TxC12 - La làpida

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

La lápida existeix des de temps immemorials, primer en unes simples pedres, que, bueno, que eren per marcar on estava enterrat el difunt, simplement.

Clar, no havia pensat jo en això. No, clar, que si agafes l'avi i l'enterres allà al mig del camp i no hi fots un senyal.

Clar, o l'endemà ja no saps pas on te l'has enterrat, eh? No, allò que plou una mica queda tot així. Entens l'avi? El que el van fotre allà sot,

no ho sabem. La invenció de la làpida va una mica per aquí, era per saber on estaven enterrades les persones. Llavors, qui ho professionalitza, diguéssim, qui l'estandaritza i comença a gravar-hi inscripcions, són els grecs. Collons de grecs. A l'antiga Grècia s'incorporen els epitafis amb la fórmula aquella de aquí hi jau tal persona, aquí hi jau en Josep. Ja sabeu que us hi fareu escriure, vosaltres, o no?

Per què ens mires aquí? Per què no me dius els músics? A mi no m'ha mirat, eh?

Per edat sou una mica els que hauríeu d'anar-ho pensant.

Saps qui m'escriuré jo a la làpida? Peyu, vés a prendre pel cul.

Això m'escriuré jo. Escolta, s'ha de ser provisor, eh? Sabeu que hi ha gent que ja es fa gravar la làpida en vida? Què es fa, això? Jo conec un paleta que treballa posant làpides al cementiri, que allò també, aquella escena, tota la família allà davant de la làpida i aquells dos senyors fent pasta allà davant. I ràpid no van, eh? No, no, no. I n'he vist algun ensenyant la regatera del cul. I tant, això sí. La gent els hi fot propina. Allà, a la regatera.

Home, és que és molta pressió, eh? Home, és un moment molt delicat. No la pots cagar, de cap no.

És fer una mica de pasta i enganxar una làpida a la paret.

Bueno, pots equivocar de làpida, eh? Ah, sí. I passar el mal tràngol després a la vídua dient-te. Marín, doncs dius-ho aquí, eh?

Això pot passar, eh? En l'enterrament de la meva sogra, la caixa no cabia dintre el nínxol. Què dius, ara?

Ai, sí, no, clar, perquè hi ha tots els morts anteriors i després. Sí, sí, sí.

En aquest cas, el cementiri de Sant Llorenç tenia uns nínxols petits, saps? I la sogra era grossa. I llavors el paleta. Tothom reia, eh? Sí o no? No, clar. Això és maco. Hasta la meva sogra devia riure dintre la caixa.

Bueno, conec un paleta que feia això i m'ho explicava que hi ha matrimonis, sobretot que quan es mor un dels dos, ja hi graven el nom de l'altre. Això ja.

Si m'estàs dient que la làpida, jo que sé, per exemple, de la Marta Ferrusola, Sí. Ja hi ha escrit Jordi Pujol. Què dius? I per què ha cridat algú quan ha dit Marta Ferrucci? Perquè hi ha gent. Home, anem a mirar-ho, què?

És la primera. Tu t'estàs enterrada, l'home? A Caralps, suposo. A Caralps? O a Andorra, no ho sé. Però que sí que és veritat.

I la data del mort, vull dir, del viu, què se li posa?

O sigui, posen el nom i llavors la data la deixen pel final. Bueno, en realitat, hi ha molts picapedrers que els dos primers dígits ja els deixen gravats. Ai, ai, ai. T'ho prometo. Què dius, ara? Si ara et mors tu, Xuriguera, per exemple. Collons, per què això? Bueno, és un exemple, perquè s'entengui. Tu et mors avui, no? Collons, mor a tu? No, però hem de posar un exemple. Suposem que tu et mors avui, no? I a la làpida. A la làpida hi ha el nom. Carles Churiguera. El dia que vas néixer, no? Llavors, el 17 de setembre de 2026. Llavors graves el nom de la teva dona. La meva dona és morta? No! Però és un exemple. Estàs sobreviscut, la teva dona. Posaries el nom de la teva dona, que encara és viva, i llavors hi escriuries un 2 i un 0 perquè s'entén que segur que es morirà el 2000. No arribarà el 2100, la teva dona. Home, aviam. No ho saps pas, això? No, realment no. La meva dona és molt dolenta.

Hòstia, la meva dona. La seva dona. Dormir a casa mal parida ens enterrarà a tots, eh? La seva dona. Jo em penso que collons parles de la meva dona. Ara perquè insultes la dona del seu. Ens coneixem de fa molts anys. Bueno, però no tens dret a insultar-la. No, no l'insulto. És mal parida, la teva dona.

Home, mala llet sí que en gasta. No tant com la Mercè.

Home, mala llet sí que en gasta. No tant com la Mercè. Hola! Hola! El que us volia explicar és que això es feia, i de fet amb el canvi de mil·lenni es van haver de regravar moltes làpides, perquè moltes inscripcions havien posat el número del marit o de la dona que quedaven vius, un 1 i un 9 de 1900, i hi ha gent que va morir llavors, va anar allargant, i es va morir més enllà del 2000. Van haver d'esborrar l'1 i el 9 i posar-hi el 2 i el 0. Com ho esborres, és igual. Bueno, s'ha d'omplir amb una pasta, tornar a picar. Bueno, el desembre del 99 hi devia haver moltes famílies allà resant perquè l'avi no passés del 31.

Encara ens ho estirà més car, això. Haurem de tornar a pagar el picapedrer. Això lo caso no ho pagarà.

Carles Uriguera, Fel Feixedes, Laia Glú, Carnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Una sàvia per conèixer.

És investigadora i doctora en enginyeria de telecomunicacions. Va créixer a Hostalets de Balanya, però la seva carrera professional l'ha portat fins a Silicon Valley. No pas a treballar a Google o Facebook, sinó a desenvolupar neurotecnologia per ajudar les persones amb ela a comunicar-se millor. Després d'anys als Estats Units, ha decidit tornar a Catalunya sobretot perquè l'anyor insuportable que li produïa està lluny d'un bon pa amb tomàquet.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Bruna Girbent.

Bruna, què has menjat avui per esmorzar?

Doncs mira, he anat aquí a la plaça de Vic i he fet un cafè amb llet i un entrepà de fuet. Cafè amb llet i entrepà de fuet?

És molt bigatà. És molt clàssic. És que soc d'aquí jo. Està bé, està bé, està bé. Escolta, com una persona d'hostalets de Balanyà acaba treballant a Silicon Valley? Casualitat. Casualitat, eh? Home, alguna cosa ja has d'haver posat de la teva part. Vull dir, la casualitat aquesta jo no l'he tingut. No.

