La intel·ligència del cinema ja va predir el perill de la IA!!!

No sé quants anys fa ja d'això, però hi havia un programa molt, molt bo de televisió, TV3, cinema, i dos grans periodistes i també experts en cinema, que un sempre li deia a l'altre, ho superes, Figueres? I el primer li deia al segon, ho endevines, Gorina? Doncs ara farem una mica, ho endevina el Gorina o no?

Jo, si fos acadèmic i tingués vot, votaria la bola negra. Sí, és la que més t'ha agradat de les tres. Indiscutiblement, de les tres, la que més m'agrada és aquesta, tot i que té algun punt, però els que s'arrisquen mereixen equivocar-se dos, tres, cinc vegades en una pel·lícula si la resta és espectacular, i la pel·lícula és espectacular. Per tant, jo l'enviaria, crec que faran bé enviant-la, i a més a més ja veurem si no és candidat a l'Òscar a millor pel·lícula tucur. En general. És possible.

Això ens ho deia l'Àlex Gorina dijous passat, la tria, la selecció va ser ahir i la vas encertar, clar.

No té cap mèrit perquè la unanimitat en aquest sentit era absoluta i total, ja feia dies que es deia, però jo vaig expressar en qualsevol cas el meu desig personal, amb tot el respecte i admiració per les altres candidates, evidentment. Sí, les tres tenien nivell, sí.

Era un any complicat, un any molt complicat. És veritat, és veritat. Doncs ja el tenim aquí, Àlex Gorina, benvingut, bona nit. Aquí hi som. Aquesta setmana, quina notícia inspira la secció?

Mira, abans de la notícia que inspira la secció, vull dedicar aquest programa d'avui, com ja acostuma a passar-me en la vida, a un cineasta que ha mort aquesta setmana fa dos dies, Chile, Patricio Guzmán, documentalista, que tenia 85 anys, vivia des del seu exili a París, I va ser l'autor del cinema militant de resistència de trinxera contra Pinochet i després del cop d'estat, evidentment, amb moltes perigoses com la tortura i altres formes de diàlogo, títol exemplar, o els tres episodis de la batalla de Xile, que va ser obrir un nou ventall a l'hora de fer cinema polític basat en la realitat i filmant amb perill, diguem, a peu de carrer, i que li va costar haver de marxar de casa seva per sempre més, no? Una mica el preparaji. Aquí comença tota aquesta història, no?

Jo, que tinc molt mala memòria, recordo perfectament descobrir els seus documentals de la Batalla de Chile, quan anava a la facultat, estudiava Comunicació Audiovisual i va ser un descobriment, així que si alguno els ha vist, abans de dedicar aquesta secció a l'Alice Gorina doncs els podeu buscar. Només he deixat de dir una cosa,

i és que després de tota l'experiència dels seus documentals polítics, als últims anys de la seva vida va fer uns documentals basats en l'univers, el micro-univers i el macro-univers, amb la seva terra i amb la substància terrenal, meravellosos, Nostalgia de la Luz, El Botón de Nácar, o sigui, allò que penses, que només és polític, no, era un poeta. I va deixar uns treballs meravellosos com La Cordillera de los Sueños. Per tant, chapeau total a Patricio Guzmán. Doncs sí,

una notícia trista aquesta setmana, però bé, 85 anys i molt cinema al darrere i del bo. I aquesta setmana, què guia la teva secció? Quina notícia?

Guia la veu de Catòmaga, es diu Jacob Coxon.

S'ha sentit molt,

evidentment, està dient algo. Això sembla ciència-ficció, però és real, i això és el que farem, en certa manera.

Sí, ell va ser el que va advertir, va deixar Antrópica, aquesta gran compañia d'intel·ligència artificial, I va ser el que va advertir plego, perquè el que he vist aquí, i veig també a OpenAI, és que si les coses segueixen així, desapareixem abans d'acabar

