits era que l'exèrcit alemany, que va anar enviant tots els reforços que va poder, es anava exaurint i no tenia recanvi, i el problema de l'exèrcit americà és, i anglo-canadenc, és que les platges es anaven quedant, acumulant, acumulant, desenes de milers d'homes i de tancs que no tenien sortida mentre el front no s'ampliava. No hi cabien. En la presentació, Enric, t'ho deies. Sí. I quan es trenca el front després de la operació de cobre, el tercer ejército del Pato és el que trenca i llavors avança. Va cap a Normandia. Cap al sud. Cap a Bretanya, però. A Bretanya, i després trenca. Això alguns consideren que va ser un que s'havia d'haver trencat més cap a l'Oira i anar cap a l'interior de França. Però aquest tercer ejército què feia? Estava esperant, ja existia, ja estava allà, però no tenia espai on actuar fins que es va trencar el front. I aleshores, de cap i volta, els alemanys ja no tenen res a falès. Salven. Aquí sí que són crítics els estudiadors, perquè en teoria no s'havia d'haver escapat ningú de Normandia. S'escapen moltíssims. Sí, uns 40 o 50.000, que va ser la base militar. El material el van perdre quasi tot. Artilleria, tanks, no va quedar res. Però aquests 50.000 són els que van permetre refer les unitats alemanyes que després combatiran a les Ardenes, etcètera, etcètera.

Però això s'ha de tenir en compte que això que estem dient ara, els primers dies, això mobilitza, ha d'actuar en la batalla que està inicial. Un milió de persones diu que estan implicats en tot aquest combat inicial.

D'infraestructura logística d'això per a part aliada per a part aliada a finals de juny que és de les poques coses que va anar negativa. És que ells tenien previst que ja hi tenia que haver pràcticament un milió d'homes, però quan hi va aquells temporals tan terribles que fins i tot es van portar, portaven un decalatge negatiu d'uns 100.000. Menys del previst. Sí, sí. Ja hi havia 890 així, pels pels aliats, diguem-ne, no? Però esclar, dos mesos després ja no eren 800, ja era un milió i mig, i en canvi els alemanys, que tot plegat van mobilitzar un mig milió, de soldats durant la batalla de Normandia, els altres quan trenquen el front. No solament estan al 100% de les tropes noves, perquè el tercer exèrcit entra íntegre, i els alemanys ja no tenen res a davant. Sí, de fet,

els alemanys han de portar molta tropa del sud, que precisament, al ser frenats, perquè s'han destruït moltíssimes carreteres, infraestructures, doncs és quan comencen a produir aquelles matances. De dur circular. Ordo sin clan, que és la més coneguda, recordem que és al costat de Limoges, o sigui, per tant, és pràcticament el centre de França. I estem parlant d'enormandia que està a la punta. Per tant, diguéssim, les distàncies que hi ha, vol dir que han estat frenant i que per això van sentant lent i per això es produeixen aquests atacs, aquestes represàlies, que encara frenen més l'arribada dels reforços.

La divisió que tu et refereixes és la. No, la d'Arraig. La d'Arraig. Sí, venia pel nord. És la que protegia la zona de Montavant d'Udeus, i clar, quan comencen a dirigir ordres cap al nord, resulta que totes les vies principals hi ha d'anar per vies secundàries, i de nit. Com dius tu, això, en comptes d'arribar en dos dies o en un dia, va tardar una setmana. Però entre mig, això. Es produeixen aquestes coses. No va ser l'únic cas, aquest potser és el més conegut. El més conegut és Odadur, i l'altre és. S'escriu Tulle, en francès, que l'alcalde, l'últim abans de president era l'Hollande, que tu el van penjar, que hi ha imatges, 99 arbres, 99 habitants penjats per una represàlia, I a Oradour és tot el poble sencer, que per cert, hi ha un molt bon treball d'un estudiador sabadellany de fa molt pocs anys, que saps que hi ha una família de sabadell.

Sí, una família catalana que va ser assassinada allà. De fet, es pot visitar, és molt interessant visitar Oradour-sur-Irland, no només perquè impressiona, sinó perquè el cementiri que està enganxat el van posar allà mateix. És molt curiós veure com a totes les tombes posa assassinat per, i en algun cas posa per alemanys i en altre per nazis, que és una gran divisió que hi ha dins de França, de si tots els alemanys són culpables o no. Els nazis eren els culpables, i això a les tombes es veu.