Et diré que amb moltes casualitats. Jo vaig anar a fer l'Erasmus, diguem, a Boston.

Tu estudies alguna carrera de Biologia aquí, entenc. I jo vaig fer Telecos, Telecomunicacions. D'acord.

I vaig anar a fer allà un any d'Erasmus. I m'agrada molt, a Boston. I allà vaig començar un doctorat, perquè m'hi volia quedar, i el primer any de doctorat ens van venir d'Intel a picar la porta i a dir, ostres, això que feu, dones cerebrals, Ho volem utilitzar per l'Steven Hawking. Collons. Ho podeu fer. Uala.

Uala. Així tal qual, eh? Tal qual, sí, sí. En català, eh? Sí, sí, sí. Bueno.

Algo d'anglès has de. Ah, bo, bo. Per estar a Silicon Valley, un mínim d'anglès l'has de tongar.

I ja està, i cap a Silicon Valley, amb pràctiques, estudiant de pràctiques, i ja m'hi vaig quedar.

I llavors comences a treballar per la Stephen Hawking. Sí, sí. I què feies? Quina era la teva feina?

Clar, ells, el grup aquest d'Intel que jo estava, ells van fer el sistema que ell utilitzava per controlar l'ordinador, per les seves ponències, tenien aquest sistema. Llavors, amb previsió del futur que ell poder, ell utilitzava la galta, movia la galta i amb la galta ho controlava tot a l'ordinador. O sigui, feia com un gesto així i amb això ho controlava tot. Però clar, la previsió és, això ho perdrà, hem d'anar uns anys per davant nosaltres i desenvolupar una cosa amb el mateix sistema amb ones cerebrals.

Cones cerebrals perquè s'entén que hi haurà un moment que no podrà moure cap múscul.

Exacte, exacte. I com que això és una recerca que tardes uns anys a fer-ho, hem de començar abans que no arribi aquest punt, perquè a l'Estífan Coqui no li pots dir ara t'has d'esperar cinc anys, has de començar a fer-ho abans i cap allà, cap a Silicon Valley.

I llavors això ho heu anat provant, entenc, o aneu provant amb diferents persones fins que l'implanteu amb ell o no hi arribem a temps? No hi arribem a temps. O.

De fet, a mi em va quedar el coquet perquè jo havia d'anar a provar el primer prototip. Sí. I clar, dius, ostres, les zones cerebrals de l'Steven Hawking. Home, són unes quantes. Sí. Hi ha d'haver moltes, eh? I úniques. I aquell viatge es va posposar, es va posposar i després es va cancel·lar. Quan es va cancel·lar vam dir, algo passa perquè mai ens han cancel·lat. I llavors jo no hi vaig arribar. O sigui, no el vas arribar a conèixer mai en persona. El vaig veure en conferències, el vaig veure a l'Universitat de Harvard en una conferència, però jo personalment no. M'acaso, nena. Sí, sí. Saps greu, eh?

Per boquet. Tinc entès que ens has portat el gorro d'ones cerebrals perquè el puguem veure, que és un gorro, perquè la gent es faci una idea, els que us escolten per la ràdio, com de natació, un gorro que s'adapta al cap i porta uns electrodes, no? Sí.

Exacte. Vols que me'l posi? Posa-t'ho, Joel, això, que et quedarà maco.

Aquest és el gorro que havia de portar l'Steven Hopkins.

Sí. Mira on t'acabarà.

Aquí hi ha menys ones. Tinc dues carreres, jo. Molt fàcils, però dues carreres. D'entrada, et recomanaria que treguis els auriculars. Ara, mira, s'està posant el gorro en Joel. En Joel Hopkins. En Joel Hopkins. Com funciona això exactament Bruna? jo he posat amb en Joel Carnaval jo me l'he posat tants cops que ja a un moment se l'ha posat ella no hi ha estat gota això va connectat a un ordinador, a un software com funciona?

Doncs això, les neurones dins el cervell generen impulsos elèctrics.

A mi això ja em rebenta el cap. Bueno, hem de mirar que no. No, però vull dir que tens electricitat dins el cap. Sí. No? Bueno, no sé, que ho expliqui ella. Sí, és així, no? Sí, sí, en principi sí.

Tenim electricitat dins el cap. Sí, exacte. I llavors aquests electrodes aquí, aquests corats que veieu, detecten aquestes zones, detecten aquesta electricitat. Llavors això va connectat a un aparell que s'envia per Bluetooth a l'ordinador. I a l'ordinador, amb algoritmes d'intel·ligència artificial, processem tots aquests senyals fins que ho podem interpretar. Però interpretar fins a quin punt? Clar, el sistema que vam desenvolupar nosaltres bàsicament busca patrons. Llavors, el sistema s'utilitza amb un sí, bàsicament. Llavors, imagina't amb una pantalla de l'ordinador que tu tens un teclat, per exemple, i llavors posa que tu vols dir hola. Llavors, es van il·luminant les diferents lletres. I quan la lletra H, que és el que tu vols dir, la vols seleccionar, tu penses sí, o penses aquesta. Llavors, quan penses això, el teu cervell genera una resposta, un patró. I llavors el que fem és buscar entre totes aquestes zones cerebrals on està aquest patró.

Però el patró sempre és el mateix. Sempre és el mateix. Sempre ho has, eh? Ah, per això es diu patró. Bueno, el que fem. Però jo puc dir sí de moltes maneres.

Però el que fem és, abans que tu l'utilitzis, et farem un entrenament que s'entrena els algoritmes al teu patró. Llavors és com està personalitzat a tu. Abans de començar a utilitzar, fa cinc minutets que entrenes els algoritmes.

¿I tu creus que això, de mica en mica, es podrà anar desenvolupant com per afinar-ho, per poder-se comunicar amb més fluidesa, que només el fet de repetir un patró?

Bueno, nosaltres el que vam fer és que, clar, vam començar amb això per l'Stefan Hocking, però llavors ell va tenir molt clar que això ha de ser per tothom. Llavors, el sistema aquest és de codi obert, significa que tot el codi està obert per la gent. El software que es fa servir és gratuït. És gratuït i codi obert. Llavors, això està disponible. La gent pot anar, descarregar-se i utilitzar-se.

Fa falta comprar el gorro, per això. Fa falta comprar el gorro. Quant val que me'l compro?

Aquest, uns 800, tot el sistema, uns 800 euros.

Encara? Em pensava que diríeu mils.