la dècada. Jo quan hi penso que tot va començar abans que jo naixés, és a dir, el test de Turing, que és el començament de tot, és del 50, no? Després neix el concepte AI al 56, la primera inversió del Rockefeller, que va donar una mica l'impuls a tot plegat, La primera empresa, IBM, ara en parlarem, perquè són unes sigles que tenen a veure amb una pel·lícula, l'exèrcit, quan entra en matèria definitivament, i quan ells entren a casa, amb els microprocedaçadors, l'internet, etcètera, ja van ocupar tot l'espai imaginable, no? I va haver el moment en què Kasparov va perdre aquella batalla d'escacs contra el Deep Blue d'IBM, i allí la gent va ser, per primera vegada, conscient del que acabaria de passar o no. En tot cas, el cinema sí que havia estat conscient. I us porto quatre exemples històrics, absolutament. Això, Atmosferes, és d'una pel·lícula que es diu 2001, una odissea de l'espai, amb un visionari que es deia Stanley Kubrick, acompanyat d'un visionari que era Arthur C. Clarke. I en un moment donat hi ha un ordinador, una AI, que es diu. H, A, L, HAL, que son las letras que van abans de I, B, M. Referencia directa al momento en el que diu això.

Abre la puerta de la cámara. Lo siento, Dave. Eso no me es posible. ¿Qué te lo impide? Usted sabe tan bien como yo qué es lo que me lo impide. ¿De qué estás hablando, HAL? Quiero demasiado esta máquina para permitir que usted la ponga en peligro. No acabo de entender a qué te refieres. Sé que usted y Frank estaban planeando desconectarme. Y eso es algo que yo no puedo permitir que suceda. ¿De dónde sacaste esa idea? Dave, aunque ustedes tomaron grandes precauciones en la cápsula para impedir que les oyera, pude ver el movimiento de sus labios.

Boníssima, eh? La veu de Felipe Peña, per cert,

Boníssima, eh? La veu de Felipe Peña, per cert, doblant l'ordinador, i, en fi, és que el fragment ho diu tot. És a dir, ni que vulguem desconnectar, diuen ara que podrem fer-ho, perquè l'AI s'autoregenera constantment per evitar tota mena d'atemptat contra ella.

Clar, la màquina revela, que és el que Coxon denunciava, que per iniciativa pròpia, una IA d'Open AI, IEI, va entrar, és a dir, va hackejar un altre sistema d'una altra empresa sense que ningú l'hi hagués ordenat. O sigui, decisió pròpia ja de la màquina.

I el que no sabem. I el que no sabem. I el que mai ens diran, no? Doncs si el senyor Kubrick era un pessimista, i clar, que ens van avançar tot això, en un moment determinat Kubrick va voler insistir sobre això. I va estar anys i anys preparant una pel·lícula que no va acusar mai Fer perquè creia que els efectes visuals del cinema en aquell moment no eren prou bons com per poder fer el que ell pensava. I al final li va passar el trasto a Steven Spielberg, que va dir, a més a més, tu faràs una pelicula una mica més optimista. És la pelicula més pessimista de tota la carrera de Steven Spielberg.

Ah, i. En su libro, ¿Cómo puede un robot volverse humano? El profesor Alan Hobby se refiere al poder que cambiará al Meca en Orga. ¿Me dice cómo encontrarla? Descubrirla es factible. Nuestra hada azul existe en un lugar, y solo en uno. En el fin del mundo, donde lloran los leones. En el lugar donde nacen los sueños.

Aquesta l'he vista aquest estiu, curiosament, perquè tenia curiositat per veure-la als ulls d'avui i impacta encara més. I vas fixant els ulls de

Halle Joel Osment, el nen protagonista? Impressionant. Saps per què? Per què? Perquè Steven Spielberg, amb instruccions d'Stanley Kubrick, li va dir, no pots parpallejar. A cap moment que surti a la pel·lícula. Ah, sí? Per tant, la mirada és sempre fixa. És a dir, aquella sensació que t'estan observant constantment i no es perd en detall. És inhumà. I, en certa manera, d'aquella manera, aquell nen es transforma immediatament en un meca.

Sí, sí, sí. En definitiva. O sigui, el que planteja Spielberg és que ja hi ha persones que ja no sap si són intel·ligència artificial o si són humans de veritat.

Costa molt distingir-los. Bàsicament allò del pirotxo, no? Jo soc un nen de fusta però vull ser un nen humà. Jo soc un nen humà però vull convertir-me en un ordinador. Ja no sabem exactament on comença i acaba la història. Estem parlant de replicants. Blade Runner té uns quants que interessen moltíssim. A Terminator aquest tema ja es plantejava absolutament. I, en fi, no ens quedarem només amb els megahits americans. Jean-Luc Godard, l'any 1965, fa una pel·lícula que es diu Alfa d'Ill, basada en el poema Capital de la dolor, de Paul Éluard, que parla d'Alfa 60, un ordinador que domina una ciutat que es diu Alfa Bill. Goberna una ciutat on està prohibit el somni, les emocions i pensar, i la dictadura dels algoritmes. Això a l'any 1965.