Hi ha un tema més dificultós en el cas d'Odadur. Perquè la unitat que va actuar, que una gran part va morir a Normandia poques setmanes després, quan hi va haver els judicis posteriors, tres quartes parts eren els sassians. I a la postguerra el Sarsia ja havia tornat a França. Per tant, era un tema. Sí, sí, encara més dolorós.

Era un tema civil, de conflicte civil intern.

Tornem a la batalla de Normandia. Després d'aquest retard inicial amb els objectius, que després ja veiem que serà més que superat, com és la situació després de cinc o sis dies? Han pogut, després de les platges, fins on han arribat?

Han arribat relativament pocs quilòmetres, a la zona de Vallès, on més trenquen, I aleshores els tanquen la península de Cherbourg, o sigui, la península on hi ha Cherbourg, i aleshores. Cherbourg és a la punta, a la punta atlàntica, diguéssim. Sí, i aleshores l'objectiu primer de l'exèrcit americà és ocupar Cherbourg, que ho aconsegueixen a finals de juny. Perquè volen un port bo. Necessiten un port. I aleshores el problema és que, amb els dies previs a l'ocupació. Els alemanys, això va passar a la majoria dels ports que van ocupar després, els alemanys destruïen tot el que podien de tota la infraestructura del port, amb el qual la necessitat que hi havia d'utilitzar els ports perquè arribés tot el que milions d'homes necessiten, que és milions de tot, jo sempre dic, milions de tot el dia que es embarquen a Normandia hi havia 220 milions de mapes preparats per cada unitat per quan avancesin per França no és això, ara imagina't materials

quirúrgics gasolina tot, tot.

Alimentació. I les municions, i les armes, artilleria i tal. El vestuari, el que vulguis, el que vulguis, tot. Aleshores, els ports era com una obsessió, però realment va ser encara les platges i els ports artificials, un que l'altre, els que van, diguem-ne, vestir. Perquè a Cherbourg, operatiu, operatiu, no ho va estar-ho fins moltes setmanes després. Aquest és el primer objectiu. Els americans primer van cap aquí. Per la banda de Cherbourg, i després ja intentar cap a Saint-Laurent, per anar avançant cap a l'interior de Normandia.

Caen. Caen és la banda més. Caen ho havia d'aprendre l'exèrcit britànic al cap de pocs dos o tres dies t'ho tenien previst.

Està a 13 quilòmetres de. Mira si són difícils, a 13 quilòmetres, perquè van tardar 5 setmanes. Sí, sí, per això ho dic. Perquè, aleshores, els alemanys, com que Caen era clau, perquè Caen ja és una zona plana, la banda de Saint-Lô i Vallès, aquella famosa Albucaix, que és difícil, i això beneficia les tropes que es defensen. És com allò de l'Ebre, les tropes republicanes, la situació del terreny favoreix els que es defensen. En canvi, Caen és una zona oberta. Si trencaven per Caen el primer dia, obria les possibilitats d'entrar, doncs, quasi fins a París, tot el que és ja la França plana. Per això a Caen es produeixen les batalles i operacions durant tres, quatre setmanes més importants, perquè allà els britànics plantegen dues operacions. Una és la Grovewood, que és amb tancs intentar trencar el front definitivament. Cosa que dues vegades que ho van intentar. No van a assolir amb moltes pèrdues, no? Perquè, evidentment, l'exèrcit alemany, les divisions canvien, la majoria eren blindades, eren el començament d'elit, la Gingler-Junk, en què tu explicaves, i aquesta resistència de cinc setmanes és el. Frena l'avenç aliat, però jo sempre dic, en quin cos? L'exèrcit aliat perd milers de tanques, i quan acaba la campanya, i els alemanys en tota la campanya, perquè això està numerat i comptat, 1.600 tanques de primer nivell i carros de combat, i quan acaba Normandia no queda res. I els aliats en perden el doble, que els alemanys en perden el doble, els alemanys, i el moment que trenquen el front i guanyen, en tenen el doble.

Ja es veu que no anem bé.

La primera ciutat francesa alliberada de la campanya de Normandia va ser Bayer, el 7 de juny de 1944. Just 7 dies després, el 14, el general Charles de Gaulle, líder de la resistència francesa, entrava al seu país per el primer cop en 4 anys. L'home que el 18 de juny de 1940 havia instat els francesos a no rendir-se, en un discurs des de Londres, finalment tornava a trepitjar terra francesa. Ho feia convertit en el flamant cap del govern provisional de la república. El primer discurs, aquell mateix dia 14 de juny, va ser a la plaça del Castell de Veier i reforçava el compromís amb la causa aliada.