Bueno, és que jo quan vaig començar, clar, passava, és com, tenim el software, que és gratuït, però els dispositius que hi ha actualment valen 20, 30.000 euros. Jo pensava això. I clar, vam dir, això no ho podem fer, perquè no pots dir a l'usuari, vés i compra un sistema de 30.000 euros. Llavors, vam buscar els més baratets, I vam dir, els vam provar tots quin és el que té més potencial. Llavors va ser aquest el que tenia més potencial. Nosaltres hem posat molta filtratge de les dades i hem fet molta investigació per reduir el cost d'aquest gorro i per aquest, que és molt senzill, com podem amb els algoritmes augmentar les dades perquè pugui funcionar amb un de 800 i no amb el de 20.000,

que és quan vam provar. Està clar. Està molt bé. Entenc que la intel·ligència artificial aquí jugarà algun paper, també. Sí.

Tots els algoritmes, és molt bàsic, a vegades la gent es pensa no, però sí, sí, és intel·ligència artificial.

I arribarà un punt en què la comunicació serà molt més fluïda que un sí i un no?

Sí, bueno, de fet nosaltres el que vam fer és detectar aquest sí. Depèn de l'usuari, però tardes potser tres, quatre segons, amb l'usuari més ràpid, amb el més lent pot ser uns deu segons. Llavors, clar, tu no pots fer una lletra cada deu segons. Llavors, el que hem de fer és on podem posar intel·ligència artificial perquè sigui més ràpid. I si en lloc de lletra a lletra, potser comences lletra a lletra, però llavors et donem paraules, predicció de paraules. I també et podem donar predicció de frases. Llavors, una selecció, potser tardes tres segons, però potser hi ha seleccions tota la frase.

Això és allò del teclat predictiu del WhatsApp, no? Vindria a ser el mateix, no? Que ell ja veu per on vas i et suggereix.

Exacte, exacte. Llavors, o sigui,

tu penses una frase, diguéssim, els electrodes que portes al cap intueixen quina frase pot ser i te'n proposa diverses i tu llavors selecciones. Sí, o sigui,

tu començaries escrivint, potser amb la lletra, potser ja veus la paraula, i llavors les frases van canviant. Quan tu veus la que vols seleccionar, ja te'n vas a la secció, al sistema, diguem, té una secció de paraules, una secció de frases, una secció del teclat. Ja t'aniries a les frases i diràs, mira, la tercera frase, selecciono la tercera frase. Amb el fi aquest, selecciones la frase.

¿Recordes algun cas especialment emotiu que ajudés a comunicar-se a una persona amb L, que no es pogués comunicar de cap altra manera?

Bueno, jo personalment en tinc un, dos, però un et diré que hi havia un, tothom coneix la Stephen Hawking, però quan ell va morir uns anys més tard, ens va arribar d'un altre usuari també de Britannic, que es deia Peter Scott Morgan, que li van detectar L, I ell va veure la malaltia com una forma d'anar a aprofitar la ciència i veure on podem arribar, on estan els límits. Llavors, la seva visió era convertir-se en un cíborg. Llavors, ell es quedava paralitzat, volia com un exoesquelet d'aquests que moriria, li van fer un avatar amb la seva cara, li van generar la seva veu, I amb el nostre sistema des d'Intel és el que ho controlava tot. I al principi ho controlava amb els ulls, ell podia moure els ulls, llavors actuava tot el sistema. I va arribar un moment que el que va passar és, després d'anys amb els ulls, que no ho pot utilitzar. I clar, els cuidadors, la família, tothom pensant, ostres, aquesta persona està en comunitat. Llavors. No teníem el prototip llest, però la meva jefa va dir, cap a Londres, ha d'haver-hi alguna cosa, perquè aquesta persona està, porta tres setmanes que no pot dir res, i està tothom desesperat. I bé, treballant dia, nit, treballant a l'avió, treballant a Londres, i jo pensava, és que no funcionarà. Però clar, les expectatives estan, només pot fer servir les ones cerebrals. I ja veníem, jo venia de fallar molts cops, de que havíem provat,

i clar, quan fas recerca. Això cabrà bé. Sí, home, esperem, esperem, esperem. Algú se salvarà, algú se salvarà. No vull una pel·lícula d'això, eh?

Sí. Doncs, és això, havíem fallat molts cops, i pensant, ai, ai, ai. Total, el primer prototip no era aquest, era un gorro amb molts cables, un ordinador. Molt aparatós. Un ordinador supervell. Ho provem, comencem malament, va costar aconseguir les senyals bones. I comença a escriure i jo veig L i dic, uix. Després veig una M, una B i una K i dic, no anem pas bé això. I el miro i li dic, és això? Com el cable, que dient, sí, sí. I torno a mirar i veig, hòstia, és una I majúscula, una M, una B i una K. I am back. He tornat.

Oh! Oh! Oh!

És en Tarradellas, eh? És en Tarradellas, allà. Exacte. Ja soc aquí, ja soc aquí. Clar, perquè per la gent que no ho sàpiga, l'ELA és una malaltia que et deixa. Bueno, que no pots moure cap musculatura, però el cervell el mantens intacte, les capacitats neuronals, diguéssim, no? Exacte, sí, sí. I llavors és això que dius, jo tinc la capacitat de poder-me comunicar i estic pensant exactament el que pensava quan estava bé, però no ho puc transmetre. Exacte, exacte. I aquí és on arribes tu, diguéssim, a Silicon Valley, eh? Sí. Muda molt, això. Un Silicon Valley, el currículum. Queda molt bé, queda molt bé.

El casquet aquest, el Decal, no el puc trobar?

No. Potser la secció de natació, potser en tenen algun, més barato.

Jo he de dir que jo crec que tinc el cap una mica més gran que l'estic fent Hawking. Vas apretat, eh? Bé, bé, vaig apretat. Treu-te'l, treu-te'l. Jo me'l trauré. Estic una mica calvo i ara no sé com sortiré. El pots treure.

Fixa't que sempre tan valent que ets i quan hi ha un tema d'aquests no has preguntat res, avui, eh? Avui t'he vist que no m'has preguntat. No, no, no cal que preguntis, no et forci. Ara, mira, va, una pregunta.

Tens les tres preguntes per fer. Bruna, escolta'm. A veure, jo la imatge que tinc de Silicon Valley, soc una mica, diguéssim, antisistema de xixinabo, de saló, una mica de pa sucat amb oli. És la dels millors cervells del món, les millors enginyeres com tu, amb el somni de fer del lloc un món millor, el cervell d'una colla de fills de puta sense consciència social que estan, per exemple, encantadíssims amb el Donald Trump perquè els hi deixa màniga ampla per ser cada vegada més rics i més rics i més poderosos, que és l'únic que els interessa. Tu podries treure'm aquesta idea del cap de Silicon Valley, sisplau?