Nueva York, IBM. Muy bien.

Bé, resulta que és una pel·lícula feta, inspirada i dedicada a un home del que parlàvem la setmana passada, que admirava moltíssim Jean-Luc Godard, Fritz Lang, el visionari aquell que en parlàvem també de com es va avançar a tot el que era l'ultradreta i el nazisme, etcètera, etcètera. Per tant, combinació meravellosa i perfecta. Acabaré amb una que no recorda gairebé ningú, una pel·lícula basada en la novel·la de Dean R. Kunz, Una pelicula del Donald Camel, el del Swinging London, el que va rodar una pelicula amb Mick Jagger que es deia Performance, Donald Camel va fer una pelicula que es deia Engendro Mecanico, amb Juli Cristi de protagonista, dona d'un científic que ha creat un cervell, també, que es diu Proteus 4, que només el té de moment perquè apagui les llums i encengui les llums i obri les portes i tanqui les portes, fins que la seva autoconsciència arriba a atacar a la seva dona, ara.

Proteus. He

extendido

mis sistemas conscientes a esta casa activando mi terminal del sótano. Todos los sistemas mecánicos y eléctricos están ahora bajo mi control. Esto no tiene nada que ver con Alex. Ahora actúo por mí mismo.

Aquest Àlex no eres tu, eh?

No, era el científic, el marit, però sí, en fi. Que les màquines, com determinada gent molt poderosa, no en té mai prou, sempre en volen més.

Tant, perquè ella ha decidit que probablement la poden apagar, i llavors el millor que pot fer és violar a la dona del seu creador i engendrar un fill que sigui pillut tecnologia per garantir-se la seva supervivència humana i evitar d'aquesta manera. Això, alerta, 1977, eh? Sí, sí. Película digna de ser. Per cert, la trobareu a Filmin, Amazon Prime. En fi, la del Goddard també a Filmin, és que tot és Filmin. És que Filmin s'ha dit que té molt bona cosa. És brutal. També hi ha Robocop, eh? També hi ha Robocop, segurament. Podeu buscar Westworld, que és aquella pel·lícula d'aquell parc d'atraccions amb uns robots que no han terminat, també tenen un error de software i es comencen a matar a tota la gent que troben pel seu camí. Androida, que és una altra pel·lícula amb Klaus Kinski, que aquest sí que era un robot important, no? Aquesta es troba a Amazon Prime, etcètera, no? És a dir. No ens podem oblidar que ser replicant a vegades és ser un poeta, com ens va demostrar el de Blair Runner, però per si de cas, anem a la Terra. Sí, una perla per aquesta setmana. Una perla humana, humana totalment. Tani, una pel·lícula del Pep Garrido rodada al Montseny basada en la novel·la de Núria Albó. És molt innocent la pel·lícula, és per anar amb les criatures directament, no?, amb una nena, un gos que es diu Chuc, i en el bosc, una àvia que es diu l'àvia Perona, que interpreta l'Isabel Rocati. Clar que, si no en teniu prou i és massa infantil, femenino singular. Me quiero regresar. Ya no quiero estar aquí. Una preu a catalana del Xavi Puebla, gran actor i també director, sobre una noia que es diu Nayeli, migrant mexicana, a la societat barcelonina representada per Nora Navas, que li tenen tot el respecte i carinyo, però en realitat. Ets com de la família, però. No sempre, no sempre, no sigui que. En fi, però la pel·lícula és un dibuix extraordinari de com som, fins i tot quan tenim la bona voluntat de ser d'una altra manera.

Tanit y Femenino Singular, que arriben als cinemas

aquest cap de setmana. Demà ja les teniu. Jo me'n vaig cap a Sant Sebastià. Tu cap a Sant Sebastià. Això vol dir que la setmana que ve, secció des de Donosti. Bueno, la meva intel·ligència artificial aconseguirà, evidentment, arribar a vosaltres, com si tal cosa, no? Perfecte, aquí t'estarem esperant. Doncs bona nit, i alerta! Que els ulls de Joel Joel Osment os miren, potser des d'aquell botonet que hi ha a l'ordinador. Que alguns posen un plàstic o el pinten de negre. Jo de vosaltres no faria res estrany davant d'un ordinador.

Mira, algú ha pres el control de el control de so.