Estem profundament commoguts de trobar-nos aquí, reunits en una de les primeres ciutats alliberades de la França metropolitana. Tanmateix, no és el moment de parlar d'emocions. El que el país espera de vosaltres darrere les línies de combat és que continueu la lluita avui tal com no ho heu deixat de fer mai des de l'inici de la guerra i des del juny de 1940. El nostre crit, ara, com sempre, és un crit de guerra. Perquè el camí del combat és també el camí de la llibertat i el camí de l'honor. Aquesta és la veu de la pàtria. Continuarem fent la guerra amb les nostres forces terrestres, navals i aèries, tal com ho fem avui a Itàlia, on els nostres soldats s'han cobert de glòria i tal com ho faran demà la França metropolitana. El nostre imperi, del tot unit al nostre costat, ens ofereix un suport immens. Lluitarem per França amb passió, però també amb raó. Vosaltres, que heu viscut sota la bota de l'enemic i heu servit a la resistència, coneixeu la veritable naturalesa d'aquesta guerra. És un conflicte particularment dur, aquesta guerra clandestina, aquesta guerra lliurada sense armes convencionals. Us prometo que continuarem la lluita fins que es restableixi la sobirania sobre cada pam del territori francès. Res no ens impedirà de dur la terra. Lluitarem al costat dels aliats amb els aliats com a aliats. I la victòria que subirem serà una victòria per la llibertat i una victòria per França. Us demano ara que us uniu a mi per cantar el nostre himne nacional, la marsellesa.

Això és Anguàrdia.

Som aquí a l'enguàrdia amb en Joan Villarroya i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant de la campanya de Normandia durant la Segona Guerra Mundial. Doctor Villarroya, acabem de sentir Charles de Gaulle pronunciant a Veier. Veier, per cert, és l'única ciutat tota de Normandia que no rep ni una sola bomba i, per tant, quan la visites veus com devia ser aquella Normandia abans de la guerra. De Gaulle arriba i arriba de manera molt controvertida, perquè tinc entès que havia d'estar-se molt poca estona i ell,

si va, fa el discurs. Sí, perquè és aquella fase que el De Gaulle va costar molt que el Roosevelt, el Churchill no, ja comptava amb ell com a futur líder, però els americans no l'acceptaven. No el volien, no el volien ni en pintura. El van bandejar molt, de totes les decisions, cosa que amb ell el va irritar. Finalment logra imposar que una setmana després pugui arribar. I aleshores ell va forçar la màquina perquè els altres volien, bueno, ja que vol, que trepitgi, que d'allò I ell, que això ho sabia fer molt bé, el de gol, doncs, va forçar la màquina, però al final el van tornar a empacatar cap a casa, eh? Fins a pocs mesos després no va aconseguir, finalment, que els americans diguin, bueno, no hi ha. Fixa l'alliberament de París. Sí, dius, no hi ha cap altre remei que aquest, ens el tindrem que menjar

amb patates. El que passa és que aquest discurs que hem sentit és important, perquè realment marca un abans i un després.

Hi ha una personalitat molt definida. Aquest discurs, i l'altre que es pot sentir, el París ultrager, el París.

Hi ha tres discurs importants, que és el del 40, aquest, i el de París.

Perquè, a més, el fons del discurs és tan trampós, no? París alliberat. Les nostres bosses i que és tot si hagués sigut per les forces franceses encara estaria en mans dels alemanys perquè no, és que és així, es van rendir ell no, però ara s'entria a entrar en alta dinàmica i ell això va saber donar-li la volta com els francesos han fet en molts aspectes d'aquest període i ell aquell discurs imagina't en aquell moment que tothom ja estava al carro de l'alliberament. A nivell de la societat francesa doncs és un discurs abrandat i el de Veier també el que passa que el de Veier està en una circumstància és que ell ja estem aquí, ja hem arribat però en canvi ja a París és una altra cosa però que així l'Eisenhower no entrava a alliberar París perquè no volia mantenir una ciutat de dos milions i mig d'habitants.

Tot i així, una cosa que també xoca és que un dels principals exèrcits, per dir-ho d'alguna manera, que va tenir pèrdues a la batalla de Normandia van ser els normans. O sigui, les pèrdues civils van ser brutals. Pèrdues és un eufemisme de morts i de ferits i de gent que es va quedar sense res. Potser van patir més els normans que els exèrcits en lluita, que òbviament van patir molt, eh?