Mira, jo et diré que va guanyar el Trump i al cap de tres mesos jo vaig tornar a Barcelona. Mira.

Mira, ja està contestat. Bueno, no me l'has acabat de. Això diu bé de tu. De Silicon Valley no tant. Bueno, potser.

Ha fet el gest pels de la ràdio de silenciar la boca.

No vas mal encaminat, et diré. És que jo tonto no ho he sigut mai.

Treu-te el casco que te'n remparan, eh? Treu-te el casco.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Bruna, una paraula i tres definicions i l'encertes, te'n portes una llangonissa ral de minyó, gentilesa de. Llangonissa que no tenies el Silicon Valley. No es menja bé si li combala i no. No gaire, no, no. Brosta és la paraula d'avui, brosta. Ah, brosta, sinònim de crostó, extrem d'un pa de forma allargada.

Si aneu a un sopar de grup i n'hi ha un que demana que li guardeu la brosta del pa, desconfiau, és un psicòpata.

B, brosta, capa dura externa que es crea damunt de les ferides.

Em vaig fer una ferida a la tita i m'hi ha sortit una brosta amb la forma de la cara de Jejús. La voleu veure? No.

C, brosta, conjunt de brots d'un arbre o d'un arbust, la part tendra de les ramificacions que acaben de sortir.

Jo al matí em llevo un vent d'hora, tallo una mica de brosta pels conills i aquella olor de remolla. És com si em fotés un cafè. Mira, A, B o C. La C? La C. Correcte!

Bruna, escolta'm, felicitats per la investigació que feu i, bueno, segueixes en això? Sí, eh? Bueno, ara estic un temps sabàtic. Sabàtic. I veurem. En principi, sí. Perquè a Catalunya no hi ha molt de pressupost per treballar en això. No, però bueno,

et diré que aquest sistema potser parlarà català.

Amb això ens quedem Bruna Girbent, moltíssimes gràcies per venir a seure una estona a l'escó de la Renaixença moltes gràcies.

Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

És ben bonica aquesta música, Arnau. Home, i tant. Això és un mite. L'estatunidenca Dolly Parton. Dolly Parton. Ens interpreta Jolin, una cançó de l'any 1973 que va arribar al número 1 de les llistes dels Estats Units. Ah, mira, Déu-n'hi-do. Dolly Parton és una de

les grans figures de la música country. Això té a veure amb el programa que estàvem fotent. Amb la lápida?

Un moment, un moment. Estan impacients.

Aquí es proposa una conducció. Sugerim una peça musical que ens porta directament a l'objecte.

És una secció a foc lent.

L'objecte d'avui és la làpida. Doncs ja està. Recordo que vosaltres teníeu una secció per la qual vaig compondre una sintonia.

L'enveja

de l'equip del programa ens va cansar la secció.

Vam treure la secció perquè no valia res, Fel.

En fi, seguim. Doncs això que us deia, va arribar al número 1 de les llistes dels Estats Units. Hi ha artistes que busquen la inspiració entre els paisatges bucòlics de la muntanya, altres prefereixen la brisa marina. Fins i tot n'hi ha a qui els estimula el ritme frenètic de la metròpolis. I després de tots aquests, hi ha la Dolly Parton,

que troba la inspiració al cementir.

És que la Dolly Parton, tota aquesta fascinació pel món del cementiri, es va començar quan era una nena. Llavors buscava la tranquil·litat del cementiri, del seu poble, per escriure. Bueno, silenci n'hi ha, per concentrar-te, està bé.

Clar, i el que feia és que s'asseia entre els morts amb la guitarra per tocar i cantar i es passejava entre les tombes. Així llegia el nom de les làpides i llavors s'imaginava qui havien estat totes aquestes persones abans de morir. És maco i a la vegada no. Bueno, però. Sí, té un punt de.

Ai, ai, ai. Hi ha alguna cosa bruta darrere de tot això. Però justament el que deia Speyor en una entrevista de fa pocs anys va explicar que recentment havia anat a fer un pícnic amb la seva neboda a un cementiri. Veus?

I la cançó que sentíem, Jolín, però no s'inspira en una d'aquestes làpides. De fet, la idea li va sorgir quan una nena amb aquest nom li va demanar un autògraf. Es veu que simplement li va cridar l'atenció el nom i va decidir compondre'n la peça.

Jolín, és bonic, Jolín.

És molt bonic. Coneixeu cap de Jolín? Home, Jolín. Jolín. Jolín. En castellà? Sí. No? Jolín. Jolín Rodríguez. No el conec, no el conec. Jolín. Tu el coneixes? Juga el Cádiz. Vale, vale.

L'altarà el dret del Cádiz. No sé mai quan t'ho inventes o quan és veritat. Ara s'ho inventa. Ara s'ho inventa. S'ho invent.

La cançó que sí que sorgeix d'una seva visita a un cementiri és la que escoltarem a continuació. Jenny's Afraid of the Dark. La Jenny té por de la foscor. En un cementiri la Dolly va veure una tomba infantil amb una espelma encesa i allò li va activar la sensualitat.

No, no, no, espereu-vos,

espereu-vos, perquè. No, no, no, és que la peça també parla d'un tema tenebrós.

Sí, és que la nena protagonista, la Jenny, la Jenny, perdó. La Jenny. La Jenny, no? La Jenny. La Jenny. Esteu parlant d'una nena morta, sisplau. Sí, sí, serietat, sisplau. La protagonista, la Jenny. No, aquesta encara no era morta. Va anar a un cementiri i en va veure una altra de morta. Ah. Ella va anar amb els seus pares al cementiri a portar flors a unes làpides d'uns familiars. I els va dir als pares si sota terra era fosc. I els va dir que, porfa, quan morís no l'enterressin sota terra perquè tenia por a la foscor. És maco.

Finalment, amics, la nena es mor. Quina nena? La Jenny. La Jenny! Això és la lletra de la cançó. Sí, a veure, no està basada en fets reals, tampoc, no? No, és poesia. Però jo estic patint. És una metàfora. Doncs espera't, Mercè. La Jenny és mort i els pares posen una flama eterna sobre la làpida perquè mai no estigui completament a les fosques.

Això sí que va mal la panxa, eh?

Aquest programa de riure està bé, eh?

Escoltem com ens ho cantava Dolly Parton l'any 1968. Això és Jenny's Afraid of the Dark. Música, mestre.

Her two little feet would come running into our bedroom almost every night. Es alegre i el destino és devastador. Sí, sí. El country a vegades té aquest ingredient.

Sembla que vagis a cavall, eh? Sí. Esta cançó tan trista, imaginar-te una colla d'avis ballant country a la plaça del poble, que ara ho fa més trist. Que ara ho fa més trist.

Mami and daddy, can I sleep here with you? Cause Jean is afraid of the dark.

Prou, prou, que agafarem una de prou. Prou. Estàs escoltant La Renaixença.

Doncs vinga, que parlàvem de làpides. La làpida així com més famosa seria la del Groucho Marc.

I tant, hòstia, i tant. El meu cunyat. Digues, digues. Digues, digues. No, no digues tu. Disculpeu que no m'aixequi. Ara, ara, ara. És que el meu cunyat l'ha vist en directe, aquesta. Ah, sí? En directe, eh? El meu cunyat va anar a Los Ángeles, és molt fan del Groucho Marc i tota la colla. I m'ha dit, només entres al cementiri, entra així a l'esquerra i ja la veus. Jo tenia entès que no existia.

Jo també. Tenia entès que era mentida.

No, no, no. No perquè no existeix. I ni ha existit mai, eh? No ha existit mai?

No. El teu cunyat què? El meu cunyat l'ha vist i. Que et dic que no? Que et dic que no?

A veure, que jo sóc la dona del Groucho Marx. Ah, això li anava a preguntar qui és vostè. Sí, la dona del Groucho Marx. Sóc la Ruth Johnson. La dona del Groucho. Ah, sí? Sí, sí. La dona i la mare dels seus dos fills. Ruth Johnson es deia la dona d'en Groucho Marx? Sí, sí. Una de les tres, perquè resulta que, fill de puta,

es va casar tres vegades. Ei, ei, ei. Tranquil·litat. Ruth, Ruth. Tres vegades, eh? Ruth.

Ha dit que es deia Ruth, eh? No, no soc la Ruth, no. Soc la. Bueno, és que soc la seva segona dona. Soc la Kay Mervis, la segona dona del Groucho.

Ah, carai, la segona, vostès, eh? Llavors, la làpida d'en Groucho no existeix,

eh? No ho sé. La veritat és que no ho sé, perquè, bueno, és que em vaig divorciar d'ell fa 20 anys, eh? Vull dir que, home, allà, tot el dia, eh? Amb el puro. Amb el puro, tot el dia amb el puro. Sí, sí que fumava molt. No, no, no. I caminava malament. Semblava que estigués en un cendrer. Però, a veure, vam tenir una filla i ens vam divorciar. Llavors, el de l'àpida no ho sap vostè. Pregunta-li a la seva tercera dona. Qui és la tercera dona? Eden Hartford. Eden Hartford. És vostè? Sí. Com es diu? Eden. Eden Hartford. Molt bé. Ens vam conèixer en un lloc fumant puros. Sí, ja es nota, ja, Eden. Sí, sí, sí. A veure, us explico. Això de la làpida d'en Graucho. No cal que cridis, Eden. No, és que si no, no em surt la veu. Queda així una mica. De tant fumar puros, no? La làpida que deia, disculpeu que no m'aixequi. Disculpeu que no m'aixequi. Sí, ho he dit, ho he dit jo. Disculpeu que no m'aixequi. No, jo no ho he dit, ho ha dit la noia d'abans. Això no existeix. No, no existeix, no existeix perquè no. Resulta que ell ho va dir en una entrevista, no? I es va quedar així com a l'imaginari. Al final no ho va fer. O sigui, va dir, si mai em moro em posaré la làpida, disculpeu que no m'aixequi. Exacte, i no ho va fer, vull dir que parla amb el teu cunyat, perquè no ho va fer això. Ho desmentim.

També va dir una altra cosa. Has quedat fatal, Rafael. Que cada setmana dinem junts i em sentiré el desgraciat.

Desgraciat el Groucho, el meu marit, que a part de dir això de la làpida, també va dir que volien que l'enterressin a sobre de la tomba del Marilyn Monroe. Que guarro!

Un porc, el meu marit. Anem a disseccionar la làpida, Joel. Bueno, i tant, Peyu, i a més ho farem molt làpidament. Molt bé. Prometes, prometes. Va per tu.

Utilitat en una illa deserta.

A veure, en una illa deserta què n'hem de fer d'una làpida?

Algú pot pensar que endur-te una làpida, que al final és una pedra de 50 quilos, a una illa deserta és absurd. Sí. Algú ho pensa? Jo ho penso. No, va, sortiu! Digueu-ho! Jo ho penso. Doncs efectivament, és absurd. Però, ojo, i si ens la trobem allà? I si tu arribes a una illa deserta i trobes una làpida, què passa? Bueno, et dona pistes. Que hi havia algú. No cal ser. Efectivament, no cal ser. Com a mínim, dues persones. Com a. Aquella era.

La mare que em va pedir.

Allà hi ha. Hi ha algú que ha viscut allà, com a mínim dues persones, i han mort. Bueno, l'altre no ho sabem. L'altre no ho sabem. Segurament una mort lenta, Peyu. En cap cas una mort. Prou de que t'he acudit, prou. No, ja no en tinc més. També hi ha l'opció en una illa deserta que no trobis la làpida, sinó que te la facis tu mateix allà. Si portes un temps allà, veus que no et vindran a rescatar, perds tota esperança, i et distreus buscant una pedra maca i anar-la sisellant. Passa que, clar, hi ha el problema de la data de la mort. Si tu t'estàs morint, difícilment tindràs esma de gravar la data del mateix dia que et morts. Has de fer una previsió. Has de fer una previsió de dir, mira, moriré tal dia. Però t'has de comprometre. T'has de comprometre. Pots posar un genèric, un més o menys. A maig de 2000.

I a sota el nom del poble, Sant Carlos de la Làpida. Prou.

No us ho rigueu entre vosaltres, a més a més que és terrible.

Prou, sisplau. Utilitat com a joguina sexual.