En les guerres, el pitjor que hi ha és. Nosaltres parlem d'en Normandia. Això és veure. Corbera d'Ebre, no? A l'Ebre. Pots parlar-ne de molts ensamis. Ara, els pobles i ciutats que van estar al mig de la batalla. Ho van passar, sí. Ara faig aquesta comparació. Què pots mirar de Belchite, les ruïnes? Perquè allà on hi ha una batalla. I estem parlant d'una batalla que els recursos de destrucció de l'Espanyol eren una milionèsima part. Aleshores, quan tu, a Normandia, allò, milers de bombarders bombardejant, aleshores, cada vegada que t'acaben per trencar el front. Abocaven tot i tot. Això va ser a canvi de arrasar Normandia. Arrasar-la. I això, durant anys, nosaltres ja tenim una certa edat, el Josep Maria, jo, tu no, Enric, que és més jove.

Com que són temes que sempre ens han interessat, i jo vaig visitar per primera vegada Normandia el 77 o 78, tenia 24 o 25 anys, Jo, de dur, encara vivia la senyora que va sobreviure quan jo hi vaig estar. Molt bé. El tipus d'historiografia que hi havia, si ara repasséssim, per exemple, què hi havia sobre els bombarders aliats que van arrasar Caen, Valle, no, però Caen, van ocasionar milers de víctimes. No hi havia res. Historiogràficament seriós. Això, 40 anys després, ja tenim tota la base. Però esclar, en aquell moment, feia 15 anys, els anys 60, 15-20 anys, i eren aliats. I esclar, tu tenies que dir que els aliats, doncs, van arrasar I van alliberar, i en canvi. Alliberar. I després, evidentment, aquestes 6 setmanes, amb el Putin, estàvem parlant d'un milió d'homes per una banda, mig milió per una altra, milers de tancs, avions, les granges, la ramaderia, les condicions de vida de la gent. Els ejèrcits, siguin aliats o no, quan es desmadren. Són molt perillosos. Són molt perillosos. Violacions de dones normandes. Noies. Va ser brutal. Normandia, a la història, és, per nosaltres, quasi per tot el món, no? Perquè, a més. Hollywood hi ajuda molt. Ara, per la història de la Normandia baixa, per poble, va ser brutal. En canvi, tu compares altres. Com que després de Normandia, la campanya de França va ser absolutament ràpida, que en poques setmanes. Res a veure. Tu parles, per exemple, Caen, Arrasada, Bordeus.

Hi ha motges, potier. Sí, sí, res, res, res. I, doncs, encara hi ha una cosa pitjor per això, que també durant anys ha amagat. Clar, i això és una decisió de l'Eisenhower, en contra del Chaucer i dels propis comandaments. A partir del principi del 44, com ja està decidit quan serà més o menys i allò, un dels objectius era destruir totes les comunicacions de França, per impedir l'arribada i moviment de les tropes alemanyes. I el tema logístic, sí, sí. Tot el tema. Aleshores, això era impossible fer-ho sense que si tu anaves a anul·lar tota la infraestructura ferroviària sense causar víctimes i tots els nuclis industrials. Això, això, Churchill no n'era partidari, i és en cobre, és una ordre seva, però a més a més. Esclar, si tu haguessis bombardejat de tal manera que bombardejaves només un determinats indrets, podies donar pistes als alemanys per on anaven els trets. Per tant, es van bombardejar fins i tot els nuclis de ferroviaris de Marsella i de Lió, que no estaven. I els bombardejos aliats a la primavera del 44 van causar. Bueno, van destruir tot el sistema ferroviari francès, però una cosa és això i l'altra. I per entendre el que és aquest tema de com van quedar algunes ciutats, pràcticament amb la batalla acabada, misteris per què, van bombardejar l'arbre. L'arbre, el port de l'arbre. I hi ha dues imatges. Una de l'arbre, com estava, el setembre del 44.

Hi poses Hirojima, una foto. Així hi poses allò. Ciutats destruïdes I no distingeixes, allò. Aquesta és una història que, esclar, era complicada, perquè és el cos de la victòria. Bueno, però això també va passar a Itàlia. Els militars romansos diuen que els italians ja són aliats, és igual. Van bombardejar a Dojo i a França, igual. I, per tant, Normandia. Doncs els hi ha quedat desenes de museus, tota la vida s'ha d'un lloc diguem-ne de turisme, a part que té tres llocs meravellosos, la Cruïlla, un dels llocs per mi més fantàstics del món, la Cruïlla entre Bretanya i tal, Mont-Saint-Michel, però. El cos per la gent va

ser brutal perquè els combats com a tal a part dels bombardejos també van ser molt destructius però per tots dos bàndols s'ha comparat de vegades a la ràtio de morts del front soviètic allò que sempre es va considerar que era altíssim amb el ràtio de morts que hi va haver a la batalla de Normandia específicament i és molt similar. O sigui, no estem parlant de petites caramuses. Això els soviètics sempre van dir que no, que havien anat quatre gats, però que sembla que la mortalitat i la duresa dels combats va ser altíssima.