La lápida té la utilitat com a joguina sexual més baixa del que portem de temporada, Peyu, i mira que hem fet el tall a gespa i la radiografia. Doncs passem al següent punt, si vols. Això és el que faria un covard, Peyu. Algú sense esperit aventurer ni ganes de ser cridat a l'ordre pels mandamases de la CCMA. Doncs passem al següent punt. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aviam, aviam, ara que m'ho explico això. Hi ha dos tipus d'armes, no? Sí. Hi ha les que s'utilitzen llençant-les contra l'enemic. Objectes llençívols. I hi ha les que tu llences l'enemic contra la, contra la. Per exemple, si jo ara, no, mira, agafo aquesta senyora, d'acord? I l'estampes. I jo li tiro la barra del bar a ella. Sí. Malament, no. Difícil. Però en canvi, si agafo la senyora i l'estampo contra la. Ai, ai, ai. L'ha trucat. Falta, falta. Perdoni'm. I ha fet saltar els auriculars del cap. Bueno, s'ha entès. És millor tirar la dona contra la barra que la barra contra la dona. Efectivament, sí. Molt important, això. Utilitat metafòrica. Gràcies per treure'm d'aquest azucar. Metafòricament parlant, la làpida té bastanta potència per la seva connotació de permanència, de cosa inamovible. Què et diu la làpida? Aquí estic. Aquí estic i aquí m'hi quedaré. Queda per sempre, la làpida és imperecedera, no? En aquest sentit, tenim el concepte frase lapidària. Sí, senyor. És una frase molt solemne, que és tan contundent i plena de saviesa que queda gravada per sempre al cap de la gent. Per exemple, dic uns exemples, eh? Sí. Déu ha mort, de Nietzsche. Això és una frase lapidària. Nietzsche ha mort. L'infern són els altres. Schuster. Sartre. Sartre. Sartre. I have a dream. Sí. Martin Luther King. Sí, senyor. En 18 meses dejaremos Escaño para regresar a la República Catalana. Gabriel Rufián. Sí. Són frases. Que queden. Que queden per sempre gravades ben bé, com una lápida, no? A la memòria col·lectiva. Que no totes tenen per què ser veritat. No totes tenen per què ser veritat. Però queden. Però són brillants. Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, senyor. És que la lápida.

Propaganda del segle XIX. Quina gran notícia! El restaurant Visca el Batlle torna a estar obert!

Després de sis mesos tancats a causa d'uns problemes menors amb sanitat, per fi podem anunciar-vos la gran reobertura.

El restaurant Visca el Batlle torna amb una cuina restaurada, amb gairebé tots els certificats al dia i

lliure de qualsevol plaga d'arrossegadors. Caram, quina bona pinta! Mmm, quines croquetes tan bones! De què són? Del que tu vulguis, trempat. Carn fresca i ecològica. I de quilòmetro zero.

Delicios! No és barato, però no s'ha de ser rata amb el menjar. El restaurant Visca el Batlle

patrocina històries per passejar el gust.

Quina cara més preciosa. És un gos. Mira quins ulls. Ah, sí, ara l'entenc. Has de tenir una millor foto. Aquesta és la Roma, que és una.

Mira, com la filla de la Laura Escanés. Ah, sí que es diu Roma. Es diu Roma, que és amor al revés. Mira.

Que l'amor al revés és odi, no? Bueno, vull dir. Bueno, vull dir que és de malfeixo, també.

Bé, la Roma, pels que no esteu veient la foto, és una podenc de Barcelona i és de l'Adrià. Té por dels ascensors i dels gats.

Mare de Déu, de Déu, de Déu, de Déu, on arribarem ja amb els gossos. Un gos que té gos amb un gat, per favor. Gos amb un gat. Amb un gat? No li agraden els gossos. A mi els gossos no m'agraden. Però si hi ha un gos que li fot por un gat, encara m'agrada menys.

Potser aquest t'agrada perquè és així, com d'ulleres de pasta, perquè li agrada la música clàssica.

Mare de Déu, encara pitjor. Un gos que li agrada la música clàssica? Amb ulleres de pasta?

No porta ulleres. Era un símil.

En aquest passeig visitarem els teatres i les òperes més importants de l'aristocràcia parisenca de mitjans de segle XVIII. La música clàssica hi tindrà un paper destacat.

Avui passegem el gos per París. Som a l'any 1773.

Sempre se la saben, eh?

París es troba en plena il·lustració. Un moviment que defensa la raó i l'humanisme. Per descomptat, la música hi té un paper fonamental. Ha deixat de sonar exclusivament dins les esglésies i ara és el vehicle per expressar les emocions humanes.

Què és la música, si no? El reggaeton? Que no expressa una emoció humana molt concreta? Molt concreta. Està bé, això.

La Roma estarà contenta, perquè avui només sonarà música clàssica. Ara mateix ens envolta la crème de la crème de l'alta societat parisenca. Tots han vingut al teatre a veure l'home del moment. Es diu Josep Bologna, més conegut com Le Chevalier de Saint-Georges, un virtuós del violí. Bona nit, malparits! Ei, feta-ho! Bueno, no sabem si Le Chevalier comença els concerts d'aquesta manera, però sí que sabem que és un home molt exitós, eh? És el músic més famós del moment.

Le Chevalier de Saint-Georges, c'est extraordinari.

Sí, eh? Us agrada? Boníssim, boníssim. És dels millors que hi ha, eh? Vull dir, és un tio. Ara, el que passa és que aquest teatre està tan mal il·luminat que, collons, des d'aquí aquest nano sembla. Sembla que sigui negre, eh? Però és boníssim, eh? És boníssim, eh? Us agrada, eh? I fot el llum, perquè dius que és negre. Sembla negre. És pas negre. Va, aquest negre. Però, eh, molt bo. És del millor que he sentit mai. Sí, sí, va.

Pell de gallina, pell de gallina. Le Chevalier de Saint-Georges. Le Chevalier de Saint-Georges. De Saint-Georges. De Saint-Georges. Molt trempat. El millor violinista de França. És ben molat, tu. Què? Que és molat, us deia. Sí. És molat. Sí, sí, sí. Molat? Sí. Com el sucre moreto. Uite, uite quin to de pell. Eh? Molta gent es pensa que és blanc, però quan el veu per primera vegada s'adona que és mulat. I això és una cosa que impacta la noblesa.

Aquest dormia. I dèieu que gallina de piel i no sé què estava dient. Amb busteru, que ets un busteru. Estàveu dient fa un moment. No, no, que en petolles. Si aquest dormia li he dit. Boníssim, aquest ronc boníssim, li he dit. Boníssim, aquest ronc. No li hem dit res. Nosaltres no el sentim mai. I l'has sentit desafinar? Va! Xabacar. Xabacar. Xabacar, de una música xabacar. És raro desafinar, perquè toca el violí. Ah, perquè no pots desafiar. No ell cantant, el violí desafinant. Pots desafinar el violí? I quan toca el violí també canta. Pots desafinar?

Agafa-me o pots desafinar? La Chevalier de Sant George és fill de pare blanc, ric i de mare negra i esclava, d'aquí el color de la pell.

Una altra cosa no, però els dinars de Nadal

són ben distrets a casa. Uns dinars entretinguts, uns xistes.

Tot i ser fill il·legítim, s'ha de dir que el pare li ha donat una bona educació. I el nano sembla que ho ha aprofitat. Més enllà de ser un virtuós del violí, també és campió francès d'esgrima i cavaller de l'Or de Reial. Ah,

potser faig una mica de ràbia i tot. Sí, això t'anava a dir, Gevantons.

Sí, això sí, el cognom familiar de. Què li has dit? Gevantons. Gevantons. Gevantons. Chevalier, perdó. Chevalier, sí. Però si tu ets l'únic que sap francès del programa. Sí, però ja estic una mica cansat avui. Com que has molat, tothom s'hi atreveix. Sí, sí, sí. El cognom familiar de Sant George és tot el que pot aspirar dins la noblesa. Les lleis de l'època li prohibeixen que hereti res. Si no ets blanc, no pots heretar. Fixa't. Una llei curiosa, no? Sí, sí. No està bé. Crec que no està massa bé. Jo diria que no.

Però és una manera de. Ja està clar.

Tu ets negre, però no heredes. Ja està. Som al segle XVIII i la societat europea és ben racista. I els francesos, per molt humanistes que siguin, també ho són. No com ara, eh, que els francesos ara. Ara.

Mare de Déu, la Le Pen aquella. Ui, no és ben racista ni. És ben humanista, aquella dona. Tu la veus i dius, humanista.

Humanista. Sí. De fet, és un miracle veure la Chevalier dalt d'un escenari dirigint l'orquestra, però té tant de talent que fins i tot l'aristocràcia francesa passa per alt el seu color de pell. Heu de saber que una de les seves principals admiradores és ni més ni menys que la jove reina Maria Antonieta. Ui, ui, ui.

És que és un músic tan, tan, tan talentós. La seva música, mira què et diré ara, de veritat, eh? És que em fa perdre el cap. Bona frase, bona frase,

Maria Antonieta. Per què? Ja ho veuràs, ja ho veuràs.

La monarca francesa n'està molt de l'Echevalier. El convida cada dos per tres a tocar a concerts privats de Versalles. L'anomena, afectuosament, el meu mulat preferit d'Amèrica. També l'ha contractat com a professor particular de música. Això és un argument de peli porno, eh? Una mica, eh? Els rumors corren pels passadissos de Palau. La Chevalier i Maria Antonieta passen un bon grapat d'hores junts i s'estan a soles i amb les portes de la cambra tancades.

No, és que penseu que a mi m'agrada molt, molt la música. Sí, eh? Sí, i ell és un gran professor.

Majestat, una coseta, un detall, no, res. Cal anar despullats per fer la classe? O ens podem vestir? És ben boix, eh? Sí. Està com una cabra, eh?

El cert és que la Chevalier és un autèntic seductor, però una altra vegada el racisme de l'època fa que li sigui impossible casar-se amb una dona de la noblesa. Però deixem els safarets a banda i tornem-nos a centrar en la música.

No sé de quins safarets parles, si jo només toco el violí.

Xxxt, nano, Chevalier, acorda't la bragueta que des de la classe

amb la reina la portes ben oberta, eh? Tots els testimonis de l'època coincideixen que veure dirigir la Chevalier de Sant George és un espectacle fascinant. Penseu que la figura del director d'orquestra tal com el coneixem avui en dia és relativament moderna. Al segle XVIII, us ho heu d'imaginar dirigint l'orquestra mentre va tocant el violí.

Com ha de ser, collons, dirigir i tocar el violí? Què és, aquests directors moderns d'ara? Això no és res. Comèdia. No fan res.

Comèdia. Saps què fan? Fan espavientos.

Saps lo que fan? Jo m'hi fixo. Miro els que toquen el violí. Miro els que toquen el violí i hi ha que no el miren mai, el director. No.

Si el director està tot el dia. A veure. A veure.

En primer lloc, el director ha assajat durant diversos dies amb l'orquestra, per tant, hi ha un contacte. Hi ha una entesa. Allà el miren. Allà el miren. El director va domant l'orquestra perquè entenguin cada gest minúscul que pots fer, que allà els perceben. No cal que l'estiguin mirant, han de mirar la partitura. O mires la partitura o mires el director. No el pots mirar tot.

No, perdona. Perquè són amics teus i sou com una secta, eh?

No, jo no soc músic d'orquestra, però sempre m'hi he fixat.

Jo ho he estat i ho puc corroborar, que és així. No. El mires i quan estàs allà a l'orquestra tens el faristolet aquí i vas fent així. Llavors, quan el mires i ell et veu que et mira, dius, vamos, punt positiu, laies. Ah, ja, ja. Ja no estàs parlant de música, eh? No, ja, ja. No estàs parlant de música. Tornem a la història.

Es veu que el nostre amic ha traslladat la postura i l'elegància dels moviments de l'Esgrima a la direcció musical. És un revolucionari. Qui s'ha quedat adormida ara és la Roma. La Roseta, pobreta, que ja sabeu que la música clàssica la relaxa. Ho he dit al principi. No havia escoltat mai res semblant. Mentrestant, la Florinata de París fa cua per veure l'Echevalier. El nostre amic s'ha consolidat com un dels grans músics del país, però encara han d'arribar més bones notícies.

Hòstia, no, no, tu escoltes aquesta música i dius, ara han de venir bones notícies.

Sí o no? A veure, encara que sembli mentida, arriben bones notícies perquè s'acaba de morir el director de la Reial Acadèmia de la Música, coneguda també com l'Òpera de París. Però crec que hi ha Déu, que? Bueno, no, no tenim res en contra del pobre home. I per què dius que són bones notícies? Bueno, perquè ha deixat una vacant de direcció a l'entitat musical més prestigiosa de França. I sabeu qui serà l'encarregada de decidir qui ocuparà el lloc d'aquest senyor? A veure, a veure! La reina Maria Antonieta.

Jo! Jo! Aviam, qui serà? Serà un procés totalment transparent. Sí, això espero. A més a més, és que com que tinc diversos candidats A veure, primer candidat serà Le Chivalier. Ja ens ho esperàvem. Segon candidat serà. Bueno, no, va, va, va. El meu professor de música. Maria Antonieta.

I tercer candidat serà el meu amant. Un no fred. Molt bé.

De fet, la Chevalier de Sant Jordi serà el nou director de l'Òpera de París. Era la persona ideal, eh?

Sí, a més a més és que fot uns morrejos que de veritat així. Ho he dit amb veu alta, oi? Sí, sí que ho has dit, sí. Com són els morrallos? Bla, bla, bla.

El que hauria de ser el cim de la carrera musical de Les Chevaliers s'està a punt de convertir, però, en el seu gran disgust. Ja us podeu imaginar que la notícia que un mulat dirigirà l'òpera no agrada a tothom. No, i els francesos, eh? A vegades, eh? Tan oberts que són de ment i. Sí, però hi ha coses que. En principi són els humanistes d'Europa, però.