No, el combat va ser altíssim. A més, era un front molt estàtic, fins que no el van trencar. En canvi, els fronts de l'est són uns fronts superamples, però hi ha una diferència. Els fronts de l'est, per exemple, el que avui en dia, mentre es produeix la batalla de Normandia, el 21 de juny del 44, els soviètics inicien la famosa operació Bagration, que avui en dia els estudiosos militars, jo llegeixo, diguem, consideren que és l'operació més vellant de tota la Segona Guerra Mundial. Perquè en una setmana. En una setmana, l'exèrcit alemany perd 28 divisions senceres, que vol dir mig milió d'homes, al front del centre. És això el que farà que arribin fins a la Prússia Oriental, arribin a Varsovia, aquestes dimensions, és clar, però aquí es mouen. A més, en aquest front, perquè no comptem Ucraïna, pensa que, esclar, és un front, diguem-ne, que és tot. No hi ha el mar entre mig, no? I es mouen un milió i mig d'homes. I a més és una plenura, no?, tot això. El nombre de baixes en proporció. Ara, el que és el pam a pam a Normandia va tenir un cos molt. Però. També influencia molt la manera d'entendre la guerra. I tu, l'americà sempre dona les respostes a la seva societat. I per tant, com que ells es consideren que són els millors i tenen els millors avions i el millor, dius, home, si som els millors, per què tenim tantes baixes? I aquest joc. I per tant, per això les operacions americanes sempre es mouen utilitzant els recursos màxims de foc per tenir les menys víctimes. I al final, als americans ja saps que en tota la segona guerra mundial i primera van tenir menys víctimes i Corea que la seva guerra civil americana. I això per què és? Perquè ells utilitzaven, en canvi, la manera de fer la guerra i d'entendre-la, xocs frontals, ruptures i avanços, però sempre frontals, inclús quan la victòria ja era, tu. Mira el nombre de baixes dels russos a la campanya de l'última setmana a Berlín.

El 15 de juliol de 1944, el mariscal de camp Erwin Rommel va redactar un informe demolidor de la situació de les forces alemanyes a Normandia adreçat a Hitler. Era una anàlisi crua i realista, despullada de propaganda, que a les últimes línies donava a entendre que l'única sortida pel règim nazi era rendir-se. Encara que amb el cap de gabinet Hans Speidel van acabar suavitzant el document abans de fer-lo arribar al Führer, aquest no li va perdonar a Rommel el to derrotista. El va acabar obligant a suïcidar-se amb Cianur el 14 d'octubre de l'any 44. Per molt que Hitler les considerés un desafiament a la seva estratègia, les valoracions de Rommel sobre Normandia van acabar sent profètiques.

Molt bé, Hans. Repassi l'informe i faci lliurar el comandant en cap del front occidental, el mariscal Günther von Kluge, per tal que li arribi al Führer.

Esteu segurs que aquest és el missatge que li voleu transmetre, mariscal Rommel?

Absolutament. La situació al front de Normandia es complica dia a dia i s'acosta a una crisi greu. Ara no és moment pels eufemismes. El domini aèri dels aliats és absolut, i les baixes a les nostres divisions són molt elevades. Vostè mateix em va donar les xifres,

general. Són terribles, i empitjoren cada minut que passa. Hem patit unes 97.000 baixes, entre elles les de 2.360 oficials, i en canvi, dels 10.000 efectius de reforç assignats, només n'han arribat realment uns 6.000.

Ho hem posat tot això, oi? El calçases d'en Keitel només ens ha enviat 17 tanks en front dels 225 que hem perdut. I les divisions d'infanteria acabades d'arribar són del tot inexpertes.

Em permeteu que li faci una última repassada? Com han demostrat els combats, davant d'aquest desplegament de mitjans per part de l'enemic, fins i tot les tropes més valentes acaben esmicolades, perdent efectius, armament i territori. No es poden traslladar forces de rellevància al front de Normandia sense debilitar el front del XV exèrcit, el canal de la Mànega o el front de la Mediterrània, al sud de França. En aquestes circumstàncies, cal preveure que en un futur proper, l'enemic aconseguirà trencar el nostre front, que és feble, especialment el del setè exèrcit, i penetrar profundament a França. No sé, no sé. No li sembla bé, Spider? És aquesta frase, l'última, la que em preocupa. Les tropes lluiten heroicament a tot arreu, però el combat desigual s'està acostant a la seva fi. Al meu entendre, cal extreure conclusions polítiques d'aquesta situació. Mariscal, li parlo no com a militar, sinó com a amic. Tregui la frase de l'informe. No voldria que l'acusessin d'alta traïció. Què em suggeriu? Caldria parlar de conclusions asseques, res de conclusions polítiques. Seria un desafiament massa arriscat.

D'acord, no se'n parli més. Tant de bo l'eliminació d'una paraula permeti que el Führer obri els ulls davant del que està passant.

Joan Villarroya, tenia raó en Rommel?

Home. Això que hem sentit ara? Sí, a veure, tenia raó perquè els militars que estaven. El Hitler ja sabem que dirigia la guerra des d'un búnquer o des de l'Obersalz, no? Mai va ser un dirigent que comprovava les realitats del front, tot ho feia sobre la taula, no? I aleshores, en canvi, Rommel, Rudens i molts dels comandaments, inclús de les SS, que podíem, eren més fidels a la idea del Führer, però la realitat al front, la inferioritat alemanya era tan manifesta, doncs que ells diuen, tots els que van passant, perquè després el Rommel serà ferit i retiradà, El Kluge, el que el sostituirà amb bon Kluge, i altres perquè es conserven els que van sobreviure. La inferioritat alemanya era ja tan notòria que ells com a militars, en aquest sentit de discaldir, que. La guerra és potència de foc. I aleshores ells els informes que el Rommel en aquest sentit era més virulent en dir que això no hi ha res a fer o busquem sortides pactades o militarment estem perduts el seu cap d'estat major que és l'Espidel que es va salvar pels pèls de les aposacions d'implicació i que després va ser va arribar a manar jo penso que va ser estat major algú de l'OTAN l'Espidel va tenir un càrrec. L'Espide li va suavitzar l'informe perquè, diguem-ne, no fos tan brus, però ja dic que és el Rommel i tots els militars que estan a primera línia o manant sobre el terreny a l'exèrcit alemany, que tots, si els hi pregunten, alguns ho feien a nivell més particular. Alguns que quan arriben, com el Model o després el n'hi ha un, ara no recordo el nom, que d'entrada diuen, d'acord, això és exagerat. I quan porten 24 hores i veuen la realitat de la. La realitat de les. Ja com estan les unitats alemanyes després de 6 o 7 setmanes, no? Que tenien la meitat de la meitat de les plantilles de les armes. I els objectius que plantejava el Hitler, el famós contraatac de Morten i tot aquell somia truites, els militants alemanys, els romans. És clar que tenen raó. La història s'hi pegava en aquest sentit. Perquè en poques setmanes l'exèrcit alemany es derrumba. Per tant, gran part de la campanya

de Normandia és una campanya de desgast. O sigui, que van xocant, xocant, xocant, van perdent tots militars, van perdent soldats, van perdent material, i uns els reposa i l'altre no.

Uns no sols els reposen, sinó que els multipliquen. Sembla allò dels pans i els peixos, i els altres no. Això hi ha dels estudis que diu. Quants reforços a partir de la tercera o quarta setmana va rebre l'exèrcit alemany? Són molt pocs milers. Carros de combat, els famosos tanques, que diem, és un anglicisme, no? Són poques desenes de les plantilles que hi havia en les unitats que entren. En canvi. I els perden tots, és que això està super ben estudiat. Ho perden tot. En canvi, diu, les pèrdues dels atacs, dels intents de ruptura, sobretot dels anglesos, a la zona de Caen, algun dia van perdre 400 tancs en alguna d'aquestes ofensives, que és, clar, les armes antitancs han millorat molt al llarg dels tres anys de la guerra, molt bé. Quan acaba, dius, home, doncs, si n'han perdut 400 en dos o tres dies, 400, quants en tenen? Doncs en tenen el doble dels que havien desembarcat. I per tant, quan comença aquest abans que arriba a Brussel·les, que arriba a Metz, que arriba a tota França, i després des del desembarcament de la Provença a l'agost, el 15 d'agost, arriben a Lió, arriben fins a l'Alsàcia. Pugen pel Roden. Es calcula que amb la suma de les divisions anglo-canadenques tenen 4 o 5 mil tancs. Amb un avantatge que el van perdent però sempre els americans creen 20 divisions blindades i mai en creen més l'única diferència és que les pèrdues que tenen sempre

les van cobrint sempre són divisions plenes en canvi les altres són divisions que es van petites, petites, petites al final, diguem-ne. I això que el material tampoc no era el millor, perquè recordo que el carro Cromwell dels. No, els britànics amb tancs. Els alemanys li deien el forn dels britànics, perquè tenia tendència a explotar i a cremar

tots els que s'havien dit. Els anglesos, per exemple, amb aviació, els seus models d'avions. Incluso alguns van ser molt més reixits que els alemanys. El Spitfire va ser un cassa absolutament competitiu a primer nivell. El famós Mosquito, aquell bomber de ràpid, que va ser, vamos, els alemanys el van crear. En canvi, amb el que és. El Terra, sí. Però també té una lògica. A Anglaterra, per defensar-se, fins a l'aparició de l'aviació, era la Marina. I molt intel·ligentment, a partir dels anys 30, diu, com ens hem de defensar? Amb la Marina, com sempre, però és clar, ha aparegut l'aviació que pot acabar amb la Marina. Per tant, comentem. Quin és l'element coix? Tot i que ells són els principals teòrics de la guerra blindada. El líder Hart i el Führer, són els dos grans teòrics. Però en canvi, diguem-ne, a la pràctica, l'exèrcit de terra és el més abandonat i tecnològicament, i sobretot el nombre de producció, el nombre de producció de tancs britànics. És baix. És baix, és baix. I els models no són reaixits, no? Els americans troben el Sherman, que és un excel·lent tanc mig, no es pot comparar amb un Panther, però els alemanys en van fotre 40 o 50 mil, i els alemanys en van fer 5 mil. D'acord. I el Panther, a més, era d'una mecànica. És que aquestes xifres de proporció. Era d'una mecànica molt senzilla, era fàcil de reparar, etcètera, etcètera. I tenia una sèrie d'avantatges. No necessitem un de millor, i amb això van arribar on van arribar.

Falaise, un altre objectiu estratègic, va ser atacada el 7 de juny de 1944 i no va poder ser alliberada pels canadencs fins al 17 d'agost. A l'est d'aquesta ciutat, entre el 18 i el 21 d'agost, va tenir lloc l'últim gran enfrontament de la batalla a Normandia, quan l'exèrcit alemany es va veure encerclat i derrotat a l'anomenada bossa de Falaise. Els nazis van ser rodejats per l'acció conjunta de canadencs, nord-americans, britànics i polonesos, entre d'altres. A les memòries crua d'Europa, el general Dwight Eisenhower exposava els problemes de coordinació que hi va haver entre els aliats desplegats a la zona. Eisenhower va quedar molt impressionat en visitar el cap de batalla de Falaise un cop els alemanys havien estat vençuts.

Atès que la gran majoria de les forces aliades atacaven des del perímetre d'un gran semicercle cap a un centre comú, determinar els punts exactes on cada unitat havia d'aturar-se per tal d'evitar enfrontar-se a unitats aliades que avançaven en direcció oposada, va resultar una qüestió complexa. En aquest cas, les tropes de Bradley, que avançaven descrivint un gran moviment de rotació, havien de recórrer una distància molt més gran per tancar la trampa que no pas les tropes britàniques i canadenques. Es van produir confusions al front i l'única manera d'evitar-les era aturar les tropes allà on es trobessin, encara que això impliqués permetre que alguns alemanys escapessin. Em trobava al quarter general de Bradley quan van començar a arribar missatges dels comandants de les columnes nord-americanes que avançaven. Es queixaven que els límits imposats per les ordres permetien escapar als alemanys. Vaig donar ple suport a la decisió de Bradley de complir estrictament les ordres que establien la línia divisòria entre els grups d'exèrcits. Altrament, s'hauria pogut produir una batalla desastrosa entre aliats. Davant d'un desastre total, l'enemic va lluitar desesperadament per mantenir oberta la boca de la bossa que es tancava a fi de salvar-se tant com fos possible de la desfeta. Els comandaments alemanys es van centrar especialment a salvar els elements coiressats i, tot i que una part de les seves divisions Panzer va aconseguir creuar de nou el Sena, ho va fer a costa de perdre una gran proporció del seu equipament.

Vuit divisions d'infanteria i dues divisions Panzer van ser capturades gairebé íntegrament. El camp de batalla de Falès va ser, sens dubte, un dels escenaris de major mortalitat de tota la guerra. Carreteres, autopistes i camps estaven tan col·lapsats de vehicles destruïts i de cadàvers d'homes i animals que travessar la zona resultava extremadament difícil. 48 hores després del tancament de la bretxa, la vaig recórrer a peu i em vaig trobar amb escenes que només Dante hauria pogut descriure. Era literalment possible caminar centenars de metres seguits trepitjant només carn morta i en descomposició. En l'avanç més ampli dirigit contra els punts de pas del Sena, a la rereguarda de l'exèrcit alemany, les tropes nord-americanes també es van veure obligades a aturar-se per evitar superar els seus objectius i disparar contra les pròpies forces. Els alemanys van tornar a aprofitar l'oportunitat per escapar amb una part més gran dels seus efectius, de la que haurien pogut salvar si s'hagués previst la situació amb exactitud.

Això es Anguardia.

Doctor Villarroya, Falés, encara que no és un èxit absolut de les tropes aliades, sí que representa el final, pràcticament, de la terra de Normandia, malgrat no haver sortit tan bé com ells volien.

No, a veure, Falés, els estudiosos militars sempre han considerat que aquí el comandament aliat va ser un fracàs perquè les condicions eren molt favorables a que no s'escapés ni un soldat de Normandia, perquè Falés és soldat alemany, pogués. Hi havia l'opció de rodejar-los del tot i no pogués sortir. Aleshores, això no es va assolir amb la rapides que feia falta, i això va permetre que els alemanys van tenir uns dies obert una ruta travessant el Sena, que van poder retirar, material pesat, res, perquè clar, això era més complicat, però en canvi van poder retirar, es calcula, uns 50.000 soldats de Normandia, que és un 10% de tot el que va intervenir Normandia per part de l'exèrcit alemany. Quin és l'error més greu? Que aquests 50.000 soldats alemanys, que molts eren veterans i molt professionals, com que les fàbriques alemanyes encara a l'agost, setembre i octubre encara produïen, Doncs amb el material que va anar sortint aquests mesos, amb aquesta base d'aquests 50.000, es van poder refer algunes unitats d'elit que són les que aguantaran fins al final de la guerra. Probablement sense aquests 50.000, hagués sigut molt més difícil, perquè aquests eren gent veterana, experts en la guerra.

A partir d'aquest moment ja pràcticament es pot dir que la campanya de Normandia és acabada, perquè Patton, per un costat, amb el Tercer Exèrcit comença a pujar, els francesos de la Segona Divisió van cap a París, etc. Vull dir que ja comença a moure's d'una manera A un ritme brutal. No té res a veure amb aquesta guerra, no de trinxeres, perquè no ho és, però sí de posicions que hi ha a Normandia. A partir de llavors, els exèrcits es campen més lluny.

Per la banda del nord-oest, els caradens i anglesos fins a Brussel·les, a primers de setembre. Per la banda, tot el sud-oest de França, des de la Provence. En poques setmanes, han alliberat tota França, excepte la banda de Metz, que els alemanys ja els dona temps de refer-se, i. A l'avenç també té un desgast pels victoriosos, que és que s'allunyen de les seves bases logístiques i aleshores hi ha problemes de subministres, de tot. I quan tu frenes, a l'alta li dones l'opció de poder recuperar-se.

Recuperar-se, aquest és el final. Doncs frenem aquí per recuperar-nos, perquè no tenim més temps. Joan Villarroya, moltíssimes gràcies per haver tornat a obrir la temporada de l'enguàrdia, que ja és això, un costum, t'esperem abans, però també pel primer de la propera temporada. Moltes gràcies. És un plaer, com sempre, estar amb vosaltres. Vinga, per nosaltres també. Josep Maria Solís Sabater, has estat a Normandia? No, no. No he estat a Normandia.

He estat a Normandia.

L'he d'aportar. L'he d'aportar jo també. L'any passat vaig organitzar amb els amics, però com que ja tinc els problemes que tinc de respiració, vaig organitzar i ja no hi vaig anar. No anirem composant.

Són aquests dèficits que té, que has estat a altres fronts de la guerra importants, però aquests de Normandia no hi he estat. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Pilar Ràzquin. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus de Xavier Pujol, Marc Lobato, Xavier Martín i Albert Cortés.

No.