Ja, però tenen aquest punt, a vegades se'ls gira la truita i.

Atenció, perquè les tres màximes estrelles de l'òpera fan arribar una carta a la reina. Suposen el nomenament de Les Chevaliers amb les següents paraules.

La nostra honorabilitat i la nostra delicada consciència ens impedeixen pujar-nos a les ordres d'un mulat. No em foteu efectes a mi, que soc molt tou. Seria una degradació per l'art francès. Déu-n'hi-do, eh? És dura, la carta.

Home, és una carta. Això és de veritat, aquesta carta? Sí, sí, sí. S'encristeix, eh? Bona reunió. Bueno, era en francès, la carta, l'hem traduït.

La reunió aquesta, que dius. Nois, ens hem trobat un moment per veure què escrivim a la reina Maria. I llavors estàs allà. Què posem? Aquest negre no el volem. Ha, ha, ha! No està més ben redactat, però Déu-n'hi-do. El negre no vola. L'intel·ligència artificial, això.

Anaves a dir reina marioneta. Perdó. Reina camioneta.

La carta que hem llegit, com hem dit, és real. La reina aquí, bueno, doncs, hi té un paper ben galdós. Si continua apostant per l'Echevalier, les estrelles de l'òpera se li declararan en vaga. Davant d'això, l'Echevalier decideix posar-li fàcil a la reina i evitar-li qualsevol escàndol. Ell mateix renuncia a ser director de l'òpera. Abandona el càrrec per afavorir el regnat de la seva estimada. De la seva alumna, volia dir.

Mi senyora no pateixi més. Sé que la meva presència a l'Òpera de París li pot causar masses maldecaps. Jo, l'únic que vull és la seva felicitat, per això renuncio al càrrec. Sí, senyor.

Aquest va ser el dilema de la Chevalier de Sant George i aquesta la seva decisió final.

Maledits prejudicis. Mireu què heu aconseguit.

Hosti, ara em fe plorar la reina. Mira a mi que aquesta dona que em cau fatal, perquè és que la mataria. I ara la defenso. Ai, gràcies. És que no hi ha dret.

Ara ja no la defensaria tant. Se valia tant talentós, no? Un home amb aquell no? Talent, no? I amb aquella gran. Talent, també. talentositat.

L'Echevalier s'acabarà refugiant a casa d'un dels seus grans mecenes, el duc d'Orleans. Allà compartirà sostre amb un jove músic de Salzburg que tot just està començant, un tal Wolfgang Amadeus Mozart, a qui l'Echevalier de Sant George li servirà d'inspiració. Aquesta ha sigut només una petita part de la vida de Josep Bolony, l'Echevalier de Sant George, el primer compositor clàssic d'ascendència africana, conegut amb el sobrenom del Mozart negre. Bueno, nom justet, nom lleig. Encara que segurament seria més adequat parlar del Mozart com l'échevalier blanc. Perquè va ser. Molt bé trobat, Peyu. Bravo, Peyu. Felicito, Peyu. Gràcies, gràcies. Què li va passar a l'échevalier durant la Revolució Francesa? Que ens ho dirà algú i sabrem si salvem la nostra gosseta, la Roma. Aviam si ha sobreviscut o no. Mercè, què tens al cap només a l'échevalier?

Doncs mira, estic aquí amb la Lluïsa i la Francesca. És que avui hi ha molta gent i estan molt apretats. I dic, doncs agafen dues!

La Lluïsa i la Francesca. Que d'on sou? Barcelona. Lluïsa, Francesca, la pregunta per vosaltres. Què li va passar a l'échevalier durant la Revolució Francesa? A. Va obrir el primer bar musical de París. B. Es va convertir en coronel d'un regiment exclusiu de soldats negres. O C. Li van acabar tallant el cap perquè era amic de la Maria Antonieta. La C. La C. Ha set maco perquè una de les dues li ha dit a l'altra la B i l'altra ha dit sí, sí, la C. Doncs era. No, la B. Era la B? Va, la B, correcte!

La Roma ha superat la seva estada al París del segle XVIII sense cap mena d'entrebanc. De fet, torna tan relaxada d'escoltar música clàssica que, en comptes de passejar per França, sembla que vingui de Caldea, tu. I fins aquí la. Ui, perdoneu, el telèfon. Un segon, un segon, que l'agafo. Un moment. Sí. Ui, que fa. Ara, pla. Hola? Sí? Hola?

Pesa així, que de vegades queda enganxat en aquest telèfon. Ei, és la mama, eh?

Sí, però ha de ser ara, mama, o pots esperar? Ara, ara, perquè és que tinc l'ordinador obert. Bueno, mama, és que ara jo tinc. Bueno, va, què és, ràpid. He de canviar el número de compte de compte que obro la jubilació. Hòstia, ho has de fer tu, això, no ho pot fer algú.

Ai, bé, és que vaig anar a la Seguretat Social i aquella dona me va dir, si no tiene cita previa, no se puede, hágalo por internet. Bueno, ja ho farem un dia que vingui a casa vostra, mama. Home, fem-ho ara. Sí, bueno, mama. Un moment, ai, espera, que no ho trobo. Un moment. Mama. Em sents? Sí, perfectament.

Se sent, ara? Se sent, sí, mama. Va, de veritat, és que no ho podem fer una altra estona? Jo, si no veig l'ordinador,

no et sabré guiar. És que hem de passar la pensió amb un altre compte que hem obert a la caixa, perquè ens regalen una tele. És que encara ho fan, això, els mans. Una tele guapa, eh, tu, aviam. On t'has encallat, mama? Aquí, que me diu, identifique-se. Certificado digital. No, no ho tens, tu això no ho tens. Doncs què he de fer? No et deixa posar el DNI, prou? No, diu clave. És això? No, lo de la clave tampoc ho tens, tu, mama. Deixa-ho estar. Ai, ara se m'ha obert la meva salut.

Descarregar anàlisis? És això? No, no té res a veure amb descarregar anàlisis. Ara el govern diu que ho agilitzaran, tot això burocràtic.

Seguridad social. Modificación. Clic aquí, clic aquí. Ai, ai, mare, no saps que se m'ha obert ara. Mama, què és això? Se sent un. Mama, mama.

No, no té cap pinta que siga del seguretat social.

Ai, pare, oita, ja li fa. Mama, penjo.

Adéu, adéu, adéu, mama. Adéu, perdoneu, adéu, adéu. Disculpeu. Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres.